Darío I

Darío I

Darío I (en persa antic: Dārayawuš, "aquell que recolza fermament el Ben"; en persa modern: داریوش Dâriûsh; en grec clàssic; Δαρεῖος Dareîos) (549-486 a. C.) va ser el tercer rei de la dinastia aqueménida de Pèrsia des de l'any 521 al 486 a. C. Va heretar l'Imperi persa en el seu cenit, inclosos els territoris iranios, Elam, Mesopotamia, Síria, Egipte, el nort de l'Índia i les colónies gregues d'Àsia Menor. Segons alguns autors, el decliu de l'Imperi persa començaria en el regnat del seu fill, Jerjes I.

Segons el relat tradicional, basat en l'historiador grec Heródoto, Darío va ascendir al tro despuix d'assessinar al usurpador Gaumata, o fals Esmerdis, en l'ajuda d'atres sis aristócrates perses, sent coronat al matí següent. l'inscripció de Behistún, manada a realisar per Darío, confirma la seua participació en la captura i mort del usurpador, un membre de la tribu dels macs, d'orige medo segons abdós fonts, pero no coincidix completament en el relat grec. El nou sobirà va tindre que fer front a numerosos tumults des del començ el seu regnat, sofocant-les en l'ajuda de la noblea aqueménida. També, va ampliar les fronteres de l'imperi conquistant Tracia i Macedònia, i invadint les terres dels saces, una tribu escita que havia lluitat en els medos i eren considerats responsables de la mort de Ciro II el Gran. Va dirigir aixina mateix una expedició punitiva contra Atenes per l'ajuda brindada per esta als grecs d'Àsia Menor durant la tumult jónica.

Entre els seus guanys es destaca la reforma administrativa i financera de l'Estat; va dividir el territori conquistat en satrapías, assignant la seua gestió a un poderós governador, en amplis poders, el sátrapa. Va implantar un sistema monetari unificat, va organisar els còdics llegals tradicionals d'Egipte, per lo que Diodoro Sículo li va cridar "l'últim llegislador d'Egipte" i va fer del arameo l'idioma administratiu de les regions occidentals de l'imperi. També va impulsar proyectes de construcció, en especial en Susa, Pasargada, Persépolis, Babilonia i Egipte. Entre els documents primaris del seu regnat es destaca la ya mencionada inscripció de Behistún, una autobiografia de gran valor per a l'història i per al dessiframent de l'escritura cuneïforme.

Fonts primàries

Vore també: Inscripció de Behistún i Heródoto

Darío va deixar un relleu monumental trilingüe en el mont Behistún escrit en elamita, persa antic i acadio en algun moment entre la seua coronació i la seua mort. L'inscripció oferix en primer lloc una breu autobiografia de Darío a on es menciona la seua ascendència i la seua linaje. Per a explicar la seua ascendència, Darío oferix una série de successos que varen ocórrer despuix de la mort de Ciro II el Gran, justificant la seua llegitimitat per la gràcia d'Ahura Mazda, el deu zoroástrico. També s'han trobat atres texts i monuments en Persépolis, Susa, Babilonia o Egipte; un fragment d'inscripció en persa antic procedent de Gherla (Romania); i una carta de Darío a Gadates, preservada en un text en grec d'época romana.

Joventut i ascens al poder

Va ser fill d'Histaspes, governador de Partia baixe els reis perses Ciro II i Cambises II. El seu pare provenia de la dinastia Aqueménida persa, la mateixa a la que pertanyien Ciro II i Cambises II, els qui no obstant no es tenien per tals, puix en els orígens perses li la considerava una aliança de tribus.

Va nàixer cap al 549 a. C. i va rebre una educació cortesana, com tots els fills príncips. Cambises II ho va elevar a "portador de la llança" personal, funció en la que ho va acompanyar a la seua campanya contra els egipcíacs. Allí, cap a l'any 522 a. C. Cambises II va deure rebre la notícia del tumult i alçament del seu germà, Esmerdis (en persa, Bardill) contra ell en la capital Ecbatana, assentament originari persa.

Lo que havia succeït seguix sent objecte de discussió. Es considera que Esmerdis havia segut assessinat en secret ya un any abans, en lo que Cambises sabia que un mac, Gaumata, habilitat com a substitut per ell, estava usurpant el poder. Pero segons atres fonts, va ser Esmerdis qui realment es va alçar contra el seu germà el rei.

