Archipèlec de Terra del Fòc
El archipèlec de Terra del Fòc està situat en l'extrem austral d'Amèrica del Sur, entre els oceans Atlàntic, Pacífic i el Antàrtic.
S'estén al sur i a l'est del estret de Magallanes i està compost per una illa principal, la illa Gran de Terra del Fòc i una infinitat d'illes grans i menudes que formen una complicada ret de canals.
Políticament, l'archipèlec està dividit entre Chile i Argentina, corresponent a Chile la porció occidental i austral i a Argentina, la porció oriental. Aixina la majoria de les illes menors pertanyen a Chile i l'illa gran resulta dividixca en dos; sent un dels casos d'illes en llímits internacionals.[1]
Per al seu estudi es pot considerar dividit en tres parts principals: les illes del noroest, l'illa Gran i les illes del sur i surest.[2]
Ubicació
[editar | editar còdic]Ocupa l'extremitat meridional del continent americà, entre els paralels 52° 28′ i 56° de latitut sur i els meridianos 63° 44′ i 74° 45′ de llongitut oest, correspon aproximadament als Països Baixos i Dinamarca en l'hemisferi nort, i no està tan prop del pol sur com lo estan Suècia i Noruega del pol nort.[3]
S'estén al sur i a l'est del estret de Magallanes entre els oceans Atlàntic i Pacífic. El seu perímetro està determinat per les puntes Anegada i Catalina en la costa nort de la illa Gran de Terra del Fòc, la veta Sant Joan en l'extrem oriental de la illa dels Estats, el veta de Forns en l'extrem sur del grup de les illes Hermite i la veta Desijada en l'extremitat occidental de la illa Desolació.
Dins dels seus llímits hi ha agrupades una infinitat d'illes grans i menudes que formen una complicada ret de canals, baïes i sens i que estan dominades en la seua majoria per montanyes de neus eternes.
En consideració a la seua extensió i als complicats cursos dels seus canals se li ha dividit en tres porcions principals, a saber:
- Les illes del noroest;
- L'illa Gran i;
- Les illes del sur i surest.
El grup de les illes del noroest es prolonga en una extensió de 160 milles formant la marge sur de l'estret de Magallanes. L'illa Gran és la més extensa de totes; té la forma d'un gran triàngul l'altura del qual medix 140 milles i una base de 240 milles. En el grup de les del sur i del surest les dos més grans medixen en conjunt 100 milles d'est a oest per 40 milles de nort a sur.
Políticament el territori de l'archipèlec és del domini de la República de Chile, en excepció de la part oriental de l'illa Gran de Terra del Fòc i l'illa dels Estats que pertanyen a la República Argentina.
Baixe el punt de vista de la seua orografia i relleu pot considerar-se dividit en dos zones ben definides: la zona cordillerana o insular i la zona pampeana. La primera comprén totes les illes situades al sur de l'estret de Magallanes, des de la veta Desijada fins a l'illa Dawson, les illes australs fins a la veta de Forns i la Terra del Fòc situada al sur de la gran depressió constituïda pel sen Almirantazgo, el llac Fagnano i demés terres que seguixen a l'orient fins a l'oceà; la zona pampeana comprén la Terra del Fòc que queda al nort dels llímits abans indicats.
La zona cordillerana posseïx montanyes de gran altura, cobertes de neus perpètues, es reconeix en elles la prolongació més allà de l'estret de Magallanes de la cordillera dels Vages. No existixen planures pero sí numeroses valls cobertes de boscs i el fondo dels quals està generalment ocupat per rieres o torrents, estanys o pantans. Les seues costes són rocoses, escarpadas i cobertes per una vegetació enmarañada; no hi ha plages pròpiament tals sino que formades per lajas o roques trossejades. Les seues aigües són profundes encara a curta distància de la costa. Hi ha numerosos cursos d'aigua, ràpits i de curta extensió.
