Wehrmacht

Wehrmacht

La Wehrmacht (en espanyol: força de defensa, pronunciat [ˈveuːɐ̯maxt]Plantilla:Enllaç audio AFI) era el nom de les forces armades unificades de l'Alemània nazi des de 1935 a 1945. Va ser fundada despuix de la dissolució de les forces armades de la República de Weimar, cridades Reichswehr, i baix tal denominació s'englobaven el Heer («eixèrcit de terra»), la Kriegsmarine («marina») i la Luftwaffe («força aérea»). La designació «Wehrmacht» va reemplaçar el terme prèviament usat, Reichswehr, i representava els esforços del règim nazi per a rearmar Alemània més allà dels llímits imposts pel Tractat de Versalles.

En acabant de que els nazis aplegaren en poder en 1933, un dels moviments més resolts i audaços d'Adolf Hitler va ser organisar una força armada moderna en capacitat ofensiva i complir els objectius a llarc determini del règim nacionalsocialiste de recuperar el territori perdut, aixina com guanyar espai vital (Lebensraum) i dominar els seus països veïns. La consecució d'estos fins va requerir el restabliment del servici militar obligatori i inversions massives en l'indústria armamentística.

La Wehrmacht va formar el cor del poder polític-militar d'Alemània. En la primera part de la Segona Guerra Mundial, la Wehrmacht va amprar tàctiques d'armes combinades (cobertura aérea, tancs i infanteria) per a conseguir un efecte devastador en lo que es coneixeria com Blitzkrieg («guerra llampada»). Les seues campanyes en França (1940), l'Unió Soviètica (1941) i Àfrica del Nort (1941-1942) es consideren actes d'audàcia. Al mateix temps, els alvanços remots varen forçar la capacitat de la Wehrmacht fins al punt de ruptura, que va culminar en les primeres grans derrotes en les batalles de Moscou (1941), Stalingrado (1942) i El Alamein (1943); a finals de 1942, Alemània estava perdent l'iniciativa en tots els teatres bèlics. L'art operacional no era compatible en les habilitats guerreres de la coalició aliada, fent que les debilitats de la Wehrmacht en estratègia, doctrina i llogística es feren evidents.

Tant les SS com la Wehrmacht varen cometre de forma generalisada crims de guerra i atrocitats contra la població civil, tot la qual cosa va caure en l'oblit o el ocultamiento, despuix del fenomen cridat Mit de la Wehrmacht inocent. La majoria dels crims de guerra es varen cometre en l'Unió Soviètica, Polònia, Yugoslàvia, Grècia i Itàlia, com a part de la guerra d'aniquilació contra l'Unió Soviètica, el Holocaust i la guerra de seguritat nazi.

Durant la guerra, prop de 18 millons d'hòmens varen servir en la Wehrmacht. Quan la guerra va terminar en Europa en maig de 1945, les forces alemanes (formades per la Wehrmacht, les Waffen-SS, la Volkssturm i atres unitats colaboracionistes estrangeres) havien perdut aproximadament 11,3 millons d'hòmens, dels quals aproximadament la mitat havien desaparegut o mort durant la guerra. Solament alguns dels líders superiors de la Wehrmacht varen ser jujats per crims de guerra, a pesar de l'evidència que sugerix que va haver moltes més persones involucrades en accions illegals. D'acort en l'historiador britànic Ian Kershaw, la majoria dels tres millons de soldats de la Wehrmacht que varen participar en l'invasió de l'Unió Soviètica varen cometre crims de guerra.

Història

En giner de 1919, despuix del final de la Primera Guerra Mundial en la firma del armistici de l'11 de novembre de 1918, les forces armades alemanes varen passar a denominar-se Friedensheer (eixèrcit de pau). En març de 1919, l'assamblea nacional va aprovar una llei que establia un eixèrcit preliminar de 420 000 efectius, el Vorläufige Reichswehr. Els térmens del Tractat de Versalles es varen anunciar en maig i, en juny, Alemània va firmar el tractat que, entre atres térmens, va impondre severes llimitacions al tamany de les forces armades d'Alemània. L'eixèrcit estava llimitat a cent mil soldats i oficials en quinze mil adicionals en l'armada. La flota consistiria en un màxim de sis acorazars, sis travessies i dotze destructorés. Es varen prohibir els submarís, els tancs i l'artilleria pesada i es va dissoldre la força aérea. El 23 de març de 1921 es va establir un nou eixèrcit de posguerra, el Reichswehr. El servici militar obligatori general va ser abolit baix un atre mandat del tractat de Versalles.

El Reichswehr estava llimitada a 115 000 efectius i, per lo tant, les forces armades, baixe el liderage d'Hans von Seeckt, varen retindre solament als oficials més capaços. Els historiadors nortamericans Alan Millet i Williamson Murray varen escriure a este respecto: «En reduir el cos d'oficials, Seeckt va elegir el nou liderage entre els millors hòmens de l'estat major general en un despreci desapiadat per atres electors, com els héroes de guerra i la noblea». La determinació de Seeckt de que la Reichswehr fora una força de quadros d'èlit que servira com el núcleu per a un eixèrcit ampliat quan es presentara l'oportunitat de restaurar el servici militar obligatori essencialment va conduir a la creació d'un nou eixèrcit, basat en, pero molt diferent de l'eixèrcit que existia en Primera Guerra Mundial. En la década de 1920, Seeckt i els seus oficials varen desenrollar noves doctrines que emfatisaven la velocitat, l'agressió, les armes combinades i l'iniciativa per part dels oficials inferiors per a aprofitar les oportunitats momentànees. Encara que Seeckt es va retirar de l'eixèrcit en 1926, la seua influència encara era evident quan va entrar en guerra en 1939.

A Alemània se li va prohibir tindre una força aérea pel tractat de Versalles; no obstant, Seeckt va crear un quadro clandestí d'oficials de la força aérea a principis de la década de 1920. Estos oficials varen vore el paper d'una força aérea com guanyar la superioritat aérea, el bombardeig estratègic i el respal aéreu propenc. Que la Luftwaffe no desenrollara una força de bombardeig estratègic en la década de 1930 no va ser per falta d'interés, sino per llimitacions econòmiques. El liderage de l'Armada dirigit pel Gran Almirant Erich Raeder, un protegit molt propenc d'Alfred von Tirpitz, es va dedicar a l'idea de reviure la Sura d'Alta Mar de Tirpitz. Els oficials que creïen en la guerra submarina dirigits per l'almirant Karl Dönitz eren una minoria abans de 1939.

En 1922, Alemània havia començat a eludir de forma encoberta les condicions impostes pel tractat de Versalles. Una colaboració secreta en l'Unió Soviètica va començar despuix del Tractat de Rapallo. El major general Otto Hasse va viajar a Moscou en 1923 per a seguir negociant els térmens. Alemània va ajudar a l'Unió Soviètica en l'industrialisació i els oficials soviètics serien entrenats en Alemània. Els especialistes alemans en tancs i forces aérees podrien entrenar en l'Unió Soviètica i l'investigació i fabricació d'armes químiques alemanes es portaria a terme allí junt en atres proyectes. En 1924 es va establir una escola de pilots de combat en Lípetsk, a on varis centenars de membres del personal de la força aérea alemana varen rebre instrucció en manteniment operatiu, navegació i entrenament de combat aéreu durant la següent década fins que els alemans finalment varen abandonar les instalacions en setembre de 1933. No obstant, l'acumulació d'armes va ser feta en secret, fins que Hitler va aplegar al poder i va rebre un ampli respal polític.

Arribada dels nazis en poder

Vore també: Ascens d'Adolf Hitler en poder i Rearme alemà

Soldats del Reichswehr realisant el jurament al Führer en agost de 1934

El 2 d'agost, despuix de la mort del president Paul von Hindenburg, Adolf Hitler va assumir el càrrec de president d'Alemània i, per lo tant, es va convertir en comandant en cap. En febrer de 1934, el ministre de Defensa Werner von Blomberg, actuant per la seua pròpia iniciativa, va fer que tots els judeus que servien en la Reichswehr anaren donats de baixa de forma deshonrosa automàtica i immediatament. Una volta més, per iniciativa pròpia, Blomberg va fer que les forces armades adoptaren els símbols nazis en els seus uniformes en maig de 1934. En agost del mateix any, novament per iniciativa de Blomberg i del cap del Ministeri, el general Walter von Reichenau, tot l'eixèrcit devia prestar un jurament de llealtat personal a Hitler. El Führer estava molt sorprés en la notícia; l'opinió popular de que Hitler va impondre el jurament als militars és falsa. El jurament dia:

Jure per Deu este sagrat jurament, que yo dec obediència incondicional al líder de l'Imperi i poble alemà, Adolf Hitler, comandant suprem de la Wehrmacht, i que com un valent soldat, estaré preparat en cada moment per a defendre este jurament en la meua vida.

En 1935, Alemània estava burlant obertament les restriccions militars establides en el Tractat de Versalles: el rearmament alemà es va anunciar el 16 de març en el conegut com a «Edicte per a la consolidació de la Wehrmacht» (en alemà: Gesetz für donen Aufbau der Wehrmacht) i la reintroducción del reclutament forçós. Si ben el tamany de l'eixèrcit permanent es mantindria en aproximadament 100 000 hòmens decretada pel tractat, un nou grup de reclutes igual o similar a este número rebria entrenament cada any. La llei de reclutament va introduir el nou nom de «Wehrmacht»; la Reichswehr va passar a cridar-se oficialment Wehrmacht el 21 de maig de 1935. La proclamació d'Hitler de l'existència de la Wehrmacht incloïa un total de no menys de 36 divisions en la seua proyecció original, contravenint el Tractat de Versalles d'una manera substancial. En decembre de 1935, el general Ludwig Beck va agregar 48 batallons de tancs al programa de rearmament planificat. Hitler originalment va fixar un determini de dèu anys per a concloure la remilitarización, pero pronte ho va acurtar a quatre anys. En la crisis de Renania i l'Anschluss, el territori del Reich va aumentar significativament, lo que va proporcionar una major població per al servici militar obligatori.

Segona Guerra Mundial

1939-1943

Archiu:Bundesarchiv Bild 183- caps block 4 , Ausbildung bei der Wehrmacht.jpg

Membres del Heer en el Front oriental en 1942.

Durant els primers tres anys de la Segona Guerra Mundial, la Wehrmacht va conseguir victòries completes i resonantes, derrotant als eixèrcits europeus en relativa facilitat, per la seua superioritat tècnica i de doctrina militar, desenrollada per Alemània en els anys posteriors a la derrota en la Primera Guerra Mundial. Esta superioritat va quedar demostrada en l'ocupació de la Blitzkrieg (guerra llampada), consistent en l'ocupació de moviments ràpits de tropes, d'una mortífera combinació de tancs en extenses formacions (divisions Panzer), infanteria i artilleria motorisada, i aviació de respal a les forces terrestres. Esta doctrina va deixar obsoleta en els seus triumfos la doctrina militar imperant en la majoria dels eixèrcits europeus, aferrats encara a les defenses estàtiques i a la guerra de trincheres, considerades com a vàlides des del final de l'anterior guerra mundial.

