Anar al contingut

Tirpitz (1941)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Tirpitz (1941)


El Tirpitz va ser el segon dels dos acorazars de la classe Bismarck construïts per a la Kriegsmarine alemana durant la Segona Guerra Mundial. Nomenat en honor del almirant Alfred von Tirpitz, l'artífex de la Marina Imperial alemana, el buc va ser posat en grada en els drassanas Kriegsmarinewerft de Wilhelmshaven, en novembre de 1936 i botat dos anys i mig despuix, en abril de 1939. Finalment, va entrar en servici en la flota alemana en febrer de 1941. De la mateixa manera que el seu buc bessó, el Bismarck, el Tirpitz estava armat en una bateria principal d'huit canons de 380 mm en quatre torretas dobles. Com a resultat d'una série de modificacions durant la guerra, va aplegar a ser unes 2000 tonellades mètriques més pesat que el prematurament malograt Bismarck.

Despuix de completar els seus proves de mar a inicis de 1941, el Tirpitz va servir breument com a peça central de la Flota del Bàltic, que tenia la missió d'impedir un possible intent de fuga de la Flota Bàltica soviètica. Al començament de 1942, el buc va navegar a Noruega per a actuar com disuasor davant l'invasió aliada i allí va intentar interceptar dos combois aliats en destí a l'Unió Soviètica, pero abdós missions varen resultar un fracàs. A pesar d'això, el Tirpitz va actuar com una flota en potència i la seua sola presència va obligar a la Real Armada Britànica a mantindre un número elevat de forces en l'àrea en la finalitat d'evitar les seues maniobres.

En setembre de 1943, junt en l'acorazar Scharnhorst, va bombardejar les posicions aliades en l'illa de Spitsbergen, primera ocasió en que el Tirpitz feya us de les seues bateries principals. Poc despuix, l'acorazar va ser danyat en un atac de minisubmarinos britànics, i posteriorment somés a varis bombardejos aéreus massius. El 12 de novembre de 1944 bombarders pesats Lancaster britànics equipats en bombes Tallboy de 5400 kg de pes varen afonar el Tirpitz despuix d'assestar-li dos impactes directes que ho varen inundar i ho varen fer escorar ràpidament. Un incendi en la coberta es va estendre a l'almagasén de municions per una de les torretes de les bateries principals i va causar una enorme explosió. Les sifres de fallits en la tragèdia oscilen entre 950 i 1204. El derelicte va ser reflotado en una operació conjunta de salvament entre Noruega i Alemània, els treballs del qual es varen allargar des de 1948 fins a 1957.

Construcció i característiques

Artícul principal → Classe Bismarck.

El Tirpitz va ser ordenat com Ersatz Schleswig-Holstein, baix el nom de contracte «Schlachtschiff G», per a substituir al vell acorazar pre-dreadnought Schleswig-Holstein.[1] El drassana Kriegsmarinewerft, de Wilhelmshaven, es va adjudicar el contracte i allí va ser posada en grada la quilla del buc el 20 d'octubre de 1936.[2] El caixco va ser botat l'1 d'abril de 1939, en grans fastos i batejat per la filla del almirant Alfred von Tirpitz, de qui va rebre l'acorazar el seu nom.[3] Adolf von Trotha, antic almirant de la Marina Imperial Alemana, va parlar en la botadura de l'acorazar, a la que també va assistir Adolf Hitler.[4] Els treballs d'acondicionament de el navío varen continuar despuix del seu botadura i varen ser completats en febrer de 1941.[3] Bombarders britànics varen atacar repetidament el port a on s'estava construint el Tirpitz, i encara que cap bomba li va fer impacte, sí varen retardar els treballs.[5] Va entrar en servici en la flota el 25 de febrer per a començar els seus proves de mar,[6] que varen ser realisades en la mar Bàltica.[3]

Botadura del Tirpitz en Wilhelmshaven l'1 d'abril de 1939.

El 5 de maig de 1941 va rebre en la seua coberta a Adolf Hitler i a l'almirant Günther Lütjens, els qui ya havien visitat el Bismarck. Varen ser rebuts pel seu comandant, Friedrich Karl Topp. En eixa oportunitat, Hitler va ser informat de que el Tirpitz no participaria en l'operació Rheinübung junt a la seua bessó, pels retarts en els treballs finals.

El Tirpitz desplaçava 42 900 tonelladas estàndar i 52 600 a plena càrrega. El seu eslora era de 251 m, la seua mànega de 36 m i la seua calat màxim de 10,6 m. Era propulsado per tres turbines de vapor engranades Brown, Boveri & Cie que entregaven un total de 163 026 CV (121 568 kW) i ho impulsaven a una velocitat màxima de 30,8 nucs (57 km/h) en les seues proves de velocitat.[1] El seu tripulació estàndar eren 103 oficials i 1962 mariners, encara que durant la guerra el seu número va ser incrementat fins als 108 oficials i 2500 mariners.[6] D'inici, el Tirpitz va ser equipat en radars FUME 23 montats en els telémetros davanter, atrasser i de la cofa. Estos varen anar despuix reemplaçats per radars FUME 27, que a la seua volta també varen ser substituïts pel model FUME 26, que tenia una série d'antenes més grans. En 1944 va ser montat en el seu màstil principal un FUME 30, conegut com Hohentwiel, i en els seus telémetros FlaK de 105 mm de popa es va afegir un FUME 213 Würzburg.[7]