En qualsevol cas, Cambises va partir immediatament d'Egipte per a sofocar la sublevació, pero va morir en el camí, possiblement en un accident. Heródoto senyala també la possibilitat de que es produïra un assessinat.

La reconstrucció dels fets du molt temps discutint-se. La versió “oficial”, segons Heródoto i l'informe dels fets de Darío és la següent. Darío va decidir, segons les seues pròpies paraules, venjar a Cambises. Aixina que va retornar a Pèrsia i es va guanyar el respal de sis vells amics, colegues d'educació cortesana, per a preparar la caiguda del supòsit “fals Esmerdis”, que es dia Gaumata, germà del governador d'Oropastes.

En el fort de Sikayawautish, situat a les rodalies d'Ecbatana ho va trobar i ho va assessinar. A continuació va retornar en els seus conspiradores a Pèrsia, a on en Pasargada, la capital ceremonial del regne, es va fer coronar emperador com a supòsit últim descendent de la llínea aqueménida junt al seu pare Histaspes i el seu yayo Arsames, els qui varen abdicar. Darío es va considerar llegítim successor de Cambises. No obstant esta proclamació es va trobar en la resistència d'una part de la cort imperial, puix Gaumata havia pertanygut a la classe noble superior i el poble ho apreciava molt per la seua generosa política fiscal.

Per a continuar la llegitimació de la seua poder es va casar en la primogènita de Ciro, Atosa (en persa ‘‘Hutausa’’) i viuda de Cambises i de Gaumata. Potser esperara que li allumenara un varó, per a regular les futures pretensions successòries. Ya tenia un fill, pero d'una dòna d'ascendència no aqueménida, la filla de Gobrias.

Fins a ací la versió a grans traces, presentada per Darío personalment en l'inscripció de Behistún. Mentrestant, s'han reforçat els dubtes dels historiadors contemporàneus sobre el “Esmerdis fals”, qüestionat des de l'antiguetat. Aixina hui dia es partix de que esta història es va divulgar en el campament de Darío per a llegitimar les circumstàncies del seu ascens al tro. Provablement d'eixa manera és també com la va conéixer i recontó Heródoto. Especialment cridaner resulta que ningú semble haver-se enterat del decés de el "autèntic Esmerdis". Açò resulta inverosímil, ya que Ciro li havia assignat el govern de tota la part oriental de l'Imperi.

Darío afirma en l'inscripció de Behistún que Gaumata va mantindre enganyat al seu entorn durant mesos, incloent a la pròpia esposa. Sent escèptics en els poders màgics, resulta poc verosímil que algú semblat a Esmerdis i que parlara com ell fòra en realitat el tal Gaumata.

La majoria dels investigadors creuen unànimement hui que Darío solament era parent lluntà de Ciro II i Cambises II. Ciro es considerava descendent de Teispes i com tal es denominava, no com aqueménida. Les posteriors modificacions genealògiques en les que Darío ho va convertir en fundador dinàstic aqueménida varen servir evidentment per a consolidar les seues pròpies pretensions reals. Una suposta inscripció de Ciro en Pasargada, en la que devia cridar-se aqueménida, ha segut entretant reconeguda com a falsificació del temps de Darío. En qualsevol cas l'alteració genealògica no té una repercussió decisiva, puix ell també era un teispida (vinya. infra Arbre genealògic).

Pero sense Aquemenes existia una taca decisiva, que no podia transmetre's a cap rei predecessor en llínea directa, ya que Ciaxares, provablement va depondre de les seues funcions a Ariaramnes i li va entregar la seua regió de domini a l'atra llínea teispida, la de Ciro I. No obstant, estos acontenyiments seguixen en l'obscuritat pel mal estat de les fonts.

Alt govern

l'Inscripció de Behistun

Despuix de la coronació en Pasargada es va mudar a Ecbatana, a on va sofrir una série de sublevació començant per Elam i Babilonia, enceses pels seguidors de Gaumata (que en cas d'haver segut mort el "Esmerdis autèntic", es tractaria de resistència contra el usurpador Darío).

