Corona britànica

Est artícul tracta sobre la monarquia des de la perspectiva i criteri del Regne Unit. En els atres regnes de la Mancomunidad Britànica de Nacions, el seu paper constitucional és similar, pero el significat històric i cultural pot variar.. Per a major informació vore Atres regnes.

La Corona britànica és una institució monàrquica del tipo constitucional, que el seu titular, el monarca britànic o sobirà, és el cap d'Estat del Regne Unit i dels territoris britànics d'ultramar. El monarca britànic és també el cap d'Estat d'atres catorze països, cada u dels quals varen formar alguna volta partix del Imperi britànic —estos, junts en el Regne Unit, són coneguts com els Regnes de la Mancomunidad de Nacions—. La monarquia britànica actual pot remontar la seua linaje ancestral al periodo anglosaxó i, per últim, més arrere als reis dels anglos. Durant el IX, el regne de Wessex va dominar als demés regnes d'Anglaterra, especialment com a resultat de l'extinció de llínees rivals durant la primera Era dels vikingos. Cap a el X, Anglaterra va quedar unificada. Les corones anglesa i escocesa varen ser unides en la persona d'un sol monarca cap a 1603, quan Jacobo VI d'Escòcia i I d'Anglaterra va accedir al tro. Els regnes d'Escòcia i Anglaterra es varen convertir en un sol Estat pel Acta d'Unió de 1707 firmada per la regna Ana i els parlamentaris escocesos es varen integrar en el nou parlament britànic per a constituir el Regne de Gran Bretanya.

Els poders de la monarquia, coneguts com la prerrogativa real, seguixen sent molt amplis. Molts d'ells no els eixercix personalment el monarca, ho fan ministres que actuen baix la seua voluntat. Eixemple de lo antedicho ho constituïx el poder per a regular el servici civil i el poder per a expedir passaports. Alguns poders majors els eixercix nominalment el propi monarca, actuant baix consell el primer ministre i el Gabinet del Regne Unit, i conforme a les convencions constitucionals. Un eixemple és el poder per a dissoldre al Parlament. D'acort en un informe parlamentari,^[1] «la Corona no pot crear nous poders prerrogativos».

S'ha establit des de fa molt de temps, en la constitució no codificada del Regne Unit, que el poder polític és eixercit en última instància pel Parlament, dins del com el monarca no és un component partidari, junt en la Cambra dels Lores i la Cámara, aixina com pel primer ministre i el Gabinet. D'esta manera, com la monarquia britànica moderna és constitucional, el paper de la corona en la pràctica es troba llimitat a funcions no partidàries (com la de ser font de honor). Este rol ha segut reconegut des de el XVII, des de la Revolució gloriosa; Walter Bagehot va identificar a la monarquia com la «part digna» més que com la «part eficient» del govern en The English Constitution (1867). El poder polític és eixercit en l'actualitat a través del Parlament, el primer ministre i el Gabinet. El sobirà també posseïx el títul de governant suprem de l'Iglésia d'Anglaterra, la religió oficial, encara que en la pràctica el liderage espiritual de l'Iglésia correspon al arquebisbe de Canterbury.

El monarca actual és el rei Carlos III, que regna des del 8 de setembre del 2022.

Història

Monarquia anglesa

Seguint a les incursions vikingas i a l'establiment de el IX, el regne de Wessex va emergir com el regne anglés dominant. Alfredo el Gran va assegurar Wessex i va obtindre el domini sobre Mercia de l'oest, si ben no es va convertir en rei d'Anglaterra; el títul més propenc al que va accedir va ser el de rei dels anglosaxons. Varen ser els successors d'Alfredo en el X els que varen constituir el regne que hui es coneix com Anglaterra, encara que inclús en el regnat d'Edgardo el Pacífic, Anglaterra no es trobava dividida en les seues parts constituents. Cap a el XI, el país es va tornar més estable, pese a un número de guerres en els danesos que varen desembocar en una monarquia danesa per alguns anys. Quan Guillermo, duc de Normandia, va conquistar Anglaterra en 1066 es va convertir en el monarca d'un regne que provablement presentava la major autoritat real en Europa. La conquista normanda va ser crucial per a el història britànica, en térmens de canvi polític i social. El nou rei va continuar en la centralisació del poder que havia començat en el periodo anglosaxó, mentres que el sistema feudal també va proseguir en el seu desenroll.

El tapís de Bayeux descriu la conquista normanda.

Guillermo I va ser succeït per dos dels seus fills: Guillermo II, i després Enrique I. Este últim va prendre una controvertida decisió en proclamar a la seua filla Matilde (l'única supervivent) com la seua hereua. Despuix de la mort d'Enrique en 1135, un dels nets de Guillermo I, Esteban, va reclamar el tro, i va aplegar al poder en el respal de la majoria dels barons. El seu dèbil govern, no obstant, li va permetre a Matilde desafiar el seu regne; com a resultat, Anglaterra pronte va descendir a un periodo de desorde conegut com l'Anarquia. Esteban va mantindre un control del poder prou precari durant el restant de la seua vida; no obstant, va aplegar a un acort segons el qual seria succeït pel fill de Matilde, Enrique II, qui es convertiria en el primer monarca de la dinastia Angevina o Plantagenet en 1154.

Els regnats de molts monarques dels Angevin es varen vore empañados per disturbis i conflictes civils entre el monarca i la noblea. Enrique II va deure fer front a rebelions liderades pels seus propis fills, els futurs monarques Ricardo I i Juan.

Despuix de la mort d'Enrique, el seu fill Ricardo li va succeir en el tro, qui, no obstant, va permanéixer absent d'Anglaterra durant la major part del seu regnat, degut a que estava lluitant les Creuades en l'Oriente Pròxim. Quan Ricardo va fallir, el seu germà Juan li va succeir, unint a Anglaterra i Irlanda baix una sola monarquia. El seu regnat es va vore marcat pel conflicte entre els barons, els qui en 1215 li havien pressionat a redactar la Magna Carta (en llatí, Gran Cartera) en la finalitat de garantisar els drets i llibertats de la noblea. Poc despuix, Juan va rebujar la cartera, sumergint a Anglaterra en una guerra civil coneguda com la primera guerra dels Barons. La mateixa va aplegar al seu fi abrupte en la mort de Juan en 1216, deixant la corona en mans del seu fill de nou anys, Enrique III. Els barons, liderats per Simón de Montfort, VI comte de Leicester, es varen tornar a rebelar més alvance al regne d'Enrique, donant començ a la segona guerra dels Barons. Esta, no obstant, va culminar en una victòria real neta, i la conseqüent eixecució de molts rebels.

El següent monarca, Eduardo I, va anar encara més exitós sobre mantindre el poder real, i va anar el responsable de la conquista de Gales i de l'intent per establir el domini anglés sobre Escòcia. No obstant, els triumfos en eixe país varen donar una reculada durant el regnat del seu successor, Eduardo II, qui també es va vore acaparat per un desastrós conflicte en la noblea. Este es va vore forçat en 1311 a declinar molts dels seus poders davant el comité baronil de «ordenadors». No obstant, les victòries militars li varen ajudar a recuperar el control en 1322. Pese a açò, Eduardo va ser derrocat i eixecutat en 1327 per la seua esposa Isabel de França i el seu fill, qui va passar a governar com Eduardo III. El nou monarca pronte va reclamar la Corona francesa, iniciant la guerra dels Cent Anys que va enfrontar a Anglaterra i França. Les campanyes d'Eduardo III varen ser prou exitoses, i varen culminar en la conquista del territori francés. El seu regnat va ser també marcat pel desenroll del Parlament, que s'havia dividit en dos Cases per primera volta. En 1377 mor Eduardo III, deixant la corona al seu net de dèu anys, Ricardo II. Este últim, de la mateixa manera que molts dels seus predecessors, va mantindre conflictes en els nobles, principalment per l'intent de retindre el poder en les seues pròpies mans. En 1399, mentres es trobava fòra en Irlanda, el seu cosí Enrique Bolingbroke es va fer en el poder, obligant a Ricardo a abdicar i a ser posteriorment assessinat.

Enrique IV era el net d'Eduardo III i el fill de Juan de Gante, duc de Lancaster; d'ahí que la seua dinastia fora coneguda com la Casa de Lancaster. Durant la major part del seu regnat, Enrique IV va deure fer front a complots i rebelions, devent el seu èxit a l'estratègia militar del seu fill, el futur Enrique V. El regnat d'este últim, que va començar en 1413, es va vore particularment lliure de disputes internes, donant-li el rei lliberteu per a acometre en la Guerra dels Cent Anys en França. Enrique V va resultar victoriós en la seua conquista; no obstant, la seua mort repentina en 1422 va deixar al seu fill chicotet Enrique VI a càrrec del tro, permetent-li als francesos acabar en el domini anglés. Per una atra part, l'escassea de popularitat dels regentes d'Enrique VI, i el posterior fracàs del seu liderage, va dur al carpiment de la Casa de Lancaster. Els lancasterianos varen ser desafiats per la Casa de York, cridada aixina en referència al seu cap, un descendent d'Eduardo III, Ricardo, duc de York. Encara que este va fallir en una batalla en 1460, el seu primogènit Eduardo va dur als yorkistas a la victòria en 1461. Les guerra de les Roses, no obstant, va continuar sent intermitent durant els regnats dels yorkistas Eduardo IV, Eduardo V, i Ricardo III. Finalment, el conflicte va terminar en èxit per a la branca lancasteriana, liderada per Henry Tudor (Enrique VII) en 1485, quan Ricardo III va ser assessinat en la batalla de Bosworth Field.

