Ricardo I d'Anglaterra

Archiu:Richard I of England in the Brief Abridgement of the Chronicles of England.jpg

Ricardo I d'Anglaterra

Ricardo I d'Anglaterra (n. Palau de Beaumont, Oxford, 8 de setembre de 1157-Châlus, Limousin, França, 6 d'abril de 1199), conegut com Ricardo Cor de #León (en francés Richard Cœur de Lion, en anglés Richard the Lionheart, en alemà ‘‘‘Richard Löwenherz’‘‘, en occità Ricar Còr de Leon), per la seua reputació com a gran líder militar i guerrer, va ser rei d'Anglaterra entre 1189 i 1199, sent el tercer fill del rei Enrique II d'Anglaterra i de Leonor d'Aquitània i, per lo tant, no s'esperava que es convertira en rei, pero els seus dos germans majors varen fallir abans que el seu pare. També va governar com duc de Normandia, Aquitània i Vasconia, Senyor de Chipre, Comte de Poitiers, Anjou, Maine i Nantes, i va ser senyor suprem de Bretanya en vàries ocasions durant el mateix periodo.

Per a l'edat de 16 anys, Ricardo havia pres ya el mando del seu propi eixèrcit i va sofocar rebelions en Poitou contra el seu pare. Ricardo va ser un important comandant cristià durant la Tercera creuada, en campanyes en Sicília i Chipre en el camí, despuix de la partida de Felipe II de França i conseguint vàries victòries contra el seu homòlec musulmà, Saladino, si be va negociar un tractat de pau i va posar fi a la campanya sense recuperar Jerusalem. Al regrés de Terra Santa va caure presoner de Leopoldo V, duc d'Àustria. No obstant, també és conegut per haver construït el castell Gaillard en Els Andelys, Normandia. Este castell va ser erigit entre 1196 i 1198 per a detindre al rei de França en la seua ruta cap a Rouen. La fortalea domina majestuosament la vora dreta del riu Sena i simbolisa la potència del ducado de Normandia.

En la seua época, el trobador Bertran de Born ho va malnomenar «Òc i senar» ('sí i no'). Ricardo parlava provablement tant francés com occità. Va nàixer en Anglaterra, a on va passar la seua infància, si be, abans de convertir-se en rei, va viure la major part de la seua vida adulta en el ducado d'Aquitània, en el suroest de França. Despuix d'ascendir al poder, va passar molt poc temps, tal volta tan sol sis mesos, en Anglaterra. Durant el seu regnat, solament va visitar Anglaterra en dos ocasions: les corresponents a les seues dos #coronació. La major part del seu regnat ho va passar en creuades, en captiveri o defenent les seues terres en França. En lloc de considerar el seu regne com una responsabilitat que requeria la seua presència com a #gobernant, s'ha assumit generalment que preferia usar-ho simplement com una font d'ingressos per a recolzar als seus eixèrcits. No obstant, els seus súbdits ho veen com un héroe piadós. Seguix sent un dels pocs reis d'Anglaterra recordat més comunament pel seu epítet que pel seu número regnal i és una figura icònica perdurable tant en Anglaterra com en França.

Biografia

Era el segon fill varó d'Enrique II d'Anglaterra i Leonor d'Aquitània, germà menor, per part materna, de María de Champaña i d'Alix de França. També era germà menor de Guillermo, comte de Poitiers, d'Enrique el Jove i de Matilde d'Anglaterra, duquesa de Sajonia, aixina com germà major de Godofredo, duc de Bretanya, de Leonor, regna consorte i regente de Castella, de Juana d'Anglaterra i de Juan sense Terra. El seu germà Guillermo va morir ans que naixquera Ricardo. Per ser un fill menor del rei Enrique, no s'esperava que Ricardo ascendira al tro. Ricardo tenia aixina mateix dos miges germanes del matrimoni de la seua mare en Luis VII de França, María i Alix.

Encara que va nàixer en Anglaterra —en el Palau de Beaumont, Oxford—, era, com la major part de la família real, essencialment normando. A sovint es representa a Ricardo com el fill favorit de la seua mare. El seu pare era angevino-normando i bisnieto de Guillermo el Conquistador. L'historiador contemporàneu Ralph de Diceto va rastrejar el linaje de la seua família des de Matilde d'Escòcia fins als reis anglosaxons d'Anglaterra i Alfredo el Gran, i des d'allí la llegenda els va vincular en Noé i Woden. Segons la tradició familiar angevina, hi havia inclús «sanc infernal» en la seua ascendència, i s'afirmava que descendia del fada o dimoni femení Melusina.

Mentres el seu pare visitava els seus dominis des d'Escòcia fins a França, Ricardo va passar provablement la seua infància en Anglaterra. La seua primera visita registrada al continent europeu va ser en maig de 1165, quan la seua mare ho va dur a Normandia. El seu nodriça va ser Hodierna de St. Albans, a qui li va donar una generosa pensió despuix de fer-se rei. Poc se sap sobre l'educació de Ricardo. Encara que va nàixer en Oxford i es crie en Anglaterra fins a complir els huit anys, s'ignora fins a quin punt parlava o entenia l'anglés; era un home educat que escrivia poesies en limosín (lenga d'òc) i en francés.Es dia que era molt atractiu, en un cabell entre pelirrojo i ros, ulls clars i tez pàlida. Segons pareix, tenia una estatura superior a la mija: 1.96 m. No obstant, no es coneix la seua estatura exacta perque els seus restants s'havien perdut ya en temps de la Revolució francesa.

Despuix del distanciament entre els seus pares, va permanéixer en la seua mare Leonor i va ser investit en el títul de duc d'Aquitània en 1168 i nomenat comte de Poitiers en 1172. Simultàneament, el seu germà major, Enrique el Jove, va ser coronat com a «segon» rei d'Anglaterra, associat i subordinat al seu pare.

Des de primerenca edat va semblar tindre habilitats polítiques i militars destacades i es va tornar notori per la seua valentia i disposició al combat, lliurant dures campanyes per a controlar les rebelions dels nobles en el seu propi territori. Com els seus germans, Ricardo desafiava constantment l'autoritat del seu pare i el seu sentit de responsabilitat es tornava qüestionable.

Tumult contra Enrique II

En 1170 el seu germà major Enrique el Jove va ser coronat «segon rei» o corey, sent ademés designat comte d'Anjou, com Enrique III (1170-1183), pero els historiadors ho solen cridar Enrique el Jove, per a no confondre-ho en el seu nebot del mateix nom, Enrique III d'Anglaterra.

