Chiisme

El chiisme és la segona branca del islam, en número de seguidors, despuix del sunisme. Els chiïtes s'adherixen a les ensenyances de Mahoma i a la guia religiosa de la seua família (a la qual es denomina Ahl al-Bayt) o els seus descendents denominats com Imamíes. La llínea de parentesc de Mahoma continua només a través de la seua filla Fátima Zahra i el seu primer Alí els qui junt en els nets de Mahoma són els Ahl al-Bayt. Aixina els chiïtes consideren als descendents de Mahoma la verdadera font de guia mentres que consideren als tres primers califes com un fet històric i no com alguna cosa lligat a la fe. El chiisme, com el sunisme, ha estat a voltes dividit en numeroses branques; no obstant, solament tres d'elles posseïxen en l'actualitat un número significatiu de seguidors i cada una ha seguit la seua trayectòria per separat.

Des del punt de vista polític, l'història del chiisme està formada de vàries parts. La primera és l'aparició del chiisme despuix de la mort de Mahoma en 632 i aplega fins a la Batalla de Kerbala en 680. Esta part coincidix en l'Imamá d'Alí, Hasán ibn Alí i Husayn. La segona part és la diferenciació del chiisme com una branca separada de la comunitat islàmica en oposició al califa suní. Esta part escomença despuix de la batalla de Kerbala i dura fins a la formació dels estats chiïtes sobre l'any 900. Durant este periodo el chiisme es dividix en vàries branques. La tercera part és el periodo dels estats chiïtes. El primer estat chiïta va ser la dinastia Idrisí (780-974) en el Magreb. Despuix els Alavidas (864-928) establits en Mazandarán (Tabaristán), en el nort d'Iran. Estes dinasties eren locals pero varen ser seguides per dos dinastia poderoses: el Califato Fatimí format en Ifriqiya en 909, que va governar sobre zones del Magreb, Egipte i ellevant fins a 1171 i la dinastia búyida, que va sorgir en Daylaman, nort d'Iran sobre 930 i va governar sobre el centre i l'oest d'Iran i Iraq fins a 1048. En Yemen els Imans (normalment zaidíes) de vàries dinasties varen establir una estructura política que va sobreviure des de 897 fins a 1962.

De Saqifa a Kerbala

Mesquita de l'Iman Hussein.

Mahoma va escomençar a predicar l'islam en La Meca abans d'emigrar a Medina, a on va unir a les tribus d'Aràbia en un sol estat religiós arabomusulmán. En la mort de Mahoma en 632, varen aplegar els desacorts sobre qui li devia succeir com a líder de la comunitat islàmica. Mentres Alí ibn Abi Talib i el restant de la seua família estaven llavant el cos per al seu sepeli, els líders tribals de Meca i Medina varen celebrar una reunió secreta en Saqifa per a decidir quí deuria succeir a Mahoma com a líder de l'Estat Islàmic, sense tindre en conte que el profeta Mahoma havia nomenat a Alí com el seu successor en Ghadir al-Khumm. Umar ibn al-Khattab, un companyer de Mahoma, cridat Abu Bakr va ser acceptat com a primer califa despuix d'un rebuig inicial.

Els primers companyers de Mahoma varen discutir tal nomenament senyalant que Alí va ser designat el successor. Segons els registres suní, Mahoma va morir sense indicar successor algun i per la necessitat de liderage, es varen reunir per a votar al primer califa. Els registres chiïtes diferixen indicant que Mahoma va nomenar Alí successor en numeroses ocasions, incloent en el seu llit de mort. Alí va ser recolzat per la família de Mahoma i per la majoria dels Muhajirun, els primers musulmans i se li varen opondre els líders tribals d'Aràbia que varen anar els enemics inicials de Mahoma, incloent els Banu Ummaya. L'elecció d'Abu Bakr va ser seguida d'un atac a la casa de Alí liderat per Umar i Khalid ibn al-Walid.

La successió de Mahoma és un tema espinós en l'actualitat. Els musulmans es varen acabar dividint en dos branques basades en la seua actitut política respecte al tema, el qual forma la primera barrera teològica entre les dos branques majors del islam: el sunisme i el chiisme, en els últims seguint a Alí com a successor de Mahoma. Els dos grups tampoc concorden en l'actitut de Alí respecte a Abu Bakr i els dos califes que el varen succeir (Omar) i Uthman.

Els suní tendixen a subrallar l'acceptació i respal d'Alí al seu liderage mentres que els chiïtes indiquen que es va distanciar d'ells i que es va dedicar a mantindre el deure religiós que Mahoma li va encomanar. Els suní indiquen que si Alí haguera segut el verdader successor ordenat per Deu Mateix, hauria tingut l'oportunitat com a líder de la comunitat islàmica de lluitar contra els primers califes fins a establir el seu decret. Els chiïtes, no obstant, diuen que Alí no va combatre contra ells, en primer lloc, per no tindre l'eixèrcit necessari i perque va decidir no fer-ho perque hi hauria causa una guerra civil entre els musulmans, que eren encara una comunitat creixent dins del món àrap.

Enllaços externs

Pàgina dels musulmans Chiís del Paraguay