La zona pampeana és totalment diferent, en altures poc definides en el seu principi per estar cobertes de boscs. Des de la llínea de la serra Carmen Sylva cap al nort les terres adquirixen un marcat caràcter d'uniformitat. La vegetació arbòrea disminuïx gradualment sent substituïda per la herbácea útil per a la ganaderia. Posseïx rius de llarc curs i corrent moderada. El clima és completament diferent al de la regió insular, és relativament benigno, més sec i casi lliure de núvols. En lo fondo de les valls abunden els estanys i els pantans. Alguns d'estos #llac tenen grans proporcions; els dos més grans són el llac Roca, al nort de la baïa Lapataia i el llac Fagnano, el més gran de la Terra del Fòc.[4]
Història
[editar | editar còdic]
El poblament de Terra del Fòc (segons mostra el registre arqueològic) hauria ocorregut per dos vies d'ingrés a l'actual illa i en dos moments cronològics diferents. Fa aproximadament 11 000 anys AP, grups humans procedents de la estepa patagónica i d'adaptació al mig terrestre haurien colonisat el nort de Terra del Fòc, seguint provablement els canals de desglazamiento del glaciar que ocupava l'estret de Magallanes.
El lloc Tres Rieres 1 i el seu nivell ‘Va’ (Massone 2004) seria l'evidència dels més primerencs pobladors de l'illa; en el mateix s'han trobat foguers associats a restants culturals i faunísticos. És l'únic lloc en l'illa en el qual s'han identificat entre la fauna algunes espècies extinguides associades a fragments de puntes tipo “coa de peix” Recent cap als 6500-6000 anys AP, el sur de l'illa i els canals són ocupats per grups canoeros procedents dels archipèlecs de l'oest de l'illa, que varen aplegar al Canal Beagle; els llocs i les localitats arqueològiques que presenten plena adaptació als recursos llitorals són, el Segon Component de Túnel I i en el Component Inferior de Imiwaia I. Per al primer hi ha numerosos datats que s'escalonen entre 6300-6200 i 4590 anys AP; en el segon, un nivell baix pero no inicial va quedar datat cap a 5870 ± 150 anys AP.[5]
Estes illes i canals varen ser habitats i recorreguts per pobles indígenes coneguts durant varis sigles en l'únic nom de fueguinos. Recent a mitan de el XIX, a partir de l'expedició hidrogràfica al mando del comandant Parker King, 1826-1830, se'ls va començar a classificar en quatre branques distintes: kawésqar, yámanas, onas i haush.
Els kawésqar vivien en abdós riberes de l'estret de Magallanes des del port Fam cap a l'occident, incloent el sector del sen Almirantazgo, els canals patagónicos fins al golf de Penes, i les illes occidentals de l'archipèlec fueguino, des de la veta Pilar fins al sen Lladres.
Els yámanas habitaven el canal Beagle i els canals que estan al sur del mateix fins a les illes Hermite, congregant-se principalment en el sector del canal Murray i caleta Wulaia.
Els onas ocupaven el sector noreste de l'illa Gran de Terra del Fòc i els haush l'extrem surest de la mateixa.
El grup dels indis kawésqar–yámana i el dels onas-haush formaven dos grups racials completament distints per les seues característiques físiques i costums. Sobre la llengua es tractava de tres famílies llingüístiques separades, els yámanas parlaven un idioma totalment diferent al dels kawésqar.
Fernando de Magallanes, navegant portugués al servici del rei d'Espanya, va ser qui el 31 d'octubre de 1520 va descobrir l'entrada de l'estret que posteriorment duria el seu nom. Des d'eixa data poques regions del globo han contat en tantes expedicions de reconeiximent i hidrogràfiques com este archipèlec.
Durant la seua travessia de l'Estret, Magallanes va vore les fumagueres dels fòcs encesos pels indígenes en l'interior de les terres al sur del canal. Per estes fogatas que ardien per dies i despedien molt fum, va cridar a estes illes Terra dels Fums, denominació que canviaria a Terra dels Fòcs, abans de derivar en Terra del Fòc.[6]
La considerable extensió dels territoris situats al sur de l'Estret varen fer pensar als navegants que aquelles terres formaven part d'un continent que s'estenia fins al pol sur. La mar o pas que separa el continent americà de l'Antàrtida va ser conegut per primera volta per Francisco de Hoces, en 1526, no obstant, el nom de «Drake passage», o en espanyol «passage o pas de Drake», és el que s'utilisa en la cartografia internacional i té el seu orige en la cartografia de la marina britànica, que commemora la presència en eixes aigües del corsario anglés Francis Drake qui, xixanta anys despuix, en 1578, seguix els passos dels navegants espanyols, pero en creuar l'estret de Magallanes en el seu barco The Golden Hind i es va vore arrastrat per un temporal cap a la gran massa de mar, al sur, descoberta per Hoces. Va transcórrer casi un sigle des del seu descobriment per a que es confirmara l'idea d'uns pocs marins que pensaven que eixos territoris eren només una illa, sobretot despuix dels informes donats per Drake i uns atres navegants que varen ser arrastrats per tormentes fins a altes #latitut veent que terminaven les terres i s'obria cap al sur un gran mar.