El final de la guerra de les Roses va constituir un moment decisiu en el història de la monarquia. La major part de la noblea va ser o ben diezmada en el camp de batalla o eixecutada per la seua participació en la guerra, i molts bens de l'aristocràcia varen ser confiscats per la Corona. Ademés, el feudalisme decaent, i les armada feudals controlades pels barons es varen tornar obsoletes. Aixina, els Tudor varen poder restablir fàcilment la supremacia absoluta en el regne, i els conflictes en la noblea que havien invadit a monarques anteriors varen aplegar al seu fi. El poder de la Corona va alcançar el seu apogeu durant el regnat del segon rei Tudor, Enrique VIII. Esta va ser una época de gran canvi polític; Anglaterra va passar de ser un regne dèbil a convertir-se en un dels més poderosos d'Europa. Va tindre lloc un trastorn religiós, com a resultat de les disputes en el papa, lo que va dur a la monarquia a distanciar-se de l'Iglésia catòlica i a establir l'Iglésia d'Anglaterra. Un atre resultat important del regnat d'Enrique VIII va ser l'anexió de Gales (que havia segut conquistat sigles abans, permaneixent com un domini aparte) a Anglaterra baix les Lleis en les Actes de Gales de 1535-1542.

El fill i successor d'Enrique VIII, el jove Eduardo VI, va proseguir en més reformes religioses. La seua mort en 1553, va precipitar una crisis de successió. Va ser cauteloso al no permetre a la seua mija germana major catòlica, María I, accedir al tro, i a tal fi va elevar un testament en el que designava a Jane Grey com la seua hereua, si be cap dòna havia regnat jamai sobre Anglaterra. El regnat de Jane, no obstant, va durar tan sol nou dies; en un trement respal popular, María la va destituir, va revocar la seua proclamació com a reina, i es autodeclaró com la llegítima sobirana. María I va intentar convertir a Anglaterra al catolicisme, incinerant en el procés a numerosos protestants baix la presunció de herejes. El seu decés en 1558, va obrir pas per a que la seua mija germana Isabel I la succeïra, tornant a Anglaterra al protestantisme. L'era isabelina va representar el creiximent del país. Este moment és a sovint conegut com la "edat dorada" per a Anglaterra, principalment pels progressos culturals de William Shakespeare i Francis Bacon, entre uns atres.

Monarquia escocesa

En Escòcia, com en Anglaterra, les monarquies varen sorgir despuix de la retirada de Roma al començament de el V. Els tres grups que vivien en Escòcia en aquell llavors eren els pictos (que habitaven el regne de Pictavia), els britanos (que s'assentaven en varis regnes del sur escocés, incloent el regne de Strathclyde), i els gaèlics, o escotos (que més alvance donarien el seu nom a Escòcia), de la província irlandesa de Dalriada. Cináed I és tradicionalment considerat el fundador de l'Escòcia unida (o Regne d'Alba). L'expansió dels dominis escocesos va continuar durant els dos sigles següents, degut a que atres territoris com Strathclyde eren subyugados o obtinguts per mig de matrimoni dinàstic.

Els primers monarques escocesos no heretaven la Corona de forma directa; en el seu lloc, es va optar per una costum d'alternar les parts, com ocorria en Irlanda i prèviament entre els pictos. La monarquia es rotaba, puix, entre dos, o a voltes tres, branques de la Casa de Alpín. No obstant, com a resultat, els linajes dinàstics rivals varen entrar en conflicte, a sovint de forma violenta. Els problemes relatius a la successió es veuen especialment reflectits pel periodo que va des de 942 a 1005, durant el qual sèt monarques consecutius varen ser assessinats o eixecutats en batalla. La rotació de la monarquia entre linajes diferents va aplegar al seu fi quan Máel Coluim II va assumir el tro en 1005 despuix d'assessinar a molts opositors. D'esta forma, quan Donnchad I va succeir a Máel Coluim II en 1034, ho va fer com tanista, sense oposició alguna.

En 1040, Donnchad va ser derrotat en batalla en mans de Macbeth, tema que tractaria la famosa obra de William Shakespeare (La tragèdia de Macbeth). Després, en 1057, el fill de Donnchad Máel Coluim va venjar la mort del seu pare en derrotar i assessinar a Macbeth. Uns mesos més vesprada, despuix del regicidi del fill de Macbeth, Lulach, Máel Coluim va aplegar al tro com Máel Coluim III, convertint-se en el primer monarca de la Casa de Dunkeld.

A partir de 1107, Escòcia es va vore breument dividida baix la voluntat d'Edgardo, qui va separar els seus dominis dels del seu germà major supervivent Alejandro I (que va governar el nort d'Escòcia com a rei) i dels del seu germà menor David (que va governar el sur d'Escòcia en funció de comte). Despuix de la mort d'Alejandro en 1124, David va heretar els seus dominis, i Escòcia va tornar a unificar-se una volta més. David va ser succeït per l'ineficaç Malcolm IV, i després per Guillermo el León, el regnat del qual va ser el més llarc previ a l'Unió de les Corones. Guillermo va participar en una rebelió contra el rei Enrique II d'Anglaterra; no obstant, esta va fracassar, i Guillermo va ser capturat pels anglesos. En un intercanvi per a la seua lliberació, Guillermo es va vore forçat a reconéixer Enrique com el seu senyor feudal. El rei anglés Ricardo I va acordar acabar en el pacte en 1189, a canvi d'una gran suma de diners que necessitava per a les seues Creuades. Guillermo va fallir en 1214, i va ser succeït pel seu fill Alejandro II. Est, aixina com el seu successor Alejandro III, varen intentar fer-se en les illes occidentals, que es trobaven encara baix el poder de Noruega. Durant el regnat d'Alejandro III, Noruega va desplegar una invasió fallanca sobre Escòcia; el consegüent Tractat de Perth (1266) va reconéixer el control escocés sobre les illes de l'oest i atres zones disputades.

El decés d'Alejandro III en 1286 va dur a la seua neta noruega de tres anys, Margarita, al tro. No obstant, durant el seu viage a Escòcia en 1290 Margarita va morir en la mar, ocasionant una gran crisis de successió, durant la qual va haver tretze demandants rivals per la Corona d'Escòcia. Molts líders escocesos varen acodir al rei Eduardo I d'Anglaterra per a solucionar la disputa. Es va convocar a una cort en les «faccions» de Balliol i Bruce, cada una nominant a «assessors». Contrari a l'opinió popular, Eduardo no va elegir a John Balliol per a ocupar el lloc de rei. Balliol va guanyar el respal marejant de la majoria dels assessors, pero aquell va procedir a tractar-ho de vassall, i va intentar eixercir una influència considerable en assunts escocesos. En 1295, quan Balliol va renunciar a la seua llealtat cap a Anglaterra, Eduardo I va invadir i va conquistar Escòcia. Durant els primers dèu anys de les subsegüents Guerres de l'independència escocesa, Escòcia no va dispondre de cap monarca; no obstant, va ser liderada informalment per William Wallace. Despuix de l'eixecució de Wallace en 1305, Roberto I d'Escòcia va assumir el poder i es va proclamar rei. Els seus esforços varen culminar en èxit, i l'independència escocesa va ser reconeguda en 1328. No obstant, Roberto va morir tan sol un any més vesprada, i els anglesos varen tornar a invadir en el pretext de tornar a el hereu llegítim de John Balliol, Edward Balliol, al tro. A pesar d'això, despuix de més campanyes militars, Escòcia va conseguir novament la seua independència en el fill de Roberto I, David II.

En 1371, David II va ser succeït per Roberto II, el primer monarca escocés des de la Casa de Stewart (més alvance, Estuardo). Els regnats d'abdós, Roberto II i el seu successor, Roberto III, es varen vore empañados per cert carpiment del poder real. Quan Roberto III va fallir en 1406, els regentes varen deure governar al país; el monarca, el fill de Roberto III, Jacobo I, havia segut capturat pels anglesos. Despuix de pagar una important fiança, Jacobo va retornar a Escòcia en 1424. En la finalitat de restablir la seua autoritat, va recórrer a mides desapiadades, incloent l'eixecució de molts dels seus enemics. Jacobo II va continuar en la política del seu pare avasallando a nobles influents. Al mateix temps, no obstant, el Parlament escocés es va tornar prou poderós, a sovint desafiant obertament al propi rei. El poder parlamentari va tindre el seu auge durant el regnat de l'ineficaç Jacobo III. Com a resultat, Jacobo IV i els seus successors varen acostumar evitar la convocatòria de sessions parlamentàries, controlant d'eixe modo el poder del Parlament.

En 1513, Jacobo IV va iniciar una invasió a Anglaterra, intentant prendre ventaja de l'absència del rei anglés Enrique VIII. Les seues forces varen aplegar a ser derrotades en la batalla de Flodden Field; el rei, de la mateixa manera que varis nobles majors, i prop de dèu mil soldats varen ser assessinats. Degut a que el fill i successor de Jacobo IV, Jacobo V, era encara un chiquet, el govern va ser pres pels regentes. En aplegar a l'adultez, Jacobo V va governar en èxit fins a una atra guerra desastrosa en els anglesos en 1542. La seua mort en el mateix any va deixar a la Corona en mans de la seua filla de sis anys, María, per lo que es va establir novament una atra regència. María, de fe catòlica, va regnar en un periodo de canvi religiós en Escòcia. Per l'esforç de reformadors com John Knox, es va establir una ascendència protestant. María va despertar el desconcert despuix de casar-se en un catòlic, lord Darnley, en 1565. Despuix del homicidi de Lord Darnley en 1567, María va contraure matrimoni, inclús prou més polèmic, en James Hepburn, comte de Bothwell, de qui es presuponia era responsable de l'assessinat de Darnley. La noblea es va rebelar contra la reina, forçant-la a renunciar i fugir a Anglaterra, a on va ser encarcerada i posteriorment eixecutada per Isabel I. La Corona va recaure sobre el seu fill Jacobo VI, que havia segut criat com a protestant. Jacobo VI es convertiria més vesprada en rei d'Anglaterra despuix del decés de la reina Isabel I.

