Operació Barbarroja

La operació Barbarroja (en alemán: Unternehmen Barbarossa), també coneguda com a invasió alemana de l'Unió Soviètica, va anar el nom en clau per a l'invasió de la Unió Soviètica per part de la Alemània nazi i alguns de les seues aliats, que va començar el dumenge 22 de juny de 1941, durant la Segona Guerra Mundial. L'operació va posar en acció el pla ideològic de l'Alemània nazi de conquistar l'Unió Soviètica occidental per a repoblar-la d'alemans. El Generalan Ost alemà tenia com a objectiu utilisar als conquistats com a mà d'obra esclava per a l'esforç de guerra de l'Eix mentres adquiria les reserves de petròleu del Caucas, aixina com els recursos agrícoles d'Ucrània. El seu objectiu últim incloïa l'extermini, esclavización, germanización i deportació massiva a Siberia dels pobles eslaus, i aixina conseguir més lebensraum (espai vital) per a Alemània.

En els dos anys previs a l'invasió, abdós països havien firmat pactes polítics i econòmics en fins estratègics. Despuix de la ocupació soviètica de Besarabia i el nort de Bucovina, el Alt Mando Alemà va començar a planificar l'invasió de l'Unió Soviètica en juliol de 1940 (baix el nom en clau d'operació Otto), que Adolf Hitler va autorisar el 18 de decembre de 1940. En el transcurs de l'operació, al voltant de tres millons de soldats de les potències de l'Eix —la força d'invasió més gran de l'història fins a eixe moment— varen invadir l'Unió Soviètica a lo llarc d'un front de més de 2900 quilómetros. L'ofensiva va marcar una escalada en la Segona Guerra Mundial, tant geogràficament com en la formació dels aliats de la Segona Guerra Mundial, en involucrar a l'Unió Soviètica en el conflicte. L'operació va obrir el Front Oriental, en el que es varen comprometre més forces que en qualsevol un atre teatre de guerra anterior. L'àrea va ser escenari d'algunes de les batalles més sanguinoses de la guerra, en numerosos crims de guerra, que es varen saldar en el major número de baixes que el món havia conegut, tot lo que influiria de manera determinant en el curs de la conflagración i la posterior història d'el XX. Els eixèrcits alemans finalment varen capturar uns cinc millons de soldats del Eixèrcit Rojo. L'Alemània nazi deliberadament va matar de fam i va massacrar a una gran cantitat de civils, ya que el Pla Fam va treballar per a resoldre l'escassea d'aliments en Alemània i exterminar a la població eslava per mig de la fam.Tirotejos massius i operacions de gasejat, portades a terme pels nazis o colaboradors voluntaris, varen assessinar a més d'un milló de judeus soviètics com a part del Holocaust.

El fracàs de l'operació Barbarroja va sagellar la sòrt del Tercer Reich. Operacionalmente, les forces alemanes varen conseguir victòries significatives i varen ocupar algunes àrees econòmiques importants de l'Unió Soviètica (principalment en la RSS d'Ucrània) i infligieron també numeroses baixes a l'Eixèrcit Rojo. A pesar d'estos primers èxits, l'ofensiva alemana s'estancaria en la batalla de Moscou a finals de 1941, i la posterior contraofensiva d'hivern soviètica va fer retrocedir als alemans uns 250 km. Els alemans esperaven un ràpit colapse de l'Estat soviètic, com havia ocorregut en la invasió de Polònia, pero l'Eixèrcit Rojo va ser capaç de soportar els colps més forts de la Wehrmacht alemana i empantanó la lluita en una guerra de desgast per a la qual els alemans no estaven preparats. Despuix del fracàs de l'operació Barbarroja, les diezmades forces de la Wehrmacht ya no podien realisar grans atacs a lo llarc de tot el front oriental, i les operacions posteriors per a reprendre l'iniciativa i penetrar profundament en territori soviètic, com la operació Blava en 1942 i la operació Ciutadella en 1943, finalment varen fracassar, lo que va resultar en la retirada i el colapse final de la Wehrmacht.

Antecedents

Motivacions polítiques i militars

23 d'agost de 1939. Viacheslav Mólotov, en la seua condició de Comissari del Poble per a Assunts Exteriors de l'Unió Soviètica, firma el tractat de no agressió entre l'Unió Soviètica i l'III Reich. En segon pla, en uniforme blanc, Iósif Stalin

Viacheslav Mólotov, al fondo a l'esquerra, i Joachim von Ribbentrop, al fondo a la dreta, el 12 de novembre de 1940

En l'ideari d'Hitler estava l'expansió cap a l'est dins de la seua política de busca de «espai vital» (Lebensraum en alemà), encara que eixa ya era una aspiració alemana anterior a la Primera Guerra Mundial. En 1918, en la Pau de Brest-Litovsk, l'alt mando dels eixèrcits imperials alemans del front oriental havia impost les seues condicions per a l'armistici que els bolcheviques solicitaven. Per raons pràctiques de supervivència, els líders comunistes havien desistit d'estendre el seu govern a les exregiones del Imperi rus de Polònia i els països bàltics, entregant-les al Reich del kàiser (considerat l'II Reich). Com es pot llegir en ellibre d'Hitler La meua lluita, la guerra contra els soviètics és una «guerra cultural» impregnada d'antieslavisme, i una creuada d'Europa contra Àsia: es tractaria d'enviar al continent asiàtic als eslaus, per a crear aixina un «Nou Orde», establint aixina un símil en els hunos d'Atila, que en el seu moment varen amenaçar a l'Europa romana. L'invasió alemana de l'Unió Soviètica va ser definida per l'historiador alemà Andreas Hillgruber com «la verdadera guerra d'Hitler». Les idees del Führer sobre els eslaus eren profundament racistes: els considerava individus primitius moguts per impulsos més propis d'animals que de sers humans civilisats.

El 5 de juliol de 1941, Hitler va declarar sobre el poble rus:

Per instint, el rus no va a una forma de societat superior. Certs pobles poden viure de tal manera que entre ells el conjunt de les unitats familiars no forme un Estat. Si Rússia va adoptar a pesar d'això una forma comparable a lo que per tal cosa entenem en Occident, no vol dir, en tot cas, que açò siga lo propi biològicament en ella. [...] L'energia és necessària per a dominar al rus. La contrapartida és que quant més dur és un règim, més convençut està de que en ell es practiquen l'equitat i la justícia. El cavall que no se sent constantment subjecte oblida en un obrir i tancar d'ulls els elements de doma que se li varen inculcar. Lo mateixa passa en el rus: hi ha en ell una força instintiva que li torna a dur invariablement al seu estat natural. Se cita algunes voltes el cas d'eixos cavalls que, havent-se escapat d'un rancho en Amèrica, havien tornat a formar, algunes decenes d'anys més vesprada, immenses raberes de cavalls salvages. ¡Fa falta tan poc per a que un animal torne una atra volta als seus orígens! Per al rus, la seua tornada a l'estat natural consistix en formes de vida elemental. La família existix, la dòna vés-la sobre els seus fills, com la femella de la llebre, en tots els sentiments d'una mare. Pero el rus no desija res més.

H. Trevor-Roper, Les conversacions privades d'Hitler (2004)

Pese a la gran distància ideològica entre abdós països i les intencions declarades d'Hitler d'expansió cap a l'est, en 1939 l'Unió Soviètica i Alemània varen firmar el conegut com Pacte Ribbentrop-Mólotov. En dit pacte, Alemània es va assegurar la neutralitat de l'Unió Soviètica a canvi de cedir la mitat de Polònia, Besarabia, i els països bàltics. Ademés, l'Unió Soviètica va reclamar el control de l'estret dels Dardanelos, Finlàndia, i la possibilitat d'obrir bases en Dinamarca. Este acort entre l'Unió Soviètica i Alemània va tindre com a precedents el Tractat de Rapallo de 1922 i el Tractat de Neutralitat de Berlín de 1926.Ya en la década de 1990, el polític nortamericà Henry Kissinger, en el seu llibre Diplomàcia (1996), afirmava que l'acort entre abdós parts en 1939 es va semblar més a un document d'el XVIII que a un d'el XX, i que abdós, Hitler i Stalin, es varen propondre tractar d'alcançar objectius no convencionals (aplicant l'ideologia de La meua lluita, per un costat, i l'expansió global del comunisme, per un atre) per mig de mijos convencionals.

L'alvanç soviètic en el Bàltic va provocar, no obstant, un desgast en l'acort de neutralitat, en fer perillar, baix el punt de vista alemà, el suministrament de ferro de Suècia i de níquel de Finlàndia. Encara que l'Unió Soviètica havia respectat en llínees generals l'acort, i en particular l'enviament de matèries primeres a l'III Reich, les ambicions territorials soviètiques varen inquietar a Hitler. Ya a finals de maig de 1940, Hitler va començar a comentar als seus colaboradors la possibilitat de llançar un atac preventiu contra l'Unió Soviètica per a juliol de 1941. Hitler va encarregar el disseny del pla d'invasió a Franz Halder, qui a la seua volta va delegar en Erich Marcks. No obstant, el Führer va tractar d'agotar la via diplomàtica per a atraure a l'Unió Soviètica a l'òrbita alemana. Per a satisfer el tradicional interés rus per accedir a ports lliures de gèl, Hitler va intentar dissuadir a Stalin oferint a l'Unió Soviètica un pas cap al sur, a través d'Afganistan i Iran, en direcció al golf Pèrsic. Joachim von Ribbentrop va oferir a Viacheslav Mólotov esta eixida: «[...] si, a llarc determini, Rússia no es tornaria també cap al sur, com a eixida natural a la mar oberta que era tan important per a Rússia». Hitler a la seua volta va dir a Molotov: «Despuix de la conquista d'Anglaterra, l'Imperi britànic seria dividit com una jagantesca finca universal en bancarrota [...]. En esta finca en bancarrota, Rússia tindria accés a l'oceà lliure de gèls, realment obert. Fins a llavors, una minoria de 45 millons d'anglesos havia governat a 600 millons d'habitants de l'Imperi britànic. Pero el propi Hitler estava a punt d'esclafar a dita minoria [...]». Alemània no va tindre èxit en esta oferta, ya que Molotov va mostrar escàs interés degut a que Alemània no podia oferir lo que no tenia encara.

En una trobada entre Hitler i Benito Mussolini el 28 d'octubre de 1940, el duce italià va aplegar a afirmar que si conseguien unir a l'Unió Soviètica a les potències de l'Eix, esta no tardaria en evolucionar cap a un «fascisme eslau». Ademés del Bàltic, Romania també va ser un atre punt de fricció entre els dos països en dependre Alemània de les seues refineria de petròleu. Un atre punt de contacte entre l'Unió Soviètica i Alemània va ser la Guerra d'Hivern, entre 1939 i 1940, pels contactes de Finlàndia en Alemània. Esta lluita va provocar importants pèrdues a l'Eixèrcit Rojo, i va posar en evidència les carències que encara tenien en la seua doctrina de guerra acorazar. El 13 de novembre de 1940 va retornar Molotov a Moscou en la proposta d'unir a l'Unió Soviètica a l'Eix. El ministre d'assunts exteriors soviètic va declarar eixe més que Bulgària, Turquia, Hongria, Romania, Yugoslàvia, Grècia, i Finlàndia, estaven en l'esfera dels interessos soviètics. Hitler va respondre ordenant als seus generals l'inici dels preparatius per a invadir l'Unió Soviètica. L'invasió alemana dels Balcans en la primavera següent, va anar per a l'historiador britànic Ronald I. Powaski, un preludi d'invasió a la pròpia Unió Soviètica. Entre novembre de 1940 i març de 1941, en paraules de Paul Schmidt, es va ser percebent en l'ambient la decisió d'un atac d'Alemània a l'Unió Soviètica.

No existia unanimitat sobre la conveniència d'invadir l'Unió Soviètica. Erich Raeder, comandant en Cap de la Kriegsmarine, insistia en la necessitat d'acabar primer en Gran Bretanya, una opinió compartida pel Reichsmarschall de la Luftwaffe, Hermann Göring. Hitler impondria finalment la seua decisió als caps de l'Estat Major de l'Alt Mando de l'Eixèrcit (OKH). El territori conquistat es convertiria en l'espai vital que satisfaria les necessitats de terra i matèries primeres per a la població alemana durant sigles. Álvaro Lozano, historiador espanyol, senyala en el seu llibre Operació Barbarroja (2006) que és provable que en el pensament d'Hitler influïra la tesis de Mackinder sobre la Teoria del heartland. Lozano, citant a la seua volta a John Lukacs, apunta que entre atres causes que explicarien l'atac alemà, estarien per un costat la por a que l'Unió Soviètica fora a atacar vesprada o enjorn, i que Gran Bretanya tinguera posades esperances en eixe país.

El planificador més important de cara a explotar els recursos econòmics de l'Unió Soviètica una volta invadida, era el Staatssekretär en el Ministeri d'Agricultura i Alimentació del Reich Herbert Backe. Del territori soviètic no solament es devien extraure matèries primeres sino també aliments per a Alemània, essencialment gra, molt importants pel bloqueig naval de la Royal Navy. A principis de 1941, Hitler va encarregar a Hermann Göring, cap dels plans cuatrienals, que fundara una organisació destinada a explotar provechosamente els recursos soviètics. Esta nova organisació econòmica, fundada finalment el 21 de febrer de 1941 i subordinada al Pla Cuatrienal de Göring, va rebre el nom de «Oldenburg». El general de divisió Hans Nagel, un dels membres fundadors de l'Equip Econòmic de l'Est, va senyalar en posterioritat: «Els objectius econòmics [ara] tenen que diferenciar-se entre les polítiques econòmiques a llarc determini i l'us de la terra per a l'economia de guerra». L'economia de guerra es va convertir en la principal funció durant l'operació Barbarroja, mentres que atres activitats es varen considerar com a objectius que podrien complir-se despuix de la campanya llampada. En el més de maig de 1941, els plans alimentaris alemans respecte a l'Unió Soviètica es varen concretar en lo que va ser conegut com el «Pla de la Fam». Una reunió de secretaris d'estat, a on també estava presente Backe, celebrada el 2 de maig, va deixar clar el punt de vista dels alemans respecte a la guerra imminent. Les forces d'invasió de la Wehrmacht serien alimentades en la seua totalitat en els recursos dels territoris soviètics ocupats. Açò supondria que millons de soviètics moririen de fam.

En decembre de 1940, el Führer va firmar la Directiva n.º 21, denominada «Operació Barbarroja», a on es declarava la invasió llampada de la Unió Soviètica, que devia ser aniquilada, teòricament, en una sola campanya d'a penes un parell de mesos. El pla definitiu d'Hitler era alvançar simultàneament en tres Grups d'Eixèrcits, que devien batre's continuadamente, per a cercar als eixèrcits soviètics en enormes maniobres de tenaza i embolsamientos, per a posteriorment aniquilar-els. Hitler la va nomenar aixina en honor de Federico I, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic durant el sigle XII, malnomenat Barbarroja pel color de la seua barba. El seu regnat va representar l'apogeu del Sacre Imperi Romà Germànic, considerat el Primer Reich pels nacionalistes alemans. La fama i el significat modern de Federico I Barbarroja està unit al pangermanisme alemà d'el XX. Barbarroja va ser un referent per als nacionalistes alemans que pretenien reunificar el país baix un poder fort, com el de l'emperador. Com s'ha mencionat, Adolf Hitler havia decidit prendre's la guerra en el Front Oriental com una creuada, i aixina li'l va advertir als seus generals, recordant-els que l'Unió Soviètica no havia firmat les convencions de Ginebra, i que no es tractava de fer vanaglòria d'un esperit caballeresco. El Führer pensava posar els territoris conquistats baix una administració alemana severa, «desbolchevizar» el país i vore afonar-se el règim soviètic, quan es trobe en possessió de lo que es diuen les «ciutadelles del bolchevisme»: Leningrado i Stalingrado. En el moment de l'atac seguia estant en vigor el ya citat Pacte Molotov-Ribbentrop d'agost de 1939, pel que abdós potències definien les seues esferes d'influència en Europa Oriental. Pero el pacte va quedar trencat en el moment en que les tropes del Tercer Reich varen travessar la frontera soviètica.

Situació en juny de 1941

Erro al crear miniatura:

Situació geopolítica d'Europa en 1941. En tons azulados, l'Alemània nazi, els seus aliats i països baix el seu control

per a llavors, el Tercer Reich controla militarment Bèlgica, Bohemio i Moravia, Dinamarca, França (llevat la part governada per Vichy), Grècia, Països Baixos, Luxemburc, Noruega, Polònia (llevat la part invadida pels soviètics) i Yugoslàvia (llevat Bòsnia, Croàcia i Eslovènia controlats pel govern títaro del Estat Independent de Croàcia), mentres que Bulgària, Finlàndia, Hongria, Itàlia, i Romania són aliats d'Alemània. Ademés s'espera contar en el respallogístic decidit de les poblacions a lliberar de Bielorússia, Estònia, Letònia, Lituània i Ucrània, com també dels cosacos del Dò i dels colon alemans residents en l'Unió Soviètica. Aixina, la Wehrmacht presumix de ràpides victòries en tot l'extens front; no obstant, ya se li plantegen al vencedor provisional greus problemes:

1. No s'ha vençut militarment al Imperi britànic. La Operació León Marí, (Unternehmen Seelöwe en alemà) el pla per a invadir Gran Bretanya, s'ha pospost sine die, la campanya de bombardejos aéreus, la batalla d'Anglaterra, se salda en un fracàs per a la Luftwaffe i les operacions de guerra submarina no han derrotat als britànics.
2. Estats Units ha abandonat el seu estat de neutralitat per un de no beligerància. Despuix de la caiguda de França, els EE. UU. varen iniciar el primer reclutament realisat en temps de pau de la seua història i varen incrementar considerablement el seu presupost militar. Era qüestió de temps que la batalla de l'Atlàntic arrastrara a la guerra als Estats Units i l'ajuda militar nortamericana és una amenaça de la que Hitler és molt conscient.
3. L'Unió Soviètica s'hi havia anexionado la part oriental de Polònia, Besarabia de Romania, aixina com els països bàlticsː Estònia, Lituània, Letònia, i havia obtingut importants concessions territorials de Finlàndia com a conseqüència de la Guerra d'Hivern de 1939-1940, per lo que un enfrontament entre abdós potències semblava inevitable; solament faltava per dilucidar quí donaria el primer pas, i és Hitler qui ho dona. El OKH (Alt Mando alemà) va plantejar la campanya baix l'idea del blitzkrieg per a l'estiu de 1941, que concloguera en la solsida del Eixèrcit Rojo en un parell de mesos, per lo que les Forces Armada alemanes no es varen equipar per a combatre en hivern ni estaven preparades per a una guerra de llarga duració. Aixina mateix, la llogística que s'anava a posar en marcha per a mantindre l'ampli front de batalla no va ser dimensionada baix una holística real de l'amplitut de l'espai soviètic, ni de les deficiències en vies de comunicació. L'espionage britànic havia alertat a l'Unió Soviètica de l'imminent invasió, pero Stalin va creure que era un intent desesperat de Churchill per a fer-li entrar en la guerra junt als Aliats. A pesar de que l'espia soviètic Richard Sorge va aplegar a donar a Stalin la data exacta de l'atac, l'atac va prendre per sorpresa a l'Eixèrcit soviètic, ya que la Stavka (l'Alt Mando de l'Eixèrcit Rojo), baix les órdens de Stalin, no va dictar cap tipo de mida preventiva de guerra que poguera ser interpretada com belicosa pel seu homòlec alemà. Stalin, a pesar de que no albergava dubtes sobre que el conflicte germà-soviètic seria inevitable, creïa que Hitler no obriria un segon front abans d'acabar la guerra en Gran Bretanya i en tot case els plans de defensa soviètics estaven prevists per a un enfrontament en Alemània com molt pronte en la primavera de 1942. Hitler creïa fermament que el govern comuniste es derrocaria al primer colp i ho cridava desdeñosamente «el Jagant en els peus de fanc»: el dictador austro-alemà suponia que la gran massa subyugada i desmoralizada es tornaria contra el seu líder, Stalin, per les grans hambruna i matances realisades baix el Pla Cuatrienal i la Gran Porga. Hitler ignorava o estava molt mal informat de la verdadera envergadura del potencial bèlic dels soviètics, del número exacte de blindats i divisions i de la seua extraordinària capacitat de sobrepondre's als revessos militars. Experiència de Zhúkov sobre la situació prèvia a l'invasió:

Preparatius

Preparatius alemans

Efectius d'el ORD Eixèrcit Panzer alemà en el camí prop de Pruzhany, Bielorússia (juny de 1941). A la dreta es pot observar un Panzer II. El Panzerkampfwagen II figurava en la majoria dels regiments acorazar alemans al començament de 1939. Era un carro de reconeiximent en armament llauger. Pesava 10 tonellades, podia alcançar una velocitat de 50 km per hora, tenia una tripulació de tres carristas, un blindage màxim de 15 mm, un canó de 20 mm i una ametralladora de 7,92 mm

L'Operació va ser dissenyada en un principi en decembre de 1940, despuix del fracàs de la batalla d'Anglaterra. Hitler desijava dividir les seues forces i no repetir l'error de Napoleón Bonaparte, d'invadir un país tan extens per mig d'un sol bloc de tropes; aixina mateix es varen eixecutar diverses missions de reconeiximent aéreu a lo llarc de la frontera germà-soviètica. El pla Marck prevea la formació de dos grans grups d'eixèrcits que alvançarien des de Polònia en direcció a Moscou i Kiev. El pla de Lossberg va propondre l'idea de tres grups d'eixèrcit, en Leningrado, Moscou i Kiev, com a objectius. Entre el 3 i el 7 de decembre es va escenificar un joc de guerra Kriegspiel, per a determinar qué pla es portaria a terme. Es va optar finalment pel pla dels tres grups d'eixèrcit. Els tres grups d'eixèrcit tindrien els següents objectius a l'inici de l'invasió:

• El Grup d'Eixèrcits Nort va ser assignat a la conquista de les repúbliques bàltiques i de Leningrado (objectiu ideològic).
• El Grup d'Eixèrcits Centre, el més poderós en hòmens i material, conquistaria Bielorússia, participaria en la pren de Smolensk abans de dirigir-se cap a la conquista de Moscou i l'ocupació de les regions centrals de la Unió Soviètica (objectiu polític).
• El Grup d'Eixèrcits Sur devia prendre la totalitat d'Ucrània, en Kiev com a objectiu principal i continuar cap al riu Volga. Una volta conquistada la major zona agrícola de l'Unió Soviètica, alvançarien cap a la regió montanyosa del Caucas, rica en petròleu (objectiu econòmic).

Franz Halder, cap del OKH, en una conferència davant un auditori en el que es trobava Hitler, a on recomanava alvançar en tres grups i no en dos, pero en primacia del que es dirigia a Moscou.

Els més importants centres d'armament russos estan en Ucrània, Moscou i Leningrado. Tota l'àrea d'operacions està dividida en dos mitats, Nort i Sur, per les marismas del Pripet; en la mitat Sur, la ret de carreteres és mala; en el Nort, els enllaços per carretera i ferrocarril estan en millors condicions en la zona Varsòvia-Moscou. Este sector Nort conta ademés en majors contingents de tropes soviètiques, que alcancen característiques massives en la llínea de demarcació soviètic-alemana (a lo llarc de la Polònia ocupada). El Dnieper i el Dvina són les llínees més orientals que els russos deuen defendre, ya que si retrocedixen més allà deixen al descobert les seues regions industrials. L'eixèrcit alemà deu evitar que es formen focs de resistència a l'Oest d'estos rius, per mig de l'introducció d'unitats blindades. Una força d'assalt particularment poderosa deu atacar des de Varsòvia en direcció a Moscou. Dels tres Grups d'Eixèrcit proposts, el septentrional tindrà com a punt d'enfocament Leningrado i el meridional, Kiev; d'este últim alvançarà un eixèrcit des de Labun un atre des de Leópolis i un tercer des de Romania. L'objectiu de tota l'operació serà el Volga i la regió d'Arcàngel: ampraran 105 divisions d'infanteria 32 panzer i motorisades, de les que destacaran grans contingents (d'eixèrcits) en iniciar-se la segona onada.

John Keegan. Operació Barbarroja, invasió de Rússia (1970) p. 38

Panzer III marchant cap a Voknavolok l'1 de juliol de 1941. El Panzerkampfwagen III serà el carro mig d'us normal en les divisions Panzer quan comence l'operació Barbarroja. Tenia un pes de 19 tonellades, podia alcançar una velocitat de 40 km per hora, tenia una tripulació de cinc carristas, un blindage màxim de 30 mm, un canó de 50 mm i dos ametralladores de 7,92 mm

Panzer IV, versió "D" en un eixercici d'entrenament (març de 1940). Al començ de l'operació Barbarroja, el Panzerkampfwagen IV ya estava en desventaja front al T-34 o el KV-1 soviètics. Krupp-Grusonwerk AG va fabricar un total de 248 PzKpfw Ausf. D. Tenia un pes de 23 tonellades, podia alcançar una velocitat de 40 km per hora, tenia una tripulació de cinc carristas, un blindage màxim de 30 mm, un canó de 75 mm i dos ametralladores de 7,92 mm. Al carro d'esta fotografia, de la mateixa manera que en models anteriors, li falta la caixa per a les pertinences de la tripulació en la part atrassera de la torreta. Dita torreta seria incorporada en el model Ausf. I

Esta va ser la proposta presentada a Hitler el 17 de decembre de 1940 que després determinaria la Directiva Operacional n.º 21, que a la seua volta va perfilar l'operació Barbarroja. Encara que es tractava d'un objectiu important, Moscou mai va ser prioritari en els plans d'Hitler; no obstant sí ho va anar la destrucció de l'Eixèrcit Rojo. Tenia com a precedent que durant les invasions de Polònia i França, abdós països es varen rendir abans de la caiguda de Varsòvia i París. Alguns generals, com Franz Halder, no obstant, pensaven de modo diferent, de la mateixa manera que una gran part de l'oficialitat que desijava objectius clars cap als que marchar.. Pauld Adair, en el seu llibre La gran derrota d'Hitler (1994), senyala: «L'Eixèrcit va escomençar a planejar la campanya de l'est, i el OKW no es va implicar fins que l'Eixèrcit va presentar la seua estratègia a Hitler, el 5 de decembre; pero llavors va sorgir una disparitat d'opinions entre Hitler i els responsables del pla del OKW: encara que abdós estaven d'acort en la necessitat d'esclafar la resistència soviètica en la frontera, l'Estat Major creïa que el principal objectiu devia ser Moscou».

El 15 de maig, totes les tropes d'invasió devien estar en posició a lo llarc de la frontera en l'Unió Soviètica. Al final dels preparatius, la Wehrmacht havia movilisat prop de 3,2 millons de soldats cap a la frontera soviètica, junt en un milló de soldats de països aliats i satèlits, preparats tots per a iniciar una ofensiva general des del mar Bàltica fins als Cárpatos, contant per a això en l'entrada de Romania, Hongria, Finlàndia i Eslovàquia en la guerra. Hitler no va conseguir el respal japonés per a la campanya; despuix de l'inici de l'invasió es varen realisar consultes en el govern nipó, que no obstant va manifestar la seua neutralitat.

La movilisació de ciutadans per a la Wehrmacht va ser tan massiva que va provocar escassea de mà d'obra en Alemània. Esta movilisació va aumentar el número d'efectius, pero va empijorar en conjunt la calitat de l'eixèrcit. Cada nou reclutament agregava tropes de pijor calitat, ya que no hi havia suficients oficials i suboficials professionals i l'edat mija dels soldats aumentava. Part de l'armament i equip proporcionat a la Wehrmacht provenia de botins de campanyes anteriors. En resum, les forces d'infanteria que varen iniciar l'atac a l'Unió Soviètica no eren millors que les empleades en campanyes anteriors contra l'oest.

L'eixèrcit es dividia en dos grups: el Ersatzheer o Eixèrcit de Reserva i el Feldheer o Eixèrcit de Campanya. Abans del començ de l'invasió, el Ersatzheer va transferir al Feldheer 90 000 hòmens. En Alemània es quedarien uns 475 000 hòmens per al Ersatzheer, dels quals 90 000 pertanyien a la Luftwaffe. Les baixes previstes eren de 275 000 hòmens per a la zona fronteriça (juliol i agost), i 200 000 en setembre. Es va decidir que la quinta de 1922 no seria movilisada fins a novembre per a no danyar la capacitat productiva d'Alemània i poder despachar tropes al front en un entrenament mínim. Composició d'un batalló d'infanteria alemà 1939-1940:

Quarter general del batalló	Pilot de comunicacions	Tren de suministraments	Companyia d'ametralladora	Tren de la companyia	Pilot de morters	Pilot d'ametralladora	Pilot d'ametralladora
5 oficials	-	2 oficials	1 oficial	-	1 oficial	1 oficial	1 oficial
15 hòmens	19 hòmens	32 hòmens	20 hòmens	14 hòmens	36 hòmens	36 hòmens	30 hòmens

La divisió d'infanteria alemana estava teòricament formada per: 17 098 efectius, 516 ametralladores, 147 morters, 20 canons llaugers, 54 canons de campanya, 75 canons AC llaugers, 12 DCA, 1539 vehículs i 4842 cavalls.. Encara que no sempre va ser possible, s'intentava que cada unitat alemana fora reclutada en la mateixa regió per a que ajudara a la cohesió del grup i rendiren millor en el camp de batalla. Sobre les unitats acorazar, en la campanya varen intervindre tot tipo de vehículs. Estaven per un costat els ya obsolets Panzer I i Panzer II. També varen participar els Panzer III, Panzer IV i els canons d'assalt Sturmgeschütz III. En 1941 el Panzer I seguia formant part de l'inventari en unes 800 unitats encara que ya estava retirat del servici actiu. Els seus chassis eren amprats per a la fabricació d'atres vehículs especials mondando canons contracarro o ametralladores antiaèrees. El 22 de juny de 1941 hi havia operatius en l'Eixèrcit alemà 235 Panzer III armats en un canó de 37 mm, i 1090 armats en un canó de 50 mm, dels quals 965 estaven operatius. No obstant, el Panzer III, columna vertebral de les forces Panzer en Rússia, es va quedar pronte obsolet front als millors carros soviètics. Quan va començar la campanya hi havia 439 Panzer IV, tots ells integrats en les 17 divisions Panzer com a vehículs d'escolta o respal. Diversos informes de les tropes alertarien posteriorment que este carro tampoc era adequat contra els T-34 i els KV soviètics per la seua llentitut i menor movilitat en terreny irregular. El seu motor a gasolina tampoc estava preparat per a soportar la fredor de l'hivern. Durant la campanya, i ya que els seus canons no eren capaços de penetrar el blindage dels soviètics, varen rebre la recomanació de tractar de disparar contra l'esclafidor obert del conductor, la escotilla i el tren de rodadura. Aixina mateix es varen amprar carros checs com el Panzer 35 (t), i el Panzer 38 (t).

