Tractat internacional

Tractat internacional

Un tractat internacional és un acort celebrat per escrit entre subjectes de dret internacional, principalment Estats i organisacions internacionals, que es rig pel dret internacional i genera obligacions jurídiques vinculants per a les parts que ho subscriuen. Pot estar contingut en un o varis instruments jurídics i la seua validea no depén de la seua denominació (tractat, conveni, acort, protocol, etc.). Per a que existixca un tractat es requerix, com a mínim, la participació de dos subjectes jurídics internacionals en capacitat per a obligar-se. Estos acorts poden versar sobre una àmplia varietat de matèries, com a llímits territorials, comerç, cooperació tècnica, mig ambient o drets humans.

Lo més comú és que tals acorts es realisen entre Estats, encara que poden celebrar-se entre Estats i organisacions internacionals. Els primers estan regulats per la Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats de 1969; els segons, per la Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats celebrats entre Estats i Organisacions Internacionals o entre Organisacions Internacionals de 1986. Els acorts entre empreses públiques d'un Estat i Estats no són Tractats internacionals. la Cort Internacional de Justícia va tindre l'oportunitat de pronunciar-se sobre esta qüestió en el cas Anglo-Iranian Oil (1952). Iran havia firmat un acort en l'empresa Anglo-Iranian Oil per a l'explotació dels recursos petrolífers. Este acort tenia dos cares: era un acort de concessió i al mateix temps tenia la naturalea d'un Tractat entre Iran i el Regne Unit. Esta tesis no va ser acceptada per la Cort Internacional de Justícia perque els Tractats internacionals solament poden tindre lloc entre estats i perque els acorts en empreses es rigen per les normes del dret internacional privat. Els tractats internacionals deuen realisar-se per escrit encara que poden ser verbals. En este últim cas, no es regirien per la Convenció de Viena de 1969. La seua denominació és indiferent puix, si es donen les condicions anteriors, nos trobem davant un Tractat internacional independentment del nom que reba.

Classificació

• Per la matèria objecte d'estudi del Tractat: Tractats comercials, polítics, de pau, extradició, fiscals, socials, econòmics, i sobretot d'amistat, aixina com culturals, humanitaris, sobre drets humans, o d'una atra índole.
• Per la seua funció de crear obligacions: Tractats-llei i Tractats-contracte. Els primers establixen normes d'aplicació general que jurídicament es troben en un pedestal superior a les lleis internes dels països firmants, els segons suponen un intercanvi de prestacions entre parts contratantes. Esta distinció està prou superada puix abdós particularitats es fonen.
• Per l'índole dels subjectes participants, distinguim: Tractats entre Estats i Organisacions internacionals.
• Per la seua duració: es diferencien entre Tractats de duració determinada i Tractats de duració indeterminada.
• Per la possibilitat de fer-se part sense haver pres part en la seua negociació: Tractats oberts i tancats. Estos últims no admeten nous membres, per lo que la seua admissió implica la celebració d'un nou tractat.

• Per la seua forma de conclusió, podem trobar: Tractats conclosos de forma solemne i Tractats conclosos de forma simplificada que després són enviats pel poder eixecutiu al poder llegislatiu per a opinió i acceptació. Aixina llavors les nacions intercanvien idees i objectius comuns d'interés per a abdós.

Denominacions

Quan parlem de partits s'aludix al gènero, no obstant, estos instruments internacionals a lo llarc de l'història han adoptat i seguixen adoptant en la pràctica diverses denominacions particulars, sense deixar per això de respondre a la seua naturalea de Tractat Internacional. És dir, eixos noms particulars no tenen implicacions jurídiques, ni afecten la seua calitat, sempre i quan es complixquen en els requisits generals dels Tractats. Un tractat en particular pot denominar-se: Acort, Convenció, Conveni, Carta (normalment s'usa per a designar als Tractats constitutius d'organisacions internacionals), Estatut, Compromís, Concordato (el que regula les relacions de l'Estat i l'Iglésia), Pacte, Protocol (complementari d'un tractat anterior), etc.

