Anar al contingut

Societat de Nacions

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
«Lliga de les Nacions» redirigix ací. Per a atres acepcions, vore Lliga de Nacions.

La Societat de les Nacions (SDN), Societat de Nacions o Lliga de les Nacions va ser un organisme internacional creat pel Tractat de Versalles, el 28 de juny de 1919. Es va propondre establir les bases per a la pau i la reorganisació de les relacions internacionals una volta finalisada la Primera Guerra Mundial. Encara que no va conseguir resoldre les greus crisis Internacionals que es varen plantejar en els anys 1920 i 1930, és important perque va ser la primera organisació d'eixe tipo de l'història i l'antecedent de l'ONU. La Societat de les Nacions va conseguir alguns èxits en la seua llabor, va ajudar a solucionar pacíficament alguns conflictes en el periodo immediat de posguerra i va tindre el seu apogeu en el periodo 1924-1929. Durant eixe periodo es va firmar el Tractat de Locarno en 1925, es va produir l'ingrés d'Alemània en la Societat en 1926, i es va firmar el Pacte Briand-Kellogg en 1928. No obstant, quan la situació internacional es va enterbolir despuix de la depressió de 1929, la Societat de les Nacions es va mostrar totalment incapaç de mantindre la pau.[1]

La SDN es va basar en els principis de la seguritat colectiva, l'arbitrage dels conflictes i el desarmament. El Pacte de la SDN (els 26 primers artículs del Tractat de Versalles) va ser redactat en les primeres sessions de la Conferència de París, que varen començar el 18 de giner de 1919, per iniciativa del President dels Estats Units, Woodrow Wilson. El 15 de novembre de 1920 es va celebrar en Ginebra la primera assamblea de la societat, en la participació de 42 països.[2][3]

Despuix del final de la Segona Guerra Mundial a mitan d'el XX, la SDN va ser dissolta el 18 d'abril de 1946, sent succeïda per l'Organisació de les Nacions Unides (ONU). En realitat no va ser una successió d'un organisme internacional per un atre. L'experiència de la Societat de les Nacions és lo més propenc a l'actual ONU, pero dit antecedent no va anar ni tan sols mencionat pels redactors de la Carta ya que, en voler reestructurar el món posbélico de la Segona Guerra Mundial, els Estats vencedors varen optar per fer desaparéixer la Societat de les Nacions i crear una organisació internacional enterament nova.[4][5]

Motius de la creació

La Societat de les Nacions es va fundar immediatament despuix de la Primera Guerra Mundial. Constava originalment de 42 països, 26 dels quals no eren europeus. Va alcançar el seu número màxim quan va tindre 57 països membres. La Societat es va crear perque despuix de la lluita en França, el Regne Unit i els Estats Units, la corrent de l'opinió pública creïa que una organisació mundial de nacions podria conservar la pau i previndre una repetició dels horrors de la guerra de 1914 a 1918 en Europa, en vista que els pactes de la diplomàcia tradicional havien fracassat en este encabotament. Llavors es va creure que un orgue mundial eficaç semblava possible perque les comunicacions havien millorat i existia una major experiència de treball en conjunt en organisacions internacionals. La coordinació i la cooperació per al progrés econòmic i social adquiririen importància. La creació de la Societat de les Nacions té el seu orige en un dels Catorze Punts de Woodrow Wilson per a superar els efectes de la guerra i conseguir una pau duradora. Va ser una conseqüència a la reacció de les diferents nacions contra els horrors que va provocar la Primera Guerra Mundial.[6] Millons de morts, inválidos, població civil desplaçada, pobrea, deute de guerra, la caiguda de quatre imperis —l'alemà, l'austrohúngaro, el rus i l'otomà— que a la seua volta va provocar inestabilitat política. La Societat de les Nacions pretenia impedir una repetició dels fets que varen donar lloc a la guerra, com la falta de cooperació, l'existència de pactes secrets entre Estats o l'ignorança dels pactes internacionals. Per això es va voler crear un organisme a través del com les nacions pogueren resoldre les seues disputes per mijos pacífics en lloc de militars, evitant aquelles causes que varen dur a la guerra:

La pròpia exposició de motius del Pacte de la Societat de les Nacions proclama

Les Altes Parts contratantes: considerant que per a fomentar la cooperació entre les nacions i per a garantisar la pau i la seguritat, importa: acceptar certs compromisos de no recórrer a la guerra; mantindre a la llum del dia relaciones internacionals, fundades sobre la justícia i l'honor; observar rigorosament les prescripcions del Dret internacional, reconegudes d'ací en avant com a regla de conducta efectiva dels Governs; fer que regne la justícia i respectar escrupulosament totes les obligacions dels Tractats en les relacions mútues dels pobles organisats; Adopten el present Pacte.
Exposició de motius del Pacte de la Societat de les Nacions.[7]

La sessió d'obertura de la Lliga de Nacions Ginebra, Suïssa, 15 de novembre de 1920. La Societat tenia dos objectius bàsics. En primer lloc, buscava preservar la pau per mig d'una acció colectiva, per ad açò les controvèrsia es remetrien al Consell de la Societat en fins d'arbitrage i conciliació. Si fora necessari, s'usarien sancions econòmiques i després militars, per la qual cosa els membres es comprometien a defendre a atres membres davant una agressió. En segon lloc, la Societat desijava promoure la cooperació internacional en assunts econòmics i socials.[8]

Negociacions sobre la "igualtat racial"

La delegació japonesa recolza l'inclusió del principi de "igualtat racial" en el pacte de la Lliga de les Nacions, pero deu fer front a una forta oposició d'Austràlia i, en menor mida, dels Estats Units i del Regne Unit, que al final varen conseguir frustrar l'iniciativa japonesa. A lo llarc dels debats, la prensa nortamericana i britànica va criticar durament a Japó, acusat de voler facilitar l'emigració dels seus ciutadans.[8]

Pel contrari, estes discussions aumenten les esperances de les poblacions que sofrixen de mides de discriminació o segregació racial, en particular els afroamericanos. L'intelectual afroamericano W. I. B. Du Bois vea a Japó com un actor del resquit dels pobles de color: “Ya que els africans negres, els indis morenos i els redactors grocs lluiten per França i Anglaterra, podrien eixir d'este sanguinós desorde en una idea nova de l'igualtat essencial dels hòmens.[8]

No obstant, l'historiador japonés Matsunuma Miho senyala que l'objectiu del govern japonés no era conseguir la "igualtat de totes les races" sino impedir que un estatut inferior assignat als súbdits nipons perjudicara l'influència i posició de Japó en el futur orde internacional. De fet, en la década de 1920 els nacionals redactors són objecte de lleis discriminatòries humillantes en els Estats Units, Canadà i Austràlia. Ademés, el propi Japó té una política de discriminació i repressió contra súbdits chinencs i coreans del seu Imperi, que les seues manifestacions independentistes de març de 1919 varen ser esclafades.[8] El fracàs de l'iniciativa va provocar una gran còlera i resentiment popular en Japó cap a Occident, especialment cap als anglosaxons.[8]

Admissió d'integrants

Durant les negociacions en la Conferència de Pau de París s'inclou en la Part I del Tractat de Versalles la creació de la SDN (Societat de les Nacions). Els països integrants originals eren els 32 membres de l'anex al Pacte i els 13 dels Estats invitats a participar, quedant obert l'ingrés futur al restant dels països del món. Les excepcions varen ser Alemània, Turquia i l'URSS. Va ser permés aixina mateix, en el cas del Regne Unit, l'ingrés dels seus dominis i colónies, com Índia, Suràfrica, Austràlia i Nova Zelanda. Segons l'artícul 1, l'organisació també estava oberta a l'ingrés de dominis o colónies, no incloses en l'anex final del pacte, que tingueren autogovern, fòra acceptada per dos terços de l'Assamblea i compliren en els compromisos de la Societat. Els països exclosos en el primer moment es varen incorporar en posterioritat: Àustria en 1920, Alemània —per mig del Tractat de Locarno— en octubre de 1925 (que va possibilitar el seu ingrés com a membre en setembre de 1926);[9] Turquia i l'Unió Soviètica en 1934. Estats Units mai es va incorporar a la Societat, per la negativa del Congrés nortamericà a participar en ella, encara que sí va pertànyer als seus organismes afiliats. En el cas de retirada de la Societat, el pacte, en el seu primer artícul, indicava que qualsevol país devia anunciar la seua intenció de retirar-se dos anys abans de fer-se efectiva, tenint que estar al corrent de totes les obligacions internacionals ademés de les firmades en el pacte. Entre els membres que es varen retirar destaquen l'Imperi Japonés i Alemània en 1933, Itàlia en 1937, Espanya en 1939, o l'Unió Soviètica, que va ser expulsada en 1939.