Unió personal i fase republicana

La mort d'Isabel I en 1603 va dur en si el fi del poder per a la Casa de Tudor; no va tindre fills, per lo que va ser succeïda pel rei escocés Jacobo VI, la besyaya materna del qual era la germana major d'Enrique VIII. Jacobo VI va regnar en Anglaterra com Jacobo I despuix de lo que es va conéixer com l'Unió de les Corones. Encara que Anglaterra i Escòcia estaven unides personalment per un sol monarca –Jacobo I es va convertir en el primer monarca en ostentar el càrrec de "Rei de Gran Bretanya" en 1604^[2]– varen seguir sent regnes separats. Jacobo pertanyia a la Casa de Estuardo, una casa real els monarques de la qual experimentaven conflictes freqüents en el Parlament anglés. Les disputes es devien a sovint per qüestions de poders reals i parlamentaris, especialment el poder d'impondre tributs. El conflicte va tindre especial pronunciació durant el regnat del successor de Jacobo I Carlos I, qui va provocar a l'oposició en governar sense Parlament des de 1629 a 1640 (la "Tirania dels Onze Anys"), imponent tributs de forma unilateral, i adoptant polítiques religioses controvertides (moltes de les quals varen resultar ofensives als presbiterianos escocesos i als puritanos anglesos). Cap a 1642, l'enfrontament entre el rei i el Parlament va alcançar el seu punt màxim en el començ de la Guerra Civil. La lluita va acabar en l'eixecució del rei, el fi de la monarquia, i l'establiment d'una república coneguda com la Mancomunidad d'Anglaterra. En 1653, no obstant, Oliver Cromwell, el líder polític i militar més prominent del país, va aplegar al poder i es va proclamar Lord Protector (convertint-se efectivament en dictador militar). Cromwell va continuar en el govern fins a la seua mort en 1658, quan va ser succeït pel seu fill Richard Cromwell. El nou Lord Protector va demostrar poc interés en governar, per lo que pronte va abdicar, donant lloc al breu restabliment de la Mancomunidad. La falta d'un liderage clar, no obstant, va comportar a un malestar civil i militar, i per un anhel popular de restablir la monarquia. La Restauració va tindre lloc en 1660, quan el fill de Carlos I, Carlos II va ser declarat rei. L'establiment de la Mancomunidad i el Protectorat es va estimar illegal; Carlos II va ser reconegut com el rei de iure des de la mort del seu pare en 1649.

El regnat de Carlos II es va vore envolt pel desenroll dels primers partits polítics moderns en Anglaterra. Carlos caria de fills llegítims, raó per la qual s'especulava que seria succeït pel seu germà catòlic, Jacobo, duc de York. A partir d'ahí va sorgir un esforç parlamentari per excloure a Jacobo de la llínea de successió; els «aborrecedores», que es varen opondre, varen formar el partit dels Tories, mentres que els «demandants», que recolzaven l'idea, varen conformar el partit Whig. El Proyecte d'Exclusió, no obstant, va fracassar en numeroses ocasions en les que Carlos II va dissoldre al Parlament per temor a la seua aprovació. Despuix de la dissolució del Parlament en 1681, Carlos va regnar com a monarca absolut fins a la seua mort en 1685.

La Revolució Gloriosa

Jacobo II, el catòlic, va succeir, com s'esperava, a Carlos (que s'havia convertit al catolicisme en el seu llit de mort). Jacobo va buscar tolerància per als catòlics, provocant l'ira de molts protestants. Una gran majoria es va opondre a les decisions de Jacobo II de mantindre una armada voluble i estable, d'assignar-los alts càrrecs polítics i militars a catòlics, i d'encarcerar a clercs anglicans que se sublevaren contra la llei. Com a conseqüència, un grup de nobles protestants i atres ciutadans destacats, coneguts com els «sèt immortals», varen incentivar a la filla de Jacobo II, María II i al seu marit Guillermo d'Orange a destituir al rei. Guillermo va complir, aplegant a Anglaterra el 5 de novembre de 1688, en un gran respal públic. En trobar-se en la deserció de molts dels seus oficials protestants, Jacobo va deixar el poder el 23 de decembre del mateix any. El 12 de febrer de 1689, la Convenció del Parlament va declarar que la partida del rei suponia una renúncia, i que Guillermo III i María II, i no el fill catòlic del monarca, Jacobo Francisco Estuardo, serien els sobirans d'Anglaterra i Irlanda. El Parlament escocés (anglés, Scottish Estates) pronte va seguir la mateixa postura.

La derrota de Jacobo és comunament coneguda com la Revolució Gloriosa, i va ser un dels fets més importants en l'evolució del poder parlamentari. La Carta de Drets de 1689 va afirmar la supremacia del Parlament, i va declarar que els anglesos retingueren certs drets, incloent la llibertat de no abonar aportes tributaris imposts sense el consentiment parlamentari. La Carta de Drets va establir que els futurs monarques devien ser protestants, i que per darrere de qualsevol fill dels presents monarques, la germana de María, Ana heretaria la Corona. María va morir sense haver donat a llum en 1694, deixant a Guillermo III com a únic monarca. Cap a 1700 va tindre lloc una crisis política, degut a que tots els fills de la princesa Ana havien fallit, deixant-la sola en la llínea de successió. El Parlament, tement que Jacobo II o els seus familiars catòlics pretengueren reclamar el tro, va firmar un Acta d'Establiment en 1701, en la que es feya constar que la prima lluntana protestant de Guillermo III, Sofia de Hanover, seguiria en la llínea de successió. El rei mor poc despuix de l'expedició de l'Acta, deixant-li la corona a la seua cunyada Ana.

Despuix de l'Unió de les Corones

Anglaterra i Escòcia es varen unir per a formar Gran Bretanya en el regnat d'Ana.

Despuix de l'accés d'Ana al poder, el tema de la successió va tornar a ser latent; el Parlament escocés es va mostrar molest degut a que el Parlament anglés no li va consultar sobre l'opció de Sofia de Hanover, i va aprovar un Acta de Seguritat, amenaçant en posar-li fi a l'unió personal entre Anglaterra i Escòcia. El Parlament d'Anglaterra, per la seua banda, va cobrar venjança en l'Acta d'Alienació de 1705, que perjudicaria a l'economia escocesa en posar-li traves al lliure comerç. Com a resultat, el Parlament escocés va consentir l'Acta d'Unió de 1707, baix el qual Anglaterra i Escòcia s'unificarien en un sol regne, conegut com Gran Bretanya, en regles de successió prescrites i determinades per l'Acta d'Establiment.

Per tant, en 1714, la reina Ana va ser succeïda pel fill de la difunta Sofia de Hanover, Jorge I, qui va consolidar la seua posició en derrotar a les rebelions jacobinas en 1715 i 1719. El nou monarca va ser menys actiu en el Govern que molts dels seus predecessors, preferint dedicar la major part del seu temps als assunts dels seus regnes alemans. Per este motiu, Jorge I va delegar gran part del seu poder en els ministres, especialment en sir Robert Walpole, a qui se li sol considerar com el primer ministre —no oficial— del Regne Unit, sent en eixe moment el nou cap del Govern. El carpiment de l'influència del monarca i l'aument del poder del primer ministre i del Gabinet va continuar durant el regnat de Jorge II, pero es va detindre en Jorge III. Este últim va intentar recuperar gran part del poder cedit pels seus antecessors hanoverianos; també va actuar per a mantindre als Tories (que estaven més a favor del control real sobre el govern que els Whigs) en el poder sempre que li va anar possible. El regnat de Jorge III també va ser important per l'unió de Gran Bretanya i Irlanda a través de l'Acta d'Unió de 1800. Al mateix temps, el rei no va perdre oportunitat en reclamar la Corona francesa, alguna cosa que ya havia ocorregut en tots els monarques anglesos des d'Eduardo III.

Des de 1811 a 1820, Jorge III va mostrar problemes psíquics, que varen obligar al seu fill, el futur rei Jorge IV, a governar com a príncip regente. Durant la regència, i més vesprada en el seu propi regnat, Jorge IV va continuar mantenint lo que li quedava d'autoritat real, en lloc de cedir-l'al Parlament o al Gabinet. El seu successor, Guillermo IV, va intentar fer lo mateix, encara que en molt poc èxit. En 1834, Guillermo va despedir al primer ministre William Lamb segon vescomte de Melbourne i pertanyent als Whigs, per diferències polítiques, i en el seu lloc va assignar a un Tory, sir Robert Peel. En les següents eleccions, no obstant, els Whigs varen mantindre una àmplia majoria en la Casa dels Comuns; varen obligar a Peel a renunciar despuix de bloquejar bona part de la seua llegislació, i, per tant, deixant al rei sense cap atra eixida que la de renombrar a Lord Melbourne. A partir de 1834, cap monarca ha nomenat o despedit a un primer ministre contrari a la voluntat dels elegits per forma democràtica en la Casa dels Comuns. El regnat de Guillermo IV es va vore ademés afectat per l'aprovació de l'Acta de Gran Reforma, que va modificar la representació parlamentària i va abolir a molts municipis decadents. L'acta, junt a atres aprovades més vesprada en eixe sigle, va dur a l'expansió del sufragi electoral, i a la consagració de la Casa dels Comuns com la branca més important del Parlament.

