L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Idioma arameo


Les llengües arameas (siríaco: ܐܪ̈ܡܝܐ, Ārāmāyâ), considerades l'idioma original dels arameos, són un conjunt de llengües semíticas del noroest de Mesopotamia i ellevant, originàries de l'antic Aram i que es varen estendre ràpidament al restant de Mesopotamia, a on s'han escrit de manera contínua durant més de tres mil anys i s'han parlat en diferents variants.[1]

Idioma arameo

Artícul bo

El arameo va servir com a idioma de la vida pública dels arameos, com a idioma de l'administració de regnes i imperis, i també com a idioma del cult diví i l'estudi religiós. Les variants modernes es classifiquen com neoarameo (arameo modern). Es parla en diferents varietats, pero està en perill d'extinció. El arameo pertany al grup nort-occidental de la família de llengües semíticas, que també inclou les llengües cananeas, com l'hebreu i el fenicio.[2] Està escrit en alfabet arameo i la seua forma d'escritura més destacada és el alfabet siríaco. L'alfabet arameo també es va convertir en base per a la creació i adaptació de sistemes d'escritura específics d'atres llengües semíticas, com l'alfabet hebreu i l'alfabet àrap. Actualment, el arameo està en perill d'extinció, ya que vàries variants solament les usen les generacions majors i la majoria dels parlants viuen en la diàspora. Els investigadors registren i analisen totes les demés varietats del neoarameo ans que s'extinguixquen. El arameo és la llengua nativa dels arameos i mandeos, aixina com d'alguns judeus mizrajíes.[3][4]

Les primeres inscripcions arameas es remonten al XI, lo que ho convertix en un dels primers idiomes en escriure's. Es creu que Jesús parlava arameo en freqüència.[5][6]

Aspectes històrics, socials i culturals

Distribució geogràfica

Durant el XII, els arameos ―parlants primitius d'este idioma― varen escomençar a establir-se en un territori que correspon a les actuals Síria, Armènia i l'est de Turquia. Des d'allí es varen expandir a un territori més ampli, que anava des de la costa oriental del Mediterràneu fins a la vora oriental del Tigris. Actualment, la llengua comuna més parlada en Orient Mig és el àrap, pero el arameo encara té importància com a llengua llitúrgica i lliterària entre judeus, mandeos i cristians arameos. Adicionalment, els turbulentos dos últims sigles de la regió han dispersat a parlants d'arameo per tot lo món.

Varietats de l'arameo

 
Llosa funerària datada del IV en una inscripció gravada en calcàrea en alfabet palmireno (Museu delouvre)

En rigor, el arameo no és un únic idioma homogéneu, sino un grup d'idiomes ben diferenciats encara que relacionats. Les varietats modernes són fragmentació resultants de la llarga història de l'arameo (reflectida en la seua àmplia lliteratura i en el seu us per part de comunitats diferents, que formen comunitats separades de diferents religions). La diversitat de les llengües arameas és tal que existixen varietats ininteligibles entre sí, mentres que unes atres tenen cert grau d'inteligibilitat mútua. Algunes inclús són conegudes per un nom distint, com el siríaco, un dialecte de l'arameo parlat per comunitats cristianes de l'est. Els dialectes arameos es classifiquen tant històrica com geogràficament. Per periodos històrics, es distinguix entre les llengües arameas modernes, conegudes també com neoarameo; les restringides a l'us lliterari; i les extintes. En certes excepcions, es distinguix entre arameo antic, mig i modern. Sobre els dialectes moderns, la distinció és geogràfica, per lo que els dialectes moderns es classifiquen en arameo oriental i arameo occidental, ellímit del qual pot delinearse aproximadament a abdós costats del riu Éufrates o, llaugerament, a l'oest del mateix. Un esquema tradicional de l'arameo contemporàneu és el següent:

Sistema d'escritura

El primer sistema utilisat per a escriure el arameo estava basat en el alfabet fenicio. Posteriorment, el arameo va desenrollar el seu estil distintiu d'escritura, el qual va ser adoptat pels israelitas i atres habitants de Canaán per a les seues pròpies llengües, per lo que actualment és més conegut com alfabet hebreu. Est és el sistema d'escritura amprat en el arameo bíblic. Existixen també atres sistemes d'escritura per al arameo: un desenrollat per les comunitats cristianes, una forma cursiva coneguda com alfabet siríaco; i una modificació del alfabet arameo, coneguda com alfabet mandeo. Ademés d'estos sistemes d'escritura, alguns derivats de l'alfabet arameo s'han usat per mig de l'història per grups particulars, com el alfabet nabateo en Petra i el alfabet palmireño en Palmira. En temps moderns, el turoyo ha segut escrit en ocasions en un alfabet llatí adaptat.