L'indústria militar alemana tenia dificultats per a abastir en bon ritme a les Panzertruppen per a una empresa d'este tamany: en 1940 la producció de blindats va ser de 2589, i en 1941 de 5890. Alemània no solament produïa carros a menor ritme que l'Unió Soviètica, tampoc superava en eixa data a Gran Bretanya. Martin Kitchen, citant a un artícul de 1945 de Kenneth Galbraith, senyala que despuix de la caiguda de França, entre la classe dirigent alemana va circular l'idea de que la guerra estava pràcticament acabada i que la campanya en l'Est seria molt breu. Per este motiu, segons Galbraith, no es varen fer plans per a una campanya més llarga. Entre les senyes de l'artícul s'apunta que decembre de 1941 Alemània va aplegar a produir un 30 % menys d'armament que un any abans. En el moment de l'invasió a l'Unió Soviètica el 68 % de les unitats acorazar alemanes estaven compostes per models 35 (t), 38 (t), III i IV, sumant un total de vint divisions en juny. Cada una disponia ademés de dos regiments de fusileros motorisats de dos batallons i en totes, menys quatre, part d'esta infanteria marchava sobre vehículs oruga. Cada una tenia un batalló motocicliste i un atre de reconeiximent. Una de les ventages del respal de les divisions motorisades integrades en les unitats acorazar era que podrien seguir un ritme superior que l'infanteria que marchava a peu. Com ya s'ha dit, una fracció important del material rodante era botí de guerra, lo que va permetre a Alemània equipar a part de les seues unitats, pero a costa de sofrir un posterior caos llogístic. Per a valorar la capacitat de combat (Kampfwert), l'Eixèrcit alemà tenia una escala de l'un al cinc. El 20 de juny de 1941, el 100 % de les unitats acorazar i motorisades varen rebre la màxima puntuació. El 60 % del restant de les divisions també ho va obtindre. L'Estat Major General alemà no disponia de bona informació sobre la capacitat militar i industrial de l'Unió Soviètica. Esta carència estava provocada per un costat pel secretisme propi de l'Unió Soviètica, i pels numerosos prejuïns que hi havia en Alemània cap als eslaus. Carros de combat alemans per a l'operació Barbarroja en juny de 1941:

Model de Pzkpfw	I	II	III 37 mm	35 (t)	38 (t)	III 50 mm	IV	PzBefw	StuG
Total	152	743	259	155	394	707	439	167	200

La Luftwaffe havia sofrit quantioses pèrdues en la batalla d'Anglaterra, i ademés tenia moltes unitats compromeses en Occident i el Mediterràneu. En juny de 1941, solament el 68 % de les seues unitats estaven destinades al front de l'Est. El respal aéreu estava organisat en tres Luftflotten («flotes aérees»), en una numeració de 1.º, 2.º i 3.ª per als Grups d'Eixèrcits Nort, Centre i Sur respectivament i sumaven un total de 5000 avions. La Kriegsmarine, a la seua volta, va rebre l'encàrrec del domini absolut del Bàltic i impedir que la flota soviètica poguera eixir del golf de Finlàndia. La preparació llogística va ser insuficient per a les necessitats de l'operació. Quan va començar la campanya, l'Eixèrcit alemà solament disponia de tres regiments de transport de llarga distància. El Departament d'Economia del Oberkommando der Wehrmacht (en espanyol «Alt Mando de la Wehrmacht», OKW) va solicitar al Oberkommando dones Heeres (en espanyol «Alt Mando de l'Eixèrcit», OKH) 360 000 hòmens, 10 000 camions i 4000 coches, pero va ser denegada. Per a perseguir l'activitat partisana en la retaguàrdia es varen assignar nou Divisions de Seguritat que varen resultar ser insuficients per a tot el territori a cobrir.

Estat Major alemà

Format per l'alt mando de l'Eixèrcit alemà (Oberkommando dones Heeres), cap de l'alt mando de l'Eixèrcit i comandants al front de cada Grup d'Eixèrcits entre el 22 de juny i el 5 de decembre de 1941:

Hitler tindrà com a forma d'intervindre en els assunts militars a la secció del OKH cridada Wehrmachtführungsstab dirigida per Alfred Jodl. El control ordinari dels eixèrcits en el camp de batalla ho eixercitarà el OKH, pero serà en el OKW a on Hitler realisarà les seues dos conferències diàries i a on també acodiran els oficials del OKH per a presentar els informes. Els dos caps superiors del OKH eren Brauchitsch i Halder. Brauchitsch havia llaurat la seua carrera a pur de no contradir a Hitler. Havia succeït a Werner von Fritsch en 1938. Halder comprenia el problema que suponia que Hitler retallara els poders del OKH, pero tampoc tenia fermea per a opondre's al Führer. El primer enfrontament obert entre Hitler i els generals serà el 8 de juliol, quan manifeste la seua opinió sobre la conveniència d'atacar primer Ucrània en lloc de Leningrado o Moscou. En realitat, poc importava el càrrec eixercitat en l'estructura política i militar del Tercer Reich ya que pertànyer al círcul íntim del Führer, a on descollaven Hermann Göring, Albert Speer i Heinrich Himmler, era més important.

Desplegament alemà el 22 de juny de 1941

En el primer assalt, Alemània ampra el 80 % de les forces que disponia per a la campanya. El desplegament de les tropes alemanes abans de l'invasió era el següent:

• Grup d'Eixèrcits Nort: mariscal Wilhelm von Leeb, en quarter general i punt d'eixida en Königsberg. Tenia com a missió prendre Leningrado passant a través de la costa bàltica. Leeb disponia de 7 divisions d'infanteria, 3 divisions acorazar i 2 divisions motorisades, ademés d'atres unitats complementàries. Sumaven un total de 130 000 hòmens. Els blindats estaven a càrrec del coronel Erich Hoepner (4.º Grup Panzer). Ernst Busch comandaba el 16.º Eixèrcit (infanteria). Georg von Küchler comandaba el 18.º Eixèrcit (infanteria). Nikolaus von Falkenhorst comandaba les forces alemanes en Noruega i la zona central de Finlàndia. Alfred Keller estava al mando de la Luftflotte 1 (força aérea). Hans-Jürgen Stumpff estava al mando de la Luftflotte 5 (força aérea) destinada a operar en la zona de l'Àrtic. Emil Mannerheim estava al mando de les forces finlandeses.
• Grup d'Eixèrcits Centre: mariscal Fedor von Bock, en quarter general en Stettin i punt d'eixida des de Varsòvia, Cracovia i Radom (Polònia). Tenia com a missió prendre Moscou passant a través de Minsk i Smolensko. Disponia de 42 divisions d'infanteria i 9 divisions acorazar. Sumaven un total de 700 000 hòmens. Les forces blindades estaven a càrrec d'Heinz Guderian (2.º Grup Panzer) i Hermann Hoth (3.º Grup Panzer). Günther von Kluge i Adolf Strauss estaven al càrrec del 4.º i 9.º Eixèrcits respectivament. Albert Kesselring estava al mando de la Luftflotte 2 (força aérea).
• Grup d'Eixèrcits Sur: mariscal Gerd von Rundstedt, en quarter general en Breslau i punt d'eixida des de Tarnów i Lublin (Polònia). Tenia com a missió prendre Kiev passant a través de Moldàvia i Ucrània occidental. Contava en 37 divisions d'infanteria alemanes, 17 rumanes, dos hongareses, dos italianes, una eslovaca. També disponia de 5 divisions acorazar alemanes. Sumaven un total de 800 000 hòmens. Ewald von Kleist estava al càrrec dels blindats (1.^er Grup Panzer). Walter von Reichenau i Carl-Heinrich von Stülpnagel estaven a càrrec del 6.º i 17.º Eixèrcits respectivament. Eugen von Schobert estava al càrrec de l'11.º Eixèrcit. El general Ion Antonescu estava al mando de les forces de Romania. Alexander Löhr estava al mando de la Luftflotte 4. Ademés l'Alemània nazi va contar en el respal dels seus països satèlits. Romania va contribuir en el 3.º i 4.º Eixèrcits rumans; entre abdós enquadraven dotze divisions d'infanteria i dèu brigades de montanya, de cavalleria i de carros de combat. L'aportació d'Hongria va ser més modesta i consistia en un cos d'eixèrcit ràpit, compost per una brigada motorisada i dos brigades de cavalleria. Eslovaquía va participar en una brigada motorisada i dos divisions d'infatería llaugeres. Totes les unitats aliades estaven subordinades al mariscal alemà Gerd von Rundstedt.

El 26 de juny partix cap a l'Unió Soviètica el primer contingent del cos expedicionario italià. El 2 de juliol Mussolini comunica quin va a ser l'aportació total italiana a la campanya: tres divisions anomenades Torino, Célere i Pasubio, en un total de 50 000 hòmens. El cap al mando era Giovanni Messe. La diplomàcia alemana intenta sense èxit convéncer al govern japonés per a que s'unira a l'invasió de l'Unió Soviètica. Japó no estava interessat en el nort d'Àsia posat que la seua mirada estava posada en China i el surest asiàtic. Quan Stalin va comprendre açò, va poder traslladar tropes d'Orient a Europa just a temps per a la defensa de Moscou.

Experiència d'Albert Speer, arquitecte alemà i ministre d'Armament i Guerra del Tercer Reich, sobre els mesos previs a l'invasió:

Molótov es va presentar en Berlín a mitan de novembre de 1940. Hitler es va divertir en els seus comensals a costa del despectiu informe del seu mege, el doctor Karl Brandt, segons el qual el sèquit del primer ministre i ministre d'Assunts Exteriors soviètic, per por a les bactèries, havia fet hervir tots els plats i coberts abans d'utilisar-els. En la sala d'estar del Berghof hi havia un gran globo terráqueo en el que, uns mesos despuix, vaig vore reflectides les conseqüències del fracàs d'estes conversacions. En gest significatiu, un dels assistents de la Wehrmacht va indicar un senzill traç a llapis: una llínea que corria de nort a sur a lo llarc dels Urals. Hitler l'havia dibuixat com a futura frontera entre el territori que li interessava i la zona d'influència japonesa. El 21 de juny de 1941, la vespra de l'atac a l'Unió Soviètica, Hitler em va cridar a la seua sala d'estar de la residència berlinesa despuix del menjar i em va fer escoltar uns quants compassos dels preludis de Liszt. Després em va dir: «En els pròxims mesos sentirà açò en freqüència, puix va a ser nostra marcha triumfal per a la campanya de Rússia. L'ha triat Funk. ¿Qué li sembla? Durem d'allí tot el granit i el marbre que vullgam». Ara Hitler mostrava obertament la seua megalomania: lo que ya s'havia insinuat anys arrere en les seues obres, ara tenia que vore's sagellat per una nova guerra o, com ell dia, en «sanc».

Albert Speer, Memòries (2001), pp. 334-35

Otto Skorzeny, ingenier i futur coronel de les Waffen-SS, va escriure anys despuix de la guerra sobre la seua experiència durant el desplegament en la frontera en l'Unió Soviètica els dies previs a l'inici de l'operació Barbarroja:

Emplacem les nostres bateries prop del Bug, procurant camuflar-nos a l'ampar de les xares del camp. Vaig aprofitar els moments de descans per a passejar pels màrgens del riu en companyia d'alguns camarades. Vàrem vore els llocs alvançats russos en l'atra vora del riu i nos varen semblar similars als nostres. Va ser la primera volta que vàrem vore, alineades a tot lo llarc de la frontera russa, les altes torres de guàrdia que nos varen cridar l'atenció. Els nostres centinelas s'ocultaven entre les brancades dels alts arbres; vaig passar moltes hores en ells compartint les seues inquietuts i desvelos. Vàrem poder comprovar que els russos, de la mateixa manera que nosatres, havien concentrat gran número de tropes en la frontera polaca; les seues posicions, mig emmaixquerades aprofitant les ondulacions del terreny, se nos oferien perfectament visibles.

Otto Skorzeny, Viu perillosament

Experiència de Curzio Malaparte, periodiste italià, sobre l'aspecte de la vora soviètica front a la localitat rumana de Galați, el 18 de juny de 1941:

Entre la Rússia soviètica i el meu quarto de l'hotel, no media més que la corrent del Prut: un llent i groguenc riu, que ací, ya en la desembocadura, s'allarga fins a formar casi un llac, un immens estany túrbido, el Bratese, trencat ací i allà pels verts copetes de canyes i juncs que sorgixen entre els bancs de fanc. El Prut sembla estranyament desert en estos dies: cap remolcador, cap llancha, ni tan sols una barquilla, solquen la corrent. Només algun pot de peixcadors, pegat a la ribera rumana, s'engrunsa sobre els fangosos rieres. Pero ¡ai d'aquella que s'allunte de la voraǃ, ¡ai d'aquella que es meta en mig del riuǃ: els russos disparen immediatament. Els centinelas soviètics nocturns, fan fòc al primer soroll, al menor rumor; basta per a posar-els en conte, elleu soroll que fan les aigües del Prut en chocar contra la ribera. A ull nuet, des de la finestra del meu quarto, es veuen les cases de la ribera russa, els almagasens de fusta, el fum d'algun remolcador atracat en el port fluvial. Pel carrer que costeja el riu, es poden distinguir, en uns bessons, grups de gents, segurament soldats; columnes d'automòvils, patrulles de cavalleria. Durant la nit, la vora soviètica apareix negra i cega. Sembla que la nit comença allà avall, en l'atra ribera, que s'alça avall dura i plana com un mur negre, front a la vora rumana centelleante de llums. Al alba, la ribera soviètica sembla una parpalla oberta que s'obri poc a poc, deixant córrer sobre el riu una pàlida mirada, descolorida i extraordinàriament trista i inquietant.

Curzio Malaparte, el Volga naix en Europa (2015) pp. 16-17

Preparatius soviètics

Tancs llaugers T-26 soviètics i camions GAZ-AA del 7.º Eixèrcit soviètic durant el seu alvanç en el istme de Carelia, 2 de decembre de 1939. El pobre paper de l'Eixèrcit Rojo en la Guerra d'Hivern contra Finlàndia (1939-1940) va fer creure al OKH alemà que la victòria sobre l'Unió Soviètica seria senzilla. El T-26 era el model de carro més comú en l'eixèrcit soviètic quan va començar l'operació Barbarroja

Tancs BT-7, model de 1937, desplegats en 1939 durant la batalla de Jaljin Gol. Georgi Zhúkov va conseguir per a l'Unió Soviètica una important victòria que tindria conseqüències posteriors com per eixemple el Pacte de Neutralitat entre l'Unió Soviètica i l'Imperi del Japó, subscrit el 13 d'abril de 1941

Parada militar en la ciutat russa d'Oriol a finals dels anys 30. En la fotografia es pot vore una columna de carros soviètics T-28

Carros de combat

Prototips de carros soviètics en 1940. D'esquerra a dreta podem vore: un A-8 (BT-7M), un A-20, un T-34 model de 1940 (en un canó L-11), i un T-34 model de 1941 (en un canó F-34). El T-34 tenia armament pesat, era ràpit, i tenia bon blindage. Pesava 31 tonellades, podia alcançar una velocitat de 52 km/h, tenia una tripulació de quatre tanquistas, un blindage màxim de 52 mm (en la torreta), un canó de 76,2 mm, i dos ametralladores de 7,62 mm

Erro al crear miniatura:

KV-1, model de 1939. Tenia un pes de 43,5 tonellades, podia alcançar una velocitat de 40 km per hora, tenia una tripulació de cinc tanquistas, un blindage màxim de 75 mm, un canó de 76,2 mm, i tres ametralladores de 7,62 mm

Prototip del tanc KV-2 en 1940. Durant el desenroll de l'operació Barbarroja, els carros KV soviètics no tindran rival en el camp de batalla. En 1943, i despuix de l'aparició de millors carros alemans, com el Panzer V Panther, es desenrollarà un atre model de carro soviètic, substitut dels KV, cridat Iósif Stalin-2 o simplement IS-2

Els plans de defensa soviètics de 1941 estaven encara molt influïts per l'experiència de la Primera Guerra Mundial, en totes les seues unitats desperdigolades de manera uniforme a lo llarc de la frontera i molt prop de la mateixa. Un dels problemes del bando que adopta una posició defensiva és poder frenar la ruptura del front en el punt a on l'agressor pot concentrar totes les seues forces. No hi havia tropes de reserva en la retaguàrdia que pogueren tancar ràpidament els punts de ruptura del front, permetent als alemans penetrar a tota velocitat una volta es va iniciar l'invasió. Dèu anys abans de l'operació Barbarroja, les teories de la guerra motorisada ya havien captat l'atenció dels alts mandos soviètics. Mijaíl Tujachevski va advertir llavors que un carro de combat ràpit permetria una ofensiva ininterrompuda. En 1935 l'Unió Soviètica posseïa 7000 tancs, 100 000 camions militars i 150 000 vehículs oruga. De la mateixa manera que en atres eixèrcits del moment, els partidaris de la guerra motorisada es varen trobar en la resistència dels militars procedents de la cavalleria com Zhúkov qui, no obstant, va aplegar a demostrar que era molt competent a l'hora de moure grans unitats acorazar en el camp de batalla. En 1941 contaven en uns 24 000 tancs, encara que la majoria estaven ya antiquats.

La producció d'armament va ser aumentada en els anys previs dins del clima general europeu de rearmament. En l'any de l'invasió, l'Eixèrcit soviètic sobrepassava a l'alemà per un gran marge en cantitat de soldats i material, sent els models de tancs, el T-34, el KV-1, en moltes ocasions millors tècnicament que els seus parells alemans. Fins al 22 de juny de 1941, s'havien construït 1225 T-34. La major part d'ells estava desplegada en el districte de Kiev. Aixina mateix la cantitat de carros (sèt voltes més numerosos que els seus oponents alemans), canons de llarc alcanç i avions de combat disponibles en la Unió Soviètica, resultava ser major que la que Alemània i tots els seus aliats pogueren movilisar respecte d'eixes mateixes armes. Solament faltava modernisar-se en tàctica militar i millorar el manteniment i direcció de l'equip. A pesar de dispondre en algunes ocasions de millor material, una llogística deficient i mal estat dels equips varen provocar que en alguns casos els carros a penes tingueren el 15 % de la munició necessària una volta iniciada l'invasió.

Sifres de tancs soviètics en juny de 1941ː

Tipo	T-27 (tanqueta)	T-26	BT-5 BT-7	T-35	T-28	T-34	KV-1	KV-2
Total	3 110	9 686	7 502	61	503	1 244	424	213

Experiència d'Iván Cherniajovski, general soviètic de tancs, segons ellibre d'Akram Sharipovː

Força aérea

Les Forces Aérees de l'Eixèrcit Rojo d'obrers i llauradors (VVS-RKKA) estaven en ple procés de modernisació quan va començar l'operació Barbarroja. En 1941, la major part de les unitats de caça estaven equipades en aparats Polikarpov I-15 i I-16. Estos aparats varen ser bons models en el seu moment, pero ya estaven antiquats en ple 1941. Els districtes centrals estaven equipats en aparats més moderns, pero carien d'oficials entrenats. L'aviació de bombarders tenien un problema semblant, estant equipada en la seua major part en Túpolev SB i encara en poques unitats més modernes com el Petliakov Pe-2. L'objectiu per a finals de 1941 era el de dispondre de 106 ales de caça, de les quals a lo manco 22 deurien estar compostes per aparats d'última generació. En 1939-1940, els ingeniers soviètics produïen ya excelents models de caça com el Yak-3, el MiG-1, el Ilyushin Il-2 o el LaGG-3. Un atre problema per a la força aérea soviètica va ser la falta de bases en general i prop del front en particular per lo que moltes estaven congestionades el dia de l'atac alemà facilitant la seua destrucció en terra. L'Inteligència alemana havia calculat que entre 1939 i 1940 l'URSS havia produït 5000 avions a l'any. Les sifres soviètiques tiraven sifres molt majors, 10382 en 1939, i 15565 en 1940. A mitan de 1941, 3 700 nous models havien segut produïts. Durant les batalles de Smolensko i Moscou, l'URSS aplegarà a produir quatre aparats per cada aparat produït en Alemània.

Experiència d'Aleksandr Yákovlev, ingenier aeronàutic sovièticː

Nos amargava que la nostra aviació contara encara en molt pocs nous aparats: el procés de la seua producció en série només començava a desplegar-se. En 1940 es varen fabricar només 64 caces Yak-1 i 20 MiG-3. El bombarder de picat Pe-2 existia únicament en dos eixemplars. En el primer semestre de 1941 es varen fabricar 1946 caces MiG-3, Yak-1 i LaGG-3, 458 bombardero Pe-2 i 249 avions d'assalt Il-2. Pel moment la majoria d'avions de combat de les Forces Aérees era de les marques velles. Pero teníem molts aparats aixina i això nos tranquilisava una miqueta.

Alexandr Yákovlev, El sentit de la meua vida. Memòries d'un constructor d'avions, (1972), pp. 172, 173

Eixèrcit de terra

L'infanteria soviètica (denominada fusileros), suponien el 75 % del gros de l'Eixèrcit Rojo. Hi havia 303 divisions quan va començar l'invasió, de les quals 178 era infanteria, 18 de montanya, 31 de fusileros motorisats CEMZ, i 2 de fusileros motorisats independents. La divisió de fusileros soviètica estava composta en juliol de 1941 per 10859 hòmens, en uns 2500 cavalls, i 200 camions. Contava en diverses armes de respal: 18 canons C/C de 45 mm, 10 canons A/A de 37 mm, 28 canons de 76 mm i huit obuses de 122 mm, ademés de 80 morters. El soldat soviètic destacava per la seua capacitat de resistència i determinació, alguna cosa reconegut inclús pels propis alemans. Durant els primers tres mesos d'ofensiva alemana, l'URSS va perdre més de 100 divisions de fusileros. Gran part d'estos soldats provenien de l'última leva de la primavera i tenien poca preparació. L'arma bàsica del fusilero era el fusil de passador Mosin-Nagant 1890/1930, de 7,62 mm. Es tractava d'un fusil robust i precís, ademés l'infanteria soviètica contava en el fusil semiautomàtic SVT-40 també de 7,62 mm. En iniciar-se l'invasió alemana en 1941, el SVT-40 estava àmpliament distribuït en el Eixèrcit Rojo. En la Llista d'Organisació i Pertrechos d'una divisió soviètica, supostament un terç dels fusils eren SVT-40, encara que en la pràctica rara volta s'alcançava semblant estàndart. L'ametralladora llaugera més estesa era la DP-27 de 7,62 mm, i les ametralladores pesades DShK, de calibre 12,7 mm, DS-39 i Maxim M1910, abdós de 7,62 mm. Hi havia una greu carència d'armes anticarro durant els primers mesos de guerra. Este problema va començar a solucionar-se en la producció dels fusils anticarro Simonov PTRS i Degtiariov PTRD, abdós de 14,5 mm, en 1941.

Cada unitat del tamany d'un batalló o superior tenia un kommisar (comissari), ademés de l'habitual comandant. Es tractava d'un sistema de mando conjunt introduït durant la Guerra Civil de 1917-21 per a mantindre controlats als oficials professionals, la majoria dels quals havien servit en l'eixèrcit del sar. El comissari devia autorisar qualsevol orde important del comandant de l'unitat. Encara que alguns comissaris varen utilisar la seua posició per a intimidar als oficials, en prou freqüència s'apartaven de les tasques purament militars sobre la que no tenien experiència alguna per a dedicar tot el seu temps a la formació política i la moral dels soldats. En giner de 1941, l'Eixèrcit Rojo va iniciar la modificació dels uniformes per a adaptar-els millor a les condicions bèliques. Les vistoses insígnies del coll varen ser adquirint colors atenuats, i les esmaltades varen ser substituïdes per atres de metal. Despuix dels primers mesos de combat despuix de l'inici de l'operació Barbarroja lo més freqüent era que les insígnies de tot l'Eixèrcit soviètic ya estigueren adaptades a la nova norma. Els uniformes de campanya soviètics model 1935 lluïen, en general, un color caqui apagat cridat zashchitniy tsvet en rus. L'element més comú en l'uniforme de campanya era la gymnastiorka, una jaqueta semblant a la camisa tradicional dels llauradors. Les bojaques dels pectorals de la gymnastiorka dels oficials descendien en "V" baix el ojal, mentres que les d'atres rancs eren rectes. Hi havia dos tipos de gymnastiorka, d'estiu i d'hivern. La d'estiu era de cotó i d'un color caqui clar, i la d'hivern de llana i d'un color caqui més obscur. Els oficials lluïen ademés un cinturó tipo Sam Browne en una estrela roja en la hebilla. Els atres rancs duyen el mateix cinturó de cuiro pero sense l'estrela. Tant els oficials com els soldats rebien un pantaló cridat sharovari, acampanados en la cadera, semblant als pantalons de montar. Els oficials rebien unes botes negres de cuiro, i el restant podia rebre o be un antic model de botes en polainas, o atres cridades sapogi de cuiro o lona i de canya alta. En 1936 es va introduir el nou model de caixco d'acer per a substituir a l'anterior model basat en el caixco francés Adrian, encara que en 1940 es varen realisar millores a este nou model. Els oficials duyen generalment una gorra en visera inclús en unitats en caixco com a forma de distinguir el seu ranc.

La divisió de fusileros soviètica en abril de 1941, estava teòricament formada per: 14483 efectius, 3000 cavalls, 558 camions, 10420 fusils, 1204 subfusiles, 392 ametralladores llaugeres, 166 ametralladores pesades, 33 fusils antitanques, 54 canons AA de 45 mm, 12 canons AA de 37 mm, 34 canons de 76 mm, 32 canons de 122 mm, 12 obuses de 152 mm i 150 morters. Encara que rara era la divisió que alcançava estes sifres.

Artilleria

L'artilleria tenia en l'Eixèrcit Rojo un paper de gran importància gràcies al gran número de peces. No obstant, a causa de la seua dispersió per les unitats d'infanteria, varen sofrir grans pèrdues durant l'operació Barbarroja. També estaven en ple procés de modernisació i homologació quan va començar l'invasió. Encara estava en servici material antiquat de l'época dels sars: models com el 00/02 de 76,2 mm, o el de 1910, de 107 mm. Hi havia material més modern, com el 1902/30 i L30-L/40, de 76,2 mm. Entre les peces més llaugeres, la més moderna era la Pushka obr. 1936. En l'artilleria pesada destacava el canó de campanya modele 1920/1930 de 152 mm i el model més nou de 1937. Hi havia també artilleria de 203 mm. Hi havia poques unitats operatives de lanzacohetes Katiusha en juny de 1941.

Com ya s'ha senyalat, el número real de carros de combat, avions de guerra i divisions del Eixèrcit Rojo era desconegut pel OKW alemà i d'esta manera per Hitler. Els anàlisis de la situació de l'Eixèrcit soviètic dels generals germans i del propi Hitler se sustentaven en el pèssim eixercite de les tropes soviètiques durant la Guerra d'Hivern de 1939 contra Finlàndia, en la que el Eixèrcit Rojo va sofrir quantioses pèrdues en hòmens i material front a l'eixèrcit finlandés, molt més chicotet i pijor equipat, al com combatien. No obstant, no tot varen ser mals notícies. En elluntà Orient, en la batalla de Jaljin Gol, en l'estiu de 1939, Zhúkov va collir una important victòria contra les tropes japoneses.

Erro al crear miniatura:

La vella travessia Aurora un de les travessies pesades dels que disponia l'Armada soviètica abans de l'invasió alemana de l'Unió Soviètica

Armada

En el moment de l'invasió, la Armada soviètica contava en tres acorazar, sèt travessies (inclosos quatre modernes travessies pesats de classe Kirov), cincuenta y nueve destructors (inclosos quarantassís moderns destructors classe Gnevny i classe Soobrazitelny), 218 submarins, 269 llanches torpederas, 22 patrullero, 88 dragaminas, 77 caçadors de submarins i una gran varietat d'atres embarcacions més chicotetes.

En distintes etapes de finalisació hi havia atres 219 bucs, inclosos tres acorazar, dos travessies pesades i sèt llaugers, quarantacinc destructors i noventa y uno submarins. En els totals anteriors s'inclouen alguns barcos anteriors a la Primera Guerra Mundial (els destructors classe Novik, alguns de les travessies i tots els acorazar), alguns barcos moderns construïts en l'URSS i Europa (com el destructor Taskent i l'ex travessia alemana Lützow parcialment terminat). Durant la guerra, molts dels barcos en les drassanes en Leningrado i Nikolayev varen ser destruïts (principalment per avions i mines), pero l'Armada soviètica va rebre destructors rumans capturats i chicotetes embarcacions de la Llei de Préstam i Arrendament dels EE. UU., aixina com de la Royal Navy l'antic acorazar HMS Royal Sovereign (renombrado Arkhangelsk) i la travessia de l'Armada dels Estats Units USS Milwaukee (renombrado Murmansk) a canvi de la part soviètica de la marina italiana capturada.

Les porgues

S'havia pensat que el Eixèrcit Rojo estava en desventaja numèrica respecte a la Wehrmacht precisament en les guarnicions de regions occidentals de la Unió Soviètica, encara que sumant la totalitat de soldats soviètics disponibles resultava una sifra superior a la movilisada per Alemània i els seus aliats. L'Eixèrcit Rojo podria movilisar casi cinc millons de soldats preparats ya en juny de 1941, pero per a que tal diferencia fora visible en combat era necessari primer movilisar grans cantitats de tropes soviètiques des de Carelia, Siberia, Àsia Central i de la regió del Extrem Orient rus, principalment de les tropes que resguardaven els alvanços redactors en Vladivostok. L'única gran desventaja soviètica semblava ser la falta de preparació tàctica dels seus mandos per a una invasió alemana, l'escassea d'oficials i la rigidea del mando. Despuix de la «Gran Porga» de 1938, Stalin havia reforçat el seu poder dins de la Unió Soviètica pero per a això havia ordenat encarcerar o fusilar a varis mils d'oficials molt competents del Eixèrcit Rojo tals com el ya citat Mariscal de l'Unió Soviètica Mijaíl Tujachevsky, (les idees de la qual havien influït en Heinz Guderian), al punt que de 90 generals de l'Eixèrcit, solament sis varen sobreviure la porga, i de 180 caps de districte militar solament 57 vivien despuix de la porga, casi dos terços dels comandants de divisions i de cossos d'eixèrcit havien segut arrestats o eixecutats. Entre els oficials menors l'efecte va ser menor (menys del 0,5 % dels oficials de l'Eixèrcit Rojo varen ser acusats durant el procés), no obstant, varen tindre que fer front al fet de que entre 1936 i 1940 es portaren a terme polítiques de rearmament que varen duplicar el número d'unitats sense aumentar el número d'oficials a la mateixa velocitat, per lo que hi havia carència d'oficials. L'oficialitat va quedar marcada per al futur, creant un ambient de desconfiança, apatia i falta de liderage, que tindria conseqüències durant l'invasió alemana.

Des del punt de vista del govern de l'URSS, les porgues varen ser justificades pel convenciment de que hi havia un complot en marcha contra Stalin en l'alt mando de l'Eixèrcit Rojo. Ludo Martens, historiador belga, senyala en el seu llibre Una atra mirada sobre Stalin (1996), que va existir una conspiració en marcha entre els revisionista del partit comuniste com Bujarin i un grup de militars soviètics. En la porga havia eliminat a la major part del bloc que quedava d'oficials ex zarista, pero també va acabar en molts comandants revolucionaris sorgits durant la Guerra Civil. S'ha sugerit que darrere de la suposta conspiració trotskista estaria la mà d'un oficial alemà cridat Reinhard Heydrich, qui hauria filtrat a Stalin les aparents intencions de dits oficials soviètics.

