María I d'Escòcia

María I d'Escòcia

   

María I, de nom María Estuardo (en inglés: Mary Stuart, Mary Stewart o Marie Steuart; 8 de decembre de 1542-8 de febrer de 1587), va ser regna d'Escòcia del 14 de decembre de 1542 al 24 de juliol de 1567. Única filla llegítima de Jacobo V, en sis dies d'edat va succeir al seu pare en el tro escocés. Va passar la major part de la seua infància en França, mentres Escòcia era governada per regentes. En 1558 es desposó en el delfí Francisco, qui va ascendir al tro francés en 1559. María va anar breument regna consorte de França fins a la mort repentina de Francisco en decembre de 1560. Ya viuda, va retornar a la seua terra el 19 d'agost de 1561. Quatre anys més vesprada, es va casar en el seu primer germà Enrique Estuardo, Lord Darnley, en qui, en juny de 1566, va tindre el seu únic fill, Jacobo.

En febrer de 1567, la residència de Darnley va ser destruïda per una explosió i Enrique va ser trobat assessinat en el jardí. Es va pensar que James Hepburn havia orquestat l'assessinat, pero va ser absolt dels càrrecs en abril de 1567 i, al més següent, es va unir en matrimoni en la viuda.

Despuix d'una sublevació contra ella, va ser tancada en el castell de Lochleven. El 24 de juliol de 1567 la varen forçar a abdicar a favor del seu fill d'un any d'edat. Despuix d'un intent fallanc de recuperar el tro, va fugir cap a Anglaterra en busca de la protecció de la seua prima Isabel I, reina d'Anglaterra. Abans d'aplegar a Anglaterra, María ya havia reclamat drets al tro anglés i molts catòlics anglesos la consideraven la llegítima sobirana, entre ells els participants en una rebelió coneguda com el Alçament del Nort. En percebre-la com una amenaça, Isabel I la va confinar en varis castells i palaus senyorials en l'interior del país. Despuix de díhuit anys i mig baix custòdia, María va ser declarada culpable de conspirar per a assessinar a la reina anglesa en 1586. Va ser decapitada a l'any següent en el castell de Fotheringay.

Primers anys i ascens al tro

María va nàixer el 8 de decembre de 1542 en el palau de Linlithgow (Escòcia). Era filla del rei escocés Jacobo V i la seua segona esposa francesa, María de Guisa, que uns anys abans havia provocat un escàndal per la seua negativa a convertir-se en la quarta esposa del sobirà anglés Enrique VIII. Segons algunes fonts, va nàixer prematurament. Era l'única filla llegítima del rei. María era neboda neta d'Enrique VIII, ya que la seua yaya paterna Margarita Tudor era germana d'ell. El 14 de decembre, sis dies despuix del seu naiximent, va ser proclamada reina d'Escòcia, despuix de la mort del seu pare, provablement pels efectes d'un colapse nerviós despuix de la batalla de Solway Moss o per beure aigua bruta durant la campanya.

Una llegenda popular, registrada per primera volta per John Knox, afirma que Jacobo V, en sentir en el seu llit de mort que la seua esposa havia donat a llum a una filla, va exclamar en tristor: «¡Vi d'una chicona i acabarà en una chicona!» (It cam wi' a lass and it will gang wi' a lass!). La casa de Estuardo havia obtingut el tro escocés pel matrimoni de Marjorie Bruce —filla de Roberto I Bruce— en Walter Stewart, VI gran senescal d'Escòcia. Per això, Jacobo V es referia a que la Corona havia aplegat a la família a través d'una dòna i la perdria per una dòna. Esta declaració llegendària va sorgir en realitat molt més vesprada, no per María, sino d'una dels seus descendents, la reina Ana.

María va ser batejada en la propenca iglésia de St. Michael poc despuix de nàixer. Es varen escampar rumors de que era dèbil i fràgil, pero un diplomàtic anglés, Ralph Sadler, va vore la bebé en el palau de Linlithgow en març de 1543, desenvuelta per la seua enfermera, i va escriure al rei Enrique VIII: «és tan bella la chiqueta tal com l'he vist per a la seua edat i quànt li agrada viure». Per la seua minoria d'edat, Escòcia va ser governada per regentes fins que alcançara la adultez. Des del principi, va haver dos reclamacions a la regència: una del moradura catòlic David Beaton i una atra del protestant James Hamilton, II comte de Arran, el segon en la llínea de successió al tro escocés. La reclamació de Beaton es basava en una versió de la última voluntat del rei, pero que els seus oponents varen descartar com una falsificació. En el respal dels seus amics i familiars, el comte de Arran va ocupar la regència fins a 1554, quan la regna mare va conseguir destituir-ho i prendre el poder.

Tractat de Greenwich

Enrique VIII d'Anglaterra va aprofitar la regència per a propondre el matrimoni entre el seu fill i hereu Eduardo i María, en l'esperança d'una unió d'Escòcia i Anglaterra. L'1 de juliol de 1543, quan ella tenia sis mesos, es va firmar el Tractat de Greenwich, que estipulava que, a l'edat de dèu anys, es casaria en Eduardo i es traslladaria a Anglaterra, a on Enrique VIII podria supervisar la seua educació. També s'establia que els dos països permaneixerien llegalment separats i que si la parella no tenia fills l'unió temporal es dissoldria. No obstant, la moradura Beaton va tornar en poder novament i va començar a impulsar una agenda procatólica i profrancesa, #lo que va enfurir a Enrique VIII, qui volia trencar l'aliança escocesa en França. Beaton volia dur-la al fortificado castell de Stirling, pero el regente Arran es va opondre al trasllat, encara que va accedir quan els partidaris armats de Beaton es varen reunir en Linlithgow. El comte de Lennox va escoltar a María i la seua mare a Stirling el 27 de juliol de 1543 en 3500 hòmens armats. Va ser coronada en la capella del castell el 9 de setembre de 1543, en «la solemnitat que s'acostuma en este país, no és molt costosa», segons el reporte de Ralph Sadler i Henry Ray.

Poc abans de la coronació, varen ser arrestats per Enrique VIII els comerciants escocesos que es dirigien a França i els seus bens varen ser confiscats. Les #aprehensió varen causar ira en Escòcia i varen motivar al comte de Arran a aliar-se en Beaton i convertir-se al catolicisme. El Tractat de Greenwich va ser anulat pel Parlament d'Escòcia en decembre. La supressió de l'acort de matrimoni i la renovació de la Auld Alliance entre França i Escòcia varen impulsar el «cortege a l'anglesa» per Enrique VIII, una campanya militar dissenyada per a impondre l'enllaç del seu fill en María. Les forces angleses varen montar una série de bols en territori escocés i francés. En maig de 1544, el comte de Hertford, futur duc de Somerset, va aplegar al fiort de Forth en l'esperança de prendre Edimburc i seqüestrar a María, pero la regna mare va amagar a la chiqueta en les cambres secretes del castell de Stirling. En maig de 1546, Beaton va ser assessinat per lairds (terratinents) protestants i, el 10 de setembre de 1547, nou mesos despuix de la mort d'Enrique VIII, els escocesos varen sofrir una dura derrota en la batalla de Pinkie Cleugh, en lo que es va conéixer com a «Dissabte Negre» (Black Saturday). Els guardians de María, temerosos per la seua seguritat, la varen enviar al priorat de Inchmahome per al voltant de tres semanes i varen recórrer als francesos solicitant ajuda.

Enrique II de França va propondre l'unió de França i Escòcia en la boda entre la jove reina i el seu fill de tres anys, el delfí Francisco. A María de Guisa li va semblar l'única solució raonable per a resoldre la situació. En la promesa d'ajuda militar i el títul de duc en França, el comte de Arran va acordar el compromís. En febrer de 1548, en enterar-se de que els anglesos estaven de tornada, María va ser traslladada, novament per seguritat, al castell de Dumbarton. Els anglesos varen deixar al seu pas una estela d'devastación i es varen apoderar de la ciutat d'Haddington. En juny, la molt esperada ajuda francesa va arribar a Leith per a sitiar i finalment reprendre Haddington. El 7 de juliol, una assamblea escocesa celebrada en un convent propenc a la ciutat va aprovar el Tractat de Haddington en França.

