Anar al contingut

Torre de Londres

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La Torre de Londres, oficialment cridada Palau Real i Fortalea de la seua Majestad, és un castell històric situat en la ribera nort del riu Támesis en el centre de Londres, Anglaterra. Es troba dins del districte londinenc de Tower Hamlets, separat del llímit nort de la ciutat per un espai obert conegut com Tower Hill. Es va fundar cap a finals de 1066 com a part de la conquista normanda d'Anglaterra. La Torre Blanca, que dona nom al castell sancer, va ser construïda per Guillermo el Conquistador en 1078, convertint-se en símbol de l'opressió en Londres per part de la nova èlit gobernant. Des de 1100 a lo manco, el castell va ser usat com presó, encara que no era est el propòsit primari.

En conjunt, la Torre és un complex de varis edificis situat dins de dos anells concèntrics de murs defensius i un fos; el castell es va ampliar en vàries fases, sobretot baixe el mandat de Ricardo Cor de León, Enrique III i Eduardo I en els sigles XII i XIII. La disposició general de finals de el XIII s'ha mantingut a pesar de l'activitat posterior.

La Torre de Londres ha representat un destacat paper en la història d'Anglaterra. Va ser sitiada en vàries ocasions i posseir-la era important per a dominar el país. La torre ha servit com armería, tesoreria, casa de feres, Real Casa de la Moneda, registres públics i casa de les joyes de la Corona del Regne Unit.

Des d'inicis de el XIV fins al regnat de Carlos II, s'organisava una processó des de la torre fins a l'abadia de Westminster en la coronació d'un nou monarca. cal destacar que en absència del monarca, el guàrdia de la torre és l'encarregat del castell (la de guàrdia era una posició de confiança en el periodo medieval). A finals de el XV, el castell es va convertir en presó. Baixe el regnat d'els Tudor, la torre es va usar menys com a residència, i a pesar dels intents per refortificar i reparar el castell, les millores en els seus defenses varen quedar relegades davant el desenroll de l'artilleria.

L'apogeu del castell com a presó va sobrevindre en els sigles XVI i XVII, quan personages, com Isabel I (abans de convertir-se en reina), varen caure en desgràcia i varen ser retinguts entre estos murs. Este us ha derivat en el dit «enviar a la Torre» com a sinònim de «enviar a presó». A pesar de la seua reputació com a lloc de tortura i mort, popularisada pels religiosos de el XVI i els escritors de el XIX, solament sèt persones varen ser eixecutades dins de la torre abans de les Guerres Mundials. Les eixecucions normalment es portaven a terme en la Tossal de la Torre (Tower Hill), al nort del castell, que en un periodo de 400 anys va ser testic de 112 eixecucions.


En la segona mitat de el XX, institucions com la Casa de la Moneda es varen traslladar a atres localisacions des de la Torre de Londres, deixant molts edificis buits. Els arquitectes Anthony Salvin i John Taylor varen aprofitar llavors l'oportunitat de restaurar la torre a la seua apariència original medieval, retirant moltes de les estructures postmedievales que permaneixien buides. Durant les Guerres Mundials, la torre va tornar a servir com a presó, presenciant les eixecucions de dotze persones per espionage. Despuix de les guerres, el dany causat es va reparar i el castell va reobrir les seues portes al públic. Hui en dia, la Torre de Londres és una de les atraccions turístiques més famoses del país. El manteniment corre a càrrec de l'institució benèfica Historic Royal Palaces (Palaus Reals Històrics), i va ser declarada en 1988 Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco per tractar-se d'una fortalea del medievo normando excepcionalment ben conservada i per la seua significació com a centre de poder ininterromput durant sigles i sigles d'història britànica i europea.[1]

Arquitectura

[editar | editar còdic]

Disposició

[editar | editar còdic]
Archiu:Tower 1597. caps block 15
Pla de la torre en 1597

La torre es va orientar de manera que els seus defenses més forts dominaren el Londres sajón, lo que l'arqueòlec Alan Vince va sugerir que era deliberadament.[2] Segons pareix, hauria dominat visualment l'àrea circumdant i el tràfic del Támesis.[3]

Al castell ho conformen tres recints: el més interior conté la Torre Blanca, fase més primerenca de la construcció del castell; rodejant-la cap al nort, este i oest es troba l'estructura més central, erigida durant el regnat de Ricardo Cor de León. Finalment, està el recint exterior, que comprén tot el castell i va ser construït baix el mandat d'Eduardo I. A pesar de que despuix de la fundació de la Torre de Londres per Guillermo el Conquistador es vixqueren moltes atres fases d'expansió, la disposició general es va mantindre fins que Eduardo I va completar la reconstrucció en 1285. El castell ocupa una superfície de 4,9 hectàrees, més atres 2,4 al voltant de la Torre de Londres, que constituïx la Torre de les Llibertats (Tower Liberties, en anglés), situada baix l'influència directa del castell i rebujada per raons militars.[4] El precursor d'esta torre es remonta a el XIII, quan Enrique III va ordenar que una franja de terra adjacent al castell permaneixquera rebujada.[5] A pesar de la creència popular, la Torre de Londres mai ha tingut una cambra de tortures permanent.[6] La Torre del Moll es va construir a la vora del Támesis durant el mandat d'Eduardo I, expandint-se fins al seu tamany actual baixe el regnat de Ricardo II.[7]

Pati central

[editar | editar còdic]

El pati central engloba l'àrea sur de la Torre Blanca, estenent-se a lo que en el seu dia va ser la ribera del Támesis. Com en el cas d'atres castells del tipo mota castral, com el Hen Domen (XI), esta zona central s'omplia provablement en edificis de fusta de la fundació de la Torre. Es creu que sobre 1170 els aposentos reals varen començar a estendre's més allà de la Torre Blanca, invadint els jardins centrals.[8] Els aposentos es varen renovar durant les décades de 1220 i 1230, equiparant-se a atres residències, com el castell de Windsor.[9] La construcció de les torres Wakefield i Lanthorn, localisades en els cantons de la muralla de la zona central, a lo llarc del riu, varen començar cap a 1220.[10] Provablement servien com a residències privades per al rei i la reina, respectivament. La primera prova de cóm estaven decorades les cambres reals ve del regnat d'Enrique III: la cambra de la reina estava encalada, pintada en flors i imitant la cantería. Un gran distribuïdor ocupava el sur de la zona central, entre les dos torres.[11] S'assemblava, encara que era llaugerament més menut, al també construït per Enrique III en el castell de Winchester.[12] Al costat de la Torre de Wakefield es trobava una poterna, que permetia l'accés als apartaments reals.

