Canal de la Mancha
El canal de la Mànega (en inglés: English Channel, lliteralment «Canal Anglés»; en francés: La Manche, «La Mànega») és el braç de mar de l'oceà Atlàntic que ho comunica en la mar del Nort, a l'oest d'Europa, i separa el noroest de França de l'illa de Gran Bretanya.
El canal té una llongitut de 560 km aproximadament i el seu esgambi varia entre 240 km i 33,3 km (en la seua part més estreta en l'estret de Dover o pas de Calais entre Dover i el cap Grisa-Nez).[1] És el més chicotet de les mars superficials de la plataforma continental d'Europa i ocupa una superfície de 75 000 km² aproximadament.[2]
En l'estret, prop de les costes franceses, existixen unes illes nomenades Illes del Canal, pertanyents a la Corona britànica. L'illa d'Ouessant marca l'extrem occidental del canal. La península de Cotentin destaca dins del canal.
Denominació
La denominació en espanyol (també utilisada en portugués) és un calc semàntic del nom francés La Taque, el significat del qual és La Mànega. L'orige ve de la similitut de l'estret en la forma de la part de la camisa dins de la qual es fica el braç.[3]
Delimitació de l'Organisació Hidrogràfica Internacional
La màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars a efectes marítims, l'Organisació Hidrogràfica Internacional (OHI), considera el canal de la Mancha com un mar. En la seua publicació de referència mundial Limits of oceans and sigues (Llímits d'oceans i mars, 3.ª edició de 1953) li assigna el número d'identificació 4 (English Channel) i definix els seus llímits de la forma següent:
En l'est. El llímit suroest de la mar del Nort. [Una llínea que unix el far de Walde (França, 1°55'I) i la punta Leathercoat (Anglaterra, 51°10'N).].
Formació del canal
Abans del final de l'última Edat de gèl, fa uns 10 000 anys, el conjunt de les illes britàniques formava part del continent europeu.
En retirar-se el gèl, es va formar un gran llac en la partix surest de l'actual mar del Nort. Un chicotet estret comunicava el llac en l'oceà Atlàntic en la regió de Dover i Calais.
Al voltant del 6500 a. C. una forta erosió va agranar el tros per a crear definitivament el canal de la Mancha. Des de llavors, l'acció de les onas sobre les costes ha aumentat l'esgambi de l'estret, un efecte que continua hui. En el canal de la Mancha tenen lloc les majors mareas del món, que s'aprecien de manera espectacular en la baïa del Mont Saint-Michel.
Importància històrica
El canal i els seus tallats sempre han segut les millors defenses de Gran Bretanya: per una part, li han permés intervindre i, per una atra, evitar possibles amenaces en conflictes europeus. Varen impedir a Napoleón i a Hitler que invadiren el país.
No obstant, s'han succeït moltes invasions (o intents), com la conquista romana d'Anglaterra, primer per Juliol César i despuix de Claudio, la conquista anglosaxona d'Anglaterra, la conquista normanda tant de Normandia com d'Anglaterra, l'Armada Invencible contra Anglaterra o el desembarc de Normandia en França.[5] També ha segut escenari de moltes batalles navals, com la batalla de Portland, la batalla de la Houge i la trobada entre el USS Kearsarge i el CSS Alabama.
Al mateix temps, el canal ha servit com a víncul comú cultural i polític, des de les societats celtas, la cultura del Imperi romà, la fundació de Bretanya per colon procedents de Gran Bretanya fins a l'Estat anglonormando.
El comerç pel canal ha segut un atre element important per a les societats d'abdós vores des de temps prehistòrics. Producte d'això hi ha un gran número de ports d'importància en abdós països en l'estret:
Rutes importants de transbordadors:
- Dover-Calais
- Newhaven-Dieppe
- Portsmouth-Cauen
- Portsmouth-Cherbourg
- Portsmouth-Li Havre
- Poole-Saint Mal
- Weymouth-Saint Mal
- Plymouth-Roscoff
Els centres turístics de la costa, com Brighton, Bournemouth, Mont Saint-Michel i Deauville, es varen obrir primer al turisme aristocràtic en el XX, aixina com al de la classe mija posteriorment.
Segona Guerra Mundial
Durant la Segona Guerra Mundial, l'activitat naval en el teatre d'operacions europeu es va llimitar principalment al Atlàntic. En maig de 1940, en la batalla de França, l'eixèrcit alemà va conseguir ocupar Boulogne i Calais, amenaçant aixina la llínea de retirada de la Força Expedicionaria Britànica. En juny del mateix any, despuix d'una dura lluita i per l'indecisió dels alemans, el port de Dunkerque es va mantindre obert, permetent l'evacuació de 338 000 soldats aliats en l'Operació Dinamo i atres 192 000 des de ports situats més al sur de la costa en l'Operació Ariel.