Vida en França

En l'acort matrimonial en vigor, María, de cinc anys, va ser enviada a França per a passar els següents tretze anys en la cort dels Valois, a on els seus parents, els Guisa, varen controlar la política francesa durant un temps. La flota enviada per Enrique II i comandada per Nicolas Durand de Villegagnon va navegar en ella des de Dumbarton el 7 d'agost de 1548 i va arribar una semana —o més vesprada— a Roscoff (o Saint-Pol-de-Léon) en Bretanya. Va estar acompanyada per la seua pròpia cort, entre ells dos mig germans paterns illegítims i les «quatre Marías» —quatre chiquetes de la seua mateixa edat, en el mateix nom i filles d'algunes de les famílies més nobles d'Escòcia: Beaton, Seton, Fleming i Livingston—. Janet Estuardo, mare de Mary Fleming i mija germana de Jacobo V, va ser nomenada institutriz.

María, a qui les fonts històriques de l'época la descriuen com una chiqueta vivaz, bella, dotada d'un caràcter amable i inteligent, va tindre una infància prometedora. En la cort francesa era la favorita de tots, llevat per l'esposa d'Enrique II, Catalina de Médici. Va rebre la millor educació possible: va deprendre a tocar el llaüt i el virginal, es va cultivar en prosa, poesia, equitació, cetreria i costura, i es va educar en francés, italià, llatí, espanyol i grec, aparte de parlar el seu natiu escocés. La seua futura cunyada, Isabel de Valois, era la seua amiga íntima, de qui «retenia recorts nostàlgics en la seua vida posterior». La seua yaya materna, Antonieta de Borbón-Vendôme, va tindre una important influència en la seua infància i va ser una de les seues principals assessores.

La seua bellea era alabada per molts dels seus contemporàneus i la seua complexió física tenia el porte solemne que s'apreciava en una sobirana. Els seus retrats mostren que tenia un cap menut i ovalada, un coll llarc i grácil, cabell ros ceniciento en l'infància que es va enfosquir en la madurea fins a alcançar un color bermejo, ulls de color avellana, parpalles grosses i baixos, celles finamente estovades, pell suau i pàlida, #front alta i regular en característiques fermes. En algun moment de la seua infància o chiquea va contraure pigota, que no li va deixar marques visibles en el seu físic en tractar-se en un ungüent especial; no obstant, Isabel I va descriure la seua tez desfigurada per la malaltia. Era eloqüent i en una talla particularment alta segons els estàndarts del sigle XVI, ya que va alcançar una altura adulta de 5 peus i 11 polzadas (1,80 m), mentres que el fill i hereu d'Enrique II, Francisco, tartamudeaba i era anormalment baix d'estatura. El rei francés va comentar: «des del primer dia que es varen conéixer, el meu fill i ella es varen entendre tan ben com si es conegueren des de fa molt temps». El 4 d'abril de 1558, María va firmar un acort secret en el que llegava Escòcia i la seua reclamació d'Anglaterra a la Corona francesa si ella moria sense descendència. Vint dies més vesprada, es va casar en la catedral de Notre-Dona'm de París en el delfí de França, qui ademés va ser proclamat rei d'Escòcia iure uxoris.

Reclamante del tro anglés

En novembre de 1558 va morir la filla major d'Enrique VIII, María I, l'última reina catòlica d'Anglaterra, i va ser succeïda per la seua mija germana Isabel I. Segons la llínea genealògica, la reina d'Escòcia era la segona en la successió del tro anglés despuix de la seua prima Isabel. Els drets reclamats es remontaven als germans Enrique VIII i Margarita Tudor (yaya paterna de María). Margarita va estar casada en Jacobo IV d'Escòcia, pare de Jacobo V i yayo de María. No obstant, ya que Isabel I era considerada illegítima per molts catòlics en Europa —de fet, el seu propi pare l'havia tret de la llínea de successió en anular el seu matrimoni en Ana Bolena—, Enrique II de França va proclamar al seu fill major i nora reis d'Anglaterra; en França, les armes reals d'Anglaterra varen ser acuarteladas en els escuts de Francisco i María. En Anglaterra, d'acort a la tercera Llei de Successió, aprovada en 1543 pel Parlament, Isabel va ser reconeguda com a hereua de la seua mija germana, ya que l'última voluntat i testament d'Enrique VIII havia exclós als Estuardo de la successió.

La reclamació del tro anglés va ser un permanent punt de fricció entre les reines d'Escòcia i Anglaterra. Quan Enrique II va morir el 10 de juliol de 1559, per lesions sofrides en una justa, Francisco (de 15 anys) i María (de 17) varen ser declarats reis de França. Dos dels tios de la reina —el duc de Guisa i el moradura de Lorena— dominaven llavors la política francesa i gojaven d'un poder denominat per alguns historiadors com la tyrannie Guisienne.

En Escòcia, el poder dels protestants Lores de la Congregació creixia a costa de la mare de María, qui retenia el control efectiu per mig de l'us de tropes franceses. Els lores protestants varen invitar a les tropes angleses a Escòcia en un intent d'assegurar la seua religió. En març de 1560, una sublevació hugonote en França —la conjura de Amboise— va impossibilitar que els francesos enviaren més respal. Els cincuenta y dos conspiradores de Amboise varen ser eixecutats públicament i davant Francisco II, la seua mare Catalina, el seu germà Carlos i María, qui va anar l'única que es va horrorisar, pero va ser reprendida per la seua sogra, que li va recordar que «una reina no devia sentir emocions». Els Guisa varen enviar embaixadors per a negociar un acort. L'11 de juny de 1560, va morir la mare de María i el problema de les futures relacions francoescocesas era apremiante. D'acort als térmens del Tractat d'Edimburc, firmat per representants de María el 6 de juliol de 1560, França i Anglaterra es varen comprometre a retirar les seues tropes en Escòcia, mentres que el rei francés va reconéixer el dret d'Isabel I a governar Anglaterra. La delicada situació política i religiosa en França no permetia atres solucions, pero Francisco II i María —encara adolida per la mort de la seua mare— es varen negar a ratificar oficialment el tractat.

Tornada a Escòcia

El 5 de decembre de 1560, als dos anys de matrimoni, Francisco II va morir d'una infecció de l'oït mig que va derivar en un absceso cerebral. La seua viuda, de díhuit anys, estava acongojada, va passar a vestir de blanc de luto i va viure en soletat el duel de quaranta dies; després es va traslladar a Lorena en els seus tios. Catalina de Médici, ya regente del germà de dèu anys del fallit rei, Carlos IX, creïa que dos reines viudes eren massa i, quan els Estuardo varen retornar a la cort, li va ordenar retornar a Escòcia per a arreglar la greu crisis que s'estava gestant en el seu país. De fet, el Parlament escocés, sense el consentiment real, havia ratificat la modificació de la religió estatal, que va passar de catòlica a protestant. La reina es va negar a respalar les lleis aprovades pel Parlament i la nova Iglésia existia en un estat d'inseguritat jurídica.

María va partir a Escòcia nou mesos despuix i va arribar a Leith el 19 d'agost de 1561. En haver vixcut en França des dels cinc anys tenia poca experiència en la perillosa i complexa situació política en Escòcia; si no contava en el respal de la seua prima Isabel I, tindria que capitular ràpidament. Devota catòlica, era tractada en sospita per molts dels seus súbdits, aixina com per la reina d'Anglaterra. Escòcia estava dividida entre faccions catòliques i protestants. El mig germà illegítim de María, el comte de Moray, era un dels líders protestants. El reformador protestant John Knox predicava durament contra ella i la condenava per anar a missa, dansar i usar roba molt elaborada, entre molts atres «pecats». Knox va ser convocat per la reina per a objectar contra les seues maldiccions, pero no es va presentar; més vesprada, ho va acusar de traïció, encara que va ser absolt i lloc en llibertat.

