Batalla d'Anglaterra
La Batalla d'Anglaterra no fon una unica batalla sino tota una série d'operacions lliurada en cel britanic en a on prop de quatre mesos (juliol - octubre de 1940) Alemanya buscà destruir la Royal Air Force (RAF) per a obtindre la superioritat aérea necessària per a una invasio a les illes.
Una de les majors campanyes de la primera mitat de la Segona Guerra Mundial, la Batalla d'Anglaterra és el nom comunament otorgat a l'intent de la Luftwaffe per a guanyar la superioritat aérea sobre la Royal Air Force (RAF), abans d'una planejada invasio a Anglaterra tant aérea com naval (Operacio Lleo Mari). Ni Hitler ni la Wehrmacht creïen possible conseguir una invasió amfibia en èxit en les Illes Britaniques fins que la RAF haguera segut neutralisada.
Els objectius secundaris eren destruir la producció d'aeronaus i les infraestructures terrestres, aixina com aterrorisar a la població britànica en la busca d'un armistici o rendició i atacar arees d'interes polític.
Les operacions en el costat alemà[editar | editar còdic]
Per al General de la Luftwaffe Werner Kreipe -qui prestà servicis en França en l'unitat de bombarders KG2 en 1939 i des de juny de 1940 fon Cap d'Operacions de la 3ra Luftflotte- la data d'inici de la Batalla d'Anglaterra es el 28 de maig de 1940. Per a atres autors és el 10 de maig de1940.
Quan les forces franceses i aliades estaven practicament vençudes, la 3ra Ala del Grup de Bombarders Nº 2, tingue la missió d'efectuar atacs contra les forces delmades a tot lo ample del camp francés. El 27de maig, ya no hague oposició i el comandant rebe l'orde d'atacar a les Forces Expedicionaries Britaniques (FEB) en Dunkerque. Al dia següent 8 de maig, l'enemic era la Royal Air Force (RAF), que en eixe moment estava protegint l'evacuació dels voltats anglesos en les plages de Dunquerke.
Atac a les FEB en Dunkerque[editar | editar còdic]
Els 27 avions Dornier Do 17 sobrevolaren Dunkerque enjorn en el matí i veren el caos que havia en la plaja. Pero abans d'iniciar l'atac, apareixqueren els primers Supermarine Spitfire que els aviadors alemans tingueren oportunitat de vore. Els Dornier degueren retirar-se en vista de l'oposició, abortant la missió de bombardeig.
Com resultat de l'atac se pergué un avió i dos més resultaren averiats. Immediatament despuix de l'aterrisage se'ls ordenà dirigir-se a Nieuport, esta volta en protecció de caça. Despuix de completada la missió, les baixes foren 11 d'un total de 27 aparats. Per primera volta des de l'invasió de Polònia, la Luftwaffe trobava seria oposició en l'aire.
Armistici en França[editar | editar còdic]
El dia 22 de juny de 1940, quan se firmà l'armistici en el Bosc de Compiegne, els remors entre les forces alemanes, era que la guerra estava virtualment terminada. No obstant, la Luftwaffe rebe l'orde de reponer les baixes de material i humanes i aprestar-se lo abans possible per a reprendre els combats.
Reorganisar les unitats[editar | editar còdic]
Les forces de la Luftwaffe estaven compostes per 1300 Messerschmitt Bf 109, dos grups de 180 caça-bombarders Messerschmitt Me 110,deu grups de 1350 bimotores Heinkel He 111, Junkers Ju 88 i Dornier Do 17. La moral dels pilots era molt alta i el destrificament el millor.
La Luftwaffe organisà dos flotes aerees, la 2da Luftflotte al comandament del Mariscal Kesselring, en base en Brusseles i la 3raLuftflotte al mane del Mariscal Sperrle en Paris. Abdós depenien directamentdel Cap Suprem de la Luftwaffe, el recién ascendit, Mariscal el Reich, Herman Goering. Més tart posarien en operació la 5ta Luftflotte que operaria des de Noruega i Dinamarca, al comandament del General Hans-Jurgen Stumpff.
