Anar al contingut

Embaixador

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
L'embaixador danés en Madrit, Cornelius Pedersen, i el seu sèquit, de José Antolínez (1662), oli sobre llenç, 186,5 x 215,8 cm, Copenhague, Statens Museum for Kunst.
Els Embaixadors, obra d'Hans Holbein el Jove.

Un embaixador o una embaixadora és la persona representant d'un determinat país davant un atre, o davant una organisació internacional. En ellenguage comú, el terme s'aplica al representant ubicat en la capital d'un país estranger. El país amfitrió a on s'acredita una embaixada concedix a l'embaixador/a, a les dependències i alguns semovientes un estatus funcional especial.[1] L'estatus especial implica certa extraterritorialidad sobre l'ubicació i dependències específiques de la cridada embaixada, per la que el territori, personal i vehículs gogen d'immunitat diplomàtica, conforme a normes internacionals (convencions).

En el cas d'una diplomàcia bilateral, el'embaixador/a i l'embaixada atenen els assunts d'interés estatal entre el país representat i davant el país receptor. Dits assunts diplomàtics són d'índole política, econòmica, de gestió financera, comercial, militar, turística, cultural, o qualsevol tema de relacions internacionals, tals com tractats, intercanvi de votacions per a certes candidatures d'interés, etc. Cada país té el seu propi embaixador. Si l'Estat acreditante té una escassa colónia de conciutadans, a les funcions mencionades s'agreguen les d'una secció consular dins de la mateixa missió diplomàtica a on es tracten els assunts i eventuals problemes que els ciutadans residents o de pas en el país estranger, i en nacionalitat del país propi, puguen tindre. Velarà per la seguritat i integritat dels ciutadans del seu país en el país estranger i actuarà com a mensager entre el govern del seu país i aquell receptor.

Oficialment en els països del Occident a fins d'el XIX els embaixadors tenien un uniforme molt engalanat en brodats pectorals i que recordava al d'un general d'eixe temps, incloent a un bicornio (o en francés, que des del s XVII era l'idioma de la diplomàcia, un châpeau de bras o conya o capell de braç) .

Propòsits

El govern estranger al que s'assigna un/a embaixador/a deu aprovar primer a la persona. En alguns casos, el govern estranger pot revocar la seua aprovació declarant al diplomàtic/a persona senar grata, és dir, una persona inacceptable. Este tipo de declaració sol comportar la retirada de l'embaixador/a al seu país d'orige. D'acort en el Congrés de Viena de 1815 i la Convenció de Viena sobre Relacions Diplomàtiques de 1961, l'embaixador/a i el personal de l'embaixada gogen d'immunitat diplomàtica i seguritat personal mentres viuen en l'estranger.[2][3]

Protegir als ciutadans

Per l'arribada de les tecnologies modernes, el món actual és un lloc molt més chicotet en térmens relatius. Tenint açò en conte, es considera important que les nacions del món tinguen a lo manco un chicotet personal vivint en les capitals estrangeres per a ajudar als viagers i visitants de la seua nació d'orige. Com a oficial del servici exterior, s'espera que un/a embaixador/a protegixca als ciutadans del seu país d'orige en el país amfitrió.[4][3]

Respal a la prosperitat

Un atre resultat de l'aument dels viages a l'estranger és el creiximent del comerç entre nacions. Per a la majoria dels països, l'economia nacional és ara partix de l'economia global. Açò significa un aument de les oportunitats per a vendre i comerciar en atres nacions. Quan dos nacions porten a terme un comerç, sol ser ventajós per a abdós partixes tindre un/a embaixador/a i potser un chicotet personal vivint en l'atra terra, a on actuen com a intermediaris entre els negocis cooperatius.[4][3]