Història

A continuació, una història comprehensiva de l'arameo, dividida en tres grans periodos:

Arameo antic

Artícul principal → Arameo antic.

Este periodo inclou el arameo parlat pels arameos des del seu orige fins que es consolida com llengua franca de la regió. El arameo antic comprén més de tretze sigles d'història de la llengua. Este ampli espai de temps ha segut triat de manera que cobrix tots els dialectes que es troben actualment extints. El punt més important en l'història de l'arameo antic es dona al voltant de 500 a. C., quan es transforma en arameo imperial. Els diferents dialectes de l'arameo de la regió prenen rellevància quan el grec reemplaça al arameo com la llengua del poder en la regió.

Arameo antic primerenc

Comprén el arameo des del seu orige. Va ser el idioma parlat en les ciutats-estat de Damasc, Hamath i Arpad. Existix gran cantitat d'inscripcions que evidencien l'us més primerenc del idioma, que data del X Estes inscripcions són principalment documents diplomàtics entre les ciutats-estat arameas. Segons el Dr. Stefan Jakob Wimmer, expert en llengües cananeas, l'escritura de l'arameo d'este periodo està basada en l'alfabet cananeo; i la d'est, a la seua volta, en l'egipcíac; i existix unicitat en el idioma escrit. El domini del Imperi assiri per Tiglatpileser III en la regió d'Aram a mitan del VIII va comportar a l'establiment de l'arameo com lingua franca del Creixent Fèrtil.

Arameo antic tardà

Quan el arameo es va expandir durant el VIII, va perdre la seua homogeneïtat, i diferents dialectes varen escomençar a emergir en Mesopotamia, Babilonia, el Alce i Egipte, sent els més estesos els influïts pel acadio en Babilonia. D'esta forma es descriuen en el Segon Llibre de Reis,[7] en el que funcionaris d'Ezequías, rei de Judea, pretenen negociar en els embaixadors assiris en arameo, de tal manera que el poble no entenga. Al voltant de 600 a. C., Adón, un rei cananeo, escriu al faraó egipcíac en arameo. El caldeo es va utilisar com a llengua comuna de la dinastia caldea de Babilonia i es va usar per a descriure el arameo bíblic, que despuix va ser escrit en un estil més tardà. Este dialecte no deu confondre's en el neoarameo caldeo.

Arameo imperial

Al voltant de l'any 500 a. C., Darío I va establir el arameo com a llengua oficial en la mitat occidental del Imperi persa aqueménida. El dialecte local de l'arameo oriental ya era utilisat en aquell temps pels burócratas de Babilonia, per lo que l'edicte de Darío va colocar al arameo sobre una base sòlida. El nou arameo imperial va ser grandemente estandardisat, la seua ortografia es basava més en les seues raïls històriques que en la pronunciació de qualsevol dialecte parlat, mentres que l'influència del persa li va donar una nova claritat, flexibilitat i robustea. El arameo imperial també es coneix com arameo oficial o arameo bíblic. El arameo imperial, tal com ho va establir Darío, va permanéixer com a idioma dominant de la regió durant sigles despuix de la caiguda del Imperi aqueménida en el 331 a. C. davant Alejandro Magne. El terme arameo aqueménida s'ampra per a descriure el arameo imperial que s'utilisava durant l'Imperi aqueménida. Este periodo de l'arameo es considera generalment des de la proclamació de Darío I al voltant del 500 a. C. fins a aproximadament un sigle despuix de la caiguda de l'imperi en 331 a. C. Molts dels documents que atesten esta forma d'arameo provenen d'Egipte, particularment d'Elefantina, i el millor conegut de tots és Paraules d'Ahiqar, un llibre d'aforisme instructius molt similars allibre de Proverbis (de la Bíblia hebrea). L'uniformitat de l'arameo aqueménida és tal que la majoria de les voltes és difícil determinar en on va ser escrit un fragment particular de l'idioma. Solament un examen cuidadós del text revela alguna paraula forànea prestada d'una llengua local. En 2008 es va publicar un grup de trenta documents arameos, datables en el IV, que varen ser trobats en Bactriana. L'importància de la troballa es deu a l'escassea de material en arameo aqueménida fòra d'Egipte i de la Bíblia.[8]

Arameo postaqueménida

 

L'unitat de la llengua i lliteratura arameas no va ser destruïda immediatament per la conquista d'Alejandro Magne. El arameo va sobreviure de forma molt similar al que va decretar Darío I en el V, fins a inicis del II

Els seléucidas varen impondre el idioma grec com a oficial en l'administració de Síria i Mesopotamia des del començ del seu domini, per lo que este va substituir al arameo com a idioma comú de la regió ya a partir del III. No obstant, el arameo va continuar florint en Judea, a través del desert de Síria, i es va estendre a Aràbia i Partia com una declaració d'independència antihelenística. Dins d'esta categoria es troba el arameo asmoneo, oficial en Judea entre 142 i 37 a. C., el qual va tindre influència en el arameo dels texts de Qumrán i va anar el principal idioma dels texts teològics no bíblics de la comunitat esenia. El Tárgum, traducció de la Bíblia hebrea al arameo, va ser realisat en este arameo. El asmoneo també apareix en cites del Mishná i del Tosefta. La seua escritura és diferent a la de l'arameo aqueménida, ya que l'ortografia fa més émfasis en la pronunciació que en l'etimologia.