Valoració de Vladimir Fiodorovich Alluev:

Stalin va ser una persona dura i severa. Encara que podem dir sense por a equivocar-nos que en aquelles circumstàncies no va tindre una atra opció. Lo ocorregut en els anys 1936 i 1937, va ser una situació difícil, extrema, en intrigues, conspiracions, robos i sabotages. Es varen donar elements similars a la situació actual. Pero Stalin no va optar per callar. Tot lo contrari, va optar per actuar. Estava en joc l'existència de l'URSS. En llegir el diari del meu pare, yo em vaig donar conte de quin era per eixemple la situació en Geòrgia o en Kazakhstan en aquells anys. La situació era infernal, terrible. Es pot parlar d'un sege interior, corroent, que enverinava el treball, no deixava treballar a la gent i no permetia organisar l'economia. I va aplegar l'any 1937. I a pesar de que Stalin havia advertit vàries voltes en anterioritat que calia deixar de costat les intrigues i les conspiracions, que no calia furtar, que calia formar quadros i organisar l'economia, estos grups varen continuar en el mateix camí i en la mateixa actitut. I tot va acabar com és conegut. Sense les detencions i juïns d'aquells anys, això que la gent crida les repressions de l'any 1937, yo no sé si nosatres haguérem pogut guanyar despuix la guerra. Inclús els mandos militars s'acusaven uns a uns atres i buscaven proves i documents comprometedores contra uns i uns atres. És impossible establir una causa única. Per un costat les conjures i conspiracions dels militars i els polítics. No cal oblidar que alguns militars varen estar molt prop de portar a terme els colps militars que estaven organisant. Potser els va perdre el fet de no posar-se d'acort i existir varis grups militars que desconfiaven i estaven enfrontats entre sí.

Antonio Fernández Ortiz, ¡Veu i lluita!: Stalin a través del seu círcul propenc (2012) p. 74

En relació en la porga en l'Eixèrcit Rojo, John Keegan, en el seu llibre Barbarroja, invasió de Rússia (1970), comparant sifres d'abans i despuix de les porgues, anota les següents sifres:

	Mariscals	Comandants d'eixèrcit	Comandants de cos d'eixèrcit	Generals de divisió	Generals de brigada
Abans	5	15	85	195	406
Despuix	2	2	28	85	186

Kliment Voroshílov va ser retirat del mando en l'Estat Major en maig de 1940, sent substituït com a Comissari de Defensa per Semión Timoshenko, qui aplegaria a ser Mariscal de l'URSS junt en Shaposhnnikov i Kulik. En juny de 1940 es varen promoure 1000 nous alts mandos entre els que varen destacar Zhúkov, Meretskov, Tyulenez, Apanasenko o Gorodovikov. Estos nous alts oficials varen mamprendre diversos programes per a modernisar les forces soviètiques. Estaven encara en eixa tasca quan es va desnugar l'operació Barbarroja. Tant Timoshenko, com Zhúkov, havien propost a Stalin un pla d'atac preventiu contra Alemània, que no obstant, va rebujar per no creure que l'URSS estava encara preparada.

La Stavka

El Quarter General de les Forces Armades de l'URSS estava compost pels següents integrants a partir del 23 de juny de 1941:

Fins al 8 d'agost de 1941 no es posarà Stalin al front del Gran Quarter General o Stavka. En relativa freqüència, les jerarquia militars es voran alterades per l'intervenció directa de Stalin.

Desplegament soviètic el 21 de juny de 1941

Orde general de batalla de l'Eixèrcit Rojo en juny de 1941:

• Front Nort: Tinent general Markián Popov, en quarter general en Leningrado. Disponia de tres eixèrcits (7.º, 14.º i 23.º), ademés de força i defensa aérea. Tenia dos cossos d'eixèrcit (CE) mecanisats l'I i el X, dos divisions i una brigada de fusileros independents. També disponia de divisions de fortificacions, tres regiments de la NKVD, dos regiments d'obuses i tres d'ingeniers.
• Front Noroest: Tinent general Fiódor Kuznetsov, en quarter general en Riga. Disponia de tres eixèrcits (8.º, 11.º i 27.º), ademés de força i defensa aérea. Disponia de dos cossos d'eixèrcit (CE) mecanisats l'III i el XII, i del V cos aerotransportado (major general I. S. Bezugliy). També disponia d'atres unitats de la NKVD (guàrdies fronteriços). En total estaven desplegades 26 divisions, de les quals sis eren acorazar.
• Front Oest: General d'eixèrcit Dmitri Pávlov, en quarter general en Minsk. Disponia de quatre eixèrcits (3.º, 4.º, 10.º i 13.º), encara que el 13.º Eixèrcit no posseïa unitats militars assignades, únicament contava en un quarter general. Ademés dels citats eixèrcit, Pávlov disponia de sis cossos mecanisats els VI, XI, XIII, XIV, XVII i XX, i de l'IV cos aerotransportado. També disponia d'unitats d'artilleria i infanteria per a la defensa de les fortificacions. En total estaven desplegades 36 divisions, de les quals dèu eren acorazar.
• Front Suroest: Tinent general Mijaíl Kirponós, en quarter general en Kiev. Disponia de quatre eixèrcits (5.º, 6.º, 12.º i 26.º), ademés de força i defensa aérea. Disponia d'huit cossos mecanisats els IV, VIII, IX, XV, XVI, XIX, XXII i XXIV, i de l'I cos aerotransportado i varis regiments d'artilleria. En total estaven desplegades 14 divisions, de les quals dos eren acorazar.
• Front Sur: (format el 25 de juny) General d'Eixèrcit Iván Tiulenev, en quarter general en Odesa. Disponia de dos eixèrcits (9.º i 18.º) ademés de força i defensa aérea. Disponia també de dos cossos mecanisats (II i XVIII), i de l'III cos aerotransportado i varis regiments d'artilleria. En total estaven desplegades 14 divisions, de les quals dos eren acorazar.
• Reserva de la Stavka; Disponia de sis eixèrcits (16.º, 19.º, 20.º, 21.º, 22.º i 24.º) i de cinc cossos mecanisats (V, VII, XXI, XXV i XXVI)

La frontera, sense a penes obstàculs naturals, no disponia encara d'una adequada fortificació. En un esforç per evitar tota provocació contra Alemània, Stalin havia ordenat que gran part de les unitats estigueren alluntades de la primera llínea.

Comité de Defensa de l'Estat des del 30 de juny de 1941

Despuix d'iniciar-se l'invasió, i a petició d'un grup de colaboradors de Stalin abanderat per Beria, es va establir el Comité de Defensa de l'Estat.

Inici de l'invasió

Demores alemanes

Erro al crear miniatura:

Mapa dels alvanços alemans (juny de 1941)

Erro al crear miniatura:

Dos soldats d'infanteria alemana (21 de juny); El soldat de l'esquerra sosté un Mauser Kar98k en la bayoneta S84/98 montada, i el de la dreta sosté un subfusell Maschinenpistole 40, més conegut com MP40

L'invasió estava inicialment prevista per al 15 de maig, pero l'intervenció de Mussolini en Àfrica Oriental contra la Somàlia Britànica i, sobretot, la seua frustrada invasió de Grècia durant l'hivern de 1940 va fer pospondre l'operació, al verse Hitler obligat a socórrer al seu aliat decretant l'invasió de Grècia (Operació Marita).

Per una atra part, com a resposta al colp d'Estat en Yugoslàvia que va substituir al govern proalemán que havia firmat el Pacte Tripartit, Hitler va ordenar la invasió de Yugoslàvia (Operació 25). En conjunt, la intervenció del Tercer Reich en Grècia i els Balcans va retardar l'operació Barbarroja quatre semanes que varen ser vitals. Les pluges fortes de maig varen retardar els preparatius atres dèu dies. Despuix d'esta breu campanya en els Balcans, els vehículs varen necessitar reparacions, els hòmens, descans, i ademés va ser necessari temps per a tornar a traslladar-els a la frontera de l'est.Molts autors sostenen que esta demora va resultar fatal a la llarga per a l'alvanç alemà, com ya havia advertit en el seu dia l'Alt Mando.

El 6 de juny de 1941, Hitler emet la Orde dels Comissaris redactada per Franz Halder Cap del Estat Major del Alt Mando de l'Eixèrcit Alemà (OKH) i el seu personal, que ordenava que tots els comissaris polítics anaren eixecutats immediatament quan anaren capturats sense juí previ i sin temor a possibles responsabilitats judicials posteriors. Per eixes dates l'Alt Mando alemà també va emetre el Decret Barbarroja (firmat el 13 de maig de 1941) que permetia als soldats alemans eixecutar a ciutadans soviètics per qualsevol motiu, lo que va conduir a numerosos crims de guerra i atrocitats durant la campanya. El decret eximia als soldats alemans de qualsevol forma d'enjuïciament per crims de guerra comesos en l'Est. Halder també va insistir que s'incloguera una clàusula al Decret Barbarroja que otorgara als oficials el dret d'arrasar pobles sancers i eixecutar als seus habitants.

Eixe mateix dia, 6 de juny, Ion Antonescu, Primer ministre de Romania (1940-44), acodix a Berlín per a rebre instruccions. El 17 de juny, davant els creixents rumors de concentració de tropes en la frontera soviètica, Hitler fixa l'invasió per al 22 a les 04:00 del matí en el nom en clau «Operació Barbarroja». Prèviament s'havien barallat atres noms com «Otto», nom donat pel OKH, o «Operació Fritz». El 18 de juny Alemània i Turquia firmen un pacte de no agressió. El dissabte 21, a les 16:45, els soviètics capten un radiograma dirigit al 1.^er Eixèrcit Panzer de von Kleist: «Narracions sobre els héroes de Wotan. No tocar 15». No obstant, no conseguixen dessifrar-ho.

Fragment d'un discurs d'Hitler als generals alemans en març de 1941:

La guerra contra Rússia no serà una guerra caballeresca: estan en joc ideologies i diferències racials, i per tant serà conduïda en una durea sense precedents, implacable i inflexible. Tots els oficials tindran que lliurar-se d'ideologies antiquades. Ya sé que molts de vostés, generals, no poden comprendre la necessitat d'utilisar tals mijos per a fer la guerra, pero... insistixc que es complixquen totes les meues órdens sense discutir-les. Els comissaris sustenten ideologies totalment opostes al nacionalsocialisme; per tant, deuen ser liquidats. Els soldats alemans culpables de quebrantar les lleis internacionals... seran excusats. Rússia no va prendre part en la Convenció de L'Haya i per tant no té cap dret.

John Keegan. Operació Barbarroja, invasió de Rússia (1970) p. 49

Activitat diplomàtica

Joseph Goebbels, ministre de Propaganda de l'III Reich, es reunix en Hitler durant la vesprada del 21 de juny per a ultimar detalls. S'emetria un mensage de radi a les 5:30 hores. Eixa mateixa nit, l'embaixada alemana en Moscou rep notícies sobre l'arribada d'un important mensage enviat pel Ministeri de Relacions Exteriors del Reich. En eixe moment es trobaven solo en la sèu diplomàtica l'embaixador Friedrich-Werner Graf von der Schulenburg i el seu adjunt Gustav Hilger, puix el govern nazi havia ordenat dies abans que ixqueren de territori soviètic tots els ciutadans alemans i les seues famílies. És possible que l'embaixador Schulenburg ya tinguera indicis de que es preparava una invasió alemana contra la URSS des de feya vàries semanes, per lo que va poder no sorprendre's del contingut del mensage que aplegaria des de Berlín eixa nit.

Eixe mateix dia per la vesprada, Hitler envia una carta a Benito Mussolini informant al dictador italià de la decisió alemana d'invadir l'URSS. A les 03:00 del matí, l'embaixador alemà en Itàlia, von Bismarck, contacta en Ciano, ministre d'Assunts Exteriors d'Itàlia, per a fer-li entrega de la carta d'Hitler a on detallava els motius que justificaven l'agressió a l'URSS. El ministre germà telefoneja de matinada a Mussolini, qui es mostra enujat davant Ciano perque "li despertaren en mitat de la nit com a un criat". La carta dia: «Succeïxca lo que succeïxca ara, Duce, la nostra situació no pot empijorar com a conseqüència d'este pas; solament pot millorar». Mussolini dona órdens immediates per a que Itàlia declare la guerra a l'URSS.

Mentrestant, en Berlín l'embaixador soviètic Vladímir Dekanózov, qui s'havia queixat de manera insistent a lo llarc de la vesprada per les constants violacions de l'espai aéreu soviètic per part d'avions alemans, rep una cridada telefònica a la seua residència en la matinada del dumenge 22 de juny de 1941 per a ser convocat al despaig del ministre nazi Joachim Ribbentrop. Moments abans de la trobada, l'intérpret oficial d'Hitler, Paul Schmidt recorda: «Jamai hi havia vist a Ribbentrop tan nerviós com durant els cinc minuts que varen precedir a l'arribada de Dekanózov. A grans passos com un animal engabiat, media d'un costat a un atre el seu despaig. "El Führer té tota la raó en atacar ara a Rússia", es dia més be a sí mateixa que a mi, com si en tals paraules volguera tranquilisar-se d'algun modo». Quan va aplegar Dekanózov, en una cerimònia oficial rodejat d'atres diplomàtics i funcionaris alemans li feya entrega d'una declaració de guerra formal en la qual'III Reich alegava una «traïció soviètica» que obligava al règim hitleriano a «prendre mides militars per al seu defensa». L'embaixador soviètic contesta: «¡Llamentaran este atac insultante, provocador i absolutament rapaz contra l'Unió Soviètica! ¡Ho pagaran molt car!». Mentres Dekanózov abandonava el despaig sense estretir la mà de Ribbentrop, est li aborda una última volta i li diu: «Diguen en Moscou que yo estava en contra de l'atac». Despuix de la reunió, Dekanózov és internat junt en el restant del personal diplomàtic i després enviat a l'URSS. No existix consens entre els autors sobre si efectivament l'URSS preparava un atac a la seua volta contra l'III Reich a curt determini. Entre els oficials alemans va haver casos de generals que neguen que hi haguera evidències en el costat soviètic que sugeriren una invasió imminent, com va ser el cas de von Rundstedt. El dia de l'invasió, la majoria dels estats d'alerta decretats a lo llarc de la frontera soviètica varen provindre dels caps locals sense coneiximent dels seus superiors davant els moviments que podien escoltar i en molts casos vore en el costat alemà. La falta de preparació en el costat soviètic, en molts carros o bateries d'artilleria sense a penes munició, semblen indicar que a lo manco l'URSS no tenia planificada un atac imminent.

En Alemània, en eixos moments, Goebbels mira el seu rellonge a les 3:30 hores i afirma: «Els nostres canons estaran tronando. Que Deu beneïxca al nostre eixèrcit».

Quan en Moscou l'embaixador Schulenburg rep el mensage enviat pels seus superiors des de Berlín, destruïx els llibres de claus i documents secrets i es dirigix apresuradamente cap a la sèu de la Comissaria del Poble d'Assunts Exteriors, a on poc abans de l'amanecer, pot entrevistar-se en el ministre soviètic Viacheslav Mólotov, entregant-li una declaració de guerra en similars térmens a l'entregada a Dekanózov en Berlín. Mólotov rep la declaració i comenta a l'embaixador alemà: «¿Creu vosté que nos mereixem açò?», en un to de complicitat traïcionada. Acusa de «mala fe i ingratitud» al govern nacionalsocialiste, alegant que des d'abans de l'arribada del diplomàtic alemà tenia notícies sobre cóm la Luftwaffe havia escomençat a atacar llogarets soviètics situats en la frontera. Aixina, el dumenge 22 de juny de 1941, a les 3:15 de la matinada, en un jagantesc front de 1 600 km entre el mar Bàltica i el mar Negra, els alemans varen movilisar 4 136 000 hòmens: 3,5 millons d'alemans i 1 milló d'aliats (rumans, finlandesos, hongaresos, italians i eslovacos), aglutinats en 225 divisions, junt a 4919 carros de combat i 4006 avions, 49 592 peces d'artilleria, 629 200 unitats de transport i 680 000 cavalls, convertint-la en l'operació terrestre més gran de l'història. Les tropes aliades dels alemans no tenen el mateix esperit combatiu, pero seran útils tant en tasques d'ocupació com sostenint el front en sectors secundaris. Inicialment, els llocs de vigilància soviètics varen tardar en reaccionar a l'enorme moviment, semblant increible que, pese a les declaracions de la propaganda oficial estalinista, Alemània estiguera atacant realment a l'URSS. Per a fer-els front, l'URSS tenia desplegats 3 300 000 hòmens, 15 470 carros de combat, 10 775 avions, 63 833 peces d'artilleria, 173 000 transports i 700 000 cavalls.

El comandant de carros de combat alemà Otto Carius recordava aixina el dia 21 de juny de 1941:

Quan en juny de 1941 nos varen repartir les nostres racions bàsiques d'emergència vàrem saber que alguna cosa estava a punt d'ocórrer [...] Nos desplacem a la frontera el 21 de juny. Despuix de rebre un informe de situació, finalment nos enterem del nostre pròxim paper en els acontenyiments que estaven a punt de produir-se. Una gèlida calma es va instalar entre els membres de la divisió a pesar de que, en el fondo, tots estàvem molt excitats. La tensió es va tornar casi insoportable durant la nit. Pràcticament se nos va eixir el cor del pit quan escoltem els esquadrons de bombarders i Stukas bramar sobre la divisió en direcció a l'est. El nostre comandant havia instalat una ràdio civil en el seu carro, que va proclamar l'inici de la Campanya de Rússia cinc minuts abans de l'Hora X.

Otto Carius, Tigres en el fanc (2012) p. 22

Poques hores en acabant de que començara l'invasió, Hitler va partir en el seu tren particular acorazar Amerika en direcció a la Prusia Oriental, a on es localisava el quarter conegut com «Guarida dellop» (Wolfsschanze) per a dirigir des d'allí les operacions.

Evolució de l'invasió (juny-novembre de 1941)

La ruptura del front

Tropes alemanes creuant la frontera en l'Unió Soviètica (22 de juny)

Soldats alemans en dos presoners en un llogaret d'Ucrània (juny)

Gueorgui Zhúkov, mariscal de l'Unió Soviètica, sobre el dia que es va iniciar l'operació Barbarroja:

La matinada del 22 de juny, Timoshenko, Vatutin i yo nos trobàvem en el despaig del comissari de defensa. A les 3.17 hores em telefoneja el cap de la Flota de la mar Negra, almirant F. S. Oktiabrski: «El sistema d'observació i vigilància antiaèrees de la flota comunica l'aproximació per la mar de gran número d'avions desconeguts; [...] A les 3.40 hores va telefonejar el cap de la circumscripció del Bàltic, general F. I. Kuznetsov, notificant vols de l'aviació enemiga sobre Kaunas i atres ciutats. El comissari em va ordenar telefonejar a I. V. Stalin. Ho vaig fer. [...] Uns tres minuts despuix, Stalin va prendre l'auricular. Li vaig informar de la situació i li vaig demanar autorisació per a mamprendre operacions de contraatac. Stalin callava. Només sentia la seua respiració. ¿M'ha comprés vosté? Va seguir el silenci. Al fi, va respondre: ¿On està el comissari de defensa? [...] —Venja al Kremlin en Timoshenko. I diga a Poskrebiyshev que avise a tots els membres del Buró Polític. [...] A les 4.30 del matí estaven presentes tots els membres del Buró Polític avisats. Al comissari de defensa i a mi se nos va invitar a entrar en el despaig. Stalin estava pàlit, assentat darrere de la taula, en la pipa plena de tabac en la mà. Va dir: —Cal telefonejar en seguida a l'embaixada alemana. De l'embaixada varen contestar que l'embaixador, comte Von Schulenburg, demanava ser rebut per a fer una comunicació urgent. Es va encarregar a V. M. Molotov de rebre a l'embaixador. Mentrestant, el primer subjefe de l'Estat Major General, Vatutin, va anunciar que les tropes terrestres alemanes, despuix d'una forta preparació artillera, havien passat a l'ofensiva en varis sectors de les direccions nort-occidental i occidental. Poc despuix, en el despaig va entrar apresuradamente Molotov: —El Govern alemà nos ha declarat la guerra.

Gueorgui Zhúkov, Memòries i reflexions (1990)

Experiència de Mijaíl Neishtadt, operador de senyals en el quarter general del districte militar de Leningrado, despuix de rebre a les 04:00 del matí una comunicació urgent del quarter general de l'Eixèrcit Rojo a on dia: «Tropes alemanes han creuat la frontera de l'Unió Soviètica»:

Encara baix els efectes del shock, havien decidit que el nostre eixèrcit —que estava sofrint un atac demoledor— no tenia que respondre. Vista en perspectiva, esta reacció va ser clarament una estupidea, pero creíem que d'alguna forma allò quedaria en res. La meua tanda tenia que terminar a les huit del matí, pero les autoritats municipals nos varen tindre tancats en l'edifici fins a migdia. En aquelles primeres hores horribles, no volien que ningú s'enterara de l'invasió alemana; es varen aferrar a la vana esperança de que fora algun tipo de malentés que encara tinguera solució.

Michael Jones, Elloc de Leningrado: 1941-1944 (2016)

Les defenses militars soviètiques es derroquen com estava previst. La Luftwaffe conseguix abatre o destruir abans de les 12 del mateix dia 1 200 aparats, dels quals 800 ni tan sols apleguen a desapegar. Centenars d'Heinkel He 111, Dornier Do 17, i Junkers Ju 88 descarreguen les seues bombes sobre avions, pistes i instalacions. A la seua volta, bombarders en picat Ju-87 realisen atacs de precisió a baixa altura contra objectius determinats. Tots estaven protegits per escuadrillas d'Em-109.En la creència de que no hi havia atac alemà que témer, el Estat Major de la Força Aérea Soviètica havia saturat les seues bases occidentals en una elevada cantitat d'avions, sense donar-els ademés la suficient protecció antiaèrea, i sense establir sistemes de comunicació que permeteren alertar ràpidament d'un atac. A causa de tots estos errors, l'aviació soviètica és assut fàcil dels bombarders i caces enemics. Els pilots alemans disponen de bona informació prèvia sobre els aeròdroms soviètics, lo que els permet alcançar els objectius prevists en gran eficàcia. Alguns pilots soviètics tracten de fer front als avions alemans, pero la majoria són abatuts en rapidea pels pilots de la Luftwaffe. En tot, els pilots soviètics conseguixen derribar en les primeres 24 hores un total de 143 avions alemans. La Luftwaffe solament reconeix un 30 % d'eixa cantitat.

Experiència d'Hans-Ulrich Rudel, pilote de stukas:

Fidels a la nostra missió tàctica, nosatres nos batíem contínuament a la vanguarda de les nostres primeres puntes de l'ofensiva. [...] Els nostres objectius no variaven: blindats, vehículs, ponts, posicions fortificades i bateries de la DCA. De quan en quan se nos demana el tall d'una via férrea o tornar a martafallar un dels trens blindats que els soviets tant agraden d'utilisar com a respal d'artilleria. En una paraula, es tracta d'aniquilar tota resistència que s'oponga a l'alvanç de les nostres falques ofensives. Els russos es defenen com poden. La seua antiaèrea, pesada o llaugera és casi sempre temible. Pel contrari, la seua aviació no és en res perillosa. En lo que a la seua caça concernix pel moment no disponen més que d'avions antiquats: els Rata J-15, que estan molt llunt de valdre lo que els nostres Messerschmidt 109. Totes les voltes que estos desgraciats Rates entropecen en la nostra caça, cauen l'un despuix de l'atre. [...] En freqüència els aviadors soviètics efectuen incursions nocturnes sobre les nostres posicions, en la finalitat de dificultar l'arribada de reforços i aprovisionaments i també per impedir-nos dormir. Encara que només obtenen resultats chicotets, no es desanimen.

Hans-Ulrich Rudel, Pilote de Stukas (2009)

Experiència de Simonov, ciutadà soviètic, sobre l'inici de l'invasió alemana:

«Per a la meua generació, els qui complim díhuit anys al voltant de l'época en que Hitler va ascendir al poder en 1933, la guerra en Alemània sempre va ser alguna cosa imminent —recordava Simonov en la década de 1970—. Per a nosatres eixa guerra no va escomençar en 1941, sino en 1933.»

Orlando Figes, Els que murmuren: La repressió en la Rússia de Stalin (2009)

Experiència de Guena Iushkévich, ciutadà soviètic, sobre l'inici de l'invasió alemana. El 22 de juny de 1941 yo tenia 12 anys:

El matí del primer dia de guerra… (...) Nostra veïna estava casada en un militar. Va eixir al pati en la cara banyada en llàgrimes. Li va murmurar alguna cosa a la meua mare i li va fer senyes per a que ho mantinguera en secret. A tot lo món li feya por pronunciar en veu alta lo ocorregut, encara que tots estigueren ya informats. Els feya por que els acusaren d'agitadors. d'alborotadores. Això podia ser pijor que una guerra. Tenien tanta por a una denúncia… Ara ho veig. Aixina que, clar, ningú acabava de creure en la possibilitat d'una guerra. ¡Qué va! ¡El nostre eixèrcit protegix les fronteres, els nostres caps estan en el Kremlin! ¡El país està protegit, és impenetrable per als enemics! Això és lo que yo pensava llavors… Era un jove pioner. Vàrem posar la ràdio a tot volum. Tots estàvem esperant que Stalin donara un discurs. Necessitàvem la seua veu. Pero Stalin no va dir res. Va parlar Mólotov. Tots escoltàvem. Mólotov va dir: «La guerra». Pero ningú li'l va creure. ¿On estava Stalin? De sobte varen aparéixer uns avions… Decenes d'avions desconeguts. En unes creus dibuixades. Varen tapar el cel, varen tapar el sol. ¡Terrorífic! Les bombes varen escomençar a caure en tots els llocs… (...) Ningú al nostre entorn pronunciava la paraula «guerra», se sentia una atra paraula: «provocació». Tots la repetien. Es parlava de que nostres tropes passarien a l'atac d'un moment a un atre. Stalin ya havia donat l'orde. Això creïen tots.

Fragment dellibre Últims testics: Els chiquets de la Segona Guerra Mundial, (2016) escrit per la periodista Svetlana Aleksiévich

Soldats soviètics rendint-se als alemans (juny)

Alemans alvançant sobre un Sturmgeschütz III (juny). Era un canó d'assalt instalat sobre el chassis d'un Panzer III. Durant l'operació Barbarroja anava equipat en un canó llauger per a servir com a respal a l'infanteria. Ya en 1942 serà modificat per a servir com a arma contracarros

La coordinació entre les armes terrestres i aérees de la Wehrmacht permet als alemans derrotar ràpidament a les sorpreses guarnicions soviètiques. En menys de 24 hores, els alemans conseguixen alvançar entre 10 i 60 quilómetros segons els llocs. Pel contrari, les unitats soviètiques sofrixen descoordinació degut principalment al sobredimensionamiento del tamany de l'Eixèrcit Rojo, la falta d'oficials competents, aixina com la subordinació de les órdens tàctiques a l'interés polític. Ademés, per un fallo dellavors comandant del front occidental, el general Pávlov, es va deixar als eixèrcits del front en unes posicions que favorien la seua embolsamiento a través de tres eixints. Bombarders i artilleria descarregaven les seues bombes sobre un sector en concret del front obrint una brecha en les llínees enemigues que permetia la penetració dels panzer i l'infanteria mòvil. Acte seguit, rodejaven a les unitats soviètiques per la retaguàrdia sembrant el caos. Els granaders alemans recolzats per carros, armes anticarro i artilleria rodejaven els llogarets que tenien al seu alcanç. Els soviètics són incapaços de fer front a estos atacs coordinats en onades de bombarders en picat Stuka. «Els russos fugen en tots els llocs, i nosatres els seguim», afirma Fuchs. «Tots nosatres tenim fe en una pronta victòria». A voltes, els alemans irrompen en tanta rapidea en les ciutats que els tramvies encara estan en funcionament.

Columna de tropes alemanes. En cap es pot vore un vehícul semioruga SdKfz 250. Li seguixen dos semiorugas Sd. Kfz. 10 i despuix d'ells van dos armes pesades d'infanteria de 15 cm montades sobre el chassis de dos Panzer I versió B (juny)

Durant les primeres hores, Stalin i els seus generals varen pensar que Hitler estava chantajeando a l'URSS, i que en pocs dies presentaria una série de reivindicacions que potser podrien donar peu a un nou tractat de Brest-Litovsk. La seua primera reacció és la d'ordenar no passar a l'ofensiva i no intentar travessar el Bug. No obstant, a les 8 del matí, 4 hores despuix de començar l'invasió segons l'horari de Moscou, des del govern soviètic prenen consciència de que es tracta d'una invasió real a gran escala de l'URSS. Es cancela la primera orde de no contestar a les agressions, i es dona l'orde de passar a l'ofensiva en els bombardejos de ciutats com Königsberg i Memel.

L'historiador britànic Antony Beevor, en el seu llibre Stalingrado (2004) senyala: «Elíder més afamado per la seua desapiadada astúcia havia caigut en una trampa que en bona part era producte de les seues pròpies accions». Eric Hobsbawm, historiador d'orige britànic, afirma en el seu llibre Història d'el XX (1999): «Era una operació tan desbaratada —ya que forçava a Alemània a lluitar en dos fronts— que Stalin no imaginava que Hitler poguera intentar-la. Pero en la llògica d'Hitler, el pròxim pas era conquistar un vast imperi terrestre en l'Est, ric en recursos i en mà d'obra servil, i com tots els experts militars, llevat els redactors, subestimó la capacitat soviètica de resistència.».

L'historiador britànic John Keegan afirma en el seu llibre Operació Barbarroja, invasió de Rússia (1970) que Stalin i el seu Estat Major no varen ser sorpresos totalment per l'atac alemà i inclús varen aplegar a despachar órdens alertant als estats majors dels districtes militars pero en molt poc marge per a que es pogueren prendre les mides pertinents. Açò unit a un atre problema, que les fronteres soviètiques de 1941 havien segut ocupades poc temps arrere, en 1939, i encara no estaven degudament organisades, varen ajudar a la solsida de les defenses soviètiques. L'historiador britànic Robert Service, a la seua volta, apunta en la seua obra Stalin (2006), que Stalin va aplegar a creure en un primer moment que l'orde d'invasió no va poder provindre del propi Hitler, sino d'una conspiració dins de la Wehrmacht. Quan Timoshenko va expressar els seus dubtes al respecte, Stalin va dir: «si fora necessari organisar una provocació, els generals alemans serien capaços de bombardejar les seues pròpies ciutats». Service senyala a la seua volta que encara que és cert que va haver molts informes que indicaven a Moscou les intencions alemanes, també hi havia indicis per a creure que els alemans no atacarien tan pronte: «Encara que havia humiliat a França, Hitler no havia conseguit colpejar mortalment a Anglaterra. Les seues forces armades també s'havien vist en dificultats en els Balcans durant la primavera, quan la resistència de Yugoslàvia a l'ocupació alemana va mantindre ocupades a les tropes que es necessitaven per a l'Operació Barbarroja». Hi havia també alguns informes d'agents soviètics que negaven que l'atac alemà fora imminent.

El mateix 22 de juny va ser l'última volta que Stalin va vore el seu fill Yákov Dzhugashvili. Quan es varen despedir Stalin li va dir: «Veu i lluita». El 16 de juliol va caure presoner dels alemans. Pese a quedar trastornat per la notícia de l'inici de l'invasió, al sendemà va mantindre una agenda apretada de reunions en els membres del Mando Suprem o Stavka. El 23 de juny esta va quedar configurada de la següent manera: Timoshenko es va fer càrrec de la presidència. Dit orgue incloïa ademés a Stalin, Mólotov, Voroshílov, Budionny, Zhúkov i Kuznetsov.