Estructura

el Palau de les Nacions va ser construït en Ginebra, Suïssa, entre 1929 i 1938 com a sèu de la SDN.

Estava organisada en tres organismes, segons el Tractat de Versalles:

  • L'Assamblea: composta pels Estats membres de la SDN. Es reunia en el més de setembre de cada any en Ginebra, Suïssa. Cada Estat tenia dret a un vot. S'encarregava de propondre i votar les resolucions i recomanacions per unanimitat, aixina com elegir els membres no permanents del Consell. Les candidatures de nous països integrants devien obtindre l'aprovació de dos terços dels vots de l'Assamblea. Ademés, devia aprovar el presupost de la Societat, el treball del Consell, del Secretariat, organisacions tècniques i comissions assessores. Tenia participació en l'elecció dels juges a la Cort Permanent de Justícia Internacional.
  • El Consell: originalment estava compost per quatre membres permanents: França, Itàlia, Japó, Regne Unit i quatre membres no permanents elegits per l'Assamblea i renovats per terços cada tres anys. En 1922, va ser ampliat el número de països no permanents a un total de sis (Uruguay i Suècia)[10] En 1926, en ingressar Alemània, se li assigna elloc dels Estats Units, ademés d'ampliar novament el número de no permanents a nou. Els estatuts són reformats en 1934, proveint un Consell de sis membres permanents, un dels assents dels quals és assignat a l'URSS —que acabava d'ingressar— i 11 membres no permanents electes per l'Assamblea. El Consell sesionaba regularment tres voltes a l'any i en sessions especials si ho mereixia l'ocasió. Les seues resolucions es prenien per votació unànim, llevat en matèries de procediment. El consell actuava com una comissió d'indagació i conciliació en qualsevol disputa que li anara presentada. Els països no integrants de la Societat podien presentar qualsevol tema que afectara els seus interessos directament al Consell.
Integrants del Consell de la Societat de Nacions (1920-1940)
  • El Secretariat: organisme permanent que s'encarregava de preparar les sessions de l'Assamblea i del Consell, aixina com l'elaboració d'informes i documents. Estava encarregat de les comissions assessores i de l'Alt Comissari de la Ciutat lliure de Dánzig. Varen ser secretaris generals:

Organismes Internacionals associats o afiliats a la SDN:

Llengües oficials

Les llengües oficials eren el francés i l'anglés en 1920. Pero a principis de 1920 va sorgir la proposta d'adoptar l'esperanto com a llengua de treball. Dèu delegats varen acceptar la proposició i solament un la va rebujar, el delegat francés Gabriel Hanotaux. En realitat, Hanotaux no volia que el francés perguera la seua posició com llengua franca de la diplomàcia i vea en l'esperanto una séria amenaça. Dos anys despuix, la Societat recomanava als seus Estats membres que inclogueren l'esperanto en els seus programes educatius.

Membres

Artícul principal → Anexe:Països afiliats a la Societat de les Nacions.
Països membres de la SDN durant tota la seua existència.

Països fundadors. Varen ser els següents:[15]

Països integrats en posterioritat. Varen ingressar despuix del Tractat de Versalles:

Països fundadors que no es varen adherir. Varen ser els següents:

Països que no es varen integrar posteriorment. Mai es varen unir despuix del Tractat de Versalles:

Accions i conflictes

Les principals accions estaven enfocades a fomentar una política mundial de desarme i seguritat colectiva. La reforma portada a terme pel Protocol de Ginebra (Protocol de resolució pacífica de conflictes internacionals 1924) va fer obligatori l'arbitrage en cas de conflicte. El rebuig de l'arbitrage per una de les parts en conflicte li feya reconéixer el caràcter d'agressor. Per a això es podrien aplicar automàticament sancions militars. Una atra novetat del Pacte de la Societat era l'obligació dels Estats membres de publicar els seus tractats i registrar-els en la SDN. Va conseguir una solució pacífica dels següents conflictes:

  • 1920: Suècia i Finlàndia disputaven la sobirania de les illes Aland. La Societat decidix a favor de Finlàndia.
  • 1921: Disputa entre Alemània i Polònia per l'Alta Silesia, sobretot la zona industrial. La Societat decidix el repartiment entre Alemània i Polònia de l'Alta Silesia.
  • 1925: Conflicte fronteriç en el qual tropes gregues invadixen territori búlgar despuix d'incidents fronteriços. La Societat intervé ràpidament produint-se la retirada de les tropes gregues i el pagament d'indemnisacions a Bulgària.
  • Turquia reclama la sobirania de la província de Mossul, que formava part del mandat britànic d'Iraq. La Societat resol a favor del Regne Unit.
  • 1938: Arbitrage fronteriç entre Perú i Colòmbia durant la guerra colombo-peruana per la zona de Leticia. No obstant, estos varen ser de menor importància front a conflictes en els quals les grans potències o grups de països tenien interessos ya declarats, la qual cosa es va donar en els següents casos decisius:
  • 1922: Reclamacions per la possessió de Vilna entre Polònia i Lituània. la Conferència d'Embaixadors en París va resoldre el conflicte, instalant-se com a instància per a resoldre problemes que involucraren o tingueren el seu orige en el Tractat de Versalles.
  • 1923: L'incident de Corfú. Durant la solució d'un conflicte fronteriç entre Grècia i Albània, va ser assessinat el general italià Enrico Tellini, qui havia segut manat a investigar en Grècia. Benito Mussolini va ordenar el bombardeig de l'illa de Corfú i el pagament d'una forta compensació. La Societat va oferir una solució, pero la Conferència d'Embaixadors la va rebujar i va propondre una favorable a Itàlia, per les pressions de Mussolini.
  • 1931: L'invasió japonesa de Manchuria. Japó era amo de les mines, ferrocarrils, fàbriques i ports en Manchuria i mantenia una guarnició militar en la ciutat de Kwantung. Per mig d'un incident promogut per soldats redactors el 18 de setembre de 1931, es vola una secció del ferrocarril japonés. D'este incident es va culpar als chinencs, i Japó aprofita l'oportunitat per a ocupar la ciutat de Shenyang. China demana ajuda a la Societat, la qual ordena la retirada de les tropes japoneses, pero el govern japonés no admet dita petició. L'eixèrcit japonés continua el seu alvanç per Manchuria. Per a finals de 1931, Japó tenia el control de tota la província de Manchuria, la qual denominen Manchukuo. En octubre de 1933, la Comissió Lytton propon com a solució la retirada de les tropes japoneses i la semiautonomía de Manchuria respecte a China. Les propostes són aprovades per la Societat, pero Japó es retira d'esta en 1933, despuix de la qual cosa Japó organisa plenament a Manchuria com un Estat satèlit.
  • 1935: Invasió italiana d'Abissínia. En un intent per expandir les seues colónies africanes, Itàlia invadix Abissínia en octubre de 1935. L'emperador d'Abissínia Haile Selassie, qui encapçalava la resistència, va descriure en una sessió de l'Assamblea els terribles métodos de l'invasió italiana i va demanar l'intervenció de la Societat. La Societat condena dita acció i impon sancions econòmiques, pero que no inclouen les exportacions de carbó, petròleu i acer a Itàlia. Dites sancions —que no varen afectar la capacitat productiva d'Itàlia— no varen impedir la conquista completa d'Abissínia en maig de 1936. Semanes despuix dites sancions varen ser alçades per la Societat i al poc temps Itàlia va abandonar la Societat.
  • 1936: Durant la guerra civil espanyola, a petició del Govern de la República Espanyola, es va encarregar de la custòdia del patrimoni del Museu del Prat (les denominades caixes del Prat) que es varen resguardar en Ginebra fins que en 1939 varen ser reintegrades de nou al Govern Espanyol. El Pacte de la Societat de les Nacions es va anexar a tots els demés tractats. El seu gran objectiu era fer possible una seguritat colectiva que garantisara l'integritat de tots els Estats, forts i dèbils, l'arbitrage dels conflictes internacionals i el desarmament. Va ser l'element clau de la proposta del president Wilson. Pero la negativa de l'aislacionista Senat nortamericà a l'ingrés d'EE. UU. i l'exclusió d'Alemània i l'URSS, que no varen ingressar respectivament fins a 1926 i 1934, varen llimitar des d'un principi la seua potencialitat. Els anys trenta varen marcar el seu fracàs definitiu. Les agressions de les potències fascistes i militaristes varen mostrar la seua ineficàcia. Alemània i Japó varen abandonar la Societat en 1933, i Itàlia en 1937. L'URSS va ser expulsada en 1939. L'inici de la Segona Guerra Mundial vi a certificar la mort de la primera organisació universal de nacions.