En les primeres fases de la batalla d'Anglaterra es varen produir atacs aéreus contra barcos mercants i ports en el canal de la Mancha, i fins al Desembarc de Normandia (a excepció de l'Operació Cerberus), les seues aigües eren massa perilloses per als grans bucs de guerra. A pesar d'estos guanys inicials contra el transport marítim, els alemans no varen guanyar la supremacia aérea necessària per a l'Operació León Marí, la ya prevista invasió de Gran Bretanya a través del canal.
En posterioritat, el canal es va convertir en l'escenari d'una intensa guerra costera en presència de submarins, dragaminas i llanches ràpides d'atac.
En Dieppe va tindre lloc un atac fallanc per part de les forces armades canadenques i britàniques. Més exitosa va ser la posterior Operació Overlord, que va donar començ el cridat Dia D, en la que les tropes aliades varen portar a terme una massiva invasió de la França ocupada pels alemans. Cauen, Cherburgo, Carentan, Falaise i atres ciutats normandas varen sofrir numeroses baixes en la lluita per la regió, que va continuar fins al tancament de la cridada Bossa de Falaise entre Chambois i Montormel, seguida de la lliberació d'El Havre.
Com a part del Mur atlàntic, les tropes d'ocupació alemanes i l'Organisació Todt varen construir entre 1940 i 1945 fortificacions a lo llarc de la costa de les Illes del Canal, com la torre d'observació en Els Landes, Jersey.
Les Illes del Canal eren l'únic territori de la Commonwealth ocupat per l'Alemània nazi (a excepció de la part d'Egipte ocupada pel Afrika Korps en el moment de la Segona Batalla del Alamein, que era un protectorat i no partix de la Commonwealth). baix la dura ocupació germana entre 1940 i 1945, alguns residents de les illes varen ser duts al continent per a realisar treballs forçosos, al mateix temps que aplegaven uns atres des de Rússia i l'Europa de l'Est per a construir fortificacions, i els judeus varen ser enviats a camps de concentració. Varen sorgir la resistència partisana, en les seues conseqüents represàlies, i les acusacions per colaboracionisme.
La Royal Navy bloquejava les illes cada cert temps, en especial despuix de la lliberació de Normandia en 1944. Despuix d'intenses negociacions es va alcançar un acort per a rebre ajuda humanitària de la Creu Roja, pero la hambruna i l'absència de recursos bàsics varen continuar durant l'ocupació, en particular en els últims mesos, quan la població estava a la vora de l'inanició. Les tropes alemanes de les illes es varen rendir el 9 de maig de 1945, dies despuix de la rendició final en el continent europeu.
Tràfic marítim
El canal de la Mancha és zona de pas per a les rutes entre el Regne Unit i Europa, i entre l'oceà Atlàntic i la mar del Nort, lo que ho convertix, en més de cinccents barcos al dia, en la via marítima més transitada del món.
A raïl d'un accident ocorregut en giner de 1971 i una série de catastròfiques colisions en els restants del naufragi en febrer d'eixe mateix any, l'Organisació Marítima Internacional (OMI) va posar en marcha el primer dispositiu de separació de tràfic (DTS), controlat per radar, en la ruta de Dover. En conseqüència, el canal va quedar dividit en dos vies, en una distància de separació, i es va establir que les embarcacions que es dirigiren al nort navegaren per la ruta francesa i les que anaren al sur, per l'anglesa.
En decembre de 2002, el carguero noruec Tricolor va naufragar a 32 quilómetros al noroest de Dunkerque despuix de colisionar a causa de la boira en el portacontenedores Kariba. L'accident va supondre la pèrdua d'un carregament de coches de lux valorat en varis millons d'euros. Al sendemà, el buc de càrrega Nicola va chocar en els restants, sense que hi haguera víctimes mortals.
El sistema de llarc alcanç LRIT (Long-Range Identification and Tracking)[6] que controla el tràfic des de la costa, es va actualisar en 2003, i hui en dia està en funcionament una série de DTS que, encara que no alcancen els nivells de seguritat conseguits per sistemes de tràfic aéreu com el sistema d'alerta de tràfic i evasió de colisió (TCAS), han conseguit reduir la mija d'accidents a un o dos per any.
