Anar al contingut

Soricidae

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Soricidae
Musarañas remet ací; per allibre de contes d'Eduardo Blanc Amor, vore Les musarañas. Els sorícidos (Soricidae), coneguts comunament com musarañas o musgaños,[1] són una família de mamífers placentarios del orde Eulipotyphla.[2] Són animals de menor tamany que es troben en casi tot lo món, es caracterisen pels seus chicotets ulls i un llarc morro en bigots molt sensibles. Per convergència evolutiva, són semblats a un rata pero no són rosegadors sino que estan emparentats en els talps. No obstant, estudis filogenético recents indiquen que estan més estretament emparentats en els erizos i per això els soricomorfos i erizos es classifiquen en l'orde Eulipotyphla.[3]

Morfologia

Totes les musarañas són comparativament chicotetes, vàries a penes alcancen el tamany d'un rata. Les musarañas tenen una apariència pareguda a la d'un rata, pero la seua morro és allargat i puntagut. Les extremitats són curtes, els peus terminen en cinc dits cada u i no estan especialisats. No obstant, en algunes espècies aquàtiques, els dits tenen una vora de cerdes que actua de manera similar a la pell palmeada. Les musarañas són mamífers comparativament chicotets, que alcancen llongituts de cap i cos de 3 a 18 centímetros, en la seua majoria entre 6 i 10 centímetros. La llongitut de la coa és variable, especialment algunes espècies subterrànees tenen una coa notòriament curta. El pes sol variar entre 3 i 18 grams, en casos excepcionals fins a 65 grams. L'espècie més gran d'este grup és la musaraña casera (Suncus murinus) d'Àsia tropical, la qual té prop de 100 cm de llarc i un pes propenc als 100 grams. Per una atra part la musaraña etrusca (Suncus etruscus) la qual té entre 3,5 i 5 cm  i 1,8 a 3 g, pot ser el mamífer més chicotet que existix.[4] Moltes espècies tenen glándulas odoríferas en les que marquen el seu territori. El pelage sol ser dens i curt, i la seua coloració varia des del marró groguenc passant per diverses tonalitats de grisa i marró fins al negre. La part inferior sol ser més clara, encara que en algunes espècies hi ha una transició abrupta entre la part superior obscura i la part inferior clara. El cor d'una musaraña clapix entre 800 i 1000 voltes per minut.

Alimentació

Són els mamífers més actius que existixen. Les musarañas són carnívores que s'alimenten principalment d'insectes i els seus larves, cucs de terra, caragols i atres invertebrats. A voltes també consumixen chicotets vertebrats, i la seua saliva venenosa els ajuda a dominar a assuts més grans. Si sorgix l'oportunitat, en el menú també es troben assuts del doble de tamany, com a talps, sapos o chicotetes serps. En conseqüència, ademés del seu aliment principal, larves d'escarabats i caragols aquàtics, les musarañas aquàtiques també cacen i mengen peixos chicotets. A voltes poden aprofitar carronya i poden aplegar a caçar i menjar chicotets vertebrats tals com a rates de camp, lagartijas, i inclús (sent casos excepcionals) rates. En chicoteta mida, també consumixen material vegetal com llavors i fruts secs.

Defensa

Es defenen dels seus depredadors per mig d'unes glándulas odoríferas que produïxen una olor desagradable que els fa un plat poc atractiu per a animals en bon olfat com a gossos i mapaches, encara que són depredades principalment per les aus que tenen un sentit de l'olfat dèbil, com les lechuzas o les aus rapaces. Algunes espècies de musaraña tenen saliva venenosa que usen per a paralisar assuts chicotets com a insectes i cucs, de la mateixa manera que els talps.

Hàbits

Encara que les hi ha semiacuáticas, la majoria de les 264 espècies de musarañas són terrestres. Preferixen els llocs en certa humitat, aixina com els terrenys pedregosos en abundant vegetació. Estan presents en boscs de full caduc, llímits de camps de cultiu i charcas, vores de camins, graners, pasturages en herba tallada, camps, i deserts. Excaven els seus caus que tapizan en vegetació i tenen allí les seues cries, unes sis per part, les quals naixen sense pèl. La gestació té una duració d'entre 27 i 33 dies, normalment menys de 30. La seua vida és breu, d'a penes un any, sent els mamífers en menor longevitat, encara que en captiveri poden viure fins a quatre anys.