L'estratègia envolvente va ser usada en França i l'Unió Soviètica (URSS) en gran èxit entre 1940 i 1941. Consistia en l'envestida profunda en forma de pinces i localisada contra el front enemic en la major concentració de forces i armes de respal, per a posteriorment enviar a través de la brecha conseguida les reserves acorazar i motorisades. Forces blindades atacarien els flancs tancant el dispositiu i envolent a l'enemic.

La velocitat d'estes forces permetria en una fase posterior de la batalla, rodejar i aniquilar a les forces enemigues des de la seua pròpia retaguàrdia, estrangulant el seu sistema llogístic i de suministrament, i aïllar-les fins a formar bosses (en alemà Kessel 'caldero') de resistència que acabarien rendint-se.

La moral combativa de la Wehrmacht, una oficialitat competent, les seues tàctiques veloces i massives, el guany efectiu i ràpit d'objectius, en suministraments i llogística eficaces, sumat a l'existència d'armament alvançat, en tancs ràpits i una aviació tàctica adaptada a les noves estratègies, varen fer de l'eixèrcit alemà el més efectiu i poderós de l'época. Posteriorment la seua pròpia fe en eixa superioritat va inclinar a la Wehrmacht a acometre empreses que varen demostrar ser massa ambicioses.

En l'invasió de l'Unió Soviètica (Operació Barbarroja), que va començar el 22 de juny de 1941, la Wehrmacht va conseguir varis èxits inicials i l'aniquilació de gran part de les forces del Eixèrcit Rojo estacionades en la frontera, permetent profunts alvanços dins del territori de la URSS fins a aplegar a Leningrado en sol dos semanes.

No obstant, el retart de quatre semanes en les campanyes de Creta i Grècia varen ser vitals, ya que l'hivern més cru en 50 anys es va deixar sentir tempranamente en les latitut soviètiques frenant l'alvanç alemà quan els camins es varen transformar en lodazales i ademés els suministraments d'equips d'hivern no varen ser distribuïts en el front de manera adequada, sumat a una ret llogística cada volta més extensa i fràgil. Els soviètics varen conseguir resistir l'envestida i movilisant totes les seues reserves humanes i materials, recolzats pels seus crus hiverns, l'ajuda llogística nortamericana, i un material bèlic moltes voltes tan eficaç com l'alemà i millor dissenyat per a la producció en massa, varen frenar l'espente dels alemans, els qui no varen poder fer-se en Moscou, en novembre-decembre de 1941, ni Stalingrado, en decembre de 1942-febrer de 1943, sofrint la pèrdua de el VI Eixèrcit alemà en 300 000 baixes entre morts i ferits, incloent uns 90 000 soldats germans que varen quedar com a presoners de guerra.

No obstant, la maquinària bèlica alemana encara era forta, al punt de mantindre ocupada pràcticament la totalitat d'Europa i poder combatre en Àfrica. Per gestió del ministre de armament, Albert Speer, s'havien incorporat nous models de tancs com el Tiger, el Panther, el Jadgpanther. En l'estiu de 1943, no obstant, la Wehrmacht va sofrir una atra greu derrota en terres russes, quan en la batalla de Kursk, la fortalea de les defenses i la posterior contraofensiva soviètica va destruir les millors unitats blindades de la Wehrmacht i li va causar baixes irremplazables en tropes d'èlit en Korsun-Cherkassy. La de Kursk es considera l'última ofensiva estratègica de la Wehrmacht, i va representar la seua última oportunitat d'obtindre la victòria en la guerra.

Per una atra part, en 1943 la Wehrmacht no va conseguir repelir l'invasió angloestadounidense en Itàlia, pero sí va conseguir establir successives llínees defensives en la península, la qual va resistir fins a abril de 1945.

1944-1945

Caixco M42 usat per la Wehrmacht.

En 1944 la Wehrmacht, ya debilitada per les pèrdues en combat contra el violent contraatac de l'Unió Soviètica no va poder rebujar ni contindre l'alvanç de tropes britàniques, nortamericanes i canadenques en França i Bèlgica despuix de la batalla de Normandia, devent efectuar un ràpit replec. A pesar de tot durant l'hivern de 1944-1945, la Wehrmacht va realisar sorpresivamente en el front occidental la seua última gran ofensiva, cridada batalla de les Ardenas. Esta ofensiva va terminar en derrota germana i va representar la pèrdua d'hòmens i material que la Wehrmacht ya no podia reemplaçar.

A partir de 1944, la Wehrmacht caria de suficients soldats veterans per a cobrir les seues files, les seues millors tropes havien segut destruïdes en batalla contra les tropes soviètiques en tres anys de cruenta lluita, quedant davant elles en una clara situació d'inferioritat numèrica, mentres que en el sector occidental, les tropes del qual eren soldats de 40 anys i més no podia resistir molt temps la marejant superioritat material dels aliats occidentals.

L'Alemània nazi va intentar paliar eixe dèficit de tropes instituint la Volkssturm (milícia popular) des d'octubre de 1944, com leva en massa, a on es enroló forçosament en la Wehrmacht a pràcticament tots els varons alemans entre 14 i 65 anys d'edat que encara quedaren en retaguàrdia per a defendre el propi territori germà; no obstant, estes tropes, carents d'instrucció militar i d'un armament adequat, i desmoralizadas pel visible curs advers de la guerra, no podien en modo algun comparar-se a la Wehrmacht de 1940 o 1941.

En giner de 1945 la Wehrmacht encara podia contar en més de 7 millons d'efectius (milló i mig en l'Oest, un atre milló en Itàlia i el restant en l'Este), encara que una part apreciable pertanyia al Volkssturm i mostraven escàs afany de lluita en circumstàncies tan adverses.

Els bombardejos nortamericans i britànics varen escomençar a danyar el suministrament normal de combustibles i armes a les unitats de la Wehrmacht des de 1943, conseguint progressivament la superioritat aérea i obtenint per a 1945 el estrangulamiento de l'indústria de guerra alemana, i la destrucció del seu sistema de comunicacions, ademés de numeroses ciutats.

La Wehrmacht va ser derrotada finalment pels soviètics en la batalla de Berlín mentres els Aliats la batien en l'oest d'Europa, deixant d'existir despuix de la rendició alemana del 8 de maig de 1945.

Estructura i composició

Eixèrcit

Artícul principal → Heer (Wehrmacht).

Soldiers walking towards the camera

Infanteria «mòvil a peu» de la Wehrmacht, 1942

L'eixèrcit alemà va fomentar conceptes pioners durant la Primera Guerra Mundial, combinant actius terrestres (Heer) i de la força aérea (Luftwaffe) en equips d'armes combinades. Junt en els métodos de guerra tradicionals com els embolsamientos i la «batalla d'aniquilació», la Wehrmacht va conseguir numeroses victòries ràpides en el primer any de la Segona Guerra Mundial, lo que va dur als periodistes estrangers a crear una nova paraula per a lo que varen presenciar: Blitzkrieg. L'èxit militar immediat d'Alemània en el camp de batalla a lo manco al començ de la Segona Guerra Mundial coincidix en el començ favorable que varen conseguir durant la Primera Guerra Mundial, un fet que alguns atribuïxen al seu superior cos d'oficials.

El Heer va entrar en guerra en a penes una chicoteta part de les seues formacions motorisades; l'infanteria, a lo manco en un 90 %, encara es tenia que desplaçar a la batalla a peu, i l'artilleria era, en la seua majoria, hipomóvil (tirada per cavalls). Les formacions motorisades varen rebre molta atenció per part de la prensa mundial en els primers anys de la guerra i varen ser citades com la raó de l'èxit de l'invasió de Polònia (setembre de 1939), Dinamarca i Noruega (abril de 1940), Bèlgica, França i Països Baixos (maig de 1940), Yugoslàvia i Grècia (abril de 1941) i les primeres fases de l'Operació Barbarroja (juny de 1941).

Armored vehicle comboi moving through a dessert

Un batalló de cazacarros, part de la 21.ª Divisió Panzer del Afrika Korps

En acabant de que Hitler declarara la guerra als Estats Units en decembre de 1941, les potències de l'Eix es varen vore involucrades en campanyes contra les principals potències industrials de l'época mentres Alemània encara estava en transició cap a una economia de guerra. Després, les unitats alemanes varen ser sobreextendidas, insuficientment abastides, superades en maniobres, en número i derrotades pels seus enemics en batalles decisives durant 1941, 1942 i 1943 en la Batalla de Moscou, el Lloc de Leningrado, Stalingrado, Tunis en el nort d'Àfrica i la Batalla de Kursk.

L'eixèrcit alemà es va administrar a través de tàctiques basades en missions, conegudes en alemà com Auftragstaktik (en lloc de tàctiques basades en órdens) que tenien com a objectiu donar als comandants una major llibertat per a actuar en qualsevol circumstàncies i aprofitar qualsevol oportunitat que se li presentara. En l'opinió pública, l'eixèrcit alemà era vist com un eixèrcit modern que disponia d'una alta tecnologia. No obstant, este equip modern, encara que figurava molt en la propaganda oficial, a sovint solament estava disponible en cantitats relativament menudes. Solament del 40 % al 60 % de totes les unitats en el Front Oriental estaven motorisades, els trens d'equipage a sovint depenien de remolcs tirats per cavalls per les males carreteres i les condicions climàtiques típiques de l'Unió Soviètica, i per les mateixes raons molts soldats marchaven a peu o usava bicicletes per a realisar els principals desplaçaments. A mida que la sòrt de la guerra canvie, els alemans varen estar en constant retirada des de 1943 en avant.

Per a 1943, les fortes pèrdues i la baixa producció de camions i atres elements motorisats havien deixat sense mijos de transport a numeroses unitats d'infanteria alemanes. Està escassea de transports va provocar, lo que historiadors com Omer Bartov, criden la desmotorización (Entmotorisierung) de la Wehrmacht. Per a llavors les maniobres, tant en operacions ofensives com a defensives, estaven llimitades a la velocitat de les tropes a peu: açò va resultar devastador per a les tropes alemanes quan tractaven de retirar-se acossades per unitats blindades soviètiques, a través de boscs plens de partisanos.