La transició final a una monarquia constitucional es va efectuar durant el regnat de la successora de Guillermo IV, la reina Victoria. Com a dòna, Victoria no podia governar Hanover; per això, l'unió personal del Regne Unit i Hanover havia aplegat al seu fi. l'era victoriana va ser un moment important en el història del país, i es va caracterisar per un gran canvi cultural, per un procés tecnològic, i per l'establiment del Regne Unit com una de les primeres potències mundials. En reconeiximent al poder britànic sobre l'Índia, Victoria va ser declarada emperatriu d'eixe país en 1876. No obstant, el regnat es va vore afectat per l'increment del respal per part del moviment republicà, degut en part al luto permanent de Victoria i al gran periodo d'aïllament despuix de la mort del seu espós en 1861.

El fill de Victoria, Eduardo VII, es va convertir en el primer monarca del Ducado de Sajonia-Coburgo-Gotha en 1901. A pesar d'això, en 1917, el següent monarca, Jorge V, va substituir a "Sajonia-Coburgo-Gotha" per "Windsor" pels recels que existien cap als alemans ocasionats per la Primera Guerra Mundial. El regnat de Jorge V també va sofrir la fragmentació d'Irlanda en Irlanda del Nort, que va continuar formant part del Regne Unit, i la República independent d'Irlanda en 1922.

Monarquia en Irlanda

En el XII, el papa Adriano IV va consentir al rei Enrique II d'Anglaterra prendre possessió d'Irlanda. Fet que va ocórrer degut a que l'Iglésia cristiana irlandesa en aquell llavors no seguia al catolicisme i posseïa vàries creències considerades de herejes. D'esta forma, el papa va pretendre que el monarca anglés s'anexara a Irlanda, transformant a l'Iglésia irlandesa en una Iglésia catòlica. Adriano IV li va garantisar l'illa al rei d'Anglaterra com un territori feudal baix liderage papal.

Al voltant de 1170 el rei Dermot MacMurrough de Leinster va ser destituït i el país va ser pres pel seu enemic, el rei Rory O'Connor de Connaught. Dermot va conseguir escapar a Anglaterra i va recórrer a Enrique en busca de respal. Aquell es va negar pero va aplegar a un acort en el que li permetria el maneig d'un grup d'aristócrates i aventurers anglo-normandos, comandados per Richard de Clare, comte de Pembroke, (més conegut com Strongbow) en la finalitat d'ajudar-li a recuperar el tro. Dermot i els seus aliats anglo-normandos varen triumfar i va tornar en poder com a llegítim rei de Leinster. Com recompensa, Dermot va autorisar a de Clare a casar-se en la seua filla (Aoife de Leinster coneguda com Eva la roja). Quan el monarca irlandés va fallir en 1171, de Clare va heretar el tro i va passar a ser el nou rei de Leinster. Fet que va fer témer a Enrique II que de Clare fera d'Irlanda un estat rival normando o un lloc de refugi per als anglosaxons, per lo que es va aprofitar de la bula papal Laudabiliter i en el consentiment del papa es va apoderar d'Irlanda. Va aplegar a l'illa acompanyat dels seus efectius anglesos i va obligar a de Clare i a atres aristócrates anglo-normandos en l'illa, aixina com a alguns cacics gaèlics irlandesos a reconéixer-ho com el seu amo suprem. Despuix d'açò, Enrique va ser considerat Lord d'Irlanda baix liderage papal.

Fins a 1541 l'illa va continuar en la mateixa situació. Per a eixe llavors, el rei Enrique VIII d'Anglaterra havia trencat en l'Iglésia Catòlica i lloc al país a merced de el protestantisme. La garantia papal que recolzava la pren de l'illa per la monarquia anglesa va quedar sense efecte. Raó per la qual en el mateix any, va convocar a una junta del Parlament irlandés que li permetera canviar el seu títul de sobirania sobre el país. Aixina, est va passar de ser Lord a rei d'Irlanda, i per tant fent d'ella un regne en unió personal en el regne d'Anglaterra.

Irlanda va continuar en la mateixa posició fins a 1800, quan l'Acta d'Unió va fusionar a Gran Bretanya i al regne d'Irlanda en un sol regne conegut com Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda. Esta última va continuar sent una part integral del Regne Unit fins a 1922, quan la major part es va independisar com un Estat lliure irlandés. D'esta manera, Irlanda va constituir un regne a banda en el mateix monarca que Gran Bretanya en unió personal des de la seua independència en 1922 fins a 1949, quan lo que s'havia convertit en Irlanda del Sur va adquirir l'estatut de república i va tallar tota relació en la monarquia, mentres Irlanda del Nort va seguir sent lleal a l'Unió i a la Corona, creant per tant al Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nort.^[3]

D'Imperi a Mancomunidad

En un principi, la Corona operava sobretot l'Imperi britànic com una sola entitat. La Corona britànica va ser considerada unitària, en la qual totes les colónies i dominis guardaven una relació de subordinació. No obstant, la Declaració de Balfour de 1926 establia que els dominis eren "comunitats autònomes dins de l'imperi britànic, en iguals condicions, i de cap forma subordinades una a l'atra en aspecte algun dels seus assunts interns o externs". En 1931 es va aprovar l'Estatut de Westminster, que posava fi al dret del govern en Londres d'aconsellar al rei sobre les accions a seguir en relació en els dominis individuals. Com a resultat, la Corona unitària britànica que operava sobretot l'imperi va ser reemplaçada per corones separades per a cada domini. D'esta forma, l'institució de la monarquia va deixar de ser exclusivament britànica, i la seua corona particular va quedar llimitada dins dels confines de la jurisdicció que li ocupava, açò és, el Regne Unit. Una mostra d'això és que mentres Jorge VI era una sola persona, era aixina mateix per separat el rei d'Austràlia i Canadà, i aixina successivament en atres territoris. La "divisió" va aumentar encara més en la consegüent patriaació de la constitució de cada domini respecte al Regne Unit, en décades posteriors.

Un acadèmic constitucional canadenc, Richard Toporoski, va sostindre: «Estic perfectament preparat per a reconéixer, inclús afirmar feliçment, que la Corona britànica ya no existix en Canadà, pero això és perque la realitat llegal m'indica que d'algun modo, la Corona britànica ya no existix en Gran Bretanya: la Corona transcendix en Bretanya tant com ho fa en Canadà. Un pugues llavors parlar de "la Corona britànica" o de la "Corona canadenca" o inclús de la Corona "barbadiana" o "tuvaluana", pero a lo que un es referix en el terme és a la Corona actuant o expressant-se dins del context d'eixa jurisdicció en particular».^[4]

Antigament tot membre de la Mancomunidad britànica era un domini de la mateixa. No obstant, quan Índia es va convertir en una república en 1950, es va decidir que se li permetria permanéixer en la Mancomunidad, encara que ya no anaren a compartir un monarca comú en els atres dominis o regnes de l'organisació. De totes formes es va optar perque el monarca britànic era reconegut com el "Cap de la Mancomunidad" en tots els seus Estats membres, ya anaren estos regnes o no. La posició és purament ceremonial, i no està acompanyada de poder polític.

Països i territoris que tenen com a cap de l'Estat al monarca britànic

Cada país té un governador general elegit pel monarca del Regne Unit (prèvia aprovació del Parlament del país corresponent), mentres que els territoris tenen governadors triats pel Govern britànic. Cada u d'ells actua com a representant del sobirà. Els governadors solen portar a terme funcions ceremoniales i de representació en nom del monarca en la seua calitat de cap d'Estat. Els seus poders vénen determinats per les constitucions nacionals o per les lleis britàniques en el cas de territoris depenents del Regne Unit.

Amèrica

Europa

Archiu:Flag of Regne Unit.png
- Acrotiri i Dhekelia (Akrotiri and Dhekelia)
  - Bases sobiranes del Regne Unit en l'illa de Chipre.
- Anguilla (Anguilla)