 
Targum, traducció al arameo de la Bíblia hebrea, del XI.

El tárgum de Babilonia és l'últim dialecte postaqueménida trobat en el Tárgum Ónquelos i el Targum Jonatan, els tárgum oficials. El tárgum asmoneo original va aplegar a Babilonia entre els sigles II i III i va ser modificat d'acort al dialecte babilònic contemporàneu per a crear l'idioma estàndar dels targum. Esta combinació va formar la base de la lliteratura judeua de Babilonia en els sigles següents. El targum de Galea és similar al de Babilonia en el fet de que es va formar de la combinació de l'asmoneo lliterari en el dialecte de Galea, al voltant del II. No obstant, no se li adjudica autoritat, i l'evidència documental mostra que el text ha segut corregit en tant i en quant s'ha necessitat millorar-ho. A partir del XI, quan el targum de Babilonia es va tornar normatiu, la versió de Galea s'ha vist influïda notablement per ell. L'arameo babilonio documental és un dialecte utilisat des del III. És el dialecte dels documents privats de Babilonia, i a partir del XII, de tots els documents privats judeus en arameo. Es basa en el asmoneo en molt pocs canvis, segurament perque molts dels documents en este dialecte eren documents llegals, per lo que l'idioma devia ser comú als judeus en general, i el asmoneo era en aquelavors el vell estàndart. L'arameo nabateo era l'idioma del regne àrap de Petra, que entre el 200 a. C. i el 106  d. C. comprenia la ribera oriental del Jordán, la península de Sinaí i el nort d'Aràbia. Els nabateos preferien el arameo a l'àrap, provablement per les seues activitats comercials en caravanes. El dialecte estava basat en el aqueménida en una miqueta d'influència de l'àrap, modificant la l per n i utilisant certs extranjerismes. Existixen inscripcions nabateas de principis del regne, pero la majoria daten dels primers quatre sigles de la nostra era. L'idioma es va escriure en caràcters cursivos precursors del alfabet àrap modern. L'us d'extranjerismes es va incrementar fins que en el IV el nabateo es va fusionar en l'àrap. L'arameo palmireano és el dialecte parlat en la ciutat de Palmira, en el desert de Síria, des del 44 a. C. fins al 274 a. C. S'escrivia en caràcters redonejats, que més vesprada varen donar pas al alfabet siríaco. De forma similar al nabateo, va tindre influències de l'àrap, encara que en menor mida. L'arameo arsácida va ser l'idioma oficial del Imperi partixc entre el 247 a. C. i el 224 a. C. Va ser el que va continuar la tradició de l'arameo aqueménida oficialisat per Darío, encara que en el córrer del temps va sofrir les influències de l'arameo parlat, el georgià i el persa. Després de la conquista dels parts pel Imperi sasánida, el arsácida va eixercir considerable influència sobre el nou idioma oficial.

Arameo antic oriental tardà

Tots els dialectes ya mencionats provenen de l'arameo imperial. No obstant, els diversos dialectes regionals de l'arameo antic tardà varen conviure en aquells, moltes voltes com a llengües parlades. L'evidència d'estos dialectes es coneix únicament per mig de la seua influència en paraules i noms sobre un dialecte més estàndar. No obstant, estos dialectes parlats es varen convertir en idiomes escrits en el II i reflectixen una corrent de dialectes de l'arameo que no eren depenents de l'Imperial i mostren una clara divisió entre les regions de Mesopotamia, Babilonia en l'orient, i Judea i Síria en l'occident. En l'orient, els dialectes palmireano i arsácida es varen mesclar en els idiomes regionals, creant una mescla entre el dialecte imperial i el regional. Posteriorment, el arsácida es va convertir en el mandeo, idioma ritual del mandeísmo. En el regne d'Osroene, centrat en Edesa i fundat en 132 a. C., el dialecte regional es va convertir en l'idioma oficial, el Siri antic. L'arameo mesopotámico oriental va florir en el costat este del Tigris, en evidència en Hatra, Assur i Tur Abdin. Taciano, autor del "Diatesaron", era originari d'Asiria i, possiblement, va escriure el seu treball en mesopotamio oriental i no en siri antic o grec. En Babilonia, el dialecte regional utilisat per la comunitat judeua era el babilonio antic judeu, el qual es va vore cada volta més influït pel arameo bíblic i el targúmico babilonio.