En 1615 varen començar els viages de reconeiximent que varen resultar en el descobriment de la veta de Forns per l'expedició de Li Maire i Willem Schouten. En 1768 es varen iniciar les comissions hidrogràfiques destinades a alçar la cartografia de la regió i a obtindre antecedents de caràcter científic.[7]
El moviment que va generar l'us de l'estret de Magallanes com a via marítima entre l'Atlàntic i el Pacífic va fer que Chile i Argentina s'acordaren d'estes terres i pensaren sometre-les al seu domini, puix atres països les havien considerat com res nullius. En 1843 Chile va prendre possessió de l'estret de Magallanes. En 1883 Argentina va elegir a Ushuaia com a capital del Territori de la Terra del Fòc, el poblat contava a penes en 150 habitants i havia segut fundada en 1868 per l'misionero evangèlic Thomas Bridges. En 1869 el capità Luis Piedrabuena va prendre possessió per a Argentina de l'illa dels Estats, país que la va ocupar oficialment en 1884.
En 1881 es va firmar el Tractat de llímits entre Argentina i Chile, pacte que va traçar la llínea divisòria entre abdós repúbliques en l'illa Gran de Terra del Fòc. A pesar d'això, la presència d'abdós va ser molt precària fins a entrat el XX. En 1887 #colon europeus varen introduir el ganado lanar. En els anys 1885-1890 es va divulgar el descobriment de grans jaciments auríferos en l'estret i en la Terra del Fòc, en lo que varen començar a aplegar treballadors de todas partes del món. Les terres varen ser repartides tant per Argentina com per Chile a companyies britàniques o controlades per capitals britànics, com la Societat Explotadora de Terra del Fòc i les de José Menéndez,[8] que varen desenrollar una política d'erradicació de la població originària que es coneix com el genocidi selknam encara que va afectar també a yaganes, haush i kawésqars.[9] Pot parlar-se del desenroll d'una "sobirania ovina", delegada pels Estats en les empreses.[10]
En el XIX, es varen establir en l'archipèlec misionero anglicans, i cap a fins del mateix sigle salesianos catòlics, en la finalitat de evangelizar i establir la cultura europea entre els pobles originaris.[11] Aixina mateix, des de fins de el XIX es varen establir agricultors, peixcadors, operadors de mines i loberos, que en alguns casos varen perpetrar terribles massacres, o varen introduir malalties i vicis desconeguts en la població original, reduint-la dràsticament. L'obra dels misionero, que varen arreplegar als supervivents, va anar en certa mida contraproduent per l'arrimerament que implicava una més ràpida transmissió de malalties importades, i solament va poder prolongar alguns anys l'inevitable extinció dels pobles originaris i les seues cultures. Alguns descendents mantenen viva hui partix de la cultura que es va poder transmetre de generació en generació, per eixemple en Vila Ukika, Illa Navarino (poble Yámana-Yagán).
En 1911 es va confirmar l'existència de petròleu en la regió noreste de l'illa Gran de Terra del Fòc. En 1928 es varen efectuar els primers sondejos i es varen extraure les primeres mostres de petròleu i en 1945 es varen obtindre els primers excelents resultats. Argentina que ya en 1907 havia descobert jaciments petrolífers en Comodoro Rivadavia, en 1948 va començar les #perforació en les rodalies de Riu Gran també en bons resultats.
Posteriorment els governs d'Argentina i Chile varen promulgar lleis impositives i zones franques en el propòsit de promoure el desenroll industrial i comercial de les seues respectives regions.
Una disputa territorial respecte a la delimitació del canal Beagle casi va dur a abdós països a un conflicte armat en 1978. Despuix de la mediació de la Santa Sèu, es va firmar el 29 de novembre de 1984 un tractat que va posar fi al conflicte.
A partir de la década de 1980 el turisme ha aumentat de forma important, sobretot per la reputació de la regió per a la pràctica de la peixca deportiva en els rius, per a la pràctica de l'esquí, i també per l'image de «fi del món» de que goja l'archipèlec. Des d'Ushuaia o Punta Arenes, partixen moltes travessies cap a la veta de Forns, a la Antàrtida o als canals fueguinos. La Estància Harberton (la primera estància en Terra del Fòc), el parc nacional Terra del Fòc, el canal Beagle i les seues illes són també molt visitats per turistes de tot lo món.