En 1173, junt en els seus germans Enrique el Jove i Godofredo, recolzats per la seua mare, Ricardo es va sublevar contra el seu pare, planejant destronar-ho i deixar a Enrique el Jove com l'únic rei d'Anglaterra. Una raó de major pes per a les seues desavenències va ser que la seua promesa, Adela de França, acabara com a amant del seu pare, per lo que era impossible el seu matrimoni en ella. En este primer enfrontament, Enrique II s'impon als seus fills i a Leonor d'Aquitània, tancant a esta.

Enrique II va invadir Aquitània en dos ocasions. A l'edat de dèsset anys, Ricardo va ser l'últim dels seus germans en mantindre's en contra del seu pare; finalment, es va negar a barallar en ell front a front i li va demanar perdó. En 1174, despuix del tumult fallanc, Ricardo va prestar jurament de llealtat al seu pare.

Encara que estava aplacat pel títul de comte de Poitou, Ricardo volia més. Pero Enrique II refusava confiar als seus fills cap recurs que estos pogueren usar en contra seua, per raons òbvies.

Despuix del fracàs de derrotar al seu pare, Ricardo es va concentrar en sofocar les rebelions internes dels nobles d'Aquitània, especialment en el territori de Gasconya. La creixent crueltat del seu regnat va dur a un tumult major en 1179. Els rebels esperaven destronar a Ricardo i varen demanar ajuda als seus germans Enrique i Godofredo. El punt d'inflexió va ocórrer la primavera de 1179 en la Vall de Charanta. La fortalea de Taillebourg estava extremadament ben defesa i es considerava inexpugnable. El castell estava rodejat per un penya-segat en tres dels seus costats i contava en el quarto en una paret de tres capes. Ricardo va destruir i va saquejar primer les granges i terres al voltant de la fortalea, deixant als seus defensors sense reforços o eixida. Els habitants de la fortalea tenien tanta por de Ricardo en eixe punt que varen deixar la seguritat del seu castell i varen atacar a Ricardo fòra de les seues muralles. Ell va ser capaç de subyugar a l'eixèrcit i després va seguir als defensors dins de les portes obertes, a on fàcilment va prendre el castell en dos dies. La seua victòria en Taillebourg va dissuadir a molts barons dels seus pensaments de rebelió i els va forçar a declarar-se lleals a ell. Açò també li va valdre a Ricardo la reputació d'un hàbil comandant militar.

En 1181 i 1182, Ricardo va fer front a una rebelió sobre la successió del comtat d'Angulema. Els seus opositors es varen tornar a Felipe II de França per a demanar el seu respal, i la lluita es va estendre cap a Limousin i Périgord. Ricardo va ser acusat de crueltat (incloent la violació) contra els seus objectius: «Ell va prendre per la força a les senyores, filles i parents dels seus hòmens lliures i les va fer els seus concubinas. I després d'haver extinguit l'ardor de la seua luxúria en elles, va tirar mà dels seus soldats para lo mateix». No obstant, en el respal del seu pare i d'Enrique el Jove, va tindre èxit sobre el vescomte Aimar V de Llemoges i el comte Elie de Périgord.

En acabant de que Ricardo sofocara la rebelió dels barons, va tornar a desafiar al seu pare pel tro. Entre 1180 i 1183 va créixer la tensió entre Enrique i Ricardo; com a rei, Enrique ordenava a Ricardo prestar-li homenage a Enrique el Jove, pero Ricardo es negava. Finalment, en 1183, Enrique el Jove i Godofredo, duc de Bretanya, varen invadir Aquitània en un intent de sometre a Ricardo. Els barons d'este últim es varen unir en el fragor i es varen tornar en contra del seu duc. No obstant, l'eixèrcit de Ricardo va ser capaç de repelir als eixèrcits invasores i va eixecutar als presoners. El conflicte va tindre una breu pausa en juny de 1183, quan va morir Enrique el Jove. Pero Enrique II es va afanyar a donar permís al seu fill menor, Juan d'Anglaterra, a invadir Aquitània. En la mort d'Enrique el Jove, Ricardo quedava com el germà major i hereu de la Corona anglesa, pero va continuar combatent al seu pare.

A l'objecte de reforçar la seua posició, Ricardo es va aliar en 1188 en Felipe II, fill del exmarido de Leonor, Luis VII de França, i de la seua tercera dòna, Adela de Champaña. Roger de Hoveden va escriure:

En retribució a l'ajuda de Felipe contra el seu pare, Ricardo promet concedir-li els seus drets sobre Normandia i Anjou. Ricardo presta homenage a Felipe en novembre del mateix any. Quan apleguen novetats de la batalla de Hattin, pren la creu en Tours, acompanyat d'atres nobles francesos.

En 1188, Enrique II planeja concedir-li Aquitània al seu fill menor, Juan. A l'any següent, Ricardo tracta de prendre el tro d'Anglaterra per a sí mateixa, unint-se a l'expedició de Felipe contra el seu pare. El 4 de juliol de 1189, les forces de Ricardo i Felipe derroten a l'eixèrcit d'Enrique en Ballans.

Enrique, en el consentiment de Juan, acorda nomenar a Ricardo com el seu successor. El 6 de juliol Enrique II mor en Chinon i Ricardo I es convertix en rei d'Anglaterra, duc de Normandia i comte d'Anjou. Roger de Hoveden afirma que el cos d'Enrique va sagnar pel nas en presència de Ricardo, lo que es va prendre com un signe de que Ricardo havia causat la seua mort. Va ser coronat oficialment com a duc el 20 de juliol i com a rei en l'abadia de Westminster el 3 de setembre

Regnat

Violència antisemita

Quan Ricardo I va ser coronat rei d'Anglaterra, va excloure a tots els judeus i les dònes de la cerimònia (aparentment perque la seua coronació no era merament com a rei, sino també com creuat), pero alguns líders judeus varen aplegar a presentar regals al nou rei. Segons Ralf de Diceto, els cortesanos de Ricardo varen despullar i varen flagellar als judeus i després els varen tirar de la cort. Quan es va estendre el rumor de que Ricardo havia ordenat assessinar a tots els judeus, en la població de Londres va començar una massacre. Molts judeus varen ser colpejats fins a la mort, saquejats i cremats vius. Les seues cases varen ser incendiades i molts d'ells varen ser batejats a la força. Alguns varen buscar refugi en la Torre de Londres i uns atres varen conseguir escapar. Entre uns atres, va ser assessinat Jacobo d'Orleans, reconegut àmpliament com un dels més prominents de l'época. Roger de Howeden, en la seua Gesta Regis Ricardi, va expondre que el tumult va ser iniciat pels ciutadans viciosos i intolerants i que Ricardo I va castigar als perpetradores i va permetre als judeus converso a la força tornar al judaisme. l'arquebisbe de Canterbury Balde de Exeter va reaccionar dient que «Si el Rei no és un home de Deu, llavors més be és del Diable», referint-se a la suposta sanc infernal de la llínea angevina.