Els sistemes GPS marítims permeten programar els barcos per a que seguixquen canals de navegació d'un modo precís i automàtic, lo que evita el risc d'encallar. No obstant, segons un bolletí informatiu publicat per la Divisió d'Investigació d'Accidents Marítims del Regne Unit (MAIB), els sistemes GPS, junt en una série de circumstàncies excepcionals, podrien haver contribuït a que es produïra el 9 d'octubre de 2001 el fatal accident entre els barcos Dutch Aquamarine i Ash. Abdós seguien un rumbo automatisat molt precís, navegant un just darrere de l'atre en lloc d'usar tot l'esgambi del canal com hauria fet un pilot humà. El carguero Ash, que duya bobines d'acer, va ser alcançat pel buc químic sobre l'aleta d'estribor i capotó sobre dita banda.
Un atre incident va ser el que va dur al buc mercant Willy, en giner de 2002, a que s'encallara en la baïa de Cawsand, Cornualles. Una série de dificultats tècniques, tals com a problemes del radar en la supervisió de les àrees propenques als tallats, un fallo en el sistema CCTV, un mal funcionament de l'ancora, l'incapacitat de la tripulació de seguir els procediments normals d'us del GPS per a proporcionar una alerta primerenca de l'arrastre de l'ancora i la reticència a admetre l'error i posar en marcha el motor varen contribuir a l'incident. L'informe de la MAIB aclarix que varen ser testics del succés els que varen informar als controladors portuaris del desastre ocorregut ans que la tripulació es percatara. El poble coster de Kingsand va tindre que ser evacuat durant tres dies a causa del risc d'explosió, i el barco va permanéixer varat durant onze dies.
El desafiu de creuar el canal
A nade
Matthew Webb qui va iniciar la seua carrera com a nadador de distància en grans events públics, com els 29 quilómetros a nade pel riu Támesis, en 1875, eixe mateix any, es va convertir en la primera persona coneguda en creuar nadant el canal de la Mancha.[7]
A fins del XIX i principis del XX, creuar a nade el canal de la Mancha es considerava una de les proves de resistència més difícils del món. Per a 1923, solament cinc hòmens ho havien conseguit, i molts pensaven que només un home podia fer-ho. Això va canviar el 6 d'agost de 1926, quan Gertrude Ederle va nadar els 33 quilómetros entre França i Anglaterra. I en un temps de 14 hores i mija, també va superar en dos hores el récort varonil.
En 1950 Antonio Abertondo es convertia en el primer argentí en creuar el canal de la Mancha nadant. Eixa no va ser l'única proea d'Abertondo: va creuar l'estret de Gibraltar eixe mateix any i en 1961 va unir d'anada i regrés el canal de la Mancha, ardit que només varen poder emular des d'eixe moment 18 nadadors.[8][9]
El 3 de novembre de 2016, el nadador britànic Howard James va creuar el canal de la Mancha de nit en 11 hores i 38 minuts. Va ser un nou récort en creuar-ho a una hora més tardana que ningú, superant l'anterior plusmarca que estava en poder de Mike Reed des de 1979. James estava casi a punt de conseguir-ho en sol 10 hores, pero prop de França va canviar la marea i va ser arrastrat per esta cap al nort, llunt de Cap Griz Nez. “S'estava movent més ràpit de lo que yo pensava”, recorda.[10]
El récort actual de nade més ràpit ho posseïx l'australià Trent Grimsey des de 2012 en completar la travessia en 6 hores i 55 minuts.[11]
Per aire
Louis Blériot en el Blériot XI, un monoplano en un motor Anzani de 25 CV va realisar el primer viage aéreu sobre el Canal de la Mancha el 25 de juliol de 1909. L'importància d'esta aventura no va anar tant la velocitat ni la distància sino el fet de que per primera volta es creuava en avió, un estret marí entre dos territoris.7 Açò va fer preocupar-se a Anglaterra perque es va sentir vulnerable davant un atac aéreu.4
El creuament del Canal per aire sol ser complicat per les condicions climàtiques. El futboliste Emiliano Sala, per eixemple, va perir en un accident aéreu durant un d'eixos creus per aire, degut en principi a un engelamiento del motor i enverinament per monòxit de carbono.[12]
En 2003, Felix Baumgartner va conseguir un creuament per mig d'un 'vol' de caiguda lliure[13] a través dels 35 quilómetros d'ample del Canal, en un ala de fibra de carbono especialment dissenyada, un tanc d'oxigen i un paracaigudes nugat a la seua esquena, partint des d'un avió a una altitut de 9,750 m sobre Dover.