Orde de preparar l'invasio[editar | editar còdic]
El 2 de juliol de 1940, aplegà l'orde de preparar-se per a la possible invasió d'Anglaterra. Les órdenes eren simples:
- Eliminar la navegació de mercants pel Canal Angles, en cooperació en les forces navals, sembrant mines, atacant ports i destruint combois.
- Destruir a la RAF.
Atac als mercants en el canal[editar | editar còdic]
El 10 de juliol, s'inicià l'atac als mercants que circulaven pel canal. Esta volta tots els bombarders portaven les seues escoltes de caces i el resultat fon favorable per a la Luftwaffe. L'aviació alemana creuava els cels del canal sense oposició alguna. Començava a observar-se que la RAF estava aplegant al llímit de les seues possibilitats.
Directiva Nº16: Unternehmen Seelöwe (Operacio Lleo Mari)[editar | editar còdic]
El 16 de juliol, Hitler emet la seua Directiva Nº 16 al Comande Suprem de les Forces Armades, OKW, per a l'Operació Lleo Mari. Dia:"Com Gran Bretanya, a pesar de la seua situació militar, se mostra contraria a aplegar a un compromís, he decidit començar els preparatius de l'invasió d'Anglaterra, en l'objecte d'evitar que Gran Bretanya continüe la guerra des de l'illa."
Guerra entre cavallers[editar | editar còdic]
Era clar que la Marina no estava preparada per a iniciar una invasió en gran escala, pero al menys la moral de la Luftwaffe era elevada i l'òptim entrenament donava els seus fruts. La lluita era encarniçada, pero se mantenien els còdics de cavallerositat en l'aire. Com eixemple està el cas del comandant d'esquadrella anglés Douglas Bader, que havia perdut les seues do cames, pero que en ortopediques d'alumini se reincorporà al servici.
Bader fon derribat en St. Omer i les seues cames artificials quedaren inservibles. Rebe un homenage dels aviadors alemans, quins solicitaren que els foren enviades unes cames ortopediques de reemplaç. Elles aterrisaren en paracaigudes, despuix d'un bombardeig per la RAF del camp aéreu de St. Omer.
L'ombra del dubte[editar | editar còdic]
A mida que passava els dies, els mandos militars començaren a expressar els seus dubtes sobre l'Operació Lleo Mari. Goering,apassionat del protagonismo, interferia en les operacions immiscuint-se fins en els més mínims detalls casi sempre en resultats desastrosos. Els mandos militars de l'eixercit creïen que l'operació no era factible i Hitler dubtava.
Aprestos per a l'invasió[editar | editar còdic]
Mentres en l'aire les operacions se realisaven sense majors contratempss, les forces terrestres s'ocupaven febrosament en la preparacio de l'invasió. Els ports francesos, belgas i holandesos estaven abarrotats de barcos de tots els tipos. Els generals de l'eixercit seguien pensant que l'operació no tindria exit, no obstant el General Jodl expuso el seu pla com si fora una operació fluvial d'ample front.
Per a l'eixercit les operacions fluvials eren molt conegudes i formaven part de l'estrategia utilisada des de l'invasió de Polònia. L'idea de Jodl era que se devia transportar 40 divisions i desembarcar-les en un front de 200 Kms que comprendria la costa des de Dover fins Bournemouth, per a enfrontar a les 20 divisions britaniques, que segons els informes d'inteligencia estaven acantonades en el sur d'Anglaterra.
La Kriegsmarine dona l'alerta[editar | editar còdic]
En poc temps, els mandos alemans se percataron que era una ilusió realisar l'operació en vista dels escasos mijos de transport disponibles. Era impossible poder transportar les 40 divisions en un sector tan ample i en la flota anglesa intacta esperant el moment per a caure'ls damunt. La Kriegsmarine, en memorando de 15 pàgines, advertia dels perills que correrien els transports en les aigües del canal.
