Bomba Tallboy

Archiu:Tall Boy Bombe.jpg

Bomba Tallboy

La bomba Tallboy (en anglés Chic alt) o bomba de capacitat mija, de 12 000 lliures (5443 kg) de pes, va ser una bomba terremot desenrollada per l'ingenier aeronàutic britànic Barnes Wallis i utilisada per la Royal Air Force a partir de 1944. Pesava unes cinc tonellades i era llançada des de bombarders Avro Lancaster. Va demostrar ser eficaç contra estructures reforçades a les que les bombes existents, més menudes, no causaven el dany desijat. També varen ser utilisades en èxit contra unitats navals pesades, sent entre ells l'acorazar Tirpitz el més important.

Història

L'ingenier britànic Wallis va presentar la seua idea d'una bomba de 10 tonellades en un document de 1941: Una proposta sobre un método per a atacar a les potències de l'Eix. En dit document sostenia que l'explosió baix terra d'una bomba de gran capacitat junt a un blanc transmetria la seua potència explosiva als fonaments del blanc, ya que les ones de choc es transmeten a través del sol en més intensitat que a través de l'aire.

Wallis també tenia en proyecte el disseny de el "Bombarder de la Victòria" de 50 tonellades, que alcançaria una velocitat de 510 km/h, tindria un sostre de vol de 14 000 m i podria transportar la pesada bomba a més de 6400 km de distància, pero el Ministeri de l'Aire no estava a favor del desenroll de bombarders que transportaren una sola bomba i per lo tant el proyecte es va cancelar en 1942.

Despuix de l'estudi de Wallis de 1942 Bomba esfèrica - torpedo de superfície i l'èxit del disseny de la "bomba de rebot" empleada pels Dambusters (renom en el que eren coneguts els membres de l'Esquadró n.º 617 de la RAF) en l'operació Chastise, es va prestar més atenció a les seues propostes. El disseny i la producció de les Tallboy es va fer sense una petició oficial, ni contracte, del Ministeri. Com a tal, la RAF amprava bombes que no havia comprat i que seguien sent propietat del fabricant, Vickers. Esta situació es va normalisar una volta que es varen reconéixer les seues capacitats, encara que Tallboy solament tenia la mitat de massa que l'idea original.

Entre els guanys d'esta bomba s'inclouen l'atac a La Coupole el 24 de juny de 1944, l'Operació Crossbow que va socavar els fonaments d'este búnker d'ensamblage de les V2, i un atac en Tallboy al túnel de Saumur el 8-9 de juny de 1944, quan la bomba va passar directament a través del tossal i va explotar en l'interior del túnel a 18 m de profunditat.

L'últim acorazar de la classe Bismarck de la Kriegsmarine alemana, el Tirpitz, va ser afonat en 1944 per un atac aéreu que va conseguir fer-li dos impactes directes de bombes Tallboy.

Dissenye

La majoria de les grans bombes d'aviació aliades de la Segona Guerra Mundial tenien una carcassa molt prima per a maximizar la cantitat d'explosiu que podien dur. Esta característica es remontava a l'inici de la guerra, quan el contingut explosiu de les bombes britàniques era baix.

Per a ser capaç de penetrar en la terra (o objectius reforçats ) sense trencar-se, la carcassa de Tallboy tenia que ser resistent. Estava conformada en una sola peça d'acer d'alta resistència que li permetera sobreviure a los efectos de l'impacte abans de la detonació. Al mateix temps, per a conseguir la penetració requerida, Wallis va dissenyar la Tallboy en un perfil molt aerodinàmic, de modo que quan es deixara caure des d'una gran altura, alcançara una velocitat terminal molt més alta que els dissenys de bombes tradicionals.

En el disseny final, la coa de la bomba era aproximadament la mitat de la llongitut total. La carcassa de la bomba era d'uns 3 m d'una llongitut total de 6 m. Inicialment, la bomba tenia una tendència a cabotejar, lo que reduïa la seua exactitut. Per això es varen modificar les aletes de coa donant-los un chicotet àngul per a que la bomba girara en forma de tirabuzón a mida que caïa. L'efecte giroscòpic generat va detindre el cabotege i la guiñada, millorant l'aerodinàmica i per això aumentant la precisió.

Quan es llançava des de 6100 m d'altura, formava un cràter de 24 metros de profunditat i 30 m d'ample i podia travessar 5 m de formigó.

WJ Lawrence va escriure sobre la bomba Tallboy, en el seu llibre Bomber Grup nº5, lo següent:

Es tractava d'un arma extraordinària, una aparent contradicció en els térmens, ya que tenia per un costat la força explosiva d'una bomba de gran capacitat i, per l'atre, el poder penetrant d'una bomba perforante de blindage. En el sol era capaç de desplaçar 29 000 m³ de terra i fer un cràter de tal magnitut que s'hagueren necessitat 5000 tonellades de terra per a reblir-ho. Tenia una balística perfecta i, en conseqüència, tenia una velocitat màxima molt elevada, estimada en 1100 a 1130 m/s, o al voltant de 4000 km/h, que era molt major que la velocitat del sò, de manera que, de la mateixa manera que l'eixida V-2, el soroll de la seua caiguda s'escoltava despuix de l'explosió.