- - S'ubiquen en les Antilles Menors, Mar Carib (Comprén entre unes atres les següents illes: Anguilla, Anguillita, Dog, Prickly Pear, Sandy, i Capell).
- Bermudes (Bermuda)
  - S'ubiquen en Amèrica del Nort en l'Atlàntic, comprenen més de 150 illes, les més importants són: Gran Bermuda, Saint George, Saint David, Somerset, Irlanda, Boaz).
- Illes Georgias del Sur i Sandwich del Sur (South Geòrgia and South Sandwich Islands)
  - S'ubiquen en l'oceà Atlàntic Sur, comprén les illes Georgias del Sur i Sandwich del Sur.
- Illes Caiman (Cayman Islands)
  - S'ubiquen al noroest de Jamaica, en la Mar Carib, Comprén tres illes: Gran Caimà, Caimà Brac, i Menut Caimà.
- Illes Malvines (Falkland Islands)
  - S'ubiquen en l'oceà Atlàntic Sur, comprenen més de 200 illes, les més importants són: l'illa Gran Malvina i l'illa Soledad.
- Illes Pitcairn (Pitcairn Islands)
  - S'ubiquen en l'oceà Pacífic dins de Polinèsia) (Comprenen les illes Pitcairn, Sandy, Oeno, Henderson i Ducie).
- Islas Turcas y Caicos (Turks and Caicos Islands)
  - S'ubiquen en l'oceà Atlàntic al nort de Cuba, inclou les illes Turques: (Gran Turca, Cayo Sal) i les illes Caicos: (Caicos de l'Oest, Providencials, Caicos del Nort, entre atres).
- Illes Vérgens Britàniques (British Virgin Islands)
  - S'ubiquen en les Antilles Menors, en aigües de la mar Carib, Comprén entre atres illes les següents: Tórtola, Verge Grossa, Jost Van Dyke, Anegada.
- Gibraltar
  - S'ubica en el Peñón de Gibraltar entre la mar Mediterrànea i l'oceà Atlàntic, en el sur de la península ibèrica.
- Montserrat
  - S'ubica en les Antilles Menors, en aigües de la mar Carib Comprén l'Illa de Montserrat.
- Santa Elena, Ascensió i Tristán de Falca (Saint Helena, Ascension and Tristan dona Cunha).
  - S'ubica en l'oceà Atlàntic sur a l'oest d'Àfrica es tracta de varis archipèlecs dividits entre Santa Elena (122 km²), Ascensió (91 km²) i Tristán de Falca (207 km²).
- Territori Antàrtic Britànic (British Antarctic Territory).
  - És una reclamació que comprén totes les terres al sur del paralel 60° S, entre el meridiano 20° O i 80° O, pero subjecta a les disposicions i llimitacions del Tractat Antàrtic.
- Territori Britànic en l'Oceà Índic (British Indian Ocean territory)
  - 70 illes en l'Oceà Índic, (Comprén els archipèlecs de Chagos, Aldabra, Farquhar i les illes de Dones Roches sent la més gran Diego García en 44 km²).

Oceania

Despuix de l'Imperi

Archiu:Queen Victoria bw.jpg

El regnat de Victoria ha segut el segon més llarc en el història del Regne Unit.

La mort de Jorge V en 1936 va estar seguida per l'ascens del tro d'Eduardo VIII, qui va causar estupor públic en anunciar el seu desig de contraure matrimoni en una dòna divorciada nortamericana Wallis Simpson, inclús quan l'Iglésia d'Anglaterra s'oponia al nou matrimoni despuix del divorç. Com s'esperava, Eduardo va fer pública la seua intenció de renunciar; els Parlaments del Regne Unit i atres dominis de la Mancomunidad varen acceptar la seua solicitut. Eduardo VIII i qualsevol fill de la seua nova esposa quedarien exclosos de la llínea de successió, i en el seu lloc la Corona aniria per al seu germà Jorge VI. El nou monarca va servir com una figura d'unitat per als britànics durant la Segona Guerra Mundial, realisant visites, en la finalitat d'incentivar la moral de les seues tropes, aixina com atres recorreguts a fàbriques de municions i a zones bombardejades per l'Alemània nazi. Jorge VI va ser ademés l'últim monarca britànic en retindre el títul de "emperador de l'Índia", un títul que va ser revocat quan Índia va obtindre la seua independència en 1947.

El decés de Jorge VI en 1952 va ser seguit per l'ascens al tro d'Isabel II, fallida en 2022, sent succeïda per Carlos III. De la mateixa manera que els seus recents antecessors, Carlos III continua eixercint com a monarca constitucional. Durant el regnat d'Isabel II, hi ha hagut cert respal cap al moviment republicà, principalment per la publicitat negativa vinculada a la família real, com és el cas del divorç del príncip Carlos i de la princesa Diana de Gales. A pesar d'això, una vasta majoria del públic britànic recolza la continuació de la monarquia.

Successió

La successió es governa en vàries promulgació, sent les més importants la Carta de Drets de 1689 i l'Acta d'Establiment de 1701. Les regles de successió no són fixes, sino que poden ser modificades per una Acta parlamentària. No obstant, el Regne Unit es troba en unió personal en atres dominis o regnes de la Mancomunidad, per lo que si este canvia les normes de successió sense el previ consentiment d'aquells, la monarquia compartida podria aplegar al seu fi.

La successió es dona conforme a la primogenitura, preferentment masculina, baix la qual els fills hereten abans que les filles, i els fills majors ho fan abans que els menors del mateix sexe. L'Acta d'Establiment, no obstant, restringix la successió als descendents naturals, i per lo tant no adoptius, de Sofia de Hanover (1630-1714), neta de Jacobo I. La preferència existent en la successió dels fills varons sobre les filles ha terminat a partir de l'Acort de Perth (28/10/2011) i la subsegüent modificació llegal plasmada en la Succession to the Crown Act 2013. Estes modificacions llegals no tenen efectes retroactius, sent aplicables únicament als hereus naixcuts des del 28 d'octubre de 2011.^[5]^[6]

Archiu:Charles II of England in Coronation robes.jpg

El sobirà és coronat en l'abadia de Westminster, com consta en el present retrat del rei Carlos II.

La Carta de Drets i l'Acta d'Establiment també inclouen certes restriccions religioses, que varen ser impostes com a resultat de la desconfiança de la població anglesa cap al catolicisme a finals de el XVII. Lo més important és que solament els individuals que són protestants en el moment de successió són aixina mateix els que heretaran la Corona. Ademés, una persona que en el seu moment haja segut catòlica o haja contret matrimoni en una atra persona d'eixa religió, també es vorà impossibilitada de successió. Per lo tant, algú que no es troba capacitat per a heretar la Corona se li considera «mort naturalment» per als propòsits de successió; les descalificacions no s'estenen, no obstant, als seus descendents. De forma recent, hi ha hagut intents de suprimir les restriccions religioses (especialment les vinculades al catolicisme), encara que dites proposicions permaneixen sense efecte.

Respecte al «decés en la Corona» (la mort d'un sobirà), el seu hereu li succeïx immediata i automàticament, sense necessitat de confirmació o cerimònia alguna (d'ací la frase, «¡El rei ha mort; llarga vida al rei!»). No obstant, s'acostuma per a l'assunció del sobirà, ser proclamat públicament per un Conseller d'Asunción, que es troba en el palau de St. James. Després de que ha transcorregut un periodo prudencial de luto, el sobirà és ademés coronat en l'abadia de Westminster, normalment pel arquebisbe de Canterbury. La coronació no és imprescindible per a que el sobirà puga regnar; per eixemple, Eduardo VIII mai va aplegar a ser coronat, pero aixina i tot va ser, sense cap dubte, monarca durant el seu curt regnat.

Despuix d'assumir el tro, el rei o la reina continua regnant fins a la seua mort. Els monarques no tenen permés renunciar de forma unilateral; l'únic rei que ha renunciat voluntàriament ha segut Eduardo VIII en 1936, i ho va fer en l'autorisació d'un acta especial del Parlament (Acta de Declaració de la Renúncia de La seua Majestad de 1936). Històricament, no obstant, numerosos regnats han acabat per procediments extraoficiales; molts monarques varen ser assessinats, derrocats, o obligats a renunciar, principalment durant els sigles XIV i XV. L'últim monarca remogut del càrrec de forma involuntària va ser Jacobo II, qui va deixar el regne en 1688 durant la Revolució Gloriosa; un fet que va ser interpretat pel Parlament com una renúncia.

Regència

Archiu:George IV of the United Kingdom.jpg

El rei Jorge IV va oficiar de regente despuix de la deterioració mental del seu pare, Jorge III, cap a finals del seu regnat.

Conforme a les actes de Regència de 1937 i 1953, els poders del monarca que no haja alcançat els díhuit anys d'edat, o que es trobe mental o físicament incapacitat, passaran a ser eixercits per un regente. Per a això, es deu constatar una incapacitat física o mental, i ho faran a lo manco tres dels següents individus: l'esposa del sobirà (o el marit de la sobirana), el portaveu del Parlament i de la Casa dels Lores (Lord Speaker), el portaveu de la Casa dels Comuns, el Lord Chief d'Anglaterra i Gales, i el Master of the Rolls. La declaració de tres o més d'estes mateixes persones és aixina mateix necessària per a terminar la regència i permetre-li al monarca reprendre el poder.

Quan fa falta una regència, el següent individu qualificat en la llínea de successió es torna regente; per a açò no es requerix de cap vot parlamentari especial ni d'un atre procediment de confirmació. El regente deu tindre a lo manco vintiun anys (díhuit en el cas del hereu presuntivo o aspirant a ser-ho), ser ciutadà britànic, i estar domiciliat en el Regne Unit. No obstant, es varen prendre mides especials per a la reina Isabel II per mig de l'Acta de Regència de 1953, segons la qual s'establia que el príncip Felipe d'Edimburc, o siga, l'espós de la monarca, podia oficiar de regente en determinades circumstàncies. L'únic que va oficiar de regente abans de pujar al tro va ser el que seria Jorge IV, que va prendre el control del regnat mentres el seu pare, Jorge III, es trobava mentalment incapacitat (1811-1820).

Durant un periodo de malaltia física o absència en el regne, el sobirà pot delegar temporalment les seues funcions als consellers d'Estat, a la seua esposa o espós (en cas de ser sobirana), i a les primeres quatre persones calificades en la llínea de successió. Despuix de l'inici del regnat de Carlos III en 2022, la Casa Real va solicitar al Parlament l'aprovació d'una llei que pretenia ampliar el número de consellers d'Estat, excepcionalment, per als membres actius de la família real britànica^{cita requerida}. Els requisits per als consellers d'Estat són els mateixos que para els regentes. Actualment, els consellers d'Estat són: la regna consorte, el príncip de Gales, el duc de Sussex, el duc de York, la princesa Beatriz de York, el duc d'Edimburc i la princesa real.

Funció política

Archiu:Crest of the Coat of Arms of the United Kingdom.svg

La Corona de Sant Eduardo (corona real britànica) junt a la cimera del monarca d'aquell país.