Per a decepció del bando catòlic, la reina va tolerar la supremacia protestant recentment establida i va mantindre al seu mig germà, el comte de Moray, com el seu principal conseller. La seua consell privat de setze hòmens —nomenat el 6 de setembre de 1561— va ratificar en els seus càrrecs d'Estat als que ya els ocupaven i es va mantindre dominat pels líders protestants de la crisis de reforma de 1559-1560: els comtes d'Argyll, Glencairn i Moray. Solament quatre dels consellers eren catòlics: els comtes d'Atholl, Erroll, Montrose i Huntly, qui ademés era lord canceller. L'historiadora moderna Jenny Wormald va trobar açò excepcional i va sugerir que el fracàs de la reina de no poder nomenar un consell real que simpatizara en els interessos catòlics i francesos indicava que el seu objectiu primordial era el tro anglés en detriment dels assunts interns escocesos. Ademés, l'única incorporació posterior significativa al concilie, lord Ruthven, en decembre de 1563, era un atre protestant que personalment li desagradava. En açò, reconeixia la seua falta de poder militar davant els lores protestants, a l'hora que seguia una política que enfortia els seus vínculs en Anglaterra. En 1562, es va aliar en lord Moray en l'expulsió del principal magnat catòlic d'Escòcia, lord Huntly, qui va encapçalar una rebelió en les Terres Altes contra ella.

Va enviar a William Maitland de Lethington com a embaixador davant la cort anglesa per a presentar el seu cas de presunta hereua del tro. Isabel I va refusar nomenar un possible hereu, ya que temia que en fer-ho estimularia una conspiració per a desplaçar-la en el successor designat: «conec la inconstancia del poble d'Anglaterra, sé que sempre els disgusta el govern actual i tenen els ulls posats en la següent persona en la llínea de successió». No obstant, Isabel I va assegurar a Maitland que, entre els possibles hereus, la seua neboda era la seua favorita i la que tenia més drets llegítims. A finals de 1561 i principis de 1562, es varen fer apanys per a que les dos reines es reuniren en Anglaterra, provablement en York o Nottingham, en agost o setembre de 1562, pero en juliol Isabel I va enviar a Henry Sidney a cancelar els plans per la guerra civil en França.

María es va concentrar en trobar un nou espós provinent de la realea d'Europa que li garantisara una aliança política útil. Sense demanar el seu consentiment, la moradura de Lorena, el seu tio, va iniciar negociacions en el archiduc Carlos d'Àustria, fill del emperador Fernando I. No obstant, María no va vore cap ventaja en eixa unió i va tindre un altercat en el seu tio, per haver-la involucrat massa en atres acorts polítics. El seu propi intent de convindre un matrimoni en Carlos, l'hereu mentalment inestable de Felipe II d'Espanya, va ser rebujat per este últim.

En un intent per neutralisar-la, Isabel I li va sugerir que es casara en el protestant anglés Robert Dudley, comte de Leicester —cunyat d'Henry Sidney i favorit o amant, segons algunes fonts, de la reina anglesa—, en qui confiava i creïa que podia controlar. Ademés, en Dudley, un protestant, tal unió hauria resolt satisfactòriament el doble problema de la reina anglesa. Va enviar un embaixador —Thomas Randolph— a Escòcia per a propondre el compromís de la seua neboda en dit noble anglés i que si ella acceptava Isabel I «procediria a l'inquisició del seu dret i títul per a ser nostra futura prima i hereua». La proposta va quedar en res, sobretot perque Dudley no estava dispost.

Per un atre costat, un poeta francés en la cort de María, Pierre de Boscosel de Chastelard, aparentment estava enamorat d'ella. A principis de 1563, va ser descobert en un registre de seguritat amagat baix el llit de la reina. Per lo vist planejava sorprendre-la quan estiguera sola i declarar-li el seu amor. María estava horrorisada i ho va desterrar del regne, pero ell va ignorar l'edicte i, dos dies despuix, es va obrir pas a la força en la seua habitació quan ella estava a punt de despullar-se. La reina va reaccionar en fúria i por i, quan Moray va entrar corrent a l'habitació davant els crits de recobre, va exclamar: «¡apunyala en el teu daga al vilà!»; Moray no va accedir, ya que Chastelard ya havia segut reduït. El poeta va ser jujat per traïció i decapitat. Maitland va afirmar que la passió de Chastelard era fingida i que ell era part d'un complot hugonote per a desacreditar a la reina i empañar la seua reputació.

Matrimoni en lord Darnley

En febrer de 1561, va conéixer breument al seu primer germà naixcut en Anglaterra, Enrique Estuardo, lord Darnley, quan estava de luto per Francisco II. Els pares de Darnley —el comte i la comtesa de Lennox— eren aristócrates escocesos i terratinents anglesos que havien enviat el seu fill a França per a expressar les seues condolences, a l'espera d'una possible unió entre el seu fill en la reina escocesa. Tant María com Darnley eren nets de Margarita Tudor —germana d'Enrique VIII d'Anglaterra— i descendents patrillinials dels grans senescals del país. Darnley era part d'un linaje més recent dels Estuardo en la família Hamilton, descendent de María Estuardo, comtesa de Arran i filla del rei Jacobo II. Més alvance, es varen trobar el dissabte 17 de febrer de 1565 en el castell de Wemyss en Escòcia, en a on posteriorment María es va enamorar del «chicon alt» —Isabel I va mencionar que ell media més de sis peus o aproximadament 1.80 m—. Es varen casar en el palau de Holyrood el 29 de juliol de 1565, pero, encara que abdós eren catòlics, no s'havia obtingut prèviament la dispensa papal necessària per al matrimoni entre primers germans. La Santa Sèu recent el 25 de setembre otorgaria la dispensa, validant aixina el matrimoni entre María i Darnley.

Els estadistes anglesos William Cecil i el comte de Leicester havien treballat per a obtindre la llicència de Darnley per a viajar a Escòcia des de la seua residència en Anglaterra. Encara que els seus consellers havien reunit a la parella, Isabel I se sentia amenaçada pel matrimoni, ya que, en ser descendents de la seua tia, tant María com Darnley reclamaven el tro anglés i els seus fills, si els hi haguera, heretarien dita pretensió. No obstant, l'insistència de María en este matrimoni sembla haver sorgit de l'amor en lloc de l'estratègia política. Sobre açò, l'embaixador anglés Nicholas Throckmorton va declarar que «es diu que ella segurament està embrujada» i que ademés l'enllaç sol podia evitar-se «en violència». L'unió va enfurir a Isabel I, qui considerava que no va deure haver tingut lloc sense el seu permís, ya que Darnley era el seu cosí i un súbdit anglés.

El matrimoni de María en un líder catòlic va dur al seu mig germà, el comte de Moray, a unir-se a una gran rebelió junt a uns atres lores protestants —entre ells, els lores Argyll i Glencairn—. María va partir d'Edimburc el 26 d'agost de 1565 per a enfrontar-se a ells i, el 30 d'eixe més, Moray va entrar en eixa ciutat, pero poc despuix va abandonar el castell; la reina va retornar al més següent per a reunir més tropes. En lo que es va conéixer com l'incursió de Chaseabout, María i les seues forces i Moray i els lores rebels merodearon per Escòcia sense aplegar al combat directe. Les tropes reals estaven impulsades per la lliberació i restauració del fill de lord Huntly i la tornada de James Hepburn, comte de Bothwell, del seu exili en França. Incapaç de reunir suficient respal, Moray va abandonar Escòcia en octubre per a solicitar asil en Anglaterra. María va ampliar el seu consell privat en més catòlics —el bisbe de Ross John Lesley i l'alcalde d'Edimburc Simon Preston de Craigmillar— i protestants —el nou lord Huntly, el bisbe de Galloway Alexander Gordon, John Maxwell de Terregles i James Balfour—.