El pati central estava originalment rodejat per un fos protector, que es va omplir sobre 1220. En esta época, es va construir també una cuina en el jardí.[13] Entre 1666 i 1676, la zona central es va transformar i es varen retirar els edificis del palau.[14] La zona al voltant de la Torre Blanca es va rebujar, de manera que qualsevol persona que s'acostara devia creuar a camp obert. La Casa de les Joyes es va demolir, traslladant-se llavors les joyes a la Torre Martin.[15]

Archiu:London - Tower Westen.jpg
Pati interior de la Torre de Londres

Pati interior

[editar | editar còdic]

El pati interior es va crear durant el regnat de Ricardo Cor de León, quan es va cavar un fos a l'oest del pati central, doblant el tamany real del castell.[16] Enrique III va manar fer el pati de l'est i les muralles septentrionals, sense que hagen canviat des de llavors les dimensions del pati.[5] La major part dels treballs ordenats per Enrique III han sobrevixcut, i solament dos de les nou torres que es varen alçar han segut reconstruïdes per complet.[17] Entre les torres de Wakefield i Lanthorn, les muralles del pati central també servixen com a cortina de pedra al pati interior. L'entrada principal al pati interior podria haver segut per mig de la casa del guarda, en major provabilitat en el mur oest, lloc que ara ocupa la Torre Beauchamp.

Pati exterior

[editar | editar còdic]

Durant el regnat d'Eduardo I, es va crear un tercer pati, de manera que el recint rodejava per complet el castell. Al mateix temps, es va construir un baluart conegut com Legge's Mount en el cantó noroest del castell. Brass Mount, el bastió del cantó noreste, es va agregar més vesprada al conjunt. Les tres torres rectangulars a lo llarc de la muralla este a 15 metros de distància es varen desmontar en 1843.


Encara que els baluarts s'han associat al periodo de regnat d'els Tudor, no hi ha evidència que ho demostre; les investigacions arqueològiques sugerixen que Legge's Mount pertany al periodo eduardiano.[18] Les almenas del sur de Legge's Mount són les úniques originals de l'época medieval de la torre, el restant són substituts de l'época victoriana.[19] Ademés, es va cavar un nou fos de 50 metros més allà dels nous llímits del castell,[20] que era en el seu orige 4,5 metros més profunt en la seua zona central de lo que és hui en dia.[21] En l'adició d'una nova muralla, la vella entrada principal de la Torre de Londres es va enfosquir, tornant-se superflua. Es va crear llavors una nova entrada en el cantó surest del recorregut de la muralla exterior. El complex consistia en una casa de guàrdia interior, una atra exterior, i una barbacana[22] que va ser batejada com la Torre del León (Lion Tower), aixina cridada pel paper dels animals en la Casa de Feres Real des d'a lo manco els anys 1330.[23] La Torre del León no existix en l'actualitat.[22]

Eduardo I va estendre el costat sur de la torre sobre el terreny que s'havia sumergit baix el Támesis. En este costat de la muralla va construir la Torre de Sant Tomás entre 1275 i 1279; posteriorment coneguda com la Porta dels Traïdors (Traitor's Gate), va reemplaçar la Torre Bloody com a comporta. L'edifici és únic en Anglaterra, i lo més semblat és la ya demolida comporta del Louvre en París. El dic es va cobrir en fleches enceses, per si s'atacava el castell des del riu. També hi havia una despalladora en l'entrada per a controlar quí accedia a la torre. Hi havia luxosos apartaments en la primera planta.[24]

Eduardo I també va traslladar la Real Casa de la Moneda a la torre; la seua primera localisació exacta no es coneix, encara que és provable que estiguera en este pati exterior, o en la Torre del León.[25] Sobre 1560, la Real Casa de la Moneda tenia la seua sèu en un edifici en el pati exterior, prop de la Torre Salt.[26] Entre 1348 i 1355, una segona comporta, la Torre Cradle, es va afegir a l'est de la Torre de Sant Tomás per a l'us privat del rei.[27]

Muralla exterior de la Torre de Londres. En centre, Legge's mount
Muralla exterior de la Torre de Londres. En centre, Legge's mount

Edificis

[editar | editar còdic]

Torre Blanca

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Torre Blanca (Londres).
Archiu:London - White Tower2.jpg
La Torre Blanca.

La Torre Blanca (en anglés, White Tower) és un torreón (també coneguda com a torre principal), en freqüència l'estructura més forta d'un castell medieval, que contenia un estage adequat per al lord, en este cas, el rei o el seu representant.[28] D'acort en el historiador militar Allen Brown, «La gran torre era també, en virtut de la seua fortalea, l'estage del seu majestad, la torre principal per excelència».[29] U dels que millor conserva el seu estat en el món cristià,[30] ha segut descrit com "El palau més complet del sigle XI en Europa".[31]

En els cantons més oestes es troben torres quadrades, mentres que la torre circular noreste alberga una escala de caragol. La presència d'una capella en el cantó surest va resultar en una proyecció semicircular per a acomodar l'àbsit. Sense contar el mencionat àbsit, la Torre Blanca medix 36 per 32 metros en la base, elevant-se a una altura de 27 metros en les muralles del sur. Ya que l'edifici pretenia ser una confortable residència al mateix temps que una fortalea, les latrinas es varen construir dins de les muralles, i es varen colocar quatre fòcs per a proporcionar calor.[31]

Archiu:White Tower (July-2003).jpg
Entrada a la torre blanca, a la que s'accedix des de la primera planta

l'estructura es componia inicialment de tres altures, constant de sòtol, nivell d'entrada i primera planta. L'entrada en els torreones normandos normalment es construïa per damunt del nivell del sol, accedint-se a ella per mig d'una escala de fusta que podia retirar-se en cas d'atac; en el cas de la Torre Blanca, l'entrada estava en la cara sur. Durant el regnat d'Enrique II (1154-1189), es va afegir un atre edifici per davant de la cara sur per a proporcionar defensa extra en l'entrada, encara que tal edifici no ha aplegat a l'actualitat.