Ofés en ser ignorades les seues órdens i en donar-se conte de que els assalts desestabilisarien el seu regne en vespres de la seua partida a la creuada, Ricardo I va ordenar l'eixecució dels responsables dels assessinats i persecucions més notables (molts d'ells ya havien segut penjats en incendiar llars cristianes per error durant el tumult). Va distribuir un escrit real ordenant que es deixara en pau als judeus. No obstant, l'edicte no va ser posat en pràctica en forma estricta i en març següent va haver més violència, incloent una massacre en York.

Plans de creuada

Ricardo ya havia pres la creu com a comte de Poitou en 1187. El seu pare Enrique II d'Anglaterra i Felipe II de França també ho havien fet en Gisors el 21 de giner de 1188, despuix d'enterar-se de la caiguda de Jerusalem en mans de Saladino. Havent-se convertit en rei, Ricardo i Felipe varen acordar anar a la Tercera Creuada junts, tement que en la seua absència l'atre usurpara els seus territoris.

Ricardo va jurar renunciar al seu passat de debilitat per a demostrar que era mereixedor de prendre la creu. Va començar a reunir i equipar novament un eixèrcit de creuada. Va gastar la major part del tesor del seu pare (amasado en els diners reunits per l'impost saladino), va pujar els imposts i inclús va acordar lliberar al rei Guillermo I d'Escòcia de la seua servitut a canvi de dèu mil marcs. Per a reunir encara més diners, va vendre posicions oficials, drets i terres a qualsevol interessat. Inclús aquells que ya havien segut nomenats varen ser forçats a pagar forts sumes per a retindre els seus llocs. Guillermo Longchamp —bisbe d'Ely i canceller del rei— va fer una oferta de tres mil lliures per a permanéixer com a canceller. Aparentment, esta oferta va ser licitada per un tal Reginaldo l'Italià, pero va ser refusada.

Va fer alguns apanys finals en el continent. Reconfirmó el nomenament fet pel seu pare de Guillermo Fitz Ralph a l'important lloc de senescal de Normandia. En Anjou, Esteban de Tours va ser reemplaçat com a senescal i temporalment encarcerat per mal maneig fiscal. Payn de Rochefort, un cavaller angevino, va ser elevat al lloc de senescal d'Anjou. En Poitou, l'ex preboste de Benon, Pedro Bertin, va ser nomenat senescal i, finalment, en Gasconya, l'oficial local Heli de la Celle va ser triat per a la senescalía. Després de reposicionar a la major part del seu eixèrcit i deixar resguardades les seues possessions territorials en França, Ricardo I va iniciar finalment la marcha a la creuada l'estiu de 1190, que la seua demora va ser criticada per trobadors com Bertrán de Born. Va nomenar regentes a Hugh de Puiset, bisbe de Durham, i a Guillermo de Mandeville, comte de Essex, que va morir poc despuix i va ser reemplaçat pel canceller del rei, Guillermo Longchamp. El germà de Ricardo I, Juan I d'Anglaterra, no va estar d'acort en esta decisió i va començar a intrigar contra Guillermo.

Alguns autors han criticat a Ricardo I per passar solament sis mesos del seu regnat en Anglaterra i desviar els recursos del regne per a recolzar la seua creuada i atres campanyes en lo que hui és França. Ricardo I dia que en Anglaterra «feya fret i sempre està plovent», i quan juntava fondos per a la seua creuada, se li sentia declarar que «Si haguera trobat un comprador per a Londres mateixa, ho hauria venut». No obstant, Anglaterra era una part minoritària dels seus territoris, solament important en donar-li un títul real en el qual aproximar-se a atres reis com un igual. Com la majoria dels reis Plantagenet abans de el XIV, no va tindre necessitat de deprendre l'idioma anglés. Deixant el país en mans de varis funcionaris nomenats per ell (incloent a voltes a la seua mare), Ricardo estava més interessat pels seus extensos territoris francesos.

Ocupació de Sicília

En setembre de 1190, tant Ricardo com Felipe varen aplegar a Sicília. Despuix de la mort del rei Guillermo II de Sicília, el seu cosí Tancredo de Lecce havia pres el poder i havia segut coronat a principis de 1190 com a rei, encara que l'hereua llegal era la tia de Guillermo Constanza de Sicília, esposa del nou emperador Enrique VI del Sacre Imperi Romà Germànic. Tancredo havia encarcerat a la viuda de Guillermo, la reina Juana d'Anglaterra, reina consorte de Sicília, germana de Ricardo I i a qui Tancredo no havia entregat els diners que havia heretat en el testament de Guillermo. A l'arribe de Ricardo I, va demandar que la seua germana anara lliberada i se li donara la seua herència. La presència de tropes estrangeres també va causar malestar: en octubre es va sublevar el poble de Mesina, exigint que els estrangers s'anaren. Ricardo I va atacar Mesina, ocupant-la el 4 d'octubre de 1190. Després de saquejar i cremar la ciutat, Ricardo I va establir allí la seua base. Va permanéixer en eixe lloc fins que Tancredo va accedir finalment a firmar un tractat el 4 de març de 1191. El tractat va ser firmat per Ricardo, Felipe i Tancredo. Els térmens principals eren:

• Juana seria lliberada, rebria la seua herència i la dot que el seu pare havia donat al seu últim marit.
• Ricardo i Felipe reconeixerien a Tancredo com a rei de Sicília i farien vots per a mantindre la pau entre els seus tres regnes.
• Ricardo proclamaria oficialment al seu nebot Arturo, fill de Godofredo, com el seu hereu, i Tancredo es comprometia a que una de les seues filles fora promesa en matrimoni a Arturo quan estiguera en edat de casar-se.
• Ricardo i Tancredo varen intercanviar regals: Ricardo va donar a Tancredo una espasa que es va dir era Excalibur, l'espasa del rei Arturo.

Després de firmar el tractat, Ricardo i Felipe varen deixar Sicília. Este tractat va socavar les relacions d'Anglaterra en el Sacre Imperi Romà Germànic i va causar la sublevació del germà de Ricardo, Juan, qui esperava ser proclamat hereu en lloc del seu nebot. Encara que esta sublevació va fracassar, Juan va continuar intrigando contra el seu germà.