En poc temps, Darnley, descrit com físicament atractiu, pero avorrit i violent, es va tornar arrogant i va exigir l'anomenada «corona matrimonial», #lo que li hauria fet sobirà en drets sobre el tro si sobrevivia a la seua esposa. María va rebujar la seua solicitut i la seua relació en ell es va tensar, a pesar de que varen concebre un fill en octubre de 1565. En una ocasió, Darnley va agredir físicament a la seua esposa en un intent infructuós de fer-la abortar. També estava celós de l'amistat de María en el seu secretari privat catòlic, David Rizzio, de qui es rumoreaba era el pare del chiquet. Rizzio, un astut i ambiciós músic d'orige piamontés, s'havia tornat el confident més íntim de la reina: les relacions entre abdós eren tan estretes que es va escomençar a rumorear que eren amants. L'estrany víncul va despertar la acalorada hostilitat dels nobles protestants derrotats en l'incursió de Chaseabout i, en març de 1566, Darnley va entrar en una conspiració secreta en ells. El 9 de març, un grup de confabuladores, acompanyat per Darnley, va assessinar a Rizzio davant l'embarassada María en un sopar en el palau de Holyrood. Dos dies despuix, el desilusionat Darnley va canviar de bando i la reina va rebre a Moray en Holyrood. En la nit de l'11 al 12 de març, Darnley i María varen escapar del palau i es varen refugiar temporalment en el castell de Dunbar abans de retornar a Edimburc el 18 de març. Tres dels conspiradores —els lores Moray, Argyll i Glencairn— varen ser restaurats al consell.

El fill de María i Darnley, Jacobo, va nàixer el 19 de juny de 1566 en el castell d'Edimburc, pero l'assessinat de Rizzio va conduir inevitablement a la ruptura del matrimoni. Darnley era vist com un consorte i governant incapaç, fins al punt de que la seua esposa ho va privar gradualment de tota responsabilitat real i conjugal. En octubre de 1566, mentres s'hostajava en Jedburgh, en les marques escoceses, la reina feya llarcs viages a cavall d'a lo manco quatre hores cada u per a visitar al comte de Bothwell en el castell del Hermitage, a on yacer malalt per les ferides sofrides en una escaramuza contra bandolers en la frontera. El viage va ser utilisat més vesprada pels seus enemics com a prova de que abdós eren amants, encara que no varen sorgir sospites en el moment perque era acompanyada pels seus consellers i guàrdies. Immediatament despuix de retornar a Jedburgh, va sofrir una malaltia greu que incloïa bossades freqüents, pèrdua de la vista, pèrdua del parla, convulsions i #lapsus de inconsciencia; es creïa que estava a punt d'agonisar o morir. La seua recuperació el 25 d'octubre va ser acreditada a l'habilitat dels seus meges francesos. La causa de la seua malaltia era desconeguda; els #diagnòstic possibles varen ser agotament físic i estrés mental, una hemorràgia per una úlcera gàstrica o porfíria.

En el castell de Craigmillar, prop d'Edimburc, María i els principals nobles es varen reunir per a discutir el «problema de Darnley» a fins de novembre de 1566. Es va barallar el divorç, pero provablement es va acordar entre els lores presentes l'eliminació de Darnley per atres mijos: «es va pensar que era convenient i més profitós per al ben comú [...] que un mec tan jove i un tirà tan orgullós no deuria regnar o tindre autoritat sobre ells; [...] que [Darnley] deuria desilusionar-se d'una manera o una atra; i quienquiera que conseguixca l'ardit o la faça, deuria defendre'ls». Darnley temia per la seua seguritat i, despuix del batisme del seu fill en Stirling poc abans de Nadal, es va dirigir a Glasgow per a residir temporalment en les propietats del seu pare. Al començ del viage, havia patit febra —oficialment tenia pigota, pero és possible que patira #sífilis o fora el resultat d'algun enverinament— i va permanéixer malalt durant algunes semanes.

A finals de giner de 1567, María va ordenar al seu espós retornar a Edimburc. Es va recuperar de la seua malaltia en una casa pertanyent al germà de James Balfour en l'antiga abadia de Kirk o' Field, just dins de les muralles de la ciutat. La reina ho visitava diàriament, de modo que semblava que progressaven cap a una reconciliació. En la nit del 9 al 10 de febrer de 1567, va anar a vore-ho primera hora de la nit i després va assistir a les celebracions de boda d'un membre de la seua família, Bastian Pagez. En les primeres hores del matí, una explosió va devastar Kirk o' Field i Darnley va ser trobat mort en el jardí, aparentment sofocat. No hi havia marques visibles de estrangulamiento o violència en el cos. Este fet, que devia ser la salvació de María, va danyar greument la seua reputació, encara que encara es dubtava que estiguera al tant del pla per a assessinar al seu marit. També Bothwell, Moray, Maitland i el comte de Morton estaven entre els sospitosos. La reina d'Anglaterra va enviar una carta a la seua neboda per a tractar els rumors: «no compliria en el deure una prima fidel o una amiga afectuosa si no [...] et diguera lo que tot lo món està pensant. Els hòmens conten que, en lloc d'atrapar als assessins, estàs mirant a través dels teus dits mentres escapen; que no buscaràs venjar-te sobre aquells que t'han fet açò en tant plaure, com si el fet mai haguera tingut lloc o que els que ho varen fer hagueren tingut assegurada l'impunitat. Per mi, et pregue que cregues que no estimaria tal pensament».

A finals de febrer, els lores creïen que Bothwell era culpable de l'assessinat de Darnley. Lennox, pare de Darnley, va exigir que Bothwell fora enjuïciat davant els estaments del Parlament, a lo que María va accedir, pero va ser denegada la solicitut de Lennox d'una pròrroga per a reunir proves. En absència de Lennox i sense evidència presentada, Bothwell va ser absolt despuix d'un juí de sèt hores el 12 d'abril. Una semana despuix, Bothwell va conseguir convéncer a més de dos dotzenes de lores i bisbes de firmar el Ainslie Tavern Bond («víncul de la taverna Ainslie»), en el que varen acordar recolzar el seu objectiu de casar-se en la reina.

Vore també: Assessinat d'Enrique Estuardo

Arrest en Escòcia i abdicació

Entre el 21 i el 23 d'abril de 1567, va visitar per última volta al seu fill, de dèu mesos d'edat, en Stirling. El 24 d'abril, en el seu camí de tornada a Edimburc, en el seu consentiment o no, va ser seqüestrada per Bothwell i els seus secuaces, els qui la varen dur al castell de Dunbar, a on va poder haver-la violat i, per tant, de manera irreparable, consumat el matrimoni planejat en Ainslie, al que presuntament ella també s'havia compromés, segons els anglesos. El 6 de maig, María i Bothwell varen retornar a Edimburc i, el 15 de maig, en el palau de Holyrood o la abadia de Holyrood, es varen casar en els ritos protestants. Bothwell i la seua primera esposa, Jean Gordon, germana de lord Huntly, s'havien divorciat dotze dies abans.

Originalment, María pensava que molts nobles havien recolzat el seu matrimoni, pero les coses pronte es varen eixir de control entre Bothwell —en el nou títul de duc de Orkney— i els seus antics companyers, perque el matrimoni va resultar ser molt impopular entre els escocesos. Els catòlics consideraven ilícit el matrimoni, ya que no reconeixien el divorç de Bothwell ni la validea de la cerimònia protestant. Tant els protestants com els catòlics es varen sorprendre de que la reina es casara en el presunt assessí del seu espós. La convivència entre ells era tempestuosa i María pronte es va desanimar. Vintissís parells d'escocesos, coneguts com els lores confederados, es varen sublevar contra ella i Bothwell, i varen organisar un eixèrcit per a destronar-los. Els reis es varen enfrontar als lores en Carberry Hill el 15 de juny, pero no va haver batalla, ya que les tropes reals varen desertar durant les negociacions, i perque María va accedir a entregar-se als lores en la condició de que la restituïren en el tro i deixaren anar al seu espós. Bothwell va rebre un salvoconducte a través de la campiña i els lores varen escoltar a María a Edimburc, a on multituts d'espectadors la varen abroncar com una adúltera i assessina. Els lores varen trencar la seua promesa i, en la nit següent, María va ser tancada en el castell de Lochleven en una illa del llac Leven. Entre el 20 i el 23 de juliol, María va tindre un abort espontàneu de bessons. El 24 de juliol es va vore obligada a abdicar en favor del seu fill d'un any d'edat, qui va ascendir al tro en el nom de Jacobo VI; el comte de Moray va ser nomenat regente. Bothwell va ser enviat a l'exili en Dinamarca, a on va estar en presó, va enfollir i va fallir en 1578.