Archiu:Crest of the Coat of Arms of the United Kingdom (Scotland).svg

Corona i cimera del monarca britànic en Escòcia.

Si ben els poders del monarca són en teoria amplis, són llimitats en la pràctica. Com un monarca constitucional, el sobirà actua dins de les obligacions de la convenció i el precedent, casi sempre eixercint la prerrogativa real seguint el consell del primer ministre i atres ministres. Estos, junt al primer ministre, són els responsables de la Casa dels Comuns (elegida de forma democràtica), i a través d'ella, de la gent.

Sempre que aixina ho requerixca, el sobirà és responsable pel nomenament d'un nou primer ministre. El procediment es formalisa en una cerimònia coneguda com el "Bes de les Mans" (anglés, kissing hands). D'acort en convencions constitucionals no establides, el sobirà podrà assignar a l'individu més propens a mantindre el respal de la Casa dels Comuns: generalment, el líder del partit que conta en una majoria en eixa Casa. Si cap partit alcança la majoria (un fet poc comú donat el sistema electoral britànic de First Past the Post), dos o més grups podran formar una coalició, a on el líder establit per acort unànim serà nomenat primer ministre. Front a un "parlament de representació exactament proporcional" (hung parliament) en el qual cap partit o coalició aplega a la majoria, el monarca obté un grau de latitut superior en la seua elecció del primer ministre. Pese a això, no obstant, l'individu en major tendència a rebre el respal dels Comuns, per lo general el líder del partit més gran, serà assignat al càrrec. D'esta manera, per eixemple, Harold Wilson va ser nomenat primer ministre poc despuix de les eleccions general de febrer de 1974, aun cuando el seu partit laborista (Labour Party) no posseïa una majoria. També s'ha sugerit que si en la mateixa situació, un govern minoritari intentara dissoldre al Parlament per a convocar una elecció primerenca en el sol fi de reforçar la seua posició, el monarca pot refusar-se, i en el seu lloc, avalar que els partits de l'oposició formen un govern de coalició. No obstant, el govern minoritari de Harold Wilson, electe en febrer de 1974, va conseguir convocar en èxit una anticipada elecció en octubre d'eixe any, en la que va obtindre la majoria.

El sobirà assigna i despedix al Gabinet i a atres ministres baix previ consell del primer ministre. El monarca pugues, de forma unilateral, despedir a un primer ministre. L'últim monarca en remoure unilateralment a un primer ministre va ser Guillermo IV, que va despedir a William Lamb, II vescomte de Melbourne, en 1834. En general, el mandat d'un primer ministre aplega al seu fi sol en cas de mort o renúncia (en algunes circumstàncies, se solicita la seua renúncia; vore primer ministre del Regne Unit).

El monarca manté una audiència semanal en el primer ministre, aixina com audiències regulars en atres membres del Gabinet. El monarca podrà expressar el seu punt de vista, aixina com Walter Bagehot, un escritor constitucional de el XIX, resumix este concepte: «el sobirà té, front a una monarquia constitucional... tres drets —el dret a ser consultat, el dret a incentivar, i el dret a advertir—».

Tot membre del Gabinet que desige absentar-se del Regne Unit per alguna raó, llevat per visites oficials a l'Unió Europea o a l'OTAN, deurà solicitar l'aprovació del monarca per a poder abandonar el país, i deu informar al mateix temps a «El seu Majestad... sobre els apanys prevists per a l'administració del Departament de Ministres durant la seua absència».^[7]

El monarca manté una relació similar en els governs delegats d'Escòcia i Gales. Actualment, Irlanda del Nort no posseïx un govern delegat; la seua Assamblea i l'eixecutiu s'han vist suspesos. El sobirà nomena al ministre principal d'Escòcia, pero sobre la base de la nominació del Parlament escocés. El ministre principal de Gales, per un atre costat, és elegit directament per l'Assamblea Nacional de Gales encara que nomenat pel sobirà. En assunts escocesos, el sobirà intervé segons el consell o recomanació de l'Eixecutiu escocés. No obstant, com la delegació és més llimitada en Gales, el sobirà intervé conforme al consell del primer ministre i el Gabinet del Regne Unit en assunts galeses.

El sobirà és el cap d'Estat del Regne Unit. Els jurament de llealtat van destinats al monarca, no al Parlament o a la nació. Ademés, Deu salve al rei (o Deu salve a la reina, si el sobirà és de sexe femení) és amprat com himne nacional britànic. El rostre del monarca figura, aixina mateix, en sagells postals, monedas i billets expedits pel Banc d'Anglaterra. Els billets impresos per atres bancs britànics, com el Banc d'Escòcia i el Banc de Úlster, no descriuen al sobirà.

Prerrogativa real

Archiu:Arms of the Most Noble Order of the Garter.svg

Emblema de l'Orde de la Lliga.

Els poders que pertanyen a la Corona són coneguts de forma conjunta com la Prerrogativa real. Esta comprén molts poders (com els poders per a firmar tractats o enviar embaixadors), aixina com certs deures — protegir el regne i mantindre fòra de perill a la reina). No obstant, degut a que la monarquia britànica és constitucional, el monarca eixercix la prerrogativa real baix consell dels ministres. No es requerix d'aprovació parlamentària per a l'eixercici de la prerrogativa real; ademés, el consentiment de la Corona deu obtindre's ans que cada Casa puga debatre sobre una carta que afecte les prerrogatives o interessos del sobirà. Si be la prerrogativa real és extensa, no és illimitada. Per eixemple, el monarca no dispon de la prerrogativa per a impondre o recolectar tributs; tal acció requerix de l'autorisació d'un Acta del Parlament.

El sobirà és un dels tres integrants del Parlament; els atres són la Cambra dels Lores i la Cámara. És prerrogativa del monarca convocar, prorrogar i dissoldre al Parlament. Cada sessió parlamentària comença en les convocatòries del monarca. La nova sessió parlamentària es troba marcada per la cerimònia d'obertura del Parlament, durant la qual el sobirà emet un discurs des del Tro en la Cambra de la Cambra dels Lores, perfilant l'agenda llegislativa del govern. La pròrroga sol ocórrer prop d'un any en acabant de que la sessió ha donat començ, i culmina a esta última formalment. La dissolució termina en el mandat parlamentari (el qual dura un màxim de cinc anys), i és seguit per eleccions generals per a totes les banca de la Casa dels Comuns. El temps de dissolució pot vore's afectat per una varietat de factors; el primer ministre normalment elegix el moment polític més oportú per al seu partit. El sobirà pot negar-se teòricament a una dissolució.^[8] (Vore Principis de Lascelles). Cap mandat parlamentari pot durar més de cinc anys. La dissolució és automàtica al final de cada periodo, baix l'Acta del Parlament de 1911.

Totes les lleis són promulgades pel monarca, encara que formulades en el Parlament. Les paraules "SEA PROMULGADO per la més excelent majestad del rei (o reina), per i en el consell i consentiment dels lores espirituals i temporals, i comuns, en este Parlament reunit de forma present, i per l'autoritat que li ocupa, com seguix", conegudes com la fòrmula de promulgació, formen part de l'Acta del Parlament. Ans que una carta o proyecte puga convertir-se en llei, es requerix el consentiment real, açò és, l'aprovació del monarca. El sobirà pot, en teoria, tant garantisar el consentiment real (convertir el proyecte en llei) o pospondre-ho, o siga, vetar-ho.

La prerrogativa real és àmplia sobre els assunts interns. La Corona és responsable pel nomenament o l'acomiadament de ministres, consellers privats, membres de vàries agències eixecutives, i atres oficials. No obstant, els assignats són sugerits pel primer ministre, o pels ministres en cas de llocs menys importants, i el monarca sol seguir la seua sugerència. Ademés, el monarca és el comandant en cap de les Forces Armades (l'Armada britànica, la Marina Real, i la Força Aérea Real). És la prerrogativa del sobirà la de declarar la guerra, la pau, i dirigir les accions de la milícia, encara que el primer ministre li assessora en la direcció de facto de les forces armades britàniques. Molts dels poders prerrogativos del sobirà són eixercits a través del Consell Privat del Regne Unit.

La prerrogativa real, aixina mateix, s'estén a assunts exteriors. El sobirà pot negociar o ratificar tractats, aliances, i acorts internacionals, per a lo que no es requerix aprovació parlamentària. No obstant, un tractat no pot alterar les lleis internes del Regne Unit; per a estos casos es necessita d'una Acta del Parlament. El sobirà també acredita als alts comissionats i embaixadors britànics, i rep a diplomàtics d'atres estats. Els passaports britànics són impresos, ademés, en nom del monarca.

Aparte d'això, el sobirà és estimat com a font de justícia, i és responsable de rendir-l'en tots els aspectes. El sobirà no mana personalment sobre casos judicials; en el seu lloc, les funcions judicials són interpretades en el seu nom. Per eixemple, les persecucions són portades a terme en la seua persona, i les corts deriven la seua autoritat de la Corona. La llei comuna sosté que el sobirà "no pot fer mal"; el monarca no pot ser perseguit en les seues pròpies corts per ofenses criminals. L'Acta de Procediments de la Corona de 1947 permet els juïns contra la Corona en la seua capacitat pública (açò és, demandes contra el govern). No obstant, les demandes de forma personal contra el monarca no són reconegudes. El sobirà també eixercix la "prerrogativa de gràcia", i pot perdonar les ofenses cap a la Corona. Açò pot tindre lloc abans, durant o despuix del juí.