Conquista de Chipre

En abril de 1191, mentres anava a la Tercera Creuada, Ricardo I va fer una parada en l'Imperi bizantí, específicament en l'illa de Rodas, per a evitar el mal temps. Segons pareix, Ricardo I havia estat solament una volta en la seua promesa Berenguela de Navarra, anys abans de la seua boda. Ell va designar a la seua mare per a representar-ho i convéncer al seu pare, Sancho VI de Navarra, i als seus parents per a consentir la boda i dur-li a la nóvia. Ricardo anava en el seu rescat quan varen encallar en la costa de Chipre. Va deixar Rodas en maig, pero una nova tormenta va dur a la flota de Ricardo I a Chipre.

El 6 de maig de 1191, la flota de Ricardo I va aplegar al port de Lémesos en Chipre i va prendre la ciutat. El déspota de l'illa, Isaac Comneno de Chipre, va aplegar massa vesprada per a detindre als creuats i es va refugiar en Colossi. Ricardo I va cridar a Isaac per a negociar, pero ell va demandar la seua partida. Ricardo i la seua cavalleria varen trobar a l'eixèrcit d'Isaac en Tremetusia. Els pocs catòlics chipranes i aquells nobles que s'oponien a la regència d'Isaac, es varen unir a l'eixèrcit de Ricardo I. Encara que Isaac i els seus hòmens varen barallar valientement, l'eixèrcit de Ricardo era més numerós i millor equipat, lo que els va assegurar la victòria. També va rebre respal militar del rei de Jerusalem, Guido de Lusignan. Isaac va resistir des dels castells de Pentadáctylos, pero despuix de l'assalt al castell de Kantara, finalment es va rendir. S'afirma que Ricardo va capturar a Isaac, confinant-ho en cadenes d'argent, ya que havia promés no posar-ho en #ferro. La filla d'Isaac va ser mantinguda en la llar de Berenguela i Juana. Ricardo va assaltar l'illa i va massacrar a aquells que varen intentar resistir-se-li. Ell i la major part del seu eixèrcit varen deixar Chipre cap a Terra Santa a principis de juny, havent guanyat per a la creuada una base de respal que no estava baix amenaça immediata dels turcs com lo estava Tir. En la seua absència, Chipre va ser governada per Ricardo Camville.

Més vesprada, en eixe mateix any, l'Orde del Temple li va comprar l'illa a Ricardo I per a ser governada per Armand Bouchart.

En Terra Santa

El rei Ricardo I va aplegar a Acre, Palestina, en juny de l'any 1191. Va donar el seu respal al seu vassall de Poitiers Guido de Lusignan, que havia dut les seues tropes a Chipre per a recolzar-ho. Guido era el viudo de la prima del pare de Ricardo, Sibila de Jerusalem (El rei Fulco de Jerusalem va tindre varis fills, entre ells: Amalarico I de Jerusalem, pare de Sibila; i Godofredo V d'Anjou, pare d'Enrique II d'Anglaterra, pare de Ricardo Cor de #León). En esta época, Guido, l'espós de Sibila estava tractant de retindre la corona de Jerusalem, a pesar de la mort de la seua senyora ocorreguda durant el lloc d'Acre l'any anterior. El dret de Guido era disputat per Conrado de Monferrato, segon espós de la mija germana de Sibila, Isabel de Jerusalem: Conrado, la defensa del qual de Tir havia salvat el regne en 1187, va ser recolzat per Felipe de França, fill del seu primer primer Luis VII de França i per un atre cosí, el duc Leopoldo V d'Àustria (Babenberg). Ricardo també es va aliar en Hunfredo IV de Torón, el primer marit d'Isabel, del com s'havia divorciat a la força en 1190. Hunfredo era lleal a Guido i parlava l'àrap en forma decorreguda, de manera que servia a Ricardo com a traductor i negociador.

Ricardo i les seues forces varen ajudar a conquistar Acre, a pesar de la greu malaltia del rei. Es diu que Ricardo I, mentres estava malalt de escorbuto, matava guàrdies en les parets en una ballesta, mentres era dut en una llitera. Conrado de Montferrato va concloure les negociacions de rendició en Saladino i va issar els pendons dels reis en la ciutat. Ricardo va discrepar de Leopoldo V d'Àustria sobre la destitució d'Isaac Comneno (relacionada en la mare bizantina de Leopoldo) i sobre la seua posició dins de la creuada. El pendó de Leopoldo havia segut issat al costat dels estandarts anglés i francés. Això va ser interpretat com una arrogància per Ricardo i Felipe, ya que Leopoldo era un vassall del Sacre Imperi Romà Germànic (encara que llavors era el líder viu de més alt ranc de les forces imperials). Els hòmens de Ricardo varen derribar el pendó i ho varen tirar en el fos d'Acre. Leopoldo va deixar immediatament la creuada. Felipe també es va anar poc despuix, en mala condició de salut i després de disputes en Ricardo sobre l'estat de Chipre (Felipe demandava la mitat de l'illa) i del regne de Jerusalem. Ricardo es va trobar sobtadament sense aliats.

Ricardo va mantindre presoners a dos mil setcents musulmans, al objeto de conseguir que Saladino complira tots els térmens de la rendició de les terres circumdants a Acre. Felipe, abans de partir, havia confiat els seus presoners a Conrado, pero Ricardo ho va forçar a entregar-li'ls. Ricardo temia que les seues forces permaneixqueren retingudes en Acre, ya que creïa que la seua campanya no podria alvançar en els presoners en caravana. Per lo tant, va ordenar que tots els presoners anaren assessinats i es va desplaçar al sur, derrotant a les forces de Saladino en la batalla de Arsuf el 7 de setembre. Va intentar negociar en Saladino, oferint-li a la seua germana viuda, Juana de Sicília, com a nóvia per al germà de Saladino Al Adil, pero no va tindre èxit. En la primera mitat de 1192, ell i les seues tropes refortificaron Ascalón.

Una elecció va forçar a Ricardo a acceptar a Conrado de Montferrato com a rei de Jerusalem i va vendre Chipre al seu protegit derrotat, Guido. No obstant, sol dies despuix, el 28 d'abril de 1192, Conrado va ser apunyalat fins a la mort per membres de la Secta dels Assessins ans que poguera ser coronat. Huit dies despuix, el propi nebot de Ricardo, Enrique II de Champaña, es va casar en la viuda Isabel de Jerusalem, encara que estava encinta del fill de Conrado. El crim mai va ser resolt en forma conclusiva i els contemporàneus de Ricardo I sospiten que ell va estar involucrat.