L'armament principal del Tirpitz estava compost per huit canons L/52 de 380 mm disposts en quatre torretas bessones: dos a proa —Anton i Bruno— i dos a popa —César i Dora—. El seu armament secundari va consistir en dotze canons L/55 de 150 mm, setze L/65 de 105 mm i atres setze L/83 de 37 mm, i inicialment dotze canons antiaèreus de 20 mm, número aumentat a 58 posteriorment. Despuix de 1942 varen instalar al Tirpitz huit tubos lanzatorpedos sobre la llínea de flotació.[6] El seu cinturó acorazar principal tenia una gruixa de 320 mm i estava flanquejat per un parell de cobertes acorazar, la superior i la principal, que tenien una gruixa de 50 mm i 100-120 mm, respectivament. Les torretes dels canons principals varen ser protegides per planches de 360 mm en les seues cares i 220 mm en els seus laterals.[1]

Historial de servici

L'acorazar durant les seues proves de mar en 1941.

Despuix de la seua entrada en servici i la finalisació de les seues proves de mar, el Tirpitz va ser destinat a Kiel, des d'a on va desenrollar uns intensius entrenaments en la mar Bàltica. L'almirant Günther Lütjens, va sospesar incloure-ho en el eixercici Rheinübung junt al Bismarck i el Prinz Eugen, pero va ser descartat en maig de 1941, degut a que no va aplegar a la fase d'allistament a temps.

Mentres l'acorazar estava destinat en Kiel, Alemània va invadir l'Unió Soviètica, per lo que es va crear una Flota Bàltica temporal per a impedir la fuga de la flota soviètica fondejada en Leningrado. El Tirpitz va actuar breument com buc insígnia de l'esquadra, composta pel travessia pesada Admiral Scheer, els travessies llaugeres Köln, Nürnberg, Leipzig i Emden, varis destructors i dos flotetes de dragaminas.[5] La Flota Bàltica, baix el mando d'Otto Ciliax,[4] va patrullar front a les illes d'Aland del 23 al 26 de setembre de 1941, despuix de lo que l'unitat va ser dissolta i el Tirpitz va retornar als seus entrenaments.[8] Durant este periodo d'adestrament, el Tirpitz va provar els seus canons principals i secundaris sobre el vell acorazar pre-dreadnought Hessen,[9] que havia segut convertit en buc objectiu radiocontrolado.[10] La Real Força Aérea britànica va continuar llançant incursions de bombardejos aéreus sobre l'acorazar mentres estava estacionat en Kiel, encara que cap va tindre èxit.[11]

Desplegament en Noruega

El Tirpitz, vist per popa, en aigües de Noruega.

L'almirant Erich Raeder, cap de la Kriegsmarine, va propondre desplegar el Tirpitz el 13 de novembre en Noruega, des d'a on l'acorazar podria atacar els combois en destí en l'Unió Soviètica, ademés d'actuar com a element dissuasori front als efectius navals britànics i davant una eventual invasió aliada de Noruega. Adolf Hitler, que havia prohibit que el buc ixquera a alta mar en l'oceà Atlàntic despuix de l'afonament del Bismarck, va estar d'acort en la proposta. El Tirpitz va ser posat en dic sec per a una série de modificacions de cara al seu desplegament: es va potenciar el seu bateria antiaèrea i els seus canons de 105 mm en la superestructura prop de la catapulta varen ser traslladats fòra de broda per a aumentar el seu àngul de tir. Es va aprofitar ademés per a instalar dos tubos cuádruples de lanzatorpedos de 533 mm.[12] El comandant de la nau, capità de navío Karl Topp,[13] va anunciar que el barco estava llest per a operacions de combat el 10 de giner,[11] i al sendemà, el Tirpitz va partir en direcció a Wilhelmshaven en la finalitat d'ocultar als aliats el seu verdader destí.[12]

De Wilhelmshaven va salpar a les 23:00 del 14 de giner en destí a Trondheim, Noruega.[12] L'espionage militar britànic, que va ser capaç de dessifrar els mensages de la màquina Enigma enviats per la marina alemana, va detectar la partida de l'acorazar, pero el mal temps en Gran Bretanya va impedir una intervenció de la seua Força Aérea.[14] L'almirant John Tovey, comandant en cap de la Home Fleet britànica, no va tindre coneiximent dels moviments del Tirpitz fins al 17 de giner, quan el buc germà ya estava en Noruega,[15] pero el 16 del mateix més, un reconeiximent aéreu britànic havia localisat a l'acorazar en Trondheim. El buc es va traslladar després al Fættenfjord, just al nort de Trondheim.[16] El moviment de la floteta alemana va rebre el nom en còdic d'Operació Polarnacht, i en ella l'acorazar va ser escoltat pels destructors Richard Beitzen, Paul Jacobi, Bruno Heinemann i Z-29.[17] el navío va ser amarrat junt a un penya-segat que ho va protegir d'atacs aéreus provinents del suroest, i, en la finalitat de camuflar-ho, la tripulació va tallar arbres i els va colocar en la coberta de l'acorazar.[16] Aixina mateix, es varen dispondre bateries antiaèrees adicionals al voltant del fiort, aixina com rets antitorpedo i barreres pesades en els accessos del fondeadero.[18] La vida per a la tripulació del buc va ser molt monòtona durant l'estància en Noruega; la freqüent escassea de combustible va reduir els entrenaments i va mantindre a l'acorazar i els seus destructors d'escolta amarrats despuix de la seua ret protectora. Els mariners estaven ocupats principalment en el manteniment de l'acorazar i en la contínua dotació de les defenses antiaèrees. Es varen organisar activitats deportives per a mantindre'ls ocupats i en bona forma física.[19]

Operacions contra els combois aliats

Erro al crear miniatura:
La tripulació del Tirpitz en coberta i els canons de 380 mm del buc.