Fugida, reclusió en Anglaterra i mort

El 2 de maig de 1568, María va escapar del castell del Lochleven en l'ajuda de George Douglas, germà del comte de Morton i amo del castell. Va conseguir reunir un eixèrcit de 6000 hòmens, es va llançar al camp de batalla i va montar al front dels seus soldats, instant-los a seguir el seu eixemple; es va enfrontar a unes forces més menudes de Moray en la batalla de Langside el 13 de maig. Derrotada, va fugir al sur i, despuix de passar la nit en la abadia de Dundrennan, va creuar el fiort de Solway cap a Anglaterra en un pot de peixca el 16 de maig. Pensava buscar refugi en eixe país basant-se en una carta de la seua tia que li prometia ajuda. Va desembarcar en Workington (Cumberland) i va pernoctar en l'ajuntament d'eixe llogaret. El 18 de maig, els funcionaris locals la varen recloure baix custòdia preventiva en el castell de Carlisle.

Aparentment, esperava que Isabel I l'ajudara a recuperar el tro, pero la seua prima era cautelosa i va ordenar una investigació sobre la conducta dels lores confederados i si ella era culpable de l'assessinat de Darnley. A mitan de juliol de 1568, les autoritats angleses varen traslladar a María al castell de Bolton, que estava llunt de la frontera escocesa, pero no massa prop de Londres. Una comissió d'investigació o «conferència», com li la coneixia, es va establir en York i, després, en Westminster, entre octubre de 1568 i giner de 1569. Mentrestant, en Escòcia, els seus seguidors es varen enfrontar en una guerra civil contra el regente Moray i els seus successors.

Les «cartes del cofre»

María es va opondre a ser jujada per qualsevol tribunal, invocant la seua condició de «reina consagrada piadosamente», i perque l'encarregat de presentar l'acusació era el seu mig germà el comte de Moray, regente d'Escòcia durant la minoria de Jacobo, el principal motiu de la qual era mantindre-la fora del país i als seus seguidors baix control. María no podia reunir-se en estos últims ni parlar en el seu defensa davant el tribunal. Ademés, no va voler participar en l'investigació en York —va enviar representants en el seu lloc—, encara que de totes formes la seua tia va prohibir que assistira. Com a evidència en contra seua, Moray va presentar les denominades «cartes del cofre», huit missives sense firma supostament propietat de María dirigides a Bothwell, dos certificats de matrimoni i un o varis sonets amorosos, que, segons Moray, es varen trobar en un cofre d'argent dorat d'aproximadament un peu (30 cm) de llarc i decorat en el monograma real del fallit Francisco II de França. L'acusada va negar haver-les escrit i va sostindre que, com la seua lletra no era difícil de reproduir, eren falsificacions. Els documents resultaven crucials per als acusadors perque demostrarien la seua complicitat en l'assessinat de Darnley. El líder de la comissió d'investigació, el duc de Norfolk, les va descriure com a cartes «horribles» i baladas «diverses i afectives», mentres que alguns membres de la conferència varen enviar còpies a la reina anglesa, insistint-li en que, de ser autèntiques, provarien la culpabilitat de la seua neboda.

La validea provatòria de les cartes ha segut font de controvèrsia entre els historiadors, per a els qui és impossible verificar-les, ya que els originals, escrits en francés, provablement varen ser destruïts en 1584 per Jacobo VI, mentres que les còpies —en francés o traduïdes a l'anglés— que encara es conserven no conformen un tot complet. Existixen transcripcions impreses incompletes en anglés, escocés, francés i llatí des de la década de 1570. Atres documents examinats són el certificat de divorç de Bothwell i Jean Gordon. El comte de Moray havia enviat un mensager en setembre a Dunbar per a obtindre una reproducció de les actes dels registres de la ciutat.

Els seus biógrafs —Antonia Fraser, Alison Weir i John Guy, entre uns atres— han aplegat a la conclusió de que provablement els documents eren falsificacions, que es varen insertar passages incriminatorios en cartes genuïnes o que les missives varen ser escrites per a Bothwell per una atra persona o per María a una atra persona. Guy va senyalar que les cartes són inconexas i que el llenguage i la gramàtica francesa amprats en els sonets són massa rudimentaris per a algú en l'educació que va tindre ella. Aixina i tot, certes frases de les cartes —com a versos en l'estil de Ronsard— i algunes característiques en la redacció serien compatibles en els escrits coneguts de María.

Les «cartes del cofre» no varen aparéixer públicament fins a la conferència de 1568, encara que el consell privat escocés les hi havia vist en decembre de 1567. María va ser pressionada a abdicar i va estar captiva durant casi un any en Escòcia. Per a assegurar la seua reclusió i forçar l'abdicació, els documents mai varen aplegar a fer-se públics. Wormald va considerar que esta renuencia per part dels escocesos a mostrar les cartes i propiciar la seua destrucció en 1584 constituïx, independentment del seu contingut, una prova de que contenien evidències reals contra la reina, mentres que Weir arguyó que demostren que els lores escocesos varen necessitar temps per a fabricar-les. A lo manco alguns dels contemporàneus de María que varen llegir les cartes no tenien dubtes de que eren autèntiques; entre ells estava el duc de Norfolk, qui en secret va conspirar per a casar-se en ella en el transcurs de l'investigació, encara que després ho negaria quan Isabel I va aludir als seus plans de matrimoni: «mai diria que es casaria en una atra persona algú que ni tan sols està segur del seu coixí».

La majoria dels comissionats, despuix d'un estudi del contingut i una comparació de mostres de la caligrafia de l'acusada, varen reconéixer les cartes com a genuïnes. Com possiblement hauria desijat, Isabel I va concloure l'investigació en un veredicte que no provava res ni contra els lores confederados ni contra la seua neboda. Per raons sobretot polítiques, no desijava condenar d'assessinat a María ni tampoc «absoldre-la», per #lo que mai va haver cap intenció real de procedir per via judicial. Al final, el comte de Moray va retornar a Escòcia com regente, mentres la detinguda va permanéixer baix custòdia en Anglaterra. Isabel I havia conseguit sostindre en el poder un govern protestant en Escòcia sense tindre que condenar ni lliberar a la seua sobirana llegítima. En opinió de Fraser, va ser un dels «juïns» més estranys en l'història del dret anglés: es va concloure sense trobar culpable a cap de les parts, ya que una va retornar a Escòcia i l'atra va permanéixer assut.

Conspiracions

Despuix de l'indagació de York, el 26 de giner de 1569, Isabel I va ordenar a Francis Knollys, espós de Catherine Carey, que escoltara a María al castell de Tutbury i la posara baix custòdia del comte de Shrewsbury i la seua temuda dòna, Bess de Hardwick, els qui varen anar els seus guardians durant quinze anys i mig, llevat unes breus interrupcions. Isabel I considerava que els reclams dinàstics de la seua neboda eren una amenaça séria i per això la va confinar en les propietats de Shrewsbury, com Tutbury, el castell de Sheffield, la mansió Wingfield i Chatsworth House, ubicats en l'interior d'Anglaterra, a mig camí entre Escòcia i Londres i distants de l'mar. A María se li va permetre tindre el seu propi personal domèstic —d'al voltant de setze sirvientes— i necessitava trenta carros per a transportar les seues pertinences d'una residència a una atra. Les seues aposentos estaven decorats en fins tapissos i estores, aixina com la seua baldaquino en el que tenia brodada la frase en francés En ma fi gît mon commencement («En el meu fi està el meu principi»). En les residències vivia en les comoditats d'una aristócrata, excepto que solament se li permetia eixir baix estricta supervisió. Va passar sèt estius en la ciutat balneari de Buxton i gran part del seu temps brodant. En març, la seua salut es va deteriorar, provablement per porfíria o sedentarisme, i va començar a tindre forts dolors en el bazo, pero el trasllat a una atra residència de Wingfield tampoc va millorar la situació. En maig, mentres estava en Chatsworth House, la varen atendre dos meges. En els anys 1580, va tindre un greu reumatisme en els seus membres que la feya coixejar.

