Glaciació Würm (Edat de Gèl)
La glaciació Würm, també cridada Edat de Gèl, és l'últim periodo glacial que ha ocorregut en l'història geològica de la Terra. Va escomençar fa uns 110 000 anys i va finalisar al voltant del 9700 a. C., donant pas a l'época Holoceno, el periodo de clima templat actual.[1]
| Glaciació/Interglaciació | Inici, en anys |
| Holoceno | 9700 a. C. |
| Glaciació Würm | 110 000 |
| Interglaciar Riss-Würm | 140 000 |
| Glaciació Riss | 200 000 |
| Interglaciar Mindel-Riss | 390 000 |
| Glaciació Mindel | 580 000 |
| Interglaciar Günz-Mindel | 600 000 |
| Glaciació Günz | 850 000 |
Durant este periodo, extenses zones de la superfície terrestre varen ser ocupades per conyes de gèl, el clima es va gelar moltíssim a nivell global, lo que va afectar inclús a zones tropicals i va provocar una regressió marina que va disminuir la superfície d'oceans i mars. Les principals zones cobertes per gèl varen ser els Andes patagónicos, tota la cordillera dels Andes fins a la cordillera de Mèrida, Fenoscandia, Nova Zelanda, els Alps, el nort de la Cordillera nortamericana, la zona dels grans llac —inclós tot l'est de Canadà—, Islàndia, les illes britàniques, ademés de Groenlàndia i l'Antàrtida que retenen els seus glaciars des de llavors. Producte d'esta glaciació algunes zones, hui en dia àrides, varen tindre majors precipitacions, com és el cas del Altiplano.[2] Des del punt de vista de l'arqueologia humana, l'edat de gèl s'ubica en el Paleolític i Mesolítico primerenc. Quan va escomençar la glaciació, el Homo sapiens estava confinat a latitut més baixes i usava ferramentes comparables a les que usaven els neandertal en Eurasia occidental i central i els denisovanos i el Homo erectus en Àsia. Les senyes arqueològiques i genètics sugerixen que les poblacions d'orige dels humans del Paleolític varen sobreviure a l'edat de gèl en àrees escassament boscoses i es varen dispersar a través d'àrees d'alta productivitat primària, evitant la coberta forestal densa.[3]
Noms locals
Es denomina a l'última glaciació en distints noms segons el lloc que va ser afectat. En les afores dels Alps se li crida Würm; en l'Europa Septentrional, Vístula o Weichsel; en l'est d'Amèrica del Nort, Wisconsin; en els Andes veneçolans, Mèrida; en el sur de Chile, Llanquihue; en Nova Zelanda, Otago i Lauricocha en Perú.
Desenroll
Es considera que l'era glaciar va escomençar fa 110 000 anys i va terminar fa 12 000.[2] Durant este periodo l'espècie Homo sapiens va eixir d'Àfrica i es va dispersar, primer per Àsia i des d'allí per tots els continents i illes.[4]
Durant este periodo glacial, el clima terrestre es va tornar molt fret. Llavors els glaciars varen alvançar més allà de les conyes polars, fins a prop dels tròpics. En eixa zona els continents es varen cobrir de gèl, es varen congelar els llac, estanys i rius. Els mars de poca profunditat varen desaparéixer, perque les seues aigues es varen convertir en glaciars. Va ser justament en eixos temps quan els estrets i archipèlecs continentals i insulars varen quedar sense cobertura líquida; per lo tant, i temporalment, moltes zones propenques varen quedar unides. Es va unir, per eixemple, Austràlia-Tasmania en Nova Guinea, Filipines i Indonèsia. Lo mateix va ocórrer entre Japó i Coreja. Es va unir el territori continental d'Amèrica del Sur en Terra del Fòc.
Entre Àsia i Amèrica, en reduir-se el nivell de les seues aigües, l'estret de Bering es va convertir en «pont de Bering» o «pont de Beringia». Pot ser que els humans asiàtics de llavors aprofitaren dit pont per a passar a Norteamérica. Els científics afirmen que el «pont de Beringia», en condicions de ser transitat per persones i animals, va durar un breu periodo geològic. En la seua primera etapa, uns 4000 anys i, en la seua segona etapa, uns 15 000 anys. Eixe pont de terra tenia una llongitut de 1500 km i un ample màxim de 75 km. Eixes magnituts són més característiques d'un istme, pero els científics mantenen la denominació de «pont» pel seu significat de «unió» entre abdós continents.
Les glaciacions wurmienses són periodos de fret més intens del Paleolític, que es dividixen en:
Entre estos periodos existixen periodos d'oscilacions que els separen i es denominen com interglaciars o subestadíos de clima menys fret.
Durant l'últim màxim glacial, en Europa casi es va extinguir l'espècie humana. Solament varen sobreviure grups aïllats d'unes 50 persones cada u en la península ibèrica i el sur de l'actual França. Esta zona va ser també el refugi de numeroses espècies animals (orso pardo, erizo, musaraña) i vegetals (roure). Encara que el descens del nivell de la mar va reduir l'esgambi del estret de Gibraltar, no es va produir contacte entre les poblacions europees i africanes.[5]
Vore també
Referències
- ↑ «Edat de gèl» (en és). Biodiversitat Mexicana. Institut Nacional d'Antropologia i Història. Consultat el 2022-08-09.
- ↑ 2,0 2,1 Glaciation of Wisconsin, Lee Clayton, John W. Attig, David M. Mickelson, Mark D. Johnson, and Kent M. Syverson, University of Wisconsin, Dept. of Geology
- ↑ «Biomes and human distribution during the last isse age: Biomes and humans during the isse age».Global Ecology and Biogeography.25(5)
- 563–574.doi:10.1111/geb.12437.Consultat el 2022-08-09.
- ↑ Macaulay, Vincent; et al.«Single, rapid coastal settlement of Àsia revealed by analysis of complete mitochondrial genomes».308(5724)
- 1034—1036.doi:10.1126/science.1109792.
- ↑ «L'ADN de 350 cadàvers desvela cóm els europeus varen evitar l'extinció fa 20.000 anys» (en és). El País. Consultat el 2024-03-01.
Bibliografia complementària
- (1998).«Els conceptes d'Estadi i Interestadio. Bases per a un anàlisis ecosistémico».MUNIBE (Antropologia-Arkeologia).Sant Sebastià (Espanya):(50)
- 15-91.ISSN 1132-2217.Consultat el 3 de febrer de 2013.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Glaciación Würm (Edad de Hielo)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.