Població
[editar | editar còdic]En el costat argentí, en la costa sur de l'illa, i banyada pel canal Beagle està Ushuaia, en 81 007 habitants;[12] en la costa atlàntica es troba la ciutat de Riu Gran en 98 277 habitants;[13] entre abdós ciutats se situa Tolhuin, de 9879 habitants.[14]
En el costat chilé, la ciutat més gran és Pervindre, en l'illa Gran, banyada pel estret de Magallanes, habitada per 9707 persones. Port Williams, en la illa Navarino, en la costa sur del canal de Beagle, té al voltant de 1868 habitants, puix segons el cens 2012 tota la Comuna de Veta de Forns conta en 3180 habitants. Esta localitat està més al sur que Ushuaia i, per tant es discutix el seu títul de ciutat més austral del món.
Sector de les illes del Noroest
[editar | editar còdic]Illes principals
[editar | editar còdic]Illa Desolació
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Illa Desolació.
Esta gran illa medix 71 milles de llarc en direcció general ONO a de gèl que la varen cobrir en el passat.
Els principals ports i baïes de la seua part nort són: Port Misericòrdia, baïa Tuesday, baïa Trujillo, baïa Félix, baïa Wodsworth, port Churruca i port Upright entre uns atres. Per la seua banda sur es té caleta Mataura, port Loberos, baïa Recalcada, baïa Latitut i baïa Otway.[15]
Illa Santa Inés
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Illa Santa Inés.
Medix 53 milles de llarc per 39 milles en el seu major ample. Pel seu costat nort llimita en el canal Òbriga i en el estret de Magallanes, per l'est en els canals Bàrbara i González que la separen de la illa Clarence i pel sur i l'oest en l'oceà Pacífic.
La costa exterior, cap a l'oceà Pacífic, es dirigix en direcció SE per més de 40 milles. Esta costa conté profunts sens i està plena de numeroses illots i roques que li donen un aspecte desolat i inhospitalario. Els navegants deuen prendre totes les precaucions marineres si desigen aproximar-se a ella.
En la costa que dona a l'estret de Magallanes es troba port Marsh, i les baïes Havergal, Swallow i Comtesa en les quals hi ha caletas i llocs en els que poden fondejar les naus.[16]
Illa Clarence
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Illa Clarence (Chile).
Medix 30 milles en el seu eix N-S i 25 milles en l'eix I-O. La seua costa nort llimita en l'estret de Magallanes, la de l'est en el sen Pedro i el canal Acwalisnan que la separen de la illa Capità Aracena, per l'oest en el canal Bàrbara que la separa de la illa Santa Inés i pel sur en el canal Cockburn i vàries illes que s'òbrin cap a l'oceà Pacífic.
En el seu costat este s'interna per unes 23 milles el sen Dyneley en direcció NO. En el sector sur oest s'eleva el mont Campana de 808 metros.[17]
Illa Capità Aracena
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Illa Capità Aracena.
Té 22 milles en el seu eix N-S i 24 milles en l'eix I-O. Pel nort llimita en les aigües de l'estret de Magallanes, per l'est en el canal Magdalena que la separa de la illa Gran de Terra del Fòc, pel sur en el canal Cockburn que ho separa de l'illa Gran i per l'oest en el sen Pedro i canal Acwalisnan que ho separen de la illa Clarence.
En la seua costa nort se li interna el sen Lyell i per la seua costa sur s'internen profundament els sens Mercurio, Prat i Mónica que tenen varis braços i en els que es troben alguns fondeaderos per a naus. En el costat este de l'illa estan port Hope i baïa Morrisa.[18]
Canals principals
[editar | editar còdic]Canal Magdalena
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Canal Magdalena (Chile).
Comunica la part central del estret de Magallanes en el canal Cockburn. S'obri en l'àngul sur del sen Magdalena en l'estret de Magallanes entre la punta Anxious de la illa Gran de Terra del Fòc i el mont Vernal de la illa Capità Aracena. S'estén per 20 milles en direcció general sur entre terres elevades i barrancosas. La costa oriental és molt més alta que l'occidental i en ella desemboquen enormes #gelera sent notables els que descendixen del mont Sarmiento, montanya de 2234 metros d'altura i la més notable i bella de la Terra del Fòc.