Territoris baix administració de la SDN

Bandera del Territori de la Conca del Sarre durant l'administració de la Societat de les Nacions.
Artícul principal → Mandat de la Societat de Nacions.
Bandera de Dánzig durant l'administració de la Societat de les Nacions.

El Tractat de Versalles entregava a la SDN l'administració directa i temporal de diversos territoris agrupats segons els seus dos distints modos d'administració:

Ex territoris d'Alemània en Europa, administrats pel Secretariat

  • Territori de la Conca del Sarre: per mig d'una Comissió de 5 membres (26 de febrer de 1919) per 15 anys, despuix dels quals es va realisar un plebiscit per a determinar si el Sarre s'unia a França o Alemània, o es mantenia baix administració internacional. L'1 de març és incorporat novament a Alemània despuix dels resultats de la consulta, a on més del 90 % de l'electorat va votar per la reincorporació a Alemània.

Territoris fòra d'Europa pertanyents al Imperi Alemà i Imperi Otomà per mig dels mandats de la SDN

Supervisats per la Comissió Permanent dels Mandats, organisme internacional, compost originàriament per 45 països, creat per la Conferència de París el 24 d'abril de 1919. Estos territoris varen ser dividits en tres categories en funció del seu grau de desenroll i varen ser cedits a les potències aliades:

  • Mandat A: territoris que havia pertanygut a l'Imperi otomà i que varen ser entregats al Regne Unit i França. Als britànics corresponia Palestina (1920), Transjordania (1922) i Mesopotamia (1920), per la seua banda, els francesos varen obtindre el mandat de Síria (1920) i Gran Líban (1920).
  • Mandat B: territoris africans que havia pertanygut a l'Imperi alemà. Tanganica assignada als britànics, Ruanda-Urundi a Bèlgica, i les colónies de Kamerun i Togolandia que varen ser dividits entre francesos i britànics.
  • Mandats C: territoris alemans que donada la seua escassa població o la seua lluntea varen ser assignats a països com a mandats. Àfrica del Suroest alemana cedit a Suràfrica; Nova Guinea, Samoa i Nauru als britànics que despuix la varen traspassar a Austràlia, els dos primers i a Nova Zelanda l'illa de Nauru. Finalment, les illes del Pacífic varen ser cedides a l'Imperi japonés en el Mandat del Pacífic Sur.

