Anar al contingut

Llei de Préstam i Arrendament

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
El president Franklin D. Roosevelt firma la llei de Préstam i Arrendament l'11 de març de 1941

La llei de Préstam i Arrendament (en anglés: Lend-Lease), titulada formalment com a Llei per a Promoure la Defensa dels Estats Units (en anglés: An Act to Promote the Defense of the United States) va ser un programa en virtut del com els Estats Units varen començar a suministrar aliments, petròleu i material militar a Regne Unit, al govern en l'exili de la França Lliure, a la República de China i més vesprada a l'Unió Soviètica i unes atres nacions aliades entre 1941 i agost de 1945. Els suministraments incloïen bucs de guerra, avions de combat i atres armes. Es va convertir en llei l'11 de març de 1941 i es va derogar en setembre de 1945. En general, l'ajuda va ser gratuïta, encara que alguns equips (com a barcos) varen ser tornats despuix del fi de la guerra. A canvi de l'ajuda, Estats Units va rebre l'arrendament de bases militars i bases navals en territori dels seus països aliats durant la guerra. Canadà va tindre un programa similar i en 1943 va aportar més suministraments que Estats Units al Regne Unit.[1]

En total, Estats Units va enviar suministraments als seus aliats per valor de 50 100 millons de dólars de l'época (equivalents a 667 000 millons de dólars de començos de el XXI) que varen representar el 17 % de les despeses totals d'Estats Units en la Segona Guerra Mundial.[2] El principal beneficiari va ser Regne Unit en 31 400 millons de dólars, l'Unió Soviètica va rebre 11 300 millons, França 3200 millons, la República de China 1600 millons i tots els demés països aliats els 2600 millons restants. Els costs per revertir el lloguer de les bases aérees concedides a Estats Units varen ascendir a 7800 millons dólars, 6800 millons dels quals corresponien als britànics i el seu Commonwealth. Encara que els térmens de l'acort estipulaven que els equips enviats per Estats Units despuix del seu us devien ser tornats o destruïts, molt pocs es varen tornar i inclús despuix del final de la guerra es va vendre més material a Regne Unit per valor de 1075 millons de lliures, encara que en grans descontes sobre el valor real i finançat en préstams a llarc determini concedits pels propis Estats Units i Canadà. El programa d'ajuda mútua canadenca va suministrar préstams a Regne Unit per valor de 1000 millons de dólars i 3400 millons en suministraments i servicis al Regne Unit i atres aliats.[3]

Este programa va posar fi a la neutralitat d'Estats Units i va anar un pas decisiu per a deixar arrere el seu tradicional política d'aïllacionisme i no intervenció, que havia dominat les relacions exteriors del país abans de la Primera Guerra Mundial i de nou des de 1931; despuix de la guerra, Estats Units adoptaria un paper completament distint en la constant supervisió i intervenció en els assunts mundials.

Per al Regne Unit, el Préstam i Arrendament li va permetre sobreviure a la guerra pero li va obligar a transferir el control de la seua economia al Departament del Tesor nortamericà.[1]

Antecedents

[editar | editar còdic]

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial el president Roosevelt no va poder recolzar a França i a Gran Bretanya com haguera segut el seu desig -ya que estava convençut de que la seua derrota afectaria negativament als interessos nortamericans i posaria en risc el seu modo de vida- perque les lleis de neutralitat, aprovades pel Congrés uns anys abans a proposta dels aislacionista, impedien que es prestara ajuda, ni tan sols material, als països en guerra.[4][5] La ràpida victòria d'Alemània sobre Polònia en setembre de 1939 li va permetre a Roosevelt obrir una primera brecha en les lleis de neutralitat quan va conseguir que el Congrés aprovara la llei coneguda com Cash and Carry, que permetia vendre armes i atres bens als països envolts en una guerra si estos pagaven en efectiu (cash) i s'encarregaven ells mateixos de transportar lo comprat pels seus propis mijos assumint aixina tots els riscs (carry). Açò va fer possible que França i Gran Bretanya pogueren comprar en Estats Units les armes que necessitaven.[4]

Erro al crear miniatura:
Mariners nortamericanes i britànics examinant càrregues de profunditat. Al fondo es veuen tres destructors de la classe Wickes abans de ser transferits a la Marina Real britànica en aplicació del acort de destructors per bases de setembre de 1940.