Té un ample de 1½ milles en la seua boca nort el que aumenta paulatinament cap al sur fins a alcançar les sis milles. La seua navegació no presenta dificultats ya que és ample, profunt i net, llevat una sonda de 5 metros que està senyalada en la carta de navegació. Les corrents de marea tiren en força alcançat els 3 nucs en sicigias.
En la costa oriental s'obri el sen Keats, que s'interna profundament entre les elevades montanyes de la cordillera Darwin cap a l'est per 12 milles i després es dividix en dos branques que prenen els noms de sen Agostini de direcció general EIXE per 12 milles el que a la seua volta es dividix en els sens Hyatt de 8 milles i Serrano de 6 milles de llarc, abdós de direcció general EIXE i el sen Martínez de direcció general SSO per 17 milles. Estos sens són d'una bellea difícil de trobar en atres llocs del globo per lo que són visitats per molts turistes que ocupen les naus que des de Punta Arenes oferixen viages fins a eixos llocs.
En la costa occidental es troben el chicotet port Hope, útil sol com fondeadero d'emergència, la ensenda Stokes i baïa Morris en el millor fondeadero de tota la zona per a naus de qualsevol porte.[19]
Canal Cockburn
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Canal Cockburn.
Corre a continuació del canal Magdalena per unes 40 milles en direcció general oest. Seguix el contorn de la costa nort i oest de la península Brecknock de la Illa Gran de Terra del Fòc separant-la de la costa sur de les illes Capità Aracena, Diego, Seebrock, Clarence, Vidal Gormaz i grup Magill. Desemboca en l'oceà Pacífic entre les illes Astrea del grup Camden i Fúria del grup Magill. Les seues costes són molt irregulars per creuar una zona de característiques montanyoses, formant sens i canals laterals que són vestigis dels antics #gelera que en atres temps varen cobrir completament esta regió.
És ampli i molt profunt per lo que la seua navegació no oferix dificultat, llevat en la seua eixida a l'oceà Pacífic, en que cal tindre gran atenció en els numerosos grups de roques i illots que allí es troben. Les marees tiren en menor força que les del canal Magdalena. La creixent procedix de l'estret de Magallanes i és molt menor que la vaciante.
En la seua costa sur s'òbrin varis sens en els que desaguan alguns #gelera entre els que descolla sen Chic per la seua bellea natural, només comparable en la del sen Agostini: Atres sens en esta costa són: Sen Bluff, sen Bruix i sen Castanya. En la costa nort es troben els sens Mercurio, Dyneley i Duntze.[20]
Sector de l'illa Gran de Terra del Fòc
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Illa Gran de Terra del Fòc.
L'illa Gran o Terra del Fòc pròpiament tal s'estén al nort del canal Beagle, des del canal Cockburn fins a la veta Santa Pío. Per llunt, és la major i més extensa del archipèlec fueguino, i forma el 65 % de la superfície total de l'archipèlec. Té la forma d'un gran triàngul, l'altura del qual medix 140 milles sobre el meridiano de la punta Anegada per 240 milles de base que s'estén des de l'extrem occidental de la península Brecknock fins a la veta Santa Diego.
Està dividida entre les repúbliques d'Argentina i Chile per una llínea divisòria traçada en conformitat al Tractat de llímits de 1881, esta es prolonga de nort a sur seguint la direcció del meridiano 68° 36′ 38" de llongitut oest, des de la veta Esperit Sant fins a tocar el canal Beagle.[21]
Sector argentí
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Província de Terra del Fòc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sur.
El sector té 18 507 km² i pertany a la província de Terra del Fòc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sur la capital del qual és la ciutat d'Ushuaia.
Sector chilé
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Província de Terra del Fòc (Chile).
La part chilena té una superfície de 29 484,7 km². Correspon majoritàriament a la província de Terra del Fòc la qual ocupa el sector nort i la capital del qual és la ciutat de Pervindre. El sector sur comprén la província Antàrtica Chilena. Abdós pertanyen a la Regió de Magallanes i de l'Antàrtica Chilena.[2]
Sector de les illes del sur i surest
[editar | editar còdic]Illes principals
[editar | editar còdic]Illa London
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Illa London.