En maig de 1569, Isabel I va intentar mediar en la restauració de la seua neboda a canvi de garanties per a la religió protestant, pero una convenció celebrada en Perth va rebujar el tracte tallantment. María va entaular per llavors una relació epistolar en Thomas Howard, quart duc de Norfolk, l'únic duc anglés i primer d'Isabel I. Esperava poder casar-se en «el meu Norfolk», com li cridava, i ser lliure, sense mencionar que confiava que obtindria l'aprovació real per al seu nou matrimoni. Ademés, el comte de Leicester li va enviar una carta informant-li que, si conservava la fe protestant en Escòcia i es casava en Norfolk, els nobles anglesos la farien retornar al tro d'Escòcia i seria l'hereua llegítima de la seua prima en Anglaterra. En este punt, Norfolk i María es varen comprometre i ell li va enviar un anell de diamants. En setembre, Isabel I va descobrir les negociacions secretes i, enfurida, va fer que dugueren al duc de Norfolk a la Torre de Londres, a on va estar reclós entre octubre de 1569 i agost de 1570, mentres que María va ser traslladada novament a Tutbury en un nou carceler, Huntington. En maig de 1570 va ser novament duta a Chatsworth House, pero en el mateix periodo el papa Pío V va promulgar la bula Regnans in Excelsis («Regnant sobre les altures») que excomulgó a la reina d'Anglaterra i va lliberar d'obediència als súbdits catòlics.

Moray va ser assessinat en giner de 1570 i la seua mort va coincidir en una rebelió en el nort d'Anglaterra en la que alguns senyors locals varen organisar un pla de fuga per a lliberar a María, encara que ella no va participar en ell perque encara confiava en la possibilitat de que la seua prima, llavors rondant els quaranta anys, fadrina i sense hereus, la reinstalara en el tro. Estos #alçament varen convéncer a Isabel I de que María era una amenaça. Tropes angleses varen intervindre en la guerra civil escocesa i varen consolidar el poder de les forces antimarianas. Els principals secretaris anglesos —Francis Walsingham i William Cecil, lord Burghley— varen vigilar a la detinguda cuidadosadament en l'ajuda d'espias instalats en el seu círcul propenc. Cecil va visitar a María en el castell de Sheffield i li va presentar una llarga série d'artículs que establirien l'aliança entre ella i la seua prima. Els acorts varen incloure la ratificació del Tractat d'Edimburc, en la relativa renúncia al tro anglés per part de María; ademés, esta última no podria casar-se sense el consentiment de la seua tia. No obstant, el resultat va ser en va i, en la primavera de 1571, María va expressar, en una carta al comte de Sussex, que tenia poca confiança en la resolució dels seus problemes.

En agost de 1570, el duc de Norfolk va ser lliberat de la Torre i, poc despuix, va participar en una conspiració molt més perillosa que l'anterior. Un banquer italià, Roberto Ridolfi, va actuar com a intermediari entre el duc i María per a que abdós es casaren en el respal de potències estrangeres. De fet, en el pla, el duc d'Alba invadiria Anglaterra des dels Països Baixos Espanyols per a provocar un alçament dels catòlics anglesos, en el que Isabel I seria capturada i María ascendiria al tro junt en el seu futur consorte, qui provablement seria el governador dels Països Baixos i mig germà de Felipe II d'Espanya, Juan d'Àustria. Contaven en el respal del papa Gregorio XIII, pero ni Felipe II ni el duc d'Alba tenien intencions d'assistir al duc i ademés la rebelió en Anglaterra no estava garantisada. Isabel I, posada en alerta pel gran duc de Toscana, s'havia enterat fàcilment dels plans de Ridolfi, va descobrir el complot i va fer arrestar als conspiradores. Norfolk, detingut el 7 de setembre de 1571, va ser jujat en giner de 1572 i eixecutat el 2 de juny del mateix any. En el respal de la reina, el Parlament va presentar un proyecte de llei que impedia que María ascendira al tro anglés en 1572, encara que Isabel I es va negar inesperadament a donar el seu consentiment real. Es varen publicar les «cartes del cofre» en Londres per a desacreditar a la detinguda i varen continuar les trames centrades en ella. Despuix de la conspiració de Throckmorton de 1583, Walsingham va presentar en el Parlament els proyectes del «Víncul d'Associació» (Bond of Association) i la Llei per a la Seguritat de la Reina, que castigava en la mort a qualsevol que conspirara contra Isabel I i impedia que un successor putativo es beneficiara del seu assessinat. Donades les numeroses conjures en el seu nom, el «Víncul d'Associació» va resultar ser un precedent llegal clau per a la seua posterior sentència de mort; no era llegalment vinculant, pero va ser firmat per mils de persones, inclús la pròpia María.

En 1584, María va propondre una «associació» en el seu fill Jacobo VI i va anunciar que estava llista per a quedar-se en Anglaterra, que renunciaria a la bula d'excomunió del romà pontífex i es retiraria de l'escena política, en lo que supostament abandonaria les seues reclamacions sobre la Corona anglesa. Aixina mateix, es va oferir per a participar en una lliga ofensiva contra França. Sobre Escòcia, va propondre una amnistia general, va recolzar l'idea de que Jacobo VI devia casar-se en el consentiment d'Isabel I i, també, que no hi hauria cap canvi en assunts de religió. La seua única condició era l'immediata flexibilización de les condicions del seu captiveri. Jacobo VAIG VORE va estar d'acort en l'idea per un temps, pero després la va rebujar i va firmar un tractat d'aliança en Isabel I, en el que va abandonar a la seua mare. La reina anglesa també va refusar la «associació» perque no confiava que la seua prima cessara de conspirar contra ella durant les negociacions.

En febrer de 1585, l'espia galés William Parry va ser condenat a mort per conspirar en un intent d'assessinat d'Isabel I, sense que María ho sabera, encara que el seu propi agent Thomas Morgan estava implicat en la trama. Despuix d'açò, es urdió el cridat complot de Babington, el resultat de vàries confabulaciones en diferents propòsits, pero que en realitat era una trampa tendida per Francis Walsingham, el líder dels espies d'Isabel I, i els nobles anglesos contra María, ya que consideraven inevitable l'eixecució de la «monstruosa dragona escocesa». Des d'abril de 1585, María estava confinada en el castell de Tutbury, baixe la custòdia de Amias Paulet, un puritano «immune a l'encant» de la reina destronada i que, a diferència de Knollys i Shrewsbury, la trobava molesta i va fer lo possible per endurir les condicions del seu aïllament. Paulet llegia totes les cartes de María i també li impedia enviar-les secretament a través de les lavanderas; ademés, no tolerava que donara caritat als pobres, perque creïa que era una forma de congraciarse en el poble local. Va aplegar al punt de voler cremar-li un paquet que contenia «inmundicia abominable», a saber, rosaris i teles de seda en l'inscripció Agnus Dei («Corder de Deu»). Degut a que María no tolerava l'ambient malsano de Tutbury, varen decidir traslladar-la a una mansió solariega rodejada d'un fos en Chartley, residència del comte de Essex, a a on va aplegar en Nadal.

Gilbert Gifford, un mensager involucrat en el pla per a lliberar a María, a la seua tornada de França, va ser capturat per Walsingham i li va convéncer per a que treballara per a ell: una volta que Paulet va ser informat, Gifford va poder contactar a María, qui no havia rebut cartes des de l'any passat, i li va posar al tant d'una forma de contactar en els seus corresponsals francesos, sense que Paulet s'enterara. María dictava les seues cartes a la seua secretària, qui les codificava, les envolia en una bossa de cuiro i les insertava en els tapons de barrils de cervesa que abastien regularment al palau. Les cartes aplegaven a mans de Gifford en la propenca Burton i li les entregava a Paulet, qui les dessifrava i les enviava a Londres en Walsingham. Una volta copiades, Gifford les entregava a l'embaixador francés, qui les duya en si a Thomas Morgan, corresponsal de María en París.