Prenent consciència de que ya no hi havia esperança de retindre Jerusalem, inclús despuix d'haver-la pres, Ricardo va ordenar la retirada. Llavors va començar un periodo de escaramuzas menors en les forces de Saladino, mentres Ricardo i Saladino negociaven un acort per al conflicte, ya que abdós es varen donar conte de que les seues respectives posicions eren insostenibles. Ricardo va saber que Felipe i el seu propi germà Juan preparaven un complot en contra seua. No obstant, Saladino insistia en arrasar les fortificacions de Ascalón que els hòmens de Ricardo havien reconstruït i en atres punts menors. Ricardo va fer un últim intent d'acostar posicions en intentar invadir Egipte (la principal base de recaptes de Saladino), pero va fallar. Finalment, el temps de Ricardo s'agotava. Va considerar que la seua tornada ya no podia pospondre's, ya que Felipe i Juan prenien ventaja de la seua absència. Ell i Saladino varen aplegar a un acort final el 2 de setembre de 1192, que incloïa la concessió de la demanda de destrucció de la muralla de Ascalón, aixina com el lliure accés dels cristians a Jerusalem, la tolerància de la seua presència allí i una treua de tres anys.

Captiveri i tornada

En decembre de 1192, espolejat per les notícies que apleguen del regne, Ricardo tracta de retornar a Anglaterra, pero el mal temps va desviar la seua flota a la costa adriática i ho obliguen a atracar en Corfú, en les illes de l'emperador bizantí Isaac II Ángelo, que discutia l'anexió per part de Ricardo de l'illa de Chipre, antiga possessió bizantina. Disfrassat com un cavaller templario, Ricardo va navegar des de Corfú en quatre ajudants, pero el seu barco va encallar prop d'Aquilea, forçant a Ricardo i als seus partidaris a seguir una perillosa ruta terrestre per l'Europa central. Mentres es dirigia cap al territori del seu cunyat Enrique, Ricardo va ser capturat prop de Viena per Leopoldo V d'Àustria poc despuix de la Nadal de 1192 i acusat d'arreglar l'assessinat del seu primer Conrado de Montferrat. Ricardo i els seus criats viajaven disfrassats com a peregrins de baixa condició, pero va poder ser identificat perque usava un anell luxós o per la seua insistència en menjar pollet torrat, una delicadea de l'aristocràcia. El duc ho va dur com a presoner davant l'emperador Enrique VI d'Alemània i ho va mantindre captiu en Dürnstein. Va ser allí a on Ricardo va escriure Ja nus hons pris o Ja nuls om pres, una cançó en versió francesa i occitana, expressant el seu sentiment d'abandó per part de la seua pròpia gent. Es va fer famosa la seua frase de rebuig a mostrar deferència a l'emperador: «Vaig nàixer en un ranc que no reconeix cap superior que no siga Deu». No obstant, les condicions del seu captiveri no varen ser severes.

La seua llibertat no li interessava a ningú: Felipe II de França preferia al seu germà Juan, i el papa Celestino III ho rebujava per la seua conducta. La seua mare, Leonor d'Aquitània, va lluitar incansablemente per a obtindre la lliberació de Ricardo, intentant reunir els diners del rescat consistent en 100 000 marcs (prop de cinc voltes l'ingrés anual de la Corona anglesa baix la regència de Ricardo) que exigia Enrique. Tant el clero com els llecs varen deure pagar forts imposts d'un quarto del valor de la seua propietat, es varen confiscar els tesors d'or i argent de les iglésies i es va reunir diners per mig de la compensació monetària per part dels nobles per no fer el servici militar per la corona i imposts de carucage. L'emperador va demanar cent mil marcs per a ell abans de lliberar al rei, el mateix monte reunit per l'impost saladino pocs anys abans. Al mateix temps, Juan, el germà de Ricardo, i el rei Felipe de França varen oferir huitanta mil a l'emperador per a que mantinguera presoner a Ricardo fins a la festa de Sant Miguel i Tots els Àngels de 1194. L'emperador va refusar esta oferta, pero a costa d'aumentar-ho una mitat més. Els diners del rescat del rei havia segut transferit pels embaixadors de l'emperador, pero «baix la responsabilitat del rei» (si s'haguera perdut en el camí, hauria segut responsabilitat de Ricardo) i finalment el 4 de febrer de 1194 Ricardo va ser lliberat. Felipe va enviar un mensage a Juan que dia: «Cuida't, el dimoni va solt».

Matrimoni

Abans de deixar Chipre, Ricardo I es va casar en la ciutat de Limassol, el 12 de maig de 1191, en Berenguela de Navarra, primera filla del rei Sancho VI de Navarra. La boda va tindre lloc en la Capella de Sant Jorge i va assistir la seua germana Juana a la cerimònia, a qui Ricardo havia dut des de Sicília.

Encara que promés en Adela de França (també referida en les cròniques com Aélis, Alicia o #Adelaida) des de la seua infància, lo cert és que tant el seu pare, primer, com el propi Ricardo, despuix, mai varen mostrar massa interés en culminar este proyecte matrimonial. Segons pareix, Enrique II havia fet d'Adela el seu concubina i, segons va argumentar el propi Ricardo per a trencar este compromís poc abans de l'arribada de Berenguela al campament creuat de Sicília, de dita relació havia naixcut un fill. Tradicionalment es ve mantenint que va ser Leonor d'Aquitània l'instigadora d'este matrimoni, pero a tenor de les fonts, es conclou que va ser el propi Ricardo el responsable. Encara que els seus millors biógrafs estimen que el compromís s'hauria acordat en 1188, existixen indicis per a creure que les negociacions es varen gestar durant 1185.

Durant l'estància en Terra Santa, Ricardo i Berenguela es varen distanciar. De fet, varen retornar a Europa per separat. Se li havia ordenat a Ricardo reunir-se en Berenguela i mostrar-li fidelitat en el futur, advertint-li «recordar la destrucció de Sodoma i abstindre's d'actes ilícits». Açò podria ser considerat com a evidència de que Ricardo I es va involucrar en activitats homosexualés, encara que es diu que «el pecat de Sodoma» pot ser interpretat més àmpliament.

Varis autors donen com a cosa provada l'homosexualitat del rei Ricardo i insinuen que el notori desapegar que va mostrar cap a la seua esposa era conseqüència d'això. Els esposos varen viure separats pràcticament durant tot el seu matrimoni per les campanyes guerreres del rei, i quan este va retornar a Anglaterra la seua esposa no li va acompanyar, i ni tan sols va assistir a la cerimònia de coronació —la segona despuix de l'usurpació del seu germà— ni als funerals del rei quan este va morir. No varen tindre tampoc descendència.