Archiu:Wakefield Tower Chapel - Tower of London.jpg
Capella situada en l'interior de la Torre Blanca

Cada planta es dividia en tres cambres; la més gran en l'oest, una chicoteta habitació en el noreste, i la capella, que ocupava l'entrada i primer pis de la cara surest.[32] Ya que la majoria de les finestres de la torre es varen engrandir en el XVIII, solament permaneixen dos eixemplars originals (encara que restaurats), en la paret sur a nivell de la galeria.[33] La torre es va construir en l'ala d'un chicotet mont, per això la cara nort del sòtol es troba parcialment baixe el sol.[8] Com era típic en la majoria de torreones, la planta baixa era una cripta usada per a almagasenage. Una de les habitacions contenia un pou. Encara que la disposició ha permaneixcut invariable des de la construcció de la torre, l'interior del sòtol data sobretot de el XVIII, quan es va rebaixar el sol i les voltes de fusta de la cambra es varen reemplaçar per equivalents en rajola.[34]

La planta baixa provablement estiguera destinada a l'us del aguasil de la torre i atres càrrecs oficials. L'entrada sur es va tancar en el XVII i no es va reobrir fins a 1973. Els qui desijaven llavors accedir a la primera planta devien travessar una chicoteta cambra situada a l'est, també conectada en la planta baixa. La cripta de la capella de Sant Joan ocupava el cantó surest i solament es podia accedir a ella per mig de la cambra este. Hi ha un buit en la paret nort de la cripta, i segons Geoffrey Parnell, guardià de l'història de la torre en l'Armada Real, «la disposició sense finestres i l'accés restringit sugerixen que es va dissenyar com una taibola de tesors reals i documents importants».[34]

La primera planta contenia un gran distribuïdor a l'oest, una cambra residencial a l'est (abdós obertes originalment pel sostre i rodejades per una galeria construïda dins del mur), i la capella de Sant Joan en el surest. Es va introduir una nova altura damunt de la primera planta en el XV, junt en l'actual sostre.[35] La capella de Sant Joan no formava part del disseny original, ya que el proyecte del àbsit es va dur despuix de la construcció dels murs del sòtol.[34] Pels canvis en la funció i disseny des de la construcció de la torre, poc queda de l'interior original, llevat la capella.[36] L'apariència nueta i poc adornada de la capella actualment és reminiscència de cóm podria haver segut en el periodo normando. En el XIII, durant el regnat d'Enrique III, la capella es va decorar en ornaments com una creu banyada en or, i finestres de cristal pintat en els que es representava a la Verge María i la Santíssima Trinitat.[37]

Torre Wakefield

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Torre Wakefield.
Archiu:S caps block 39 caps block 40 caps block 41 caps block 42
Saló del tro en la Torre Wakefield

Esta torre, que pren el seu nom de la batalla de Wakefield, despuix de la qual va ser a on varen tancar als presoners,[38] va ser construïda entre 1220 i 1240 baix el mandat d'Enrique III, que va viure en esta torre, la més gran en la Torre de Londres ademés de la Torre Blanca. La Torre Wakefield va supondre un dels principals punts de respal defensius de la torre, lo que va ajudar a controlar la porta principal, a la vora del riu. La sala superior de la torre constituïa els aposentos d'Enrique III, en grans finestrals i una gran fumeral.[39]

El mur oriental conta en una gran finestra de vidre pintat en el lloc a on s'erigia la capella privada del rei. Encara queden alguns restants, com un sagrario. La capella és un edifici associat en particular en el monarca Enrique VI, ya que despuix de ser capturat per Eduardo IV en 1471 despuix de les Guerra de les dos Roses, va ser fet presoner en esta torre, i assessinat poc despuix.[40]

Abans de l'encarcerament d'Enrique VI, la torre es va usar com a depòsit de documents, i centre d'exposició de les joyes de la Corona en el XIX, fins que estes varen ser traslladades a la Casa de les Joyes en 1967.[39]

Archiu:Tower of London viewed from the River Thames.jpg
Vista des del riu Támesis

Torre de Sant Tomás

[editar | editar còdic]

La torre de Sant Tomás es troba en el mur exterior, orientada al Támesis. Es va alçar entre 1275 i 1279, durant el mandat d'Eduardo I i va servir com aposentos des de llavors. El embarcadero no existia, i la torre donava directament al riu.[41]

Torre Lanthorn

[editar | editar còdic]

Traduïda com «Torre de la llanterna», es va construir al mateix temps que la torre Wakefield. Es va cremar en l'incendi de 1774, retirant-se poc despuix les ruïnes.[42] L'edifici actual és una reconstrucció de l'época victoriana, i conté una exposició des de la que s'accedix al palau medieval i al pati interior. La torre es coneixia en el XVIII com a Torre de la Reina Isabel.

cal destacar que el conjunt de la Torre Wakefield, Sant Tomás i Lanthorn reben en conjunt el nom de "Palau Medieval".[43]

Torre Beauchamp

[editar | editar còdic]

La Torre Beauchamp es va construir baix el mandat d'Eduardo I, sobre 1281. L'interior mostra la gran cantitat de rajoles utilisades per a la seua construcció, lo que és característic de les construccions ordenades per este monarca, i que eren en el moment una innovació en el terreny de la construcció en Anglaterra. Les parets interiors estan cobertes en els escrits dels presoners que varen passar per la torre a lo llarc dels anys.[44]

Du el nom de Thomas de Beauchamp, 12.º comte de Warwick, que va ser encarcerat en esta torre de 1397 a 1399 a instàncies de Ricardo II. També en esta torre varen ser retinguts John Dudley, primer duc de Northumberland i els seus cinc fills, i Philip Howard, 20.º comte de Arundel, que va morir en la Torre.

Torre Sanguinosa

[editar | editar còdic]

Coneguda en anglés com Bloody Tower, constituïa l'entrada principal al pati interior des de la vora del riu fins que es va construir la Torre de Sant Tomás. La cambra era un apartament de lux, que s'usava per a retindre a presos d'alt ranc, com els arquebisbes Thomas Cranmer i William Laud de Canterbury.[45]

La torre es va denominar inicialment Garden Tower, ya que es troba al costat del jardí, pero va rebre el seu nom actual durant el periodo de regnat dels Tudor. Vàries morts varen tindre lloc en la torre: Henry Percy, octau comte de Northumberland, es va suïcidar en 1585, supostament per a evitar ser condenat per traïció a la pàtria, i Sir Thomas Overbury, enverinat baix el mandat de Jacobo I.

