Regne d'Anglaterra
El Regne d'Anglaterra (Plantilla:Lang-en) va ser un Estat sobirà ubicat al sur de la Gran Bretanya, el territori de la qual corresponia a les actuals nacions constitutives d'Anglaterra i Gales. Va tindre existència des de 927, quan es varen unir els regnes de la heptarquía anglosaxona, fins a 1707, any del seu unió en el Regne d'Escòcia per a formar el Regne de Gran Bretanya. Entre 1649 i 1660 va ser una república en el nom de Mancomunidad d'Anglaterra.
El 12 de juliol de 927, el rei Athelstan de la casa de Wessex, va unificar als regnes anglosaxons prenent el títul de "rei de tota Britania" (Rex Totius Britanniae).[1] En 1016, el regne va formar part del cridat Imperi de la mar del Nort, l'unió personal de Noruega, Dinamarca i Anglaterra baixe el sobirà Canuto el Gran; qui va anar el primer en prendre el títul de "Rei d'Anglaterra" (Rex Anglie). Baix Hardicanuto, el seu successor, el regne va tornar al poder de la casa de Wessex, solament per a ser conquistat, en 1066, pels normandos al mando de Guillermo el Conquistador. Este fet va dur al trasllat de la residència real de Winchester a Westminster, en la qual cosa la ciutat de Londres es va convertir en la capital i principal centre comercial del regne.[2]
A partir de llavors, el regne va ser regit per les cases normanda (1066–1154), Plantagenet (1154–1485), Tudor (1485–1603) i Estuardo (1603–1707) en un interregne republicà, baixe el govern d'un Lord Protector, entre 1649 i 1660. A partir del regnat de Juan sense Terra (1199–1216) el títul del monarca va passar a ser "Rei d'Anglaterra" (Rex o en el cas de ser dòna Regina Anglie) i des de 1604 el rei Jacobo I va usar el títul en anglés de "Rei de Gran Bretanya" (King of Great Britain) encara que el mateix no va ser reconegut pels parlaments d'abdós regnes.
En 1284, Eduardo I va conquistar Gales i ho va incorporar al regne. A partir de la década de 1340, els reis d'Anglaterra varen reivindicar el seu re dret a la corona de França, #lo que va conduir a la guerra dels Cent Anys; en 1455, els anglesos ya no posseïen territoris en França, llevat Calais, pero varen mantindre el títul de reis de França fins a 1801. Despuix dels disturbis de la guerra de les Dos Roses, la dinastia Tudor es va afirmar en el poder. En Enrique VIII es va crear una iglésia nacional, independent de Roma i baix la seua filla Isabel I (1558–1603) el regne va viure una época de prosperitat i esplendor cultural coneguda com "Época isabelina".
Des del regnat de Jacobo I en 1603, la dinastia Estuardo va governar Anglaterra en unió personal en Escòcia i Irlanda. Baixe els Estuardo, el regne es va sumir en la guerra civil, que va culminar en l'eixecució de Carlos I en 1649 i l'instauració d'un govern republicà. La monarquia va ser restaurada en 1660, pero la Guerra Civil havia assentat el precedent de que un monarca anglés no podia governar sense el consentiment del Parlament. Este concepte es va establir llegalment com a part de la Gloriosa Revolució de 1688, la qual va sancionar la Declaració de Drets, que establix certs drets civils bàsics i a partir de la qual molts consideren que apareix el primer país lliure modern.[3] A partir d'este moment, el regne d'Anglaterra, aixina com el seu estat successor, el Regne Unit, va funcionar de fet com una monarquia parlamentària. L'1 de maig de 1707, segons els térmens de les Actes d'Unió de 1707, els regnes d'Anglaterra i Escòcia es varen unir per a formar el Regne de Gran Bretanya.[4][5]
[[Categoria:Regne d'Anglaterra ]]
- ↑ Rory Naismith, Martin Allen, Elina Screen (2014). Early Medieval Monetary History: Studies in Memory of Mark Blackburn, Ashgate Publishing, p. 35.
- ↑ London, 800–1216: The Shaping of a City, "...rivalry between City and government, between a commercial capital in the City and the political capital of lleve a different empire in Westminster.", accessed November 2013.
- ↑ Steven Pincus (2009). 1688: The First Modern Revolution. Yale University Press. ISBN 978-0-300-15605-8
- ↑ Acts of Union 1707 parliament.uk, accessed 27 January 2011
- ↑ Making the Act of Union 1707 scottish.parliament.uk, accessed 27 January 2011 [1] archivat en Wayback Machine.