D'esta manera, la falsa conspiració de Gifford per a lliberar a María es va trobar en un complot real d'uns jóvens cavallers anglesos catòlics. El líder d'este grup, que vea la reina escocesa com una màrtir, era Anthony Babington: el seu pla era matar a Isabel I i colocar a María en el tro. Babington, qui havia tingut contacte en Morgan en el passat, sense saber-ho havia caigut en la trampa de Walsingham. María, al no prestar tanta atenció a les intrigues de la noblea local, se sentia fòra de perill en Babington i Morgan; per això, va entrar en correspondència en Babington, qui el 14 de juliol li va enviar el pla de fuga i regicidi d'Isabel I. Walsingham, en la carta de Babington ya dessifrada, esperava la resposta de María, que usaria per a acusar-la d'alta traïció. María, confosa i indecisa sobre qué fer, va demanar opinió a la seua secretària, qui li va aconsellar que abandonara eixos plans, com sempre feya. Al final, María va decidir respondre i, el 17 de juliol, va escriure una carta en la que detallava les condicions de la seua lliberació, pero no va donar resposta al pla d'assessinat de la seua tia. D'esta forma, la seua complicitat no estava clara, raó per la que Phelippes, el descifrador de Walsingham, va agregar una posdata relativa a l'intent de regicidi. Dos dies despuix de l'enviament, la missiva estava en mans de Walsingham i Phelippes i, el 29 de juliol, va aplegar a Babington, qui va ser detingut el 14 d'agost i dut a la Torre de Londres, a on va confessar tot.

Juí

Una volta descoberts, els conspiradores varen ser torturats, jujats sumariamente i descuartizados. L'11 d'agost de 1586, María va ser arrestada mentres cavalcava i duta a la porta d'entrada de Tixall. En les missives interceptades des de Chartley, els captores estaven convençuts de que María havia ordenat l'intent d'assessinat de la seua tia. Sempre baixe custòdia de Paulet, va ser traslladada al castell de Fotheringhay en un viage de quatre dies, que va finalisar el 25 de setembre. Als juristes els va resultar difícil organisar el procés, ya que un sobirà estranger no podia ser jujat i, en tal cas, tindria que ser enviat a l'exili; varen buscar antecedents d'atres monarques processats en un tribunal, pero els resultats varen ser poc concloents: el desconegut Cayetano —tetrarca de l'época de Juliol César—, Licinio —cunyat de Constantino I—, Conradino de Suabia i Juana I de Nàpols. Tampoc contaven en suficients instruments llegals: de fet, en eixe moment, la llei disponia que un acusat anara jujat pels seus parells i estava clar que cap dels més alts lores anglesos era com la reina escocesa; ademés, la pròpia Isabel I no podia jujar-la. Al final, els juristes es varen basar en el fet de que el «crim» havia ocorregut en Anglaterra i, en este argument, varen poder procedir i establir un tribunal format pels nobles anglesos més importants.

En octubre es va crear el tribunal de trentassís nobles, entre ells Cecil, Shrewsbury i Walsingham, per a jujar a María pel delicte d'alta traïció, d'acort a la Llei per a la Seguritat de la Reina. Enardida, va negar els càrrecs i, al principi, va refusar sometre's al procés. Davant els embaixadors anglesos que la varen citar l'11 d'octubre, va dir: «¿Cóm és que la vostra senyora no sap que vaig nàixer reina? ¿Creeu que denigraré la meua posició, el meu estatus, la família de la que vinc, el chiquet que em succeirà, els reis i príncips estrangers els drets dels quals són calcigats en la meua persona, en acceptar tal requeriment? ¡No! ¡Mai! Per més torçut que semble, el meu cor és ferm i no sofrirà cap humiliació». Al sendemà, va rebre la visita d'una delegació de comissionats, entre ells Thomas Bromley, qui li va dir que, encara que protestara, era una súbdita anglesa i estava subjecta a les lleis d'Anglaterra i, per tant, devia presentar-se al juí, perque, en cas contrari, seria condenada in absentia. María es va estremir, va plorar i va rebatre el tracte de súbdita anglesa i que hauria preferit «morir mil voltes» abans que reconéixer-se com a tal, ya que estaria negant el dret diví dels reis i admetent la supremacia de les lleis angleses també des del punt de vista religiós. Finalment els va dir: «mireu vostres consciències i recordeu que el teatre mundial és més ampli que el regne d'Anglaterra».

Conscient de que irremediablement seria condenada a mort, va capitular el 14 d'octubre i en les seues cartes va comparar el procés en passages de la Passió de Crist. En el juí va protestar perque li varen negar la revisió de l'evidència, li varen llevar els seus documents i li varen impedir l'accés a un advocat, i va alegar que, en ser una reina ungida estrangera «consagrada per Deu», mai havia segut una súbdita anglesa i, per tant, no podia ser condenada per traïció. Despuix del primer dia del juí, cansada i afligida, va dir als seus sirvientes que se sentia com Jesús front als fariseos que cridaven «¡Fòra! ¡Fòra! ¡Crucifícalo!» (#cf. Plantilla:Bíblia). Al final del juí, va pronunciar davant els seus juges: «els meus senyors i cavallers, pose el meu cas en mans de Deu».

Va ser declarada culpable el 25 d'octubre i sentenciada a mort casi per unanimitat, llevat per un comissionat, lord Zouche, qui va expressar certa dissidència. No obstant, Isabel I va vacilar en el moment de firmar l'eixecució, inclús en el Parlament anglés pressionant per a complir la sentència, degut a que estava preocupada de que l'assessinat d'una reina estrangera assentara un precedent infame i temia les conseqüències, sobretot si, en venjança, Jacobo VI d'Escòcia, el fill de la condenada, organisara una aliança en les potències catòliques per a invadir Anglaterra. Al no soportar tanta responsabilitat, Isabel I va preguntar a Paulet, l'últim custodie de la seua neboda, si podria idear una manera clandestina de «acurtar la vida» de María per a evitar les conseqüències d'una eixecució formal, pero ell va rebujar fer-ho perque no faria «un naufragi de la meua consciència o deixar una taca tan gran en la meua humil descendència». L'1 de febrer de 1587, Isabel I va firmar la sentència de mort i la va confiar a William Davison, un conseller privat. El 3 de febrer, dèu membres del consell privat d'Anglaterra —convocats per Cecil sense el coneiximent de la reina— varen decidir complir immediatament en la sentència.

Eixecució

En Fotheringhay, la nit del 7 de febrer de 1587, varen comunicar a María la seua eixecució al sendemà. Va passar les últimes hores de la seua vida resant, repartint les seues pertinences entre el seu círcul propenc i escrivint el seu testament i una carta dirigida al rei de França. Mentrestant, es va erigir el cadalso en el gran saló del castell, de dos peus (0.6 m) d'altura i cobert en mants negres. Tenia dos o tres escalons i estava amoblat en el tajo, un coixí per a que s'agenollara i tres banquets, per a ella i els comtes de Shrewsbury i Kent, els qui varen estar presents durant l'eixecució. El verduc Bull i el seu ajudant es varen postrar davant ella i li varen demanar perdó, ya que era habitual que ho feren davant els sentenciats a mort; ella va respondre: «vos perdone en tot el meu cor, perque ara, espere, donareu fi a tots els meus problemes». Les seues sirvientas —Jane Kennedy i Elizabeth Curle— i els verducs la varen ajudar a llevar-se les penyores externes, que varen revelar un tontillo de vellut i un parell de mànegues marró carmesí, el color de la passió dels màrtirs catòlics, especialment elegit per ella perque volia morir com una màrtir catòlica davant els protestants anglesos, en un cosset negre satinado i adorns negres. Quan es desvistió, va somriure i va dir que «mai ningú [m'hi havia] preparat aixina... ni mai [m'hi havia] llevat la roba acompanyada». Kennedy li va cobrir els ulls en un vel blanc brodat en or. María es va agenollar sobre el coixí enfront del tajo, va colocar el seu cap damunt i va estendre els braços. Les seues últimes paraules varen ser: In manus tuas, Domine, commendo spiritum meum («En les teues mans, oh Senyor, encomane el meu esperit»; #cf. Plantilla:Bíblia).