• L'alçament elamita va poder sofocar-ho de raïl, en detindre's i ajusticiarse al seu cabecilla Aschina en Susa.
• En Babilonia s'havia coronat rei Nidintu-Bel en el nom de Nabucodonosor III, puix supostament descendia de Nabucodonosor i del fill d'est, Nabónido. Darío va aplegar en un eixèrcit a la ciutat i als tres mesos ho va depondre i va matar.
• Mentres seguia allí, un home cridat Frada va iniciar una nova rebelió en Bactriana. L'autèntic sátrapa de Bactriana permaneixia no obstant fidel a Darío i va poder expulsar-ho al desert de l'actual Turkmenistan, a on seria despuix detingut i eixecutat.
• Al mateix temps es va alçar en Pèrsia, la pàtria dels perses, un home que també afirmava ser Esmerdis.
• Mentrestant en Elam varen renàixer els disturbis i ademés també en Mija, Partia, Asiria, Egipte i entre els satagidias. També en Babilonia varen sorgir greus enfrontaments i lluites.

Cap a finals del 522 a. C. casi tot l'imperi persa es trobava baix algun tipo d'insurrecció. Darío va poder no obstant confiar en un eixèrcit local, dirigit per un círcul de confiança, aixina que en el transcurs d'un any els tumults varen ser sofocats en èxit.

• En setembre de 522 a. C. varen continuar els alçament en Babilonia, que a excepció d'una breu interrupció, varen perdurar fins al 521 a. C.
• En maig d'eixe any es va coronar un atre nou rei babilònic Nabucodonosor IV, qui sèt mesos despuix del seu predecessor, va córrer la mateixa sòrt.

A açò es referix la declaració sobre el temps entre els seus sèt primeres operacions militars. Despuix d'assessinar a Gaumata va derrotar en total a huit “falsos reis” segons les seues pròpies paraules. A finals de 521 a. C. regnava de nou la pau en l'imperi, només la frontera septentrional seguia greument amenaçada. En el 517 a. C. va ser lliberada també esta àrea i somesos a tribut als seus habitants, els escitas, victòries que va pormenorizar en l'inscripció de Behistún.

Política interior

Administració i Milícia

Archiu:Archers frieze Darius palace Louvre caps block 26 .jpg

Guerrers perses en arc i fleches, relleu mural en el palau de Darío.

Durant els seus primers anys de regència va realisar una completa reforma administrativa, el principal component de la qual va ser la fundació de províncies unitàries, les satrapías. L'extensió i localisació de cada govern, aixina com les seues funcions, és insegura, puix les fonts, és dir, la llista proporcionada per Heródoto i les inscripcions reals perses, diferixen molt unixques d'unes atres. Estaven recolzades per un gran aparat burocràtic, conegut sobretot pels registres egipcíacs. Tant el que fora el rei personalment qui renovara les satrapías, com el que anaren vitalícies –llevat en poques excepcions previstes–, permet deduir que el lloc s'assemblava al d'un sub-rei o rei vassall. El seu poder provincial era enorme, i devia rendir poques explicacions a l'emperador, llevat les fiscals i militars. Segons Heródoto, l'sátrapa Aryandes duya carros de combat i també falcava la seua pròpia moneda. Com l'emperador i els alts funcionaris cortesanos, els sátrapa posseïen també el seu propi sagell.

Este funcionament és diferent al dels feus medievals europeus, ya que el senyor feudal posseïa el poder central i indiscutible. Aixina tenia l'emperador per eixemple la possibilitat, en una oferta real, de reclutar al seu propi eixèrcit, personalment o delegant-ho en tercers. Ya el nom d'este reclutament indica que ací s'allistaven contingents de la mateixa àrea imperial –ordenats ètnicament–. Ademés Darío va introduir un eixèrcit permanent que va dissoldre a les milícies dels seus predecessors. Este eixèrcit tenia entre atres tasques la de guardar la seguritat interior, similar a les modernes forces policials, i en cada gran ciutat hi havia guarnicions. A banda, hi havia associacions responsables de la seguritat fronteriça. Des d'Egipte es varen fer famoses estes associacions de soldats, estacionades en les ciutats fronterices. La guàrdia personal del rei, coneguda com els Immortals, també va combatre en la guerra.