Despuix de la rendició de França en juny de 1940, Roosevelt va donar un segon pas molt més important en l'implicació d'Estats Units en la Segona Guerra Mundial. Es va tractar del acort de destructors per bases que va ser firmat el 2 de setembre en Gran Bretanya segons el qual l'Armada d'Estats Units transferia a la Marina Real britànica i a la Marina Real Canadenca cinquanta destructors «sobrers» a canvi de l'instalació de bases nortamericanes en Terranova, Nova Escòcia, les illes Bermudes i en distints punts del Carib, tots ells territoris baix domini britànic. L'acort havia segut la resposta a una petició del primer ministre britànic Winston Churchill que necessitava els destructors per a defendre les costes de Gran Bretanya davant l'amenaça d'invasió alemana i per a escoltar els combois que abastien a les illes britàniques i que eren atacats pels submarins alemans quan travessaven l'Atlàntic.[6][7]

Despuix de la firma de l'acort, Estats Units ya no podia ser considerat estrictament com un país neutral, com ho prova la reacció d'Alemània que ho va calificar com «un acte obertament hostil contra Alemània» —com a resposta es va aplegar a contemplar l'ocupació de les illes Azores o de les illes Canàries—. De fet l'acort va accelerar les negociacions entre Alemània i Japó que varen culminar en la firma del Pacte Tripartit eixe mateix més de setembre de 1940 i ademés, segons Ian Kershaw, va constituir una de les raons principals de la decisió de Hitler d'invadir l'Unió Soviètica i de destruir-l'ans que Estats Units es rearmara, un procés que ell calculava que es completaria en 1945.[8]


En novembre de 1940 Roosevelt va ser reelegit per a un tercer mandat[9] i eixe mateix més l'almirant Harold R. Stark, cap d'operacions navals, va presentar el «Pla Dog» sobre l'estratègia que deuria seguir Estats Units en cas d'entrar en guerra. En ell es dia que la prioritat per a Estats Units devia ser derrotar a Alemània inclús si esclatava la guerra en Japó en el Pacífic, ya que considerava que Gran Bretanya no podria véncer a Alemània sense la presència en Europa de les forces nortamericanes i si Gran Bretanya era derrotada els Estats Units es vorien sériament amenaçats puix res s'interpondria ya entre ells i Alemània.[10] El «Pla Dog» va servir de base per a les discussions que varen mantindre els Estats Majors d'Estats Units i de Gran Bretanya en les reunions secretes que varen celebrar en Washington —en el nom clau de ABC-1— entre giner i març de 1941 i que varen donar naiximent a l'estratègia «Alemània primer» —que va ser la que es va aplicar quan Estats Units va entrar en la guerra despuix del atac a Pearl Harbor—. Mentrestant els problemes econòmics de Gran Bretanya per a sostindre l'esforç bèlic aumentaven i a finals de 1940 es trobava ya a la vora de la bancarrota.[11][10]

El procés que va conduir a l'aprovació de la llei

[editar | editar còdic]

En data de 8 de decembre de 1940, el primer ministre britànic Winston Churchill li va enviar al president Roosevelt una de les cartes més importants que havia escrit en la seua vida, com va recordar més vesprada.[12] En ella li demanava «un acte decisiu de no beligerància constructiva» que consistia fonamentalment en que l'Armada d'Estats Units participara en l'escolta i protecció dels combois d'abastiment de les illes britàniques que travessaven l'Atlàntic i que estaven sent atacats pels O-boot alemans i que ademés Estats Units li proporcionara bucs mercants que sumaren tres millons de tonellades per a repondre les pèrdues navals sofrides —fins a eixe moment els submarins alemans havien afonat barcos per un valor de més de dos millons de tonellades brutes—. També solicitava l'enviament de dos mil avions al més. La carta acabava abordant el punt més important, la «qüestió financera». Churchill li va comunicar al president que les reserves britàniques de dólars i d'or estaven a punt d'agotar-se i que els últims demanats realisats d'acort en la llei Cash and Carry superaven ya «vàries voltes el total dels recursos en divises de que encara dispon Gran Bretanya».[13]

Erro al crear miniatura:
El president Roosevelt desembarca del USS Tuscallosa, a on va rebre la carta del primer ministre britànic Winston Churchill.