Treballar per la pau

Un dels pilars de les missions diplomàtiques en l'estranger és treballar per la pau. Esta tasca pot convertir-se en una lluita contra el terrorisme internacional, el tràfic de drogues, el soborn internacional i la tracta de persones. Els embaixadors contribuïxen a detindre estos actes, ajudant a les persones de tot lo món. Estes activitats són importants i delicades i solen portar-se a terme en coordinació en el Ministeri de Defensa de l'Estat (o el Departament de Defensa en EE. UU.) i el cap de la nació.[4][3]

En Argentina, s'han creat institucions i colectius de voluntaris les accions dels quals estan dirigides a la difusió i aplicació d'accions darrere de la pau entre els sers humans, encara que no medie algun dels objectius anteriorment mencionats. El Centre de Formació i Investigació en Drets Humans, presidit per la Dra. Laura Contreras, qui ademés és fiscal de Pau, entrega cada any, en diferents regions, una distinció especial, denominada Esclavó en la Cadena Internacional de Pau, i una atra a postulantes a Embaixadors de Pau, conseguint d'esta manera articular en referents identificats en el concepte de treballar per la pau des de tot espai possible. Un d'ells, el Lic. Gustavo A. Biagiotti, també d'Argentina, ha conseguit, des de 1974, transcendir fronteres en les seues més de 60 programes i proyectes d'alt impacte social, dins dels quals la premissa imprescindible per a la seua aplicació és que dins de les activitats realisades, es contemple l'inclusió d'aquelles que estimulen el bon tracte, les accions solidàries, l'empatia, l'autocontrol i autocuidado, l'amor al pròxim, el conte de la salut i de l'ambient, l'educació eco-ètica, i l'ensenyança del respecte al veí des de molt primerenca edat, tenint com a núcleu d'acció central el Programa Veí Responsable. D'esta manera, des del diàlec sincer, la capacitació adequada, i activitats molt específiques es conseguixen millorar notablement les pautes de sana convivència i el canvi d'hàbits socials requerit per a conseguir cada objectiu.

Sorgiment de la diplomàcia moderna

Aplegada dels embaixadors anglesos de Vittore Carpaccio, pintat entre 1495 i 1500 -encara que aparentment forma part d'una série de pintures sobre la vida de Santa Úrsula, en realitat representa el desenroll de les pràctiques diplomàtiques de la República de Venècia en l'época del pintor.
Abans de prendre possessió del càrrec, les credencials d'un embaixador deuen ser acceptades, com quan l'embaixador surafricà Harry Schwarz va entregar les seues credencials al president nortamericà George H. W. Bush en 1991.

El sorgiment del sistema diplomàtic modern va ser producte del Renaixença italiana (a partir d'al voltant de l'any 1300). L'us d'embaixadors es va convertir en una estratègia política en Itàlia durant el XV. Els canvis polítics en Itàlia varen alterar el paper dels embaixadors en els assunts diplomàtics. Com a molts dels estats d'Itàlia eren de chicotet tamany, eren especialment vulnerables als estats més grans. El sistema d'embaixadors es va utilisar per a dispersar l'informació i protegir als estats més vulnerables.

Esta pràctica es va estendre a Europa durant les Guerres Italianes. L'us i la creació d'embaixadors durant el XV en Itàlia ha tingut efectes a llarc determini en Europa i, a la seua volta, en la progressió diplomàtica i política del món. Europa seguix utilisant els mateixos térmens dels drets dels embaixadors que havien establit en el XVI, pel que fa als drets dels embaixadors en els països d'acolliment, aixina com els procediments diplomàtics adequats. Un/a embaixador/a s'utilisava com a representant de l'Estat del que procedix per a negociar i difondre informació en la finalitat de mantindre la pau i establir relacions en atres Estats. Este intent es va amprar en l'esforç per mantindre relacions pacífiques en les nacions i establir aliances en temps difícils.