Archiu:Order of Merit Dorothy Hodgkin.jpg

Insígnia de l'Orde del Mèrit, entregada per Isabel II

De forma similar, el monarca és també font de honor, o la font de tots els honors i dignidades en el Regne Unit. Aixina, la Corona crea tota noblea, assigna membres de l'orde de cavalleria, garantisa caballerositat, i premia en atres honors. La majoria dels honors és otorgada baix recomanació de diverses institucions de l'Estat, pero hi ha unes quantes que estan dins del dote personal del sobirà, i no són otorgats baix consell ministerial. Per això, el propi monarca nomena a membres de l'Orde de la Lliga, de l'Orde de la Penca, de la Real Orde Victoriana, i de l'Orde del Mèrit.

Finalment, el sobirà és el governador suprem de l'Iglésia anglicana, l'Iglésia establida de forma oficial en Anglaterra. Com a tal, el monarca té el poder de nomenar arquebisbes i bisbes. El primer ministre aconsella en l'elecció des de la Comissió de Nominacions de la Corona. La funció del sobirà en l'Iglésia d'Anglaterra és titular; el clerc més veterà, l'arquebisbe de Canterbury, és considerat com el líder espiritual de l'Iglésia i de la Comunió anglicana a nivell mundial. El sobirà és solament un membre ordinari, i no el cap o el líder, de l'Iglésia d'Escòcia. No obstant, reté el poder de nomenar a un alt comissionat per a l'assamblea general de l'Iglésia. El sobirà no complix cap funció formal en l'Iglésia de Gales i en l'Iglésia d'Irlanda, ya que cap d'elles és una Iglésia establida.

El Gran Sagell del Regne és el dispositiu amprat per a autentificar documents oficials importants, incloent palés de cartes, proclamacions, i órdens judicials d'elecció. El Gran Sagell del Regne està baix custòdia del Lord Chancellor (o lord canceller). Per a assunts relacionats exclusivament en Escòcia i Irlanda del Nort, s'usen el Gran Sagell d'Escòcia o el Gran Sagell d'Irlanda del Nort, segons siga el cas.

El monarca també té el poder de reclamar qualsevol esturión, marsopa, ballena, o delfí que estiga en direcció a terra, o capturat dins les tres milles contant des de la costa britànica. Este poder prové d'un estatut del rei Eduardo II en 1324. Actualment, si es compra un esturión, encara es deu solicitar el honor com un acte de llealtat cap a la Corona.^[9]

Finances

El Parlament corre en gran part de les despeses oficials del sobirà, obtinguts de fondos públics. La llista civil és la suma que cobrix molts de les despeses, incloent aquells de dotació personal, visites d'Estat, compromisos públics, i entreteniment oficial. El tamany de la llista civil és establit pel Parlament cada dèu anys; no obstant, qualsevol diners aforrats podria ser transferit al següent periodo de dèu anys. Per això, el desembós de la llista civil del sobirà va ser d'aproximadament 9,9 millons de lliures en 2003. Com a complement, el sobirà rep un auxili econòmic anual de Servicis de Propietat (15,3 millons de lliures per AF 2003.2004) per a pagar el manteniment de les residències reals, aixina com un benefici econòmic anual de Viage real (5,9 millons de lliures per AF 2003-2004). La llista civil i els auxilis són abonats a partir de fondos públics.

Antigament, el monarca corria en totes les despeses oficials a partir d'ingressos hereditaris, incloent els guanys del patrimoni real. No obstant, en 1760 el rei Jorge III va acordar renunciar als ingressos hereditaris a canvi de la llista civil, acort que encara persistix. En époques modernes, els guanys rebuts pel patrimoni de la Corona han excedit per llunt a la llista civil i als auxilis econòmics destinats al monarca. Per eixemple, el patrimoni de la Corona va produir prop de 170 millons de lliures per al Ministeri de Facenda en el periodo financer de 2003-2004, mentres que el fondo parlamentari per al monarca va ser de menys de 40 millons de lliures durant el mateix interval de temps. El monarca encara és amo del patrimoni de la Corona, pero no pot vendre-ho; en lloc d'això, el patrimoni deu seguir passant d'un sobirà a un atre.

Aparte del patrimoni de la Corona, el sobirà també posseïx el ducado de Lancaster. Est és propietat privada heretada del monarca, a diferència del patrimoni de la Corona, que pertany al monarca en una capacitat oficial. De la mateixa manera que el patrimoni, no obstant, el ducado es manté en fideicomiso, i no pot ser venut pel monarca. Les despeses o rendes del ducado de Lancaster no requerixen de ser abonats al Ministeri de Facenda; pel contrari, formen una part del erari privat, i són destinats a despeses no rendides per la llista civil. El ducado de Cornualles és un patrimoni similar mantingut en fideicomiso per a córrer en les despeses del fill major del monarca.

El sobirà és subjecte de tarifes indirectes, com l'IVA (o impost al valor agregat), pero es troba exent de pagar l'impost sobre la renda i l'impost sobre la plusvalia. No obstant, des de 1993, la reina ha abonat de forma voluntària l'impost sobre la renda personal. Com la llista civil i els auxilis econòmics s'ampren solament per a despeses oficials, no són tinguts en conte en el moment de calcular imposts.

Residències

Archiu:Buckingham Palace, London, England, 24Jan04.jpg

El palau de Buckingham és la residència principal del monarca.

La primera residència oficial del sobirà és el Palau de Buckingham en la ciutat de Westminster. Est és el lloc a on tenen lloc els convits d'Estat, les investidura, els batejos reals, i atres cerimònies. Ademés, els caps d'Estat que van de visita, per lo general, s'estagen en el palau de Buckingham. Una atra residència principal és el castell de Windsor, el castell ocupat més gran del món. Se situa en Windsor, Berkshire, i és amprat principalment com un lloc de descans per a la fi de semana; el monarca també residix allí durant el Royal Ascot, una reunió anual de carrera de cavalls que forma la major part del calendari social. La residència principal del sobirà en Escòcia és el palau de Holyrood, també conegut com Holyroodhouse, en Edimburc. El monarca permaneix en el palau de Holyroodhouse per a lo manco una semana a l'any, i quan visita Escòcia en ocasions estatals.

També hi ha una série d'atres palaus que són utilisats com a residències pel monarca. El palau de Westminster va ser originalment la primera residència del sobirà fins a 1530, i encara que encara és oficialment un palau real, servix per a albergar a abdós Cases del Parlament. A partir d'allí, la residència principal del sobirà en Londres era el palau de Whitehall, que va ser destruït per un incendi en 1698, i reemplaçat pel palau de St. James. Si ben després va ser substituït com la residència principal del monarca pel Palau de Buckingham en 1837, el de St James encara s'ampra per a determinades funcions oficials. Per eixemple, els embaixadors estrangers són acreditats en la Cort de St. James i el palau és el lloc de trobada del Consell d'Adquisició. No obstant, el Palau de St James no és una de les residències oficials del sobirà; en lloc d'això, és utilisada per atres membres de la família real. Atres residències usades per la família real inclouen la Clarence House (actualment la llar del hereu, el príncip de Gales) i el palau de Kensington.

Les residències mencionades anteriorment pertanyen a la Corona; es mantenen en fideicomiso per a futurs gobernant, i no poden ser venudes pel monarca. No obstant, el monarca no és amo de certes cases en una capacitat privada. Sandringham House, una casa privada de camp pròxima al poble de Sandringham, Norfolk, s'usa per lo general des de Nadal fins a fins de giner. De forma similar, durant part d'agost i setembre, el monarca residix en el castell de Balmoral, un castell privat en Aberdeenshire, Escòcia.

Títuls i tractament

Els títuls complets de l'actual sobirà són: Carlos III, per la Gràcia de Deu, del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nort i dels seus atres Regnes i Territoris Rei, Cap de la Mancomunidad, Defensor de la Fe. El títul cap de la Mancomunidad era sostingut pel reina Isabel II de forma personal, i no se li conferix a la Corona britànica (a pesar d'això, el seu pare, Jorge VI, també va ser reconegut com a tal). El papa León X va ser el primer en otorgar el títul de defensor de la Fe al rei Enrique VIII en 1521, en recompensa pel seu respal al papat durant els primers anys de la Reforma protestant, particularment pel seu llibre La Defensa dels sèt Sacraments. No obstant, Enrique VIII va trencar més vesprada en l'Iglésia catòlica i va fundar l'Iglésia d'Anglaterra; el papa Paulo III va revocar esta concessió, pero el Parlament va promulgar una llei autorisant el seu us continu.

El sobirà és conegut com "El seu Majestad", encara que, en determinades circumstàncies formals, s'usa en el seu lloc "Graciosíssima Majestad" o la "Més Excelent Majestad". La forma "Majestad britànica" apareix en tractats internacionals i en passaports per a diferenciar a l'o a la monarca britànica d'atres governants estrangers. Les reines consortes (esposes de reis) i les reines viudes també reben el tractament de "Majestad", pero no aixina els marits de les monarques femenines. Per això, l'espós de la reina Isabel II, el duc d'Edimburc, era tractat com el seu alteza real.

El monarca elegix el seu nom real, que no és necessàriament el seu primer nom —els reis Jorge VI, Eduardo VII i Victoria no varen usar els seus primers noms—.