Roosevelt va rebre la carta el 9 de decembre a bordo del USS Tuscallosa quan estava de vacacions navegant pel mar Carib. Immediatament va comprendre la gravetat de la situació de Gran Bretanya i en seguida es va plantejar la forma de sortejar les lleis de neutralitat per a fer aplegar als britànics l'ajuda que necessitaven. Aixina va ser com va sorgir l'idea del «préstam i arrendament» (Lend-Lease), que havia segut esbossada per primera volta en una reunió del gabinet celebrada el 8 de novembre, un més ans que Churchill escriguera la seua carta.[14]

Roosevelt va tornar a Washington el 16 de decembre i al sendemà per la vesprada, en una conferència de prensa, va explicar la seua idea del Lend-Lease al públic nortamericà per mig de la paràbola de la mànega del jardí (the garden hose parable).[15] A un veí que té la seua casa en flames, lo que posa en risc la teua, va dir Roosevelt, no li embenes la teua mànega del jardí sino que li la prestes per a que una volta que haja apagat l'incendi te la torne.


D'esta forma va preparar Roosevelt a l'opinió pública per a que recolzara el proyecte de llei de préstam i arrendament que anava a presentar al Congrés d'Estats Units —que va ser preparat pel Departament del Tesor encapçalat per Henry Morgenthau i que va rebre el simbòlic número de 1776—[16]. En quant s'aprovara la llei el president Roosevelt quedaria facultat per a «prestar o arrendar» «artículs de defensa» als «governs de qualsevol país que el President considere vital per a la defensa dels Estats Units».[17][16]

Dos semanes despuix, en la primera fire chat (charrada a l'amor de la lumbre) des de la seua reelecció emesa per la ràdio el 30 de decembre, Roosevelt va tornar a defendre el Lend-Lease.[13] «Si Gran Bretanya cau, les potències de l'Eix controlaran els continents d'Europa, Àsia, Àfrica, Australasia i les mars, i estaran en posició de dispondre d'enormes recursos navals i militars contra este hemisferi», va dir. «No podem salvar la nostra pròpia pell tancant els ulls al destí d'atres nacions», va afegir. I va concloure en una frase que tindria una enorme repercussió: «Devem ser la gran atarassana de la democràcia».[18] Segons les enquestes tres de cada quatre nortamericans havien escoltat el discurs i prop del 70 % varen estar d'acort en lo que el president havia dit.[19]

Uns pocs dies despuix, el 6 de giner de 1941, el president va pronunciar el seu discurs anual del Estat de l'Unió davant el Congrés, que seria conegut com el Discurs de les Quatre Llibertats, en el que va expressar els objectius d'Estats Units per al món de posguerra sintetisats en «quatre llibertats humanes essencials»: la llibertat d'expressió, la llibertat religiosa, la llibertat de viure sense penúria i la llibertat de viure sense por (freedom of speech, freedom of religion, fredom from want and freedom from fear).[19]

Churchill, per la seua banda, va dir davant la Cámara que la proposta del Lend-Lease «era l'acte més desinteressat de l'història de qualsevol país», pero en privat va considerar que les condicions que va acabar imponent la Llei de Préstam i Arrendament eren duríssimes, ya que Estats Units no concediria cap ajuda fins a assegurar-se de que Gran Bretanya haguera agotat completament les seues reserves d'or i divises —de fet un buc de l'Armada nortamericana va ser a Ciutat del Cap a arreplegar l'última reserva d'or britànic—, i ademés obligava a vendre pràcticament a preu de ganga les empreses de propietat britànica existents en Estats Units —algunes d'elles serien revenudes més vesprada a un preu molt superior—.