Directiva Nº 17: Atacar a la RAF[editar | editar còdic]
El 1 d'agost de 1940, Hitler impartix la seua Directiva Nº17 mediant la qual ordenava a la Luftwaffe l'atac quant abans a la força aérea britanica en tots els efectius possibles, en l'objecte de destruir-la, incloent les seues instalacions terrestres. Establia la data dels atacs, en un lapsus de 8 a 14 dies a més tardar, i per tant els atacs devien començar entre el 5 i el 8 d'agost.
En atra directiva, la Wehrmacht rebia comprovable data de l'invasió el dia 15 de setembre de 1940. Mes tart en l'Alt Comandament se dia, que d'acort als resultats, el Fuehrer decidiria si l'invasió se portaria a veta eixe any o el següent. Tot depenia de la Luftwaffe de Goering,qui estava segur que "aniquilaria als anglesos en colps exterminadors en tres o quatre dies."
Altercat entre els mandos[editar | editar còdic]
Mentres tant seguien les forcejades entre la marina i l'eixercit. La força d'invasió se reduí de 40 divisions a soles 13 i la marina solicitava reduir el front de 200 Kms a uns 70 Kms, des de Folkestone fins Beachy Head, proposta no acceptada per l'eixercit.
El 7 d'agost se realisà una reunió que terminà en un greu enfrontament entre el General Halder, Cap d'Estat Major de l'Eixercit i l'Almirante Schniewind Cap d'Estat Major de la Kriegsmarine. Halder mantenia, que planejar tan angost front seria igual que ficar a les tropes en una maquina de moler carn i Schniewind, per la seua part, sostenia que ampliar el sector era sacrificar a les tropes, que se trobarien desprotegides en tan ample front.
La decisió quedava puix en mans d'Hitler. El Fuehrer disposà que se faria lo que fora més convenient, aplegat el moment.
La suigéneris flota d'invasio[editar | editar còdic]
Els ports des d'a on partirien les forces d'invasió estaven abarrotats en 2000 embarcacions dels més diversos tipos: gavarres, lanchones,barcaces, grans i chicotets bafors. Els almagasenes estaven fins el top desuministros. En més caos que orde, les forces feen practiques d'embarcament i desembarc i els anims decaïen a mesura que transcorría el temps.
Exits de la Luftwaffe[editar | editar còdic]
Entre el 24 d'agost i el 6 de setembre, la Luftwaffe posà en l'aire 1000 avions diaris que estaven destruint sistematicament la capacitat operativa de la RAF. El 25 d'agost, durant un bombardeig, provablement per error de navegació, la Luftwaffe llançà algunes bombes sobre un suburbi de Londres. En represalia, al dia següent, Berlin patix un bombardeig en gran escala.
¿Per que no venen? - Anirem... Anirem...[editar | editar còdic]
El 4 de setembre, en un parlament Adolf Hitler digue:"El poble anglés està desparat i se pregunta: ¿Per que no venen? - anirem anirem. -se contestà el Fuehrer". Despuix fatidicament manifestà: "Si ells anuncien que intenten portar a veta forts atacs contra nostres ciutats, nostra resposta sera aniquilar les seues."
Punt de quebre[editar | editar còdic]
El 7 de Setembre, Goering ordenà derivar els atacs a les ciutats angleses en represalia per l'atac a Berlin . Comet l'erro de desviar l'atenció de les bases aerees britaniques i les fabriques d'avions a les ciutats. Este erro estrategic és el punt de quebre en la Batalla d'Anglaterra.
Els atacs aereus no se portaven a veta en criteri estrategic. De fet, no se podia demanar que Goering actuara com un estratega, pero interferia en les decisions de quins sí sabien lo que devien fer. A partir d'eixe moment, els britànics prenen un respir i conseguiren recuperar les perdües patides per la RAF durant els atacs de la Luftwaffe.