Les divisions Panzer varen ser vitals per a l'èxit inicial de l'eixèrcit alemà. D'acort en l'estratègia típica de la Blitzkrieg, la Wehrmacht combinava la movilitat dels tancs llaugers en l'assalt aerotransportado per a alvançar ràpidament a través de les dèbils llínees enemigues, lo que va permetre a l'eixèrcit alemà apoderar-se ràpida i brutalment de Polònia i França. Estos tancs es varen utilisar per a travessar les llínees enemigues, aïllant als regiments enemics de la força principal per a que l'infanteria alemana, que alvançava darrere dels tancs, poguera matar o capturar ràpidament a les tropes enemigues.

Força Aérea

Artícul principal → Luftwaffe (Wehrmacht).

Paracaigudistes alemans prenent terra durant la Batalla de Creta

Originalment prohibida pel Tractat de Versalles, la Luftwaffe es va establir oficialment en 1935, baixe el liderage d'Hermann Göring. Obtenint experiència per primera volta en la guerra civil espanyola, va anar un element clau en les primeres campanyes de la Blitzkrieg (Polònia, França 1940, URSS 1941). La Luftwaffe va concentrar la producció en caces i (menuts) bombardero tàctics, com el caça Messerschmitt Bf 109 i el bombarder en picat Junkers Ju 87. Els avions cooperaven estretament en les forces terrestres. Un número marejant de caces assegurava la supremacia aérea, i els bombarders atacaven llínees de mando i suministrament, depòsits i atres objectius de respal prop de la llínea de front. La Luftwaffe també s'usava per a transportar paracaigudistes, com es va usar per primera volta durant l'Operació Weserübung. Per l'influència de l'eixèrcit en Hitler, la Luftwaffe a sovint estava subordinada a l'eixèrcit, lo que va provocar que s'usara com una funció de respal tàctic i perguera les seues capacitats estratègiques.

La campanya de bombardeig estratègic dels Aliats Occidentals les 24 hores del dia contra objectius industrials alemans, varen forçar deliberadament a la Luftwaffe a una guerra de desgast. En la força de combat alemana destruïda, els aliats occidentals tenien una casi absoluta superioritat aérea sobre el camp de batalla, negant el respal aéreu a les forces alemanes en terra i utilisant els seus propis cazabombarderos per a atacar i desbaratar les posicions alemanes. Despuix de les grans pèrdues sofrides pels alemans en l'Operació Bodenplatte en 1945, la Luftwaffe va deixar de ser una força efectiva.

Armada

Artícul principal → Kriegsmarine.

Archiu:Bundesarchiv Bild 101 caps block 23 , St. Nazaire, Uboot U 94, Karl Dönitz.jpg

Karl Dönitz inspecciona la base de submarins de Saint-Nazaire en França en juny de 1941

El Tractat de Versalles va impondre una série de llimitacions a l'Eixèrcit alemà entre elles va prohibir els submarins i va llimitar el tamany de la Reichsmarine a únicament sis acorazars, sis travessies i dotze destructorés. Despuix de la creació de la Wehrmacht, l'armada va passar a cridar-se Kriegsmarine.

En la firma del Acort naval anglo-alemà en 1935, a Alemània se li va permetre aumentar el tamany de la seua armada a 35:100 de tonellage respecte a la Royal Navy, i va permetre la construcció d'alguns submarins. Açò es va fer en part per a assossegar a Alemània i perque Gran Bretanya creïa que la Kriegsmarine no seria capaç d'alcançar el llímit del 35 % fins a 1942. La marina també va ser priorisada en últim lloc en l'esquema de rearmament alemà, per lo que és la més chicoteta de les tres branques que componien la Wehrmacht.

En la Batalla de l'Atlàntic, el braç de la flota de submarins alemà (els O-boat) inicialment exitós finalment va ser derrotat per les innovacions tecnològiques aliades com el sonar, el radar i a que els aliats varen ser capaços de dessifrar el còdic Enigma.

Els grans bucs de superfície eren pocs en número per les llimitacions de construcció impostes a Alemània pels tractats internacionals anteriors a 1935. Els cridats «acorazar de bojaca» com l'Admiral Graf Spee i l'Admiral Scheer varen ser importants per a atacar les llínees marítimes comercials solament en el primer any de la guerra. Cap portaavions estava operatiu, ya que els líders alemans varen perdre interés en el Graf Zeppelin, que s'estava construint i havia segut botat en 1938, encara que mai va estar completament operatiu.

L'acorazar alemà Bismarck en una foto coloreada de 1940

Despuix de la pèrdua del poderós acorazar alemà Bismarck en 1941 i en l'enorme superioritat aérea aliada amenaçant a les travessies de batalla restants en els ports de l'Atlàntic francés, es va ordenar als barcos que travessaren en Canal de la Taca de tornada als ports alemans. A partir es llavors els principals bucs de superfície alemans operarien des dels fiorts a lo llarc de la costa de Noruega, que havia segut ocupada pels alemans des de 1940, des d'allí es dedicarien, durant el restant de la guerra, a amenaçar als combois d'Amèrica del Nort que es dirigien al port soviètic de Múrmansk a on transportaven ajuda militar sumament necessària per a l'amenaçada Unió Soviètica. Despuix del nomenament de l'almirant Karl Dönitz com a Gran Almirant de la Kriegsmarine (despuix de la Batalla de l'Mar de Barents), Alemània va deixar de construir acorazar i travessies en favor dels submarins. Encara que per a 1941, l'armada ya havia perdut varis dels seus grans barcos de superfície, que no varen poder reemplaçar-se durant la guerra.

La contribució més important de la Kriegsmarine a l'esforç de guerra alemà va ser el desplegament dels seus casi 1000 submarins per a atacar als combois aliats. L'estratègia naval alemana va ser atacar els combois en un intent d'evitar que Estats Units interferira en Europa i matar de fam als britànics. Karl Doenitz, el cap dels submarins, va començar una guerra submarina sense restriccions que va costar als aliats 22.898 hòmens i 1315 barcos. La guerra de submarins va seguir sent costosa per als aliats fins a principis de la primavera de 1943, quan els aliats varen començar a utilisar eficaços contramedidas contra els submarins, com l'us de grups «caçador assessine», radars aerotransportados, torpedos i mines com el FIDO. La guerra submarina li va costar a la Kriegsmarine 757 submarins, en més de 30.000 tripulants de submarins morts.

Cooperació en les Waffen-SS

Artícul principal → Waffen-SS.

Dos soldats en diferents uniformes assentats i mirant un mapa

Un Oberleutnant de la Wehrmacht converso en un Hauptsturmführer de les Waffen-SS en 1944

Al principi de la guerra, va haver friccions entre les SS i l'eixèrcit, ya que l'eixèrcit temia que les SS intentaren convertir-se en una part llegítima de les forces armades de l'Alemània nazi, en part per la lluita pel llimitat suministrament d'armament i suministraments i el fanatisme percebut cap a Nazisme. No obstant, el 17 d'agost de 1938, Hitler va codificar el paper de les SS i l'eixèrcit per a posar fi a qualsevol tipo d'enemistat entre les dos branques. L'armament de les SS devia «obtindre's de la Wehrmacht previ pagament», no obstant, «en temps de pau, no existix cap conexió organisativa en la Wehrmacht». No obstant, es va permetre a l'eixèrcit verificar el presupost de les SS i inspeccionar la preparació per al combat de les tropes de les SS. En cas de movilisació, les unitats de camp de les Waffen-SS podrien posar-se baix el control operatiu del OKW o del OKH. Totes les decisions sobre açò quedarien a discreció personal d'Hitler.

Encara que sempre va existir una certa rivalitat entre les SS i la Wehrmacht, molts oficials de les SS eren ex oficials de l'eixèrcit, lo que va assegurar la continuïtat i l'enteniment entre els dos. A lo llarc de la guerra, els soldats de l'eixèrcit i les SS varen treballar junts en diverses situacions de combat, creant vínculs entre els dos grups. Guderian va senyalar que cada dia que continuava la guerra, l'Eixèrcit i les SS s'acostaven més. Cap al final de la guerra, les unitats de l'eixèrcit inclús serien posades baix el mando de les SS, en Itàlia i els Països Baixos.La relació entre la Wehrmacht i les SS va millorar; no obstant, les Waffen-SS mai varen ser considerades «la quarta branca de la Wehrmacht».

Forces movilisades

Men standing in line waiting for a medical check

Inspecció mèdica de reclutes alemans

Vore també: Voluntaris i conscriptos estrangers en la Wehrmacht

El reclutament per a la Wehrmacht es va conseguir per mig de l'allistament voluntari i el servici militar obligatori, en 1,3 millons de reclutes i 2,4 millons de voluntaris en el periodo 1935-1939. Es creu que el número total de soldats que varen servir en la Wehrmacht durant la seua existència des de 1935 fins a 1945 es va acostar als 18,2 millons. El liderage militar alemà originalment tenia com a objectiu obtindre un eixèrcit homogéneu, que posseïra els valors militars prusianos tradicionals. No obstant, en els constants desijos d'Hitler d'aumentar el tamany de la Wehrmacht, l'Eixèrcit es va vore obligat a acceptar ciutadans de classe i educació més baixos, disminuint la cohesió interna i nomenant oficials que carien d'experiència real en la guerra de conflictes anteriors, especialment la Primera Guerra Mundial i la guerra civil espanyola.

L'efectivitat de l'entrenament i reclutament d'oficials per part de la Wehrmacht s'ha identificat com un factor important en les seues primeres victòries, aixina com la seua capacitat per a mantindre la guerra tant temps com ho va fer, inclús quan la guerra es va tornar contra Alemània.

A mida que es va intensificar la Segona Guerra Mundial, el personal de la Kriegsmarine i la Luftwaffe va ser transferit cada volta més a l'eixèrcit, i també es varen intensificar els allistament «voluntaris» en les SS. Despuix de la Batalla de Stalingrado en 1943, els estàndarts de condició física i salut física per als reclutes alemans es varen reduir dràsticament, i el règim va aplegar a crear batallons cridats de «dieta especial» per a hòmens en dolències estomacales greus. El personal de retaguàrdia s'enviava en major freqüència al servici de primera llínea sempre que era possible, especialment durant els dos últims anys de la guerra, quan el número de tropes disponible baix enormement.

Archiu:Bundesarchiv Bild 101 caps block 54 , Griechenland, Soldaten der "Legion Freies Arabien".jpg

Un soldat afroárabe de la Legió Àrap Lliure

Abans de l'inici de la Segona Guerra Mundial, la Wehrmacht es va esforçar per seguir sent una força purament ètnica alemana; com a tal, les minories dins i fòra d'Alemània, com els checs en la Checoslovàquia anexada, varen quedar exentes del servici militar en acabant de que Hitler prenguera el poder en 1938. En general, els voluntaris estrangers no eren acceptats en les forces armades alemanes abans de 1941. En l'invasió alemana de l'Unió Soviètica en 1941, les posicions del govern varen canviar. Els propagandistes alemans volien presentar la guerra no com una preocupació purament alemana, sino com una creuada multinacional contra lo que cridaven el bolchevisme judeu. Per lo tant, la Wehrmacht i les SS varen començar a buscar reclutes de països ocupats i neutrals de tota Europa: les poblacions germàniques dels Països Baixos i Noruega varen ser reclutades en gran part per les SS, mentres que les persones «no germàniques» varen ser reclutades per la Wehrmacht. La naturalea «voluntària» de dit reclutament era a sovint dubtosa, especialment en els últims anys de la guerra quan inclús els polacs que vivien en el corredor polac varen ser declarats «alemans ètnics» i reclutats.