Ecolocalisació

La musaraña septentrional de coa curta és coneguda per la seua ecolocalisació.

Els únics mamífers terrestres coneguts pel seu ecolocalisació són dos gèneros (Sorex i Blarina) de musarañas, els tenrecs de Madagascar, els rat penat, i els solenodontes.[5] Estos inclouen la musaraña bicolor (Sorex araneus) i la musaraña nómada (Sorex vagrans) i la musaraña septentrional de coa curta (Blarina brevicauda). Estes musarañas emeten una série de chirridos ultrasònics.[6][7] Per naturalea, els sons de les musarañas, a diferència dels dels rat penat, són de baixa amplitut, de banda ampla, multiarmónicos i modulats en freqüència.[7] No contenen "clics d'ecolocalisació" en reverberació i sembla que s'usen per a una orientació espacial simple i de curt alcanç. A diferència dels rat penat, les musarañas usen la ecolocalisació solament per a investigar els seus hàbitats en lloc de buscar aliments.[7]

A excepció dels objectes grans i, per lo tant, fortament reflectantes, com una pedra gran o el tronc d'un arbre, provablement no puguen desentranyar escenes d'eco, sino obtindre informació sobre el tipo d'hàbitat a partir de les reverberacions generals de la cridada. Açò podria ser comparable a l'oït humà, ya siga que un chille en un bosc d'hages o en un celler reverberante.[7]

Classificació

Crocidura suaveolens
Crocidura russula
Blarina brevicauda
Suncus etruscus

Sistemàtica interna

Dos espècies de musarañas centreeuropees: dalt la musaraña del bosc, representant de les musarañas de dents roges, avalla musaraña domèstica, representant de les musarañas de dents blanques.

La família de les musarañas es dividix en tres subfamílies en uns 25 gèneros i més de 350 espècies.

Musarañas de dents blanques o de pestanyes

Els membres de la subfamília de les musarañas de dents blanques o pestanyes (Crocidurinae) es caracterisen per tindre dents blanques i cilios en la coa i la part posterior del cos. Tenen menys dents (de 26 a 28) que les musarañas de dents roges (Sorex). Les musarañas de dents blanques estan restringides al Vell Món, en Eurasia i Àfrica, en la major diversitat d'espècies en Àfrica Central. Els següents gèneros estan inclosos en esta subfamília:

Myosoricinae

Els gèneros de la subfamília Myosoricinae es classificaven anteriorment com Crocidurinae. Es diferencien d'estos per la presència d'un tercer premolar inferior i atres detalls en l'estructura del cràneu. Els membres d'esta subfamília estan restringits al centre i sur d'Àfrica. S'inclouen els següents gèneros:

  • Les musarañas africanes del bosc (gènero Myosorex) habiten principalment en regions forestals humides del centre i sur d'Àfrica.
  • Els animals del gènero Congosorex' s'assemblen a les musarañas dels boscs africans. El gènero comprén tres espècies, dos de les quals no es varen descobrir fins al sigle XXI.
  • Les tres espècies de musarañas talp (Surdisorex) es troben exclusivament en les regions montanyoses de Kènia, a uns 3000 metros d'altitut. Es caracterisen per una coa curta i un estil de vida parcialment subterràneu.

Musarañas de dents roges

Una musaraña del bosc menjant un cuc de terra.