Torre Martin

[editar | editar còdic]

Esta torre, que data de l'época d'els Tudor, va ser utilisada com a presó. Va ser el primer lloc a on en 1669 es varen expondre les joyes de la Corona. Originalment, les joyes es trobaven en la planta baixa, mentres que el guàrdia vivia en el pis superior. En 1671, el coronel Thomas Blood va intentar furtar les joyes de la torre, encara que no va poder eixir de la fortalea en elles.[46]

Archiu:Tower of London at night1.jpg
Torre Devereux, en la Torre Blanca a la dreta

Torre Verda

[editar | editar còdic]

Coneguda en anglés com Tower Green, era el lloc en el que es portaven a terme les eixecucions privades dels nobles condenats a mort, com per eixemple les reines Ana Bolena i Catalina Howard, segona i quinta esposa respectivament d'Enrique VIII d'Anglaterra.

Restant de torres

[editar | editar còdic]
  • Torre del mig (o torre Middle): És la porta d'entrada a la Torre, presidida en l'actualitat pel escut de Jorge I.[47]
  • Torre de la Sal: En els seus inicis, la torre donava al Támesis. En temps de guerra, permetia la defensa per mig de arqueros, a través de les cinc saeteras de la planta baixa; en temps de pau, es creu que s'utilisava com a almagasén. En esta torre va poder estar presoner John Baliol, depost rei escocés, de 1296 a 1299.[48]
  • Torre de la Campana: Construïda en el XII, rep el seu nom de la campana que va albergar durant uns cinccents anys, encara que l'actual és de el XVII.[49]
  • Torre Byward: Segona torre d'entrada al recint, protegida per dos torretes que daten de el XIII.[47] Durant les obres de 1953, es varen descobrir en esta torre fragments d'antigues pintures que sugerixen que podrien haver decorat una capella.[50]
  • Torre del saetón (Broad Arrow): Esta torre es relaciona, des de el XIV, en l'abastiment real de roba i mobles. En les seues estàncies es guardaven les vestimentes reals i els mobles de valor. Dos importants presoners de la torre varen ser María I en 1556 i Sir Everard Digby, participant de la Conspiració de la Pólvora en 1605.[48]
  • Torre del guardarropa.
  • Torre Bowyer.
  • Torre Develin.
  • Torre del Condestable.
  • Torre Cradle.
  • Torre Flint.
  • Torre del pou.
  • Torre Devereux.

Capella real de Sant Pedro ad Vincula

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Capella Real de Sant Pedro ad Vincula.
Archiu:St. Peter ad Vincula, August 2014 (1). caps block 61
Exterior de la capella real de Sant Pedro ad Vincula

És la parròquia de la Torre de Londres. Se situa en el pati exterior i data de 1520, fins que es va incorporar al castell en l'ampliació portada a terme per Enrique III. El rei la va fer amoblar i decorar en gran lux i dedicar-la al servici religiós de la comunitat de la torre. El nom fa referència a l'encarcerament de Sant Pedro baixe el mandat d'Herodes en Jerusalem. La capella és més coneguda provablement com a lloc d'enterrament dels presoners més famosos eixecutats en la torre, incloent a Ana Bolena i Catherine Howard, les esposes decapitades d'Enrique VIII, ademés uns atres de sanc noble o d'alta posició com la reina durant nou dies Jane Grey i el seu marit Guilford Dudley, o Sir Thomas More i el bisbe Juan Fisher, més vesprada canonizados per l'Iglésia Catòlica. Els cossos sense cap es varen enterrar ràpida i descuidadamente en la nau o el Presbiteri (arquitectura) sense làpida alguna. En 1876 la Regna Victòria d'Anglaterra va aprovar el proyecte de restaurar la capella, es desenterraron els cossos de la nau i alguns ataüts intactes, i es varen enterrar en la Cripta. Els ossos trobats en el presbiteri, alguns dels quals es varen identificar, inclús els restants d'Ana Bolena, es varen enterrar baix el paviment de marbre davant de l'altar.[51] La capella seguix activa com a lloc d'oració per als més de 150 habitants de la torre.[44] La capella de Sant Pedro es va reconstruir baix el regnat d'Eduardo I d'Anglaterra.

Fundació

[editar | editar còdic]

Despuix de la victòria en la batalla de Hastings el 14 d'octubre de 1066, Guillermo el Conquistador, duc de Normandia, va passar el restant de l'any assegurant les seues possessions, enfortint per a això les posicions clau. Va fundar diversos castells en el camí, pero va prendre una ruta tortuosa cap a Londres; solament quan va aplegar a Canterbury va girar cap a la ciutat més gran d'Anglaterra.[52] Ya que el pont fortificado de Londres estava en mans de les tropes sajonas, va decidir en el seu lloc saquejar Southwark abans de continuar el seu viage cap a la zona més sur d'Anglaterra.[53] Vàries victòries normandas a lo llarc de la ruta varen tallar les llínees de suministrament i en decembre de 1066, solo i intimidats, els seus líders varen entregar Londres sense lluitar.[54]

Entre 1066 i 1087, Guillermo va establir 36 castells,[52] encara que les referències del llibre Domesday indiquen que els seus subordinats varen fundar molts més. La nova elite gobernant va mamprendre lo que s'ha descrit com «el programa més extens i concentrat de construcció de castells en tota l'història de l'Europa feudal».[55] Els edificis eren fortificacions, usades com a base d'operacions en territori enemic, centres d'administració i residències.[56]

Guillermo va enviar una avanzadilla a Londres per a preparar a la ciutat per a la seua entrada, celebrar la seua victòria i fundar un castell. En paraules del biógraf del Conquistador, Guillermo de Poitiers, «certes fortificacions es varen completar en la ciutat contra l'intranquilitat de la gran majoria de la població. Perque ell [Guillermo] es va donar conte de que era de màxima importància impondre respecte als londinencs».[57] Al mateix temps, Londres era la ciutat més gran d'Anglaterra; la fundació de l'abadia de Westminster i el vell palau de Westminster baixe el mandat d'Eduardo el Confesor havia marcat la ciutat com a centre de govern, i en un port pròsper, era important per als normandos establir control sobre l'assentament.[54]

Archiu:Tower of London White Tower.jpg
La Torre Blanca data de el XI.