Es varen conjugar diversos factors per a restar llibertat a l'operació del Tirpitz en Noruega. Els més immediats varen ser l'escassea de combustible i la retirada de la seua força de destructors de cobertura, que varen ser enviats a recolzar l'Operació Cerberus, la travessia dels acorazar Scharnhorst i Gneisenau i la travessia pesada Prinz Eugen pel canal de la Mancha. Per este motiu va haver de cancelar-se l'atac contra el comboi aliat PQ 8 a fins de giner.[20] Un atac de bombarders pesats cuatrimotores britànics planejat també per a finals de giner va ser abortat pel mal temps sobre l'objectiu, que va impedir a les aeronaus localisar-ho.[21] A principis de febrer el Tirpitz va prendre part en els enganys previs a l'Operació Cerberus que varen distraure als britànics, i que varen incloure la navegació fòra del fiort i activitats que semblaven indicar una eixida al mar del Nort.[22] Més tart eixe més a l'acorazar Tirpitz se li varen unir les travessies pesades Admiral Scheer i Prinz Eugen, i diversos destructors, encara que el Prinz Eugen havia segut torpedeado a l'entrada del Fættenfjord i va estar un temps fòra de servici.[23]

El Tirpitz i el Admiral Scheer, junt en els destructors Friedrich Ihn, Paul Jacobi, Hermann Schoemann i Z-25, i un parell de bucs torpederos,[17] tenien l'intenció d'atacar el comboi entrante QP 8 i l'eixint PQ 12 en març de 1942 com a part de l'Operació Sportpalast.[20][24] El Admiral Scheer,[20] en una velocitat de disseny de 26 nucs (48 km/h),[25] era massa llent per a operar en el Tirpitz i va ser deixat en port,[20] de la mateixa manera que el destructor Paul Jacobi i els dos bucs torpederos.[17] El 5 de març una aeronau de reconeiximent de la Luftwaffe va avistar al PQ 12 prop de l'illa Jan Mayen, encara que va fallar en detectar la presència de la seua poderosa escolta, composta per l'acorazar Duke of York, la travessia de batalla Renown i quatre destructors. Els alemans també desconeixien que l'almirant Tovey proporcionava soport lluntà als combois en l'acorazar King George V, el portaavions Victorious, la travessia pesada Berwick i sis destructors. Les senyals codificades en la màquina Enigma alemana varen ser interceptades i decodificades, per lo que els britànics varen tindre coneiximent de l'atac del Tirpitz i això els va permetre desviar els combois. Tovey va intentar perseguir al Tirpitz el 9 de març,[20] pero l'almirant Otto Ciliax, comandant de l'esquadra alemana, havia decidit tornar a port la nit anterior. A primeres hores del matí del dia 9 els britànics varen llançar un atac aéreu, i dotze avions torpederos Fairey Albacore varen atacar a l'acorazar en tres grups, pero el Tirpitz va evadir tots els torpedos que li varen ser llançats, els artilleros antiaèreus germans varen derribar dos de les aeronaus britàniques[26] i solament tres hòmens varen resultar ferits en l'atac.[27] Despuix de la finalisació del mateix, l'acorazar va partir cap a Vestfjord, des d'a on va eixir cap a Trondheim.[28] El 30 de març trentatrés bombarders Halifax varen tornar a atacar a l'acorazar, encara que no varen conseguir fer-li cap impacte i cinc d'ells varen ser derribats.[29] La RAF va llançar un parell d'intents fallancs a finals d'abril, un en la nit del 27 al 28 d'eixe més en 31 aeronaus Halifax i 12 Lancaster, de les que cinc varen ser abatudes. La nit següent els britànics varen mamprendre una atra incursió d'atac, materialisada per 23 Halifax i 11 Lancaster, pero de nou els artilleros alemans varen conseguir derribar dos avions enemics.[30]

El Tirpitz camuflat en Noruega.

Les accions del Tirpitz i els seus destructors d'escolta en març varen consumir al voltant de 8230 tonellades de fueloil, lo que va reduir significativament les seues reserves. Els alemans varen tardar tres mesos en repondre la cantitat gastada en l'intent per interceptar els dos combois aliats. El comboi PQ 17, que va deixar Islàndia el 27 de juny en destí a l'Unió Soviètica, va anar el següent comboi que el Tirpitz i els barcos destinats en Noruega varen ser capaços d'atacar,[28] durant l'Operació Rösselsprung.[31] Ho protegien els acorazar Duke of York i USS Washington, i el portaavions Victorious.[28] El Tirpitz, la travessia pesada Admiral Hipper i sis destructors varen partir de Trondheim, mentres que una segona força especial composta pel Lützow, el Admiral Scheer i sis destructors varen fer lo propi des de Narvik.[32] El Lützow i tres destructors varen chocar en roques que no constaven en les cartes de navegació mentres es dirigien a la reunió i varen tindre que retornar a port. Poc despuix de l'eixida del Tirpitz de Noruega, el submarí soviètic K-21 li va disparar dos torpedos, i encara que abdós varen fallar, els soviètics varen afirmar que li havien fet dos impactes a l'acorazar.[33] Mentrestant, l'espionage suec havia informat al Almirantazgo Britànic de les eixides alemanes i est va ordenar la dispersió del comboi. Conscients d'haver segut detectades, les unitats de superfície germanes varen abortar l'operació i es varen retirar per a deixar pas a un atac de submarins O-boot i avions de la Luftwaffe. Els barcos aliats dispersos, privats de la protecció del seu escolta, varen ser blanc fàcil per als alemans, que varen afonar 21 dels 34 solitaris navío. El Tirpitz va tornar al fiort d'Alta per les illes Lofoten.[34]