Conveni

És un escrit celebrat entre Estats en un grau de formalitat menor al d'un tractat. Normalment, un conveni és acordat en aspectes Econòmics i Comercials entre els estats. Els convenis poden estar donat entre dos Estats, denominat un Conveni Bilateral, normalment celebrat per a brindar facilitats en matèries Comercials. Pero també existix una atra forma de conveni, celebrat entre més de dos Estats, el qual es denomina Multilateral, en el qual, l'acort té un caràcter més normatiu respecte d'aspectes contemplats dins del Dret Internacional.

• Nota: En un Conveni por lo regular es fa la negociació de temes que afecten de manera general als membres de la Comunitat Internacional. Lo més comú és que tals acorts es resolguen en el consentiment d'abdós.

Fases de celebració

Negociació

Per a posar-se d'acort en el text a tractar un requisit indispensable és la negociació. Es considera que són Estats negociadors aquells que participen en l'elaboració i adopció del text. En el dret espanyol, l'inici del Tractat correspon al Govern de la Nació (ni les Corts Generals ni les Comunitats autònomes poden forçar un tractat, pero poden incitar al Govern per a que ho faça). Per a la consecució d'estos fins, el ministre d'Assunts Exteriors demanarà al Consell de Ministres l'obtenció de la plenipotencia (poders absoluts). Dit Ministre depositarà eixos poders en representants de l'Estat, que són els qui representaran al país en la negociació. La fase de negociació és la més llarga, pot aplegar a durar inclús per un periodo de 10 anys realisar un text definitiu que satisfaça a les parts. Durant esta fase deuen determinar-se l'objecte, fi i contingut del tractat, i també la redacció del mateix, sobretot en els Tractats entre estats que parlen llengües diferents.

Adopció del text

Despuix d'esta fase es passa a la adopció del text. Adoptar significa consentir que tots els participants es posen d'acort en la seua redacció definitiva. Anteriorment era necessari el vot favorable de tots els Estats negociadors. Açò seguix vigent en els Tractats bilaterals. En la proliferació dels Tractats internacionals multilaterals es va passar al sistema de majories (art. 9 de la Convenció de Viena de 1969). Este artícul establix la pràctica general del vot favorable i unànim pero es tracta d'una pràctica residual. Majoritàriament s'aplica el seu punt segon que establix que l'adopció del text es farà per una majoria de dos terços dels Estats presents i votants a no ser que els Estats decidixquen per a poder realisar-se a veta.

"Artícul 9. Adopció del text. 1. L'adopció del text d'un tractat s'efectuarà per consentiment de tots els Estats participants en la seua elaboració, llevat lo dispost en el paràgraf 2.

2. L'adopció del text d'un tractat en una conferència internacional s'efectuarà per majoria de dos terços dels Estats presents i votants, a menos que eixos Estats decidixquen per igual majoria aplicar una regla diferent."

Autenticació

La següent fase és la de autenticació. Este acort queda fixat de manera solemne com el contingut definitiu autèntic i inalterable del tractat. Segons l'artícul 10 de la Convenció de Viena de 1969 l'autenticació es farà de modo previst per la Convenció o per un atre acort dels Estats. En general s'utilisa la firma ad referèndum, la firma o la rúbrica. Açò no obliga a complir en el Tractat. En països com Espanya l'autenticació es produïx per la firma del Rei.

"Artícul 10. Autenticació del text. El text d'un tractat quedara establit com a autèntic i definitiu

a) per mig del procediment que es prescriga en ell o que convinguen els Estats que hagen participat en la seua elaboració; o

b) a falta de tal procediment, per mig de la firma, la firma "ad referèndum" o la rúbrica posada pels representants d'eixos Estats en el text del tractat o en l'acta final de la conferència en la que figure el text."

Prestació del consentiment

La fase final és la de prestació del consentiment. Els Estats participants decidixen en esta fase si volen ser part o no del Tractat. Si accepten se someten al Tractat. Els que no accepten no queden obligats. En la pràctica esta prestació del consentiment es realisa be de forma solemne, be de forma simplificada.