Sobrepassat mentalment per la situació, Stalin es retira el 29 de juny al seu dacha en Blízhniaia. Despuix de permanéixer desaparegut durant més de 24 hores, un grup de personalitats encapçalat per Molotov decidix anar a buscar-li per a tractar de que retornara. Quan Stalin rep a la comitiva, en un primer moment pensa que vénen a arrestar-ho. No obstant, Molotov li planteja de colp i repent la necessitat de crear un Comité Estatal de Defensa, i li propon a Stalin presidir-ho. Beria va sugerir afegir al comité a sí mateix i a Molotov, Voroshílov i a Malenkov. L'1 de juliola notícia va ser comunicada a la prensa, i Stalin tornava a estar al front del país. Durant una intervenció de Nikita Jrushchov davant el XX Congrés del Partit en febrer de 1956 va dir: «Despuix del primer desastre i la primera derrota greus sofrits en el front, Stalin va pensar que havia aplegat el fi. En un dels discursos que va pronunciar en aquell temps, va assegurar: "¡Hem perdut per a sempre quant va crear Lenin!". Despuix d'allò, va estar un temps sense fer res en absolut». Jrushchov donava a entendre que Stalin va caure en l'inacció entre el 21 i el 29 de juny. No obstant, Steven Main, en un treball realisat en l'Universitat d'Edimburc, afirma que, revisant els diaris de reunions de Stalin no es pot demostrar que esta història fora real. D'acort en Main, el 27 de juny Stalin va treballar aproximadament dèu hores, i el 28 unes cinc. Entre el 22 i el 28 de juny, i d'acort en lo trobat per Main en els diaris, Stalin va treballar 168 hores.

En les següents semanes i mesos i com a conseqüència de l'invasió alemana a l'URSS es va reorganisant el mapa internacional d'aliances. Els països aliats i satèlits del Tercer Reich van declarant la guerra o trencant en l'URSS: Itàlia i Romania ho fan el 22 de juny. El 24 ho fa Eslovàquia. El 26 ho fa Finlàndia. El 27 ho fa Hongria. El 30 es produïx una ruptura diplomàtica entre la França de Vichy i l'URSS. A la seua volta, el 22 i 23 de juny els governs britànics i dels EE. UU. declaren el seu respal a l'URSS. El 7-8 de juliol apleguen tropes dels Estats Units a Islàndia. El 12 de juliol'URSS i el govern britànic firmen un acort de cooperació. El 28 de juliol Finlàndia i Gran Bretanya trenquen relacions. El 30 de juliol, el Govern de l'URSS i el Govern polac en l'exili firmen un acort en Londres per a entrenar un eixèrcit polac en territori soviètic. El 14 d'agost, Roosevelt i Churchill acorden en el text de la Carta de l'Atlàntic derrotar a l'Eix. El 16 d'agost el Govern soviètic i el britànic firmen un acort comercial. L'URSS accepta l'ajuda dels EE. UU. i Gran Bretanya. El 17 de setembre forces de l'URSS i britàniques ocupen Teheran (vejau Invasió anglosoviética d'Iran). El 12 de novembre Bulgària declara la guerra a Gran Bretanya, encara que permaneixerà neutral en la guerra contra l'Unió Soviètica. El 7 de decembre Japó ataca als EE. UU. en Pearl Harbor. El govern chinenc de Chiang Kai-shek declara la guerra a Japó, Alemània i Itàlia. L'11 de decembre Alemània i Itàlia declaren la guerra als Estats Units.

En cinc semanes, l'eixèrcit soviètic pert aproximadament un milló de soldats entre el Bug i Smolensk. Moltes de les unitats queden atrapades i cercades entre les columnes alemanes, i al poc temps, sense recaptes ni comunicació, terminen per rendir-se. Els carros de combat soviètics varen agotar en poc temps les seues reserves de munició perforante i es varen vore impotents per a frenar als panzer alemans. No obstant, durant l'operació Barbarroja no es varen produir chocs d'importància entre carros enemics degut a que les Panzerdivisionen tenien l'orde d'alvançar a tota velocitat, deixant a l'infanteria la tasca d'acabar en les bosses soviètiques atrapades en la retaguàrdia. La ràpida derrota de les forces soviètiques provoca el pànic entre la població civil. El Politburó, commocionat pels acontenyiments, manté oberta la comunicació per radi en el Ministeri d'Assunts Exteriors alemà, i tracta en va la mediació de Japó. Centenars de mils de persones escapen a l'est com poden, en trens o a peu. No obstant, en les regions no russes, el ràpit alvanç alemà desperta entre la població un sentiment anticomunista. Molts soviètics, inclús judeus, que no sabien massa sobre els nazis, reben a les tropes alemanes com «libertadores». En Ucrània, una dòna va declarar anys despuix: «Les chiquetes oferien flors als soldats i la gent els oferia pa». «Estàvem molt contents de vore'ls. Anaven a salvar-nos dels comunistes que nos ho havien llevat tot i havien deixat que nos morírem de fam».

Churchill rep la notícia el mateix 22 de juny, a les huit del matí. Demana immediatament que informen a la BBC de que es dirigirà al poble britànic a les nou de la vesprada. Va estar tot el dia preparant el discurs. Finalment va declarar: «He segut a lo llarc d'eixos vinticinc anys l'enemic més determinat del comunisme, pero es tracta de destruir a Hitler i el règim nazi. L'atac contra Rússia és el preludi de l'atac contra les illes britàniques... El combat de cada rus que defén el sol de la seua pàtria és el combat de tots els hòmens lliures». Va oferir pronte ajuda a l'URSS. El 12 de juliol va ser firmat el primer acort tripartit per a l'entrega a gran escala d'armes, material i matèries primeres, tant de Gran Bretanya com dels EE. UU. Els nortamericans, a la seua volta, oferixen un préstam de mil millons de dólars sense interessos. L'ajuda dels Estats Units a l'URSS va tindre que superar en un primer moment les reticències del Departament d'Estat, que va reaccionar con frialdad davant la petició de colaborar en el règim soviètic, i el Departament de Guerra que no creïa que la campanya d'invasió anara a durar més de tres mesos. Roosevelt, no obstant, va preferir escoltar a l'embaixador Davis, qui va opinar que la resistència soviètica «sorprendria al món». Roosevelt vea a Stalin en 1941 més com una figura imperialista en apetencias territorials semblant als antics Sars que com un adalid revolucionari. Pensava que una política realista tenint en conte més el poder militar que l'ideologia permetria finalment a un enteniment diplomàtic entre els Estats Units i l'URSS.

Fragment del discurs de Churchill:

Hitler és un mònstruo de maldat, insaciable en la seua gana de sanc i pillage. No content en mantindre baix la seua bota a tota Europa, o en aterrorizar a les seues regions en distintes formes d'abjecta sumissió, es dispon a perpetrar ara el seu encabotament de carnicero i emissari de la desolació entre les vastes multituts de Rússia i Àsia. La terrible maquinària militar, que de manera tan estúpida, abúlica, i insensata hem permés acumular any rere any —tant nosatres com el restant del món civilisat— als mafiosos nazis, que partien pràcticament de zero, no pot permanéixer inactiva, ya que de lo contrari s'ompliria d'òxit o acabaria feta péntols. Ha de permanéixer en continu moviment, obcecada en triturar la vida de la gent i en calcigar les llars i els drets de centenars de millons de persones. Per tot això, estes sanguinàries sabandijas es disponen ara a llançar als seus mecanisats eixèrcits sobre nous camps de matança, saqueig i devastación.

Andrew Roberts (2019) Churchill: La biografia

En Alemània, la notícia de l'inici de l'invasió a l'URSS és rebuda pel poble en resignació esperant que anara l'última gran ofensiva de la guerra. A les 07:00, Gobbels llig un mensage d'Hitler: «Condenat a mesos de silenci, Poble alemà, ara puc per fi parlar lliurement. En estos moments una marcha està tenint lloc, que per la seua extensió, es compara en la més gran que el món hi haja vist. He decidit de nou posar el destí i el futur del Reich i del nostre poble en mans dels nostres soldats. Que Deu nos ajude, especialment en esta lluita». A pesar dels alvanços inicials, la declaració de Stalin de «Guerra Patriòtica» provoca preocupació entre alguns oficials alemans. El cap de l'Estat Major de l'Eixèrcit alemà senyala: «En tots els llocs, els russos barallen fins a l'últim home. Solament capitulen ocasionalment». Gudrun Himmler, filla d'Heinrich Himmler, tenia 12 anys quan va començar l'invasió alemana a l'URSS. El dia 22 de juny va escriure al seu pare: «És espantós que li fem la guerra a Rússia. Eren els nostres aliats. ¡Rússia és taaaan gran! Si prenem tota Rússia, el combat serà molt difícil.» Himmler, a diferència de la seua filla, tenia molt clares les motivacions ideològiques i racials de l'agressió del Tercer Reich contra l'URSS. En un discurs a un grup de reforç de les Waffen SS que partia cap al front durant el primer més de campanya va dir: «A vosatres, hòmens de les SS, no necessite dir-vos molt —per més d'una década— nosatres, els vells nacional-socialistes, hem lluitat en Alemània contra el bolchevisme, contra el comunisme. Hui podem assegurar una cosa: lo que vàrem predir en la nostra batalla política no era exagerat ni en una frase, ni en una sola paraula (...) És una gran bendició celestial que, per primera volta en un mileni, el destí nos haja donat este Führer. És un colp de suerte que el Führer, a la seua volta, decidira, en el moment just, trastornar els plans de Rússia, impedint aixina un atac rus. Esta és una batalla ideològica i una lluita de races». En tota Europa acodixen a les oficines de reclutament centenars de voluntaris anticomunista que desigen participar en l'invasió a l'URSS: francesos, danesos, belgues, noruecs, holandesos, suecs, suïssos... En Espanya la notícia d'invasió provoca els dies 23 i 24 de juny dos Consells de Ministres en el Pardo a on s'analisa la situació internacional per a determinar qué paper adoptarà el règim de Franco en els dies següents. Una manifestació front a la Secretaria General de la Falange és aprofitada pel ministre d'Exteriors, Serrano Súñer, per a aguaitar-se al balcó i llançar la frase: «¡Rússia és culpable de la Guerra Civil espanyola!». El règim franquiste decidix manar a una divisió de voluntaris al front Rus, que terminaria sent mixta entre militars professionals i falangistes. Les baixes espanyoles en tot el conflicte soviètic-alemà varen ascendir a 22700 - 3934 morts en batalla, 570 morts per malties, 326 desapareguts o capturats, 8466 ferits, 7800 malts i 1600 congelats. Per una atra part, despuix d'un viage del falangiste Gerardo Salvador Merino a Alemània, el govern espanyol firma un acort en el Deutsche Arbeitsfront per a l'enviament de 100 000 treballadors al Tercer Reich. Entre 15 000 i 20 000 espanyols acodiran a l'oferta. Pese als desijos alemans d'unir a Espanya a les potències de l'Eix, l'enviament d'esta divisió no serà el preludi de declaració de guerra formal del govern de Franco contra l'URSS. Ribbentrop va invitar a Franco a que el seu compromís fora més formal, no obstant este va alegar que no pot perque Espanya no podria soportar un bloqueig naval aliat. Quan Samuel Hoare, embaixador britànic en Espanya entre 1940 i 1944, va reprochar a Franco l'enviament de la divisió de voluntaris, est li va replicar que hi ha dos guerres en marcha: per un costat contra els aliats, i per un atre contra Rússia. Espanya prenia partit en la segona sense declarar la guerra als aliats occidentals.

El 3 de juliol, Stalin es va dirigir per primera volta al poble soviètic per a advertir que no es tractava d'una guerra convencional, sino que estava en joc la supervivència de la pròpia URSS. No apela a la revolució o al règim comuniste, sino que ix en defensa de la «Mare Pàtria» al mateix temps que invoca als héroes nacionals. Eixe mateix dia, el general Pávlov i el seu Estat Major varen ser jujats en un consell de guerra per incompetència i fusilats.

Juny-juliol

Anuncie del començ de la Gran Guerra Patriòtica en Bakú (22 de juny)

Chiquets soviètics esglayats durant un bombardeig alemà prop de Minsk, Bielorússia (24 de juny)

Erro al crear miniatura:

Persones corrent en un carrer de Leningrado en escoltar una sirena alertant d'un bombardeig (juny)

Mai en l'història s'havia llançat una operació de semblant envergadura. Les tècniques d'organisació, comunicacions i transport de principis dels anys 40 d'el XX varen permetre la major operació d'invasió fins a la data. Una de les declaracions d'Hitler anteriors a l'inici de l'operació va ser: «Quan s'inicie l'operació Barbarroja, el món contindrà la respiració». Setze dies en acabant de que s'iniciara l'operació Barbarroja, l'eixèrcit alemà havia capturat 300 000 presoners, 2500 tancs, 1400 canons i 250 avions.

Despuix de la ruptura de la Llínea Stalin, Hitler i els seus generals s'enfrontarien al dilema de dirigir-se al nort o al sur. En les immenses zones que van caent baix el control alemà s'inicia de colp i repent un programa de persecució de persones considerades pels nazis indesijables com els judeus o els partisanos que actuaven en la retaguàrdia alemana. Les cinc divisions motorisades (també disponien de carros) de les Waffen SS implicades en l'Operació Barbarroja, baix les órdens d'Himmler, actuaran en gran celosia i ferocitat per a portar a terme per un costat les operacions militars i per un atre la seua missió d'extermini. En finalisar 1941, la fama de les Waffen SS com a unitats efectives i brutals serien conegudes en tot l'eixèrcit alemà. Davant els ràpits alvanços, la sensació de victòria es contagia entre els mandos de l'Eixèrcit alemà. El 3 de juliol de 1941, Halder afirma: «no és exagerat dir que la campanya contra Rússia ha conclós en èxit en el determini de quinze dies». Esta sensació de victòria contrasta, no obstant en els problemes de llogística que començaven a sorgir en les forces d'invasió. Algunes unitats ni tan sols reben suficients racions ya en juliol.

Fragment del Pravda a on s'informa sobre la creació del Constitució del Comité Estatal de Defensa l'1 de juliol de 1941:

Constitució del Comité Estatal de Defensa de l'URSS: El Presidium del Soviet Suprem de l'URSS, el Comité Central del PC i el Consell de Comissaris del Poble de l'URSS, en vista de la situació extraordinària i en la finalitat d'una ràpida movilisació de totes les forces dels pobles de l'URSS per a fer resistència a l'enemic que ha agredit a la nostra Pàtria, han reconegut com a necessària la constitució del Comité Estatal de Defensa baix la presidència del camarada J. Stalin. En mans del Comité Estatal de Defensa es concentra tota la plenitut de poders en l'Estat. Tots els ciutadans i tots els òrguens del Partit, de l'Estat, del Komsomol i militars estan obligats a complir absolutament totes les resolucions i disposicions del Comité Estatal de Defensa.

(Pravda, 1 de juliol de 1941)

Experiència de Vasili Grossman, escritor i periodiste soviètic:

Les hordes alemanes alvançaven des d'occident. Els seus tancs exhibien com a emblema calaveres en tébees creuades, dragons verts i rojos, boques de llop, coes de rabosot i caps de cérvol. Cada soldat alemà duya en les seues bojaques fotografies del París vençut, de la Varsòvia destruïda, del Verdún deshonrat, del Belgrat reduït a cendres, de Brusseles i Ámsterdam, d'Oslo i Narvik, d'Atenes i Gdynia invadits. [...] I decenes de millons d'hòmens s'alçaven per a fer-els front, hòmens vinguts delímpido Oká i de l'ample Volga, de l'ombrós i groguenc Kama, del espumoso Irtysh; de les estepas de Kazakhstan i de la conca del Donetsk; de les ciutats de Kerch, Astrakán i Vorónezh. El poble organisava el seu defensa: decenes de millons de braços fidels cavaven sangues antitanque, trincheres, refugis i pous; [...] les alambrada envolien els territoris de les fàbriques i empreses; les barres de ferro es transformaven en erizos antitanque, tancant les places i carrers de les nostres chicotetes i volgudes ciutats, plenes de verdor.

Vasili Grossman, Anys de Guerra (2009)

Fragment d'una entrevista realisada a un veterana soviètica per la periodista bielorusa Svetlana Aleksiévich:

«Any 1941… Nos varen rodejar. En nosatres estava Lunin, l'instructor polític… Va llegir davant tots nosatres el decret que dia que els soldats soviètics no s'entregaven a l'enemic. El camarada Stalin havia dit que entre nosatres no existien els presoners, solament els traïdors. Els chicons varen traure les pistoles… Llavors l'instructor polític va dir: “No ho feu. Vixcau, chics, sou jóvens”. I es va pegar un tir…».

Fragment dellibre La guerra no té rostre de dòna, (2015) escrit per la periodista Svetlana Aleksiévich

Soldats soviètics destinats en Smolensk. Els dos de l'esquerra van armats en rifles Mosin-Nagant. El tercer per l'esquerra va armat en un subfusell PPSh-41. Tots estan equipats caixcos modele SSh-36 i jaquetes gymnastyorka per a l'estiu de color caqui clar (1 de juliol)

Erro al crear miniatura:

Órdens nazis contra els judeus en Liepāja, Letònia (5 de juliol)

Vanguarda d'una patrulla alemana de cavalleria aplega a un llogaret en flames a causa de l'artilleria alemana (17 de juliol)

El Grup d'Eixèrcits Nort. El Mariscal von Leeb anota que no troba gran resistència i alvança entre 30 i 40 quilómetros diaris a través de Lituània. Açò serà cert en les unitats acorazar, pero per a les unitats d'infanteria, no obstant estos primers dies seran de fet alguns dels més sanguinosos de la campanya.

En el sector nort, la preparació artillera comença a les 03:05 hores en Alemània, les 04:05 en Moscou. S'usen canons sobre raïls de 280 mm en un alcanç de 14 quilómetros. Els sapadors netegen els obstàculs de la frontera i despuix d'estos alvança l'infanteria seguida de les vanguardes de les unitats panzer. En les primeres hores del matí del primer dia d'invasió els alemans capturen intactes els ponts sobre el riu Niemen. Les posicions soviètiques entorn a Raseiniai, a 75 quilómetros de Kaunas, varen ser atacades per unitats del XLI Panzer Corps manades pel Generaloberst Erich Hoepner despuix d'un atac previ de la Luftwaffe.

El coronel Kuznetsov ordena una maniobra de contraatac flanquejant a les unitats alemanes. Els alemans queden sorpresos en enfrontar-se per primera volta als carros soviètics KV-1 i KV-2. Els panzer alemans reben l'orde d'immovilisar-els per mig d'atacs per darrere en el fòc centrat en les seues cadenes per a després concentrar sobre els carros soviètics els canons antiaèreus de 88 mm. Un sol carro KV-2 localisat en un encreuament en les rodalies de Raseiniai conseguix detindre durant unes hores l'alvanç de la 6.º Divisió Pánzer. Despuix de finalisar el dia els soviètics entorn a Raseiniai han perdut més de la mitat de les seues 1 400 carros, encara que la majoria eren els ya obsolets T-26. El 23 de juny els alemans proseguixen el seu alvanç i prenen Kaunas i el 24 Vilna. El dijous 26 capturen Daugavpils i el 27 Liepāja, ciutat situada a l'oest de Letònia, en la mar Bàltica. L'1 de julioles forces de Leeb es fan en Riga, capital de Letònia, per a, a continuació, alvançar en direcció a Pskov, que cau el 3 d'eixe mateix més. Els soviètics contraatacan sense èxit el 6 de juliol en l'objectiu de frenar l'alvanç alemà cap a Pskov, perdent 140 carros en l'acció. El 14 de juliol cau Luga, lo que permet a les forces alemanes estar a sol 200 quilómetros de Leningrado. Els soviètics movilisen a tots els soldats i habitants de la ciutat per a alçar les defenses a tota velocitat: fossos antitanques, blocaos, barricades, trincheres... El 18 de juliol, s'establix el racionament d'aliments a la població. El 20 de juliol els soviètics contraatacaron durant 48 hores en la zona de Novgorod, encara que els alemans resistixen en les seues posicions. El 30 de juliol, la Wehrmacht aplega a les vores del llac Ilmen. Leningrado està a sol 120 quilómetros.

Assessinat d'un civil per part dels soldats de les Waffen SS (juliol). L'alemà empunya un subfusell Erma EMP

El 22 de juny, en el front noruec, la 2.ª Divisió de Montanya alemana va donar començ a la Operació Renntier aplegant a Liinakhamari, en territori soviètic. El 25 de juny el govern suec consentix que la 163.º Divisió d'Infanteria alemana travesse el seu territori des d'Oslo fins a Filandia. El major general alemà, Eduard Dietl, en l'objectiu d'alvançar cap a Múrmansk, a 100 quilómetros, captura Titovka, pero dos contraatacs soviètics li impedixen seguir alvançant. A petició soviètica, els britànics varen manar el 23 de juliol a la mar Blanco dos portaavions, dos travessies i sis destructors. El 30 de juliol, aparats britànics varen bombardejar Kirkenes, Petsamo (actual Pechenga) i Liinakhamari pero poc despuix, despuix de sofrir greus pèrdues, varen retornar a Scapa Flow. La flota del Bàltic forma un grup de destructors i patrullero a les órdens del contralmirante W. P. Drozd per a atacar els combois alemans en el golf de Riga. El 12 i 13 de juliol ataquen a les gabarras que transporten material sense conseguir acabar en elles. Els soviètics disparen a molta distància per por als torpederos alemans.

El Grup d'Eixèrcits Centre. A la 01:00h del 22 de juny, el mariscal Kliment Voroshilov va telefonejar a Dmitri Pávlov, comandant del Front Oest per a informar-se de la situació en la frontera. Pávlov li va comunicar que hi havia importants moviments de tropes en el costat alemà. Se li ordena que no responga a cap provocació. A les 03:05 (hora alemana), despuix d'una intensa preparació artillera, unitats del 9.º Eixèrcit alemà i del Panzergruppe 3 varen penetrar en territori de l'Unió Soviètica, seguits no molt de llunt per la vanguarda del 4.º Eixèrcit i del Panzergruppe 2. Són un total de 51 divisions, que sumaven al voltant d'1,2 millons de soldats. Pavlov va rebre una cridada del tinent general Vasili Kuznetsov, qui li informa de lo següent: «... En tots els fronts s'ha obert fòc d'artilleria i d'armes automàtiques. Sobre Grodno fins a 50-60 avions bombardegen el quarter general... tinc que refugiar-me en el sòtol...». Pávlov ordena a les seues tropes posar en marcha el pla «Grodno-41» com a resposta als atacs. Dèu minuts despuix, va rebre una nova cridada, esta volta de l'eixèrcit situat en Kobryn per a informar-li de l'atac artillero que estan sofrint. Els ordena contraatacar. Immediatament despuix, les comunicacions queden interrompudes.

Pese a que les divisions alemanes no tenen dificultats en l'assalt a les posicions despuix dels rius Niemen i Bug, si be és cert que va ser l'aviació alemana la que va ajudar a que l'assalt es decantara del costat alemà, es troben en una resistència important en la fortalea de Brest-Litovsk. Una força estimada en uns 4000 combatents conté durant semanes l'assalt de la 45.ª divisió d'Infanteria alemana. La fortalea de Brest-Litovsk és somesa a un fort bombardeig d'artilleria a les 03:15h en canons «Karl» i llançadors d'eixides Nebelwerfer de 150 mm més tres bateries de morters de 210 mm. Quatre minuts despuix, tropes alemanes travessen el Bug en llanches. Els alemans tracten de capturar de colp i repent el pont de Terespol, pero es troben en una important resistència soviètica. A les 04:00h el fòc de bombardeig alemà es concentra sobre els barracons, accessos i ponts de la fortalea. Dos batallons es queden en el seu interior davant l'impossibilitat d'abandonar el recint.

La fortalea dispon de muralles, torreones i fos, els quals inesperadament servixen com a protecció front als assalts i fòc d'artilleria. Inclús despuix d'obrir diverses breches, l'infanteria alemana sofrix importants baixes en obrir-se camí pels carrers estrets baix el fòc de francotirador i ametralladores. A les 12:00 Schliepper comunica al Cos d'Eixèrcit que la ciutadella seguix en mans soviètiques i que les baixes alemanes sofrides en l'assalt fins a eixe moment són altes. A les 18:30 Günther von Kluge ordena que es detinga l'assalt per a passar a sometre la ciutat per mig d'un sege prolongat i reduir les baixes alemanes. La divisió amprada ha tingut tantes baixes en 24 hores com en les sis semanes de la campanya de França. Per a l'historiador espanyol Álvaro Lozano, l'assalt a Brest-Litovsk es podria considerar una bestreta a lo que es trobarien els alemans en Stalingrado en 1942. La nit del dia 22 al 23, Timoshenko flama per teléfon al tinent general Iván Boldin, segon al mando de Pávlov, i li ordena de nou no contraatacar als alemans. Molts soviètics es llimiten a esperar en una situació crítica una orde ofensiva des de Moscou. Les estacions de ràdio alemanes intercepten comunicacions soviètiques que pregunten qué devien fer davant els alemans. En la zona que va des de Bielostok a Brest alvancen les forces del 4.º Eixèrcit alemà. En amanecer ya han alvançat entre 4 i 5 quilómetros. A 35 quilómetros al sur de Bialystok, un testic conta: «... la població de Bielsk Podlyaski, es va despertar pel cañoneo i es va aglutinar en la plaça intentant averiguar qué passava. Llavors sobre la ciutat varen sobrevolar bombarders en picat Ju-87. En qüestió de 5 a 7 minuts una concentració de bombarders bimotores va fer la seua aparició. Les bombes varen caure sobre el centre de la ciutat [...] Acabat el bombardeig, els alemans "varen rosar" en fòc d'ametralladores els carrers de Bielsk. Varen causar decenes de morts i ferits entre la població civil». En els boscs de Pratulin, a les 04:45 del dia un de l'invasió, 80 panzers especialment adaptats per a vadear rius profunts se sumergixen en les aigües del Bug. En el seu alvanç solament descolla un tubo de respiració per a la tripulació i el motor. Una volta apleguen a la vora oposta es van reunint els carros en un mateix punt. Stalin està ansiós per conéixer notícies precises del front. Ordena al mariscal Shaposhnikov que vaja en persona al renombrado Zapadny-Front (Front Oest) per a obtindre informació de primera mà. Les unitats soviètiques varen lluitar en bravura, pero el front es va anar desmoronando segons passaven les hores. Hitler es trobava en la «Guarida dellop» observant els mapes de situació i en propondre que els panzer tornaren sobre les afores de Bialystok per a cercar al 10.º Eixèrcit soviètic provoca el primer conflicte dins del OKW. Bock, Halder i von Brauchitsch opinen que detindre els panzer és un error, no obstant de porta a terme. El 25 de juny, el Grup d'Eixèrcits Centre es trobava lluitant en tres batalles d'envolvimiento: una en Brest-Litovsk, una atra en Białystok, i la tercera al voltant de Vawkavysk. Sense contar en el retart del sege a Brest-Litovsk, l'alvanç alemà és notable encara que no com estava planejat ya que les unitats soviètiques no es rendien automàticament: rodegen dotze divisions soviètiques en Biaystok i Volkovysk. El dumenge 29 rodegen atres setze divisions a l'oest de Minsk, que aguanten fins al 9 de juliol. Molts soldats i oficials s'internen en els pantans de Pripet, iniciant una guerra de guerrilles contres les forces d'ocupació enemigues. La caiguda de Minsk va supondre per a l'Eixèrcit Rojo un revés important. Els alemans varen capturar 287 000 presoners. A la seua volta varen capturar o varen destruir 2500 carros i 1500 peces d'artilleria (vejau Batalla de Białystok-Minsk). El 8 de juliol, carros integrants de la 17.ª Divisió Panzer voregen cultius de creïlles i dacsa entorn a Sianno en la RSS de Bielorússia, a la vora del Dniéper. Els Panzer III duen setze dies de lluita ininterrompuda i les seues cansades dotacions reben órdens d'economizar davant l'escassea de municions. Durant una parada de descans, sorgix en el camp de dacsa la silueta d'un carro desconegut per als alemans. Varis Panzer III ixen a la seua trobada i descobrixen que els seus dispars reboten contra la seua torreta. El tanc soviètic continua el seu alvanç enrollant a un canó contracarro alemà de 37 mm, i deixant un Panzer III en flames. Es mou en llibertat durant 14 minuts per la retaguàrdia alemana fins que un canó de 100 mm conseguix destruir-ho per darrere. Est és el primer contacte entre la 17.ª Divisió Pánzer i un T-34 soviètic. Estes trobades es repetixen a lo llarc de tot el front i minen la confiança dels alemans sobre les capacitats dels seus propis tancs.

Erro al crear miniatura:

Tropes alemanes entrant en Smolensko (juliol).

Els carros de Guderian continuen cap a Smolensko a on apleguen el dia 10, data en la que comença oficialment la batalla per capturar esta ciutat. No obstant, deu esperar a l'arribada de l'infanteria per a poder assaltar la ciutat. Estes esperes resulten desastroses per als objectius generals fixats per a la campanya. Una volta reagrupades les forces, von Bock ordena l'assalt. Des de Vítebsk alvancen els 2 i 3 grups Panzer en direcció a Dujovschina, i des d'Orsha cap a Yelnia en idea de dividir i cercar als Eixèrcits soviètics Setze, Dèneu i Vint localisats en el centre del front de Timoshenko. Al mateix temps, l'ala esquerra del 3.º Grup Panzer alvancen des dels seus caps de pont a la vora del riu Dvina cap a Velíkiye mentres l'ala dreta de Guderian alvança cap a Roslavl. Durant l'assalt, les tropes alemanes es troben en una tenaz resistència soviètica, una forta concentració artillera i una nova arma, elanzacohetes Katiusha. El coronel general Yeremenko escriu en el seu diari: «L'efecte de dotzenes d'explosions simultànees va superar en molt tot lo previst. Les tropes enemigues varen fugir assuts del pànic. Pero també varen tornar el rostre, a la carrera, les nostres avanzadillas més propenques a les explosions, perque res se'ls havia advertit de la nostra intenció d'amprar la nova arma, en la finalitat de preservar el secret.» La seua presència, de la mateixa manera que el KV-1 i el T-34 va supondre una atra advertència de perill per a l'Eixèrcit alemà sobre la capacitat militar real dels soviètics. Els alemans perseveran en els seus atacs a la ciutat i en diferents punts de les defenses soviètiques comencen a aparéixer fissures. L'11 de juliol, el 2.º Grup Panzer de Guderian captura varis caps de pont sobre el Dnieper al sur d'Orsha i al nort de Novy Bikhov i des d'ahí llança al sendemà el bot cap a Smolensko i Krichev desbordant pel nort i pel sur al 13.º Eixèrcit soviètic. Part dels restants d'este eixèrcit que no conseguixen replegar-se a l'est s'atrincheren en Mahiliou, retardant l'alvanç del 2.º Grup Panzer dos semanes en el seu alvanç cap a Roslavl. El 27 de juliol es convoca una reunió de comandants del Grup d'Eixèrcits Centre en Nowy Borissow. Guderian acodix en l'esperança de que li ordenen seguir alvançant cap a Moscou, o, per lo manco, cap a Briansk. Pero rep un memoràndum de von Brauchitsch, a on se li indica que deu marchar cap a la destrucció del 5.º Eixèrcit soviètic en Gómel. Guderian, qui és ascendit en eixa mateixa reunió a comandant d'Eixèrcit, es mostra contrariat per l'encàrrec d'acabar en una bossa enemiga situada a la seua retaguàrdia, una tasca, segons la seua opinió, més pròpia de l'infanteria. Pero les órdens de von Brauchitsch emanen de les indicacions d'Hitler plasmades en la Directriu N.º 33. Guderian, en haver segut ascendit, s'independisa de Kluge, comandant del 4.º Eixèrcit, contra qui sentia antipatia, i queda baix les órdens directes de Bock. Per a eludir pel moment les órdens rebudes, Guderian decidix mamprendre una acció dilatoria en l'assalt de Roslav. Eixe mateix dia, Guderian rep la visita de l'ajudant de camp d'Hitler, Rudolf Schmundt, en el pretext d'impondre-li els Fulls de Roure de la seua Creu de Ferro, pero la seua principal intenció és discutir en ell els seus plans. Li informa que Hitler encara no s'ha decidit si desija donar prioritat a Leningrado, a Moscou o a Ucrània encara que en realitat, poc temps despuix Hitler dictaria la Directriu n.º 34 en la que s'ordenaria al Grup d'Eixèrcits Centre passar a la defensiva.