El Tirpitz, escoltat per varis destructors, navegant en el fiort de Bogen en octubre de 1942.

Els alemans varen traslladar el Tirpitz a Bogenfjord, prop de Narvik, despuix de l'Operació Rösselsprung. Per a llavors, l'acorazar necessitava una revisió a fondo, pero com Hitler havia prohibit al navío fer el perillós viage de tornada a Alemània, la revisió es va fer en Trondheim. El barco va deixar Bogenfjord per a tornar a Fættenfjord, front a Trondheim, el 23 d'octubre. Les defenses del fondeadero es varen reforçar en l'instalació de canons antiaèreus adicionals i la disposició de rets antitorpedos dobles entorn a l'acorazar. Les reparacions es varen portar a terme en fases llimitades, de modo que el Tirpitz estiguera parcialment operatiu durant la major part del procés. Es va construir un caixó al voltant de la seua popa per a reemplaçar les hèlices de el navío.[34] Durant el procés els britànics varen intentar atacar a l'acorazar en dos torpedos humans, pero la mar agitada els va desprendre del peixquer que els transportava i no es varen poder amprar. La revisió havia segut completada per al 28 de decembre i el Tirpitz va començar les proves de mar; el 4 de giner de 1943 va realisar eixercicis d'artilleria en el fiort de Trondheim.[35] Karl Topp va ser ascendit a contralmirante i substituït pel capità Hans Meyer el 21 de febrer. Cinc dies despuix, a l'acorazar Scharnhorst se li va ordenar reforçar la flota en Noruega i el vicealmirante Oskar Kummetz va rebre el mando dels barcos de guerra destinats en el país nòrdic.[36]

Els combois aliats cap a l'Unió Soviètica havien cessat temporalment per a quan el Scharnhorst va arribar a Noruega. L'almirant Karl Dönitz, substitut de Raeder des de la batalla de el Mar de Barents del 31 de decembre de 1942, va decidir que els barcos necessitaven una oportunitat per a operar junts, per lo que va ordenar un atac en l'illa de Spitsbergen, a on es trobava una estació meteorològica britànica i una base de reabastiment de combustible.[35] Una guarnició de 152 hòmens de les exiliades Forces Noruegues Lliures defenia varis assentaments i llocs alvançats en Spitzbergen.[37] Els dos acorazar, escoltats per dèu destructors, varen eixir de port el 6 de setembre. En un ardid, el Tirpitz va issar una bandera blanca en aproximar-se a l'illa el dia següent.[38] Durant el bombardeig de la mateixa, el Tirpitz va disparar 52 obuses de les seues bateries principals i 82 de les secundàries de 150 mm,[39] lo que suponia la primera i única volta que l'acorazar disparava la seua bateria principal contra un objectiu enemic.[35] Els atacants varen desembarcar un grup d'assalt que va destruir les instalacions en terra i varen fer setenta y cuatro presoners.[37][40] Els acorazar havien destruït els seus objectius cap a les 11:00 i, en conseqüència, varen mamprendre la tornada als seus ports noruecs.[35]

Atacs britànics al Tirpitz

Operació Source

Els britànics estaven decidits a acabar en el Tirpitz i eliminar l'amenaça que suponia per a les llínees de comunicació aliades en l'Àrtic. Despuix dels reiterats atacs, bombardejos ineficaços i el fallanc intent en els torpedos humans en octubre de 1942, els britànics varen optar pels nous minisubmarinos X Craft.[35] L'atac planejat, l'operació Source, inclouria ofensives contra el Tirpitz, el Scharnhorst i el Lützow.[41] Els X Craft varen ser remolcats per grans submarins als seus destins, a on podrien passar baix les rets anti-torpedo per a posar una poderosa mina baix l'objectiu. Dèu d'estos submarins varen ser assignats a l'operació, prevista entre el 20 i el 25 de setembre de 1943, dels quals solament huit varen aplegar a Noruega per a l'atac, que va començar el 22 de setembre.[35] Tres dels minisubmarinos (X5, X6 i X7) varen sortejar en èxit les defenses del Tirpitz, i dos d'ells varen conseguir posar les seues mines. El X5 va ser detectat a uns 200 m de les rets i afonat per una combinació de cañoneo i carregues de profunditat.[42]