Raons del fracàs

La SDN va tindre una série de problemes des dels seus començos. El primer va ser la negativa del Senat dels Estats Units a aprovar el Tractat, que va fer que el govern nortamericà mai s'adherira a la SDN, deixant fòra del seu alcanç a una potència mundial de l'época. El segon va ser la sistemàtica exclusió d'Alemània i Turquia (part de l'Imperi otomà fins a la contemporànea partició de l'Imperi otomà), per la seua condició de països derrotats en la Primera Guerra Mundial, ademés d'haver-se determinat oficialment la "responsabilitat exclusiva" d'Alemània per l'esclat de dita lluita, per la qual cosa excloure a Alemània de la SDN va ser decidit com un "castic" a impondre pels vencedors. També va ser exclosa per molts anys l'Unió Soviètica, donat el caràcter comuniste del seu govern (lo que va fomentar la creació d'una cordonera sanitària d'Estats anticomunista per a evitar la propagació de la revolució bolchevique) i pel tardà reconeiximent diplomàtic dels vencedors de la Primera Guerra Mundial cap al govern de Moscou (reconeiximent que només va aplegar poc abans de 1930), en la consegüent pèrdua de prestigi de la SDN. Ya en 1923 es va evidenciar la debilitat de l'organisació davant els seus propis impulsors quan França va ocupar la regió alemana del Ruhr per a exigir reparacions de guerra, sense que este fet poguera ser siquiera condenat per la SDN a pesar d'haver-se prohibit oficialment cobrar deutes de guerra per mig d'esta classe d'operacions militars. El fet que França anara precisament un vencedor de la Gran Guerra va servir per a llegitimar i justificar esta ocupació, danyant el prestigi de la SDN. l'invasió de Manchuria per part de Japó en 1931 va ser el segon gran colp que va rebre la SDN. Condenat per l'agressió, Japó va abandonar l'organisació en 1933 pero sense haver rebut sancions efectives dels membres de la SDN i sense haver restaurat a China el territori de Manchuria. Alemània havia segut admesa en 1926 com a membre de la SDN en calitat de Estat amant de la pau, pero el règim nazi va seguir en 1933 el mateix camí de Japó i es va retirar de la SDN. La Societat de les Nacions mai va conseguir l'autoritat suficient per a impondre als seus membres les seues resolucions en forma obligatòria. Açò es va repetir en 1934 quan l'Assamblea General dicta una resolució referent a la guerra del Chaco, la qual es va desenrollar entre 1932 i 1935, tenint com a Estats beligerants a la República del Paraguay i a la República de Bolívia. El fallo definitiu de l'Assamblea General va fixar posició en la disputa territorial favorint a Bolívia, pero la República del Paraguay va desafiar l'autoritat d'este organisme i es va retirar de la Societat de les Nacions, per a després resultar vencedor de la citada lluita. L'invasió d'Abissínia per l'Itàlia fascista en 1935 va revelar que la SDN caria d'autoritat efectiva per a guiar una acció internacional contra les agressions entre Estats, sent completament impotent per a assegurar un mínim de respecte a la pau mundial. Pese a que la SDN va aprovar sancions econòmiques contra l'Itàlia fascista en 1935, estes no varen ser recolzades per molts països, i tampoc privaven a Itàlia d'obtindre matèries primeres indispensables per a la seua campanya militar, per la qual cosa les sancions varen resultar inútils i varen desprestigiar encara més a la SDN.

Mapamundi mostrant els Estats membres de les Nacions Unides (en vert i blau) i països membres de la Societat de Nacions (en vert i roig) el 18 d'abril de 1946, quan la Societat de Nacions va deixar d'existir.

Finalment, els dos principals membres de la SDN (França i Regne Unit) varen preferir seguir pel seu conte una política de "apaciguamiento" cap a les agressives potències fascistes, i per això es varen negar a prendre accions més severes tractant d'evitar (en va) que Mussolini retirara a Itàlia de la SDN i s'aliara en Hitler. Com a resultat d'esta política franc-britànica, qüestions com la reocupación alemana de Renania no varen poder ser tractades davant la SDN, quedant esta entitat cada volta més marginada dels grans assunts de política internacional. Un cas d'especial importància va ser el de l'intervenció estrangera en la guerra civil espanyola, que va motivar la creació del Comité de No Intervenció per a substituir en cert modo a la SDN, encara que finalment el conflicte espanyol va acaparar les reunions de l'organisme, donades les denúncies del govern espanyol i l'implicació d'atres governs d'Estats representats, uns a favor de la República Espanyola i uns atres a favor del bando sublevat liderat pel general Franco. La crisis espanyola va obrir aixina el camí de la Segona Guerra Mundial, consumant-se el fracàs de la SDN.[17]