Despuix de la derrota d'Alemània en la batalla de Stalingrado, la Wehrmacht també va fer un us substancial de personal de l'Unió Soviètica, inclosa la Legió Musulmana del Caucas, la Legió de Turquestán, els tàrtars de Crimea, els ucranians i russos ètnics, els cosacos i uns atres que desijaven lluitar contra l'Unió Soviètica o que varen ser induïts a unir-se de qualsevol atre modo. Entre 15 000 i 20 000 emigrats blancs anticomunista que havien deixat Rússia despuix de la Revolució Russa es varen unir a les files de la Wehrmacht i les Waffen-SS, en 1500 actuant com a intérprets i més de 10 000 servint en la força de guàrdia del Cos Protector Rus.

Forces movilisades
	1939	1940	1941	1942	1943	1944	1945
Heer	3.737.000	4.550.000	5.000.000	5.800.000	6.550.000	6.510.000	5.300.000
Luftwaffe	400.000	1.200.000	1.680.000	1.700.000	1.700.000	1.500.000	1.000.000
Kriegsmarine	50.000	250.000	404.000	580.000	780.000	810.000	700.000
Waffen–SS	35.000	50.000	150.000	230.000	450.000	600.000	830.000
Total	4.220.000	6.050.000	7.234.000	8.310.000	9.480.000	9.420.000	7.830.000
Font:

En este càlcul no s'inclouen les unitats del Volkssturm i les Joventuts Hitlerianas movilisades. Si entenem per soldat l'individu movilisat, correctament instruït (a lo manco vàries semanes, coneiximent d'armes llaugeres, orientació, fortificació, supervivència, acció en equip dins d'una unitat de combatents), són més exactes les sifres d'entre 7 i 8 millons (en canvi l'Unió Soviètica va movilisar d'11 a 13 millons i Estats Units a atres 12 a 16 millons). El Heer, la Luftwaffe i les Waffen SS varen combatre per casi tota Europa i nort d'Àfrica. Solament a l'inici de l'operació barbarroja varen participar uns tres millons d'alemans i prop de 900 000 efectius de tropes aliades (470 000 finlandesos, 325 000 rumans i 44 000 hongaresos).

Dònes en la Wehrmacht

Archiu:Bundesarchiv Bild 101 caps block 68 , Paris, Wehrmachtshelferinnen.jpg

Wehrmachthelferinnen en l'ocupada París en 1940

Al principi, les dònes en l'Alemània nazi no estaven involucrades en la Wehrmacht, ya que Hitler es va opondre ideològicament al reclutament de dònes, afirmant que Alemània «no formaria cap secció de dònes lanzagranadas ni cap cos de dònes francotirador d'èlit». No obstant, en molts hòmens anant al front, les dònes varen ser colocades en llocs auxiliars dins de la Wehrmacht, cridats Wehrmachtshelferinnen, a on varen participar en tasques com:

• Operadors de telefonia, telégraf i transmissió.
• Administratius, mecanógrafos i mensagers.
• Operadors d'equips d'escolta, en defensa antiaèrea, proyectores operatius per a defensa antiaèrea, amprats dins dels servicis de meteorologia, i personal auxiliar de defensa civil
• Enfermeres voluntàries en el servici de salut militar, com la Creu Roja Alemana o atres organisacions voluntàries.

Varen ser colocades baix la mateixa autoritat que els (Hiwis), personal auxiliar de l'eixèrcit (en alemà, Behelfspersonal) i assignades a funcions dins del Reich, i en menor mida, en els territoris ocupats, per eixemple en el govern general de la Polònia ocupada, en la França de Vichy, i més vesprada en Yugoslàvia, Grècia i Romania.

Per a 1945, 500 000 dònes servien com Wehrmachtshelferinnen, la mitat de les quals eren voluntàries, mentres que l'atra mitat realisava servicis obligatoris relacionats en l'esforç bèlic (en alemà, Kriegshilfsdienst).

Estructura de mando

Estructura de la Wehrmacht (1935–1938)

Estructura de la Wehrmacht (1939–1945)

Llegalment, el comandant en cap de la Wehrmacht era Adolf Hitler en la seua calitat de cap d'Estat d'Alemània, càrrec que va conseguir despuix de la mort del president Paul von Hindenburg en agost de 1934. En la creació de la Wehrmacht en 1935, Hitler es va convertir en Comandant Suprem de les Forces Armades, conservant el càrrec fins a la seua mort per suïcidi el 30 d'abril de 1945. El títul de comandant en cap se li va otorgar al ministre de la Reichswehr Werner von Blomberg, qui simultàneament va ser rebatejat com a ministre de Guerra del Reich. Despuix del escàndal Blomberg-Fritsch, Blomberg va renunciar i Hitler va abolir el lloc de Ministeri de Guerra.Com a tongada del ministeri, es va posar en el seu lloc a l'Alt Mando de la Wehrmacht Oberkommando der Wehrmacht (OKW), baixe el mando del Mariscal de camp Wilhelm Keitel.

Situats baix el mando de el OKW estaven els alts mandos de tres branques: Oberkommando dones Heeres (OKH), Oberkommando der Marine (OKM) i Oberkommando der Luftwaffe (OKL). El OKW estava destinat a servir com a comando conjunt i coordinar totes les activitats militars, en Hitler al cap. Encara que molts oficials superiors, com von Manstein, havien advocat per un verdader Comando Conjunt dels tres servicis, o el nomenament d'un sol cap d'Estat Major Conjunt, Hitler es va negar. Inclús despuix de la derrota en Stalingrado, afirmant que Göring, com Reichsmarschall i adjunt d'Hitler, no se sometria a una atra persona ni es voria sí mateixa com un igual a atres comandants de servici. No obstant, una raó més provable va ser que Hitler temia que trencaria la seua image de tindre el «toc de Medixques» sobre l'estratègia militar.

En la creació de el OKW, Hitler va consolidar el seu control sobre la Wehrmacht. Encara que va mostrar prou moderació al començ de la guerra, també es va involucrar cada volta més en operacions militars en totes les escales.

Ademés, va haver una clara falta de cohesió entre els tres Alts Mandos i el OKW, ya que els generals superiors desconeixien les necessitats, capacitats i llimitacions de les atres branques. En Hitler servint com a Comandant Suprem, els comandos de les distintes branques a sovint es varen vore obligats a lluitar per l'influència d'Hitler. No obstant, la seua gran influència no solament provenia del ranc i el mèrit, sino també de quí Hitler percebia com a lleal, lo que va dur a una marcada rivalitat entre els diferents servicis, en lloc de la cohesió necessària entre els seus assessors militars.

Crims de guerra

Membres del Heer eixecuten a 56 judeus en Bochnia, prop de Cracovia (Polònia) en 1939

Vore també: Crims de guerra de la Wehrmacht i Experimentació nazi en sers humans

La propaganda nazi havia dit als soldats de la Wehrmacht que acabaren en els cridats subhumanos judeus bolcheviques, les hordes mongoles, el diluvi asiàtic i la béstia roja. Els principals perpetradores de la repressió civil darrere de les llínees del front entre les forces armades alemanes varen ser els eixèrcits «polítics» nazis alemans (els SS-Totenkopfverbände, les Waffen-SS, i els Einsatzgruppen, que varen ser responsables d'assessinats en massa, principalment per l'implementació de la cridada «Solució final de la qüestió judeua» en els territoris ocupats), les forces armades tradicionals representades per la Wehrmacht va cometre i va ordenar els seus propis crims de guerra (vore, l'Orde dels Comissari i el Decret Barbarroja), particularment durant l'invasió de Polònia en 1939 i més vesprada en la guerra contra l'Unió Soviètica.

Cooperació en les Schutzstaffel

Abans de l'esclat de la guerra, Hitler va informar als oficials superiors de la Wehrmacht que les accions «que no serien de l'agrade dels generals alemans» es portarien a terme en àrees ocupades i els va ordenar que «no devien interferir en tals assunts sino llimitar-se als seus deures militars». Alguns oficials de la Wehrmacht inicialment varen mostrar una forta aversió a les SS i varen objectar que l'eixèrcit cooperara en les SS en la comissió de crims de guerra en les SS, encara que estes objeccions no estaven en contra de l'idea de les atrocitats en sí mateixes. Més vesprada durant la guerra, les relacions entre les SS i la Wehrmacht varen millorar significativament. El soldat ras alemà no va tindre reparació algun en cooperar en les SS, i en freqüència, els va ajudar a reunir a civils per a eixecutar-los.

Archiu:Bundesarchiv Bild 101 caps block 85 , Kreta, Kondomari, Erschießung von Zivilisten.jpg

Civils grecs eixecutats per paracaigudistes alemans en Kondomari

El cap del Estat Major del Alt Mando de l'Eixèrcit Alemà (OKH) Franz Halder va jugar un paper decisiu en la posterior preparació i implementació de crims de guerra durant l'invasió de l'Unió Soviètica. Va fer que el seu personal redactara tant l'Orde dels Comissaris com el Decret Barbarroja sense cap instrucció prèvia o interferència per part d'Hitler. L'autor de dites órdens va ser el general Eugen Müller, qui va informar sobre el seu treball directament a Halder. L'Orde dels Comissaris especificava que els comissaris polítics devien ser eixecutats immediatament despuix de ser capturats. Halder també va insistir que s'incloguera una clàusula al Decret Barbarroja que otorgava als oficials el dret d'arrasar pobles sancers i eixecutar als seus habitants. El decret va eximir als soldats de qualsevol forma d'enjuïciament per crims de guerra comesos en l'Est. Dit decret, no tenia un objectiu específic: els ciutadans soviètics podien ser assessinats en qualsevol moment i per qualsevol motiu. Fins a llavors únicament les SS podien matar a ciutadans sin temor a un processament posterior. Estes órdens varen permetre als oficials de tot l'eixèrcit eixecutar a ciutadans sin temor a possibles responsabilitats.