La 29 Divisió Motorisada captura Smolensko el dia 29. Per als alemans, la batalla de Smolensko encara no presenta un caire desfavorable a finals de juliol encara que es va fent evident que el camí cap a Moscou no serà fàcil. Entre els presoners de Smolensko estava Yákov Dzhugashvili, fill major de Stalin. Els alemans es veuen obligats a detindre l'alvanç a causa d'una força de 700 000 soviètics a l'est de la ciutat, aïllats pero ben ormejats, ya que podien tallar la ruta de suministraments alemà. Dita força no és derrotada fins a finals d'agost, desbaratant el calendari alemà en el seu alvanç cap a Moscou. L'historiador Robert J. Kershaw afirma en el seu llibre Tank Men: «Cap al 17 de julioles pinces de vanguarda es varen tancar de nou sobre Smolensk, esta volta atrapant en una bossa a tres eixèrcits soviètics. [...] Va ser en este moment quan la Blitzkrieg es va quedar sense resuello. No hi havia disponibles més unitats mòvils alemanes, de tamany apreciable, en les que continuar l'alvanç cap a l'est mentres les divisions d'infanteria seguiren tan ressagades. Pese a les brutals pèrdues soviètiques, l'ímpetu de la Blitzkrieg havia mort just més allà del «pont de terra» de Smolensk, l'històric punt de partida en direcció a Moscou d'anteriors invasions». Douglas Orgill, a la seua volta, senyala en el seu llibre Les forces acorazar alemanes (1974) que Hitler i el seu estat major varen confiar massa en 1941 en un material de guerra alemà escàs, a voltes mediocre, tant en vehículs com a aviació, i una excessiva confiança en les capacitats de la Wehrmacht. No varen prestar massa atenció en aspectes essencials com la llogística o el reforç de les divisions panzer que anaven perdent carros a mida que alvançaven.

El 21 de juliola Luftwaffe llança el primer bombardeig sobre Moscou. La força es compon de 195 bombarders i el seu escolta. No obstant, davant la gran concentració de fòc antiaèreu, no conseguixen sobrevolar el centre de la ciutat.

Una patrulla de sapadors de ferrocarril alemans en una ametralladora MG-34 prop d'Odesa (juliol)

El Hanomag SdKfZ 251/10 va servir per al transport i respal dels Granaders Panzer. Caria de la potència necessària i no tenia bona movilitat. Pesava 8,5 tonellades, tenia un canó de 37 mm, i una ametralladora de 7,92 mm. Tenia un blindage de 12 mm en la part davantera i 7 mm en el restant. Tenia una velocitat màxima de 55 km/h i una autonomia de 320 km. En la fotografia es pot vore l'infanteria alemana assaltant un llogaret en flames en el front oriental (juny)

El Grup d'Eixèrcits Sur. A les 03:15, les bateries i morters alemans òbrin fòc a lo llarc de la frontera. Al mateix temps, tropes alemanes dels regiments de la 57 I. D. travessen el riu Bug per mig de chicotets pots de goma. En pocs minuts capturen intacte el pont de Sokal. L'I Grup Panzer és la punta de llança composta per tres grups motorisats i un d'infanteria. El mariscal von Rundstedt té com a objectiu l'indústria de Kiev. El 25 de juny prenen Dubno per a alvançar immediatament cap a Rivne. El 2 de juliol, alemans i rumans alvancen des de Besarabia (actual Moldàvia) cap a Odesa, mentres que les unitats blindades de Kleist s'aproximen a Zhitómir i a Berdýchiv. El 10 de juliol, les forces de von Rundstedt estan a sol 15 quilómetros de Kiev. Els soviètics contraatacaron des de Kórosten, sent rebujats. En Uman, a 50 quilómetros al sur de Kiev, alemans i hongaresos cerquen al 6.º i 12.º Eixèrcits soviètics, els qui resistixen fins al 8 d'agost. A finals de juliol, els hongaresos conseguixen prendre Chisináu, en Besarabia.

El 8 de juliol, Halder presenta un informe molt optimiste: afirma que de les 164 divisions soviètiques conegudes havien segut aniquilades 89 i que, de les restants, 18 estaven desplegades en fronts secundaris, d'atres 11 no tenien notícies i que solament 46 estaven en condicions de combatre. El 12 de juliol, un sol canó d'assalt StuG III comandado per Michael Wittmann conseguix destruir sis T-34/76 soviètics. El 19 de juliol, Hitler, i pese al consell contrari de Brauchitsch, pren una decisió de gran importància en tot el plantejament de l'operació Barbarroja: davant el problema de tindre compromeses numeroses tropes en la bossa de Smolensk i no poder alvançar cap a Moscou, ordena que unitats blindades del Grup d'Eixèrcits Centre es desplacen cap al sur per a recolzar a les forces de von Rundstedt en el seu alvanç cap a Kiev. El resultat va ser la directriu N.º 33 del OKW, dictada el 19 de juliol, a on s'especificava que una volta terminades les accions sobre Smolensko, el 2.º Grup Panzer de Guderian i l'infanteria del 2.º Eixèrcit alvançarien cap al surest per a acabar en el 21.º Eixèrcit soviètic.

També ordena al Grup d'Eixèrcits Sur creuar el Dò per a apropiar-se de la regió industrial de Járkov i després alvançar en direcció al Caucas. El 23 de juliol té lloc una conferència entre Hitler, Brauchitsch i Halder. Este últim informa que l'eixèrcit soviètic dispon encara d'a lo manco 98 divisions, 13 d'elles acorazar. És casi el doble de l'anterior informe, dos semanes arrere. Abans els plans d'Hitler de seguir alvançant a igual ritme pero en menys mijos, en els efectius panzer reduïts a la mitat en un sol més de combats, Brauchitsch i Halder es varen marchar disgustats i redacten un document conjunt a on expressaven les seues discrepàncies en Hitler. No era possible prendre ràpit Moscou solament en infanteria, i els 2 i 3 Grups Panzer solament estarien de nou disponibles a principi de setembre. El OKH seguia defenent que la millor estratègia era seguir alvançant cap a Moscou en tots els recursos possibles per ser la sèu del govern, un important pol industrial i el núcleu de la ret ferroviària. En el seu captura, segons el OKH, l'Unió Soviètica quedaria partida en dos. Hitler contestava a estes sugerències que cap dels seus generals comprenien be l'economia en temps de guerra i que Moscou era un objectiu secundari.

En la mar Negra els soviètics perden el destructor Moscou durant el bombardeig de Constanza el 26 de juny. Els destructors Járkov i Moscou, de la classe Leningrado, protegits per la travessia Voroshilov i els destructors Soobrazitelny i Smyshleny realisen 350 dispars a 19 i 20 quilómetros de distància contra els depòsits de combustible del port sense aplegar a causar danys en el seu objectiu principal. Els destructors rumans Marasti i Regina Maria contraatacan en dotze andanades a dèu quilómetros de distància. Conten en la ventaja de distinguir en claritat als barcos soviètics gràcies a les llums del alba. Són alcançats tant el Moscou com el Járkov, que inicien la retirada perseguits per llanches torpederas rumanes, la Viforul i la Vijelia. A les 04:24h del matí, el Moscou s'adinsa en un camp de mines defensiu rumà colisionant contra una d'elles. Despuix de l'explosió, es partix per la mitat i s'afona en 268 dels seus tripulants.

Alguns pobles com els ucranians o els lituans reben als alemans com a forces de lliberació. Pero Hitler, basat en la seua doctrina raciste de la supremacia ària desprecia el respal dels pobles eslaus per considerar-ho innecessari. Sobre els russos o ucranians, l'ideologia nazi els considerava Untermenschen o «subhumanos», destinats a l'explotació i allent extermini per fam, ordenant el Führer que la població eslava rebera un tractament especialment cruel i brutal, a l'extrem de dispondre per mig d'órdens escrites que no hi hauria castic per als soldats de la Wehrmacht que cometeren crims contra civils, per salvages o atroços que estos anaren (vejau Decret Barbarroja). Esta opressió violenta, basada en el pur racisme nazi, va causar que l'actitut de la població civil es tornara molt pronte en contra dels invasores, eliminant tota opció de que el Tercer Reich guanyara algun grau de sincera colaboració. Ademés, en quant va escomençar l'atac alemà varen actuar les unitats especials de les SS d'Himmler, dedicades a la persecució i assessinat de judeus en el territori soviètic ocupat.

Stalin, en contrast, abandona l'image intimidatoria que s'havia forjat durant la Gran Porga i apela directament als ciutadans soviètics cridant-els «germans i germanes» en els seus discursos radiados, per a conseguir per mig de la propaganda un adheriment ferm de les masses al règim. Els pobles conquistats, asqueados per la brutalitat alemana, varen ser inspirats per la propaganda soviètica que invocava al nacionalisme panruso en oposició a l'amenaça germana (deixant de costat adheriment ideològic al règim). Tant alemans com a russos tracten en brutalitat als seus presoners, deixant-els morir de fam —registrant-se inclús casos de canibalisme— o directament fusilant-els. La després denominada pels soviètics Gran Guerra Pàtria va escomençar a mostrar ribets dantescos mai abans vists de ferocitat, impiedad i inmisericorde per a en l'enemic, justificats des del punt de vista propagandístic sobre la base de que els propis soldats soviètics havien pogut vore el tipo de brutalitat que varen cometre els soldats nazis en els civils soviètics (incloent a les seues famílies).

Alvances alemans abans de l'inici de l'Operació Tifó —Batalla de Moscou— (setembre de 1941)

Experiència del mariscal de camp alemà, Erich von Manstein, sobre el dia de l'inici de l'operació Barbarroja:

El 21 de juny, a les 13 hores, rebíem en la Comandància General'orde d'iniciar l'ofensiva a les 3 hores de la matinada següent. ¡La sòrt estava tirada! El reduït espai de que disponíem en el sector boscós del nort del Niemen per a desplegar el Cos, només nos va permetre situar de moment a la 8.ª Divisió 8 Panzer i a la 290.ª d'Infanteria per a l'atac a les posicions fronterices enemigues que sabíem guarnides, mentres deixàvem encara al sur del riu a la 3.ª Divisió d'Infanteria Motorisada. (...) ya en aquell primer dia de lluita nos va mostrar el seu verdader rostre l'enemic. Un dels nostres soldats de descoberta, al que l'enemic havia tallat la retirada, va ser trobat més vesprada mort i atrozmente mutilat. (...) I no havia de ser aquell'únic detall revelador de la manera soviètica d'entendre la guerra, sino que molt a sovint es donaria despuix el cas en que els soldats russos alçaren les mans en senyal de rendició, per a empunyar després les armes per sorpresa en quant els nostres se'ls acostaven. Com també la treta dels ferits que es fingien morts per a disparar a mansalva sobre els soldats alemans que s'alluntaven.

Erich von Manstein, Victòries frustrades (2007)

Experiència de Kurt Meyer, de les Waffen-SS, sobre la primera volta que veuen soldats alemans eixecutats en el front oriental:

Yo marchava darrere de la secció de vanguarda i escrutava el terreny en els meus binoculares. Vaig creure distinguir un canó abandonat en l'ala. Per primera volta havíem trobat un arma alemana abandonada en el camp de batalla. [...] No es divisaven soldats, ni vius ni morts. Pugem llentament la pendent. [...] podíem distinguir clarament una taca gran i una atra chicoteta. Vaig deixar caure els meus binoculares, em vaig fregar els ulls i els vaig agarrar de nou. [...] ¿Podia ser cert lo que acabava de vore? Vàrem recórrer ràpidament els últims doscents metros. [...] Els cossos nuets d'una companyia de soldats alemans brutalment massacrats yacer davant nosatres. Les seues mans estaven nugades en aram. Els seus ulls molt oberts nos miraven fijamente. Els oficials d'esta companyia havien tingut potser un final més cruel. [...] Trobem els seus cossos hollados i fets péntols.

Kurt Meyer, Granaders (2016) pp. 103-104

Experiència del tinent de la Wehrmacht, Heinz R. en el seu pas per Ucrània en el 93.º Regiment d'Infanteria el 26 de juny de 1941:

Vàrem tornar a posar-nos en marcha en les primeres llums del alba. Els camins eren pèssims, pero, com havia plogut, hi havia menys pols. En no poques ocasions vàrem ser camp a través, perque les carreteres es trobaven en un estat llamentable. Les cases eren primitives, pero no estaven especialment brutes. [...] Les carreteres tenien cada volta més fanc [...]. A sovint estaven invadides de maleza, pero, aixina i tot, conseguim alvançar. [...] Quan va caure la nit, apleguem a la chicoteta ciutat de L. En la perifèria, ardien ruïnes de cases. Els habitants no havien fugit. En una placeta hi havia molts soldats interrogant en insistència a un judeu que, aterrorizado, era incapaç de defendre's. Ell estava tombat en el sol, suplicant. Dien que havia segut còmpliç en la mutilació de dos aviadors alemans que havien tingut que fer un aterrisage d'emergència. Poc despuix vaig sentir varis dispars. La nit següent vaig dormir molt be en el camió. De matí, vaig trobar combustible i vàrem poder continuar el viage en Berndt. A migdia, vàrem vore soldats d'infanteria pentinant els camps de cereals i les granges, en busca dels soldats que havien fugit. De sobte, es varen sentir fortes detonació. Els francotirador no es deixaven agarrar. Al final, es va capcionar fòc a les granges en les que s'amagaven. A continuació, vaig continuar el meu camí en moto. En un moment donat, vaig vore molts russos morts. Pero aparte d'això no vaig trobar més que pols i sol.

Heinz R., Cartes de la Wehrmacht: La Segona Guerra Mundial contada pels soldats (2015)

Plans d'Hitler per als territoris conquistats revelat als seus colaboradors més íntims el 17 de setembre de 1941:

És necessari que dominem eixa regió de l'est en doscents cinquanta mil hòmens enquadrats per bons administradors. Prengam eixemple dels anglesos, que en un total de doscents cinquanta mil hòmens —d'ells cinquanta mil soldats— governen a quatrecents millons d'hindús. L'espai en Rússia deu ser dominat per a sempre pels alemans. El nostre major error seria voler educar a eixes masses. Lo únic que nos interessa és que eixes gents es llimiten a interpretar les senyals de les carreteres. Actualment són analfabets i aixina deuen quedar-se. Pero cal fer, naturalment, que puguen viure en decència, cosa que també nos interessa a nosatres. Del sur d'Ucrània, particularment de Crimea, farem una colónia exclusivament alemana. No em donarà molt treball dispersar als seus actuals pobladors. [...] Proveirem de cereals a tots els que en Europa carixen d'ells. Crimea nos donarà els fruts del sur, el cotó i el caucho (40 000 hectàrees de plantacions seran suficients per a assegurar la nostra independència). [...] Als ucranians els proporcionarem pañoletas, contes de cristal i tot lo que els agrada als pobles colonials. Els alemans, açò és essencial, deuran constituir entre sí una societat tancada com una fortalea. L'últim cochero nostre deu ser superior a qualsevol indígena. Per a la joventut alemana, açò serà un magnífic camp d'experiències. Atraurem a Ucrània als danesos, a holandesos, noruecs i suecs. L'eixèrcit trobarà allí camps de maniobres, i la nostra aviació l'espai que li és necessari.

H. Trevor-Roper, Les conversacions privades d'Hitler (2004)

Agost

Kradschützen ("Infanteria motociclista") de la 3.ª SS Divisió Totenkopf en camí a Leningrado

Operador de radi alemà en un vehícul blindat (agost)

Soldat alemà operant en una ametralladora MG-34 (agost)

El coronel general Heinz Guderian en un lloc de mando alvançat d'un regiment panzer prop de Kiev (agost)

El mariscal de l'Alt Mando de l'Eixèrcit alemà, Walther von Brauchitsch i Hitler estudiant mapes (31 d'agost)

A causa de la complexitat i necessitat de recursos i forces que està adquirint l'invasió, es decidix movilisar en Alemània a tots els varons entre els 15 i els 55 anys. La gran extensió que deu controlar desborda la capacitat de la Wehrmacht. El front, que inicialment va arrancar en una llongitut de 1200 km d'esgambi es va expandir fins als 1600 km a mida que s'anava aproximant a Moscou, un objectiu localisat a 1000 km de profunditat. Segons una estimació, tals distàncies requerien de 280 divisions per a poder cobrir tot el front; els alemans varen invadir l'Unió Soviètica en 127. Els carros de combat alemans no eren suficients per a la missió que se'ls havia encomanat en l'Instrucció n.º 21 d'Hitler. Douglas Orgill afirma en el seu llibre T-34 blindat rus (1973): «Si Hitler haguera pogut dispondre de 2000 T-34 en lloc de 2000 Panzer III l'història de la guerra podria haver canviat». Els soldats de la Wehrmacht comencen a llamentar-se en les seues cartes manades a casa. A sovint es pot llegir en els correus que «són preferibles tres campanyes en França que una sola en Rússia». Contràriament a lo que se sol afirmar, les baixes alemanes seran superiors en estiu que en autumne i hivern. En les zones ocupades de l'Unió Soviètica s'està produint un aument de l'activitat partisana. Ya hi ha aproximadament varis mills organisats en chicotets grups en les zones pantanosas de Pripet, en la retaguàrdia del 6.º Eixèrcit alemà. A lo llarc dels següents mesos la seua organisació anirà en aument. Moscou enviarà oficials especialment instruïts i manarà a la seua volta suministraments per via aérea. Al final de la guerra aplegarà a contar en aeròdroms, tallers, depòsits de suministraments, etc. Les forces alemanes que queden en retaguàrdia per a combatre als partisanos estan compostes per hòmens considerats massa majors per a formar part de les unitats de combat en edats compreses entre els 35 i 45 anys. Quan els partisanos ataquen a una columna alemana, normalment ho fan llunt dels llogarets. Abaten al conductor i a l'acompanyant de cada vehícul ya que no prenen presoners, per a després buscar material de valor i cremar els restants. Com les distàncies són molt grans, a voltes el comandant militar del districte tarda vàries hores en descobrir els atacs. Encara que encara chicoteta, esta activitat partisana de les marismas de Prípiat inquietava a Hitler i l'Estat Major alemà perque percebien que suponia una amenaça per als flancs dels Grups d'Eixèrcit Centre i Sur. En agost Hitler cau malt per primera volta en varis anys. El seu assistent, Ligne, ho troba en febra alta en el seu llit del búnker número 13 de la «Guarida dellop». A causa d'esta maltia, els síntomes de la qual s'assemblen a la disenteria, el Führer no pot assistir a una reunió programada en Keitel i Jodl per a eixe mateix dia. Tardarà 24 hores en tornar a trobar-se en l'Estat Major. Durant eixes hores, els generals alemans tracten d'actuar en celeritat i despachar órdens al front seguint criteris propis i no d'Hitler. Quan tornen a trobar-se, i en descobrir que han actuat sense seguir les seues indicacions, es desnuga el següent conflicte entre ell i l'Estat Major relacionat en la prioritat de Moscou. Hitler no ho considerava prioritari, pero els seus generals, sí..

El Grup d'Eixèrcits Nort de von Leeb manté el seu alvanç cap a Leningrado. El 12 d'agost, en Stáraya Russa, al sur del llac Ilmen, el 24.º Eixèrcit soviètic llancen un segon contraatac contra el flanc dret de l'alvanç alemà. Són rebujats, encara que les tropes alemanes sofrixen pèrdues importants i comencen a donar mostres de cansanci. Despuix de rebujar el contraatac, els carros del General Erich Hoepner entren en Novgorod el dimarts 17. Eixe mateix dia, les tropes que alvancen pel Bàltic prenen Narva. El dia 20 és ocupada Gátchina, a 50 quilómetros de Leningrado. Els soviètics es retiren a Leningrado deixant arrere a 20 000 presoners. Els alemans prenen el 30 d'agost l'important nuc ferroviari de Mga, tallant aixina la llínea del ferrocarril Moscou-Leningrado. Al nort, els finlandesos alvancen i el 16 prenen Víborg en la zona de Carelia. Els soviètics evacúan el restant de les seues forces de Carelia i es repleguen a Leningrado. El mariscal finlandés Gustaf Emil Mannerheim té com a objectiu recuperar els territoris perduts en 1940, sense alvançar més en territori soviètic. Hitler tractarà de dissuadir-ho a seguir més allà, encara que sense èxit. El 31 de juliol prenen Tallin, la capital d'Estònia. La base naval soviètica de la ciutat havia segut evacuada prèviament per l'almirant de la Flota del Bàltic Vladímir Tríbuts, perdent durant l'evacuació, cinc destructors i tres patrullero a causa de les mines i els atacs de la Luftwaffe.

En el front noruec, el 2 d'agost els alemans decidixen tornar a atacar el riu Litsa. El 19 d'agost, els britànics despachen una segona força naval a l'Àrtic: les travessies Aurora i Nigèria, més els destructors Icarus, Antelope i Anthony i un buc de passagers, el Empress of Canada, baix les órdens del contralmirante Philip L. Vian. Tenia com a missió evacuar els 3200 habitants soviètics i noruecs de l'illa de Spitsbergen, la major de l'archipèlec de Svalbard, i destruir les instalacions mineres de carbó de Barentsburg. El 31 d'agost aplega a Arcàngel des d'Hvalfjör∂ur, en Islàndia, el primer dels combois aliats. Varen conduir sis mercants, i el ya antiquat portaavions Argus va depositar 24 Hurricanes en Severomorsk, a 25 quilómetros de Múrmansk.

El Grup d'Eixèrcits Centre manté la pressió sobre la bossa de Smolensk, que resistix fins al 25 d'agost, sumant un total de 40 dies. El retart serà de vital importància per als soviètics en la preparació de les defenses de Moscou. En el seu alvanç cap a Kiev, Guderian s'enfronta a diversos contratemps. El primer d'ells, l'1 d'agost, és el 28.º Eixèrcit soviètic defenent Roslavl. Tres dies despuix la ciutat cau deixant 38 000 presoners. El material enemic capturat, a penes 200 canons, demostra a Guderian que les forces de la ciutat no eren una amenaça séria. El segon és el 21.º Eixèrcit apostat en les afores de Gómel. L'assalt a esta ciutat es prolongarà 16 dies per la tenaz resistència dels soldats soviètics. El 4 d'agost Hitler aplega a Nowy Borissow per a comprovar en persona la situació del front. Hitler no ho sabia, pero durant eixa visita va córrer certs riscs ya que partix dels oficials del quarter de Bock començaven a barallar ya l'idea d'arrebatar el poder al Führer. Té lloc la primera conferència des de l'inici de l'invasió a on estan presents Hitler, Schmundt, el mariscal de camp von Bock, el representant del OKH, coronel Heusinger, Hoth i Guderian. S'entrevista després per separat en Heusinger, representant d'Halder, Bock, Guderian i Hoth. Tots recomanen l'ofensiva sobre Moscou. Bock li indica que està dispost a començar immediatament pero no els seus comandants de carro, Guderian i Hoth, els qui demanden uns dies per a estar llests. Guderian recomana el 15 d'agost per a l'inici de l'atac a Moscou, i li demana per la seua banda motors per a carros i nous carros. Hitler no li concedix nous carros, que preferix reservar-els en Alemània per a la formació de noves unitats, pero cedix a regañadientes 300 motors, sifra que Guderian considera insuficient. Hitler li reconeix a Guderian que si haguera fet cas al seu informe de 1937 sobre la situació real de les forces acorazar soviètiques no hauria iniciat l'invasió. L'historiador Geoffrey Jukes afirma que semblant declaració d'Hitler semblava indicar que el mateix Führer també començava a tindre dubtes en l'estiu de 1941 sobre la victòria final del Tercer Reich. El 18 d'agost, von Brauchitsch tracta de convéncer a Hitler de reprendre de colp i repent la ofensiva contra Moscou senyalant que l'hivern comença en eixa latitut cinc semanes abans que en Ucrània, és dir, a mitan d'octubre, i que la concentració de tropes que hi ha en eixe moment front a la capital permetria la seua captura. Hitler replica que les divisions panzer alvancen massa alluntades de l'infanteria i que no són eficaces cercant a l'enemic, que en freqüència conseguix escapar de les maniobres envolventes. Per a resoldre l'assunt, Hitler, qui es considerava un gran estratega des de les victòries en Occident, dicta la Directriu N.º 34 ordenant al Grup d'Eixèrcits Centre detindre l'alvanç cap a Moscou i passar a la defensiva per a a la seua volta manar forces des d'ací en ajuda al Grup d'Eixèrcits Sur. La prioritat seria Ucrània, la conca del Donetz, Crimea i els camps petrolífers del Caucas. És una decisió crucial. S'abandona l'idea de prendre Leningrado i Moscou per a dedicar tots els esforços en Ucrània i el 5.º Eixèrcit soviètic. El 23 d'agost se celebra una conferència en el Quarter General del Grup d'Eixèrcits Centre a on Halder realisa un bosqueig dels detalls de l'orde. Hitler no s'havia decidit finalment ni per Leningrado, ni per Moscou, sino per Ucrània i Crimea. Halder expon el risc que supon allargar la campanya fins a l'hivern de no capturar pronte Moscou. Guderian, a la seua volta, declara sobre els problemes que presentaven els camins tant per a l'aproximació cap a Kiev, com per a l'abastiment. Despuix d'una llarga discussió, decidixen que Halder i Guderian volarien al Quarter General d'Hitler per a tractar de convéncer-li de que proseguixquen en l'ofensiva contra Moscou. Varen eixir eixa mateixa vesprada i varen aterrisar en Lötzen en anochecer. Immediatament Guderian acodix a la trobada de von Brauchitsch qui intenta en va dissuadir-li de que podia informar al Führer sobre la situació de la seua Panzertruppe, pero no devia discutir en ell sobre l'assunt de l'assalt a Moscou. Acte seguit Guderian es troba en Hitler, qui està acompanyat per Keitel, Jodl, Schmundt (entre uns atres) i els expon la situació del seu Grup acorazar sense mencionar Moscou. Despuix de l'exposició, Hitler li pregunta: «¿Considera vosté a les seues tropes, despuix del rendiment que han donat fins ara, capaços de majors fatigues?» Guderian contesta: «Si a les tropes se'ls senyalara un gran objectiu, comprensiblemente per a tots els soldats ¡sí!» Hitler li respon a la seua volta: «¡vosté opina, naturalment, Moscou!» Guderian li reconeix que sí, que pensa en Moscou, i aprofitant que ha segut Hitler qui ha tret el tema, aborda l'assunt de l'assalt a la capital soviètica. Segons la seua opinió, alvançar cap al sur supondria una pèrdua de temps i un desgast del material i hòmens i afig que les seues forces estaven llestes per a assaltar Moscou. La captura de la capital privaria als soviètics d'un punt central de comunicacions i tindria un efecte negatiu sobre la moral de l'enemic. Hitler no cedix. Replica que no ordenarà l'assalt a Moscou fins que no terminen les operacions en el sur. També acusa als generals alemans de no entendre economia en temps de guerra. Argumenta que l'eixèrcit alemà deu fer-se en el control de la zona industrial meridional, des de Kiev a Járkov. I també de Crimea, a on els soviètics tenen aeròdroms des d'a on poden amenaçar els camps petrolífers rumans. Guderian, davant la determinació del Führer i el silenci del restant dels presents, i en l'incómoda posició de ser l'únic subordinat de la reunió que està contradient a un superior, accepta finalment i en resignació l'idea d'assaltar Kiev abans que Moscou. Sugerix a Hitler usar tota la seua divisió panzer i no solament una part per a garantisar aixina l'èxit. En amanecer del dia següent Guderian es troba en Halder i li comunica la decisió final. Halder, en conéixer la notícia, sofrix un «colapse nerviós». Russell Stolfi, en el seu llibre Hitler's Panzers East: World War II Reinterpreted (1992), opina que si Hitler haguera ordenat que les forces del Grup d'Eixèrcits Centre assaltaren Moscou en agost en lloc d'ordenar que es detingueren, el Tercer Reich podria haver guanyat la guerra contra l'Unió Soviètica en tallar les comunicacions per ferrocarril el centre neuràlgic del qual era la capital soviètica. Tant les forces soviètiques front als països bàltics, com les forces desplegades a lo llarc de la vall del Volga, haurien quedat aïllades entre sí.

El 18 d'agost, el general Zhúkov observa una menor activitat en les tropes alemanes front a Moscou i comença a sospitar que els alemans s'estan agrupant per a marchar al sur. Contacta en la Stavka sugerint desplegar més forces en Briansk en l'intenció de colpejar la divisió de Guderian pel flanc. El 24 d'agost les forces d'el ORD Eixèrcit soviètic realisen un contraatac desesperat, sent aniquilades contra les defenses alemanes. Despuix de la captura de Gómel, Guderian continua el seu alvanç cap a Kiev, a 250 quilómetros al sur.

Mapa a on es mostra l'alvanç alemà en la vora septentrional de la mar Negra i la península de Crimea

El Grup d'Eixèrcits Sur conseguix acabar en les forces soviètiques, el 6.º i 12.º Eixèrcits, que resistien en Uman, capturant a 103 000 soldats. Dominar esta bossa té com a cost quatre semanes de combats i un gran desgast de soldats i material ademés de numeroses baixes. Durant els primers dèu dies d'agost, els alemans es reagrupen front a Kiev al mateix temps que esperen els carros de Guderian, que no obstant estan atollats front a Gómel. El 21 d'agost, von Rundstedt decidix llançar l'assalt, iniciant els combats que durarien nou dies. Paralament, els alemans que marchen junt a la mar Negra capturen la base de Nicolaiev el dia 16, i el 20 cau Jersón, molt prop de l'entrada a la península de Crimea. El 22 és capturat Níkopol, a on es localisa una de les indústries de manganeso, i el 26 Dnipropetrovsk.

