Tragèdia
La tragèdia és una forma lliterària, teatral o dramàtica del llenguage solemne, que els seus personages protagónicos són ilustres i es veuen enfrontats de manera misteriosa, invencible i inevitable, a causa d'un error fatal o condició de caràcter (la cridada hamartia) contra un destí fatal ‘[fatum]', fat o sino els deus, generant un conflicte que el seu final és irremediablement trist: la destrucció de l'héroe protagoniste, qui mor, enfollix o mai li'l torna a vore.
Etimologia i concepte
[editar | editar còdic]El terme procedix de la veu grec tragoedia o “vora de l'macho cabrío” (τραγῳδία, paraula composta de τράγος “moltó” i ᾠδή “cançó”) i aludix a la cançó dels grecs atenienses que era entonada procesionalmente en honor del deu Dioniso en les seues festes Dionisias.
El gènero es definix com una obra dramàtica d'assunt terrible i desenllaç funesto en la que intervenen personages ilustres o heròics, i ampra un estil de llenguage sublim o solemne. Aristóteles, en la seua Poètica, va deixar la primera definició del terme:
Les tragèdies acaben generalment en la mort, l'exili o en la destrucció física, moral i econòmica del personage principal, qui s'enfronta a un conflicte insoluble que li obliga a cometre un error fatal o hamartia en intentar "fer lo correcte" en una situació en la que lo correcte simplement no pot fer-se. L'héroe tràgic és sacrificat aixina a eixa força que se li impon, i contra la qual es rebela en orgull insolent o hybris.
També existix un tipo de tragèdia de sublimació, en les que el personage principal és mostrat com un héroe que desafia les adversitats en la força de les seues virtuts, guanyant-se d'esta manera l'admiració de l'espectador, com és el cas de Antígona de Sófocles.
La tragèdia va nàixer com a tal en Grècia en les obres de Tespis i Frínico, i es va consolidar en la tríade dels grans tràgics del classicisme grec: Esquilo, Sófocles i Eurípides. Les tragèdies clàssiques es caracterisen, segons Aristóteles, per generar una catarsis en l'espectador.[1]
Evolució
[editar | editar còdic]Tragèdia grega
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Tragèdia grega.
La tradició atribuïx a Tespis la primera composició tràgica, pero a penes es conserven restants de les seues obres. Despuix, entre atres autors, varen destacar i varen fer evolucionar la tragèdia, per orde cronològic, Esquilo, Sófocles i Eurípides.[2]
Aristóteles en el seu Poètica senyala sobre les parts de la tragèdia es dividixen en pròlec, episodi, èxodo i la part del cor, que es dividix al mateix temps en párodo i estásimo. El pròlec precedix al párodo del cor. Despuix vénen sèt episodis entrellaçats per cada estásimo per a concloure en l'èxodo, intervenció del cor que no és cantada. Sobre el estásimo, és una vora de cor sense anapesto ni troqueo.
- Pròlec: Segons Aristóteles és lo que antecedix a l'entrada del cor. Les característiques generals són: es dona l'ubicació temporaria i s'unix el passat de l'héroe en el present; poden participar tres actors pero solament parlen dos i l'atre està mut o pot ser un monòlec. Se li informa a l'espectador el perqué del castic que va a rebre l'héroe i en esta part no intervé el cor.
- Párodos: vores a càrrec del cor durant l'entrada pel párodo esquerre presidit per un flautiste. En esta part es realisa una vora lírica, es donen danses d'alvanç i reculada; s'utilisa el dialecte dòric (més adequat a les vores corals per la seua musicalidad).
- Episodis: poden ser fins a cinc, hi ha diàlec entre el cor i els personages o entre personages; és la part més important per ser la dramàtica per excelència i expressa el pensament i idees del personage. Dins dels episodis es poden trobar els agones, els quals són passages en els que el protagoniste s'enfronta dialécticamente en un atre personage.
- Estásimo: és la part lírica-dramàtica a on l'autor expressa les seues idees polítiques, filosòfiques, religioses, etc.; hi ha de tres a cinc, és la segona entrada del cor i en esta part no dansa. Els episodis són sempre separats pels estásimos. Estos mateixos poden estar dividits en estrofes i antiestrofas, les quals són sempre pronunciades pel cor, encara que en la festivitat grega antiga, les antiestrofas eren dites per un Corifeo (un representant del cor).