És la més gran del grup de les Camden encara que menuda en comparació a les atres illes principals d'este sector. Té una orientació noroest-surest en un llarc de 8 milles i un ample de 2 milles. El seu relleu i contorn són molt irregulars. En ella s'alcen els picos Sant Pablo de 734 metros en la partix noroest i Horacio de 488 metros en la del surest.
Pel seu costat nort corre el canal Brecknock, per l'Est el pas Pratt que la separa de la illa Sídney, pel sur i l'oest l'oceà Pacífic. En l'extrem surest es troba port Townshend no recomanable per a les naus per estar obert als vents de el ORD i ORD quadrant i perque els de el ORD quadrant baixen en fortes raches, williwaws.[22]
Illa Stewart
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Illa Stewart (Chile).
D'orientació general este-oest té aproximadament 20 milles de llarc en eixa direcció i un ample mig d'unes 5 milles. Pel seu costat nort corre el canal Ballenero, per l'est i el sur el pas Adventure que la separa de la illa Londonderry i de les illes Gilbert i per l'oest les aigües de l'oceà Pacífic.
És alta i de relleu molt irregular; en una altura de 60 a 80 metros en el seu extrem oriental aumenta paulatinament cap a occident en cims i picachos com el pico Stewart de 871 metros, el cerro Puntagut de 681 i el Pico Doble de 645 metros.
En la seua costa occidental es troba port Stewart apte sol per a bucs menuts.[23]
Illa Londonderry
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Illa Londonderry.
De gran extensió i d'orientació general este-oest. Medix 25 milles de llarc per 9 milles en la seua part més ampla. La seua costa és de contorns molt sinuosos i irregulars en la que es formen numeroses baïes i penínsules que li donen l'aspecte d'un grup d'illes. El seu relleu és molt irregular, en les montanyes del seu sector occidental existixen varis glaciars.
Pel seu costat nort corren les aigües dels canals Ballenero i O'Brien, pel costat oriental corre el canal Thomson que la separa de les illes Darwin i Thomson i la baïa Cook que la separa de l'illa Hoste, pel sur les aigües de l'oceà Pacífic i pel costat occidental el pas Adventure que la separa de l'illa Stewart.
En la seua costa nort, sobre el canal Ballenero es troba port Enganye, que el seu surgidero és excelent per a naus de tots els portes per la seua favorable orientació i a que les terres que ho formen són de poca altura, per lo que no es formen williwaws quan bufa vent molt fort.[24]
Illa Gordon
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Illa Gordon.
L'illa Gordon s'assembla a un triàngul isósceles en la seua base de 10 milles de llarc en el costat occidental i el seu eix major, en el sentit este-oest, de 28 milles de llarc. Dividix el canal Beagle en dos passos denominats braç del Noroest i braç del Suroest.
L'illa és montanyosa i termina a l'est en la punta Dividix, la que dona orige als dos braços ya mencionats. En la costa nort es formen dos entrades profundes, les baïes Tres Braços i Romanche; en la costa sur està la baïa Fleuriais.
Pel costat nort de l'illa Gordon corre el braç Noroest, per l'est el canal Beagle, pel sur el braç Suroest i per l'oest el canal Fancs Merino que la separa de les illes Thomson i Delta.[25]
Illa Hoste
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Illa Hoste.
És una de les de major superfície de l'archipèlec fueguino i de major extensió de costa o perímetro per la seua especial configuració formada per cinc penínsules principals: Cloué, Rous, Hardy, Pasteur i Dumas entre les quals la mar penetra profundament formant sens i baïes de variades dimensions i direccions.
És molt montanyosa en cims que sobrepassen els 1000 metros d'altura i que estan cobertes de gèl i neus que formen grans #gelera especialment en la península Cloué.
Pel costat nort corren el braç Suroest i el canal Beagle, per l'est el canal Murray, el sen Ponsonby i la baïa Nassau, pel sur l'oceà Pacífic i per l'oest la baïa Cook.
Illa Navarino
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Illa Navarino.
Esta gran illa medix 46 milles de llarc en el sentit este-oest, per 22 milles d'ample en el sentit nort-sur. És montanyosa, de relleu irregular; en el seu interior està coberta de boscs i les seues costes són baixes en pastures que permeten la criança de ganado lanar.
En ella es troba caleta Wulaia, en l'antiguetat centre de reunió del poble yámana. Al començament de el XXI port Williams, en la seua ribera nort, és la capital de la província.