Un Panzer III alemà immovilisat despuix del desplome d'un chicotet pont en el curs alt del riu Dniéper (agost)

A finals d'agost ya han segut capturats gran part del territori i població de l'Unió Soviètica, pero Stalin havia iniciat un gran pla per al trasllat de les indústries més allà dels monts Urals. Al voltant de Cheliábinsk sorgirà el complex cridat Tankograd, la Ciutat del Tanc. Les condicions de treball seran molt dures, en temperatures de fins a quaranta graus baix zero, treballant 16 hores al dia en naus protegides en lones. El 12 d'agost apleguen els reforços italians. També apleguen reforços d'Alemània i Holanda. Valoració del general alemà Franz Halder l'11 d'agost:

La situació global fa cada volta més evident que hem subestimado al colós rus… Les divisions [russes] no estan armades i equipades segons els nostres estàndarts, i el seu liderage tàctic és a sovint pobre. Pero allí estan, si esclafem a una dotzena d'elles, els russos simplement posen una atra dotzena… estan prop dels seus propis recursos, mentres que nosatres estem movent-nos més i més llunt dels nostres. I per això nostres tropes, esteses sobre una immensa llínea de front, sense cap profunditat, estan subjectes als atacs incessants de l'enemic.

David Glantz & Jonathan House, Quan choquen els titanes: Cóm l'Eixèrcit Rojo va detindre a Hitler (1995)

Franz Halder, qui va aplegar a ser Coronel General durant la guerra, va anotar en el seu diari en agost:

«Considere que la situació que ha creat l'interferència del Führer és insostenible per al OKH. Ningú més que el Führer és responsable de l'alvanç en zigzag provocat per les seues órdens successives, ni tampoc pot el OKH, que està vivint ara la seua quarta campanya victoriosa, empañar el seu bon nom en estes últimes órdens».

Franz Halder, 1941

Joseph Goebbels, ministre de propaganda de l'III Reich, anotava en agost en el seu diari sobre la relació entre Hitler i els seus generals:

«Brauchitsch té bona part de responsabilitat. El Führer només parlava d'ell en despit. Un desgraciat, covart i vanidoso que no era ni capaç d'evaluar la situació, per no parlar de dirigir-la. En les seues constants interferències i la seua desobediència continuada va arruïnar totalment el pla sancer de la campanya oriental tal i com l'havia dissenyat el Führer en absoluta claritat. El Führer tenia un pla que molt provablement nos haguera dut a la victòria, i si Brauchitsch haguera fet lo que se li demanava i lo que deuria haver fet realment, la nostra posició en l'est seria hui totalment distinta. El Führer no tenia cap intenció d'anar a Moscou; volia aïllar el Caucas i, aixina, atacar el sistema soviètic pel seu punt més vulnerable. Pero Brauchitsch i el seu Estat Major varen ser més llests. Brauchitsch sempre va insistir en aplegar a Moscou: volia èxits que li donaren prestigi, en lloc de victòries reals. El Führer li va tachar de covart i de papanatas».

Joseph Goebbels, 1941

Experiència de Marina Tíjonovna Isaichik, ciutadana soviètica, sobre la persecució i assessinat de judeus per part de les tropes alemanes:

Els alemans varen entrar en el nostre llogaret... Eren jóvens i alegres. La tamborinada va ser insoportable. Varen aplegar en uns camions immensos i en motocicletes que anaven sobre tres rodes. Yo no hi havia vist en la meua vida una motocicleta (...) Els alemans varen impondre les seues normes des del primer moment... Hi havia molts judeus en ellogaret: Abraham, Yankel, Morduj... Els alemans els varen reunir a tots i els varen tancar. Els vaig vore passar en els seus coixins i mantes quan els duyen. Els varen palejar sense pietat. El mateix dia que varen reunir a tots els judeus de la nostra regió, els varen fusilar. Varen tirar els cadàvers en una sanga. Miles y miles de judeus...

Fragment dellibre el fi del «Homo soviéticus» escrit per la periodista Svetlana Aleksiévich, p. 111

Experiència de Vasili Grossman en agost de 1941:

Passem la nit en un enorme edifici de varis pisos. Estava desert, obscur, aterrador i trist. [...] De nit nos va despertar un espantós zumbido i eixim al carrer. Esquadrons de bombarders alemans volaven cap a l'est sobre els nostres caps [...] Se sentia el rugit dels motors en desapegar, pols i vent, eixe vent tan especial dels avions, esclafat contra el sol. Els avions varen pujar cap al cel un darrere l'atre, varen donar un regrés i es varen alluntar. I immediatament l'aeròdrom va quedar buit i silenciós, com un aula quan l'abandonen els alumnes. [...] Finalment, despuix d'un atac en èxit contra una columna alemana, els caces retornen i aterrisen. L'avió líder de la escuadrilla tenia carn humana pegada en el radiador, perque l'avió de respal havia alcançat un camió en municions que va esclatar en el moment en que elíder volava sobre ell. Poppe, el pilot, està traent la carn en uns papers. Criden a un mege, que examina atentament la sanguinosa massa i diu per fi: «¡Carn ària!». Tot lo món riu la broma.

Antony Beevor, Anys de Guerra (2015)

Setembre

Unitat anticarro de la 3.ª SS Panzer (setembre)

Soldats del 20.º Eixèrcit soviètic operant una ametralladora pesada Maxim M1910 vores del riu Dnieper a l'oest de Dorogobuzh. (1 de setembre)

Tropes d'infanteria alemana en un poble de l'Unió Soviètica (2 de setembre)

Voluntaris soviètics marchant a la milícia (2 de setembre)

Un lloc de guàrdia de la Wehrmacht en el pont Dnieper en flames al fondo (19 de setembre)

Soldat alemà en civils ucranians (26 de setembre)

Setembre du diversos imprevists per a les forces d'invasió, com l'allargament de les rutes de suministraments i la baixada de les temperatures. El desgast del material i creixent cansanci de les tropes és generalisat degut a que han lluitat de manera ininterrompuda des de fa 9 semanes. Les divisions acorazar disponen de solament un 50 % de carros operatius. Els alemans posseïxen en general de bon equip, pero inadequat per al tipo de terreny a on es desenrollaven els combats. Per un atre costat, el mando alemà calcula que en setembre l'Unió Soviètica ya ha perdut 14 000 avions, 18 000 carros de combat, i 2 500 000 soldats

El Grup d'Eixèrcits Nort té a la vista Leningrado. Els bombardejos aéreus comencen l'1 de setembre, i el 4 ho fa l'artilleria de llarc alcanç al mateix temps que les unitats blindades apleguen als seus arravals. Hitler decidix pospondre l'assalt a gran escala per por a sofrir moltes baixes per combats galliponters i opta per deixar morir de fam a la població de la ciutat. Els següents atacs seran a una escala menor en l'objectiu de tantejar les defenses i buscar punts dèbils. El 8 de setembre, els alemans capturen Shlisselburg, conseguint d'eixa manera tancar el sege. Comença el sege a la ciutat que durarà 900 dies, fins al 27 de giner de 1944. Stalin decidix manar a Zhúkov per a que prenga el control i organisar la defensa, qui vola de Moscou a Leningrado el 10 de setembre, junt en un chicotet número d'ajudants.

L'11 els alemans capturen Dudernof, una elevació a dotze quilómetros del centre de la ciutat. El dia 14, von Leeb decidix detindre l'assalt terrestre ya que no dispon dels tancs necessaris, a tindre destinats una part important a l'operació d'assalt a Moscou. No obstant, continuen els bombardejos a la ciutat. La Divisió Blava que supostament anava a participar en l'assalt a Moscou, no obstant és despachada al sector nort, junt a Leningrado. Les forces espanyoles senten decepció quan marchen cap al front no en columnes motorisades, sino a peu i carregant els seus equips en llents carros de tracció animal. Per als alemans mai seran una unitat de vanguarda, sino que seran emplaçats adoptant una posició defensiva en un sector secundari del front. En el Bàltic, la Kriegsmarine posa a Otto Ciliax en l'objectiu de fer front a la flota soviètica. Dispon de l'acorazar Tirpitz, la travessia pesada Scheer, les travessies llaugeres Köln, Nürnberg, Emden, i Leipzig, ademés de tres destructors i quatre torpederos. Despuix de la captura de les illes estonias Muhu, Saaremaa, i Hiiumaa, la flota soviètica queda cercada en el golf de Finlàndia i es replega a Leningrado per a defendre la ciutat.

En el front noruec, el 8 de setembre, Dietl informa a Jodl que pot capturar Múrmansk pero no Kandalakcha abans de l'arribada de l'hivern, i que seria impossible abastir a les tropes si es queden en Múrmansk. El 15 de setembre Hitler dona per impossible la captura de Múrmansk. Es propon que la Kriegsmarine realise bombardeig de costa, pero finalment el 18 de setembre Dietl deté l'ofensiva i ordena la retirada de totes les tropes en la vora oposta del riu Litsa. L'atac alemà en este sector havia costat 10290 baixes per a alvançar solament 30 quilómetros. Les raons varen ser per un costat l'escàs interés del OKW pel territori fins a Múrmansk, considerat de poca importància des del punt de vista militar, i per un atre una major resistència soviètica de lo esperat.

El Grup d'Eixèrcits Centre pert Yelnia, que és recuperada per les forces soviètiques. Zhúkov conseguix eliminar l'eixint alemà a costa de moltes baixes soviètiques encara que també causa moltes baixes a l'enemic. Guderian està tan falte de tropes que inclús comença a usar en ocasions per al combat a la mateixa guàrdia de la seua comandància. El 5 de setembre s'ordena la retirada al 4.º Eixèrcit, simplificant la llínea defensiva alemana. Els contraatacs soviètics en este sector es detindran quan Stalin mane a Zhúkov a defendre Leningrado. En sector central s'havia detingut l'alvanç alemà, que va passar de recórrer de 28 a 32 quilómetros diaris a entre 6 i 8 en agost, i en alguns punts com en Yelnia inclús varen deure retrocedir. Ya queda clar que la destrucció total de l'Eixèrcit soviètic a l'oest de la llínea Dnieper-Dvina era inalcançable en la data prevista. Hitler pren la decisió el 16 de setembre, despuix de la Directriu que desencadenaria la «Operació Tifó», de tornar a destinar per al grup central els carros compromesos en l'assalt a Kiev, pero l'atac a la ciutat s'allargaria fins al dia 26, obligant a pospondre l'assalt a Moscou fins a octubre. Per a l'assalt a Moscou participarien tres Grups Panzer: el 2.º de Guderian, el 3.º d'Hoth, i el 4.º d'Hoeppner. Bock dispon de 78 divisions, de les que 14 són panzer, 8 motorisades i 46 d'infanteria agrupades en tres Grups Panzer i tres eixèrcits. Front a les forces alemanes hi ha tres fronts soviètics: l'Oest en sis eixèrcits; el de Briansk en tres i un grup operatiu, i el de reserva, en sis eixèrcits. Cada eixèrcit soviètic està en desventaja en potència de fòc i número de tropes front als eixèrcits alemans. El 30 de setembre, dos dies abans de començar la Operació Tifó, el 2.º Grup Panzer de Guderian es llança al noroest en direcció a Orel en l'intenció d'irrompre en la retaguàrdia de les tropes de Yeremenko. Les forces soviètiques que defenia Orel són pillades per sorpresa i la ciutat és capturada en facilitat pels panzer de Guderian.

El Grup d'Eixèrcits Sur ataca en onades i en durea Kiev. El 15 de setembre, els carros de Guderian es reunixen en els carros de Kleist en Lojvitsa. En paral capturen Poltava i Járkov a l'atre costat del riu Dniéper. Kirponos decidix permanéixer en Kiev per a defendre-la, pero Timoshenko i Kruschev l'abandonen pese a les órdens de Stalin. El 17 de setembre, la Stavka ordena l'evacuació de Kiev, pero és vesprada. Les tropes soviètiques tracten de trencar el sege alemà en va. El 26 els alemans capturen Kiev. L'Unió Soviètica pert 600 000 soldats, dels quals 330 000 són morts o ferits. Perden també 884 carros i 3718 canons. Els carros de von Kleist creuen el Dniéper, enfrontant-se al problema creixent del fanc. Myrhorod és capturat a mitan de setembre, i Krasnohrad una semana despuix. El 21 la Wehrmacht comença a adinsar-se en la península de Crimea. El dia 27 ya controlen l'accés a la península. Per a estes dates, la Luftwaffe ha perdut 1603 aparats dels 2715 en els que va començar la campanya. La majoria dels derribos han segut sobre territori soviètic, per lo que els pilots morien o eren fets presoners. Ernst Udet, inspector general de la Luftwaffe se suïcida despuix de discutir en Hermann Göring pels fracassos aparents de l'aviació alemana. A finals de 1941, els alemans només dispondran de 1700 aparats operatius en el Front de l'Est. A final del més, el 4.º Eixèrcit rumà inicia el assalt a Odesa, que no obstant resistix.

Experiència del periodiste italià Curzio Malaparte en Ucrània en setembre de 1941:

Observe atentament estos chicons soviètics de 1941, tan diferents dels de 1929, de 1921.[...] Un pregunta: «Cto eto takoie? ¿Quina cosa és?». «És una llima», responc. «Una llima, una llima», es repetixen entre ells mateixos els chicons. Aquell del principi, em diu que jamai havien vist una llima. Ahí, prop a la casa d'un llaurador, una chicona aguaita per la porta, nos fa senya d'entrar. «Pajalauista, pajaláuista, per favor, per favor», diu. Entrem. Sobre una banca estan assentats un vell i un jovenzuelo [...] El jovenzuelo té un peu malt, tot roig i unflat, deu ser artritis. Em mira llamentant-se: «Manié boulno, m'adolix» I mentrestant observa la llima, també la chicona i el vell ho observen. El vell diu: «¡Pero açò és una llima!». Fa més de vint anys que no tenia davant els seus ulls una llima. Els vells, els hòmens de quaranta anys per a dalt, recorden les llimes. Formen part dels recorts de l'antic règim. Pero els jóvens no, no saben ni tan sols quina cosa són. [...] El camí és un torrent de fango. La pluja ha cessat, ara bufa un vent fret, insistent, àrit i asprós, com una llengua de gat. [...] Basta una mija hora de pluja per a canviar aquells camins ucranians en profunts pantans. La guerra es debat en l'opressió viscosa del fango els soldats alemans corren d'un cavall a un atre, d'un camió a l'atre, cridant. Res es pot fer. Es necessita esperar a que els camins se sequen. El canó truena allà avall, despuix d'aquell bosc. ¡Eh, la guerra en Ucrània! ¡Pols, fango, pols, fango. Malaït la pols, malaït el fango! Dels tossals baixa un estrèpit confús, format per veus i relinchos. Són tropes que apleguen, no poden baixar, deuen passar la nit allà dalt, demà de matí les carreteres estaran seques.

Curzio Malaparte, El Volga naix en Europa (2015)

Octubre

Erro al crear miniatura:

Automòvil alemà atollat pel fanc (octubre)

Alemans inspeccionen prop de Bialystok un Mikoyan-Gurevich MiG-3 soviètic danyat (octubre)

L'1 d'octubre, l'Eixèrcit alemà dispon de 2572 carros de combat i canons d'assalt en el seu inventari encara que entre el 30 i el 40 % no estaven operacionals per problemes de manteniment com a conseqüència de la falta de recanvis. El 2 d'octubre, una missió angloamericana en Lord Beaverbrook i Averell Harriman al cap firmen en Stalin un acort de colaboració en l'Unió Soviètica que consistix en un compromís per a enviar a l'Unió Soviètica 3000 avions, 4000 tancs, 30 000 camions, 100 000 tonellades de carburant, etc.

El Grup d'Eixèrcits Nort, es manté el lloc de Leningrado, encara que sense plantejar cap assalt ni ofensiva important, ya que la major part de les forces blindades i de la Luftwaffe estan compromeses en el alvance cap a Moscou. Per lo que les tropes alemanes mantenen una postura defensiva a l'espera de que la fam i les baixes temperatures facen mella en la capacitat de resistència de la ciutat sitiada, les accions bèliques es llimiten al bombarder d'objectius tant civils com a militars.

L'11 d'octubre aplega a Arcàngel el segon comboi àrtic aliat en suministraments per a l'Unió Soviètica. El 15 d'octubre la Kriegsmarine crea el càrrec d'almirantazgo de l'Àrtic (Admiral Nordmeer), en l'almirant Hubert Schmundt al front. La missió de l'almirant era dirigir les forces navals en el nort de Noruega, inclosos els submarins O-Boot. L'historiador espanyol Santiago Mata afirma en el seu llibre Kriegsmarine (2017) que els combois aliats a l'Unió Soviètica, de gran importància per al seu esforç bèlic, varen anar en part possibles gràcies a que els alemans no varen aplegar a capturar Múrmansk.

En el Grup d'Eixèrcits Centre, l'1 d'octubre, en Smolensk, es reunixen els caps militars per a ultimar els preparatius de la Operació Tifó, que començaria al sendemà. L'atac arranca des de Smolensk cap a Kalinin, al noroest de Moscou, i per l'autopista en direcció al mateix Moscou. Al sur, els carros de Guderian marchen cap a Briansk i Oriol. Abdós ciutats varen ser preses en 48 hores. L'èxit inicial és important. En sol cinc dies, els alemans trenquen les defenses soviètiques. El 6 d'octubre, la 4.ª Divisió Panzer llança un atac d'infanteria recolzada per carros agranant les unitats soviètiques d'infanteria motorisada forçant la seua retirada més allà del riu Oká. El coronel Katukov envia a Lavrinenko, qui destacarà durant la guerra per la seua perícia emboscant als alemans, per a tapar la brecha que amenaça a Mtsensk en quatre tancs frenant temporalment l'alvanç alemà i destruint 15 carros enemics. Lavrinenko serà ascendit a tinent per esta acció.

En Viazma conseguixen cercar el 7 d'octubre als eixèrcits 19.º, 24.º, 30.º i 32.º, sumant un total de 500 000 hòmens. En Briansk, a la seua volta, conseguixen cercar al 3.º i 13.º Eixèrcits. Pero el 7 cau la primera nevada (encara que atres autors situen en el 8 la primera nevada) que es fon en el sol, provocant el fango de les primeres pluges otoñals. El material rodante alemà queda atollat: tancs, camions, armones d'artilleria, cuines de campanya... L'alvanç alemà es veu casi detingut. Per al 16 d'octubre, des del Grup d'Eixèrcits Centre s'informa que solament els queden 1217 tancs operacionals. Alguns comandants consideren que les seues tropes no estan actuant en la ferocitat que s'espera d'elles en les zones ocupades. El 10 d'octubre, Walter von Reichenau, comandant del 6.º Eixèrcit, arengaba a les seues forces recordant que ademés de soldats tenien com a missió perseguir als judeus.

D'esquerra a dreta: Adolf Heusinger (de perfil), Friedrich Paulus (el més alt al fondo), Walther von Brauchitsch (a l'esquerra d'Hitler), i Wilhelm Keitel a la dreta i d'esquenes (octubre)

Masha Bruskina i atres dos partisanos marchen a través de Minsk, per tropes alemanes el 26 d'octubre de 1941 abans de les seues eixecucions públiques. Bruskina du un cartell que diu en alemà i rus «Som partisanos i hem disparat contra soldats alemans»

Stalin fa vindre des de Leningrado a Zhúkov per a encarregar-li la defensa de Moscou mentres que les divisions siberianas encara vénen de camí i a marches forçades per a reforçar la defensa de la capital. Es tracta de forces experimentades pels combats contra els redactors de 1939 i acostumades al rigor del clima en Siberia. No obstant, l'alvanç alemà va provocar que gran part de la població civil moscovita tractara d'escapar a l'est, generant un gran caos en les carreteres. Les autoritats es veuen obligades a instaurar un férreu control policial, eixecutant inclús sense juí als saquejadors que són sorpresos furtant.

El dia 12 els alemans capturen Kaluga, i el 13 Kalinin. Abdós ciutats estan a menys de 200 quilómetros de Moscou. Les forces germanes estan tractant de cercar la ciutat per mig d'una gran pinça. El dia 13, el Comité del Partit en la capital decidix davant la gravetat de la situació organisar batallons d'obrers en cada u dels districtes urbans i en pocs dies conseguixen una força d'uns 12 000 hòmens. De manera simultànea, atres 100 000 obrers de la capital reben entrenament militar en les seues hores lliures. 17 000 dònes de la capital reben formació sanitària per a servir com a enfermeres en les diferents unitats soviètiques. 500 000 treballadors de Moscou, la majoria dònes, són movilisats per a alçar les defenses dels camins que conduïxen a la capital.

El 14 d'octubre els alemans capturen Borodinó. El 15 es reagrupen i tracten de seguir alvançant cap a Moscou encara que es troben en un adversari inesperat; les forces siberianas finalment han aplegat al front de la capital i estan sent desplegades front a les columnes alemanes. El 15 cessa la resistència en la bossa de Viazma, i el 25 ocorre lo mateix en la bossa de Briansk. Encara que són victòries tàctiques alemana, han retardat l'alvanç lo suficient com per a permetre el desplegament de les unitats siberianas. El mal estat de les carreteres provoca que els carros alemans solament puguen alvançar 3 quilómetros per hora. El Comité Central del Partit, i el Comité de Defensa de l'Estat decidixen començar a evacuar de la capitala nit del 15 els tesors de l'Estat. Zhúkov afirma que el moment més crític es va viure a partir del dia 18 d'octubre despuix del tancament de les bosses de Viazma i Briansk i en els accessos a la capital desguarnecidos. Afortunadament per als soviètics, la famosa rasputitsa va retardar decisivament a les divisions alemanes. La batalla per la capital pel mariscal G. H. Zhúkov:

A principis d'octubre de 1941 em trobava en Leningrado, a on manava les forces d'eixe front. Ometré, no obstant, estos detalls, perque ara no és la meua missió parlar de lo que els saquejadors nazis planejaven per a la ciutat que du el nom del gran Lenin, ni dels combats de setembre en eixe front. En octubre l'enemic va mamprendre una ofensiva en el propòsit de conquistar la capital de la nostra pàtria. [...] Els alemans varen conseguir irrompre a través de les nostres llínees defensives i els seus grups d'assalt es varen llançar a gran velocitat, aïllant a tot el grup de forces de Vyazma dels fronts Occidental i de Reserva des del Nort i Sur. [...] Sense entropeçar en cap resistència especial, l'eixèrcit de Guderian va enviar part dels seus efectius sobre el Orel a on el front de Briansk no tenia forces en els que rebujar-ho. El 3 d'octubre es va apoderar de la ciutat. [...] El comandant del Front Occidental, general Konev va ordenar al Grup Operatiu del general I. V. Boldin que contraatacara desbordant a l'enemic pel Nort, pero va fracassar en anochecer del 6 d'octubre. [...] Aquella nit el comandant suprem Stalin em va telefonejar per a preguntar-me cóm anaven les coses per Leningrado. Li vaig comunicar que l'enemic havia cessat els seus envestiments davant les greus pèrdues sofrides, segons informaven els presoners, i que havia desistit l'ofensiva. [...] Stalin va escoltar les meues informacions, va permanéixer un moment en silenci i a continuació em va explicar que estàvem passant greus corruixes en l'eix de Moscou, en particular en el Front Occidental. «Deixe al seu cap d'Estat Major, el general Khozin, en el seu lloc, com a comandant interí del Front de Leningrado, i vinga's en avió a Moscou». [...] El 7 d'octubre, en caure la nit, vaig aterrisar en l'aeròdrom central i em vaig dirigir al Kremlin. Stalin estava en les seues habitacions. No es trobava be; tenia un refredat. Em va saludar en un inclinament de cap i, senyalant un mapa, em va dir: «Veja, la situació és molt greu, pero no conseguixc saber cóm van les coses exactament en el Front Occidental». Em va indicar que devia presentar-me de colp i repent en el quarter general del mateix, visitar les seues llínees, prendre cuidadosa nota de la situació i telefonejar-li a qualsevol hora de la nit. [...] A les 02:30 de la nit del 7 al 8 vaig telefonejar a Stalin, qui encara estava treballant. No be li vaig haver comunicat la situació del Front Occidental, vaig afegir: El principal perill consistix ara que els accessos a Moscou estan desguarnecidos [...]».

Gueorgui Zhúkov

En la finalitat de frenar la retirada generalisada en el front, Stalin va adoptar una posició de fermea en els seus generals i oficials. Per eixemple, el comissari Stepánov va telefonejar a la Stavka per a solicitar traslladar els quarters generals a l'est de Perjushkovo. La petició va enfurir a Stalin, qui va comunicar al comissari que de cap manera autorisaria dita retirada:

Stalin: Camarada Stepánov, averigue si els seus camarades tenen pala. Stepánov: ¿Cóm diu, camarada Stalin? Stalin: ¿Tenen pala els camarades? Stepánov: Camarada Stalin, ¿a quina classe de pala es referix: a les que usen els sapadors o a algun atre tipo? Stalin: No importa qué tipo. Stepánov: Camarada Stalin, ¡clar que tenen pala! ¿Pero qué deurien fer en elles? Stalin: Camarada Stepánov, avise als seus camarades de que tenen que agarrar les seues pala i cavar les seues pròpies tombes. Nosatres no nos anem de Moscou. La Stavka va a permanéixer en Moscou. I ells no es van a anar de Peijushkovo.

Robert Service, Stalin: Una biografia (2006) p. 453

Stalin permaneix en Moscou, pero ordena el trasllat del govern a Kúibyshev, a 850 quilómetros a l'est. Mólotov comunica a les embaixades dels EE. UU. i Gran Bretanya que es preparen per a ser evacuades. El dia 19 és declarat l'estat de lloc, i despuix dels dies de caos el govern conseguix restablir l'orde. El dia 18 les unitats alemanes prenen Mozhaisk, en l'autopista de Smolensk a Moscou, a sol 100 quilómetros de la capital. El dissabte 25 cau la primera gran nevada de l'autumne. Els soldats alemans comencen a sofrir l'intens fret, ya que carixen de roba d'hivern adequada. El dia 28, Guderian tracta de prendre Tula, al sur de Moscou, pero a causa del fanc que encara no s'ha gelat i l'encarniçada resistència del 50.º Eixèrcit soviètic (Iván Boldin), l'alvanç queda paralisat. Eixe mateix dia, al nort, els alemans capturen Volokolamsk, pero és evident que l'impuls de la Wehrmacht pert força. Per a evitar que caiguera en mans enemigues, el cos de Lenin va ser traslladat en secret a Tiumén, encara que es va mantindre la guàrdia en el seu mausoleu per a no desanimar a la població.

Dmitri Lavrinenko, a l'esquerra, posa en octubre junt a la seua tripulació front a un T-34. Va ser un oficial soviètic destacat en la guerra acorazar en decenes de carros enemics destruïts baix el seu mando. El 5 de decembre de 1941 és premiat en la Orde de Lenin. Va morir per fòc de morter el 18 de decembre de 1941. En 1990 li va ser otorgat póstumamente el títul d'Héroe de l'Unió Soviètica

Ciutadanes soviètiques treballant en la construcció de les defenses terrestres entorn a Moscou entre octubre i novembre

El Grup d'Eixèrcits Sur serà el que conseguixca majors alvanços en el més d'octubre. Els carros de von Manstein es despleguen en la península de Crimea de camí a Sebastopol. A finals de més la ciutat està ya pràcticament cercada, sent possible el seu abastiment sol per mar o per aire. Simultàneament, els alemans alvancen per la costa de la mar del Azov cap a Melitópol. Més al nort, l'alvanç alemà té com a objectiu Járkov. Els italians capturen Stalino, amenaçant l'indústria de la conca del Donets. El 10 d'octubre es rendixen en Mariúpol els 9.º i 18.º Eixèrcits, deixant 100 000 presoners. El dia 16 les tropes soviètiques varen evacuar el port d'Odesa. L'invasió de les península de Crimea per part de les tropes nazis, al mando del general Erich von Manstein, feya insostenible la defensa d'Odesa, en lo que el Alt Mando soviètic va ordenar la retirada al port de Sebastopol, retirada que es va fer de forma ordenada i en poques baixes.

Durant l'assalt a Taganrog, a la vora del mar del Azov, soldats alemans apleguen a temps per a observar en la distància la destrucció sistemàtica que els soviètics portaven a terme de les ciutats que devien abandonar davant l'alvanç alemà. Edificis públics i factories varen ser demolits a la vista de l'enemic per mig de voladures seguint la tàctica de «terra cremada». Els barcos que estaven en el port també varen ser afonats, alguns inclús ans que els seus últims ocupants pogueren escapar. Més allà de la ciutat, en l'horisó, era possible vore els cims nevats del Caucas. Vents gelats agranaven la mar anunciant la proximitat de l'hivern. Kurt Meyer, de les Waffen-SS, vares agarrar a una sessió informativa en elloc de mando de Lachanoff junt a von Kleist, Josef Dietrich i experts en assunts petrolífers. En dita reunió s'informa de la necessitat de capturar els pous petrolífers de Bakú per a poder continuar la guerra i l'importància de capturar Rostov com a pas previ. No obstant entre els oficials existix pessimisme sobre la capacitat de les forces alemanes de mantindre Rostov una volta capturat a causa de la mala salut dels soldats alemans i el seu equip deficient per a eixe tipo de terreny i clima.

Les victòries alemanes a lo llarc del més d'octubre són notables, pero estan molt prop del seu llímit. Esta realitat quedarà palesa en l'assalt a Moscou a lo llarc del més de novembre.

Experiència de Léon Degrelle, oficial belga de les Waffen SS, al seu pas per l'Ucrània ocupada en octubre de 1941:

«En octubre de 1941 necesitábanse dos o tres semanes per a anar de la frontera del Reich fins al front rus. Deixem arrere Lemberg, en els seus tramvies engalanats en banderitas ucranianes blanques i blaves, i no be entrem en els camps, cap al Suroest, vàrem comprendre l'envergadura dels desastres militars infligidos als Soviets. Infinitat de coches blindats yacer bolcats a lo llarc del camí; cada encreuament era un cementeri de ferralla. L'espectàcul va durar una mija hora; després varen ser desapareixent les chafades del combat. [...] Davant les chicotetes granges anaven i venien muchachotas de chatas galtes i de cabells rossos nugats en mocadors de color roig o blau, en jaquetes de bayeta que els donaven aspecte de buços lapones. [...] El tren es detenia hores i hores en ple camp o davant les cases perdudes. Compràvem gallines i les coíem en l'aigua de la locomotora. Els chiquets ucranians nos ensenyaven ufanos els seus deures d'alemà. En el mateix quadern les primeres pàgines resaven: «Stalín és el primer home del món»; després, les últimes, la fòrmula corregida pel prudent mestre: «Hitler és el primer home del món». La qual cosa semblava importar-li un bledo a la chicalla».

Léon Degrelle, La Campanya De Rússia (2004)

Experiència d'Otto Skorzeny sobre l'efecte del fanc sobre les unitats motorisades de l'eixèrcit alemà en el seu alvanç cap a l'interior de l'Unió Soviètica:

Seguim alvançant per les vores del Dnieper. I una inesperada pluja, que va durar vàries hores, nos va donar idea de lo que nos esperava. Vàrem tindre que enfrontar-nos en verdaderes montanyes de fanc i fango, que varen anar els nostres majors obstàculs. Els primers dels nostres vehículs varen fer uns clots tan grans en el sol, que els que els seguien es varen atollar en ells. En este aspecte, totes les nostres prevencions varen resultar ineficaces. Tallem varis troncs d'arbre i cobrim el sol en ells. Pero a pesar de tot només conseguíem alvançar molt llentament. Vàrem tindre un sinfín d'averies i "pannes"; es varen trencar vàries ballestes dels nostres camions. Ya havíem agotat totes les peces de recanvi i no sabíem on podríem suministrar-nos atres noves. Fins a vàrem tindre que abandonar molts vehículs a la vora de la carretera. Desmontem tot allò que consideràvem era utilisable i abandonem lo restant. Poc temps més tarde totes les carreteres de Rússia estaven flanquejades per esquelets de coches i camions abandonats.