En agost de 2019 el francés Franky Zapata va conseguir creuar el Canal en dos passos, repostant a mig camí, per mig d'una plataforma motorisada similar a una patineta pero en impulsors jet.[14] Havia fet un intent en el més de juliol pero va fracassar per l'intensa marejada que li va impedir fer la parada de repostaje.
En kitesurf
En 2012, Richard Branson va conseguir creuar el canal de la Mancha fent kitesurfing, junt al seu fill Sam, este últim té el récort de la travessia més ràpida en kitesurf.[15] El kitesurfer professional francés Bruno Sroka també va conseguir cobrir el pas de França a Irlanda, en 2013.[16]
En veler
En febrer del 2005, el veler l’Hydroptère va batre el récort del creuament del canal de la Mancha en veler en unir Douvres (Regne Unit) en Calais (França) en 34 minuts i 24 segons, a una mija de 33 nucs.
En sol 12 anys, el navegador francés Tom Goron va establir el 4 de juliol de 2018 un nou récort en el creuament del Canal de la Mancha en solitari en Optimist, en un temps de 14 hores i 20 minuts, va constatar un fotógraf de l'AFP. Va batre el récort anterior, establit en 2016 per Violette Dorange, llavors de 15 anys, que va tardar 14 hores i 56 minuts.[17]
El Eurotúnel
- Artícul principal → Eurotúnel.
En l'actualitat, moltes persones creuen el canal de la Mancha per el "Eurotúnel" o "Túnel del Canal". Esta enorme proea d'ingenieria, proposta per primera volta per Napoleón, conecta l'illa britànica en el continent per ferrocarril.
En l'actualitat és corrent viajar entre París, Brusseles i Londres sense necessitat de canviar de tren, en l'Eurostar.
Vore també
Notes
- ↑ "English Channel". The Columbia Encyclopedia, 2004.
- ↑ "English Channel." Encyclopædia Britannica 2007.
- ↑ Alfred López. «¿Sabies que el ‘Canal de la Mancha’ deuria cridar-se en realitat ‘Canal de la Mànega’?». Consultat el 14 d'octubre de 2014.
- ↑ «On the West. A line joining Isle Vierge (48°38′23″N 4°34′13″W) to Lands End (50°04′N 5°43′W).
On the East. The Southwestern limit of the North Siga. [On the Southwest. A line joining the Walde Lighthouse (France, 1°55'I) and Leathercoat Point (England, 51°10'N)]».
La traducció a l'espanyol és pròpia. La versió original, en anglés, està disponible en llínea en el lloc oficial de la «International Hydrographic Organization» en: http://www.iho.int/publicat/free/files/S23_1953.pdf [1] archivat en Wayback Machine.. - ↑ «Aixina va narrar ABC el Dia D, la «Gran Creuada» contra el nazisme» (en és). Diari ABC. Consultat el 2023-08-14.
- ↑ «Long-range identification and tracking of ships (LRIT)». www. imo. org. Archivat des d'el original, el 5 d'agost de 2019. Consultat el 5 d'agost de 2019.
- ↑ «¿Quàn es va creuar a nade el Canal de la Mancha per primera volta?» (en és). MuyHistoria. és. Consultat el 5 d'agost de 2019.
- ↑ «Un argentí intentarà creuar el Canal de la Mancha - Portal UN». www. portalunoargentina. com. ar. Consultat el 5 d'agost de 2019.
- ↑ «Una neuquina va creuar a nade el Canal de la Mancha» (en és-ar). www. lmneuquen. com. Consultat el 5 d'agost de 2019.
- ↑ «Este tipo va creuar el Canal de la Mancha de nit» (en és). Ret Bull. Consultat el 5 d'agost de 2019.
- ↑ «Channel swimming records» (en en). dover. uk. com. Consultat el 4 de febrer de 2024.
- ↑ «Els nous i sorprenents detalls de l'accident aéreu que va acabar en la vida del futboliste Emiliano Sala» (en és). telecinco. Consultat el 26 de setembre de 2024.
- ↑ «Felix Baumgartner creua el Canal de Taca» (en és). Ret Bull. Consultat el 2021-02-22.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ «Les 5 aventures favorites de Richard Branson • Forbes Mèxic» (en és-mx). Forbes Mèxic. Consultat el 2021-02-22.
- ↑ «El Kitesurfer francés Bruno Sroka Creua en Canal de la Mancha» (en és). Kitesurf. Consultat el 2021-02-22.
- ↑ «French boy, 12, makes record English Channel crossing» (en en). bbc. com. Consultat el 26 de setembre de 2024.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Canal de la Mancha.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Canal de la Mancha» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.