Per una atra part, el matrimoni enemistó a Ricardo I en el rei Felipe II i, aprofitant la Creuada, est va recolzar per a la successió al tro d'Anglaterra a Juan, germà menor de Ricardo.

Arbre genealògic

Ancestros de Ricardo I d'Anglaterra

Últims anys i mort Durant la seua absència Juan va estar prop d'arrebatar-li el tro. Ricardo ho va perdonar quan es varen retrobar i, inclinat per necessitats polítiques, ho va nomenar el seu hereu en lloc d'Arturo, la mare del qual Constanza de Bretanya podria estar oberta a les propostes de Felipe II. Ricardo va entrar en conflicte en Felipe. Quan este últim va atacar la fortalea de Ricardo, Château-Gaillard (‘The Saucy Castle’), ell es jactó de que «si les seues muralles hagueren segut de ferro, aixina i tot ho hauria pres», a la qual cosa Ricardo va replicar: «Si estes muralles anaren de manteca, aixina i tot les haguera mantingut en peu». Determinat a resistir-se als designis de Felipe sobre els territoris angevinos reclamats, com Vexin i Berry, Ricardo va usar tota la seua experiència militar i vasts recursos en una guerra contra el rei francés. Va formar una aliança contra Felipe constituïda per Balduino IX de Flandes, Renaud, comte de Boloña i el seu sogre, el rei Sancho VI de Navarra, que varen assaltar les terres de Felipe des del sur. Lo més important, va assegurar l'herència de la casa de Welf en Sajonia per al seu nebot, Otón de Poitou, fill d'Enrique el #León, que va ser elegit Otón IV d'Alemània en 1198. En part com a resultat d'estes i atres intrigues, Ricardo va conseguir vàries victòries sobre Felipe. En Freteval en 1194, just despuix de la tornada de Ricardo del seu captiveri i colecta de diners en Anglaterra per a França, Felipe va fugir deixant els seus archius financers complets en auditories i documents que varen ser presos per Ricardo. En la batalla de Gisors (també cridada Courcelles) en 1198, va adoptar ‘‘Dieu et mon Droit’’ (‘Deu i el meu dret’) com a lema (que encara és usat en l'actualitat pels monarques britànics) fent-se eco de la seua anterior vanaglòria front a l'emperador Enrique VI, de que el seu ranc no reconeixia un atre superior que no fora Deu. En març de 1199 Ricardo estava en el Llemosí sofocant un tumult del vescomte Aimar V de Llemoges. Encara que era Quaresma, «va devastar la terra del vescomte en fòc i espasa». Va sitiar el endeble i virtualment desarmat castell de Chalus-Chabrol. Alguns cronistes expressen que açò es va deure a que un llaurador local havia descobert un tesor d'or romà, el qual reclamava Ricardo a Aimar en la seua posició de senyor feudal. No obstant, els historiadors moderns permaneixen escèptics sobre esta història, que té olor a exemplum o faula moralizadora. A la vespradeta del 25 de març de 1199, Ricardo caminava pel perímetro del castell sense el seu cota de malla, inspeccionant el progrés de les obres militars en els murs. Ocasionalment es llançaven fleches des de les muralles del castell, pero no se'ls donava molta importància. Un defensor en particular divertia molt al rei; este home estava parat sobre la muralla en una ballistaen mà i sostenia en l'atra una paella que usava com a escut contra els proyectils. Este defensor va apuntar una flecha directament al rei, lo que va ser aplaudit per Ricardo. No obstant, una flecha diferent ho va ferir en el muscle esquerre prop del coll. Ricardo va intentar extraure-la en la seua tenda, pero no va tindre èxit. Un cirugià, al que Hoveden va cridar un carnicero, va conseguir extraure la flecha, pero açò va resultar en una cangrena per la falta de mides d'asèpsia i tractaments antibiòtics en eixa época. Ricardo va demanar que dugueren al ballestero davant ell. L'home va resultar ser un chiquet que va afirmar que el rei havia matat al seu pare i a dos dels seus germans, i que havia disparat a Ricardo en venjança. El chiquet esperava ser assessinat. No obstant, Ricardo, en un últim acte de pietat, ho va perdonar dient: “Continua vivint i pel meu recompensa contempla la llum del dia”, abans d'ordenar que ho lliberaren i despediren en cent chelins. Després, Ricardo va posar els seus assunts en orde, llegant tots els seus territoris al seu germà Juan i les seues joyes al seu nebot Otón. Ricardo va morir el dimarts 6 d'abril de 1199, en braços de la seua mare. Més vesprada s'afirmaria que «Quan el dia terminava, va terminar la seua vida terrenal». La seua mort va ser referida com «el #León [que] va ser assessinat per la Formiga». El seu últim acte de caballerosidad va ser infructuós: tan pronte va morir, el seu mercenari més infame, el capità Mercadier, va prendre al chiquet que havia disparat la flecha fatal, ho va despellotar viu i després ho va penjar. Les vísceres de Ricardo varen ser enterrades en el lloc de la seua mort, el seu cor en Ruan, Normandia, i el restant del seu cos va ser sepultat als peus del seu pare en l'abadia de Fontevrault en Anjou. En el seu llit de mort va llegar totes les seues possessions al seu germà Juan, ya que no tenia hereus llegítims. Llegat Ricardo no va tindre fills llegítims i va reconéixer solament a un fill illegítim, Felipe de Coñac. Com a resultat, li va succeir al tro el seu germà Juan com a rei d'Anglaterra. No obstant, els seus territoris francesos inicialment varen rebujar al seu germà Juan com a successor, preferint al seu nebot Arturo, el fill del seu últim germà Godofredo, duc de Bretanya, la demanda del qual pel poder és considerada en millor fonamente que la de Juan segons els estàndarts moderns. Sense dubte, la falta d'hereus directes de Ricardo va ser el primer pas en la dissolució del Imperi angevino. Mentres els reis d'Anglaterra varen continuar pressionant les seues demandes sobre el continent, mai més regirien els territoris que Ricardo I va heretar. El llegat de Ricardo I comprén varis aspectes: La seua conquista de Chipre va millorar inmensamente el valor de mantindre els regnes francs en Terra Santa viables durant un atre sigle. Segon, la seua absència de l'arena política anglesa va significar que el eficientísimo govern creat pel seu pare va poder seguir el seu curs, encara que el rei Juan posteriorment abusaria d'això fins al punt de fallida. Per últim, va llegar romançades i lliteratura. Sense considerar els fets del seu regnat, va deixar una marca indeleble en l'imaginari popular, que s'estén fins al present, degut