Els membres de la subfamília de les musarañas de dents roges (Soricinae) es caracterisen per tindre les puntes de les dents roges i groguenques. També tenen més dents (30 o 32) que les demés subfamílies, i carixen de pèls ciliats en la coa i l'extrem posterior del cos. Les musarañas de dents roges viuen en Eurasia, en Amèrica del Nort i América Central, aixina com en el noroest d'Amèrica del Sur; estan absents en Àfrica. Es distinguixen els següents gèneros:

  • El gènero de musarañas de dents roges (verdaderes). (Sorex) comprén casi 80 espècies. Es caracterisen per tindre la coa llarga i les orelles chicotetes i habiten en gran part d'Eurasia i Norteamérica. Entre les espècies centreeuropees es troben: la musaraña del bosc (S. araneus) - el seu encolliment corporal temporal i pèrdua de pes durant l'hivern es va publicar en 1949 i 2017; la musaraña alpina (S. alpinus), la musaraña pigmea (S. minutus), aixina com la S. coronatus.
  • Les musarañas d'aigua (Neomys) comprenen tres espècies en Europa i Àsia occidental. Estan adaptades a la vida aquàtica pel pèl de les seues pates. Són molt conegudes la musaraña d'aigua (N. fodiens) i la musaraña dels pantans (N. anomalus).
  • Les musarañas de coa de muñón (Anourosorex) estan adaptades a un estil de vida subterràneu similar al dels talps, en les seues pates davanteres en forma de garra i els seus ulls regresivos. Es troben en Àsia oriental i sudoriental.
  • Les musarañas asiàtiques de coa curta (Blarinella) viuen en el suroest de China i el nort de Myanmar. El seu cos curt també està adaptat a un estil de vida excavador.
  • Les quatre espècies de musarañas americanes de coa curta (Blarina) es troben en el sur de Canadà i Estats Units. Són animals relativament ben estudiats, a sovint excavadors.
  • Les aproximadament 30 espècies de musarañas d'orelles chicotetes (Cryptotis) estan restringides al continent americà. Viuen en grups i es consideren més socials que la majoria de les atres espècies de musarañas.
  • Les sis espècies de musarañas castor (Chimarrogale) són semblades a les musarañas d'aigua, en flocs erizados en les pates adaptats a la locomoció natatoria. Viuen en Àsia oriental.
  • El gènero Chodsigoa' comprén huit espècies que viuen principalment en China.
  • Les quatre espècies del gènero Episoriculus habiten en chapulls d'Àsia.
  • El gènero Nectogale' inclou dos espècies, són les úniques musarañas equipades en verdaderes pates palmeades. Viuen en el sur de China i en la regió del Himalaya. Es creu que els peixos formen part de la seua dieta.
  • El gènero Nesiotites' va viure en algunes illes mediterrànees fins a fa uns mils d'anys.
  • La musaraña de grans garres de Sikkim (Soriculus nigrescens) habita en la regió del Himalaya.
  • La musaraña del desert mexicà (Megasorex gigues) habita en el suroest de Mèxic i viu en boscs i semidesiertos.
  • La musaraña grisa del desert (Notiosorex) viu en zones àrides del suroest d'Estats Units i el nort de Mèxic.

Atres animals cridats «musarañas»

No pertanyen a la família de les musarañas:

En espanyol existix l'expressió estar pensant en les musarañas que aludix a algú que està distret. Les musarañas són animals que emergixen de la terra ocasionalment i no tenen utilitat coneguda per al ser humà, d'ahí que antigament es considerara que qui estava en el camp mirant aparéixer les musarañas en lloc de treballar la terra, estava distret i perdent el temps.[10]