La llengua cancilleresca va ser fins al regne de Artajerjes I l'elamita, posteriorment reemplaçada pel arameo.

Economia i societat

A continuació es va crear una ret de carreteres que va unificar entre sí totes les grans àrees imperials. El camí real més conegut era el que conduïa de Éfeso a Susa o, en realitat, fins a Persépolis, que Heródoto descriu minuciosament en la seua Història. Va facilitar molt el comerç i el transport, junt en els ponts sobre el Bósforo i la terminació d'un canal des del mar Rojo fins al Nilo, ya començat pel faraó Necao II.

Anvers d'un dárico doble, 330-300 a. C.

Baixe el seu govern, es va reformar també el règim monetari, ademés l'acunyament del dárico va significar la primera unificació monetària d'un imperi en l'història i va beneficiar el comerç interior.

A tots els pobles de l'imperi se'ls va concedir l'eixercici de les seues pròpies costums i religions. Pese a tot, alguns es varen sentir discriminats, be perque —com Egipte— estaven insatisfets en la sobirania persa, be perque la fragmentació en múltiples satrapías els va destruir l'ilusió de que els vells imperis com el Medo, Bregue i Babilonio perduraven.

Per eixemple els jonios, els qui baixe els lidios varen gojar de numerosos privilegis fins al punt de casi “helenizar” eixe imperi. En Àsia menor els grecs varen deixar una chafada, un influix que no tenien sobre el Gran Rei. Per esta frustració potser s'expliquen els tumults jónicas.

En tot, no es va trencar en totes les tradicions. Va continuar existint l'unió personal del gran rei en el rei medo i babilònic. Darío va designar, com ya havia fet Ciro i Cambises, al seu fill i copríncipe, Jerjes I, com a rei de Babilonia. Ademés, encara portava personalment el títul de faraó egipcíac.

Baix Darío va sorgir una «pau pèrsica», un estat de pau interior, caracterisat per un cuidadós reajustament estructural imperial i en el que el regne va posseir una unitat segura i ordenada. Açò es va expressar que Darío va canviar el seu títul de “Rei dels perses” a “Rei dels països i pobles” i va representar equitativamente a les nacions representatives imperials. Únicament en la contribució fiscal posseïen privilegis els perses, per a els qui no hi havia sátrapa ni tributs reals.

Amenaces a la pau interior

La pau va predominar durant casi tot el govern de Darío. Solament Egipte era una província insegura. Ací Ariandes havia ampliat considerablement el seu poder i, segons Heródoto, falcava la seua pròpia moneda a imitació del dárico. Si açò deu considerar-se una sublevació contra Darío, pot posar-se en dubte, puix els sátrapa, que posseïen per lo general prou poder que aumentava en el temps, també falcaven monedes en les províncies.

En l'any 486 a. C. no obstant va sorgir un alçament obert, promogut per les forces egipcíaques; Ariandes havia fallit en el 500 a. C. Estes rebelions va tindre que aplacar-les Jerjes, el successor de Darío; segons Heródoto, despuix va renunciar a una invasió planejada a Grècia.

Prescindint de la frontera imperial septentrional en els escitas, les activitats dels quals durant el temps de Darío són desconegudes, l'únic foc d'inquietut en vida d'est va ser la frontera occidental jónica, a on en 499 a. C. va succeir l'alçament que va originar les guerres mèdiques. No obstant, la situació en atres zones va ser tranquila.

Política religiosa

Darío va continuar la política de Ciro que autorisava la llibertat de cult sempre que s'acceptara a Ahura Mazda com a màxima divinitat. Mencions positives a esta pràctica apareixen en el Llibre de Esdras del Antic Testament, en el que es menciona el respal a la reconstrucció del Temple de Jerusalem. Igualment, existixen referències a l'edificació de dit temple durant el regnat de Darío I en els llibres dels profetes Hageo i Zacarías. Jenofonte ya menciona esta política primerament en la ‘’Ciropedia’’ en el 362 a. C.

Darío supostament va promoure el Zoroastrismo, pero el quàn permaneix confús, de la mateixa manera que els cults perses d'este temps. El deu suprem en eixe moment era Ahura Mazda, que no admetia cap atre junt a ell. Se supon que Darío va heretar del seu pare esta religió, pero segons el llibre de Esdras en la Bíblia pot supondre's que Darío es va convertir i pas a adorar al Deu judeu.