en gran part als seus èxits militars. Steven Runciman va deixar escrit sobre Ricardo I: «Va ser mal fill, mal espós i mal rei, pero un valent i esplèndit soldat». Caràcter i personalitat Hi havia sérios defectes en el caràcter de Ricardo. Físicament era magnífic: alt, de cames llargues i fortes, en cabells d'or rojós i faccions belles; la seua herència materna eren no només l'aspecte propi de la casa de Poitou, sino també els seus encantadors modals, el seu valor i la seua afició a la poesia i a l'esperit aventurer. Els seus amics i criats li seguien en devoció i temor. Dels seus progenitors va heretar un temperament càlit i un apassionat egoisme. Pero no tenia ni l'astúcia política ni la competència administrativa del seu pare, ni el sentit cabal de la reina Leonor. S'havia educat en un ambient de disputes i traïcions familiars. Com a favorit de la seua mare, odiava al seu pare i desconfiava dels seus germans i germanes, encara que volia a la seua germana més jove, Juana. Havia deprés a ser un partidari violent, pero no lleal. Era avaricioso, encara que capaç de gests generosos i aficionat a la vida pròdiga. La seua energia era inflexible, pero en el seu fervent interés per la tasca del moment oblidava atres responsabilitats. Li agradava organisar, pero li fastidiava l'administració. Només l'art de la guerra podia retindre la seua atenció. Com a soldat, posseïa autèntiques #dot, intuïció per a l'estratègia i la tàctica i el poder de manar hòmens. Tradició medieval A mitan de el XIII va cobrar força la llegenda de que, despuix de la captura de Ricardo I, la seua trovero Blondel va viajar per Europa de castell en castell cantant una cançó que solament era coneguda per abdós en haver-la compost mentres estaven junts. Finalment, va aplegar al lloc en que estava retingut el seu senyor i va sentir la resposta a la seua vora en el vers corresponent, lo que li va revelar on estava encarcerat el rei. Esta història és la base de l'òpera Richard Coeur-de-Lion (1784) d'André Ernest Modeste Grétry i, segons pareix, va ser l'inspiració de l'inici de la versió cinematográfica de Ivanhoe, dirigida per Richard Thorpe en 1952. No obstant, no sembla tindre relació en el verdader Juan Blondel de Nesle, un trovero aristocràtic. Lliteratura posterior Ricardo ha aparegut freqüentment en la ficció, com a resultat de la «renaixença de la cavalleria» de l'época del Romanticisme. En 1822 va ser objecte del poema épico d'Eleanor Anne Porden, Cœur de Lion. Després, en Ivanhoe, a on és representat en l'seudònim de Li Noir Fainéant (‘el Negre Holgazán’), sir Walter Scott va retratar a Ricardo I en la novela El talismà, en un tractament totalment fictici de la Tercera Creuada. També va tindre un paper principal en l'obra teatral de James Goldman, El lleó en hivern (Lion in Winter), posteriorment duta al cine, que insinua una relació homosexual en el rei de França, Felipe Augusto. Apareix en Els reis d'intencions vanes (The Kings of Vain Intent) de Graham Shelby i, de manera més central en El dimoni va solt (The Devil is Loose), en la novela de Norah Lofts The Lute-Player i en la novela de Jean Plaidy (Eleanor Hibbert) El cor del lleó (The Heart of the Lion). És descrit com un assessí sense pietat de musulmans en la novela despuix de Arn Magnusson en la Trilogia de les Creuades, escrita per l'autor suec Jan Guillou. Generalment, se li presenta en un rol heròic en la lliteratura infantil, com en el Cavaller creuat (Knight Crusader) de Ronald Welch o en Ricardo Cor de #León de Joseph Lacier. Cultura popular Películes El personage de Ricardo Cor de #León apareix en la majoria de les versions fílmicas de la llegenda de Robin Hood. La més recent, interpretada per Danny Huston en la película de 2010 Robin Hood, protagonisada per Russell Crowe i dirigida per Ridley Scott També va ser interpretat per Anthony Hopkins en la película de 1968 El lleó en hivern. Richard Harris s'encarrega d'interpretar-ho en la película Robin i Marian de 1976. Breument va ser interpretat per Siguen Connery al final de la película de 1991 Robin Hood: Prince of Thieves, encara que mai se li va acreditar la seua participació en la mateixa. Televisió En televisió, Ricardo va ser l'inspiració d'una série de 1962, Ricardo Cor de #León, protagonisada per l'actor Dermot Walsh. En 1965 la série Doctor Who en el seu capítul «La Creuada» presenta el conflicte entre Ricardo i Saladino, Ricardo és representat per l'actor Julian Glover, qui també ho va retratar en una película per a la televisió anomenada Ivanhoe en 1982, Rory Edwards ho va representar en 1997 en la miniserie per a televisió Ivanhoe. Andrew Howard va fer el paper de Ricardo en l'adaptació per a televisió del 2003 de l'obra El lleó en hivern. També se li representa en vàries versions televisives de la llegenda de Robin Hood. Llibres i noveles Ha aparegut en distints llibres i noveles, entre les que es mencionen: 'The Lion in Winter' de James Goldman: Una obra teatral que aborda la relació de Ricardo Cor de #León en la seua família. 'Ivanhoe' de Sir Walter Scott: Una novela històrica que presenta la trama relacionada en Ricardo durant les Creuades. 'Robin Hood: Prince of Thieves' de Simon Green: Novela basada en la película de 1991, oferix una perspectiva més detallada del personage de Ricardo. 'The Queen's Man' de Sharon Kay Penman: Novela històrica que presenta events relacionats en Ricardo Cor de #León. 'Richard The Lionheart: The Mighty Crusader' de David Miller: Biografia que oferix una visió detallada de la vida militar i política de Ricardo durant les Creuades. 'Lionheart' de Sharon Kay Penman: Una atra obra que explora la vida de Ricardo, destacant la seua personalitat, amors i desafius. 'Robin Hood' de David B. Coe: Novela basada en la película de 2010 protagonisada per Russell Crowe. 'El Barber de Verona' de David Silvestre: Obra històrica a on el destí encomana al barber la missió transcendental d'entregar en mà una carta a Ricardo Cor de #León. 'The Troubadour’s Song: The Capture and Ransom of Richard the Lionheart' de David Boyle: Este llibre narra l'emocionant història del captiveri i el rescat de Ricardo. És una mescla fascinant d'història, biografia i anàlisis de l'época medieval. 'Cœur de Lion' d'Eleanor Anne Porden: Un poema épico que retrata a Ricardo. 