Pel seu costat nort corre el canal Beagle, per l'est els passos Picton i Goree la separen de les illes Picton i Lennox, pel sur està baïa Nassau i per l'oest el canal Murray la separa de l'illa Hoste.
Illa dels Estats
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Illa dels Estats.
Té 36 milles de llarc en la direcció este-oest i unes 7 milles d'ample mig. Les seues costes són molt irregulars en profunts sens que s'internen por entre elevades montanyes i que dividixen l'illa en quatre penínsules.
Les montanyes són en general picachos aguts que s'eleven fins a una altura de 825 metros, coberts de neu casi la major part de l'any. En els faldeos dels monts existixen abundants i bells arbres, predominant l'hi haja i el canelo.
A escassos quilómetros al nort de l'illa dels Estats es troben les illes d'Any Nou, un chicotet grup d'illes i illots entre les que destaca la illa Observatori.
Canals principals
[editar | editar còdic]Canal Beagle
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Canal Beagle.
S'estén a lo llarc de la costa sur de l'illa Gran de Terra del Fòc a la que separa de les illes del sur i del surest i restants de l'archipèlec fueguino.
Corre de l'oest a l'est, casi en llínea recta i per una extensió de casi 200 milles, des de la seua unió en el canal Cockburn en la seua entrada occidental, fins a la veta Santa Pío en el seu extrem oriental, prenent en el seu trayecte diferents noms.
Per a la seua descripció es dividix en tres parts. La part occidental des del canal Cockburn fins al sen Garibaldi en que pren els noms de canal Ballenero i canal O'Brien. La part central des del sen Garibaldi fins al canal Murray en que pren els noms de Braç Noroest, Braç Suroest i canal Beagle. La part Oriental des del canal Murray fins a la veta Santa Pío en que continua en el nom de canal Beagle.
Canal Murray
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Canal Murray.
Separa les illes Hoste i Navarino, unint les aigües del canal Beagle en les de baïa Nassau. Té una extensió de 23 milles. És net i profunt.
En la costa d'illa Navarino es troba caleta Wulaia considerada el millor fondeadero del sector chilé del canal Beagle. Des de temps inmemoriales va ser el lloc de reunió dels indígenes yámanas.
Estret de li Maire
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Estret de li Maire.
Separa l'extrem oriental de l'illa Terra del Fòc de l'illa dels Estats situada com a 16 milles de la primera.
És ample i lliure d'obstàculs, en excepció de manchones rocosos que despedix la veta Santa Diego, i els violents escarceos de marea per lo que és convenient que els bucs que ho travessen prenguen les degudes precaucions.
Vore també
[editar | editar còdic]Terra del Fòc en les arts visuals
[editar | editar còdic]- Alexander Buchan va participar en el primer viage de James Cook de 1768-1771 a bordo de el Plantilla:HMS, a on va ser un dels artistes del sèquit del botànic José bancs. Endeavour estava ancorat en la Baïa Bon Succés el 15 de giner de 1769. Va participar en una expedició que partia d'ací.
- Com a pintor de barcos, Conrad Martens va dibuixar i va crear #aquarela en 1833 i 1834 durant el segon viage del HMS Beagle en Terra del Fòc.[26][27]
- El pintor i litógrafo francés Évremond de Bérard va ilustrar el diari de viage "Li Tour du monde" en motius de Terra del Fòc en 1861.
- Rockwell Kent va pintar "més de vint quadros de gran tamany de Terra del Fòc" durant la seua estància allí en 1922 i 1923, com relata en la seua autobiografia It's M'O Lord: The Autobiography of Rockwell Kent.[28]
El pintor alemà Ingo Kühl va viajar tres voltes a Terra del Fòc, a on va crear pintures en un cicle titulat Paisages del fi del món (2005).[29]
-
Alexander Buchan Inhabitants of Terra del Fòc, 1769
-
Conrad Martens HMS Beagle in Terra del Fòc, entre 1832 i 1836 -
Évremond de Bérard Terra del Fòc, Mont Sarmiento seen from Froward Cape, 1861
-
Ingo Kühl Glacier (Beagle Channel), pintat en 2005 en Punta Arenes
%22_2005.jpg)
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ De Agostini, 1956, p. 15.
- ↑ 2,0 2,1 Institut Hidrogràfic, 1958, p. 14.
- ↑ De Agostini, 1956, p. 14.