Churchill atribuïa l'imposició d'estes dures condicions a la necessitat que tenia el president Roosevelt de véncer l'oposició al Lend-Lease per part dels sectors aislacionista que insistien que Gran Bretanya encara no havia acabat de pagar els deutes contrets durant la Primera Guerra Mundial.[20] De totes formes, Churchill va considerar al programa Lend-Lease com un «moment decisiu» en l'esforç bèlic britànic i un «punt de no tornada» en l'implicació d'Estats Units en la guerra.[21]

La Llei de Préstam i Arrendament va ser aprovada pel Congrés el 8 de març de 1941 quan va ser votada a favor pel Senat d'Estats Units i el president Roosevelt la va firmar l'11 de març.[20][16] En el sopar anual en els corresponsals en la Casa Blanca celebrada quatre dies despuix Rossevelt va dir:[22]

No deixem que els dictadors d'Europa o Àsia dubten de la nostra unanimitat en este moment. Sí, les decisions de la nostra democràcia pot ser que apleguen llentament, pero quan es pren una decisió, és proclamada no en la veu d'un sol home sino en la veu de cent trenta millons. Nos compromet a tots. I el món no deu tindre cap dubte. Esta decisió és el final de qualsevol intent de apaciguamiento en el nostre país; el final del compromís en la tirania i les forces de l'opressió. I l'urgència és ara. Creem fermament que quan nostra producció estiga a ple rendiment, les democràcies del món podran demostrar que les dictadures no poden guanyar.

Encara que l'Alt Mando de la Wehrmacht va calificar l'aprovació de la llei com «una declaració de guerra» i en pareguts térmens es va expressar el ministre de Propaganda Joseph Goebbels,[21] Hitler va reaccionar en cautela perque en eixos moments Alemània estava embarcada en els preparatius de l'invasió de l'Unió Soviètica, aixina que va rebujar la petició de l'almirant en cap de la Kriegsmarine Erich Raeder de desencadenar una gran ofensiva submarina en l'Atlàntic occidental que incloguera la zona de seguritat nortamericana de les 300 milles, lo que provablement haguera provocat l'entrada d'Estats Units en la guerra.[23] Per la seua banda el ministre d'Assunts Exteriors Ribbentrop va expressar el seu desig de que Gran Bretanya fora derrotada ans que l'armament nortamericà es convertira en un element decisiu en el seu esforç bèlic.[23]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 Milner, Marc (2025). Second Front: Anglo-American Rivalry and the Hidden Story of the Normandy Campaign (en en), Yale University Press, pp. 3-6. ISBN 978-0-300-27887-3.
  2. ↑ «Review of America, Britain and Russia, Their Co-operation and Conflict, 1941-1946».The Economic Journal.
    778.doi:10.2307/2227427.Consultat el 28 de febrer de 2017.
  3. ↑ (1990) Canada's War: The Politics of the Mackenzie King Government, 1939-1945, p. 315.
  4. ↑ 4,0 4,1 Beevor, 2014, p. 78.
  5. ↑ Kershaw, 2007, pp. 189; 196.
  6. ↑ Murray y Millet, 2005, p. 352.
  7. ↑ Kershaw, 2007, p. 218.
  8. ↑ Kershaw, 2007, pp. 219-220.
  9. ↑ Kershaw, 2007, p. 221.
  10. ↑ 10,0 10,1 Kershaw, 2007, p. 234.
  11. ↑ Beevor, 2014, p. 257-258.
  12. ↑ Kershaw, 2007, p. 224.
  13. ↑ 13,0 13,1 Beevor, 2014, p. 258.
  14. ↑ Kershaw, 2007, pp. 222; 224-226.
  15. ↑ Kershaw, 2007, pp. 226-228.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Kershaw, 2007, p. 231.
  17. ↑ Beevor, 2014, pp. 258-259.
  18. ↑ Kershaw, 2007, pp. 229-230.
  19. ↑ 19,0 19,1 Kershaw, 2007, p. 230.
  20. ↑ 20,0 20,1 Beevor, 2014, p. 259.
  21. ↑ 21,0 21,1 Kershaw, 2007, p. 232.
  22. ↑ Kershaw, 2007, pp. 231-232.
  23. ↑ 23,0 23,1 Beevor, 2014, p. 260.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBeevor2014">Beevor (2014). La Segona Guerra Mundial, Barcelona: Passat & Present. ISBN 978-84-942890-5-7.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFKershaw2007">Kershaw (2007). Fateful Choices. Tingues Decisions that Changed the World, 1940-1941 (en anglés), Londres: Allen Lane. ISBN 978-0-713-99712-5.
  • (2005) La guerra que calia guanyar. Història de la Segona Guerra Mundial, Barcelona: Crítica. ISBN 84-8432-595-4.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Llei_de_Préstam_i_Arrendament&oldid=1075826»