Els atres dos castells en Londres (el castell de Baynard i el de Montfichet), són de la mateixa época.[58] La fortificació que despuix es coneixeria com a Torre de Londres es va construir sobre el cantó surest de les muralles romanes de la ciutat, utilisant-les com a defenses prefabricar, i en el Támesis proporcionant protecció adicional des del sur.[57] En esta fase primerenca, el castell es va rodejar en un fos, defenent-se en una empalizada de fusta. És provable que tinguera aposentos adequats per a Guillermo.[59]

La majoria dels primers castells normandos es varen construir en fusta, pero per a finals de el XI, uns pocs, incloent la Torre de Londres, es varen renovar o varen reemplaçar en pedra.[58] El treball en la Torre Blanca, que dona nom al castell sancer, es considera que va escomençar en 1078, encara que la data exacta no es coneix. Guillermo va fer a Gundulf, bisbe normando de Rochester, responsable de la construcció, encara que pot ser que no es completara fins al cap de la mort de Guillermo en 1087.[30] La Torre Blanca és la primera en pedra de les que es conserven en Anglaterra, i el punt més fort de la primera época del castell. També contenia aposentos per al rei.[60] Com a vesprada, es creu que es va terminar en 1100, quan el bisbe Ranulf Flambard va ser encarcerat;[61] els anglesos odiaven a Flambard pels durs imposts. Encara que va anar el primer presoner retingut en la torre, va anar també la primera persona en escapar de la mateixa, utilisant una corda amagada en un tonel de vi. Es va permetre luxos i sirvientes, i el 2 de febrer de 1101 va donar un convit per als seus captores; despuix d'oferir-los contínuament beguda, i quan ningú mirava, va baixar des d'una cambra retirada, i va eixir de la torre. La fugida va ser una sorpresa tal, que un croniste de l'época va acusar al bisbe de bruixeria.[62]

Archiu:William caps block 67 of England.jpg
Image de Guillermo II d'Anglaterra, que en 1097 va ordenar construir la muralla al voltant de la Torre de Londres.

En les cròniques anglosaxones consta que en 1097, el rei Guillermo II va manar construir una muralla al voltant de la Torre de Londres, que provablement es construïra en pedra i reemplaçara la empalizada de fusta que rodejava el nort i este del castell, entre la muralla romana i el Támesis.[63] La conquista normanda d'Anglaterra no solament es va manifestar en una nova classe gobernant, sino en una estructuració de la ciutat en el procés. Es varen confiscar i varen redistribuir les terres entre els normandos, els qui també varen acostar centenars de judeus, per raons financeres.[64] Els judeus varen aplegar baix protecció directa de la corona, resultat de la qual cosa les comunitats judeues es fundaven en freqüència prop dels castells.[65] Els judeus usaven la torre com a refugi quan eren amenaçats pel antisemitisme.[64]

La mort en 1135 d'Enrique I va deixar Anglaterra en una difícil situació de successió; encara que el rei havia convençut als seus barons més poderosos de que juraren respal a l'Emperatriu Matilde, dies despuix de la mort del monarca, Esteban de Blois va arribar des de França per a reclamar el tro. L'importància de la ciutat i la seua torre ve marcada per la velocitat a la que protegix Londres. El castell, que no es va usar com a residència real durant algun temps, es deixava normalment a càrrec de l'aguasil, un lloc que en este moment ostentava Geoffrey de Mandeville. Ya que la torre es considerava una fortalea inexpugnable en posició estratègica, la seua possessió era enormement valorada. Mandeville es va aprofitar, venent la seua llealtat a Matilde en acabant de que capturaren a Esteban en 1141, en la batalla de Lincoln. A l'any següent, una volta disminuït el respal a Matilde, va revendre la seua llealtat a Esteban de Blois. A través del seu càrrec d'aguasil de la torre, Mandeville es va tornar «l'home més ric i poderós d'Anglaterra».[66]


En intentar de nou la mateixa tàctica, esta volta en conversacions secretes en Matilde, Esteban va manar arrestar-ho, li va obligar a cedir el control sobre els seus castells, i ho va reemplaçar per un dels seus més fidels seguidors. Fins a llavors, el lloc havia segut hereditari, originalment per Geoffrey de Mandeville (amic de Guillermo el Conquistador i antecessor del Geoffrey al que Esteban i Matilde varen fer front), pero l'autoritat de la posició era tal, que des d'eixe moment va permanéixer en mans d'una persona designada pel monarca. El lloc generalment se li otorgava a algú de gran importància, que no sempre tenia que estar en el castell per atres motius. Encara que l'aguasil seguia sent responsable del manteniment del castell i la seua guarnició, des del primer moment contava en un subordinat que li ajudava en esta tasca: el lloctinent de la torre.[66] L'aguasil també tenia tasques municipals; normalment se'ls donava control sobre la ciutat i era responsable de recaptar imposts, fer complir la llei i mantindre l'orde. La creació en 1191 del lloc de Lord Major (Lord Alcalde) de Londres, va suprimir molts d'estos poders sobre la ciutat, i en ocasions va dur a contactes entre abdós.[67]

Expansió

[editar | editar còdic]
Archiu:TowerOfLondonMoat.jpg
Fos de la Torre de Londres, cavat originalment per William Longchamp

És provable que el castell mantinguera la seua estructura tal i com es va establir sobre el 1100 baix el regnat de Ricardo Cor de León (1189-1199).[68] El castell es va expandir durant el mandat de William Longchamp, canceller de Ricardo i home al càrrec d'Anglaterra quan este lluitava en les creuades. D'acort en Roger de Hoveden, croniste de l'época, Longchamp va cavar un fos al voltant del castell i va tractar en va de reblir-ho en aigua del Támesis.[16] Longchamp era també aguasil de la torre, i va mamprendre la seua expansió mentres es preparava per a la guerra en l'encara príncip Juan, germà menor de Ricardo, que en l'absència d'est va aplegar a Anglaterra per a tractar de prendre el poder. La Torre de Londres suponia la principal fortalea de Longchamp, per lo que va tractar d'enfortir-la lo més possible. Les seues noves fortificacions es varen provar en octubre de 1191, quan la torre va ser sitiada per primera volta en la seua història. Longchamp va capitular a favor de Juan tres dies despuix, decidint que tenia més que guanyar en la rendició que prolongant el lloc.[69]