Postergada l'invasió[editar | editar còdic]
El 15 de setembre ocorreu una de les batalles aerees més intenses sobre Anglaterra. La Luftwaffe pergué 56 avions. El 17 de setembre,Hitler retardà una volta més la data de l'invasió. Goering, finalment accedí a que els atacs aereus s'efectuaren de nit per a evitar les fortes perdües.
Per a completar el panorama, la RAF començà a bombardejar els ports d'embarcament causant greus danys, que obligaren a que s'ordenara, el 19 de setembre, amagar els transports baix terra.
Suspesa l'invasió[editar | editar còdic]
El 12 d'octubre de 1940, Hitler suspengué l'invasió per a eixe any, aclarint que la seua decisió era solament temporal fins la primavera de 1941, i que pel moment s'usaria solament com una forma de pressió contra els britànics.
Aixina, els anglesos tingueren un respir i se pot dir que guanyaren el primer round, tenint des d'eixe moment temps suficient per a organisar-se.
Tots respiraren aliviats[editar | editar còdic]
La Kriegsmarine respirà aliviada, puix sabien que era impossible que els bucs disponibles pogueren donar recolzament adequat a les forces de desembarc, considerant ademés que la flota anglesa els superava en numero de manera contundent.
La Wehrmacht respirà aliviada, perque els 2000 transports improvisats no eren adequats per a l'invasió i perque sabien que una volta en mig del canal, no soles s'enfrontarien a l'aviació i la marina britàniques, sino també al poder del mar obert.
La Luftwaffe, respirà, al vore's lliurada de la pressió eixercida per Goering i les seues "estrategies" que portaren al fracàs les operacions, que en un moment estigueren a punt de conseguir la destrucció de la RAF. No obstant Goering ya fa un temps que s'havia mudat a Alemanya en el seu Estat Major.
Les perdües[editar | editar còdic]
En tres mesos, des del 1 d'agost, al 1 d'octubre, Alemanya pergue 500 avions i la RAF, segons els calculs de la Luftwaffe, havien perdut 1100 aeronaus.
Les operacions en el costat britàni[editar | editar còdic]
Per als britànics la Batalla d'Anglaterra començà el 10 de juliol de 1940, quan començaren els atacs als barcos mercants en el canal i més tart, al rebre's informes d'inteligencia sobre activitats militars en les costes de França i els Països Baixos, que indicaven que alguna cosa s'estava preparant.
Mes que recursos havia corage[editar | editar còdic]
Per a eixa data, la defensa de caça de la RAF apenes contava en 591 avions Spitfires i Hurricanes, per a enfrontar les onades de bombarders protegits per caces monomotores i bimotores alemans que assotaven el trafic maritim i les instalacions militars en la costa sur d'Anglaterra. L'equip era escàs, pero les tripulacions eren capaços d'efectuar dos o més eixides diaries demostrant gran valor i entrega.
El Fighter Commant[editar | editar còdic]
El Fighter Commant (Comandament de Caça), estava baix el comandament del Mariscal de l'Aire Sir Hugh Dowding, un veterà de 60 anys, que barallà en la Primera Guerra Mundial. El seu Quarter General estava ubicat en una mansió en Bentley Priory, prop de Londres. Abans de la guerra, des de 1936, tingué baix la seua responsabilitat el Servici d'Investigació i Suministros, càrrec que li permete conéixer de prop, les necessitats dels grups de caça. Lo més important per a Dowding eren els pilots i els avions, pero l'arma més eficaç en que contava, era el sistema d'alerta temprana.
El Sistema d'Alerta[editar | editar còdic]
El sistema d'alerta consistia d'instalacions costeres de radar en antenes montades en torres de 110 metros d'altura. Unes casetas al peu de les torres albergaven els equips i al personal de guardia. Els operadors de les estacions de radar estaven comunicats, per mig de ràdio i teléfon, en els centres d'alerta temprana a on se presentaven en una taula les posicions dels avions, amics de color negre i enemics de color roig.