El tinent Helmuth Groscurth va mostrar còpies d'estes órdens a dos opositors al règim, el general Ludwig Beck i el diplomàtic Ulrich von Hassell. «Posa els pèls de punta [va escriure Hassell en el seu diari] saber les mides que han d'aplicar-se en Rússia, i la sistemàtica transformació de la llei militar concernent a la població conquistada en un despotisme descontrolado, en veritat una caricatura de tota llei. Este tipo de coses transforma a l'alemà en un ser que solament havia existit en la propaganda enemiga.» Encara que va haver alguns comandants que es varen negar a transmetre estes órdens entre els seus soldats molts atres, en realitat la pràctica majoria, no varen tindre tals escrúpuls, com el comandant del 6.º Eixèrcit, el mariscal Walter von Reichenau o el comandant del 4.º Eixèrcit Panzer, el general Hermann Hoth que va declararː «l'aniquilació d'eixos mateixos judeus que recolzen el bolchevisme i la seua organisació per a l'assessinat, els partisanos, és una mida d'autoprotecció.» L'historiador israelita Omer Bartov va descriure les órdens com «la barbarización de la guerra».

Tropes alemanes obliguen a marchar a civils yugoslavo cap a l'eixecució

La cooperació entre les SS, els Einsatzgruppen i la Wehrmacht va implicar el suministrament d'armes, municions, equip, transport i inclús estage als esquadrons de la mort. Els combatents partisanos, judeus i comunistes es varen convertir en enemics del règim nazi i varen ser perseguits i exterminats per els Einsatzgruppen i la Wehrmacht per igual, alguna cosa revelat en numeroses entrades de diaris de camp dels soldats alemans i en mils de fotos. Centenars de mills, potser millons, de civils soviètics varen morir d'inanició quan els alemans varen requisar aliments per als seus eixèrcits i forraje per als seus cavalls de tir. Segons l'historiador Thomas Kühne: «s'estima que entre 300 000 i 500 000 persones varen morir durant la guerra de seguritat nazi de la Wehrmacht en l'Unió Soviètica» (vore Pla Fam).

Mentres escoltaven en secret les conversacions dels generals alemans capturats, els funcionaris britànics es varen donar conte de que l'eixèrcit alemà havia participat en les atrocitats i matances massives de judeus i era culpable de crims de guerra. Els funcionaris nortamericans es varen enterar de les atrocitats comeses per la Wehrmacht de la mateixa manera. Les conversacions gravades dels soldats detinguts com a presoners de guerra varen revelar cóm alguns d'ells varen participar voluntàriament en eixecucions massives.

Crims contra els civils

Vore també: Operacions antipartisanas de l'Eix i Prostíbuls militars alemans en la Segona Guerra Mundial

Durant la guerra, la Wehrmacht va cometre numerosos crims de guerra contra la població civil en els països ocupats. Açò inclou massacres de civils i funcionament forçós de bordells en àrees ocupades. Les massacres vindrien en molts casos com a represàlies per actes de resistència. En estes represàlies, la resposta de la Wehrmacht variaria en severitat i método, depenent de l'escala de resistència i si va ser en Europa de l'Est o de l'Oest. A sovint, el número de rehens als que es devia disparar es calculava en funció d'una proporció de cent rehens eixecutats per cada soldat alemà mort i cinquanta rehens eixecutats per cada soldat alemà ferit. Atres voltes, els civils eren detinguts i fusilats en ametralladores.

Els alemans reservaven un odi especial per als partisanos, construïen cadalsos en cada poble, pero els ahorcamientos públics eren piadosos en comparació a les tortures que varen sofrir molts captius; els alemans els trencaven els dits, els cremaven vius i amputaban els pits a les dònes abans assessinar-los. Qualsevol persona mínimament sospitosa de recolzar als partisanos corria el perill de sofrir una mort horrible. En moltes localitats sospitoses de recolzar als partisanos els alemans capcionaven fòc a les cases i disparaven a les finestres i portes per a assegurar-se que cap habitant ixquera en vida. Hitler recolzava esta política: «esta guerra de partisanos té les seues ventages», va dir als seus associats. «Nos dona l'oportunitat d'exterminar a quienquiera que se nos oponga».

Archiu:Bundesarchiv Bild 101 caps block 90 , Frankreich, Brest, Soldatenbordell.jpg

Una sinagoga que es va utilisar com a bordell. Dònes i adolescents varen ser seqüestrades per la Wehrmacht per a ser utilisades com a esclaves sexuals. Les dònes eren violades per fins a 32 hòmens per dia a un cost nominal de tres Reichsmark.

La Bielorússia soviètica ha segut descrita com «el lloc més mortífero de la terra entre 1941 i 1944». U de cada tres bielorusos va morir durant la Segona Guerra Mundial. L'Holocaust es va portar a terme prop dels pobles a on vivia la població. Molt poques de les víctimes varen morir en centres d'extermini com Auschwitz. La majoria dels judeus soviètics vivien en un àrea de l'oest de Rússia que anteriorment es coneixia com la Zona d'Assentament. Inicialment, a la Wehrmacht se li va encomanar la tasca d'ajudar als Einsatzgruppen. En el cas de la massacre de Krupki, açò va implicar que l'eixèrcit fera marchar a la població judeua, d'aproximadament 1000 persones, una milla i mija per a trobar-se en els seus verducs de les SS. Els fràgils i malalts varen ser duts en un camió i els que es varen extraviar varen ser assessinats a tirs. Les tropes alemanes custodiaven el lloc i, junt a les SS, disparaven contra els judeus que després caïen en un pou. Krupki va ser una de les moltes atrocitats d'este tipo; la Wehrmacht va ser un complet soci en l'assessinat massiu industrialisat.

Es varen establir bordells militars alemans en gran part de l'Europa ocupada. En molts casos en Europa de l'Est, dònes i adolescents varen ser seqüestrades en els carrers durant bols militars i policials alemanes i utilisades com a esclaves sexuals. Les dònes eren violades per fins a treinta y dos hòmens per dia a un cost nominal de tres Reichsmarks. Un conductor suís d'una missió de la Creu Roja, Franz Mawick, va escriure sobre lo que va vore en 1942:

Alemans uniformats ... miren fijamente a les dònes i chiquetes d'entre 15 i 25 anys. Un dels soldats trau una llanterna de bojaca i l'enfoca directament en els ulls d'una de les dònes. Les dos dònes nos miren en els seus rostres pàlits, expressant cansanci i resignació. El primer té uns 30 anys. ¿Qué busca esta vella puta per ací? - riu un dels tres soldats. 'Pa senyor' - pregunta la dòna... 'Tens una patada en el cul, no pa' - respon el soldat. L'ama de la llanterna torna a dirigir la llum sobre els rostres i cossos de les chiquetes ... La més jove té potser 15 anys ... Li òbrin l'abric i comencen a palpejar-la. 'Esta és ideal per al llit' - diu.

L'escritora Úrsula Schele va estimar que uns dèu millons de dònes en l'Unió Soviètica podrien haver segut violades per la Wehrmacht i que una de cada dèu podia haver-se quedat embarassada com a resultat. Segons un estudi dels historiadors Alex J. Kay i David Stahel, la majoria dels soldats de la Wehrmacht desplegats en l'Unió Soviètica varen participar en la comissió de crims de guerra.

Crims contra els presoners de guerra

Archiu:Bundesarchiv Bild 192-208, caps block 107 Mauthausen, Sowjetische Kriegsgefangene.jpg

Presoners de guerra soviètics en el camp de concentració de Mauthausen-Gusen

Artícul principal → Maltracte alemà als presoners de guerra soviètics.

Les pèrdues soviètiques durant el conjunt de la Segona Guerra Mundial, són de més de 6,8 millons de militars morts en combat i més de 3,8 millons de presoners i milicians morts en captiveri o en camps d'extermini alemans o aproximadament el 57 % dels presoners. El tractament donat pels alemans als presoners de guerra soviètics va ser dramàticament diferent del dau als presoners de guerra de Gran Bretanya i els Estats Units. Dels 231 000 presoners britànics i nortamericans encarcerats pels alemans durant la guerra, solament 8300 — 3,6 % -- varen morir en mans dels alemans. Per un atre costat de 2 389 600 presoners alemans capturats pels soviètics durant tota la guerra uns 450 600 varen morir durant el seu captiveri, una sifra sensiblement inferior.

Joachim Lemelsen comandant de el XLVII Cos Motorisat, va informar a l'Alt Mando de la Wehrmacht sobre les eixecucions indiscriminades de presoners de guerra soviètics durant les primeres fases de l'operació Barbarroja:

M'estic enterant reiteradament de fusilaments de presoners o desertors, realisats de manera irresponsable, insensata i criminal. Açò és un assessinat. Pronte els russos es daran conte dels innumerables cadàvers que yacer a lo llarc de les rutes d'alvanç dels nostres soldats, sense armes i en les mans en alt, despachats a quemarropa en dispars en el cap. El resultat serà que l'enemic s'amagarà en els boscs i camps i continuarà lluitant, i perdrem innumerables camarades.

Organisació criminal i genocida

Vore també: Juí de l'Alt Mando

Sala d'audiències del Juí de l'Alt Mando

Entre els historiadors alemans, la percepció de que la Wehrmacht havia participat en les atrocitats de la guerra, particularment en el Front Oriental, va créixer a finals dels anys setanta i huitanta. En la década de 1990, la concepció pública en Alemània va estar influenciada per reaccions controvertides i debats sobre l'exhibició de temes de crims de guerra.

L'historiador Omer Bartov, un destacat expert en la Wehrmacht va escriure en 2003 que la Wehrmacht era un instrument voluntari de genocidi i que no és cert que fora una força de combat professional i apolítica que solament tenia unes poques «pomes podridas». Bartov argumenta que llunt de ser el «escut inmaculado», com varen afirmar els successius apologistas alemans despuix de la guerra, la Wehrmacht era una organisació criminal. Aixina mateix, l'historiador Richard J. Evans, destacat expert en història alemana moderna, va escriure que la Wehrmacht era una organisació genocida. L'historiador Ben H. Shepherd escriu que «Ara existix un clar acort entre els historiadors de que la Wehrmacht alemana ... es va identificar fortament en el nacionalsocialismo i es va involucrar en la criminalitat del Tercer Reich». L'historiador britànic Ian Kershaw conclou que el deure la Wehrmacht era garantisar que les persones que compliren en els requisits d'Hitler de ser part del Herrenvolk ari ("raça mestra ària") tingueren espai per a viure. A este respecto va escriure que:

La revolució nazi va ser més àmplia que l'Holocaust. El seu segon objectiu era eliminar als eslaus d'Europa central i oriental i crear un Lebensraum per als aris. En el Front Oriental, la majoria dels seus tres millons d'hòmens, des de generals fins a soldats ordinaris, varen ajudar a exterminar als soldats i civils eslaus capturats. Açò va ser a voltes per mig de l'assessinat fret i delliberat d'individus (com en els judeus), a voltes per mig de brutalitat i negligència generalisades... Les cartes i memòries dels soldats alemans revelen el seu terrible raonament: els eslaus eren la 'horda asiàtic-bolchevique', una horda inferior pero amenaçant.