El príncip Juan va succeir a Ricardo com a rei en 1199 com Juan I d'Anglaterra, pero el seu domini tirànic va ser impopular, movent-se molts dels seus barons en contra seua a modo de resposta. En 1214, estant el rei en el castell de Windsor, Robert Fitzwalter va liderar una armada fins a Londres i va sitiar la torre. Encara que dominada per la guarnició, la torre va resistir, i el lloc no es va alçar fins que Juan I va firmar la Carta Magna.[70] El rei va incomplir les seues promeses de reforma, lo que va desencadenar la declaració de la primera guerra dels Barons. Inclús despuix de la firma de la Carta Magna, Fitzwalter va mantindre el seu control sobre Londres. Durant la guerra, les tropes de la torre varen aünar forces en les dels barons; Juan I va ser destronat en 1216, i els barons varen oferir el tro anglés al príncip Luis, fill major del rei francés (Felipe II de França). No obstant, despuix de la mort de Juan en octubre de 1216, molts varen escomençar a recolzar la petició del príncip Enrique, fill major de Juan. La guerra va continuar entre les faccions que recolzaven a Luis i Enrique, i Fitzwalter, que donava el seu respal a Luis. Fitzwalter controlava encara Londres i la torre, que varen resistir fins que va quedar clar el triumfo d'Enrique.[70]


En el XIII, els reis Enrique III (1216-1272) i Eduardo I (1272-1307) varen estendre el castell, deixant-ho en essència tal i com s'erigix hui en dia.[10] Enrique estava separat dels seus barons, i una mútua falta d'enteniment va dur al malestar i resentiment cap a la seua autoritat. Com a resultat, estava impacient per assegurar que la Torre de Londres era una fortificació formidable; al mateix temps, Enrique era un esteta i desijava que el castell anara un lloc cómodo per a viure.[71] Des de 1216 fins a 1227, es varen gastar prop de 10 000 lliures; en este temps, solament el treball del castell de Windsor va costar més (15 000 lliures). La majoria dels treballs es varen centrar en els edificis palatins del pati central.[9] La tradició d'encalar la Torre Blanca, de lo que deriva el seu nom, va començar en 1240.[72]

Al voltant de 1238, el castell va començar la seua expansió cap a l'est, nort, i noroest. El treball va durar tot el regnat d'Enrique III i el d'Eduardo I, en interrupcions pels disturbis civils. Es va crear un nou perímetro defensiu tachonado en torres, i en els costats oest, nort i est, a on el riu no defenia la muralla, es va crear un fos. L'extensió este va dur el castell més allà dels llímits del vell assentament romà, marcat pel mur de la ciutat que s'havia incorporat a les defenses del castell.[72] La torre havia segut durant molt temps un símbol de l'opressió, despreciat pels londinencs, i el programa de construcció d'Enrique era impopular. Per això, quan la torre del guàrdia es va derrocar en 1240, els ciutadans varen celebrar el contratemps.[73] L'expansió va supondre un trastorn en la ciutat, pagant-se 166 lliures al Hospital de Santa Catalina i al prior de la Santíssima Trinitat com a compensació.[74]

Enrique III establia en freqüència la cort en la Torre de Londres, i a lo manco dos voltes també el parlament (en 1236 i 1261), en sentir que els barons s'estaven tornant perillosament indomables. En 1258, els barons descontents, liderats per Simón de Montfort, varen obligar al rei a acceptar les reformes, incloent la celebració d'assamblees parlamentàries regulars. Renunciar a la Torre de Londres es trobava entre tals condicions. Enrique III no va acceptar esta pèrdua de poder, i va buscar permís en el papa per a trencar el seu jurament. En el respal de mercenaris, el rei es va instalar en la torre en 1261. Mentres, continuaven les negociacions en els barons. Es va acordar una treua, en la condició de que el rei entregara el control de la torre una volta més.

Archiu:Edward I of England.png
Eduardo I d'Anglaterra, que va remodelar la torre per 21 000 lliures.

Enrique va obtindre una significativa victòria en la batalla de Evesham, en 1265, lo que li va permetre tornar a controlar el país i la Torre de Londres. El moradura Ottobuon va acodir llavors a Anglaterra a excomulgar als rebels; l'acte va ser impopular i la situació es exacerbó quan va otorgar la custòdia de la torre. Gilbert de Clare, VI comte de Hertford, va aplegar a Londres en abril de 1267 i va sitiar el castell, declarant que la custòdia de la torre «no era un lloc per a confiar a un estrany, molt manco a un eclesiàstic».[75] A pesar d'un gran eixèrcit i maquinària de sege, Gilbert de Clare va ser incapaç de prendre el castell. El comte es va batre en retirada, permetent al rei el control de la capital, i la pau per a la torre el restant del regnat d'Enrique III.[76]


Encara que rarament estava en Londres, Eduardo I es va encarregar d'una costosa remodelació de la torre, de 21 000 lliures, entre 1275 i 1285, més del doble de lo que s'havia gastat durant tot el regnat d'Enrique III,[77] i cantitat equivalent a uns 10,5 millons de lliures en 2008. Eduardo I era un expert constructor de castells, i va usar la seua experiència d'acossament en la guerra durant les creuades per a dur innovacions a la construcció del castell. El seu programa per al castell en construcció en Gales va incloure l'introducció de fleches allumenades en les muralles dels castells a lo llarc d'Europa, influència de l'Est.[78] En la Torre de Londres, Eduardo va omplir el fos cavat per Enrique III i va construir una nova muralla a lo llarc, creant un nou recint. Va reconstruir la part més oest del mur d'Enrique III, reemplaçant la vella entrada per la torre Beauchamp. Es va crear una nova entrada, en defenses elaborades que incloïen dos portes i una barbacana. En un intent per fer el castell autosuficient, Eduardo I va afegir també dos molís.[79]