Les mines varen causar greus danys a l'acorazar, puix la primera va explotar front a la torreta César i la segona a uns 50 m de l'amura de babor.[43] Es varen trencar un tanc de fueloil i les planches del blindage, i es va formar una gran abolladura en la part inferior del caixco i en els mamparos del doble cinturó acorazar. L'acorazar va embarcar unes 1430 t d'aigua en els tancs de fuel i en els espais buits del doble caixco a babor, lo que va causar una escora d'un a dos graus, encara que açò va ser corregit per una contra inundació de la banda d'estribor. L'aigua de mar va danyar tots els turbogeneradores en la sala de generadors número 2 i tots els generadors menys un de la sala número 1 varen ser desactivats pel trencament de canonades de vapor i varis cables d'alimentació. La torreta Dora va ser arrancada dels seus soports i no va poder ser maniobrada, lo que va anar particularment greu perque no hi havia grues de càrrega pesada en Noruega lo suficientment potents per a alçar-la i colocar-la de nou.[44] Els dos hidroavions Llaurat Ar 196 del Tirpitz varen ser alcançats per la detonació i completament destrossats. Les reparacions varen ser portades a terme pel barco de reparació Neumark; els historiadors Robert Garzke i Robert Dulin varen afirmar que el satisfactori esforç de reparació va ser «una dels ardits més notables de l'ingenieria naval durant la Segona Guerra Mundial».[45] Les reparacions varen durar fins al 2 d'abril de 1944 i al sendemà l'acorazar va fer completes proves de velocitat en el fiort d'Alta.[46]

Operació Tungsten

El Tirpitz baix atac dels portaavions britànics el 3 d'abril de 1944.

Els britànics estaven avisats de que el Neumark i els equips de reparació es varen anar en març, lo que va indicar que el Tirpitz estava pròxim a tornar a operar,[46] per lo que varen programar un gran atac aéreu per al 4 d'abril de 1944 —Operació Tungsten— que implicaria als portaavions Victorious i Furious, i als portaavions d'escolta Emperor, Fencer, Pursuer i Searcher.[47] El dessifrat de les senyals de la màquina Enigma va revelar als britànics que el Tirpitz tenia programat partir a les 05:29 del 3 d'abril per a proves de mar, per lo que el seu atac es va alvançar a eixe dia.[46] L'ofensiva va consistir en 40 bombarders en picat i 40 caces d'escolta en dos onades que varen conseguir quinze impactes directes i dos propencs,[47][48] i en les que es va perdre una sola aeronau. Això es va conseguir gràcies a la sorpresa conseguida pel portaavions britànic, puix en el Tirpitz varen necessitar de dotze a catorze minuts per a maniobrar totes les bateries antiaèrees. La primera onada va atacar a les 05:29, quan els remolcadors es preparaven per a traure a l'acorazar del seu amarre; la segona onada va aplegar al seu objectiu una hora despuix, a les 06:30, i a pesar de l'estat d'alerta dels artilleros alemans, solament un dels avions va ser derribat.[49]

Este atac aéreu va causar danys sérios al barco i varis morts. William Garzke i Robert Dulin afirmen que l'atac va matar a 122 hòmens i va ferir a atres 316,[49] mentres que Hildebrand, Röhr i Steinmetz sostenen que va haver 132 baixes i 270 ferits, inclós el capità del Tirpitz, Hans Meyer.[50] Dos de les torretes de 150 mm varen ser destruïdes per les bombes, aixina com els dos hidroavions Llaurat Ar 196. Les bombes també varen provocar varis incendis a bordo i les commoció de les detonació varen averiar la turbina d'estribor, mentres que l'aigua salada empleada per a apagar els incendis va alcançar les calderes i va contaminar el suministrament d'aigua. 2000 t d'aigua varen inundar l'acorazar, principalment pels dos impactes propencs, que varen foradar el lateral del caixco en metralla, pero també per l'aigua amprada contra el fòc.[51] Dönitz va ordenar que el barco fora arreglat sense reparar en costs a pesar de que sabia que l'acorazar ya no podria ser usat en accions de superfície per l'insuficient respal de combat. Els treballs d'apany varen començar a principis de maig i els equips importants i els treballadors necessaris per a les llabors varen ser traslladats en destructors des de Kiel fins al fiort d'Alta en el lapsus de tres dies. Per al 2 de juny el Tirpitz ya podia navegar pels seus propis mijos i cap a fins de més varen ser possibles proves d'artilleria. Durant este procés de reparació, les bateries de 150 mm varen ser modificades per a permetre el seu us antiaèreu i es varen suministrar proyectils de 380 mm en espoletas especials per a crear barreres de fòc antiaèreu.[52]

Operacions Planet, Brawn, Tiger Claw, Mascot i Goodwood

Dibuixe de reconeiximent del Tirpitz elaborat per l'Armada dels Estats Units.

Els britànics varen prevore una série d'atacs en portaavions per als següents tres mesos, pero el mal temps va forçar la seua cancelació. Una repetició de l'operació Tungsten, cridada en còdic Operació Planet, es va planejar per al 24 d'abril; l'Operació Brawn, que deuria haver segut materialisada per 27 bombarders i 36 caces dels portaavions Victorious i Furious, devia tindre lloc el 15 de maig, i l'Operació Tiger Claw va ser ideada per al 28 de maig. Al Victorious i el Furious se'ls va unir el portaavions Indefatigable per a l'Operació Mascot del 17 de juliol, que devia haver segut portada a terme per 62 bombarders i 30 caces.