A causa de l'elevat pes de la Tallboy (aproximadament 12 000 lliures) i l'altura necessària per al seu òptim llançament, calia adaptar especialment el Avro Lancaster utilisat. Es varen retirar planches de blindage i inclús armament defensiu per a reduir el pes. Les comportes del celler de bombes varen tindre que ser modificades. Inclús aixina, el Lancaster no era capaç de dur a la bomba a l'altura planejada de 12 200 m, sino només d'al voltant de 7 700 m.

Al mateix temps l'Esquadró n.º 617 "Dambusters" s'entrenava en l'us d'una mira de bombardeig especial, en estabilisació automàtica (en anglés Stabilizing Automatic Bomb Sight o SABS). Per a major precisió devien fer-se múltiples correccions: temperatura, velocitat del vent i atres factors. Només era eficaç si s'identificava l'objectiu. Vàries missions varen ser cancelades, o no varen tindre èxit, per la dificultat d'identificar en precisió i marcar els objectius.

Per a l'us contra blancs subterràneus, la bomba estava equipada en tres espoletas d'inèrcia independents. Estes provocaven la detonació despuix d'un retardo preestablit, que donava a la bomba el temps suficient per a penetrar en el blanc abans d'explotar. Depenent dels requisits de la missió, el temps de retardo podia ser ajustat des de 30 segons a 30 minuts despuix de l'impacte.

Per a garantisar la detonació, s'instalaven tres espoletas de retardo llarc Tipo 47 en la part atrassera de l'ogiva de la bomba. Açò millorava dràsticament la fiabilitat de l'arma: aun cuando no funcionaren dos espoletas, la tercera provocaria la detonació. A pesar d'este complicat sistema, a lo manco dos Tallboy no varen aplegar a explotar. El primer dels fallos va succeir durant el segon atac a l'assut de Sorpe, sent trobada la bomba a fins de 1958, quan el depòsit es va buidar durant unes reparacions. L'atre fallo es va produir en el canal Kaiserfahrt, prop de la ciutat de Świnoujście, durant un atac en dotzeTallboy llançades per l'aviació britànica contra la travessia alemana Lützow en abril de 1945, la bomba no va ser descoberta fins a 2020, i va explotar mentres es desactivava

A pesar de que la bomba era dirigida cap al blanc durant l'operació, i haver demostrat ser capaç de penetrar profundament en formigó armat reforçat, quan va aplegar, esta no era l'intenció principal del disseny de Barnes Wallis. La bomba va ser dissenyada per a impactar prop del blanc, penetrar en el sol o roca per davall o al voltant del blanc, i després esclatar, transferint la totalitat de la seua energia a l'estructura, o creant una camufleta (del francés camouflet, caverna o cràter creat per una explosió) en el que era l'objectiu.

Este efecte terremot causa més dany que inclús un colp directe que penetre el blindage de l'objectiu, ya que inclús una explosió en l'interior d'un búnker només danyaria l'entorn immediat, puix l'explosió es dissipa ràpidament en l'aire. L'impacte terremot, no obstant, sacsa tot el blanc i causa danys estructurals importants a totes les parts del mateix, per lo que la reparació resulta antieconòmica. Açò deu tindre's en conte en els informes d'atacs que es mencionen a continuació.

La fabricació de les Tallboy era intensiva en mà d'obra, ya que gran part era feta a mà durant cada etapa de fabricació. Els materials utilisats eren costosos, en requisits d'ingenieria molt precisos sobre la fundició i el mecanisat. Per eixemple, per a aumentar el poder de penetració, un gran tapó d'acer especialment templat tenia que ser mecanisat i acoplat en precisió a un vorell en el nas de la bomba. L'ogiva va tindre que ser mecanisada en una forma perfectament simètrica per a garantisar un eixercite aerodinàmic òptim. La manipulació de la carcassa d'una bomba del tamany i pes d'una Tallboy no era una tasca senzilla.

De manera similar, la càrrega de Torpex s'abocava a mà en la base de la carcassa tornada cap a dalt, despuix de fondre-ho en "teteras". L'etapa final de l'omplit de l'explosiu requeria abocar una capa d'una polzada de TNT pur sobre la càrrega de Torpex, a continuació se sagellava la base en una capa de 100 mm (4 polzades) de gruixa d'una mescla de serrín i cera, en tres entalles cilíndrics plens en explosius de reforç i en a on s'insertaven tres espoletas cronométricas químiques una volta que la bomba era finalment ensamblada.

Les Tallboy no es consideraven descartables, per lo que si no s'utilisaven en una incursió, devien ser tornades a la base abans que llançar-les en la mar per seguritat. El valor de l'arma compensava el risc adicional per a la tripulació.

Donat el seu elevat cost unitari, les Tallboy es varen utilisar exclusivament contra objectius d'alt valor estratègic que no podien ser destruïts per atres mijos. Quan es va vore que el Lancaster es podia modificar per a dur una bomba més gran que la Tallboy, Wallis va produir la bomba Grand Eslam, que era de majors dimensions.