El respal al Zoroastrismo es va implantar cuidadosadament. Els macs seguien sent la classe sacerdotal superior, i per orde del gran rei s'oferien sacrificis als deus iránico, elamítico i babilònic. Solament en les inscripcions reals es troba a Ahura Mazda com a únic deu. Es presupon que l'estàtua que li va fer erigir a la seua dòna Artystone, era una efigie de la deesa mare persa Anahita.

Per açò sorgix el dubte de que o era el gir zoroastrista de Darío una declaració vana, o mai va succeir. El deu Ahuramazda es pot datar en el temps previ al zoroastrismo. L'adoració de Ahuramazda com a deu únic despuix dels manaments de Zaratustra no es deixa impondre. Del temps de Atajerjes II són actes oficials en honor de Anahita i els Mithras, abdós també en seguidors en el temps sasánida.

Política exterior

L'imperi persa cap al 500 a. C.

En els indis

Despuix de consolidar el domini intrafronterizo, va anar el moment d'alvançar-se a possibles amenaces des de la frontera oriental. Per lo que l'àrea dels satagidas es anexionó definitivament a l'imperi persa, les tropes del qual varen alvançar fins a la vall del Indo, que va poder aixina mateix ser completament avasallado. Especialment valiosa per a esta campanya de conquista va demostrar ser la regió Gandhara, reconeguts com la tribu índia més valenta i baix domini persa des de feya molt temps.

El vall del Indo no era solament políticament interessant. En les seues fèrtils planures hi havia moltes ciutats riques i del riu mateixa s'obtenia pols áureo. Més llunt podia llavors establir-se comerç illimitat en l'interior subcontinental indi. Una impressió de l'interés comercial ho va demostrar el viage d'Escílax de Carianda, qui uns doscents anys abans havia navegat la costa del golf Pèrsic des de Nearchos, per a demostrar la seua utilitat per al comerç marítim. Més vesprada va navegar també la península aràbiga fins a Egipte.

En els libios i els egipcíacs

Al començ del seu regnat, Egipte s'havia separat de l'imperi i costaria moltíssim reconquistarlo. En lo que va eixercitar un paper significatiu Ariandes, l'sátrapa designat per Cambises. Darío va visitar personalment el territori en el 518 a. C. Este acte va significar la derrota definitiva de la dissidència i la consideració de l'anexió egipcíaca en Pèrsia. El replanell Cirenaica havia segut somesa durant la campanya egipcíaca de Cambises, pero varen recuperar l'independència durant els tumults dels anys 522 al 521. En una expedició extraordinàriament pérfida i brutal, Ariandes va conquistar les ciutats de Cirene i Barka i va eixamplar la seua satrapía fins al golf de Sidra. Tal com proven les inscripcions perses, es trobaven també els habitants no grecs de la Líbia oriental baix domini persa.

En els tracios i els escitas

És de supondre que pese al vassallage, Darío seguia considerant als escitas com una amenaça per a la frontera septentrional imperial. Poblaven la regió del mar de Aral fins a l'actual Ucrània. Provablement devien atacar-los i cercar-los des de la seua frontera occidental. Aixina, es va enviar una gran cantitat de reclutats ad hoc a preparar una campanya sobre el continent europeu. En Bizancio es va destruir un pont sobre el Bósforo, tal com documenta una inscripció trobada en eixa ciutat. L'eixèrcit es va assentar sobre la vora oposta, la Tracia, i va conquistar esta àrea per a protegir-se la retaguàrdia. Llavors va alvançar per la costa del mar Negra i vadearon el Danubio en la regió dels escitas, els qui varen amprar la tàctica de terra cremada, obligant-los a retrocedir. La frontera del Danubio es fortificó, protegint per lo tant la Tracia. Mentres convertia no obstant als escitas en una amenaça contínua per al restant de l'història imperial aqueménida.

En els grecs

Artícul principal → Guerres mèdiques.

Tumults jónicas

Artícul principal → Tumult jónica.