El temps finalment va millorar a finals d'agost, quan es varen llançar la série d'atacs Goodwood. Les Operacions Goodwood I i II es varen produir el 22 d'agost, quan els portaavions Furious, Indefatigable i Formidable, i els portaavions d'escolta Nabob i Trumpeter varen fer desapegar 38 bombarders i 43 caces d'escolta en dos incursions. Els atacs no infligieron danys al Tirpitz[47] i varen ser derribats tres dels aparats atacants.[52] La Goodwood III es va desenrollar el dia 24 del mateix més, composta solament per aeronaus de portaavions de la flota en 48 bombarders i 29 caces que li varen fer dos impactes a l'acorazar alemà en danys menors.[47] Una de les bombes, de 725 kg, va penetrar les cobertes acorazar superior i inferior i es va estajar en la sala de la centralita número 4, pero la mecha hi havia resultat danyada i la bomba no va detonar. L'atra, de 235 kg, va explotar, pero solament va causar danys superficials. A canvi, sis aeronaus britàniques varen ser derribades.[53][54] Goodwood IV va tindre lloc cinc dies despuix, el 29, en 34 bombarders i 25 caces procedents del Formidable i el Indefatigable que varen ser interferits per una espessa boira que va impedir que feren cap blanc al Tirpitz,[47] que els seus artilleros varen derribar un Fairey Firefly i un Corsair. L'acorazar va disparar 54 salves dels seus canons principals, 161 dels canons de 150 mm i fins a un 20 % de la seua munició llaugera antiaèrea.[55]

Operacions Paravane i Obviate

El Tirpitz amarrat en el fiort de Kaa. El fum que s'aprecia en la foto és artificial i pretenia ocultar l'acorazar.

L'ineficàcia de la major part dels atacs llançats pel Braç Aéreu de la flota britànica a mitan de 1944 va dur a que la tasca de destrucció del Tirpitz anara encomanada al Grup N.º 5 de la RAF. Es va decidir que bombardero cuatrimotores Lancaster portaren poderoses bombes capaces de penetrar la forta armadura de l'acorazar alemà.[56] Els britànics varen optar per usar les bombes Tallboy de més de 5,4 tonellades de pes, desenrollades en 1943 per Barnes Wallis, com l'arma primària contra el Tirpitz.[57] El primer atac, l'Operació Paravane, va tindre lloc el 15 de setembre de 1944, quan 23 Lancaster —17 duent una Tallboy i els sis restants en dotze mines JW— que varen desapegar des de la base russa de Yagodnik varen fer un únic impacte en la proa del Tirpitz en una Tallboy[47] que va travessar completament l'acorazar i va explotar en el fondo del fiort. Entre 800 i 1000 t d'aigua varen inundar la proa del barco alemà i varen provocar un sério increment en la seua compensació davantera. El barco va quedar llimitat a navegar a 8-10 nucs (15-19 km/h) i la commoció de l'impacte va afectar greument a l'equip de direcció de tir. Els sérios danys d'este atac varen persuadir al comando naval alemà per a reparar a l'acorazar solament com a bateria flotant. Es va estimar que les reparacions durien nou mesos, pero el parcheado dels forats es terminaria en poques semanes per a permetre al Tirpitz moure's més al sur, a Tromsø. El 15 d'octubre l'acorazar va recórrer els 370 km que ho separaven de Tromsø pels seus propis mijos, l'últim viage de la seua vida operativa.[58]

La RAF va fer un segon intent el 29 d'octubre, quan el Tirpitz havia segut amarrat front a l'illa Håkøi, prop de Tromsø. Treinta y dos Lancaster varen acometre de nou en bombes Tallboy durant l'Operació Obviate.[47] Com en l'Operació Paravane, els Esquadrons N.º 9 i N.º 617 varen atacar conjuntament, pero no varen alcançar l'objectiu per poc,[58] en part pel mal temps.[59] L'explosió submarina va afectar al timó i l'eix de babor, i va causar algunes inundacions. Els proyectils de fragmentació de 380 mm del Tirpitz varen resultar ineficaços contra els bombarders d'alt nivell, encara que un dels atacants va ser alcançat pels canons antiaèreus instalats en terra.[58] Despuix d'este nou atac es va millorar l'amarre de l'acorazar en la creació d'un banc d'arena baix el barco i al seu entorn per a previndre el seu escora i es varen instalar rets antitorpedo. El Tirpitz mantenia un inclinament d'un grau a babor d'anteriors atacs que no va ser corregida en una contra inundació per a aixina conservar la major flotabilitat possible. També es va preparar al barco per al seu nou rol de plataforma d'artilleria flotant: es va llimitar el seu fuel al necessari per a proveir als turbogeneradores i la tripulació es va reduir a mil siscents oficials i mariners.[60]