En l'actualitat, l'us d'embaixadors està molt estés. Els Estats i els actors no estatals utilisen representants diplomàtics per a tractar qualsevol problema que es produïxca en el sistema internacional. En l'actualitat, els embaixadors solen viure en l'estranger o en el país al que se'ls assigna durant llarcs periodos de temps per a que coneguen la cultura i la població local. D'esta manera són més eficaços políticament i gogen de major confiança, lo que els permet alcançar els objectius que desija el seu país amfitrió. Existixen incontables casos d'embaixadors la missió dels quals apunta a interpelar i intercanviar experiències en àrees de relacions humanes empàtiques, compatibles, que promulguen el creiximent mutu, i per a això impulsen la figura d'Embaixador Cultural. Tal és el cas de l'artista argentina Mica Mujica.

Embaixador extraordinari i plenipotenciario

Maria-Pia Kothbauer, princesa de Liechtenstein i embaixadora extraordinària i plenipotenciaria en la República Checa, presentant les seues credencials a Václav Klaus.

el Congrés de Viena de 1815 va formalisar el sistema de ranc diplomàtic en el marc del dret internacional, distinguint entre tres categories jeràrquiques descendents de representants diplomàtics: els embaixadors de ple dret (inclosos els llegats o nuntii), acreditats davant els caps d'Estat; els enviats o ministres, que també estaven acreditats davant els caps d'Estat; i, per últim, els encarregats de negocis, acreditats davant el ministre d'Assunts Exteriors.[5]

la Convenció de Viena sobre Relacions Diplomàtiques de 1961 va formalisar el sistema i és el conjunt de la llegislació internacional vigent en l'actualitat. Segons ella, els embaixadors són diplomàtics del més alt ranc, que representen formalment al seu cap d'Estat, en poders plenipotenciarios (és dir, plena autoritat per a representar al govern). En l'us modern, la majoria dels embaixadors destinats en l'estranger com cap de missió duen el títul complet d'Embaixador/a Extraordinari/a i Plenipotenciario/a. La distinció entre embaixadors extraordinaris i ordinaris era comú quan no tots els embaixadors residien en el país al que se'ls assigna, a sovint servint només per a un propòsit o missió específica.[6]

En ser considerat històricament ela embaixador/a extraordinari/a i plenipotenciario/a com el representant personal del sobirà, ha persistit la costum d'enviar embaixadors al cap/a d'Estat i no al govern. Per eixemple, els embaixadors del Regne Unit estan acreditats davant la Cort de Santiago real o des d'ella. Els embaixadors tenen el més alt ranc diplomàtic i tenen precedència sobre els chargés d'affaires, que són acreditats pel ministre d'Assunts Exteriors. Els embaixadors també tenien més ranc que els envoys fins a la década de 1960, quan les últimes llegació varen passar a ser embaixades.

Com els membres de la Mancomunidad de Nacions tenen o tenien un cap d'Estat comú, no intercanvien embaixadors, sino que tenen Alts Comissionats, que representen al govern, en lloc del cap d'Estat. El diplomàtic que representa a la Santa Sèu es denomina nuncio. En l'us diplomàtic, tant l'alt comissionat com el nuncio es consideren equivalents en ranc i funció a un embaixador. Els coordinadors residents del sistema de les Nacions Unides estan acreditats davant el Cap d'Estat i tenen el mateix ranc que un/a embaixador/a.

Els embaixadors duen unes cartes de credibilitat formal de la seua cap d'Estat, dirigida al cap d'Estat del país amfitrió. Ya que molts països de la Commonwealth tenen el mateix cap d'Estat, l'acreditació d'un Alt Comissionat adopta la forma d'una simple i a sovint informal carta de presentació d'un cap de govern (primer ministre) al d'un atre. La diferència en l'acreditació també es reflectix en els títuls formals dels enviats a estats estrangers i de la Commonwealth: per eixemple, els Alts Comissionats britànics es titulen formalment "Alt Comissionat del Govern d'El seu Majestad en el Regne Unit", mentres que els embaixadors britànics en països estrangers es coneixen com "Embaixador del seu Majestad Britànica". Embaixador".