En la campanya militar dels anys 513 i 512 a. C. varen entrar per primera volta en contacte en els grecs des de les expedicions d'Àsia menor de Ciro. Si be és cert que moltes àrees colonials gregues mediterrànees orientals es trobaven baix domini persa, esta terra els atrea poquísimo. Despuix de la dominació de Tracia, durant la que de pas es avasalló també Macedònia, els grecs independents confiaven que pergueren pronte l'interés. Atenes va intentar previndre-los, en aliar-se'ls en el 506 a. C., per mig d'un pacte que els perses varen entendre com una sumissió formal. Encara que els grecs jónicos habitants de les costes asiàtiques menors gojaven de numerosos privilegis –entre uns atres, inclús la concessió de la seua pròpia satrapía– es varen alçar en el 500 a. C. Els atenienses varen trencar l'aliança i varen enviar respal militar. En el 499 a. C. varen ocupar i varen destruir Sardes, la capital de la satrapía Brega.

El contraatac massiu persa va alcançar fins a Chipre.

El punt final d'este alçament jónico es considera la pren i destrucció de Mileto en el 494 a. C., considerada la iniciadora dels tumults. I per a previndre futurs disturbis, es va enviar en el 492 a. C. una expedició de castic, que no obstant va fracassar. Tracia i Macedònia, que s'havien després de l'imperi durant els alçament, varen ser reconquistadas, pero l'expedició contra Atenes va fracassar en estrelar-se la flota contra el mont Atos durant una tormenta.

Batalla de Marató

Artícul principal → Batalla de Marató.

Dos anys despuix es va desenrollar una campanya militar contra Datis i Artafernes exitosa al principi. En el mar Egeo va poder intensificar-se l'hegemonia persa i Eretria va quedar destruïda. La marina persa va atracar prop de la planura maratoniana, per a dispondre d'un camp de batalla obert contra els atenienses. L'estratègia es va canviar despuix de varis dies i llavors varen planejar atacar Atenes directament des de les naus. I reembarcando en les trirremes els varen sorprendre els atenienses baix órdens de Milciades i els varen destruir una part de l'armada. Llavors varen alvançar a marches forçades cap a Atenes, per a evitar una possible capitulació urbana. Filípides va córrer sense parar fins a la ciutat per a anunciar immediatament la victòria. Els perses, per la seua banda, es varen retirar.

A esta batalla de Marató se li ha concedit un significat històric transcendental, representada com l'èxit de l'unió occidental lliure front al despotisme oriental. Mentrestant, els historiadors argumenten no obstant que els perses solament pretenien castigar l'infidelitat ateniense a l'aliança, i no avasallar el país.

El fill de Darío, Jerjes I seria el primer en mamprendre una gran invasió a Grècia. Pese als fracassos front a Atenes, es considerava la frontera oriental lliberada, ya que la costa jónica es trobava de nou baix domini persa.

Activitat edificatoria

Desenroll artístic i arquitectònic baix el seu regnat

Archiu:Bull capital Apadana Louvre caps block 46 (1).jpg

Capitel de Susa, hui en el museu parisenc Louvre.

Relleu d'una esfinge alada de teixixca vidriada provinent del palau en Susa.

Baix Darío va ocórrer una ruptura entre art i arquitectura. Hi ha del temps de Ciro i especialment de Cambises poques fonts arqueològiques, les poques conservades remeten a cults de tradicions locals. Un famós relleu del temps de Ciro en Pasagarda mostra influix elamita. Solament la tomba de Ciro presenta una forma original, sense que es coneguen eixemples directes per a eixa construcció.

Baix Darío es varen reunir conscientment diferents elements estilístics, artístics i arquitectònics de tot l'imperi. Els monumentals i estriados pilars de palaus i edificis públics recorden, en excepció dels materials constructius i les dimensions, al fuste grec, pero no obstant són provablement eixecutats a imitació d'eixemples mesopotámicos. Els capiteles mostren sobretot influix egipcíac.

Tal com suponen numerosos científics orientalistes i egiptòlecs, la planta del palau de Persépolis és originària egipcíaca (Gerd Gropp). En contra destaquen els historiadors antics, que defenen els models per a palaus en l'Índia i construccions en Grècia.