'El talismà' de Sir Walter Scott: Novela que presenta a Ricardo I en un tractament fictici de la Tercera Creuada. 'Els reis d'intencions vanes (The Kings of Vain Intent)' de Graham Shelby: Novela en la que Ricardo juga un paper principal. 'El dimoni va solt (The Devil is Loose)' de Norah Lofts: Novela centrada en Ricardo. 'El cor del lleó (The Heart of the Lion)' de Jean Plaidy (Eleanor Hibbert): Novela que presenta a Ricardo com a protagonista. 'Trilogia de les Creuades' de Jan Guillou: Novela que descriu a Ricardo com un assessí sense pietat de musulmans. 'Cavaller creuat (Knight Crusader)' de Ronald Welch: Lliteratura infantil que presenta a Ricardo en un rol heròic. 'Ricardo Cor de #León' de Joseph Lacier: Una atra obra de lliteratura infantil en Ricardo com a héroe. Robin Hood El filòsof i croniste escocés John Mair va ser el primer en associar al rei Ricardo I d'Anglaterra en les llegendes de Robin Hood en la seua Història majoris Britannae, tam Angliae quam Scotiae (1521). En les primeres balades de Robin Hood, l'únic rei mencionat és Eduardo el nostre rei venidor, provablement referint-se a Eduardo II d'Anglaterra o a Eduardo III d'Anglaterra. No obstant, Walter Scott en la seua novela Ivanhoe va fer popular el víncul del sheriff de les llegendes de Robin Hood en el regne de Ricardo I i va ser pres d'allí per novelistes i #cineaste posteriors. En general, Robin és representat com mantenint la justícia en el nom de Ricardo en contra de Juan i els seus oficials durant el captiveri del rei. John Rhys-Davies va fer el paper de Ricardo en un episodi (El mec del rei) de la série de televisió dels anys huitanta Robin de Sherwood. Se li menciona freqüentment com un personage que no apareix en pantalla en la série de la BBC de l'any 2006, cridada Robin Hood. Robin dels Boscs, també conegut com Robin Hood, és un personage emblemàtic de l'Edat Mija europea. Representa al rebel justicier i al forajido, i s'associa en un entorn únic: el bosc. Encara que la seua existència real en l'Anglaterra de el XIII és objecte de debat, la seua presència en la lliteratura està ben documentada, en la menció més antiga en el poema Piers Plowman de William Langland, escrit entre 1360 i 1390. Robin Hood és retratat com el defensor dels humils i els pobres, l'home del bosc i el líder d'una banda. Sempre està acompanyat pel seu fidel companyer Little John i per un monge truculento, el germà Tuck. El romanticisme va afegir a la seua història una amiga tendra: Maid Marian. La seua aparició en l'història social d'Anglaterra se situa en el XIII i, sobretot, a finals de el XIV, com a eco dels tumults populars i els conflictes religiosos de la década de 1380. El seu enemic és el sheriff de Nottingham, un símbol del poder polític i social desapiadat i antipopular. Robin Hood viu i actua en el bosc de Sherwood, en Nottinghamshire, i és conegut per ser un arquero, lo que ho distinguix del cavaller noble a cavall. Robin Hood és un personage ambigu, oscilant entre la justícia i la rapa, el dret i l'illegalitat, el tumult i el servici, el bosc i la cort. En la seua banda, furta als rics per a vestir i alimentar als pobres i va en recobre dels desarmats i indefensos atacats pels cavallers en els camins. La tradició de les balades dedicades a Robin Hood durant el XVI aplega fins a Shakespeare, l'obra de la qual Al vostre gust és una transposició de l'història de Robin Hood. En esta obra, l'héroe és un noble privat de les seues terres i funcions pel seu germà, que es refugia en el bosc d'Ardixen. El mit de Robin Hood va experimentar una renaixença en la lliteratura romàntica gràcies al noveliste britànic Walter Scott, qui es considera el pare de Robin Hood en l'imaginari modern i contemporàneu. Videojocs En el joc d'estratègia, cridat Rise of Civilizations, Lilith Games presenta a Ricardo Cor de #León (Ricardo I) com un dels héroes llegendaris en major influència estratègica ya que les seues habilitats en el combat són excepcionals. En el joc d'aventures inspirat en Robin Hood de Serra, cridat Conquests of the Longbow, Ricardo és presentat com el presoner de Leopoldo d'Àustria. El joc d'estratègia Medieval: Total War conté dos batalles basades en les seues trobades en el seu rival Saladino. En Empires: Dawn of the Modern World la seua campanya es desenrolla abans de 1190 i ho mostra lluitant contra el rei Felipe II de França. També apareix en el joc d'estratègia en temps real, cridat Strongold: Crusader. Ademés, en Seven Kingdoms 2 és un dels héroes normandos. I en Age of Empires II: The Age of Kings apareix com a aliat en la campanya de l'emperador del Sacre Imperi Romà, Federico Barbarroja, lluitant junts contra el cap Saladino. Fa aparició una volta més en el joc Assassin's Cregau, reprendiendo a Guillermo V de Montferrato, senyor d'Acre, i fent plans en el Gran Maestre Robert IV de Sablé. Ademés, en la tercera data d'inici del joc Crusader Kings III, establida en l'any 1178, Ricardo és un personage jugable que escomença com a vassall de la seua mare Leonor, qui a la seua volta és vassalla del seu espós i pare de Ricardo, Enrique II. Successió Notes i referències Bibliografia utilisada Duncan, Jonathan (1839). The dukes of Normandy, from the clave of Roll to the expulsion of King John by Philip Augustus of France, Londres: Rickerby, Harvey and Darton, p. 290 idioma=anglés. OCLC 4821305. Runciman, Steven (1981). Història de les Creuades. 3: El regne d'Acre i les últimes Creuades, 2.ª edició, Madrit: Aliança Universitat. ISBN 84-206-2061-0. Enllaços externs Commons Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ricardo I d'Anglaterra. 15px|link=|alt= Wikisource en inglés contiene una copia de Ricardo I d'Anglaterra. The dukes of Normandy cit. p. 290. Sobre la presunta homosexualitat de Ricardo Sobre la gestació del seu compromís matrimonial en Berenguela de Navarra Sobre el respal militar prestat per Navarra Roger of Hoveden on Richard the Lion-Hearted and King Philip II of France Richard and Saladin: Warriors of the Third Crusade Medieval and Modern Passages Supporting the Theory of Richard I's Homosexuality Richard I, Ja nuls om pres senar dirà sa raó (Occitan version of lyric) Richard I, Ja nus hons pris ne dirà sa reson (French version of lyric, with English translation by James H. Donalson) [1] archivat en Wayback Machine. English Monarchs Biografia ilustrada de Ricardo I Referències