- Èxodo: és la part final de la tragèdia, hi ha vores líriques i dramàtics, l'héroe reconeix el seu error i és castigat (a voltes en la mort) pels deus, sofrint el pathos i moltes voltes convertint-se en el pharmakon (el remei per al mal). És ací a on apareix l'ensenyança moral. L'èxodo, com els estásimos, sempre ho pronuncia el cor o el Corifeo.[3]
Tragèdia llatina
[editar | editar còdic]La primera tragèdia llatina la va compondre Livio Andrónico i es va representar en la vella Roma en l'any 514 de la seua fundació (240 a. C.) en temps del consulat de Cayo Claudio Centón i M. Sempiterno, uns cent xixanta anys despuix de la mort de Sófocles i Eurípides i doscents vint anys abans de la de Virgilio. Influenciat per Ennio, Pacuvio i Accio, Séneca va compondre ya en l'Edat d'argent de la lliteratura llatina onze tragèdies que s'han conservat i varen influir poderosament el teatre en llengua vulgar de la Renaixença i el Barroc; destaca en especial l'inspirada en la tragèdia homònima de Sófocles, Fedra.[4]
Tragèdia moderna
[editar | editar còdic]La tragèdia moderna va sorgir en l'época del Renaixença i per traduccions o imitacions de l'antiguetat. Cert que es troben alguns ensajos en llengua vulgar, sobretot, en Grècia, des dels XIII a el XVI pero és indubtable que la primera tragèdia regular és Sofonisba, composta per Gian Giorgio Trissino[5] i representada en Roma en 1515. En 1552, el poeta Jodelle, el primer en França, va fer representar la tragèdia de la seua invenció Cleopatra captiva. Robert Garnier[6] (1544-1590), Alexandre Hardy[7] i Jean Mairet varen seguir el seu eixemple fins que en 1635 va aparéixer Corneille, en la seua primera tragèdia, Medea,[8] seguint-li despuix Racine que va elevar a la perfecció el restaurat gènero. Entre els autors moderns que més s'han distinguit en la tragèdia cal citar:
- En Espanya a Lope de Vega (El cavaller d'Olmedo, El castic sense venjança) i Calderón de la Barca (El príncip constant, El mege de la seua honra, La filla de l'aire) que varen compondre verdaderes tragèdies a pesar de titular-les comèdies. També a Quintana, Cienfuegos, Horta, Jovellanos, Francisco Martínez de la Rosa, Manuel Tamayo i Baus, Benito Pérez Galdós. En el XX destaquen especialment Miguel de Unamuno (L'atre) Federico García Lorca (Mariana Pineda, Bodes de sanc, La casa de Bernarda Alba) i Antonio Buero Vallejo (En l'ardent obscuritat, El tragaluz, Les meninas, La fundació).
- en França, Corneille i Racine, ademés de Crebillon, Voltaire, Lemercier,[9] Casimir Delavigne.
- en Itàlia, Metastasio, Alfieri i D'Annunzio.
- en Anglaterra, Shakespeare, Ben Jonson, Marlowe, Otway, Dryden, Addison.
- en Alemània i Àustria, Goethe, Schiller, Grillparzer.
- en Dinamarca, Johannes Ewald.
- en Mèxic a Sergio Magaña, Rodolfo Usigli i Héctor Encert.