Otto Skorzeny, Viu perillosament

Experiència de Walter N. del 59.º Regiment d'Artilleria:

Han passat quinze dies des de l'inici de les operacions. Ya vos podeu fer una idea de lo que això significa, en este fret. Com no hem rebut encara els nostres uniformes d'hivern, cada soldat li les apaña com bonament pot. Utilisem teles i pells o els llevem els guants als presoners. El que encara no ho haja fet tindrà que preparar-se per a que se li congelen els ossos. Els primers copos de neu varen caure el 6 d'este més. [...] En amanecer del 2 d'octubre va començar l'ofensiva, que va tornar a lliurar-se en èxit gràcies a la terrible potència del nostre armament pesat. L'irreprochable treball dels russos desperta també ací sorpresa i admiració. Els russos són mestres en la construcció de llocs alvançats i en el camuflage, i no nos posen res fàcila tasca d'encadenar victòries. El primer dia varen acodir en massa. I cada dia l'image es repetix. Seguixen resistint. [...] Les carreteres es troben en un estat deplorable. Una de les ventages de les gelades és que, a lo manco, endurixen el fanc dels camins. Ademés, la fam i la fredor trauen als russos dels boscs. El 7 d'octubre alvancem varis quilómetros per la pista i en un moment estàvem ya com coberts de canella. És lo que té la pols de fanc.

Walter N., Cartes de la Wehrmacht: La Segona Guerra Mundial contada pels soldats (2015)

Novembre

Soldats soviètics marchen en la Plaça Roja (7 de novembre)

El comandant soviètic Alexander Lizyukov parla en la tripulació d'un carro de combat en la vespra de la batalla. En l'estiu de 1941, Lizyukov manava la 36.ª Divisió de Carros de Combat; despuix del seu mando de l'I Divisió de Fusileros Motorisats de Moscou en defensa de la capital se li va donar el mando del 2.º Cos d'Eixèrcit de Tancs, i, posteriorment, el 5.º Eixèrcit de Tancs. Va resultar mort en acció en juliol de 1942. Els carristas duen posat els abrics de pell d'ovella cridats shuba (novembre)

Bateries antiaèrees per a la defensa de Moscou (novembre)

A mitan de més s'emet l'orde HM 1128 en instruccions de pintar de blanc tots els vehículs desplegats en Noruega, Finlàndia i l'Unió Soviètica. Moltes unitats, al no dispondre de pintura blanca, es varen vore obligades a envoldre els seus carros són llançols blancs, pintar-els en tiza o calç, etc. En alguns casos i davant la falta total de mijos varen usar paper de periòdic.

El Grup d'Eixèrcits Nort sofrix constants onades d'assalts soviètics en el front del riu Vóljov. Les tropes alemanes no cedix terreny, pero a un preu molt alt. En Possad, Posselok i el monasteri d'Otenskig sofrixen fins a un 50 % de baixes. Els alemans capturen Vóljov i Tijvin, en l'objectiu de tallar el ferrocarril entre Leningrado i Moscou, pero el dia 29 deuen abandonar les seues posicions pel contraatac del 54.º Eixèrcit soviètic del general Iván Fediúninski. En Leningrado, la fam causa estralls. Es contabilisen centenars de morts al dia per la desnutrición. El dia 26 els alemans redoblen els bombardejos a la ciutat i els morts passen a ser mills al dia. No obstant, la superfície gelada dellac Ládoga permet obrir una precària ruta de suministraments cap a Leningrado i evacuar civils en sentit contrari. Mantindre esta ruta oberta serà a costa de moltes baixes i pèrdua de material.

El Grup d'Eixèrcits Centre queda paralisat des de l'1 de novembre a causa del fanc. Hitler rep diversos informes preocupants per a la Wehrmacht. Han sofrit moltes baixes tractant de sometre les bosses de Viazma i Briansk. A l'Eixèrcit alemà solament li quedaven dos opcions, o es replegaven a posicions d'hivern, o tractaven d'assaltar Moscou per mig d'un últim esforç. Abdós eren opcions plenes de riscs, com declararia von Manstein. El fantasma de la derrota napoleònica va començar a surar entre els caps alemans. El 6 de novembre Stalin es dirigix al poble soviètic: «Els invasores fascistes alemans estan front al desastre». L'Eixèrcit Rojo va desfilar eixe dia en la Plaça Roja com tots els anys en Stalin en la tribuna. Despuix de la desfilada, les tropes marchen directament al front. Poc a poc van aplegant les gelades. El dia 12 s'alcancen els 22 graus baix zero. En el fanc endurit, els carros alemans es llancen de nou cap a Moscou. L'atac té tres puntes: al nort alvancen els carros d'Hoeppner, partint de Kailin. Els carros de Guderian alvancen des del sur cap a Tula. Von Kluge, en substitució de von Bock, alvança pel centre. Hoeppner ocupa Krasnaya Poliana a 27 quilómetros al nort de Moscou encara que les forces del tinent general Rokossovski ho recuperen 24 hores despuix. Seguix baixant la temperatura. Es gela tot, olis, combustibles, aliments, motors... Els alemans alvancen en moltes dificultats. Els combats lliurats entre el 19 i el 20 són descrits per membres de la 2.ª Divisió SS Dones Reich com els més durs i sanguinosos de la campanya de l'Est. El dia 22 s'apleguen als 32 graus baix zero. El 25 de novembre, més de 100 000 obrers movilisats de Moscou terminen l'anell defensiu exterior. Dispon d'1 428 emplaçaments artilleros i nius d'ametralladora. 160 quilómetros de sangues anticarro, 112 quilómetros de triple alambrada i atres numerosos obstàculs. La moral dels soldats soviètics puja al vore tanta dedicació demostrada pels habitants de Moscou per a organisar la seua pròpia defensa. La movilisació ciutadana en la capital és total: centenars de voluntàries atenen en els hospitals, mills enquadren els equips de Defensa Civil situats en les teulades, tota la producció de les fàbriques treballen per a proporcionar recursos i equip a les tropes soviètiques... Ciutadans corrents de tots els racons de l'Unió Soviètica manen telegrames i paquets en cartes d'ànim i roba d'abric als soldats del front, aplegant a sumar més de 450 000 paquets i 700 000 penyores d'abric. Varen aplegar inclús paquets de llocs tan lluntans com Mongòlia. El dia 28 els alemans conquisten Visikova, i el 31 apleguen al barri moscovita de Polevo, a sol dotze quilómetros de la Plaça Roja. Els tancs de Guderian no conseguixen capturar Tula. Els alemans estan molt prop del seu objectiu a finals de novembre, pero l'alvanç queda detingut. Durant 67 dies, el Grup d'Eixèrcits Centre no ha rebut cap divisió de reforç. En eixa mateixa fracció de temps la Stavka havia format 75 divisions en un total de 271395 soldats. Davant el debat sobre si va ser més determinant les condicions climàtiques o les accions realisades per l'Eixèrcit Rojo per a frenar a l'Eixèrcit alemà, Zhúkov opina que varen ser els seus soldats els principals responsables. Per la seua banda, Guderian alegaria que la roba d'hivern que varen solicitar per a les seues forces abans de l'assalt a Moscou mai va aplegar, i que soportar temperatures entre 28 i 35 graus baix zero va ser massa per a les seues forces en abrics de cotó. En tot, Guderian opina que si Hitler li haguera permés intentar assaltar Moscou en agost, anticipant-se primer a la temporada de pluges i després a la fredor i la neu, tal volta podria haver tingut més possibilitats d'èxit. L'historiador Geoffrey Jukes senyala no obstant que, encara que la capacitat ofensiva de l'Eixèrcit soviètic va pillar per sorpresa a Hitler i al OKH, no era cap secret la cruor de l'hivern rus.

El Grup d'Eixèrcits Sur no és tan castigat com el central. Ocupa tota Crimea llevat Sebastopol, que resistirà fins al 2 de juliol de 1942. El 14 de novembre s'ordena l'assalt a Rostov, començant varis dies despuix. Les temperatures mínimes apleguen a alcançar els -30 °C, i el contraatac de T-34 soviètics aplega a amenaçar en una ruptura del front. No obstant, el 21 de novembre, els alemans conseguixen capturar la ciutat. Von Mackensen felicita a les seues tropes per l'acció, pero estes deuen cobrir un terreny massa gran. Este fet unit a constants contraatacs soviètics provocarà l'evacuació de la ciutat en decembre.

Els mandos alemans s'enfronten a decembre en numerosos informes que dibuixen un panorama prou ombrós. Alemània no podia resistir una guerra de desgast contra l'Unió Soviètica, demogràficament superior, molt més extensa que Alemània i en un armament d'una calitat inesperada. Hitler no volia vore la realitat que tenien per davant. Despuix de l'autumne de 1941, es va llançar a la pren de diverses decisions que varen resultar ser molt perjudicials per a l'eixèrcit alemà.

L'historiador britànic Eric Hobsbawm, en el seu llibre Història d'el XX (1999) afirma: «Al no haver-se decidit la batalla de Rússia tres mesos despuix d'haver començat, com Hitler esperava, Alemània estava perduda, puix no estava equipada per a una guerra llarga ni podia sostindre-la. A pesar dels seus triumfos, posseïa i produïa molts menys avions i carros de combat que Gran Bretanya i Rússia, per no parlar dels Estats Units». En l'enemic en les afores de Moscou, Stalin va telefonejar a Zhúkov el 19 de novembre:

Stalin: ¿Està convençut de que podrem defendre Moscou? Li'l pregunte en tot el dolor del meu cor. Diga-m'ho honestament, com un comuniste. Zhúkov: Des de luego que anem a defendre Moscou. Pero necessitaré a lo manco dos eixèrcits més i 200 carros.

Robert Service, Stalin: Una biografia (2006) p. 454

Experiència d'Anna Iósifovna Strumílina, partisana soviètica en la zona ocupada:

Nos varen dir… que els alemans havien entrat en la ciutat i em vaig donar conte de que yo soc judeua. Abans de la guerra havíem vixcut en harmonia: russos, tàrtars, alemans, judeus… Érem tots iguals. ¡Qué va! Yo ni tan sols havia sentit la paraula “judeu”, yo vivia en el meu papa, la meua mare, en els meus llibres. I de sobte érem leprosos, nos tiraven de todas partes. Alguns coneguts inclús varen deixar de saludar-nos. Els seus fills no nos saludaven. Els veïns nos dien: “Deixen-nos les seues coses, ya no les necessitaran”. Abans de la guerra eren amics de la família: tio Volodia, tia Ania… ¡Qué va! A la meua mare la varen matar d'un tir… Va ocórrer uns dies abans del nostre trasllat al gueto.

Experiència d'Anna Iósifovna Strumílina. Fragment dellibre La guerra no té rostre de dòna, (2015) escrit per la periodista Svetlana Aleksiévich

Desenllaç de l'operació (decembre de 1941)

El general Władysław Anders, comandant del Segon Cos polac, el primer ministre polac Władysław Sikorski i Stalin en Kúibyshev (óblast de Novosibirsk) (decembre)

Soldats soviètics en camuflage hivernal operant en un canó antitanque M-37 de 45 mm (decembre)

Unitats soviètiques de reforç marchen cap al front (1 de decembre)

Soldats durant la contraofensiva soviètica (decembre)

En decembre, front a Moscou, varen tornar a posar-se de manifest les llimitacions militars d'Alemània. Stalin ya conta en suficients forces com per a llançar un contraatac a gran escala. Les divisions siberianas i 1700 carros, molts d'ells T-34, posaran en séries dificultats a les unitats alemanes i les seues panzer. Zhúkov va ser acumulant les unitats que anaven aplegant d'Àsia per a llançar-les totes al mateix temps. El matí del 2 de decembre, Stalin telefoneja a Zhúkov i li pregunta: «¿Quina opinió hi ha en el front sobre l'enemic i les seues possibilitats?» Zhúkov li respon que a l'enemic se li ha acabat l'alé. En escoltar açò Stalin li diu: «Perfecte. Li cridaré en una atra ocasió». Despuix de penjar el teléfon, Zhúkov afirma que va entendre que la Stavka preparava noves operacions. Una hora despuix Stalin torna a cridar per a preguntar-li quins plans hi havia per a les tropes per als dies següents. Zhúkov li respon que estan preparant-se per a la contraofensiva. En efecte, Zhúkov tenia raó. L'Eixèrcit alemà, ha anat perdent potencial militar des del més de juny. Pese al desig d'Hitler d'un esforç final, von Kluge dona l'orde de detindre l'ofensiva el 4 de decembre. L'operació Barbarroja aplegava al seu fi. Zhúkov ordena l'alvanç de les dèsset divisions siberianas, que organisades com el 10.º, el 20.º, i l'1.º Eixèrcits marchen entre el 5 i el 6 de decembre cap a les llínees alemanes. Contraatacan des de Tula, en el sur, des de Krasnaya Polyana, en el nort, i per la carretera de Moscou-Smolensko, en el centre, en lo que es coneixerà com batalla de Moscou. Els alemans tracten de resistir, pero als pocs dies comencen a cedir terreny. En el moment de començar el contraatac, l'Unió Soviètica conta en 2000 tancs front als 1500 alemans, en 3600 avions front als 2500 de la Luftwaffe, i en 4 190 000 soldats front als 5 000 000 alemans. Anys despuix, en 1966, Zhúkov va fer el següent balanç de la batalla de Moscou: «En la Batalla de Moscou, l'Eixèrcit Rojo va causar, per primera volta en els sis mesos de guerra, una gran derrota estratègica al grup principal de les tropes alemanes. En anterioritat hi havia conseguit èxits locals, pero no eren comparables en magnitut en els resultats de la batalla front a Moscou, en la que una defensiva sòlida i ben organisada contra un enemic superior i el repentí llançament d'una contraofensiva varen enriquir l'art soviètic de la guerra i varen revelar la creixent madurea operativa i tàctica dels seus mandos militars. [...] En unes circumstàncies dures, a voltes catastróficamente difícils i complicades, les nostres tropes es varen endurir, es varen envalentir, varen acumular experiència i, en els moments en que se'ls va entregar un mínim imprescindible de recursos tècnics, varen deixar de retirar-se i defendre's per a passar a una potent ofensiva. No s'oblidaran aquells dies durs del poble rus, com tampoc els guanys militars dels seus combatents. En la Batalla de Moscou es varen tirar els sòlits fonaments de la derrota ulterior de l'Alemània nazi.» Douglas Orgill, en el seu llibre T-34: blindat rus (1973), afirma que la victoriosa defensa de Moscou va constituir un dels punts crucials de la guerra i reivindica l'esforç realisat pels soldats soviètics front als arguments que donen més importància al tipo de terreny i climatologia.

En Alemània, el Führer reconeix que la guerra no va a terminar en 1941 i dona órdens per a que es continga lo màxim possible als soviètics i no es produïxca una desbandada general. El 20 de decembre, Guderian va volar a Rastenburg per a explicar la seua situació a Hitler i per a insistir-li que les seues forces devien ser evacuades a posicions més defendibles. Davant les queixes, Hitler decidix apartar a tots els generals que s'oponien a la seua manera de fer la guerra. El 12 de decembre destituïx a von Rundstedt, a qui destina a França. Von Leeb i von Bock són rellevats. Hoeppner és degradat. Von Brauchitsch, Comandant en Cap de l'Eixèrcit, és substituït pel propi Hitler qui assumix personalment el mando de l'Eixèrcit el 16 de decembre. Mentres es produïxen estos canvis en el mando de l'Eixèrcit alemà, els soviètics recuperen Kalinin al nort, i Tula i Kaluga al sur. En la carretera de Smolensko també recuperen Klin. L'amenaça de la Wehrmacht sobre Moscou ha finalisat.

Paul Adair afirma en el seu llibre La gran derrota d'Hitler (1994): «El fet de no haver pres Moscou va ser la primera derrota important sofrida per l'Eixèrcit alemà durant la Segona Guerra Mundial.» El 20 de decembre, Hitler publica una crida al poble alemà demanant que manaren roba d'abric per a les tropes que lluitaven en el front. L'indignació es propaga en rapidea entre la població alemana, perplexa i escandalisada per descobrir que el govern no havia fet preparatius adequats per a protegir als seus soldats que lluitaven en el front.

En el nort, encara que es manté el sege sobre Leningrado, la situació dels sitiats millora notablement. En el sur els soviètics recuperen Rostov despuix del replec alemà ordenat per von Rundstedt contradient les órdens d'Hitler de resistir a tota costa. Von Rundstedt és destituït pel mariscal von Reichenau. Kurt Meyer, qui aplegaria a ser general de brigada de les Waffen-SS, senyalarà anys despuix que de no haver-se retirat l'eixèrcit de Rostov i establir una llínea defensiva en el riu Mius, va poder haver-se desmoronado el front sur rus en decembre de 1941. Els italians conseguixen capturar Stalino i Gorlowka, pero un contraatac soviètic els obliga a abandonar la segona i retrocedir fins a la primera, a on s'estabilisaria el front. La situació mundial canvia radicalment el 7 de decembre de 1941. Una flota japonesa ataca el port nortamericà de Pearl Harbor en Hawái. Alemània declara la guerra als EE. UU. l'11 de decembre. Encara que l'operació Barbarroja no havia conseguit la majoria dels seus objectius, la sensació de derrota no era percebuda pels alemans que sobre el mapa sentien que seguien controlant un gran territori de l'Unió Soviètica. Les pèrdues humanes i materials varen ser estremecedoras per a la Wehrmacht, absolutament agotada despuix de sis mesos de guerra ininterrompuda. Stalin havia perdut terreny i part de la població per a guanyar temps. En decembre de 1941 tenia a tot el país en plena movilisació militar i industrial, i les plantes traslladades més allà dels Urals pronte començarien a produir a gran escala. Alemània tornaria a collir algunes victòries en l'estiu de 1942, aplegant inclús a amenaçar els camps petrolífers del Caucas. Pero la derrota en Stalingrado truncarà novament el propòsit d'acabar en l'Unió Soviètica. Al començament de 1943, Alemània s'enfrontarà a la previsible derrota que aplegarà dos anys despuix.

Jean Meyer senyala en el seu llibre Rússia i els seus imperis (2007): «Hitler va fracassar perque les seues tropes havien arrancat massa vesprada i també perque el Pacte de No Agressió entre Japó i l'URSS va permetre l'arribada a Moscou d'excelents tropes siberianas.» Per a Meyer, lo que salva finalment a l'Unió Soviètica de l'invasió total és el seu tamany i la seua població, dos elements que no tenien ni Polònia ni França.

Hitler es disculparia posteriorment declarant que tenia mala informació sobre l'Unió Soviètica abans de decidir l'atac. Lo cert és que en 1936 i 1937 havia rebut informes de l'alt mando a on s'indicava que la victòria alemana solament era possible en els tres primers mesos. De no ocupar des de Leningrado, Moscou i Bakú, l'Eixèrcit alemà estaria condenat al fracàs. Existix un debat sobre fins a quin punt l'hivern rus va afectar a l'Eixèrcit alemà, o si les condicions de 1941 varen ser pijors que atres anys. El Oberst Erhard Raus, de la 6.ª Divisió Panzer, va apuntar diàriament la temperatura. Per les seues anotacions se sap que l'1 de decembre davant Moscou el termómetro va marcar els -7 °C, que una semana més vesprada marcava els -37 °C per a pujar de nou als -8 °C dos dies despuix. A mitan de més el termómetro va aplegar a marcar els -45 °C. Els registres soviètics senyalen -20 °C de mija a finals de més i temperatures de -50 °C en Yakroma, al nort de Moscou. En eixes condicions els decorreguts dels mecanismes de l'artilleria o els vehículs es congelava. Els fusils i les ametralladores també resultaven afectades. La falta de suministraments va obligar a molts comandants a recórrer als seus contactes personals en l'indústria militar alemana per a conseguir peces.

Panzer III alemà destruït en les afores de Skirmanovo durant l'assalt a Moscou (decembre)

Experiència d'Otto Skorzeny durant l'assalt a Moscou:

El gran Stalin, que en 1941 va demostrar saber resoldre la difícil situació en que es trobava Rússia quan l'Eixèrcit alemà va aplegar a les portes de Moscou, [...] La possibilitat de poder donar fi a tan incomparable i sanguinosa campanya va reanimar nostres deteriorades forces. Conquistem un chicotet poble. [...] Estava a quinze quilómetros al nordest de Moscou. Des d'ell, en dies clars, podíem vore les torres de les iglésies, i els canons de les nostres bateries bombardejaven constantment els suburbis de la capital de Rússia. Pero nos vàrem donar conte de que havia aplegat el moment de parar la nostra ofensiva. L'unitat veïna a la nostra, Divisió de "panzers" número 10, només disponia de dèu tancs. La major part de la nostra artilleria pesada caria de remolcs d'arrastre i els camions devien remolcar-les trabajosamente a través dels camps. Ara be, sabíem igualment que l'enemic estava allímit de les seues forces, exactament igual que nosatres. Per això mateixa, l'impossibilitat de continuar alvançant nos va causar una immensa sensació d'impotència, un sentiment deprimente, més dolorós que qualsevol derrota. ¡La meta, nostra anhelada meta, estava molt prop de nosatres i no podíem alcançar-la!

Otto Skorzeny, Viu perillosament, p.120

Experiència d'Hans-Ulrich Rudel, pilote de stukas:

La lluita contra la fredor és més dura que els combats més encarniçats contra l'enemic. [...] Estem en el més de decembre i el termómetro es manté entre -40.º i -50.º. [...] Com en Kalinin, el nostre principal adversari és l'hivern. El soldat soviètic es defén certament en valor i inclús feroçment, pero es troba, com l'alemà, debilitat i casi allímit de les seues forces. Inclús les noves divisions siberianas que el mando rus llança ara a la batalla no podrien per sí mateixes forçar una decisió. Pero els eixèrcits alemans estan detinguts pel fret. Els transports ferroviaris estan pràcticament detinguts i d'ahí l'impossibilitat de dur l'aprovisionament a primera llínea i d'evacuar a retaguàrdia als ferits. Carim de les coses més indispensables i es fa necessari abandonar vehículs i canons, puix ya no tenim ni gasolina. Des de fa molt temps, cap camió, cap locomotora han aplegat fins a les primeres llínees. [...] Nostra escuadrilla està reduïda a un número d'aparats verdaderament ridícul. En una fredor tal, els nostres motors no poden funcionar.

Hans-Ulrich Rudel, Pilote De Stukas (2009)

Opinió de Gueorgui Zhúkov sobre la derrota alemana durant l'assalt a Moscou:

L'Alt Mane nazi, en proyectar una operació estratègica complicada i a gran escala, com va ser la denominada Tifó, infravaloró considerablement les tropes, la situació i les possibilitats de l'Eixèrcit Rojo en el seu defensa de Moscou, a l'hora que va estimar en excés la capacitat de les seues pròpies forces concentrades per a la ruptura del front defensiu i per a la captura de la capital soviètica. Va cometre aixina mateix varis errors greus en formar els grups d'assalt per a la segona fase de l'Operació Tifó; els d'els flancs, sobretot les que varen actuar en l'àrea de Tula, no eren potents i disponien de pocs efectius d'infanteria. En fer-ho dependre de les formacions Panzer en aquella situació concreta va incórrer en una greu equivocació perque, com succeïx en la realitat, en desgastar-se en la lluita sofririen quantioses baixes i perdrien la seua capacitat d'alvanç.

Gueorgui Zhúkov

Característiques de la guerra en blindats

Alexey A. Lobachev, general i membre del Consell militar, en el centre. El comandant del 16 Eixèrcit, tinent general Konstantín Rokossovski, a la seua esquerra, i l'escritor Vladimir Stavsky a la seua dreta examinant vehículs alemans capturats el 10 de decembre

Assalte de tropes soviètiques i un T-34 a un llogaret ocupat. Front Oest (decembre)

Luis Alberto Sanz Salanova afirma en el seu llibre Guerra acorazar (2017) que encara que existix l'idea molt estesa de que les dotacions de carros soviètiques carien d'experiència abans d'entrar en combat, açò solament va ser cert durant un breu periodo de temps en 1942. Just abans de l'inici de l'invasió, afirma Salanova, els carros soviètics podien tindre deficiències o estar antiquats, pero les seues tripulacions eren prou competents. Per un atre costat, hi ha autors com Douglas Orgill que sí posen de relleu la falta de competència en moltes de les dotacions de carros soviètiques al principi de l'invasió alemana. Aplega a afirmar que al començ de l'operació Barbarroja, algunes dotacions de carros soviètiques solament havien tingut un entrenament d'hora i mija o dos hores en el maneig real de carros de combat.

La vida en l'interior dels carros de combat era, en general, molt incómoda ademés de perillosa: patien fret o calor en funció de l'estació de l'any, brutea, obscuritat o mala ventilació. Per a matar els polls, solien hervir la roba o llavar-la en gasoil. Per a protegir el cap dels colps per vibracions o pels proyectils de l'enemic que impactaven contra l'acer del blindage, disponien d'un gorro de cuiro acolchado cridat tankoshlem. No tot era pijor en la condició de conductor de carros; els tanquistas de l'Unió Soviètica rebien el doble de paga que un soldat d'infanteria i encara que durant l'operació Barbarroja no es va posar en pràctica, a partir de novembre de 1944 eren premiats per cada carro alemà que destruïen. A voltes, per a descansar per les nits, les tripulacions obrien una sanga excavant baix del carro o be ho situaven sobre un cràter obert per mig d'explosius, a on s'introduïen i tapaven els orificis en una lona alquitranada en la finalitat d'evitar corrents d'aire; d'esta manera disponien de més espai per a poder dormir i quedaven resguardats de les inclemències meteorològiques o de la metralla o explosions dels bombardejos enemics. Podien tornar al carro a través una escotilla situada en el seu sol. Per mig d'una estufa de carbó es calfaven i al mateix temps impedien que la temperatura de l'oli del motor disminuïra per baix dels -25.º.

Entre les llínees de vanguarda soviètica hi havia moltes unitats d'èlit i rara volta es va donar en elles casos de crueltat contra l'enemic rendit o els civils. Estos actes eren mal vists pels oficials i en freqüència estaven penats. La majoria dels malifets o actes de crueltat que es varen donar en l'Eixèrcit Rojo durant la guerra varen ser provocats en la seua major part per soldats de "segona llínea", molt manco disciplinados. L'alimentació dels tanquistas era, com a norma general, millor que la de l'infanteria. Encara que el consum de vodca era relativament freqüent abans dels atacs en les unitats d'infanteria, els soldats dels carros ho tenien terminantment prohibit, i solament podien beure en finalisar l'operació. Quan divisaven a un enemic tenien que destruir-ho en el canó. El cap del carro indicava al artillero el tipo de munició necessària. En el cas dels T-34, la seua munició completa constava de 100 proyectils: 75 eren rompedors i 25 perforantes. Dels perforantes, quatre tenien núcleu de wolframio i estaven destinats contra carros pesats. Per a poder disparar en precisió, el carro devia detindre's per complet. Esta maniobra no podia durar molt temps puix el carro propi totalment immòvil es convertia a la seua volta en un objectiu més fàcil de destruir. Per a Richard Simpkin, exoficial de l'eixèrcit britànic, era necessari que un carro, ademés de tindre bones qualitats per al combat, anara confortable per a les seues dotacions. Segons la seua opinió tant el KV-1 com el T-34 varen carir d'algunes característiques essencials que els permetera explotar en totalitat la seua ventaja tecnològica en 1941: bona visió des de l'interior del carro una volta tancat, un manteniment senzill, funcionalitat en el seu disseny interior, millors condicions d'habitabilitat, contacte físic entre els membres de la tripulació i millor capacitat per a escapar del carro si era alcançat. El T-34 tenia una incómoda torreta en capacitat per a dos hòmens, a diferència del Panzer III, que era una miqueta més espacioso i podia acomodar a tres hòmens. Una de les majors desventages dels tancs soviètics front als alemans en 1941 era el sistema de comunicació. Les ràdios alemanes eren molt més alvançades, permetent major coordinació en les operacions.

L'operació Barbarroja va tindre un inesperat efecte positiu en les forces acorazar de l'Eixèrcit Rojo. La destrucció del gros dels antiquats eixèrcits acorazar soviètics en 1941 va permetre a l'Unió Soviètica començar de nou en la primavera de 1942. Les noves unitats que es varen ser creant a partir de llavors estaven equipades casi en la seua totalitat en els T-34 i els KV-1. Ademés els varen afegir punts d'agarre en l'exterior per a que també serviren com a transports d'infanteria. Cada carro podia desplaçar una dotzena de soldats al front. El promig de vida dels carros soviètics era de quatre mesos. De mija, l'Unió Soviètica es va vore obligada a repondre cada més el 20 % del seu material pesat de guerra encara que a partir de cert moment este promig es va ser retallant. Si durant l'operació Barbarroja els soviètics perdien sis carros per cada carro alemà destruït, en 1944 es va alcançar l'igualtat. La fabricació en exclusiva de T-34 i KV-1 va permetre l'especialisació dels ingeniers i va simplificar de forma notable la llogística soviètica..

El tribulí d'experiències del front rus va resultar en canvis que varen donar nova forma a l'estructura de les forces acorazar i als hòmens que les formaven. La guerra acorazar estava evolucionant cap a una àrdua pugna entre carro i canó; també estava inevitablement abocat al dilema de tindre que reconciliar calitat en producció en massa. Com a resultat de tals lliçons el carro de combat va canviar de forma. Era necessari un canó major, ademés d'una torreta major per a albergar-ho i blindage més gros per a protegir-ho de canons més efectius. Totes eixes millores tenien que ser encaixades en chassis més grans en motors més potents que els propulsaran i en cadenes més amples per a donar-els la movilitat que tan pesats vehículs necessitaven per a poder travessar terreny bla i sinuós. Tant l'experiència alemana en l'Est com la britànica en el desert varen convéncer a uns i a uns atres de la necessitat de que devia haver en la torreta suficient espai com per a que pogueren operar allí el trio format per comandant, artillero i carregador, recolzats des d'avall, en el chassis, per conductor i operador de ràdio. Una volta que els alemans es varen donar conte de que els models russos, considerats despectivamente com a primitius, eren en realitat millors que els seus, es va donar inici a una carrera tècnica d'armament.