Arameo antic occidental tardà

Els dialectes regionals occidentals de l'arameo varen seguir un curs similar als de l'orient, encara que són prou distints de l'arameo imperial i dels dialectes orientals. El arameo va aplegar a coexistir en els dialectes cananeos, i varen terminar per desplaçar al fenicio en el I i a l'hebreu en el IV

La forma millor atestada d'arameo antic occidental tardà és l'utilisada per la comunitat judeua. Esta forma es coneix com a palestí judeu antic, sent la seua forma més antiga el jordà oriental antic, que provablement va provindre de la regió de Cesarea de Filipo. Est és el dialecte en que es troba escrit el més antic manuscrit d'Enoc (170 a. C.). La següent fase distintiva de l'idioma es coneix com a judaic antic cap al II. Este idioma es pot trobar en vàries inscripcions i cartes personals, cites preservades del Talmud i rebuts de Qumrán. La primera edició de «La Guerra dels Judeus» de Flavio Josefo es va escriure en judaic antic. El jordà oriental antic va seguir amprant-se cap al I per comunitats paganes que habitaven a l'est del riu Jordán, i es coneix també este dialecte com a palestí pagà antic. S'escrivia en una lletra cursiva similar a la del siri antic. Existix la possibilitat de que haja sorgit un dialecte palestí cristià antic a partir del pagà, el qual pot estar relacionat en una tendència al arameo occidental trobada en els evangelios siris antics (vejau Peshita).

Dialectes parlats en l'época de Jesús

 
ܝܫܘܥ (transcrito com Isho') és el nom de Jesús de Nazaret en arameo

En els veïnats d'Israel ―ademés dels dialectes hebreus de Khumrán i de la Mishná (extensament atestats en els manuscrits de la Mar Morta)―, es parlaven sèt dialectes de l'arameo occidental en l'época de Jesús. Eren provablement distints encara que mútuament inteligibles. El judeo antic era el dialecte dominant de Jerusalem i Judea. En la regió d'Ein Gedi es parlava el dialecte judeo suroriental. Samaria tenia el seu propi dialecte distintiu, el arameo samaritano en el que les consonant he, jet i ayin es pronunciaven les tres com álef. L'arameo galeo, el dialecte de la regió natal de Jesús, és conegut únicament per mig d'uns quants topònims, les influències del galeo targúmico, alguna lliteratura rabínica i unes quantes cartes privades. Provablement es caracterisava perque els diptongos mai se simplificaven a vocals senzilles. A l'est del Jordán es parlaven varis dialectes de jordà oriental. En la regió de Damasc i les montanyes d'Antilíbano es parlava el arameo damasceno, deduït a partir de l'arameo occidental modern. Finalment, al nort en Alep, es parlava el dialecte occidental arameo orontés. Ademés de l'hebreu i el arameo, el grec s'usava en els centres urbans, encara que els papers exactes d'estes llengües parlades són encara motiu de debat. Se sugerix que l'hebreu era una llengua local; el arameo, una llengua internacional d'Orient Mig; i el grec, l'idioma administratiu del Imperi romà. Els tres idiomes es varen influir mútuament, en especial'hebreu i el arameo, incorporant-se paraules hebrees al arameo judeu (sobretot paraules religioses). Inversamente, va haver vocables arameos que varen ingressar a l'hebreu. D'igual manera, la versió grega del Nou Testament conserva a sovint semitismes no grecs, incloses transliteraciones de paraules semíticas:

  • Algunes d'orige hebreu: l'orde de Jesús Ephphatha, εφφαθα, una forma de l'imperatiu hippataj, הִפָּתַח, «¡Siga obert!».[9]
  • Unes atres d'orige arameo: la paraula Talitha, Ταλιθα, que pot representar el sustantiu Ţalyĕthā, טַלְיְתָא, «adolescent».[10]
  • I unes atres que poden ser tant hebrees com arameas, com Rabbounei Ραββουνει que pot ser Ribboni, רִבּוֹנִי, «el meu mestre» en abdós idiomes.[11]

L'evidència sugerix un ambient llingüístic complex, i és necessari ser cuidadós quan s'analisen senyes. En 2004, la producció de la película La Passió de Crist va fer us profuso de diàlecs en arameo, especialment reconstruït per William Fulco. A pesar dels esforços, els parlants d'arameo varen calificar a l'idioma utilisat com forçat i poc familiar. Ademés, el arameo usat en la película és el arameo siríaco dels sigles VII i VIII i no el arameo palestí que es parlava en Judea en el I.