Despuix del fi del conflicte espanyol i l'invasió alemana a Polònia, en la consegüent declaració de guerra per part de Regne Unit i França, va mostrar el fracàs final de la SDN en ocórrer el principal event que es desijava impedir en la creació de la Societat: una nova guerra a gran escala en Europa. En això la SDN va perdre casi tota la seua raó d'existir. L'últim gran acte oficial de la SDN va ser expulsar del seu sen a l'URSS quan tropes soviètiques varen invadir Finlàndia en decembre de 1939. La Societat de les Nacions només va mantindre alguns servicis d'ajuda a refugiats i de regulacions laborals, en forma reduïda, durant els anys de la Segona Guerra Mundial; per a estos fins va continuar utilisant la seua sèu en la neutral Suïssa i tenint com a últim secretari general a l'irlandés Seán Lester, en un equip d'un centenar de servidors. La SDN va ser dissolta oficialment en abril de 1946 encara que la seua última Assamblea va ser celebrada una volta finalisada la Guerra, entre el 8 i el 18 d'abril de 1946 i la seua dissolució llegal no va tindre lloc fins al 31 de juliol de l'any següent,[18] els seus archius i bens varen ser llavors traspassats a la recent creada ONU. En anys recents la SDN ha segut objecte de diversos estudis, despuix d'haver permaneixcut durant décades llunt de l'atenció de l'historiador.

Vore també

Referències

  1. ↑ «El fracàs de la Societat de Nacions per a evitar la guerra» (en és). RTVE. és. Consultat el 2023-08-20.
  2. ↑ «1920: Primeira assembléia dona Lliga dones Naçõés» (en portugués). Deutsche Welle. Consultat el 11 de març de 2008.
  3. ↑ «Efemérides del 15 de novembre, qué va succeir un dia com hui» (en és-és). infobae. Consultat el 2024-11-16.
  4. ↑ Dèu de Velasco Vallejo, Manuel: "Les organisacions internacionals". Ed Tecnos. Madrit. 1999
  5. ↑ «1946: O fim dona Lliga dones Naçõés» (en portugués). Deutsche Welle. Consultat el 11 de març de 2008.
  6. ↑ Rotary International (ed.): «Evaluating the League of Nations.» (en anglés) (revista). The Rotarian. Vol. 45, nº 3.. Consultat el 27 d'agost de 2009.
  7. ↑ Oraá Oraá, Jaime. «Capítul 1. Organisacions internacionals.», Texts bàsics de Dret Internacional Públic. (lliurelliure), Bilbao: Universitat de Deusto, p. 11. ISBN 8474857031.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 «Quan la Societat de les Nacions rebujava la “igualtat racial”».Miho Matsunuma.Consultat el https://www. desdeabajo. info/colombia/item/36191-cuando-la-sociedad-de-les-naciones-rechazaba-la-igualdad-racial-en-les-raices-del-resentimiento-japones. html.
  9. ↑ «La República de Weimar (1918-1930)». Deutsche Welle 13.01.2007. Consultat el 11 de març de 2008.
  10. ↑ Neila Hernández, José Luis (1997) "La societat de nacions" pág. 36
  11. ↑ Retirada per la Comissió Lytton sobre Manchukuo
  12. ↑ Retirada per la política d'Adolf Hitler contraria al Tractat de Versalles
  13. ↑ Retirada per sancions en invadir Abissínia
  14. ↑ Expulsada per l'invasió de Polònia
  15. ↑ Pese a que el President Wilson va ser el principal ideòlec del proyecte de la SDN, Estats Units va firmar el tractat de Versalles, pero el Senat d'aquell no ho va ratificar, per lo que no va ingressar en l'organisació internacional.
  16. ↑ (El 7 de decembre de 1920, la delegació argentina es va retirar de la Societat de les Nacions que sesionaba en Ginebra, per la negativa de les nacions vencedores de la guerra a acceptar la posició argentina de que tots els Estats sobirans formaren part de la Societat, sense excepcions de caràcter discriminatori. La delegació argentina argumentava la seua postura universalista en el principi de que "la victòria no dona drets").
  17. ↑ David Jorge: Inseguritat colectiva: La Societat de Nacions, la Guerra d'Espanya i el fi de la pau mundial. Valéncia, Tirant Humanitats, 2016.
  18. ↑ Microsoft Encarta 2008. 1993-2007 Microsoft Corporation. Reservats tots els drets.

Enllaços externs

Commons

Societat de Nacions en Viquidites.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Societat_de_Nacions&oldid=1552254»