El número ordinal utilisat per a l'o la monarca solament pren en conte als monarques a partir de la conquista normanda d'Anglaterra. Si solament un monarca ha usat un nom en particular, llavors no s'ampra l'ordinal; per eixemple, a la reina Victoria mai se li ha conegut com "Victoria I". Despuix de l'Unió d'Anglaterra i Escòcia en 1707, el número solament es va basar en els monarques anglesos anteriors, i no en els escocesos. En 1953, no obstant, els nacionalistes escocesos varen desafiar el dret de la reina de cridar-se a sí mateixa "Isabel II", quan mai havia existit una reina anomenada "Isabel I" en Escòcia. En el cas del MacCormick vs Lord Defensor, la sessió de la Cort escocesa va dictaminar contra els demandants, alegant que era una qüestió de decisió personal i de prerrogativa de la reina el cridar-se aixina. No obstant, es va establir que els futurs monarques usarien el més alt dels números ordinals anglesos i escocesos. Contràriament a esta política, no s'afecta la numeració.

Tradicionalment, una firma del monarca inclou el seu nom real (pero sense ordinal) seguit de la lletra R. La lletra representa a rex o regina ("rei" i "reina", respectivament, en llatí). Per lo tant, el rei actual firma com "Charres R" (en espanyol, "Carlos R"). Des de 1877 fins a 1948, el rei o la reina al mando també firmava en una I (imperator o imperatrix, en llatí) per la seua condició d'emperador o emperatriu de l'Índia; per això la reina Victoria firmaria com "Victoria RI".

Armes del Regne

Archiu:Royal standard of the United Kingdom.svg

Estandart real britànic.

Archiu:Royal Standard of the United Kingdom (in Scotland).svg

En Escòcia s'utilisa una variant de l'estandart real.

Artícul principal → Escut del Regne Unit.

Artícul principal → Estandart del Monarca Britànic.

l'escut d'armes usat pel sobirà o la sobirana, conegut com les armes del regne és cuarteado: en el primer i quart quarter de gules; tres lleons pasantes colocats en pal d'or, linguados, uñados i armats d'azur; símbol d'Anglaterra. En el segon, d'or, un lleó rampante de gules, linguado uñado i armat d'azur i una orla doble en flors de lis de gules, símbol d'Escòcia. En el tercer, de azur, un arpa d'or en cordes d'argent, símbol d'Irlanda (del Nort). El lema és Dieu et mon Droit (en francés "Deu i el meu Dret"). Irlanda està representada pese a que la major part de l'illa no forma part del Regne Unit; de la República d'Irlanda— solament Irlanda del Nort seguix sent part del Regne Unit.

En Escòcia, el monarca usa una forma alternativa de les Armes del Regne, en la qual els quarters I i IV representen a Escòcia, el II a Anglaterra, i el III a Irlanda. El lema és Nemo m'impune lacessit (en llatí, "Ningú em ferix impunement"); les bases són l'unicorn i el lleó.

La bandera oficial del monarca en el Regne Unit es coneix com l'estandart real, i descriu a les Armes del Regne (l'estandart real usat en Escòcia descriu a la versió escocesa de les armes). Esta bandera solament es desplega dels edificis, de les naus i dels vehículs en els quals està present el sobirà o la sobirana; en atres llocs es penja la bandera de l'Unió. L'estandart real mai es penja a mija asta perque sempre hi ha un sobirà; quan un mor, el seu successor es convertix en sobirà de forma immediata.

Regnes de la Mancomunidad de Nacions

Són qualsevol dels quinze Estats sobirans de la Mancomunidad de Nacions (en inglés: Commonwealth of Nations) que per separat reconeixen al rei Carlos III com el seu monarca. En cada regne ell és el monarca i cap d'Estat i és titulat en conseqüència. Per eixemple, en Belize és conegut com "Carlos III, per la gràcia de Deu, rei de Belize...", o, simplement, el rei de Belize. Per lo tant, els regnes de la Mancomunidad de Nacions són una unió personal l'un en l'atre, sobirà i Estat. El seu representant en cada país, llevat el Regne Unit, és el governador general.

Els quinze països regnes de la Mancomunidad són:

Amèrica

Bandera	Nom	Any d'independència	Estandart real
Archiu:Flag of Antigua and Barbuda.svg	Antigua y Barbuda	1981
Archiu:Flag of the Bahamas.svg	Bahames	1973
Archiu:Flag of Belize.svg	Belize	1981
Archiu:Flag of Canada.svg	Canadà	1867	Archiu:Royal Standard of Canada.svg
Archiu:Flag of Grenada.svg	Granada	1974
Archiu:Flag of Jamaica.svg	Jamaica	1962
Archiu:Flag of Saint Kitts and Nevis.svg	Sant Cristóbal i Nieves	1983
Archiu:Flag of Saint Lucia.svg	Santa Lucía	1979
Archiu:Flag of Saint Vincent and the Grenadines.svg	Sant Vicente i les Granadines	1979

Europa

Bandera	Nom	Dia històric	Estandart real
Archiu:Flag of the United Kingdom.svg	Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nort	1 de maig de 1707	Archiu:Royal standard of the United Kingdom.svg Archiu:Royal Standard of the United Kingdom (in Scotland).svg

Oceania

Bandera	Nom	Data d'independència
Archiu:Flag of Australia.svg	Austràlia	1 de giner de 1901
Archiu:Flag of New Zealand.svg	Nova Zelanda	6 de febrer de 1907
Archiu:Flag of Papua New Guinea.svg	Papúa Nueva Guinea	16 de setembre de 1975
Archiu:Flag of the Solomon Islands.svg	Illes Salomón	7 de juliol de 1978
Archiu:Flag of Tuvalu.svg	Tuvalu	1 d'octubre de 1978

Són dependències de la Corona

Dependència			Localisació	Superfície en km²	Població	Capital
IMN	Illa de Man		Mar d'Irlanda	572	Plantilla:Nts	Douglas
Plantilla:Bandera image	Bailía de Jersey		Canal de la Taca	118	Plantilla:Nts	Saint Helier
Plantilla:Bandera image	Bailía de Guernsey	Plantilla:Bandera image Guernsey Plantilla:Bandera image Alderney Plantilla:Bandera image Sark Plantilla:Bandera image Herm	Canal de la Taca	78	Plantilla:Nts	Saint Peter Port

Atres regnes

Vore també

Referències

↑ Parliament Report on the powers of the Royal Prerogative
↑ «Royal Arms, Styles, and Titles of Great Britain: Westminster, 20 Oct 1604.». Heraldica. Consultat el 31 d'agost de 2006.
↑ el%20sigle.htm Els acontenyiments del sigle XX en Irlanda
↑ «The Invisible Crown». Monarchy Canada. The Monarchist League of Canada. Archivat des d'el original, el 12 d'octubre de 2006. Consultat el 31 d'agost de 2006.
↑ «El govern britànic canviarà la llei de successió al tro a marches forçades». Diari el Món. Consultat el 15 de febrer de 2014.
↑ «Les monarquies europees deixen de resistir-se a les dònes». BBC. Consultat el 15 de febrer de 2014.
↑ A Code Of Conduct And Guidance On Procedures For Ministers (imprés formalment pel Primer Ministre en juliol de 2001).
↑ En 1926, Julian H.G. Byng, I vescomte Byng de Vimy, governador general de Canadà (representant a la Corona britànica en el regne de Canadà, va rebujar un demanat per part del primer ministre de Canadà sobre dissoldre al parlament minoritari, precipitant una crisis constitucional. Vore Assunt King-Byng).
↑ «80 Facts About the Queen». El Lloc web oficial de la Monarquia britànica. Consultat el 31 d'agost de 2006.

Bibliografia

John Cannon, Ralph Griffiths: The Oxford Illustrated History of the British Monarchy. Oxford University Press, Oxford 2000. ISBN 0-19-289328-9
Antonia Fraser (Hrsg.): The Lives of the Kings & Queens of England. University of Califòrnia Press, Berkeley 1998. ISBN 0-520-21938-4 (Biografies de monarques anglesos i britànics)
Thomas Erskine, D.W. Limon, W.R. McKay: Parliamentary Practice. Butterworths Tolley, Londres 1997. ISBN 0-406-89587-2 (Artícul sobre el Parlament britànic i la funció del monarca en el mateix)
Thomas Erskine: Constitutional History of England since the Accession of George the Third. Longmans, Green and Co., Londres 1896. (Llibre que parla de la situació històrica i política d'Anglaterra des de l'ascens de Jorge III en poder)
Smith, Robert i John S. Moore (eds). The Families: The Complete Genealogy. Pimlico/Random House, 2002.

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Corona británica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Parliament Report on the powers of the Royal Prerogative

[2] «Royal Arms, Styles, and Titles of Great Britain: Westminster, 20 Oct 1604.». Heraldica. Consultat el 31 d'agost de 2006.

[3] %20sigle.htm Els acontenyiments del sigle XX en Irlanda

[4] «The Invisible Crown». Monarchy Canada. The Monarchist League of Canada. Archivat des d'el original, el 12 d'octubre de 2006. Consultat el 31 d'agost de 2006.

[5] «El govern britànic canviarà la llei de successió al tro a marches forçades». Diari el Món. Consultat el 15 de febrer de 2014.

[6] «Les monarquies europees deixen de resistir-se a les dònes». BBC. Consultat el 15 de febrer de 2014.

[7] A Code Of Conduct And Guidance On Procedures For Ministers (imprés formalment pel Primer Ministre en juliol de 2001).

[8] En 1926, Julian H.G. Byng, I vescomte Byng de Vimy, governador general de Canadà (representant a la Corona britànica en el regne de Canadà, va rebujar un demanat per part del primer ministre de Canadà sobre dissoldre al parlament minoritari, precipitant una crisis constitucional. Vore Assunt King-Byng).

[9] «80 Facts About the Queen». El Lloc web oficial de la Monarquia britànica. Consultat el 31 d'agost de 2006.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]