Arameo mig

  Es considera al III com ellímit cronològic entre el arameo antic i el arameo mig, ya que durant este sigle la naturalea de varis idiomes i dialectes arameos escomença a canviar. Els descendents de l'arameo imperial deixen d'existir com a llengües vives, i els idiomes regionals de l'est i oest varen escomençar a produir noves lliteratures. A diferència de molts dels dialectes de l'arameo antic, es coneix prou sobre el vocabulari i la gramàtica de l'arameo mig.

Arameo oriental mig

Solament dos de les llengües arameas orientals varen continuar existint en este periodo. Cap al nort de la regió, el siríaco antic es va transformar en siríaco mig; mentres que al sur, el judeu babilonio antic va produir el judeu babilonio mig. Simultàneament, el dialecte posaqueménida arsácida es va transformar en el precursor de la nova llengua mandea.

Siríaco mig
 
Manuscrit siríaco del IX. Homilia del Evangeli de Juan per Juan Crisóstomo.
Artícul principal → siríaco.

El siríaco mig és l'idioma clàssic, llitúrgic i lliterari de la Iglésia catòlica síria actual. El seu apogeu va ocórrer entre els sigles IV i VI, començant en la traducció de la Bíblia a este idioma, la Peshita i la prosa i poesia d'Efrén de Síria. A diferència del seu predecessor, el siríaco mig és una llengua netament cristiana, encara que en el temps es va transformar en la llengua d'aquells que s'oponien al domini deliderage bizantí de l'iglésia en Orient. L'activitat misionero va conduir a l'expansió del siríaco per mig de Pèrsia, Índia i China.

  Idioma arameo en Wikimedia Commons.

Arameo judeu babilonio mig

El arameo judeu babilonio mig es va utilisar per escritors judeus en Babilonia entre els sigles IV i XI. És identificat més comunament com la llengua del Talmud babilonio, completat en el VII i la lliteratura postalmúdica, que són els productes lliteraris més importants del judaisme babilonio. Les fonts epigràfiques més importants d'este dialecte són els centenars de tazones màgics arameos inscrits en caràcters judeus.

Mandeo
Artícul principal → idioma mandeo.

El mandeo és un dialecte germà de l'arameo judeu babilonio, encara que és tant llingüística com culturalment distint. El mandeo clàssic és la llengua en que es va compondre la lliteratura religiosa mandea. Es caracterisa per una ortografia altament fonètica.

Arameo occidental mig

Els dialectes de l'arameo occidental antic varen continuar en el palestí judeu mig, arameo samaritano i palestí cristià. D'estos tres, solament el palestí judeu mig va continuar com a idioma escrit. El judeu mig, descendent del judeu antic, va deixar de ser el dialecte dominant i era utilisat únicament en el sur de Judea. De forma similar, el jordà oriental mig va continuar com un dialecte menor derivat del jordà oriental antic.

Arameo palestí judeu mig

En 135, despuix del tumult de Bar Cojva, molts líders judeus expulsats de Jerusalem es varen traslladar a Galea. El dialecte galeo va emergir llavors de l'obscuritat i es va transformar en l'estàndart dels judeus en occident. Este dialecte no solament es parlava en Galea, sino també en les àrees circumdants. En esta llengua es va compondre el Talmud de Jerusalem, completat al voltant del V, i els midrashim, una série de comentaris i ensenyances bíbliques. L'estàndart modern de la puntuació de les vocals en el hebreu bíblic (sistema tiberiano del X) es troba molt provablement basat en la pronunciació del dialecte galeo del palestí judeu mig.

Arameo samaritano

El dialecte arameo de la comunitat samaritana es troba testimoniat per primera volta per una tradició documental que pot datar-se fins al IV. La seua pronunciació moderna es basa en la forma utilisada en el X.

Arameo cristià palestí

La llengua dels cristians occidentals parlants d'arameo s'evidencia des del VI, pero provablement existia des del IV. L'idioma en sí mateixa prové del palestí cristià antic, pero les seues convencions d'escritura es basaven en el siri mig inicial i estaven fortament influïdes pel grec (p. eix.: el nom de Jesús, Yeshu en arameo, es troba escrit com Yesûs en palestí cristià).

Arameo modern (neoarameo)

Hui en dia alguna de les llengües arameas és parlada per més de quatrecentes mil persones, entre ells judeus, cristians, musulmans i mandeos que habiten en àrees remotes, preservant les seues tradicions per mig d'imprentes i últimament per mijos electrònics. Les llengües arameas modernes es troben ara més separades entre sí que en qualsevol atre moment en l'història, per l'inestabilitat política dels últims doscents anys en Orient Mig que ha afectat als parlants d'arameo modern, produint una diàspora mundial. En 1915, els cristians parlants d'arameo de l'est de Turquia varen ser objecte de persecucions que varen marcar el final del Imperi otomà. En 1948, el recent fundat Estat d'Israel va atraure a la majoria dels judeus parlants d'arameo. No obstant, la migració va provocar que els chicotets grups de judeus que parlaven neoarameo es pergueren lliteralment en una mar de parlants d'hebreu modern, lo que podria fer imminent l'extinció de molts dialectes d'arameo judeu.