Vore també

Referències

  1. ↑ rae. es/? id=Q93ZBlj Musgaño, definició del Diccionari de la llengua espanyola, (Real Acadèmia Espanyola)
  2. ↑ (2005) Wilson, Don E. (ed.). Mammal Species of the World, 3ª edició (en inglés), Baltimore: Johns Hopkins University Press, 2 vols. (2142 pp.). ISBN 978-0-8018-8221-0.
  3. ↑ Plantilla:Cite journalast1=Douady
  4. ↑ ADW - University of Michigan Museum of Zoology. «ummz. umich. edu/site/accounts/information/Suncus_etruscus. html Suncus etruscus - Physical Description» (en anglés). Consultat el 17 de setembre de 2010.
  5. ↑ «discoverwilife. com/animal-facts/what-is-echolocation/ What is echolocation and which animals use it?» (en en). Discover Wilife. Consultat el 2022-03-25.
  6. ↑ Tomasi ET(1979).«Echolocation by the Short-Tailed Shrew Blarina brevicauda».Journal of Mammalogy.60(4): 751–9.doi:10.2307/1380190.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Siemers BM, Schauermann G, Turni H, von Merten S(October 2009).«Why do shrews twitter? Communication or simple tire-based orientation».Biology Letters.5(5): 593–6.doi:10.1098/rsbl.2009.0378.
  8. ↑ Rainer Hutterer, Danilo S Balete, Thomas C Giarla, Lawrence R Heaney und Jacob A Esselstyn: A new genus and species of shrew (Mammalia: Soricidae) from Palawan Island, Philippines. Journal of Mammalogy 99 (3), 2018, S. 518–536, doi: 10.1093/jmammal/gyy041
  9. ↑ Jonathan A. Nations, Thomas C. Giarla, Muhd Amsyari Morni, Julius William Dee, Mark T. Swanson, Anna I. Hiller, Faisal Ali Anwarali Khan, Jacob A. Esselstyn: Molecular data from the holotype of the enigmatic Bornean Black Shrew, Suncus ater Medway, 1965 (Soricidae, Crocidurinae), plau it in the genus Palawanosorex. ZooKeys 1137, 2022, pag. 17–31, doi:10.3897/zookeys.1137.94217
  10. ↑ fundacionlengua. com/es/estar-pensando-musaranas/art/171/ Fundació de la llengua Espanyola, orige de l'expressió

per a més informació

  • Buchler ER(November 1976).«The use of echolocation by the wandering shrew (Sorex vagrans)».Animal Behaviour.24(4): 858–73.doi:10.1016/S0003-3472(76)80016-4.
  • (1963) Acoustic Behaviour of Animals, Amsterdam: Elsevier Publishing Company.
  • Forsman KA, Malmquist MG(1988).«Evidence for echolocation in the common shrew, Sorex araneus».Journal of Zoology.216(4): 655–662.doi:tb02463. x 10.1111/j.1469-7998.1988. tb02463. x.
  • Gould I(1962).«Evidence for echolocation in shrews».Tulane University.
  • Gould I, Negus NC, Novick A(June 1964).«Evidence for echolocation in shrews».The Journal of Experimental Zoology.156: 19–37.doi:10.1002/jez.1401560103.
  • Hutterer, Rainer (1976). Deskriptive und vergleichende Verhaltensstudien an der Zwergspitzmaus, Sorex minutus L., und der Waldspitzmaus, Sorex araneus L. (Soricidae - Insectivora - Mammalia) (en de), Univ. Wien.. OCLC 716064334.
  • Hutterer, Rainer; Vogel, Peter(1977).de/BZB/1977/1977%20Hutterer%20R.%20u.%20Vogel%20P.%20p218%20orginal.pdf «Abwehrlaute afrikanischer Spitzmäuse der Gattung Crocidura Wagler, 1832 und ihre systematische Bedeutung».Bonner zoologische Beiträge.28(3/4): 218–27.(en de)
  • Hutterer R, Vogel P, Frey H, Genoud M(1979).«Vocalization of the shrews Suncus etruscus and Crocidura russula during normothermia and torpor».Acta Theriologica.24(21): 267–71.doi:arch.79-28 10.4098/AT. arch.79-28.
  • Irwin DV, Baxter RM(1980).«Evidence against the use of echolocation by Crocidura f. flavescens (Soricidae)».Säugetierkundliche Mitteilungen.28(4): 323.
  • Kahmann H, Ostermann K(July 1951).«[Perception of production of high tones by small mammals]».Experientia.7(7): 268–9.doi:10.1007/BF02154548.(en de)
  • Köhler D, Wallschläger D(1987).«Über die Lautäußerungen der Wasserspitzmaus, Neomys fodiens (Insectivora: Soricidae)».Zoologische Jahrbücher.91(1): 89–99.(en de)
  • Ixes G, Pye D (1974). Ultrasonic communication by animals, London.

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Soricidae&oldid=1531754»