Dònes

Història

La soviètica Alexandra Kollontai en la seua taula de treball en Marcel Body, en la Llegació de l'URSS en Oslo (1924).

La presència de les dònes en la diplomàcia és antiga pero per molt temps no va ser oficial (aristócrates, salonnières, esposes d'embaixadors, per eixemple Pauline von Metternich baix el Segon Imperi, que intenta reforçar les relacions franc-austríaques). Unes atres, a través del seu compromís pacifiste i feministe, també intenten influir en les relacions internacionals (Bertha von Suttner, Premi Nobel de la Pau 1905).[7]

Les carreres diplomàtiques es varen obrir gradualment a les dònes despuix de la Primera Guerra Mundial, una innovació que, no obstant, es va vore frenada per una resistència masculina que considerava que estes professions estaven dins del seu domini. En 1918, Àustria va permetre que les dònes s'uniren a la Konsularakademie i, en 2018, França es fera en el concurs del Quai d'Orsay. En este segon cas, les laureades (la primera de les quals va anar Suzanne Borel en 1930, qui es va convertir en agregada d'embaixada i despuix en secretària d'embaixada de segona classe en 1933) encara no tenien accés a les mateixes carreres que els hòmens; en 1944, despuix d'obtindre el dret al vot, se'ls va permetre totes les carreres, pero un sostre de cristal subsistix. Gràcies al paper que varen jugar l'orientalista Freya Stark i la funcionària Mary McGeachy durant la Segona Guerra Mundial, el Foreign Office britànic va obrir les seues carreres a les dònes en 1946 pero no va eliminar la prohibició de casar-se entre les dònes diplomàtiques fins a 1972. Irlanda, també ho és despuix de la conflicte que les dònes puguen integrar la diplomàcia, en 1962 en Espanya i en 1963 en Itàlia. L'Unió Europea en el canvi de sigle va integrar una dimensió de gènero en les seues polítiques i, en 2009, Catherine Ashtonaccede a la jefatura de la diplomàcia europea. No obstant, les embaixadores seguixen sent una minoria (11% en el Regne Unit en la década de 1990, 14% en França en l'actualitat)[7]. Per la seua banda, Suècia té la taxa més alta d'embaixadores del món (48% en 2020) i el 52% de les directores del seu Ministeri d'Assunts Exteriors, sifres que es relacionen en la "diplomàcia feminista" posada en marcha per la ministra. Margot Wallström de 2014.[8]L'Escola Diplomàtica en Espanya ha conseguit paritat, en promocions a on les dònes superen el 50% des de 2020.[9]

Els jóvens règims socialistes i republicans varen ser pioners en el nomenament de dònes diplomàtiques: en 1918, la sufragista hongaresa Rosika Schwimmer va ser nomenada “enviada extraordinària i ministra encarregada de la missió” en Suïssa. En 1922, l'URSS va enviar a Alexandra Kollontai com agregada a la missió comercial en Oslo, de la que ràpidament es va fer responsable. En 1924 va ser nomenada "Encarregada de Negocis" i, immediatament despuix, "Ministra Plenipotenciaria", primer en la pròpia Noruega,[10] despuix en Mèxic i finalment en Suècia. En 1943, quan la llegació soviètica en Estocolm va ser elevada al ranc d'embaixada, finalment també va ser ascendida oficialment a "embaixador".[11] Entre els pioners també podem citar a l'armènia de la diàspora Diana Abgar en 1918 (pero només en el paper de "cònsul honorari"), la republicana espanyola Isabel Oyarzábal Smith en 1931, la nortamericana Ruth Bryan Owen en 1933, la mexicana Palma Guillén i Sánchez en 1935, el danés Bodil Begtrup en 1949, l'irlandesa Josephine McNeill en 1950, la canadenca Margaret Meagher en 1958, l'hongaresa Anna Bebrits en 1974, o inclús la francesa Marcelle Campana en 1972,[12][7].