Arameo oriental modern

El arameo oriental modern existix com una gran varietat de dialectes i llengües. Existix una diferència significativa entre el arameo parlat per judeus, cristians i mandeos. Dos de les varietats més importants són el neoarameo assiri i el mandeo. Les llengües cristianes són moltes voltes nomenades siríaco modern, siríaco oriental modern o neoarameo oriental (cridades també sureth o suret) i es troben profundament influïdes per la llengua llitúrgica i lliterària siri mig. No obstant, estos dialectes també tenen raïls en numerosos dialectes locals principalment orals, i no són descendents directes del siri mig. No són mútuament inteligibles. El primer artícul de la Declaració Universal dels Drets Humans en Sureth, traduït de manera lliteral:[12]

ܟܠܝܗܝ ܐܢܫܐ ܦܝܫܐ ܝܢܐ ܒܕܝܐ ܚܐܪܐ ܘܫܘܝܐ ܒܐܝܩܪܐ ܘܒܙܕܩܐ. ܘܦܝܫܐ ܝܢܐ ܝܗܝܒܐ ܗܘܢܐ ܘܬܐܪܬܐ ܘܦܝܫܬܐ ܝܠܗ ܣܒܝܪܬܐ ܡܢܝܗܝ ܕܦܠܚܝ ܚܕ ܥܡ ܗܘ ܐܚܪܢܐ ܒܚܕܐ ܪܘܚܐ ܕܐܚܘܬܐ Tots els sers humans naixen lliures i iguals en dignitat i drets. En tindre raó i consciència, deuen servir-se els uns als atres en un esperit de germandat.

El siríaco occidental modern, també cridat neoarameo central, està generalment representat pel turoyo, la llengua de Tur Abdin. Una llengua emparentada, el mlahso, s'ha extinguit recentment. Les llengües arameas judeues modernes són actualment parlades principalment en Israel, i la majoria es consideren en perill d'extinció. Els dialectes judeus provinents de les comunitats que varen habitar entre ellac Urmia i Mossul no són inteligibles. En alguns llocs com Urmia, els cristians i els judeus parlen dialectes ininteligibles d'arameo oriental modern en el mateix lloc. En uns atres com Mossul, els dialectes d'abdós religions són similars i permeten conversació. Alguns mandeos que habiten en la província de Juzestán d'Iran parlen mandeo modern, que és molt distint de qualsevol atre dialecte arameo.

Arameo occidental modern

Molt poc queda de l'arameo occidental. Encara es parla en el poble cristià de Mala en Síria, i en els pobles musulmans de Bakh'a i Jubb'adin, aixina com per algunes persones que varen emigrar d'estos pobles a Damasc i atres ciutats de Síria. Tots els parlants d'estos dialectes parlen també àrap, que és l'idioma principal en estos pobles. Corre sério perill per no haver polítiques de normalisació i difusió.

Comparació lèxica

Els numerals en diferents variants arameas modernes són:[13]

GLOSSA Nororiental Turoyo Occidental PROTO-
ARAMEO
Arameo
assiri		 Barzani Arameo
de Bohtan		 Caldeo Hertevin Hulaulá Lishán
Didán		 Lishana
Deni		 Lishanid Noshan Mandeo Senaya
'1' xa xa xa xaːʔ hˁa xa xa xaʔ xa hədɔ xa ħa ħðo ɑħħɑð ħad
'2' trɛ tre tra treʔ terte tre tre treʔ tre tren treː tre iθᵊr tren
'3' tˤlaːθa tˤlˤaː tˁlota tˁlaːθa tˁclapixca təlhˁa taha tˁlˁaːha tˁlaˈhˁa klɔːθɔ tˤlaːsˤa tloθo iθlɑθ - '4' arˤpa ʔaːrba arba ʔarba ʔarba ʔarba arba ʔarba ʔarba ɑɹbɔ ʔarba arˤbˤo ɑrpɑˤ ʔarbāˤ
'5' xamʃa xamʃa xamʃa xamʃa hˁamʃa xamʃa xamʃa xamʃa xamʃa hɑmʃɔ xamʃa ħamʃo ħɑmmeʃ - '6' əʃta ʔəʃta əʃta ʔəʃta ʔiʃta ʔəʃta əʃta ʔəʃta ʔiʃta ʃɛttʰɔ ʔiʃta əʃto esθː ʔəʃta
ʃetta
'7' ʃawwa ʃoːwa ʃawa ʃoʔa ʃoʔa ʃoa oʃwa ʃøʔa ʃoʔa ʃʊwwɔ ʃowa ʃawˤo iʃbɑˤ - '8' tmanya tmanya tmanya tmanya tmanya tmanya tmanya tmanya tmanya tʰəmɔːnɔ tmenya tmənyo θmoːn **tmanya
'9' əʧːa ʔəʧːa əʧːa təʃʔa ʔiʧʔa ʔəʧˁa əʧːa ʔəʧˁa ʔiʧˁa ɛʧʧɔ etʃʕa təʃˤo iŧʃɑˤ etʃʕa
ʔətʃˤa
'10' əʃra ʔəʃˤrˤa əsˁra ʔəsrˁa ʔésˁa ʔəsraa əsra ʔəsˁrˁa ʔisra æsrɔ ʕésˤra ˤasrˤo iˤsɑr ʕəsra