De forma solemne o formal

Esta via s'utilisa en els casos en els que per l'importància de la matèria s'exigix solemnitat en la forma de prestació del consentiment. Esta solemnitat s'exigix a través de la ratificació. El significat d'este terme ha anat evolucionant. Tradicionalment era un acte del sobirà confirmant un Tractat celebrat per un mandatari o representant del sobirà. A partir d'el XIX (constitucionalisme modern) la ratificació es va configurar com un mecanisme de control del poder llegislatiu sobre el poder eixecutiu. D'esta manera el govern no pot obligar-se en atres Estats en relació en determinades matèries sense l'autorisació dellegislatiu.

De forma simplificada

Els acorts en forma simplificada -agreements o notes reversals- són acorts internacionals el procés dels quals de conclusió inclou solament una etapa de negociació i la firma, materialisant-se comunament en varis instruments.

Reserves

Artícul principal → reserva (dret internacional).

Segons l'artícul 2.1. d) de la Convenció de Viena de 1969 «s'entén per reserva una declaració unilateral, qualsevol que siga el seu enunciat o denominació, feta per un Estat en firmar, ratificar, acceptar o aprovar un Tractat o adherir-se a ell "a l'objecte d'excloure o modificar els efectes jurídics de certes disposicions del tractat en la seua aplicació a eixe Estat".»

Les reserves, per lo tant, tenen únicament sentit respecte dels Tractats multilaterals. Puix, com afirma la Comissió de Dret internacional, «les reserves als Tractats bilaterals no plantegen problema algun, perque equivalen a una nova proposta que fa que es recomencen les negociacions entre els dos Estats [...] Si apleguen a un acort, acceptant o rebujant la reserva se celebrarà el tractat; de lo contrari no se celebrarà». A modo d'eixemple: els Estats A, B, C i D firmen un Tractat. En el moment de la prestació del seu consentiment, l'Estat D fa una reserva a un artícul del tractat. La reacció dels demés Estats pot ser diferent:

A accepta la reserva, en el cas de la qual s'aplicarà entre A i D el Tractat en el contingut segons la reserva. B fa una objecció simple a la reserva, en el cas de la qual s'aplicarà el Tractat entre B i D, llevat la part de la reserva. C fa una objecció qualificada a la reserva; en este cas el Tractat no s'aplicarà entre C i D.

Competència

Tenen competència per a celebrar Tractats internacionals els representants dels Estats en plens poders (art. 7 de la Convenció de Viena de 1969). No obstant hi ha determinats càrrecs estatals que tenen facultats per a celebrar tots estos actes sense que siga necessari que tinga un poder de l'Estat específic puix el Dret internacional els conferix facultats en virtut de les seues funcions. Estos són el Cap d'Estat, el Cap de Govern i el Ministre d'Assunts Exteriors. Els Caps de Missió Diplomàtica (embaixadors) també tenen determinades competències (negociació i adopció), prèvia resolució autoritativa específica, lo que en la pràctica resolutiva es diu extensió de plens poders per a la firma. Les organisacions internacionals també tenen capacitat per a celebrar Tractats internacionals, es rigen per les normes de la Convenció de Viena de 1986, pero esta capacitat depén de lo establit en les seues cartes fundacionals o estatuts. Per lo tant un país que vullga exportar necessita la suficient preparació i competència per a fer un tractat.

Depòsit

La figura del depòsit va aparéixer en els Tractats multilaterals, sobretot a partir d'el XIX. En anterioritat a el XX, temps en el que la majoria dels Tractats eren bilaterals, no es feya necessari un depositario puix, quan se celebrava un tractat entre dos Estats, estos intercanviaven, i ho seguixen fent, els instruments adequats per a la seua eventual ratificació posterior. El govern de tanda, després d'aprovació dellegislatiu. D'esta manera s'inicia la vigència de l'aplicació del tractat bilateral. Ademés per a ya ser un depositario deu tindre l'aprovació dels estats.

Funcions d'el depositario

• Custodiar el text original del tractat, els poders que se li hagen remés (poders que acrediten les facultats de les persones que han representat als Estats) i custodiar totes les comunicacions i notificacions relatives al tractat.