La persecució de la població judeua baixe el regnat d'Eduardo I va començar en 1276 i va finalisar en 1290, quan va promulgar l'Edicte d'Expulsió que obligava als judeus a eixir del país.[80]

Periodo medieval tardà

[editar | editar còdic]
Archiu:Minature-of-Queen-Isabella-and-her-army-from-royal-ms-15-e-iv-vol-2-f316v.jpg
Roger Mortimer i Isabel de França

Durant el regnat d'Eduardo II (1307-1327) hi havia relativament poca activitat en la torre.[81] No obstant, va anar durant este periodo quan es va fundar el Armari Privat. L'institució tenia la seua sèu en la torre i era la responsable d'organisar les armes de l'estat.[82] Margaret de Clare, baronesa Badlesmere, va ser la primera dòna presonera de la Torre de Londres, despuix de negar l'entrada al castell de Leeds a la reina Isabel de França i eixecutar als mensagers.[83] Reservada per lo general per a reclusos d'alt nivell, la torre va ser la presó real més important del país,[84] a pesar de la qual cosa no era segura; a lo llarc de l'història, molts presoners varen sobornar als seus guàrdies per a que els ajudaren a escapar.

En 1322, el subteniente de la torre va ajudar a escapar a Roger Mortimer, primer comte de March, deixant als hòmens de Mortimer dins. Varen tallar un forat en el mur de la seua cela i Mortimer va escapar fins a un barco que li estava esperant. Va fugir fins a França, a on es va trobar en l'esposa del rei Eduardo, Isabel de França. Varen començar una aventura i varen planejar derrocar al rei. Un dels primers actes de Mortimer en entrar en Anglaterra va ser capturar la torre i lliberar als presoners que permaneixien dins. Va governar durant tres anys, mentres Eduardo III era massa jove per a fer-ho; en 1330, Eduardo i els seus seguidors varen capturar a Mortimer i ho varen tancar en la torre.[85] Baix el mandat d'Eduardo III (1312-1377), Anglaterra va experimentar èxits renovats en la guerra en acabant de que el mandat del seu pare haguera posat el regne en contra dels escocesos i francesos.


Entre els èxits d'Eduardo es trobaven les batalles de Crécy i Poitiers, a on el rei Juan II de França havia segut pres presoner, i s'havia capturat al rei David II d'Escòcia. Durant este periodo, la Torre de Londres va mantindre retinguts a molts nobles presoners de guerra.[86] Eduardo II havia permés que la torre es descuidara,[27] i per al regnat d'Eduardo III el castell era un lloc poc cómodo. Els nobles captius dins dels seus murs no podien participar en activitats com la caça, que sí es permetien en atres castells usats com a presons, com Windsor. Eduardo III va manar renovar el castell.[87]

Archiu:Jean Froissart, Chroniques, 154v, 12148 btv1b8438605hf336, crop.jpg
Image de Ricardo II eixint a la trobada dels rebels durant la Regirada Llauradora de 1381

Quan Ricardo II va ser coronat en 1377, va liderar una processó des de la torre fins a l'abadia de Westminster. Esta tradició va començar a lo manco en el XIV, i va durar fins a 1660.[86] Durant la Regirada dels Llauradors de 1381, la Torre de Londres va ser sitiada en el rei dins. Quan Ricardo va eixir a la trobada de Wat Tyler, el líder rebel, una multitut va irrompre en el castell sense trobar resistència, i va saquejar la Casa de les Joyes. l'arquebisbe de Canterbury, Simon Sudbury, es va refugiar en la capella de Sant Joan, esperant que la flota respectara el santuari; no obstant, va ser mogut d'allí i decapitat en l'esplanada coneguda com Tower Hill.[88] Sis anys despuix, varen tindre lloc nous disturbis, passant el rei Ricardo els nadals en la torre en lloc de fer-ho en Windsor, com era lo habitual.[20] Quan, en 1399, Enrique Bolingbroke va tornar de l'exili, va tancar a Ricardo en la Torre Blanca. Ricardo II va abdicar i va ser reemplaçat en el tro per Bolingbroke, que va prendre el nom de Rei Enrique IV.[88]

En el XV, hi havia poc treball de construcció en la Torre de Londres, encara que el castell encara permaneixia com a important lloc de refugi. Quan els seguidors de l'antic Ricardo II varen tractar de donar un colp, Enrique IV va trobar refugi en la torre. Durant este periodo, el castell va albergar també distinguits presoners. L'hereu al tro escocés, que després es convertiria en el rei Jacobo I d'Escòcia, va ser seqüestrat en un viage a França en 1406 i retingut en la torre. El regnat d'Enrique V (1413-1422) va renovar la fortuna d'Anglaterra en la Guerra dels Cent Anys contra França; com a resultat d'estes victòries, incloent la de la Batalla de Agincourt, molts presoners d'alt ranc varen ser retinguts en la torre fins a ser rescatats.[89]


Gran part de la segona mitat de el XV va estar ocupada per les Guerres de les Roses entre els aspirants al tro, les cases de Lancaster i York.[90] El castell va ser sitiat de nou en 1460, esta volta per les forces yorkistas. Es va danyar la torre en fòc d'artilleria, pero solament es va rendir quan el rei Enrique VI va ser capturat en la Batalla de Northampton. En l'ajuda de Ricardo Neville, 16.º comte de Warwick i conegut com el "hacedor de reis", (The Kingmaker), Enrique va recuperar el tro per un breu periodo de temps en 1470. No obstant, Eduardo IV pronte va reprendre el control i Enrique VI va ser encarcerat en la Torre de Londres, a on provablement va ser assessinat.[88] Durant les guerres, es fortificó la torre per a soportar el cañoneo, i se li va proveir d'estanys per als canons i les armes de fòc. Es va crear un recint a tal fi al sur de Tower Hill, que no ha perdurat.[90]