Descripció llingüística

Fonologia

La reconstrucció de la fonologia dels diferents estadis de l'arameo és complicada per l'escassea de senyes respecte alguns aspectes, i que el sistema d'escritura és només consonàntic. Si be de tant en tant es tenen transcripcions de térmens arameos en acadio, grec o demótico a on sí se senyalen les vocals, eixa evidència és fragmentaria i difícil d'interpretar. L'inventari consonàntic per al arameo arcaic s'ha reconstruït com:[14]

consonant labialabial Coronal Dorsal Gutural
Inter-
dental 		Alveo-
dental 		Palatal Velar Uvular Faringal Glotal
Oclusiva sorda p t k ʔ
sonora b d g
emfàtica t ʼ < ṭ > k ʼ < q >
Fricativa sorda θ < š > s š ħ < ḥ > h
sonora ð < z > z ʕ
emfàtica θ ʼ < ṣ > s ʼ < ṣ >
consonant lateralateral sorda ɬ < š >
sonora l
emfàtica ɬ ʼ < q >
Sonorante w j < i > ʀ < r >
Nassal m n

En la taula anterior només s'indica un signe quan el fonema i la seua transcripció usen la mateixa lletra, i només quan diferixen es donen la transcripció usual. Note's que cada u dels grafema < z, ṣ, q > s'usa per a transcribir dos fonema diferents, mentres que < š > transcribe tres fonema diferents, açò es deu a que en estadis més tardans d'arameo les distincions fonémicas originals es varen perdre. L'inventari vocàlic més antic hauria segut /i, ī, a, ā, o, ū/, idèntic al del protosemític. Este sistema va experimentar canvis notables en estadis posteriors:

  • arameo imperial, en este estadi es varen donar els canvi /ɬ/ > /s/, /ɬʼ/ > /ʕ/ i /θ, ð, θʼ/ > /t, d, tʼ/. Estos canvis varen reduir notablement el número de consonant dentals i es varen reflectir en l'escritura: el fonema /ð/, escrit inicialment < z >, va passar a escriure's < d >, i alguna cosa paregut va succeir en els fonema que varen canviar.
  • arameo mig, /a/ > /i/ en sílabes tancades, les /i, o/ tòniques varen passar a ser /i(ː), o(ː)/, en tots els dialectes /ai/ > /iː/ > /ei/ i /au/ > /oː/ > /ou/ (encara que estos canvis es varen donar en moments diferents en cada dialecte, encara que tots acabaren experimentant-els). Ademés, en la primera sílaba pretònica es perden les vocals breus (encara que si es produïx un grup consonàntic complicat la posició de la vocal queda marcada per [ə]). Ademés en esta época la cantitat vocàlica deixa de ser fonémicamente distintiva. En alguns dialectes, no tots, es donen ademés canvis com /ā/ > /ɔ/, /o/ átona > /ɔ/ en alguns contexts fonètics, /i, a/ átonas > /ɛ/ en alguns contexts fonètics. Aixina en els dialectes que varen experimentar tots estos canvis el sistema vocàlic va passar a ser heptavocálico /i, i, ɛ, a, ɔ, o, o/ (mentres que en un a on els últims canvis no varen ocórrer quedaria com pentavocálico /i, i, a, o, o/.
  • arameo tardà, en este estadi existien diversos sistemes vocàlics, o com a mínim sistemes de diacrítics per a denotar els vocals, estos sistemes depenien dels diferents dialectes distinguint-se el arameo tiberiano, el arameo babilonio, el arameo nestoriano i el arameo jacobita.