Referències

  1. ↑ «ambassador». merriam-webster.com.
  2. ↑ «Foreign Service Officer». United States Department of State. «Purpose of Ambassador»
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 «Major State Department Publications». United States Department of State. «Purpose of Ambassador»
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Nicinski, David. «Foreign Service Officer».
  5. ↑ «Viena i la codificació del dret diplomàtic» (en en).
  6. ↑ Conseller de l'Embaixada; sugerència al Departament d'Estat en relació en l'ex-governadora Lind, The New York Claves.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Els femmes "diplomates" en Europe de 1815 à nos jours » , sur Écrire unix histoire nouvelle de l'Europe (vaig consultar li 10 juin 2020) [1].
  8. ↑ Marianne Bliman, « Håkan Âkesson, de retour en France » [archive], sur Els Échos, 11 décembre 2020
  9. ↑ «Diplomàtiques en sifres» (en és). www. mujeresdiplomaticasamde. es. Archivat des d'el original, el 2026-02-28. Consultat el 2026-03-11.
  10. ↑ Alexandra Kollontai, Autobiographie einer sexuell emanzipierten Kommunistin (édité parell Iring Fetscher avec unix postface de l'éditeur), Munich, Rogner & Bernhard, 1970 (édition consultée et citée: (it) Autobiografia, Milan, Feltrinelli, 1973, pp. 63-64).
  11. ↑ Iring Fetscher, postface, ibidem, p. 92
  12. ↑ « L’arrivée dones femmes aux plus hautes fonctions de l’encadrement supérieur : Marcelle Campana et Isabelle Renouard » [archive], sur diplomatie.gouv.fr [2]

Bibliografia adicional

  • Granota, Kishan (2003). The 21st Century Ambassador: people who llaure very important (en anglés), Oxford University Press.
  • (24 mars 2016) Secrets d'Afrique, li témoignage d'un ambassadeur (en francés), París: Cherche Midi. ISBN 978-2-7491-4955-4.
  • (2 octobre 2019) Passeport diplomatique. Quarante ans au Quai d’Orsay (en francés), Éditions Grasset.
  • Couleurs, mémoires d'un ambassadeur de France en Afrique (en francés), Saint-Mal: Pascal Galodé Editions. ISBN 978-2-35593-209-0.
  • Li soleil ne es lève plus à l'Est, Mémoires d'Orient d'un ambassadeur peu diplomate (en francés), Paris/61-Lonrai: Plon. ISBN 978-2-259-26341-2.
  • La diplomatie n'est pas un dîner de gala (en francés), La Tour-d'Aigues/impr. en Europe: Nouvelles éditions de l'Aube. ISBN 978-2-8159-2762-8.
  • Profession diplomate, Un ambassadeur dans la tourmente (en francés), Paris: Plon. ISBN 978-2-259-25992-7.
  • Ambassadeur : Vas-el teu savoir faire ?, Itinéraire d'un Normand en Asie (en francés), París: Éditions L'Harmattan. ISBN 978-2-343-10140-8.
  • Unix vie au Quai, De la guerre froide au chaos du XXIe siècle (en francés), París/52-Langres: Manitoba Editions. ISBN 978-2-37615-053-4.
  • De Phnom Penh à Abidjan, fragments de vie d'un diplomate (en francés), París: Éditions L'Harmattan. ISBN 978-2-343-03422-5.
  • Souvenirs d'unix ambassade à Berlin, septembre 1931-octobre 1938 (en francés), París/45-Malesherbes: Tempus Perrin. ISBN 978-2-262-07447-0.
  • Au Palais Farnèse, souvenirs d'unix ambassade à Rome (en francés), París/61-Lonrai: Tempus Perrin. ISBN 978-2-262-07686-3.
  • Femmes et diplomatie, France, XXe siècle (en francés), Peter Lang. ISBN 978-90-5201-233-9.

Vore també

Enllaços externs

Embaixador en el Viccionari. Ambassadors en Wikimedia Commons.

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Embaixador&oldid=1464938»