Unes etiquetes mostraven l'altura i la seua força aproximada. Una volta que els avions passaven sobre les instalacions de radar, eren seguits per cossos de guaites, disseminats en tota la campinya anglesa. Ells comunicaven al centre d'operacions la ruta, el numero i tipo d'avions enemics. Estos equips funcionaven en una gran coordinació, producte de les hores d'entrenament i de la disciplina en que realisaven el seu treball. Les senyes eren transmesos al Comande de Caça, des d'a on s'alertaven als grups de caça que devia eixir a efectuar l'interceptació.
Lord Beaverbrook[editar | editar còdic]
L'atre aspecte que favoria als britanics, era la produccio d'avions i equips de reemplaç. Churchill nomenà a Lord Beaverbrook,un home de prensa, per a fer-se càrrec del Ministeri de Producció d'Avions. A pesar de l'escepticisme en que els anglesos prengueren eixe nomenament, el temps demostraria que eixe home era capaç de fer el treball que li encomanaren. La producció d'avions aplegà a sobrepassar el numero de tripulacions entrenades.
Els Grups de Caça[editar | editar còdic]
El Grup de Comande de Caça fon dividit per Dowding en quatre grups. El Grup 11, surest d'Anglaterra, en base en Londres; el 10 suroest, el 12 centre i el 13 nort. Cada grup estava subdividit per a cobrir la seua area per sectors. En tot moment en els centres de comande d'estos grups se sabia la posició, rumbo i força de les esquadrelles atacants i en conseqüència s'enviaven les esquadrelles de caça en el numero i llocs precisos.
El Grup de caça 11 comandat pel Vicemariscal de l'Aire Sir Keith Park de 44 anys, en esta primera etapa de la guerra, portà el major pes de la defensa puix els alemans al començament de les operacions se concentraren en el sur d'Anglaterra.
Els pocs...[editar | editar còdic]
Els tripulants dels avions, eren al començament pilots auxiliars de la Real Força Aerea i de la Real Reserva de Voluntaris de la Força Aerea, poc experimentats en la seua majoria, reforçats en pilots polonesos en experiencia en combat i checoslovacs acovilats. Els reemplaços eren pocs i moltes voltes en apenes hores de vol en un Spitfire o un Hurricane. Potser,l'unica ventaja que tenien sobre els alemans, era que volaven menys temps en cada missió i sempre o casi sempre sobre sol anglés.
Els alemans per la seua part devien volar llargues distancies, permaneixer en territori enemic apenes en el temps suficient per a complir la missió i escapar per a tindre combustible suficient per a aplegar a la seua base. Un treball exhauridor que els exigia un major temps de descans entre vol i vol, pero que no el tenien en realitat.
Home Guards[editar | editar còdic]
El govern britànic feu una cridà a la defensa del païs,convocant el 14 de maig a la creació del "Local Defense Volunteers",que se devien unir a les forces regulars. Una semana despuix, s'havien enrolat 250 mil voluntaris.
Estos "Locals" foren despuix convertits en la"Home Guard" que eixe mateix més aplegaren a contar en una força de 1 millió de voluntaris. S'inicià també una recolecció d'armes, la majoria de caça, en poc o ningun valor militar, pero que aplegaren a sumar unes 20 mil peces,que foren a passar a equipar a l'Home Guards.
Els preparatius[editar | editar còdic]
A la falta d'armes, no se sumà la falta d'ingeni. Lord Hankey propuso perforar els oleoductes marins en el moment de l'invasió per a incendiar-los. Atres perfeccionaren la fabricació de coctels Molotov, empleats per aquells voluntaris que foren a Espanya durant la Guerra Civil i quins ensenyaren a usar-los, per a detindre als tancs.
Els camps anglesos se sembraren de vectigals, usant tècniques perfeccionades segons l'experiencia en Holanda i França, artefactes que foren un dolor de cap per als alemans. Sense dubte, els anglesos estaven convençuts, que l'invasió cauria del cel degut a l'exit que tingueren els paracaigudistes en Polònia, França i els Països Baixos, pero per tractar-se deforces de recolzament, no era factible que el grueso de l'invasió vinguera de l'aire.