Vore també

Sistemes d'escritura

Referències

  1. ↑ Brock, Sebastian P. (2002-01-02). degruyter. com/document/doi/10.31826/9781463214104-005/html? lang=de SOME BASIC ANNOTATION TO THE HIDDEN PEARL: THE SYRIAN ORTHODOX CHURCH AND ITS ANCIENT ARAMAIC HERITAGE, I-III (ROME, 2001) (en en), Gorgias Press, pp. 63–112. doi:lang=de 10.31826/9781463214104-005/html? lang=de. ISBN 978-1-4632-1410-4.
  2. ↑ Lipiński, Edward (2001). google. de/books? id=IiXVqyEkPKcC&redir_esc=y Semitic Languages: Outline of a Comparative Grammar (en en), Peeters Publishers. ISBN 978-90-429-0815-4.
  3. ↑ Akopian, Armen (2017-12-11). degruyter. com/document/doi/10.31826/9781463238933/html Introduction to Aramean and Syriac Studies: A manual (en en), Gorgias Press. doi:10.31826/9781463238933/html. ISBN 978-1-4632-3893-3.
  4. ↑ «files. wordpress. com/2017/07/the-aramean-christians-of-turkey.pdf The Aramean (Syriac) Christians of Turkey: The case of a forgotten People».
  5. ↑ Renan: La vida de Jesús
  6. ↑ «com/blog/what-language-did-jesus-speak What Language Did Jesus Speak?» (en en). Zondervan Academic. Consultat el 2023-12-20.
  7. ↑ biblegateway. com/passage/? search=2Reyes18%3A26;&version=RVR1960; «2 Reis 18:26 (Reina-Valera 1960).» Bible Gateway. Consultat el 14 de novembre de 2015.
  8. ↑ «archive. org/web/20070118020925/http://www. khali. org/2_nour/2_PUBLIC_bactria. htm Publicació de texts de Bactriana.». Archivat des d'el khali. org/2_nour/2_PUBLIC_bactria. htm original, el 18 de giner de 2007. Consultat el 10 de giner de 2007.
  9. ↑ biblegateway. com/passage/? search=Marcos7%3A34;&version=RVR1960; «Marcs 7:34 (Reina-Valera 1960).» Bible Gateway. Consultat el 15 de novembre de 2015.
  10. ↑ biblegateway. com/passage/? search=Marcos5%3A41;&version=RVR1960; «Marcs 5:41 (Reina-Valera 1960).» Bible Gateway. Consultat el 15 de novembre de 2015.
  11. ↑ biblegateway. com/passage/? search=Juan20%3A16;&version=RVR1960; «Juan 20:16 (Reina-Valera 1960).» Bible Gateway. Consultat el 15 de novembre de 2015.
  12. ↑ «ohchr. org/en/human-rights/universal-declaration/translations/assyrian-atoraya Universal Declaration of Human Rights - Assyrian (Atoraya)».
  13. ↑ eva. mpg. de/numeral/Afro-Asiatic. htm Aramaic Numerals (I. Chan) eva. mpg. de/numeral/Afro-Asiatic. htm archivat en Wayback Machine.
  14. ↑ S. Creason, 2004, p. 396.

Bibliografia

  • Beyer, Klaus (1986). The Aramaic language: its distribution and subdivisions. Göttingen: Vandenhoeck und Ruprecht. ISBN 3-525-53573-2.
  • Casey, Maurice (1998). Aramaic sources of Mark's Gospel. Cambridge University Press. ISBN 0-521-633141-1.
  • Creason, Stuart (2004). «13. Aramaic», R. D. Woodard (ed.). org/details/cambridgeencyclo0000unse_t8o9 The Cambridge Encyclopedia of the World's Ancient Languages, Cambridge University Press, pp. org/details/cambridgeencyclo0000unse_t8o9/page/391 391-426. ISBN ISBN 0 521 56256 2.
  • Frank, Yitzchak (2003). Grammar for Gemara & Targum Onkelos (expanded edition). Feldheim Publishers / Ariel Institute. ISBN 1-58330-606-4.
  • Heinrichs, Wolfhart (ed.) (1990). Studies in Neo-Aramaic. Atlanta, Geòrgia: Scholars Press. ISBN 1-55540-430-8.
  • Nöldeke, Theodor. (2001). Compendious Syriac Grammar. Winona Lake: Eisenbrauns. ISBN 1-57506-050-7.
  • Rosenthal, Franz (1995). A Grammar of Biblical Aramaic (6.ª edició rev.). Otto Harrassowitz, Wiesbaden. ISBN 3-447-03590-0.
  • Sokoloff, Michael. (2002). A Dictionary of Jewish Babylonian Aramaic. Bar-Ilan UP; Johns Hopkins UP. ISBN 965-226-260-9.
  • Sokoloff, Michael. (2002). A Dictionary of Jewish Palestinian Aramaic (2.ª edició). Bar-Ilan UP; Johns Hopkins UP. ISBN 965-226-101-7.
  • Stevenson, William B. (1962). Grammar of Palestinian Jewish Aramaic (2.ª edició). Clarendon Press. ISBN 0-19-815419-4.

Enllaços externs

[[:|{{{2}}}]]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Idioma_arameo&oldid=1597990»