El verduc no la va decapitar d'un tajo. El primer va roçar el coll i va caure sobre la part posterior del seu cap, mentres el segon colp va tallar el coll, llevat alguns tendons, que el verduc cercenó usant l'astral. Despuix, va alçar el cap i va declarar: «Deu salve a la reina» (God save the Queen). En eixe moment, els rulls castanys varen resultar ser una peluca i el cap va caure al sol, i va evidenciar que tenia pèl cano i molt curt. El nebot de Cecil, #present en l'eixecució, va informar al seu tio que els «llavis es varen agitar cap a dalt i avall un quarto d'hora en acabant de que varen tallar el cap» i que un gos menut, propietat de la reina, va eixir del seu amagatall entre les faldes, encara que el testic presencial Emanuel Tomascon no va incloure eixos detalls en el seu «informe exhaustiu». Els artículs que ella supostament va utilisar o va dur en la seua eixecució són de dubtosa procedència; els relats contemporàneus afirmen que la seua roba, el tajo i tot lo que va tocar la seua sanc varen ser cremats en el fumeral del gran saló per a evitar als caçadors de relíquies.

Quan Isabel I va saber lo que havia ocorregut, es va indignar i va afirmar que Davison havia desobedit les seues instruccions de no desvincular-se de l'orde i que el consell privat havia actuat sense la seua autorisació. Les vacilacions de la reina anglesa i les seues disposicions deliberadament vagues sugerixen una negació plausible per a tractar de no involucrar-se directament en l'eixecució de la seua prima. Davison va ser arrestat, reclós en la Torre de Londres i declarat culpable de conducta negligent, encara que va ser lliberat dèneu mesos en acabant de que Cecil i Walsingham intercediren en el seu nom.

La petició de María de ser enterrada en França va ser rebujada per Isabel I. El seu cos va ser embalsamado i colocat en un ataüt de plom protegit fins al seu sepeli, en una cerimònia protestant, en la catedral de Peterborough a finals de juliol de 1587. Les seues entranyes, extretes com a part del procés de embalsamamiento, varen ser enterrades en secret dins del castell de Fotheringhay. El seu cos va ser exhumat en 1612 per orde del seu fill Jacobo VI (Jacobo I en Anglaterra) per al seu inhumación en la abadia de Westminster, en una capella front a la tomba d'Isabel I. En 1867 es va obrir la tomba en un intent de determinar el lloc de descans del rei Jacobo I, qui va ser trobat en Enrique VII, pero molts dels seus uns atres descendents com —Isabel d'Bohemio, el príncip Ruperto del Rin i els fills d'Ana de Gran Bretanya— estaven enterrats en la cripta de María.

Llegat

Les opinions en el XVI es dividien entre reformadors protestants —com George Buchanan i John Knox—, que la vilipendiaron sense pietat, i apologistas catòlics —com Adam Blackwood—, que la varen alabar, varen defendre i varen elogiar. Despuix de la coronació del seu fill en Anglaterra, l'historiador William Camden va redactar una biografia autorisada i basada en documents originals, en la que va condenar les valoracions de Buchanan com supercherías i «va emfatisar en les males fortunes de María en lloc de la seua personalitat maligna». Les interpretacions divergents varen persistir en el XVIII: William Robertson i David Hume varen argumentar que les «cartes del cofre» eren verdaderes i que María era culpable d'adulteri i assessinat, mentres que William Tytler opinava lo contrari. En la segona mitat de el XX, l'obra Mary Queen of Scots d'Antonia Fraser va ser catalogada per Wormald com el treball «més objectiu [... i] lliure dels excessos d'adulació o atacs» que havien caracterisat a les biografies antigues; els seus contemporàneus Gordon Donaldson i Ian B. Cowan també varen produir treballs en redacció neutral. Jenny Wormald va concloure que la vida de María va ser un fracàs tràgic perque no va poder fer res front a les denúncies que li varen imputar; la seua opinió dissident contrastava en una tradició historiográfica posterior a Fraser en la que la reina escocesa era vista com un peó en mans de nobles confabuladores.

No existixen proves concretes de la seua complicitat en l'assessinat de Darnley o d'una conspiració en Bothwell; tals acusacions es varen basar en suposicions, per lo que la biografia de Buchanan ha segut desacreditada com una «fantasia casi plena». El corage de María en la seua eixecució va ajudar a establir la seua image popular com la víctima heròica de les tragèdias dramàtiques.

Genealogia

Família de María I d'Escòcia

Notes Referències Bibliografia (1900) Calendar of the state papers relating to Scotland and Mary, Queen of Scots 1547-1603 preserved in the public Record Office, the British Museum, and elsewhere in England (en en), Edimburg: General Register Office. OCLC 162545452. Bath, Michael (2008). Emblems for a queen: the needlework of Mary Queen of Scots (en en), Londres: Archetype. OCLC 232982780. ISBN 978-1-904-98236-4. Bingham, Caroline (1995). Darnley: a life of Henry Stuart, Lord Darnley, consort of Mary Queen of Scots (en en), Londres: Constable. OCLC 604439044. ISBN 978-0-094-72530-0. (1809) The state papers and letters of sir Ralph Sadler (en en), Edimburc: Archibald Constable and Co. OCLC 1015501369. Donaldson, Gordon (1974). Mary, Queen of Scots (en en), Londres: English Universities Press. OCLC 493456405. ISBN 978-0-340-12383-6. Fraser, Antonia (1994). Mary Queen of Scots (en en), Londres: Weidenfeld and Nicolson. OCLC 50017708. ISBN 978-0-297-17773-9. Guy (2004). "My heart is my own": the life of Mary Queen of Scots (en en), Londres: Fourth Estigues. OCLC 990416706. ISBN 978-1-841-15753-5. Labanov (1844). Lettres et memoires de Marie, Regne d'Ecosse (en fr), Londres: Charles Dolman. OCLC 457510101. Lewis (1999). The trial of Mary Queen of Scots: a brief history with documents (en en), Boston: Bedford/St. Martin's. OCLC 1014019438. ISBN 978-0-312-21815-7. Marshall (2006). Queen Mary's women: female friends, family, servants and enemies of Mary, Queen of Scots (en en), Edimburc: John Donald. OCLC 955877304. ISBN 978-0-859-76667-8. Marshall (2013). Mary, Queen of Scots (en en), Edimburc: National Museums of Scotland. OCLC 921029947. ISBN 978-1-905-26778-1. Read, Conyers (1909). The Bardon papers: documents relating to the imprisonment and trial of Mary, Queen of Scots (en en), Londres: Royal Historical Society. OCLC 163238219. Swain, Margaret (1973). The needlework of Mary Queen of Scots (en en), Nova York: Van Nostrand Reinhold. OCLC 714108. ISBN 978-0-442-29962-0. Warnicke, Retha M (2006). Mary Queen of Scots (en en), Nova Yorl: Routledge. OCLC 728078078. ISBN 978-0-415-29182-8. Weir, Alison (2008). Mary, Queen of Scots and the murder of Lord Darnley (en en), Londres: Random House. OCLC 226280149. ISBN 978-0-099-52707-7. Wilkinson, Alexander S (2004). Mary Queen of Scots and French public opinion, 1542–1600 (en en), Basingstoke: Palgrave Macmillan. doi:10.1057/9780230286153. OCLC 754994984. ISBN 978-0-230-28615-3. Williams (1964). Thomas Howard, Fourth Duke of Norfolk (en en), Londres: Barrie and Rockliff. OCLC 765694. Wormald, Jenny (1988). Mary, Queen of Scots (en en), Londres: George Philip. OCLC 801245710. ISBN 978-0-540-01131-5. Enllaços externs Biografia oficial en el lloc web de la família real britànica (en inglés). Referències