Robert Kershaw, Tank men: l'història humana dels tancs en la guerra (2011)

Per la seua banda, els conductors de carros alemans s'enfrontaven a problemes semblants que els soviètics pero en l'agreujant de tindre en alguns punts del front carros tècnicament inferiors i a mida que alvançaven greus problemes de suministraments. En estiu, quan va començar la campanya, sofrien en l'interior dels carros per la falta de ventilació i la calor. En el seu alvanç, l'equip i les armes s'embrutaven per la pols, lo que disminuïa la seua eficàcia. La pols i el poc espai dins dels carros aixina mateix podia dificultar la llectura dels mapes. Les dotacions també varen sofrir la fatiga resultat d'alvançar sense descans durant vàries semanes seguides al començ de l'invasió. Com existia el temor de l'aigua enverinada, tenien prohibit beure dels pous que es trobaven pel camí. Una volta agotades les reserves d'aigua, si l'unitat no era abastida a temps, les parades eren aprofitades pels tanquistas per a baixar dels seus vehículs i beure de qualsevol toll del camí. De la mateixa manera que passava en els carros soviètics, si l'acer era de mala calitat, per l'interior del vehícul volaven esquirlas a gran velocitat quan eren alcançats inclús per impactes que no aplegaven a travessar la coraza. Estes esquirlas podien provocar ferides greus en les dotacions dels carros. En l'hivern, quan no combatien, en la finalitat de que els motors dels carros no fallaren per la fredor, s'encenien cada quatre hores durant dèu o quinze minuts fins que alcançaven els 60.º. Les unitats que conseguien anticongelant descobrien en sorpresa que també es congelava. Una atra forma d'evitar que es congelaren els motors era encenent chicotetes fogatas baix els seus caixcos. Les baixes temperatures podien afectar significativament les qualitats tècniques del material de guerra alemà. En una ocasió Guderian va escriure en el seu diari: «Este matí, 5 graus baix zero. Les torretes dels tancs immovilisats pel gèl, séries baixes per congelació de membres, el fòc de l'artilleria és ara irregular degut a que la pólvora ardix de manera diferent». La vanguarda d'una divisió panzer estava formada per una unitat mixta composta per carros llaugers i infanteria transportada en motocicletes i sidecars. Feyen d'exploradors per al següent grup, un batalló de panzer mijos i pesats que en condicions normals disponia de més de 100 carros i anaven acompanyats d'infanteria transportada en camions o blindats semiorugas. En la retaguàrdia marchava un batalló o en ocasions un regiment d'artilleria remolcada per vehículs motorisats. Els carros marchaven en Keils o formació en falca. El restant de vehículs alvançava en dos columnes en paral. En freqüència, l'enemic sol era visible com a chicotets punts negres en l'horisó. Açò implicava que solament si veen flames i una columna negra de fum despuix dels primers dispars podien supondre que estaven en una batalla contra carros. Identificar per primera volta un carro enemic podia consistir simplement en una torreta alvançant sobre un camp de dacsa. Llavors, en l'interior del carro se succeïen crits nerviosos informant sobre la distància, direcció i tipo de proyectil requerit, seguits del sort «bang» que colpeja el chassis del carro mentres que un sò cimbreante indicava que el proyectil alvançava segant la dacsa en la seua trayectòria abans d'impactar contra el seu objectiu en el característic «plunc». Tot açò ocorre en pocs segons mentres la torreta del carro que dispara s'ompli de gasos. Un soroll metàlic sec indica que un atre proyectil més ha segut esgolat i sagellat en l'interior de la recambra; una veu de «llest» comunica el següent dispar. Realisaven tants dispars com eren necessaris fins que la tripulació creïa haver destruït al seu adversari. A voltes ho sabien perque veen els enemics abandonar el seu carro o be eixien flames del seu interior. Si alcançaven compartimento de municions del carro enemic normalment es desencadenava una série de grans explosions que podien aplegar inclús a fer volar la torreta. En ocasions, quan una dotació perdia un carro es vea obligada a lluitar com a infanteria; com no disponien d'un entrenament adequat, sofrien moltes baixes si es veen en esta situació. Les dotacions dels carros, tant aliats com de l'Eix, consumien substàncies estimulants que els ajudaren a mantindre's desperts durant moltes hores seguides. De la mateixa manera que va passar en la campanya de França, es va proporcionar con este fin a les dotacions dels carros alemans pastilles de pervitina. No obstant, esta substància podia tindre com a efectes secundaris psicosis, sobreexcitació i pèrdua de forces. Pocs mesos despuix d'iniciada l'invasió a l'Unió Soviètica es va donar orde de frenar el seu consum perque impedia dormir en normalitat als hòmens durant les parades. La movilitat i velocitat era una de les ventages de les divisions panzer. Mentres l'infanteria podia marchar entre trenta i quaranta quilómetros diaris, les divisions panzer podien traure una ventaja de més de cent quilómetros al dia. Açò suponia que els blindats devien parar tres o quatre dies per a que l'infanteria que marchava a peu poguera alcançar la seua posició. En ocasions, esta distància tan gran entre les divisions panzer i el restant de divisions va ser aprofitada pels soviètics que quedaven cercats per a trobar punts dèbils i trencar els seges, com per eixemple li va passar al Grup Panzer 2 de Guderian el 24 de juny. Molts soviètics varen conseguir escapar a les marismas de Pripyat davant l'impotència del OKH.

Causes de les primeres derrotes soviètiques

Experiència del sargent major de carros Semión Matveev sobre el caos que regnava en algunes unitats acorazar soviètiques al començ de l'invasió alemana

El meu cos contava en menys de la mitat dels seus efectius reglamentaris. Solament teníem elements solts. El meu batalló de tancs era en realitat inferior a una companyia. No teníem camions ni tractors en absolut. Un eixèrcit és un organisme enorme. Els alemans tenien el seu a ple funcionament, i diria que funcionant be; el nostre a penes havia començat a ser construït. Per lo que no deuríem avergonyir-nos de que llavors ells anaren més forts que nosatres. Eren molt més forts. Esta és la raó per la que nos varen derrotar repetidament durant el primer any de la guerra

Sargent major de carros Semión Matveev

Tanquista soviètic posa sostenint una bandera abans de marchar cap al front en Moscou (31 de decembre)

Les causes de la derrota inicial soviètica estan circumscrites a la nova tàctica de la guerra llampada o blitzkrieg^{cita requerida}, basada en la guerra de moviments i l'us de la tàctica de tenazas acorazar, alguna cosa relativament nou per al restant del món (encara que ya s'havia amprat en la Invasió alemana de Polònia de 1939 i en la batalla de França en 1940, aixina com en la batalla de Jaljin Gol). Un esplèndit estiu va ajudar a les divisions alemanes a realisar alvanços espectaculars, pero l'hivern de 1941 els va entorpir severament. Els eixèrcits alemans varen sofrir prou a causa de les baixes temperatures, sobretot perque contaven en pocs abrics (casi cap general alemà esperava que la guerra continuaria fins a l'hivern). El front oriental va durar quatre anys, donant com a resultat 4 millons de morts alemanes i 9 millons de baixes soviètiques en combat, més atres 14-16 millons de civils soviètics morts per massacres, malties i fam. Stalin al principi no va reaccionar davant este nou escenari al que s'enfrontava i solament dos semanes despuix va poder prendre les regnes del problema; no contava en molta oficialitat competent degut a que ell mateixa havia porgat a l'eixèrcit d'excelents generals. Els soviètics contaven en una atarassana molt gran front a l'alemà, pero ¿per qué haurien sofrit tal derrota inicial? Va haver numerosos motius que habitualment es passen per alt o no són coneguts per tot lo món:

• La tecnologia alemana no era la millor del moment sobre vehículs de combat. Els carros T-34 i KV-1 eren molt superiors a lo millor que tenien els alemans, que eren els seus preciosos Panzer III, Panzer IV i els Stug III. L'autor Robert J. Kershaw, en el seu llibre Tank Men afirma que en el moment de l'invasió alemana, a lo manco 1 700 dels seus carros de combat eren inferiors als millors carros soviètics. No obstant, dels 19 500 carros soviètics, solament el 5 % eren T-34 de primera generació i propensos a fallos per la seua curta vida i un 2 % eren KV-1, en els mateixos problemes. A tot açò, cal afegir que els vells T-26 i els vehículs ràpits de la série BT tenien una vida útil (abans de necessitar un canvi de motor o grans reparacions en ell) d'unes 100 hores d'us, despuix de les quals es requeria una gran llabor de manteniment. Açò va fer que en la primera semana, el 50 % dels carros soviètics quedaren fora de combat sense siquiera lluitar.
• L'enorme parc soviètic de vehículs estava en un pobre estat de reparació cap a 1941, a on més del 29 % necessitava recanvis i un 44 % una reconstrucció. Estos varen quedar ràpidament fòra de servici en els primers dies de l'invasió per les averies.
• Stalin es va sorprendre pel fet de que Alemània realment estiguera atacant a la Unió Soviètica, creent que el Tercer Reich no violaria el Pacte Ribbentrop-Mólotov de 1939 sense haver derrotat primer a Gran Bretanya i per això va tardar varis dies en donar-se conte de la gravetat de la situació i en començar els preparatius per a la guerra que ya havia escomençat en factor sorpresa. Pero ademés, les «porgues» estalinista (com la Gran Porga de 1935) varen causar que molts bons oficials no estigueren disponibles en haver segut encarcerats o fusilats, per lo que les tàctiques soviètiques varen ser deficients durant una bona part de la guerra.
• En el primer dia es varen destruir més de 1800 avions soviètics, molts d'ells en terra sense tan siquiera desapegar i en el segon dia ya hi havia uns 2700 destruïts en total. Ademés, els avions alemans eren més veloços que els soviètics i varen tindre el cel baix el seu domini, lo que propiciava que les llabors de localisació d'enemics i exploració foren un punt a favor dels alemans, privant als soviètics d'esta necessària tasca.
• Les tàctiques alemanes estaven prou evolucionades i les cadenes de mando eren més curtes que en qualsevol atre eixèrcit, puix en el Eixèrcit Rojo sense órdens dels mandos de més alt nivelles unitats més reduïdes no podien actuar, ni tan sols en les més elementals tasques defensives; açò provocava que regiments sancers de soldats soviètics estigueren quets en el front sense prendre iniciatives per a l'atac o la defensa, esperant vanamente instruccions de la Stavka inclús quan l'enemic estava molt prop, puix en cas d'actuar per conte propi, o contraatacar sense permís, els oficials a càrrec s'exponien a ser somesos a un consell de guerra i fusilats.
• La falta de municions va ser un punt de gran importància. Solament un 12 % dels carros soviètics tenia proyectils perforantes, mentres que el restant rara volta posseïa un carregament complet de munició rompedora o d'alt explosiu, lo que feya que els enfrontaments entre vehículs anaren desastrosos per als soviètics durant les primeres semanes.
• La dispersió dels tancs de l'Eixèrcit Rojo entre vàries unitats front a la cohesió de les divisions acorazar de la Wehrmacht va ser també un punt important, puix els tancs alemans es concentraven per a eliminar als enemics individualment, mentres els tancs soviètics (dispersos en chicotetes unitats) es veen en inferioritat en els seus combats, a pesar de que el número global era major. Açò mateixa va passar a sovint en el desert, a on el general Erwin Rommel solia tindre menys efectius, pero més concentrats que en el bando britànic, lo que aumentava l'eficàcia alemana.
• Un atre aspecte crucial va ser la mala calitat de les tropes soviètiques, descuidant la preparació dels soldats per a operacions reals. Els alemans estaven curtidos en les batalles del front occidental i ademés estaven ben instruïts en els entrenaments bàsics. Açò suponia una gran ventaja en els combats, a on alguns vehículs soviètics varen rebre innumerables impactes sense siquiera localisar a l'enemic.

Baixes alemanes i soviètiques en el primer més de l'invasió

Tipo de baixes	Pèrdues alemanes	Pèrdues soviètiques
Morts i ferits	97 253	350 000
Presoners o desapareguts	5335	819 000

Causes del fracàs estratègic alemà

Panzer IV Ausf. D en pintura de camuflage blanca atollat en la neu; En la vora dreta de l'image es pot vore un corresponsal de guerra en cambra de cine (decembre)

Alemans capturats prop de Moscou (decembre)

Experiència d'Otto Carius, comandant de carros de combat alemans, sobre la primera pren de contacte en els carros soviètics T-34:

Un atre succés que nos va agarrar com si nos haguera caigut damunt una tonellada de rajoles va ser l'aparició dels primers carros russos T-34. Nos varen sorprendre completament, ¿cóm era possible que «els de dalt» no conegueren l'existència d'este carro superior? [...] ¿Qué se suponia que devíem fer contra tals monstruosidades que els russos tiraven contra nosatres en grans cantitats? [...] Nostra única salvació era el 8,8 cm Flak. Gràcies a eixos canons podíem fer front inclús a estos nous carros russos. [...] En Moscou casi al nostre alcanç —en la nostra opinió— comencem a donar-nos conte de que ya no era possible contar en un final ràpit de la campanya.

Otto Carius, Tigres en el fanc (2012) p. 29

Experiència de Kurt Meyer, de les Waffen-SS, sobre la primera volta que es varen enfrontar a un T-34, el 7 d'octubre, i l'efecte sicològic que provocaven en els soldats:

Franz Roth, el corresponsal de guerra que venia en nosatres, va cridar com si alguna cosa li haguera picat. Va tirar de mi fins a posar-me darrere de la bardiça, i no va ser de manera gentil. [...] A menys de vint passos de distància front a nosatres cap a l'esquerra hi havia un carro de combat monstruoso que semblava que anava a arrancar o a disparar en qualsevol moment. El carrer es va buidar en un obrir i tancar d'ulls. El Untersturmführer Bergemann va agarrar una càrrega de derrocament i es va obrir pas a través d'un chicotet hort en la protecció del fòc de cobertura per a destruir el carro. [...] Vaig vore a Bergemann caure mentres la càrrega rodava per l'arena a uns pocs metros del blindat. Un tir de pistola procedent del mònstruo d'acer li havia assestat un colp mortal al nostre camarada. [...] Un canó d'assalt es va posar en posició i va disparar proyectil despuix de proyectil sobre el jagant d'acer a una distància d'a penes vinticinc metros. Res va succeir; els proyectils no conseguien penetrar. Els russos semblaven invencibles. [...] Finalment conseguim destruir el primer T-34 al que acabàvem de tindre el plaure de conéixer rosant-ho de combustible i capcionant-li fòc.

Kurt Meyer, Granaders (2016) pp. 171-72

Experiència d'un veterà rus arreplegada en 1992 per la periodista bielorusa Svetlana Aleksiévich:

A voltes entràvem en combat compartint un fusil entre quatre. Mataven al primer i el segon agarrava el fusil; mataven al segon i ho reemplaçava el pròxim... Els alemans no: ells duyen les seues ametralladores nuevecitas... Els alemans es comportaven en altivez al principi. Ya havien doblegat a tota Europa i pres París. Pensaven que l'URSS cauria en les seues mans en un parell de mesos. Quan caïen ferits i els féyem presoners, escopinyaven en les nostres enfermeres en la cara i s'arrancaven les benes al crit de «Heil Hitler». Pero el seu comportament va canviar al final de la guerra. «¡No dispars, rus! Hitler kaputt», imploraban.

Fragment dellibre el fi del «Homo soviéticus» escrit per la periodista Svetlana Aleksiévich, p. 257

Avions soviètics Ilyushin Il-2 sobrevolant posicions alemanes prop de Moscou (1 de decembre)

Entre les causes del fracàs de la primera fase de la consolidació en prendre el control de la Unió Soviètica es poden citar:

• La falta d'informació fiable sobre el número de divisions, armament i ubicació en l'escenari del Eixèrcit Rojo, producte de l'escassa llabor de la Abwehr alemana respecte a eixe tema i un perillós excés de confiança per part d'Hitler. L'alt cost en vides i material bèlic sofrit per l'Eixèrcit Rojo en la Guerra d'Hivern va ajudar molt a que el OKH germà menyspreara als soviètics: vore l'Unió Soviètica perdent més tropes que Finlàndia en eixe conflicte va avivar la desmesurada confiança d'Hitler. Abans de la guerra els alemans havien calculat 200 divisions; cap a principis d'agost de 1941 ya havien identificat 360.
• La falta d'abastiment: la llogística alemana no va estar a l'altura de les necessitats del front. Per un error de càlcul Hitler creïa possible aniquilar a l'Eixèrcit Rojo en sis semanes i no va donar órdens per a que les tropes germanes es prepararen per a una guerra prolongada. Açò va generar greus dificultats per a vestir, armar i alimentar a les tropes mentres combatien en llocs molt distants entre sí.
• La vastedad de l'espai soviètic va fer que per a la Wehrmacht fora difícil controlar-ho en la seua totalitat mentres al mateix temps estava combatent. A això s'agrega que cada alvanç germà implicava estendre cada volta més les llínees d'abastiment i comunicacions, lo que era la llabor més important per als alemans. La mateixa vastedad geogràfica permetia que els alts caps de l'Eixèrcit Rojo prepararen maniobres en espais de dotzenes de quilómetros sense estar llimitats per territoris reduïts que contingueren grans centres urbans, com va succeir en els caps militars de Polònia o de França.
• La subestimación que Hitler va fer sobre la moral combativa i la indústria militar soviètica: no es va tindre en conte que l'industrialisació forçosa en l'Unió Soviètica va ser acompanyada d'una gran millora en les vies de comunicació internes del territori soviètic, lo que no solament va permetre a Stalin consolidar el seu poder en tot el país sino movilisar grans masses de soldats i concentrar-les oportunament en els fronts des de 1942. Note's que es fa referència a les comunicacions internes, i no a les de les fronteres o les zones perifèriques, que eren, en general, més escasses o menys desenrollades, lo que va anar un atre factor per a retardar l'alvanç alemà (al contrari de lo que va ocórrer en França, a on el seu bon sistema de vies terrestres va permetre una ràpida penetració de l'eixèrcit alemà).
• La falta de flexibilitat en la presa de decisions crucials en prendre el mando Hitler personalment sobre les operacions: tal decisió va resultar errada en tant Hitler prenia decisions a 5000 km de distància del front de batalla, desoír freqüentment als seus assessors més experimentats com Gerd von Rundstedt o Erich von Manstein.
• La falta de l'experiència en el terreny per part d'Hitler, qui prenia decisions militars de caràcter tècnic sense ser oficial professional, i desoír el consell dels seus generals més experts. Stalin també ansiava mostrar-se davant les masses com a líder polític-militar de l'Unió Soviètica pero en qüestions tàctiques i tècniques deixava l'iniciativa a oficials professionals com Gueorgui Zhúkov o Konstantín Rokosovski. Els constants canvis de pensament d'Hitler sobre els objectius als que marchar varen trastornar als seus generals.
• La destitució per Hitler d'oficials competents com Fedor von Bock, Heinz Guderian i Walther von Brauchitsch, retirant-els del mando en mig de campanyes importants.
• Les informacions de l'espia comuniste alemà Richard Sorge, establit en Japó, varen permetre a Stalin traure de la frontera en Mongòlia numeroses tropes soviètiques i al seu comandant més capaç, el general Gueorgui Zhúkov. Sabent gràcies a Sorge que Japó tractaria d'evitar un conflicte simultàneu en l'Unió Soviètica i en els Estats Units, i que l'esforç militar japonés es dirigiria cap al Sur (cap a les Filipines i les Índies Orientals Neerlandeses pero no cap a Siberia), Stalin va poder movilisar sense temor gran part de les seues unitats de reserva estacionades en Àsia, junt a la frontera chinenca.
• El «general hivern» de 1941-1942, en temperatures històricament extremes que varen llimitar la capacitat militar i moral del combatent alemà. A això s'agrega que Hitler no esperava un conflicte de llarga duració contra els soviètics i que la Wehrmacht no tenia plans, com es menciona anteriorment, de suministrar municions, combustible i suministraments per a l'hivern, decidint-se per l'armament per la necessitat de mantindre constants els alvanços. Note's que les anteriors campanyes victorioses de la Wehrmacht s'havien desenrollat sempre en primavera o en autumne del hemisferi nort, pero jamai en hivern fins a 1941. El Eixèrcit Rojo també va patir sériament per la cruor de l'hivern, pero la seua llogística sí havia previst esta possibilitat i el seu personal estava adaptat al clima.
• Els fallos en la llogística germana, puix no es va prevore que els ferrocarrils alemans tingueren que ser adaptats al ample de via rus mentres s'alvançava en el front, lo que era indici de que tarde o enjorn l'alvanç devia detindre's o tornar-se llent, lo que va ocórrer despuix de la batalla de Smolensk. El temps perdut (d'un a dos mesos) va permetre als soviètics preparar els seus defenses de cara a la crucial batalla de Moscou. Tampoc es va prevore l'escassea de carreteres asfaltades, ya que la majoria eren de terra, que en les pluges es convertien en barrizals (la raspútitsa).
• I principalment la reorganisació i en això la reacció del Eixèrcit Rojo i de la Unió Soviètica sancera, davant l'eixèrcit alemà, en a on el govern i la nació completa es varen vore compromesos en la lluita defensiva, cridant-se el conflicte com la Gran Guerra Pàtria, i cuidant de no repetir els errors de la Guerra d'Hivern. En esta desesperada defensa nacional, els soviètics es varen vore obligats a crear métodos i mecanismes de defensa mai abans vists, com elanzacohetes múltiple Katiusha, el subfusell PPSh-41, el fusil de francotirador Mosin-Nagant i el fusil semiautomàtic SVT-40. També es va desenrollar la propaganda d'inspiració, en a on es publicitaba i s'incentivava el patriotisme, com és el cas de les publicacions de les proea realisades pel famós francotirador Vasili Záitsev, i els continus paralismes que feya Stalin entre l'invasió nazi de 1941 i la invasió napoleònica de 1812, excitant el patriotisme i el nacionalisme de les masses.

Carros de combat alemans i soviètics a lo llarc de la guerra

	1941	1942	1943	1944	1945
Força de carros soviètics	22 600	7700	20 600	21 100	25 400
Força de carros alemans	5262	4896	5648	5266	6284
	1941	1942	1943	1944	1945	Total
Producció de carros soviètics	6274	24 639	19 959	16 975	4384	72 231
Producció de carros alemans	3256	4278	5966	9161	1098	23 759
Relació de producció	1:2	1:5.6	1:3.3	1:1.86	1:4	1:3
	1941	1942	1943	1944	1945	Total
Pèrdues de carros soviètics	20 500	15 000	22 400	16 900	8700	83 500
Pèrdues de carros alemans	2758	2648	6362	6434	7382	25 584
Relació de pèrdues	1:7	1:6	1:4	1:4	1:1.2	1:4.4

Conseqüències

Crims de guerra

Heinrich Himmler inspecciona un camp de presoners de guerra en el front oriental

Si be la Unió Soviètica no havia firmat la Convenció de Ginebra, Alemània sí que havia firmat el tractat i per lo tant estava obligada a oferir als presoners de guerra soviètics un tracte humà d'acort en les seues disposicions (com feyen generalment en atres presoners de guerra aliats). Segons els soviètics, no havien firmat els Convenis de Ginebra en 1929 per l'artícul 9 que, en impondre la segregació racial dels presoners de guerra en diferents camps, contravenia la constitució soviètica. L'artícul 82 de la convenció especificava que «En cas que, en temps de guerra, un dels beligerants no siga part de la Convenció, les seues disposicions seguiran vigents entre els beligerants que són parts en el mateix». A pesar de tals mandats, Hitler va demanar que la batalla contra l'Unió Soviètica fora una «lluita per l'existència» i va emfatisar que els eixèrcits russos devien ser «aniquilats», una mentalitat que va contribuir a la comissió generalisada de crims de guerra contra els presoners de guerra soviètics. Un memoràndum del 16 de juliol de 1941, registrat per Martin Bormann, cita a Hitler dient, «L'àrea jaganta [ocupada] naturalment deu ser pacificada tan pronte com siga possible; açò succeirà en el millor dels casos si es dispara a qualsevol que semble mínimament sospitós». Convenientment per als nazis, el fet de que els soviètics no varen firmar la convenció els va servir perfectament com a excusa, ya que varen justificar el seu comportament en conseqüència. Inclús si els soviètics hagueren firmat, és molt poc provable que açò haguera detingut les polítiques genocida dels nazis cap als combatents, civils i presoners de la guerra.

Erro al crear miniatura:

El general Erich Hoepner (dreta) en el comandant de la 4.ª Divisió SS Polizei, Walter Krüger, en octubre de 1941

Abans de la guerra, Hitler va emetre la notòria Orde dels Comissaris, que demanava que tots els comissaris polítics soviètics fets presoners en el front anaren fusilats immediatament sense juí. Els soldats alemans varen participar en estos assessinats en massa junt en membres d'el SS-Einsatzgruppen. En vespres de l'invasió, els soldats alemans varen ser informats de que la pròxima operació «exigix mides desapiadades i enèrgiques contra els incitadores bolcheviques, guerrillers, saboteadores, judeus i la completa eliminació de tota resistència tant activa com a passiva». Es va autorisar el castic colectiu contra els atacs partisanos; si no es podia identificar ràpidament a un perpetrador, la crema de pobles i les eixecucions massives es consideraven represàlies acceptables. Encara que la majoria dels soldats alemans varen acceptar estos crims com justificats per la propaganda nazi, que descrivia als membres de l'Eixèrcit Rojo com Untermenschen, alguns oficials alemans prominents varen protestar obertament, la majoria d'ells, no obstant, varen acceptar dites órdens sense qüestionar-les. S'estima que dos millons de presoners de guerra soviètics varen morir de fam sola durant l'operació Barbarroja. Al final de la guerra, el 58 % de tots els presoners de guerra soviètics havien mort en Captiveri alemà. Sifra que contrasta fortament en els a penes 000000000450600450600 presoners de guerra alemans que varen morir durant el seu captiveri en els soviètics.

Joachim Lemelsen comandant del XLVII Cos Motorisat, va informar a l'Alt Mando de la Wehrmacht sobre les eixecucions de presoners de guerra soviètics durant les primeres fases de l'operació Barbarroja:

M'estic enterant reiteradament de fusilaments de presoners o desertors, realisats de manera irresponsable, insensata i criminal. Açò és un assessinat. Pronte els russos es daran conte dels innumerables cadàvers que yacer a lo llarc de les rutes d'alvanç dels nostres soldats, sense armes i en les mans en alt, despachats a quemarropa en dispars en el cap. El resultat serà que l'enemic s'amagarà en els boscs i camps i continuarà lluitant, i perdrem innumerables camarades.

Els crims organisats contra civils, incloses dònes i chiquets, varen ser portats a terme a gran escala per la policia i les forces militars alemanes, aixina com pels colaboradors locals. Baix el mando de la Oficina Central de Seguritat del Reich, els Einsatzgruppen (esquadrons de la mort) varen portar a terme massacres a gran escala de judeus, comunistes i sospitosos de ser partisanos en tots els territoris soviètics conquistats. L'historiador del Holocaust Raul Hilberg calcula el número de judeus assessinats per «operacions mòvils de matança» en 1400000. Les instruccions originals per a matar «judeus del partit i aquells que ocupaven posicions estatals» es varen ampliar per a incloure «a tots els judeus varons en edat militar» i després es varen expandir una volta més a «tots els judeus varons independentment de la seua edat». A fins de juliol, els alemans mataven regularment a dònes i chiquets. El 18 de decembre de 1941, Himmler i Hitler varen discutir la «qüestió judeua», i Himmler va senyalar el resultat de la reunió en la seua agenda: «Ser aniquilats com partisanos». Segons l'historiador Christopher Browning, «aniquilar als judeus i resoldre l'aixina cridada "qüestió judeua" baix el pretext de matar als partisanos va ser la convenció acordada entre Hitler i Himmler». D'acort en les polítiques racistes nazis contra els pobles asiàtics «inferiors», els turcomanos també varen ser perseguits. Segons un informe de posguerra del príncip Veli Kajum Khan, varen ser encarcerats en camps de concentració en condicions terribles, a on els que es considerava que tenien traces «mongoles» eren assessinats diàriament. Els asiàtics també varen ser blanc dels Einsatzgruppen i varen ser subjectes d'experiments mèdics letals i assessinats en un «institut patològic» en Kiev. Hitler va rebre informes dels assessinats en massa portats a terme pels Einsatzgruppen que varen ser transmesos per primera volta a la RSHA, a on varen ser agregats en un informe resumit pel Cap de la Gestapo Heinrich Müller.

El cadàver de Zoya Kosmodemiánskaya, que va ser torturada, violada, mutilada i aforcada, yacer en la neu en ellogaret de Petrischevo, prop de Moscou.

Cremar cases sospitoses de ser llocs de reunió de partisanos i enverinar els pous d'aigua es va convertir en una pràctica comuna per als soldats del 9.º Eixèrcit alemà. En Járkov, la quarta ciutat més gran de l'Unió Soviètica, es va proporcionar menjada solament al chicotet número de civils que treballaven per als alemans, i el restant va ser designat per a morir de fam llentament (vejau Pla Fam). Centenars de mils de soviètics varen ser deportats a Alemània per a ser utilisats com a mà d'obra esclava a partir de 1942.

Els ciutadans de Leningrado varen ser somesos a forts bombardejos i aun sege que duraria 872 dies i mataria de fam a més d'un milló de persones, de les quals aproximadament 400000 eren chiquets menors de 14 anys. L'accés a aliments, combustible i matèries primeres i racions va alcançar un mínim, per a la població no treballadora, de quatre onces (cinc rebanades fines) de pa i una miqueta de sopa aguada per dia. Els civils soviètics famolencs varen començar a menjar els seus animals domèstics, junt en tònic per al cabell i vaselina. Alguns ciutadans desesperats varen recórrer al canibalisme; els registres soviètics enumeren a 2000 persones arrestades per «l'us de carn humana com a aliment» durant el sege, 886 d'ells durant el primer hivern de 1941-1942. La Wehrmacht «va planejar sagellar Leningrado, matar de fam a la població i després demolir la ciutat per complet».

Violència sexual

Artícul principal → Prostíbuls militars alemans en la Segona Guerra Mundial.

Encara que els casos de violació sexual comesos per soldats del Eixèrcit Rojo contra dònes alemanes han segut denunciats repetidament per historiadors occidentals, el cas és que la violació sexual va ser un fenomen generalisat en el front de l'Est, ya que els soldats alemans varen cometre regularment actes sexuals violents contra dònes i chiquetes soviètiques. Unitats sanceres varen estar ocasionalment involucrades en el crim en més d'un terç dels casos sent violació en grup. L'historiador Hannes Heer relata que en el món del front oriental, a on l'eixèrcit alemà equiparava Rússia en el comunisme, tot era «joc just»; per lo tant, la violació sexual no es denunciava a menos que estigueren involucrades unitats sanceres. En freqüència, en el cas de les dònes judeues, varen ser assessinades immediatament despuix d'actes de violència sexual. L'historiadora Birgit Beck emfatisa que els decrets militars (vejau Decret Barbarroja), que varen servir per a autorisar la brutalitat total en molts nivells, essencialment varen destruir la base per a qualsevol enjuïciament de delictes sexuals comesos per soldats alemans en l'Est. També sosté que la detecció de tals casos es va vore llimitada pel fet de que la violència sexual a sovint es infligía en el context d'estages en vivendes civils.

Vore també

• Front oriental (Segona Guerra Mundial)
• Gran Guerra Pàtria
• Crims de guerra nazis en l'Unió Soviètica
• Mit de la Wehrmacht inocent
• Orde dels Comissaris
• Maltracte alemà als presoners de guerra soviètics
• Pla General de l'Est
• Crims de guerra de la Wehrmacht
• Directrius per a la conducta de les tropes en Rússia
• Decret Barbarroja

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Operació Barbarroja.
• «archive. org/web/20000303154649/http://www. geocities. com/Pentagon/1084/hitler_directives/dir21. htm Directive n.º 21: Operation Barbarossa» (en anglés). Archivat des d'el geocities. com/Pentagon/1084/hitler_directives/dir21. htm original, el 3 de març de 2000.