Operació Catechism

Archiu:1944-11-22 RAF Sinks Tirpitz.ogv

L'Operació Catechism, l'últim assalt britànic al Tirpitz, va tindre lloc el 12 de novembre de 1944.[47] L'acorazar alemà va tornar a disparar les seues bateries de 380 mm contra els bombarders, que se li varen aproximar a les 09:35. Els canons principals varen forçar a estos a dispersar-se temporalment, pero no varen poder acabar en l'atac.[61] Una força de 32 Lancaster dels Esquadrons N.º 9 i N.º 617 va tirar 29 bombes Tallboy sobre el barco, dos de les quals varen impactar en ell.[47] Atres bombes varen aterrisar en la barrera de rets antitorpedos i varen produir enormes cràters en el fondo marí que varen remoure el banc d'arena construït per a previndre l'escora de l'acorazar. Una de les bombes va penetrar la coberta acorazar entre les torretes Anton i Bruno sense explotar, pero la segona va fer blanc cap al centre del buc, entre la catapulta dels hidroavions i el fumeral, i va provocar danys fatals, puix va volar el lateral del barco i va obrir un enorme forat en el fondo del seu caixco; va destruir completament una secció sancera del cinturó blindat. Un tercer proyectil va poder colpejar a babor de la torreta César.[61] L'impacte en el centre de l'acorazar va originar una inundació i el ràpit inclinament a babor d'entre 15 i 20 graus. En dèu minuts esta escora va aumentar fins als 30-40 graus, per lo que el capità va ordenar l'abandó de la nau. La progressiva inundació va aumentar l'inclinament fins als 60° cap a les 09:50, quan va semblar estabilisar-se temporalment, pero huit minuts despuix una enorme explosió va estremir la torreta César. El sostre de la torreta i part de la seua estructura rotativa varen ser tirats a 25 m d'altura i varen caure sobre un grup d'hòmens que nadaven cap a la vora. El Tirpitz va rodar ràpidament sobre sí mateix i la seua superestructura es va afonar en el fondo de el mar.[62]

El Tirpitz bolcat despuix de rebre dos impactes de bombes Tallboy.

Terminat l'atac, les operacions de rescat varen intentar lliberar als mariners atrapats en l'interior del caixco del Tirpitz. Els treballadors varen conseguir rescatar a ochenta y dos hòmens despuix de tallar les planches inferiors del caixco.[47] Les sifres de morts varien: John Sweetman establix que uns mil hòmens d'una tripulació de mil noucents varen morir;[63] Niklas Zetterling i Michael Tamelander coincidixen en el número de fallits.[64] Tant Siegfried Breyer com Erich Gröner creuen que els morts ascendixen a 1204,[6][47] pero Gordon Williamson rebaixa la sifra a 971.[13] William i Robert Dulin fixen les baixes de l'atac i afonament «sobre 950».[62] Aproximadament doscents supervivents de l'afonament varen ser transferits a la travessia pesada Lützow en giner de 1945.[65] El derelicte del Tirpitz va permanéixer en el lloc de l'afonament fins al cap del final de la guerra, quan una companyia germà-noruega va començar unes operacions de salvament que es varen prolongar des de 1948 fins a 1957.[6] Alguns fragments de l'acorazar són venuts encara per una companyia noruega.[13]

L'actuació de la Luftwaffe en la defensa del Tirpitz va ser molt criticada despuix de la seua pèrdua. Es va culpar al major Heinrich Ehrler, comandant de l'III./Jagdgeschwader 5 —3.º Grup del 5.ª Ala de Caça—, del fracàs de la Luftwaffe en la intercepción dels bombarders britànics, encara que molts veterans de la seua unitat consideren que va ser un chivo expiatorio de l'ineptitut dels seus superiors. Va ser consegüentment somés a un consell de guerra en Oslo i amenaçat en la pena de mort, encara que va acabar sent condenat a tres anys de presó, va ser posat en llibertat un més despuix, degradat i reasignado a un esquadró de caces Em 262 en Alemània.[66] Va ser derribat sobre Berlín el 4 d'abril de 1945.[67] Ludovic Kennedy va escriure en la seua història de l'acorazar Tirpitz que «va tindre una vida d'inválido i va morir com un tullido».[68]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Gröner, p. 33
  2. ↑ Sieche, p. 44
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Williamson, p. 35
  4. ↑ 4,0 4,1 Hildebrand, Röhr and Steinmetz, p. 239
  5. ↑ 5,0 5,1 Garzke & Dulin, p. 247
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Gröner, p. 35
  7. ↑ Williamson, p. 43
  8. ↑ Garzke & Dulin, pp. 247-248
  9. ↑ Sweetman, p. 11
  10. ↑ Gröner, p. 20
  11. ↑ 11,0 11,1 Sweetman, p. 12
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Garzke & Dulin, p. 248
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Williamson, p. 40
  14. ↑ Sweetman, p. 16
  15. ↑ Sweetman, p. 17
  16. ↑ 16,0 16,1 Garzke & Dulin, pp. 248-250
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 Hildebrand, Röhr and Steinmetz, p. 240
  18. ↑ Sweetman, p. 19
  19. ↑ Zetterling & Tamerlander, p. 207
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 Garzke & Dulin, p. 250
  21. ↑ Sweetman, p. 23–24
  22. ↑ Sweetman, pp. 24–25
  23. ↑ Sweetman, pp. 25–26
  24. ↑ Sweetman, p. 27
  25. ↑ Gröner, p. 60
  26. ↑ Rohwer, p. 149
  27. ↑ Garzke & Dulin, pp. 250–251
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 Garzke & Dulin, p. 253
  29. ↑ Rohwer, p. 156
  30. ↑ Rohwer, p. 162
  31. ↑ Sweetman, p. 54
  32. ↑ Garzke & Dulin, pp. 253-255
  33. ↑ Blair, p. 644
  34. ↑ 34,0 34,1 Garzke & Dulin, p. 255
  35. ↑ 35,0 35,1 35,2 35,3 35,4 35,5 Garzke & Dulin, p. 258
  36. ↑ Sweetman, pp. 73-74
  37. ↑ 37,0 37,1 Torkildsen, p. 221
  38. ↑ Sweetman, p. 76
  39. ↑ Sweetman, p. 77
  40. ↑ Sweetman, pp. 76-77
  41. ↑ Zetterling & Tamerlander, pp. 195–196
  42. ↑ Garzke & Dulin, pp. 258–259
  43. ↑ Garzke & Dulin, p. 259
  44. ↑ Garzke & Dulin, pp. 259–261
  45. ↑ Garzke & Dulin, p. 262
  46. ↑ 46,0 46,1 46,2 Garzke & Dulin, p. 264
  47. ↑ 47,00 47,01 47,02 47,03 47,04 47,05 47,06 47,07 47,08 47,09 47,10 Breyer, p. 26
  48. ↑ Brown (2009), pp. 25, 27
  49. ↑ 49,0 49,1 Garzke & Dulin, p. 265
  50. ↑ Hildebrand, Röhr, & Steinmetz, p. 243
  51. ↑ Garzke & Dulin, pp. 265–267
  52. ↑ 52,0 52,1 Garzke & Dulin, p. 267
  53. ↑ Garzke & Dulin, pp. 267–268
  54. ↑ Brown (2009), p. 28
  55. ↑ Brown, p. 39
  56. ↑ Sweetman, pp. 132–133
  57. ↑ Sweetman, pp. 133–139
  58. ↑ 58,0 58,1 58,2 Garzke & Dulin, p. 268
  59. ↑ Sweetman, p. 193
  60. ↑ Garzke & Dulin, p. 270
  61. ↑ 61,0 61,1 Garzke & Dulin, p. 272
  62. ↑ 62,0 62,1 Garzke & Dulin, p. 273
  63. ↑ Sweetman, p. 248
  64. ↑ Zetterling & Tamerlander, p. 327
  65. ↑ Prager, p. 287
  66. ↑ Morgan & Weal, p. 60
  67. ↑ Zetterling & Tamelander, p. 233
  68. ↑ Van der Vat, p. 508