- ↑ King, 1839, pp. 14,15.
- ↑ Santiago (2013). L'ocupació humana del nort de Terra del Fòc durant el Holoceno mig i tardà: la seua vinculació en el paisage, Editora Cultual Terra del Fòc. ISBN 978-987-28630-4-3.
- ↑ Potenze, Lucas "El nom de Terra del Fòc" en El Diari del Fi del Món http://www.eldiariodelfindelmundo.com/noticias/2014/04/16/52519-el-nom-terra-del-fòc
- ↑ Institut Hidrogràfic, 1958, pp. 1-13,20,21.
- ↑ Alonso Marchant (2015). Menéndez, el rei de la Patagonia, Santiago: Catalonia.
- ↑ Harambour, Alberto (2019). #Sobirania Fronterices. Estats i capital en la colonisació de Patagonia (Argentina i Chile, 1830-1922)., Valdivia: Universitat Austral de Chile.
- ↑ Harambour, Alberto (2022, 2a ed.). William Blain. Un viage a les colónies. Memòries i diari d'un ovejero escocés en Malvines, Patagonia i Terra del Fòc (1878-1898), Santiago: Pehuén.
- ↑ Arnoldo Canclini, Aixina va nàixer Ushuaia, Plus Ultra, 1992.
- ↑ http://www.censo2010.indec.gov.ar/
- ↑ cense 2010 [1] archivat en Wayback Machine.
- ↑ 3.004 habitants en Tolhuin.
- ↑ Institut Hidrogràfic, 1958, pp. 62-69.
- ↑ Institut Hidrogràfic, 1958, pp. 77-79.
- ↑ Institut Hidrogràfic, 1958, p. 95.
- ↑ Institut Hidrogràfic, 1958, p. 102.
- ↑ Institut Hidrogràfic, 1958, pp. 102,104.
- ↑ Institut Hidrogràfic, 1958, pp. 111-121.
- ↑ Institut Hidrogràfic, 1958, pp. 14,15.
- ↑ Institut Hidrogràfic, 1958, pp. 134,245.
- ↑ Institut Hidrogràfic, 1958, pp. 156,157,249.
- ↑ Institut Hidrogràfic, 1958, p. 160.
- ↑ Institut Hidrogràfic, 1958, p. 179.
- ↑ Richard Keynes: El registre de Beagle: seleccions dels registres pictòrics originals i relats escrits del viage de l'H.M.S. Beagle, 1979, Archius de la COPA ISBN 0-521-21822-5
- ↑ «Un viage d'esbossos: l'art de Conrad Martens». Cambridge Digital Library.
- ↑ Kent, Rockwell (1955). It’s em, O Lord: the autobiography of Rockwell Kent, New York: Dodd, Pixeu.
- ↑ Kühl, Ingo. «Landschaften am Ende der Welt» (en alemà espanyol). I. Kühl, Berlín.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Adeu, Terra del Fòc, Jean Raspail (écrivain français, cònsul général du Royaume d'Araucanie et de Patagonie), Robert Laffont (2001), ISBN 2-221-09517-0.
- Qui es souvient dones hommes, Jean Raspail, Robert Laffont (2001) ISBN 2-221-09517-0.
- Terra del Fòc, Francisco Coloane (écrivain chilien) Phébus (2005) ISBN 2-85940-874-6.
- Li Golfe dones pentines, Francisco Coloane, Phébus (1997) ISBN 2-85940-479-1.
- Cap Horn, Francisco Coloane, Phébus, collection Libretto (2005) ISBN 2-7529-0081-3.
- Cavalier seul, Patricio Manns, Phébus, collection Libretto (1996) ISBN 2-85940-624-7.
- W ou li souvenir d'enfance, George Perec (1975).
- (1958) Rumb de la Costa de Chile Volum V, 4 edició, Institut Hidrogràfic de l'Armada.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Terre de Feu» de Wikipedia en francés publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Terra del Fòc.
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre illes de Chile.
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre flora de Chile.
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre fauna de Chile.
- Directemar - Armada de Chile
- Reglamente de practicaje i pilotage - Armada de Chile.
- Lloc oficial de la província argentina de Terra del Fòc
- El Sur: Patagonia, Terra de Fòc
- (en francés) [enllaç trencat]
- L'Archipèlec de Terra de Fòc i la navegació
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Archipiélago de Tierra del Fuego» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="Nota"/>