Com en l'història general de l'Orient Pròxim i Mig antics, també va ser entre els aqueménidas el relleu l'art de moda. Es troba en inscripcions, murs palatins i entrada d'escales. Baixe el predecessor de Darío es caracterisava el relleu sobretot segons eixemples elamitas. Baix Darío es mostren clars eixemples mesopotámicos, especialment assiris. Els relleus es pintaven i moltes voltes es enjoyaban; aixina es varen fer per eixemple moltes barbes en els relleus de Persépolis en lapislázuli. Influixos babilònics s'aprecien sobretot en els relleus de Susa, que com a mínim parcialment, són contemporàneus de Darío. Els de Susa estan fets de rajola pintada i vidriado, que fan pensar en processons públiques i la porta de Istar en Babilonia.

Darío va voler traslladar el centre imperial des de la meja Ecbatana i la mesopotámica Babilonia a la terra originària persa; en el veïnat directe del qual es trobava Elam en la seua antiga capital real Susa, que Darío va ampliar com la seua residència principal, funció que va mantindre fins al final de l'imperi. En una atra ciutat també persa i que havia segut centre administratiu, va manar construir una residència. La ciutat va ser denominada ‘’Parsa’’ per la costum de cridar a les capitals com els països. Els grecs la varen cridar Persépolis.

Baix Darío també va florir l'escultura. Menudes i majors estatuillas i figures fetes de materials preciosos com lapislázuli o marfil. Ademés hi ha una estàtua de Darío a tamany natural procedent d'Egipte, que encara que ho mostra en corfoll i insígnies reals perses, també té inscripcions en jeroglífics egipcíacs. Obritas artístiques i artículs rituals estan fets de metal noble, sobretot or i argent. Un gran número d'ells es varen trobar en el tesor del Oxus, a on ademés varen aparéixer alguns retales i una estora major, que també indiquen una gran habilitat ya en esta àrea.

Susa

Al nort de Susa es crearia un nou complex palacial. Un terrat es colocaria en un dels vestíbuls (en persa, ‘’Apadana’’) i es construiria un palau que baixe Artajerjes I va destruir un incendi per a ser despuix reconstruït. Solament han quedat relleus de rajola cristalizado, la majoria de la qual hui es troba en París. Referència bíblica a la capital del Regne Susa. Nehemías 1 Reina-Valera 1960 Oració de Nehemías sobre Jerusalem 1 Paraules de Nehemías fill de Hacalías. Va ocórrer en el més de Quisleu, en l'any vint, estant yo en Susa, capital del regne,

Persépolis

El proyecte de construcció en Persépolis es va semblar al de Susa. Ací també va construir una apadana en el terrat. Junt a la qual es va edificar un palauet, possiblement per a assunts privats. Estes obres varen ser pese a tot alguna cosa menors a les de Susa. Ademés, en el terrat es varen alçar els edificis administratius que, no obstant, fins ara han segut poc estudiats arqueológicamente.

Tant en Persépolis com en Susa es varen construir els edificis en materials de diferents països i es varen alçar en mà d'obra de tot l'imperi. Els diferents pobles varen ser retratats en els relleus de les escales en uniformes i obsequios típics de cada país.

Pasargada

Provablement durant el govern de Ciro va perdre Pasargada el paper de sèu governamental i es va mantindre com a capital ceremonial i provablement també religiosa de l'imperi. Obres potser començades per Ciro varen ser terminades durant el regnat de Darío; ademés es va construir un nou palau. El método constructiu recorda al de Susa i Persépolis. Si be és veritat que en un edifici es va inscriure el nom de Ciro, el fet és que l'escritura cuneïforme empleada parla per sí, puix es va introduir baix el mandat de Darío.

Antic Egipte

Vore també: Antic Egipte

Temple de Hibis.

També en Egipte, numeroses construccions, especialment de caràcter religiós, testimonien el regnat de Darío. Es varen construir o varen restaurar varis temples durant la seua época de govern, entre ells el temple de Hibis i Qasr el-Ghueda en l'oasis de Jariyá, el temple de Ptah i el temple de Busiris. Atres construccions de Darío es poden vore en Karnak, Fayum i Sais. Els materials constructius s'obtenien en part de les pedreres d'Uadi Hammamat, en les roques de les quals apareixen inscripcions de Darío. Una important obra va ser també la conclusió d'un canal d'ochenta y cuatro quilómetros de llarc, començat baix Necao II, que conduïa des del Nilo, per Uadi Tumilat, fins al mar Rojo, facilitant la comunicació de Pèrsia en Egipte. A lo llarc del canal, s'han trobat esteles escrites en jeroglífics egipcíacs, persa antic, elamita i acádico.