Numerosos oficials d'alt ranc de la Wehrmacht, inclosos Hermann Hoth, Georg von Küchler, Georg-Hans Reinhardt, Karl von Roques, Walter Warlimont, entre uns atres, varen ser condenats per crims de guerra i crims de lesa humanitat en el Juí de l'Alt Mando i varen rebre sentències que van des de temps complit fins a cadena perpètua.

Resistència de membres de la Wehrmacht al nazisme

Artícul principal → Resistència alemana al nazisme.

Martin Bormann, Hermann Göring i Bruno Loerzer observen els danys causat per la bomba colocada per Claus von Stauffenberg per a matar a Hitler

Inicialment, va haver poca resistència dins de la Wehrmacht, ya que Hitler es va opondre activament al Tractat de Versalles i va intentar recuperar l'honor de l'eixèrcit. La primera gran resistència va començar en 1938 en la conspiració de Zossen, a on varis membres de l'eixèrcit volien traure a Hitler del poder, ya que temien que una guerra en Checoslovàquia destruiria Alemània. No obstant, despuix de l'èxit de les primeres campanyes en Polònia, Escandinavia i França, es va restablir la fe en Hitler. En la derrota en Stalingrado, la confiança en el liderage d'Hitler va començar a decaure. Açò va provocar un aument de la resistència dins de les forces armades. La resistència va culminar en el complot del 20 de juliol (1944), quan un grup d'oficials dirigit per Claus von Stauffenberg va intentar assessinar a Hitler. L'intent va fracassar, lo que va resultar en l'eixecució de 4980 persones i la salutació militar estàndart va ser reemplaçat pel salude nazi.

Alguns membres de la Wehrmacht varen salvar a judeus i no judeus dels camps de concentració i/o assessinats en massa. Anton Schmid, un sargent de l'eixèrcit, va ajudar a entre 250 i 300 hòmens, dònes i chiquets judeus a escapar del gueto de Vilna en Lituània. Va ser somés a consell de guerra i eixecutat. Albert Battel, un oficial de reserva estacionat prop del gueto de Przemyśl, va bloquejar l'entrada d'un destacament de les SS. Després va evacuar fins a 100 judeus i les seues famílies als quarters del comando militar local i els va colocar baix la seua protecció. Wilm Hosenfeld, un capità de l'eixèrcit en Varsòvia, va ajudar, va amagar o va rescatar a varis polacs, inclosos judeus, en la Polònia ocupada. Entre les persones que va ajudar es trobava el compositor polac-judeu Władysław Szpilman, que s'amagava entre les ruïnes de la ciutat, proporcionant-li menjar i aigua.

D'acort en l'historiador alemà Wolfram Wette, solament se sap de tres soldats de la Wehrmacht que varen ser eixecutats per ajudar a judeus: Anton Schmid, Friedrich Rath i Friedrich Winking.

Pèrdues de la Wehrmacht

Archiu:World War caps block 117 military deaths in Europe by theater and by year.png

La Wehrmacht va perdre més del 80Plantilla:Nbsp% de les seues tropes en combat contra l'Unió Soviètica.

Pèrdues definitives (morts, desapareguts o lisiados).

Data	Morts
1 de setembre de 1939-1 de setembre de 1942	Plantilla:Nts (14Plantilla:Nbsp% de la força total, un 90Plantilla:Nbsp% en l'Est)
1 de setembre de 1942-20 de novembre de 1943	Plantilla:Nts (30Plantilla:Nbsp% de la força total, un 90Plantilla:Nbsp% en l'Est)
20 de novembre de 1942-juny de 1944	Plantilla:Nts (un 80Plantilla:Nbsp% en l'Est)
juny-novembre de 1944	Plantilla:Nts (un 62Plantilla:Nbsp% en l'Est)
decembre de 1944-30 d'abril de 1945	Plantilla:Nts (un 67Plantilla:Nbsp% en l'Est)
Total	Plantilla:Nts

Baixes durant la guerra (morts, ferits i presoners)

En total a 30 d'abril de 1945 les baixes de la Wehrmacht ascendien a Plantilla:Nts inclosos Plantilla:Nts ferits; Les pèrdues totals de totes les Forces Armades alemanes fins al final de la guerra varen ascendir a Plantilla:Nts inclosos els ferits (el 75Plantilla:Nbsp% del total dels efectius movilisats) dels quals les pèrdues permanents (morts i desapareguts) solament en el Front Oriental varen ascendir a Plantilla:Nts.

Pèrdues dels aliats d'Alemània únicament en el Front Oriental. Nació Morts Presoners Total Finlàndia Plantilla:Nts Plantilla:Nts Plantilla:Nts Hongria Plantilla:Nts Plantilla:Nts Plantilla:Nts Itàlia Plantilla:Nts Plantilla:Nts Plantilla:Nts Romania Plantilla:Nts Plantilla:Nts Plantilla:Nts Total Plantilla:Nts Plantilla:Nts Plantilla:Nts

Presoners de guerra capturats pels soviètics Nació Presoners Morts durant el seu captiveri Alemània Plantilla:Nts Plantilla:Nts Àustria Plantilla:Nts - Hongria Plantilla:Nts Plantilla:Nts Romania Plantilla:Nts Plantilla:Nts Itàlia Plantilla:Nts - Finlàndia Plantilla:Nts - Atres Plantilla:Nts - Total Plantilla:Nts Plantilla:Nts

En el seu conjunt les pèrdues totals de la Wehrmacht durant la Segona Guerra Mundial varen ser de Plantilla:Nts entre morts, ferits i presoners. Dels quals, Plantilla:Nts varen caure, varen resultar ferits o varen ser fets presoners en l'Est. Ademés de les pèrdues, a mans dels elements i els combats contra els enemics, a lo manco 20Plantilla:Nbsp000 soldats varen ser eixecutats segons sentència d'un tribunal militar. En comparació l'Eixèrcit Rojo va eixecutar a 135Plantilla:Nbsp000 soldats, França a 102, els Estats Units a 146 i el Regne Unit a 40.

Despuix de la guerra

Instrument de rendició alemà, 8 de maig de 1945 (Museu Alemà-Rus)

Despuix de la rendició incondicional d'Alemània, que va entrar en vigor el 8 de maig de 1945, algunes unitats de la Wehrmacht varen permanéixer actives, ya siga de forma independent (per eixemple, en Noruega) o ben baix el mando aliat com a forces policials. L'última unitat de la Wehrmacht que va quedar baix control aliat va ser una estació meteorològica aïllada en Svalbard, que es va rendir formalment a un barco de recobre noruec el 4 de setembre.

El 20 de setembre de 1945, en la Proclamació N.º 2 del Consell de Control Aliat (ACC), «totes les forces terrestres, navals i aérees alemanes, les SS, SA, SD i la Gestapo, en totes les seues organisacions, personal i institucions, incloent l'Estat Major General, el cos d'Oficials, el Cos de Reserva, les escoles militars, les organisacions de veterans de guerra i totes les demés organisacions militars i cuasi militars, junt en tots els clubs i associacions que servixen per a mantindre viva la tradició militar en Alemània, deuran ser completa i finalment abolida d'acort en els métodos i procediments establits pels Representants Aliats». La Wehrmacht va ser dissolta oficialment per la Llei ACC 34 el 20 d'agost de 1946, que declarava que el OKW, el OKH, el Ministeri d'Aviació i el OKM estaven «dissolts, completament liquidats i declarats illegals».

Negacionismo històric

Artícul principal → Mit de la Wehrmacht inocent.

Poc despuix del final de la guerra, antics oficials de la Wehrmacht, grups de veterans i varis autors d'extrema dreta varen començar a afirmar que la Wehrmacht era una organisació apolítica que era en gran part inocent dels crims de guerra i els crims de lesa humanitat comesos per l'Alemània nazi. Intentant beneficiar-se del mit de l'honorabilitat de la Wehrmacht, els veterans de les Waffen-SS varen declarar que l'organisació havia segut virtualment una branca de la Wehrmacht i, per lo tant, havia lluitat tan «honorablemente» com ella. La seua organisació de veterans, HIAG, va intentar cultivar el mit de que els seus soldats havien segut «Soldats com qualsevol un atre».

Eixèrcits de posguerra

Archiu:Bundesarchiv Bild 183-34150-0001, Bonn, Theodor Blank, Bundeswehrfreiwillige.jpg

Els antics generals de la Wehrmacht Adolf Heusinger i Hans Speidel presten jurament en la recent fundada Bundeswehr el 12 de novembre de 1955

Despuix del final de la guerra i la divisió d'Alemània, molts antics oficials de la Wehrmacht i les SS en Alemània Occidental varen témer una possible invasió soviètica del país. Per a combatre açò, varis oficials prominents varen crear un eixèrcit secret, desconegut per al públic en general i sense mandat del Concejo de Control Aliat o del govern d'Alemània Occidental.

A mitan de la década de 1950, les tensions de la Guerra Freda varen dur a la creació de forces militars separades en la República Federal d'Alemània i en la República Democràtica Alemana. L'eixèrcit d'Alemània Occidental, creat oficialment el 5 de maig de 1955, va adoptar el nom de Bundeswehr ('Defensa Federal'). El seu homòlec d'Alemània Oriental, creat l'1 de març de 1956, va prendre el nom d'Eixèrcit Popular Nacional (en alemà: Nationale Volksarmee). Abdós organisacions varen amprar a molts antics membres de la Wehrmacht, particularment en els seus anys de formació, encara que cap de les organisacions es considerava successora de la Wehrmacht. No obstant, segons l'historiador Hannes Heer «als alemans encara els resulta difícil afrontar obertament el seu passat nazi», ya que de les cinquanta bases militars que duen el nom de soldats de la Wehrmacht, només setze han canviat de nom.

Els veterans de la Wehrmacht en Alemània Occidental han rebut pensions del govern a través de la Llei d'Assistència a les Víctimes de la Guerra (en alemán: Bundesversorgungsgesetz). Segons The Times of Israel, «Els beneficis apleguen a través de la Llei Federal de Pensions, que va ser aprovada en 1950 per a recolzar a les víctimes de la guerra, ya siguen civils o veterans de la Wehrmacht o les Waffen-SS».

