Bomba terremot

AP La bomba terremot o bomba sísmica és un tipo de bomba d'aviació que ampra un concepte desenrollat per l'ingenier aeronàutic britànic Barnes Wallis a principis de la Segona Guerra Mundial i utilisat en la fase final de dita guerra contra objectius estratègics en Europa.

Antecedents

Ya abans de la Segona Guerra Mundial se sabia que una ona de choc en un mig compresible (per eixemple, l'aire) decau ràpidament en la distància. Ademés, per l'impedència acústica, una explosió en l'aire no transferix be la cantitat d'energia a un sòlit. Açò implica que un impacte directe en bombes convencionals pot destruir l'estructura sense protecció, no obstant, és relativament fàcil protegir els llocs importants en una capa grossa de formigó. L'ona de choc en este cas és reflectida per la superfície del formigó sense causar-li dany significatiu. I ademés l'aument de la càrrega explosiva en una bomba no dona lloc a un aument proporcional dels danys causats per esta.

Al mateix temps una ona de choc en un mig incompresible, com pot ser el sol o l'aigua, s'estén en més facilitat. Wallace va descobrir que una explosió subterrànea en el subsol es comporta com una ona de choc en un decorregut, provocant vibracions sísmiques locals i, ademés, sofrix una reflexió molt menor en la interfase. Aixina, una explosió subterrànea fa molt més dany als edificis que una explosió de la superfície de la mateixa capacitat.

Per la gran cantitat de baixes causades per les defenses antiaèrees, els atacs es realisaven majoritàriament de nit, lo que disminuïa la precisió dels bombardejos. Per a compensar forces aérees, utilisaven el bombardege per zones, deixant caure un gran número de bombes sobre la zona provable. Encara que l'impacte directe d'una bomba llaugera podria destruir un objectiu, era relativament fàcil protegir els blancs terrestres blindant-los en molts metros de formigó, i per lo tant fer les instalacions crítiques a prova de bombes.

Si una bomba podia ser dissenyada per a explotar baix el sol, l'aigua o atres materials poc compresibles, la força explosiva es transmetria de manera més eficient al objeto de destí. L'idea de Wallis consistia en llançar una bomba gran i pesada en una punta dura en una velocitat terminal supersònica per a penetrar profundament en la terra. Llavors, en esclatar baix terra, a ser possible al costat o baix d'un blanc endurit, l'ona de choc resultant podria produir l'equivalent a un terremot en miniatura, destruint les estructures propenques, tals com a preses, ferrocarrils, viaductes, etc. Els reforços de formigó del blanc provablement servirien per a transmetre l'energia millor i aumentar els danys.

Wallis també sostenia que, si la bomba penetrava lo suficient, l'explosió trencaria la superfície de la terra i produiria una caverna subterrànea (un camufleta) que eliminaria el respal en el subsol de l'estructura, lo que provocaria el seu colapse. El procés va ser descrit gràficament com "efecte trampilla" o "caiguda de verduc".

Desenroll

Archiu:Bombas terremoto.svg

Tamany relatiu de les dos bombes terremot

En 1941 Wallis va presentar a les autoritats un document titulat: Una proposta sobre un método per a atacar a les potències de l'Eix; en ell exponia les seues idees per a conseguir l'interrupció l'indústria d'Alemània i aixina eliminar la seua capacitat de lluita, i també sostenia que el bombardeig de precisió era pràcticament impossible en eixe moment. La tecnologia per al bombarder de precisió es va desenrollar durant la Segona Guerra Mundial, no obstant, i les idees de Wallis que es mostren a continuació, jujades a posteriori tenien possibilitats d'èxit, tenint en conte les llimitacions del moment.

El concepte inicial de Wallis era una bomba de dèu tonellades que anava a explotar a uns 40 metros baix terra, un efecte similar a disparar una bala de dèu tonellades cap a avall (vore: Capacitat de penetració). Per a conseguir açò, la bomba es deuria llançar des de 40.000 peus (12.200 m). La RAF no tenia cap aeronau en el moment capaç de transportar una càrrega de bombes de dèu tonellades en l'aire, i molt manco elevar-se a tal altura. Wallis va dissenyar un avió de sis motors per a la tasca, cridat el "Bombarder de la Victòria", pero no va ser presa en sério per la jerarquia militar i va aparcar el proyecte

Llavors Wallis va idear una llínea diferent en els atacs sobre l'estructura industrial d'Alemània, el desenroll d'un mig per a destruir el suministrament d'energia hidroelèctrica. El problema per a atacar els assuts és que per un bombarder d'altura presenta un blanc molt chicotet i per a previndre un atac en avions torpederos s'instalen rets antitorpedo. Despuix d'haver desenrollat i empleat en èxit la bomba de rebot que botava les rets i despuix s'afonava explotant en la profunditat segons la seua idea, el seu prestigi va aumentar. Açò li va permetre reprendre la seua idea inicial pero en una bomba més chicoteta la Tallboy que es va construir inicialment sense un demanat del Ministeri. Les primeres eren propietat del fabricant Vickers, no de la RAF, pero en demostrar la seua valia es va subsanar esta anomalia. Més alvance es va fabricar un model de majors dimensions, la Gran Eslam de 10 tonellades.