Bibliografia

  • Bekker, Cajus (1956). Lluita i mort de la marina de guerra alemana, Barcelona: Luis de Caralt. ISBN 84-217-5684-2.
  • Breyer, Siegfried (1989). Battleship "Tirpitz" (en anglés), West Chester, Pennsilvània: Schiffer Pub.. ISBN 0887401848.
  • Brown, David (1977). Tirpitz: the floating fortress (en anglés), Naval Institute Press. ISBN 9780853683414.
  • Brown, J. D. (2009). Carrier Operations in World War II (en anglés), Annapolis: Naval Institute Press. ISBN 978-1-59114-108-2.
  • Campbell, John (1987). Germany 1906–1922 (en anglés), Londres: Conway Maritime Press. ISBN 0851774482.
  • Garzke, William H.; Dulin, Robert O. (1985). Battleships: Axis and Neutral Battleships in World War II (en anglés), Annapolis: Naval Institute Press. ISBN 9780870211010.
  • Gröner, Erich (1990). German Warships: 1815–1945 (en anglés), Annapolis: Naval Institute Press.
  • Hildebrand, Hans H.; Röhr, Albert; Steinmetz, Hans-Otto (1993). Die Deutschen Kriegsschiffe (Volum 7) (en alemà), Ratingen: Mundus Verlag.
  • Koop, Gerhard; Schmolke, Klaus-Peter (1998). Battleships of the Bismarck Class. Bismarck and Tirpitz: Culmination and Finale of German Battleship Construction (en anglés), Naval Institute Press. ISBN 1-55750-049-5.
  • [enllaç trencat]
  • Prager, Hans Georg (2002). Panzerschiff Deutschland, Schwerer Kreuzer Lützow: ein Schiffs-Schicksal vor donen Hintergründen seiner Zeit (en alemà), Hamburc: Koehler. ISBN 378220798X.
  • Sweetman, John (2004). Tirpitz: Hunting the Beast (en anglés), Gloucestershire: Sutton Publishing Limited. ISBN 0750937556.
  • Sieche, Erwin (1987). «Germany 1922–1946», Conway's All the World's Battleships: 1906 to the Present (en anglés), Londres: Conway Maritime Press, pp. 28–49. ISBN 0851774482.
  • Torkildsen, Torbjørn (1998). Svalbard : vårt nordligste Norge (en noruec), Oslo: Aschehoug. ISBN 8203222242.
  • Van der Vat, Donen (1988). The Atlantic Campaign (en anglés), Edimburc: Birlinn. ISBN 1841581240.
  • Williamson, Gordon (2003). German Battleships 1939–45 (en anglés), Oxford: Osprey Publishing. ISBN 9781841764986.
  • Zetterling, Niklas; Tamelander, Michael (2009). Bismarck: The Final Days of Germany's Greatest Battleship (en anglés), Nova York: Casemate Publishers. ISBN 9781935149040.
  • Die Wehrmachtberichte 1939–1945 Band 2, 1. Januar 1942 bis 31. Dezember 1943 (en alemà). Munich: Deutscher Taschenbuch Verlag GmbH & Co. KG, 1985. ISBN 3-423-05944-3.
  • Die Wehrmachtberichte 1939–1945 Band 3, 1. Januar 1944 bis 9. Mai 1945 (en alemà). Munich: Deutscher Taschenbuch Verlag GmbH & Co. KG, 1985. ISBN 3-423-05944-3.

Llectura adicional


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Tirpitz_(1941)&oldid=1500124»