Vore també

• Anex:Membres del complot del 20 de juliol
• Anex:Senyors Oficials de personal del quadro permanent i soldats de el III Reich
• Mit de la Wehrmacht inocent

Bibliografia

Llibres

• Allert, Tilman (2009). The Hitler Salute: On the Meaning of a Gesture, Picador. ISBN 9780312428303.
• I
• IV

• Armbrüster, Thomas (2005). Management and Organization in Germany, Ashgate Publishing. ISBN 978-0-7546-3880-3.
• Atkinson, Rick (2002). An Army at Dawn: The War in North Africa, 1942–1943, Abacus. ISBN 0-349-11636-9.
• Balfour, Michael (2005). Withstanding Hitler, New York: Routledge. ISBN 0-415-00617-1.
• Polar Record.23(144)doi:10.1017/S0032247400007142.
• Bartov, Omer (1986). The Eastern Front, 1941–45: German Troops and the Barbarisation of Warfare, New York: St. Martin's Press. ISBN 0-312-22486-9.
• Bartov, Omer (1991). Hitler's Army: Soldiers, Nazis, and War in the Third Reich, New York: Oxford University Press. ISBN 0-19-506879-3.
• Bartov, Omer (1999). «Soldiers, Nazis and War in the Third Reich», Leitz (ed.). The Third Reich: The Essential Readings, London: Blackwell, pp. 129–150. ISBN 0-631-20700-7.
• Bartov, Omer (2003). Germany's War and the Holocaust: Disputed Histories, Ithaca: Cornell University Press. ISBN 0-631-20700-7.
• Bartrop, Paul R. (2016). Resisting the Holocaust: Upstanders, Partisans, and Survivors, ABC-CLIO. ISBN 9781610698788.
• Bell, P.M.H. (2011). Twelve Turning Points of the Second World War, New Haven and London: Yale University Press. ISBN 978-0300187700.
• Beorn, Waitman (2014). Marching into Darkness, London, UK: Harvard University Press. ISBN 978-0-674-72550-8.
• The Journal of Slavic Military Studies.27(3)

430-448.doi:10.1080/13518046.2014.932630.

• Bickford, Andrew (2011). Fallen Elites: The Military Other in Post–Unification Germany, Stanford: Stanford University Press. ISBN 978-0804773966.
• Biess, Frank (2006). Homecomings: returning POWs and the legacies of defeat in postwar Germany, Princeton University Press. ISBN 0-691-12502-3.
• Bidlingmaier, Gerhard (1971). «KM Admiral Graf Spee», Warship Profile 4, Windsor, England: Profile Publications, pp. 73–96. OCLC 20229321.
• Böhler, Jochen (2006). Auftakt zoom Vernichtungskrieg. Die Wehrmacht in Polen 1939 (en de), Frankfurt: Fischer Taschenbuch Verlag. ISBN 3-596-16307-2.
• Der Spiegel.15

50-52.Consultat el 15 de giner de 2019.

• Broszat, Martin (1985). The Hitler State: The Foundation and Development of the Internal Structure of the Third Reich, London: Longman. ISBN 0-582-48997-0.
• Broszat, Martin; Buchheim, {{{nom2}}}; Jacobsen, {{{nom3}}}; Krausnick, {{{nom4}}} (1999). Anatomie dones SS-Staates Vol.1 (en de), München: Deutscher Taschenbuch Verlag.
• Cooper, Matthew (1981). The German Air Force, 1933–1945: An Anatomy of Failure, Jane's Publications. ISBN 978-0-53103-733-1.
• Corrigan, Gordon (2011). The Second World War: a Military History, London: Atlantic. ISBN 978-0-857-89135-8.
• Craig (1980). Germany, 1866–1945, Oxford and New York: Oxford University Press. ISBN 0-19-502724-8.
• Hastings, Max (2011). Inferno: The World at War, 1939-1945, New York: Alfred A. Knopf. ISBN 978-0-307-27359-8.
• Darling, Kev (2008). Aircraft of the 8th Army Air Force 1942–1945, Big Bird Aviation. ISBN 978-0-9559840-0-6.
• Datner, Szymon (1964). Crimes against Prisoners-of-War: Responsibility of the Wehrmacht, Warszawa: Zachodnia Agencja Prasowa. OCLC 5975828.

• Datner, Szymon (1964). 55 Dni Wehrmachtu w Polsce (en pl), Warszawa: Wydawn, Ministerstwa Obrony Narodowej. OCLC 5975828.
• Davies, Norman (2006). Europe at War 1939–1945: No Simple Victory, London: Pa Books. ISBN 978-0-330-35212-3.
• Davies, W. (1973). German Army Handbook, Shepperton, Surrey: Ian Allan Ltd.. ISBN 0-7110-0290-8.
• Duiker, William J. (2015). «The Crisis Deepens: The Outbreak of World War II», Contemporary World History, Shepperton, Surrey: Cengage Learning. ISBN 978-1-285-44790-2.
• Evans (2005). World War II: An Illustrated Miscellany, Worth Press. ISBN 1-84567-681-5.
• Evans (1989). In Hitler's Shadow West German Historians and the Attempt to Escape the Nazi Past, New York: Pantheon. ISBN 0-394-57686-1.
• Evans (2008). The Third Reich at War, New York, NY: Penguin. ISBN 978-0-14-311671-4.
• Fest, Joachim (1996). Plotting Hitler's Death—The Story of the German Resistance, New York: Henry Holt and Company. ISBN 0-8050-4213-X.
• Fischer, Alexander (1985). Teheran - Jalta - Potsdam. Die sowjetischen Protokolle von donen Kriegskonferenzen derGrossen Drei (en de), Verlag Wissenschaft und Politik. ISBN 978-3804686540.
• Fischer, Klaus (1995). Nazi Germany: A New History (en de), New York, NY: Continuum. ISBN 978-0-82640-797-9.
• Frieser, Karl-Heinz (2005). Blitzkrieg-legende: der westfeldzug 1940, Annapolis: Naval Institute Press. ISBN 978-1-59114-294-2.
• Förster, Jürgen (1989). «The Wehrmacht and the War of Extermination Against the Soviet Union», Marrus (ed.). The Nazi Holocaust Part 3 The "Final Solution": The Implementation of Mass Murder vol.2, Westpoint: Meckler Press, pp. 494–520. ISBN 0-88736-255-9.
• Förster, Jürgen (1998). «Complicity or Entanglement? The Wehrmacht, the War and the Holocaust», Berenbaum (ed.). The Holocaust and History The Known, the Unknown, the Disputed and the Reexamined, Bloomington: Indian University Press, pp. 266–283. ISBN 0-253-33374-1.

• Förster, Jürgen (2004). «The German Military's Image of Russia», Erickson (ed.). Russia War, Peace and Diplomacy, London: Weidenfeld & Nicolson, pp. 117–129. ISBN 978-0-297-84913-1.
• Fritz (2011). Ostkrieg: Hitler's War of Extermination in the East, Lexington: The University Press of Kentucky. ISBN 978-0-8131-3416-1.
• Garzke, William H.; Dulin, {{{nom2}}} (1985). Battleships: Axis and Neutral Battleships in World War II, Annapolis, Maryland: Naval Institute Press. ISBN 978-0-87021-101-0.
• Girbig, Werner (1975). Six Months to Oblivion: The Eclipse of the Luftwaffe Fighter Force Over the Western Front, 1944/45, Schiffer Publishing Ltd.. ISBN 978-0-88740-348-4.
• Goda, Norman (2005). «Black Marks: Hitler's Bribery of his Senior Officers During World War II», Kreike (ed.). Corrupt Histories, Toronto: Hushion House, pp. 413–452. ISBN 1-58046-173-5.
• Gray (2002). Defining and Achieving Decisive Victory, Strategic Studies Institute. ISBN 1-58487-089-3.
• Gray (2007). War, Peace & International Relations – An Introduction to Strategic History, Routledge. ISBN 978-0415594875.
• Harrison (2000). The Economics of World War II: Six Great Powers in International Comparison (Studies in Macroeconomic History), Cambridge University Press. ISBN 978-0521785037.
• Hartmann, Christian (2010). Wehrmacht im Ostkrieg: Front und militärisches Hinterland 1941/42 (en de), De Gruyter Oldenbourg. ISBN 978-3486702255.

• Hartmann, Christian (2013). Operations Barbarossa: Nazi Germany's War in the East, 1941–1945, Oxford: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-966078-0.
• Washington Post.
• Journal of Strategic Studies.22(4)

103-130.doi:10.1080/01402399908437771.

• Hebert, Valerie (2010). Hitler's Generals on Trial: The Last War Crimes Tribunal at Nuremberg, Lawrence, Kansas: University Press of Kansas. ISBN 978-0-7006-1698-5.
• Herf, Jeffrey (2006). The Jewish enemy: Nazi propaganda during World War II and the Holocaust, Harvard University Press. ISBN 0-674-02175-4.
• Hilberg, Raul (1985). The Destruction of the European Jews, New York: Holmes & Meier. ISBN 978-0-8419-0832-1.
• Hinsley, F. H. (1994). British Intelligence in the Second World War. Its influence on Strategy and Operations, 2nd rev. edició, London: HMSO. ISBN 978-0-11-630961-7.
• Huber, Ernst Rudolf (2000). Dokumente zur deutschen Verfassungsgeschichte. Band 2. Deutsche Verfassungsdokumente 1851 - 1918 (en de), Kohlhammer.
• Hughes, Terry; Costello, {{{nom2}}} (1977). Battle of the Atlantic, HarperCollins Distribution Services. ISBN 978-0002160483.
• Jones (2008). Countdown to Valkyrie: The July Plot to Assassinate Hitler, Philadelphia, PA.: Casemate. ISBN 9781848325081.
• Jukes, Geoffrey (2002). The Second World War: The Eastern Front 1941–1945, Oxford: Osprey. ISBN 978-1-84176-391-0.
• Keegan, John (1990). The Second World War: An Illustrated History, Viking Adult. ISBN 978-0670823598.

• Kershaw, Ian (1997). Stalinism and Nazism: dictatorships in comparison, Cambridge University Press. ISBN 0-521-56521-9.
• Kershaw, Ian (2001). Hitler: 1936–1945, Nemesis, New York: W. W. Norton & Company. ISBN 978-0-39332-252-1.
• Kershaw, Ian (2008). Hitler: A Biography, New York: W. W. Norton & Company. ISBN 0-393-06757-2.
• Killen, John (2003). The Luftwaffe: A History, South Yorkshire: Pen & Sword Military. ISBN 978-1-78159-110-9.
• Kitchen, Martin (1994). Nazi Germany at War, London & New York: Routledge. ISBN 0-582-07387-1.
• Krivosheev, Grigori F. (2010). Russia & USSR at War in the 20th century (en ru), Moscow: Veche. ISBN 978-5-9533-3877-6.
• Lampe, John R. (2000). Yugoslàvia as History: Twice There Was a Country, 2nd edició, Cambridge, England: Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-77401-7.
• Large, David Clay (1996). Germans to the Front: West German Rearmament in the Adenauer Era, Chapel Hill and London: The University of North Carolina Press. ISBN 978-0-80784-539-4.
• Liddell Hart (1971). The German Generals Talk – startling relevations from Hitler´s high command, W. Morrow. ISBN 978-0-688-06012-1.
• Markovich, Slobodan G. (2014). «Memories of Victimhood in Sèrbia and Croatia from the 1980s to the Disintegration of Yugoslàvia», Genocidal Nightmares: Narratives of Insecurity and the Logic of Mass Atrocities, New York City: Bloomsbury, pp. 117–141. ISBN 978-1-62892-073-4.
• Masson, Philippe (2001). Die Deutsche Armee. Geschichte der Wehrmacht 1935–1945, München: Herbig. ISBN 978-3-7766-1933-1.
• War in History.4(1)

60-80.