Mort

Archiu:Naghsh-e rostam, Irán, 2016-09-24, caps block 49 25.jpg

Una de les tombes reals de Naqsh-i Rostam.

Heródoto referix que Darío es aprestó en seguida a preparar una nova expedició contra Grècia, que dirigiria personalment, pero va ser interrompuda per una insurrecció en Egipte en 486 a. C. Mentres es preparava per a intervindre, li va sobrevindre una malaltia i va morir en octubre del mateix any. Va ser inhumat en una tomba rupestre, que va fer construir en vida, en Naqsh-i Rostam.

Li va succeir el seu fill Jerjes I al cap de l'Imperi.

Vore també: Tomba de Darío I

Fonts

Perses

Sobre el regnat de Darío hi ha un numeroses fonts epigràfiques en el territori regit per l'Imperi Aqueménida:

• l'inscripció de Behistún és la més important; en ella justifica el seu pren del poder i ilustra, des del seu punt de vista, les condicions dels seus primers anys de regnat.
• Atres inscripcions en diversos punts de l'Imperi Persa.
• Tablillas cuneïformes en persa antic, elamita i acadio algunes de caràcter administratiu i unes atres, contractes privats trobades en Persépolis, Pasargada, Naqsh-i Rustam, Susa i Babilonia.

Egipcíaques

• Inscripció d'Udjahorresnet o Naóforo del Vaticà. En ella el sacerdot d'este nom relata com va compondre una titulatura egipcíaca para Darío com faraó.

Gregues

• La Història d'Heródoto resenya gran part del seu regnat, sobretot en lo administratiu i militar; pero deu examinar-se críticament.
• Apareix com un dels protagonistes en Els perses, d'Esquilo; a on Darío apareix en contrast en el seu fill, el derrotat Jerjes.

És mencionat en la Pèrsica de Ctesias, obra perduda pero el contingut de la qual es coneix en part.

Bíbliques

• En el Llibre de Esdras (6,1) del Antic Testament es descriuen les órdens per a reconstruir el temple de Jerusalem, terminat, segons alguns estudiosos, en el sext any de Darío; aproximadament en març del 515 a. C. En el mateix llibre es mencionen cartes o decrets atribuïts a Darío. La seua autenticitat és discutida; la Encyclopaedia Iranica favorix l'autenticitat essencial dels decrets sobre la base de similituts en decrets genuïns descoberts, alta presència de vocablos acadios i iraní i presència d'expressions i sintagma comuns en fòrmules de l'Orient Pròxim de l'época. No obstant, segons l'estudi de Grabbe són falsificacions, pero basades en documents autèntics.

En el Llibre de Daniel es parla d'un tal Darío el Medo, qui va regir despuix de la caiguda de Babilonia. Segons el consens acadèmic, es tracta d'un personage real, per identificar. Alguns apologistas de la Bíblia sostenen que es tracta d'un rei medo històric i que va existir temps abans de Darío I.

Arbre genealògic

Erro al crear miniatura:

En roig, els reis de Mija. En blau, els aqueménidas de Anshan i en vert, els de Pèrsia. Els reis aqueménidas de Anshan eren sub-reis, somesos a l'autoritat dels reis de Mija.

Honors

L'asteroide (7210) Darius descobert en 1960 va ser nomenat en el seu honor.

Vore també

• Dinastia aqueménida
• Dinastia farnácida
• Cambises II
• Esmerdis
• Jerjes I
• Guerres Mèdiques

Bibliografia

• Pierre Briant, Histoire de l’Empire perse, de Cyrus à Alexandre, 1996
• Pierre Briant, Darius : els Perses et l'Empire, Gallimard, col. «Découvertes Gallimard» (n.° 159), 1992
• Maria Brosius, Women in Ancient Pèrsia, 559-331 BC, Clarendon Press, Oxford, 1998.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Darío I.