• Rebre les firmes i demés notificacions relatives al tractat per part dels Estats que desigen formar part del mateix en el futur.

• Expedir còpies certificades del tractat.

• Controlar la regularitat dels instruments i notificacions relatives al tractat, és dir, si s'han realisat en la forma deguda d'acort en la llegislació de cada estat partix. En anterioritat a el XX no s'exigia que els Tractats internacionals anaren publicats o registrats. Açò va donar lloc a la pràctica dels "Tractats secrets" que varen resultar ser extremadament perniciosos per al restant dels països puix es varen formar aliances secretes que, per eixemple, varen ser decisives per a l'esclat de la Primera Guerra Mundial. En la finalitat de que situacions com esta no es repetiren, es va voler instaurar, a través del sistema de la Societat de Nacions, un sistema de diplomàcia oberta. En este sentit l'artícul 18 del pacte de la Societat de Nacions va establir que els Tractats no registrats no serien obligatoris.

Esmenes i modificacions

Dins de la Convenció de Viena (partix IV) es parla sobre les esmenes i modificacions possibles als tractats internacionals celebrats entre Estats. Esmena i modificació són dos conceptes distints. Una esmena en un tractat internacional es referix a una classe d'alteració i modificació en les disposicions que s'inclouen en el tractat, estes obertes per a cada una de les partixes participants del tractats.

• Rodolfo Walss indica que una esmena en un tractat internacional es referix a una classe d'alteració i modificació en les disposicions que s'inclouen en el tractat, estes obertes per a cada una de les partixes participants del tractats.

Segons l'artícul 39 de la Convenció de Viena s'establix la norma general per a realisar esmenes o modificacions, la qual dicta que l'esmena/ modificació solament es podrà realisar en el consentiment de les parts. No obstant, açò no termina sent el punt més important a complir per a que una esmena siga vàlida com a tal, sino que lo important és que l'esmena originalment quan es propon siga accessible a cada u dels estats partixes. Parlant específicament sobre les esmena en els tractats, tota proposta d'esmena deu ser notificada a tots els Estats contratantes del tractat, cada u d'ells té dret a participar en decisions sobre mides a adoptar en relació a l'esmena proposta, a la negociació de l'esmena i a la celebració de qualsevol acort a l'objecte d'esmenar. Aixina mateix, la convenció de Viena establix que tot Estat que puga ser part d'un tractat, també pot ser part del tractat en la seua forma esmenada, encara que és important recalcar que l'esmena no és obligatòria per als Estats, solament als que estan dins de l'acort; a Convenció també establix que l'Estat que aplegue a ser part del tractat esmenat ya despuix de l'entrada en vigor, serà considerat part d'este si és que no manifesta una intenció diferent sobre la part esmenada. Com a complement, l'esmena en el seu orige té el seu efecte destinat a totes les partixes participants, pero solament s'aplicarà a aquelles parts que manifesten el seu consentiment a esta mateixa. Els estats que es manifesten de manera contrària, quedaran subjectes a els efectos de la versió original del tractat. És important que el procés per a esmenar el tractat siga el correcte per a que esta tinga efectes, a on estiga és ell mateixa per a la creació d'un tractat, és dir, seguint els quatre punts que són la negociació, l'adopció al text, l'autenticació del text i la manifestació del text. Complint en estos quatre passos es pot aplegar a celebrar de manera autèntica l'esmena que altere les disposicions del tractat. Passant al tema de les modificacions en els tractats, la Convenció de Viena especifica que solament dos o més parts d'un tractat podran celebrar l'acort que elegixquen a on el seu objecte siga modificar el tractat, solament funciona en les seues relacions mútues, no per a totes les parts del tractat; solament es pot fer la modificació si el tractat ho permet o si la modificació no està prohibida pel tractat, en la condició de que esta modificació no afecte els drets i compliment d'obligacions de les demés parts del tractat, i que la modificació no siga incompatible en l'objecte del tractat, que vaja concort a l'objecte i finalitat. Les parts del tractat que desigen modificar-ho, tenen que notificar a totes les parts la seua intenció i la modificació que es realisarà. Parlant ya sobre els dos punts en específic per a que es puga realisar la modificació, en el punt de les prohibicions, pot ser estes dos en específic, està pot ser expressa o implícita. Es considera implícita la prohibició de modificar el tractat quan està afecta els drets i obligacions de les partixes participants o també sí la modificació és de caràcter incompatible en els objectes i fins que ell tractat menciona. A diferència de l'esmena, la modificació dels tractats no té un procés específic a seguir dau per la Convenció de Viena, per lo que este procés tindrà que ser establit per part dels estats participants de la modificació o  el propi tractat que es planeja modificar, per lo que termina sent responsabilitat dels estats ell crear este procés per a aplegar a l'acort de validea de la modificació al tractat.