• Megargee, Geoffrey P. (2000). Inside Hitler's High Command, Lawrence, Kansas: Kansas University Press. ISBN 0-7006-1015-4.

• Megargee, Geoffrey P. (2007). War of Annihilation: Combat and Genocide on the Eastern Front, 1941, Rowman & Littelefield. ISBN 0-7425-4482-6.
• Merglen, Albert (1970). Geschichte und Zukunft der Luftlandetruppen (en de), Rombach.
• Mikhalev, Sergey Nikolaevich (2000). Liudskie poteri v Velikoi Otechestvennoi voine 1941–1945 gg: Statisticheskoe issledovanie (en ru), Krasnoyarsk State Pedagogical University. ISBN 978-5-85981-082-6.
• Mosier, John (2006). Cross of Iron: The Rise and Fall of the German War Machine, 1918–1945, New York: Henry Holt and Company. ISBN 978-0-80507-577-9.
• Motl, Stanislav (2007). Kam zmizel zlatý poklad republiky, 2nd edició (en Czech), Praga: Rybka publishers.
• Müller, Klaus-Jürgen (1987). The Army, Politics and Society in Germany 1933–1945: Studies in the Army's Relation to Nazism, Manchester: Manchester University Press. ISBN 0-7190-1071-3.
• Müller, Rolf-Dieter (2014). The Unknown Eastern Front: The Wehrmacht and Hitler's Foreign Soldiers, New York: I.B.Tauris. ISBN 978-1780768908.
• Müller, Rolf-Dieter (2016). Hitler's Wehrmacht, 1935–1945, Lexington: University Press of Kentucky. ISBN 978-0-81316-738-1.
• Murray; Millett, {{{nom2}}} (2001). A War to Be Won: Fighting the Second World War, Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press. ISBN 978-0-674-00680-5.
• Neitzel, Sönke; Welzer, {{{nom2}}} (2012). Soldaten: On Fighting, Killing, and Dying – The Secret WWII Transcripts of German POWs, New York: Alfred A. Knopf. ISBN 978-0-30795-812-9.
• Niestle, Axel (2014). German U-Boat Losses During World War II: Details of Destruction, London: Frontline Books. ISBN 978-1848322103.
• Marine Corps Gazette.Marine Corps Association.62(6)

60-61.ISSN 00253170.

• Outze (1962). Danmark under vagen verdenskrig (en Danish), Copenhagen: Hasselbalch. ISBN 87-567-1889-6.

• Overmans, Rüdiger (2004). Deutsche militärische Verluste im Zweiten Weltkrieg (en de), München: Oldenbourg. ISBN 3-486-20028-3.
• Palmer, Michael A. (2010). The German Wars: A Concise History, 1859–1945, Minneapolis, MN: Zenith Press. ISBN 978-0-76033-780-6.
• Pavlowitch, Stevan K. (2007). Hitler's New Disorder: The Second World War in Yugoslàvia, New York City: Columbia University Press. ISBN 978-1-85065-895-5.
• Richards (1974). «VI The Struggle at Siga: The First Battle of the Comboi Routes, the Anti-Shipping Offensive and the Escape of the 'Scharnhorst' and 'Gneisenau'», Royal Air Force 1939–1945: The Fight At Odds, pbk. edició, London: HMSO, pp. 94–116. ISBN 978-0-11-771592-9.
• German Studies Review.31(3)

489–512.

• Schulte, Theo (1989). The German Army and Nazi Policies in Occupied Russia, Oxford: Berg. ISBN 0-85496-160-7.
• German History.21(1)

49–81.doi:10.1191/0266355403gh274oa.

• Shepherd, Ben (2004). War in the Wild East: the German Army and Soviet Partisans, Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press. ISBN 0-674-01296-8.
• Smelser, Ronald; Davies, {{{nom2}}} (2008). The Myth of the Eastern Front: the Nazi-Soviet War in American Popular Culture, New York: Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-83365-3.
• Smith, Helmut Walser (2011). The Oxford Handbook of Modern German History, New York: Oxford University Press. ISBN 0-19-923739-5.
• Stackelberg, Roderick (2007). The Routledge Companion to Nazi Germany, New York: Routledge. ISBN 978-0-41530-861-8.
• Stein, George (2002). The Waffen-SS: Hitler's Elite Guard at War 1939–1945, Cerberus Publishing. ISBN 978-1841451008.
• Stone (2006). Fighting for the Fatherland: The Story of the German Soldier from 1648 to the Present Day, Herndon, VA: Potomac Books. ISBN 978-1-59797-069-3.

• Strohn, Matthias (November 2010). The German Army and the Defence of the Reich, Cambridge University Press. ISBN 9780521191999.
• Syrett, David (2010). The Defeat of the German U-Boats: The Battle of the Atlantic, University of South Carolina Press. ISBN 978-1570039522.
• Szpilman (2002). The Pianist: The Extraordinary True Story of One Man's Survival in Warsaw, 1939–1945, 2nd edició, Picador. ISBN 0-312-31135-4.
• Taylor (1995). Sword and Swastika: Generals and Nazis in the Third Reich, New York: Barnes & Noble. ISBN 978-1-56619-746-5.
• Tooze, Adam (2006). The Wages of Destruction: The Making and Breaking of the Nazi Economy, New York: Penguin. ISBN 978-0-67003-826-8.
• U.S. War Department (1945). «Chapter I: The German Military System», Handbook on German Military Forces, 15 March 1945, Technical Manual TM-E 30-451..
• Van Creveld, Martin (1982). Fighting power: German and US Army performance, 1939-1945, Westport, Connecticut: Greenwood Press. ISBN 978-0-31309-157-5.
• von Bischofhausen (1950). «The Hostage Case», Report to Commanding Officer in Sèrbia, 20 October 1941 Concerning Severe Reprisal Measures, Nuremberg, Allied-occupied Germany: Nuremberg Military Tribunals. OCLC 312464743.
• Wette, Wolfram (2006). The Wehrmacht: History, Myth, Reality, Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press. ISBN 978-0-674-02213-3.
• Wette, Wolfram (2014). «Ein Judenratter aus der Wehrmacht. Feldwebel Anton Schmid (1900–1942)», Müller (ed.). Menschen mit Zivilcourage. Mut, Widerstand und verantwortliches Handeln in Geschichte und Gegenwart (en de), Lucerne: Kanton Luzern, pp. 74–82.
• Wheeler-Bennett (1967). The Nemesis of Power: The German Army in Politics 1918–1945, London: Macmillan. ISBN 978-1-4039-1812-3.
• Conway Maritime Press Ltd.London:

• Wienand, Christiane (2015). Returning Memories: Former Prisoners of War in Divided and Reunited Germany, Rochester, N.Y: Camden House. ISBN 978-1571139047.
• Williamson, David G. (2002). The Third Reich, 3rd edició, London: Longman Publishers. ISBN 978-0-58236-883-5.
• Zeidler, Manfred (2006). «The Strange Allies — Ret Army and Reichswehr in the Inter-War Period», Schlögel (ed.). Russian-German Special Relations in the Twentieth Century: A Closed Chapter?, New York: Berg, pp. 106–111. ISBN 978-1-84520-177-7.
• Zeiler, Thomas W.; DuBois, {{{nom2}}} (2012). A Companion to World War II, John Wiley & Sons. ISBN 978-1-118-32504-9.
• Zhukov, Georgy (1974). Marshal of Victory, Volume II, Pen and Sword Books Ltd.. ISBN 9781781592915.

Pàgines web

• «[1]».
• «[2]». Consultat el 12 de juny de 2019.
• «[3]».
• «BVerfGE 36, 1 – Grundlagenvertrag». servat.unibe.ch. Dones Fallrecht. Consultat el 17 de giner de 2019.
• «RG 84: Switzerland». National Archives. Consultat el 16 de maig de 2019.
• Reichsgesetzblatt.Reich Ministry of Interior.Berlin:I

609–614.Consultat el 6 d'abril de 2019.

• «[4]». Consultat el 11 de març de 2019 (en pl).
• «[5]», businessinsider.com. Consultat el 21 de setembre de 2020.

• «Battle of the Atlantic in World War II». Dotdash Meredith. Consultat el 20 May 2015.
• «Germans invadix Poland». History. Consultat el 21 May 2015.
• «[6]».
• «Were US POWs Starved to Death in German Camps?». The National WWII Museum. Consultat el 11 de febrer de 2019.
• «Judgement : The Accused Organizations». Avalon. Lillian Goldman Law Library. Consultat el 2019-01-17.
• «[7]», Center for the National Interest. Consultat el 11 de giner de 2019.
• «Die Verfassungen in Deutschland I, no. 52» (en de). Archivat des d'el original, el 24 de setembre de 2017. Consultat el 28 de febrer de 2018.
• «[8]», Deutsche Welle. Consultat el 16 de giner de 2019.
• «[9]». Consultat el 22 de decembre de 2016 (en de).
• «Blitzkrieg». historylearningsite.co.uk. HistoryLearningSite. Consultat el 20 de maig de 2015.
• «The Battle of Barents Siga». historylearningsite.co.uk. HistoryLearningSite. Consultat el 13 de maig de 2015.
• «The German Military and the Holocaust». United States Holocaust Memorial Museum—Holocaust Encyclopedia. Consultat el 13 de enro de 2019.
• «Women in the Third Reich». Consultat el 8 de setembre de 2019.
• Der Spiegel.Spiegel Online.Consultat el 11 de giner de 2019.

• «Crimes of the German Wehrmacht». Hamburg Institute for Social Research. Archivat des d'el original, el 8 de decembre de 2018. Consultat el 28 de novembre de 2008.
• «The Righteous Among The Nations». Yad Vashem. The World Holocaust Remembrance Center. Consultat el 16 de giner de 2019.

Enllaços externs

• La Wehrmacht: ¿una organisació criminal? Resenya del treball de 1995 d'Hannes Heer i Klaus Naumann War of Destruction - Crimes of the Wehrmacht 1941-1944 per Jörg Bottger (en anglés)
• Wehrmacht Propaganda Troops and the Jews – un artícul de Daniel Uziel (en anglés)