Teories
[editar | editar còdic]Definir la tragèdia no és una qüestió senzilla, i existixen moltes definicions, algunes de les quals són incompatibles entre sí. Oscar Mandel, en A Definition of Tragedy (1961), va contrapondre dos formes essencialment distintes d'aplegar a una definició. El primer és el que denomina derivativo, en el que es pensa que la tragèdia és l'expressió d'un ordenament del món; "en lloc de preguntar-se qué expressa la tragèdia, la definició derivativa tendix a preguntar-se qué s'expressa a través de la tragèdia". La segona és la forma substantiva de definir la tragèdia, que partix de l'obra d'art que se supon conté l'ordenació del món. Els crítics substantius "s'interessen pels elements constitutius de l'art, més que per les seues fonts ontològiques". Reconeix quatre subclasses: a. "definició per elements formals" (per eixemple, les supostes "tres unitats"); b. "definició per situació" (quan es definix la tragèdia, per eixemple, com "l'exhibició de la caiguda d'un home bo"); c. "definició per direcció ètica" (quan el crític es preocupa pel significat, per el "efecte intelectual i moral"); i d. "definició per efecte emocional" (i per el "efecte moral"). "definició per efecte emocional" (i cita la "exigència de pietat i temor" d'Aristóteles).[10]
Aristóteles
[editar | editar còdic]Aristóteles va escriure en la seua obra Poètica que la tragèdia es caracterisa per la serietat i implica a una gran persona que experimenta una inversió de desgràcia (Peripeteia). La definició d'Aristóteles pot incloure un canvi de fortuna de mala a bona com en Euménides'], pero diu que és preferible el canvi de bona a mala com en Edipo Rei perque açò induïx pietat i por en els espectadors. La tragèdia dona lloc a una catarsis (neteja emocional) o curació per al públic a través de la seua experiència d'estes emocions en resposta al sofriment dels personages del drama.
Segons Aristóteles, «l'estructura de la millor tragèdia no deu ser simple, sino complexa i que represente incidents que desperten por i pietat -puix això és peculiar d'esta forma d'art»[11]. Esta inversió de la fortuna deu ser causada per la hamartia de l'héroe tràgic, que a sovint es traduïx com un defecte de caràcter, o com un error (ya que l'etimologia grega original es remonta a hamartanein, un terme deportiu que es referix a un arquero o llançador de llances que pert el seu objectiu).[12] Segons Aristóteles, "La desgràcia és provocada no per un vici o depravació [general], sino per algun error o fragilitat [particular]. " [13] El revés és el resultat inevitable pero imprevist d'alguna acció realisada per l'héroe. També és un error pensar que este revés pot ser provocat per un poder superior (per eixemple, la llei, els deus, el fate o la societat), pero si la caiguda d'un personage és provocada per una causa externa, Aristóteles ho descriu com un desventura i no com una tragèdia.[14]
Ademés, l'héroe tràgic pot conseguir alguna revelació o reconeiximent (anagnórisis--"conéixer de nou" o "tornar a conéixer" o "conéixer a través de") sobre el destí humà, el destí i la voluntat dels deus. Aristóteles denomina este tipo de reconeiximent "un canvi de l'ignorança a la consciència d'un víncul d'amor o odi".
En Poètica, Aristóteles va donar la següent definició en grec antic de la paraula "tragèdia" (τραγῳδία):[15]
- La tragèdia és una imitació d'una acció que és admirable, completa (composta d'una introducció, una part mija i un final), i posseïx magnitut; en llenguage fet plaenter, cada una de les seues espècies separades en diferents parts; representada per actors, no a través de la narració; efectuant a través de la pietat i la por la purificació de tals emocions.
L'us comú de la tragèdia es referix a qualsevol història en un final trist, mentres que per a ser una tragèdia aristotèlica la història deu ajustar-se al conjunt de requisits establits per la Poètica. Segons esta definició, el drama social no pot ser tràgic perque en ell l'héroe és víctima de circumstàncies i incidents que depenen de la societat en la que viu i no de les compulsiones interiors -sicològiques o religioses- que determinen el seu progrés cap al autoconocimiento i la mort.[16] No obstant, #lo que constituïx exactament una "tragèdia" és una qüestió freqüentment debatuda.
Segons Aristóteles, hi ha quatre espècies de tragèdia:
1. Complexa, que implica Peripècia i Descobriment.
2. Sofriment, tragèdies de tal naturalea poden vore's en les històries mitològiques gregues de Áyaxes i Ixiones
3. Caràcter, tragèdia de caràcter moral o ètic. Tragèdies d'esta naturalea es poden trobar en Phthiotides i Baralle
4. Espectàcul, la de tema semblat a l'horror. Eixemples d'esta naturalea són Fórcides i Prometeo
Hegel
[editar | editar còdic]G.W.F. Hegel, el filòsof alemà més famós pel seu enfocament dialèctic de la epistemologia i l'història, també va aplicar dita metodologia a la seua teoria de la tragèdia. En el seu ensaig "Hegel's Theory of Tragedy", A.C. Bradley va presentar per primera volta al món anglosaxó la teoria de Hegel, que Bradley va denominar la "colisió tràgica", i va contrastar en les nocions aristotèliques de el "héroe tràgic" i el seu "hamartia" en anàlisis posteriors de la trilogia de la Oresteia de Esquilo i de la Antígona de Sófocles.[17] El propi Hegel, no obstant, en el seu seminal "La Fenomenologia de l'Esperit" defén una teoria més complicada de la tragèdia, en dos branques complementàries que, encara que impulsades per un únic principi dialèctic, diferencien la tragèdia grega de la que seguix a Shakespeare. Les seues últimes conferències formulen tal teoria de la tragèdia com un conflicte de forces ètiques, representades per personages, en l'antiga tragèdia grega, pero en la tragèdia shakesperiana el conflicte es presenta com un de subjecte i objecte, de personalitat individual que deu manifestar passions autodestructivas perque solament tals passions són lo prou fortes per a defendre a l'individu d'un món extern hostil i caprichós:
- Els héroes de la tragèdia clàssica antiga es troben en situacions en les que, si es decidixen fermament a favor de l'únic pathos ètic que solament convé al seu caràcter acabat, deuen entrar necessàriament en conflicte en el poder ètic igualment [gleichberechtigt] justificat que se'ls enfronta. Els personages moderns, en canvi, es troben en un cúmul de circumstàncies més accidentals, dins de les quals un podria actuar d'esta o aquella manera, de modo que el conflicte, encara que ocasionat per condicions prèvies externes, seguix estant essencialment arrelat en el caràcter. Els nous individus, en les seues passions, obedixen a la seua pròpia naturalea... simplement perque són lo que són. Els héroes grecs també actuen d'acort en l'individualitat, pero en la tragèdia antiga tal individualitat és necessàriament... un pathos ètic autònom... En la tragèdia moderna, no obstant, el caràcter en la seua peculiaritat decidix d'acort en els desijos subjectius... de tal manera que la congruència del caràcter en l'objectiu ètic exterior ya no constituïx una base essencial de la bellea tràgica...[18]
Els comentaris de Hegel sobre una obra en particular poden elucidar millor la seua teoria: "Vist externament, la mort de Hamlet pot vore's com provocada accidentalment... pero en l'ànima de Hamlet comprenem que la mort ha aguaitat des del principi: el banc d'arena de la finitud no pot bastar al seu dolor i tendrea, a tal pena i nàusea davant totes les condicions de la vida... sentim que és un home a qui l'oix interior casi ha consumit molt abans de que la mort li sobrevinga des de fòra".[19]
Vejau també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Catarsis». www.filosofia.org. Consultat el 18 de maig de 2020.
- ↑ «Descobrix les CARACTERÍSTIQUES de la tragèdia grega - ¡¡RESUM!!» (en és). unprofesor.com. Consultat el 18 de maig de 2020.
- ↑ Diccionari enciclopèdic popular ilustrat Salvat (1906-1914).
- ↑ Phaedra (Seneca)
- ↑ Gian Giorgio Trissino
- ↑ Robert Garnier
- ↑ fr:Alexandre Hardy
- ↑ Médée (Corneille)
- ↑ Népomucène Lemercier
- ↑ Mandel, Oscar (1961). A Definition of Tragedy, New York: New York University Press, pp. 10-11.
- ↑ Aristóteles, 1932, Secció 1452b.
- ↑ Rorty, Amelie Oksenberg (1992). Essays on Aristotle's Poetics, Princeton University Press, p. 178.
- ↑ Poètica, Aristóteles
- ↑ Aristóteles, 1932, Secció 1135b.
- ↑ Aristóteles, 1932, Secció 1449b.
- ↑ Chiari, J. (1965). Fites del drama contemporàneu, London: Jenkins, p. 41.
- ↑ Bradley , 2007, pp. 114-56.
- ↑ Hegel , 1927, pp. 567-8.
- ↑ Hegel , 1927, p. 572.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]Erro al crear miniatura: Tragèdia en el Viccionari. Plantilla:RAER
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Tragedia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.