Nulitat de tractats internacionals

Artícul principal → denuncia (dret internacional).

Rodrigo i Casanova senyalen que les causes de nulitat dels tractats internacionals, existixen distints supòsits, expressats en la Convenció de Viena, pels que un tractat internacional entre distints estats pot quedar sense efectes llegals. La nulitat d'un tractat es deu a causes que poden ser alegades per la part en un tractat el consentiment del qual està viciat per alguna de dites causes i poden subsanar-se si, despuix de tindre coneiximent de l'existència de la causa, dita part ha convingut que el tractat és vàlit o, pel seu comportament, tácitamente reconeix la seua validea.

L'artícul 48 de la Convenció indica el “error” com a causa de nulitat d'un tractat; “un Estat podrà alegar un error en un tractat com a vici del seu consentiment en obligar-se pel tractat si l'error es referix a un fet o a una situació l'existència de la qual donara per suposta eixe Estat en el moment de la celebració del tractat i constituïx una base essencial del seu consentiment en obligar-se pel tractat”. No obstant, si l'Estat contribuïx a l'error en la seua conducta, no es considerarà com un error. Si l'error consistira solament en la redacció, no es prendrà com a error i s'aplicarà l'artícul 79 de la mateixa Convenció sobre la correcció d'errors en texts o en còpies certificades conformes dels tractats. També senyalen que La corrupció del representant succeïx quan es corrompe directa o indirectament el representant d'un Estat. L'Estat afectat podrà alegar la seua corrupció com a vici del seu consentiment i per lo tant, serà una causa de nulitat del tractat. Per lo que una atra causa de nulitat consistix en la coacció sobre el representant de l'Estat, provocada si s'obliga al representant per mig d'amenaça a acceptar o prendre una resolució. També existix la coacció sobre un Estat per amenaça o una obligació d'us de força com a causa de nulitat.

Terminació dels tractats

Una de les formes per a terminar un tractat és celebrar un de posterior a est en un àmbit de la mateixa matèria. l'artícul 58 de la convenció de Viena aixina ho dispon:

Terminació d'un tractat o suspensió de la seua aplicació implícites com a conseqüència de la celebració d'un tractat posterior.

• Es considerarà que un tractat ha terminat si totes les parts en ell celebren ulteriormente un tractat sobre la mateixa matèria i: a) es desprén del tractat posterior o consta d'un atre modo que ha segut intenció de les parts que la matèria es rigga per eixe tractat; o b) les disposicions del tractat posterior són fins a tal punt incompatibles en les del tractat anterior que els dos tractats no poden aplicar-se simultàneament.

• També es donarà per finalisat un tractat quan termine la seua funció o deixe d'haver consentiment de les parts.

• Es considerarà que l'aplicació del tractat anterior ha quedat únicament suspesa si es desprén del tractat posterior o consta d'un atre modo qué tal ha segut l'intenció de les parts.

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Dret|20px|Vore el portal sobre Dret]] Portal:Dret. Contingut relacionat en Dret.
• Tractat (desambiguación)
• Anex:Tractats internacionals de recursos hídrics

Enllaços externs

• Tractats Multilaterals de les Nacions Unides
• Tractats i Documents Internacionals