Apart d'estos grups de defensa improvisats, el General Colin Gubbins estigué encarregat de la preparació de soldats professionals, que s'encarregarien de les operacions de guerrilles despuix de l'invasió.
Servicis Civils[editar | editar còdic]
Des de 1937 se implementaron servicis de civils per a casos d'emergencia. El Servici de Precaució d'Incursions Aerees fon un dels més efectius durant l'amenaça d'invasió i sobre tot durant els bombardejos. Al començar les hostilitats s'establí el Servici Auxiliar contra Incendis que estava compost del personal permanent més uns 60 mil voluntaris, els quals més tart s'enrolaren en les Forces Armades.
El Cos d'Ambulancies fon exigit al màxim. En posats d'emergencia atendían als ferits un mèdic i tres enfermeres. Els choferes de les ambulancies, la majoria dones, els transportaven als hospitals apenes terminava la retor de primers auxilis. Moltes voltes ho feen en mig d'un bombardeig per carrers plens d'escombros i en algunes oportunitats trobaren l'hospital bombardejat.
S'estenen les operacions[editar | editar còdic]
El més d'agost fon de febrosa activitat. A mitat d'eixe més, hagué molt mal temps i les onades de bombarders alemans devien recorrer majors distancies per a alcançar els blancs en el nort de les illes britàniques. Això els obligava a usar la protecció dels bimotores Me 110 envolta dels maniobrables Me 109m lo que significava una ventaja per als caces britànics.
1000 avions diaris[editar | editar còdic]
Durant l'última semana d'agost i la primera de setembre, els alemans enviaren mil avions diaris lo que posà en série predicament al manede caça. El dia 26 d'agost ocorreu un rait sobre Londres, que matà a civils i en conseqüencia, Churchill ordenà al comandament de Bombarders a efectuar una missió sobre Berlin.
A partir d'eixe dia s'inicià una campanya de bombardeig de 9 semanes sobre el capital alemana, retaliación per lo que fon tal volta una falla dels bombarders alemans i no un atac premeditat, puix fins eixe moment havien seleccionat escrupulosament blancs estrictament militars.
Londres en flames[editar | editar còdic]
Quan les forces del Comandament de Caça estaven aplegant al seu llimit i semblava que se trobaria en series dificultats per a enfrontar als bombarders, sobtadament cessaren les operacions alemanes contra els blancs militars de la força de defensa britànica. Començava llavors el bombardeig de les ciutats, com resposta a les operacions contra Berlín. Això li donà un respir al Comandament de Caça i en especial al Grup 11.
Londres despuix d'un bombardeig[editar | editar còdic]
El dia 7 de setembre, els bombarders alemans se concentraren en bombardejar Londres en 320 bombarders i una escolta de 600 caces. Eixe dia, en la vesprada, les onades de bombarders aplegaren a la ciutat, i continuaren tota la nit, fins les 4:30 del matí.
Els bombardejos proseguiren durant 56 dies. El més violent de tots fon l'ocorregut el dia 15 de setembre que fon a plena llum del dia. Foren derribats 56 avions.
Cauran del cel[editar | editar còdic]
Se creïa que l'invasió ocorreria el dia 20 de setembre i per a això s'havien preparat les forces de defensa que seguien assegurant que del cel caurien cents de mils de paracaigudistes i de planejadors, tal qual ocorreu en França i en els Països Baixos.
Disminuixen els bombardejos[editar | editar còdic]
Per a octubre començaren a disminuir les incursions sobre el canal i se començà a pensar que l'esperada invasió no se portaria a veta, soles proseguien els bombardejos a les ciutats, els quals foren disminuint en intensitat. Des del dia 5 d'octubre els avions alemans no volaren més de dia sobre Gran Bretanya.
Terminà la batalla[editar | editar còdic]
El 12 d'octubre de 1940, es quan se pogué dir que la Batalla d'Anglaterra havia terminat, el saldo segons els britànics fon, de 1500 a 1700 avions alemans derribats i 900 avions anglesos perduts.