Poc despuix de la mort d'Eduardo IV en 1483, es creu que va tindre lloc l'assessinat dels Príncips de la Torre. L'incident és un dels events més infames associats en la Torre de Londres.[91] El tio d'Eduardo V, Ricardo, duc de Gloucester, va ser declarat Lord Protector quan el príncip era massa jove per a governar.[92] Eduardo, de 12 anys d'edat, va ser confinat en la Torre junt en el seu germà chicotet Ricardo. El duc de Gloucester va ser proclamat rei Ricardo III en juliol. Els príncips es varen vore en públic per última volta en juny de 1483;[91] el motiu més raonable per a la seua desaparició és que anaren assessinats en estiu de 1483.[92] Es varen descobrir uns ossos en 1674, en demolir l'entrada de la Torre Blanca, que es creu que varen pertànyer a ells. L'oposició a Ricardo va créixer fins que va ser derrotat en la Batalla de Bosworth en 1485 per Enrique Tudor, de la casa Lancaster, que va ascendir al tro com Enrique VII.[91]

Presó real

[editar | editar còdic]

En l'any 1100 va aplegar a este reducte el primer reclús del que hi ha constància. No era una presó qualsevol, puix es reservava per a personages d'alt ranc i rellevància, entre els qui figuren reis derrotats d'Escòcia i França, aixina com aristócratas i clercs caiguts en desgràcia o convictes de traïció. A voltes va ser escenari d'eixecucions i inclús assessinats, com els d'Enrique VI, Eduardo V, de 12 anys d'edat, i el germà menor d'est, Ricardo, de 9 anys.

Els presoners eren ubicats a on hi haguera espai. Mentres que alguns tenien poca llibertat de moviment, a uns atres se'ls permetia deambular per tot el complex. Aixina mateix, les condenes que complien podien ser breus o llargues. William Penn, el posterior fundador de la colónia americana de Pennsilvània, va soportar huit mesos de reclusió per les seues conviccions religioses. No obstant, el duc Carlos I d'Orleans, nebot del rei de França, va ser derrotat en una batalla i va passar vinticinc anys en custòdia intermitent fins que es va pagar un exorbitante rescat per ell. D'igual modo, el cortesano, explorador i escritor sir Walter Raleigh va soportar tretze llarcs anys, durant els quals va escriure la seua història universal, titulada History of the World, i després va eixir en llibertat temporal per a ser finalment ajusticiado.

Archiu:Tower Of London - White Tower March 2006.jpg
Exteriors de la Torre Blanca de Londres.


L'hereu d'Enrique VIII, el seu jove fill Eduardo VI (també anglicà), va proseguir despuix de la seua coronació en les brutals porgues. Sis anys més vesprada va morir i va ser succeït per María Tudor (catòlica fervorosa, a diferència d'Enrique VIII, el seu pare), la qual va decapitar sense dilació a lady Jane Grey, de 16 anys, i al seu jove marit, títaros en la lluita pel poder. Isabel, germana de pare de María, va passar moltes semanes d'inquietut en la Torre abans de la seua lliberació. No obstant, va acabar convertida en reina, i va encarcerar i va aplicar la pena capital als seus oponents.

La majoria dels criminals comuns eren eixecutats en llocs públics com el cadalso del propenc Tossal de la Torre, a la vista de multituts alborotadoras. També es varen fer públiques les eixecucions d'algunes personalitats de classe alta com Tomás More. No obstant, els nobles i, sobretot, les dònes, eren eixecutats de forma privada en el prat de la Torre, en l'interior del complex, i enterrats en la Capella Real de Sant Pedro ad Vincula. Alguns dels nobles eixecutats en l'exterior de la Torre estan enterrats també en esta capella.

Archiu:Anne Boleyn London Tower.jpg
Ana Bolena en la Torre de Londres.

Alguns dels eixecutats en la Torre acusats de traïció:

La llegenda diu que es pot vore a Ana Bolena, eixecutada per traïció al rei Enrique VIII, passejar per la Torre en el seu cap baixe el braç.cita requerida

L'us militar de la Torre com a fortificació es va tornar obsoleta en l'introducció de l'artilleria. No obstant, la Torre va servir com a quarter general del departament d'armament britànic fins a 1855. Durant la Primera Guerra Mundial onze espies alemans varen estar presoners en la Torre. En 1941 l'ajudant d'Hitler, Rudolf Hess, va permanéixer tancat en la Torre durant quatre dies.cita requerida

Casa de feres

[editar | editar còdic]
Archiu:Model Animals, Tower of London (geograph 2675052).jpg
Estàtua de lleons

En el XIII es va establir en la Torre una casa de feres, provablement en els inicis de 1204 durant el regnat de Juan I i possiblement, en animals procedents d'una antiga casa de feres establida en 1125 pel rei Enrique I en el seu palau prop de Woodstock. La colecció d'animals es va obrir algunes voltes al públic durant el regnat d'Isabel I. En 1804 la colecció es va obrir al públic de forma regular. Ací va ser a on el poeta William Blake va vore el tigre que va inspirar el seu poema. Els animals es varen traslladar al nou zoològic de Londres en 1828. Encara es conserva una porta en el nom de porta del lleó en honor als animals que un dia varen residir en ella.

Fenomens paranormales

[editar | editar còdic]

L'activitat paranormal d'este lloc és tot un récort, ya que en l'any 1241 ya es parlava d'un fantasma que pululaba entre estos murs, el del canceller Thomas Becket, que va ser governador de la Torre i va ser assessinat durant una missa per orde del rei Enrique II en 1170. La torre estava en obres de restauració que es va retardar durant anys per accidents que varen acabar en la vida d'alguns treballadors, alguns d'ells varen ser testics del fantasma de Becket, i durant molt temps ningú va voler treballar en eixes obres. Des d'eixe punt, el lloc es va convertir en un lloc temible, i que allí s'eixecutara a mils de persones en ser presó d'estat, no va ajudar massa, de fet centenars de persones parlaven de ser testics d'aparicions, i inclús d'autèntiques processons de difunts, molts d'ells sense cap.

Actualitat

[editar | editar còdic]

Hui la Torre és bàsicament una atracció turística. Ademés dels edificis es poden vore les joyes de la Corona britànica, una colecció d'armadures reals i restants de la muralla romana.


El control de la Torre corre a càrrec dels alabarderos, coneguts popularment com Beefeaters, que actuen com a guies turístics sent ells mateixos una atracció. Cada vesprada els guàrdies participen en la cerimònia de les claus que assegura la Torre durant la nit.

Segons mana una antiga tradició, si els sis cuervos que es mantenen en la Torre desaparegueren algun dia, cauria la Torre, i en ella la monarquia.[93]

En estiu de 2014, la Torre de Londres va ser rodejada d'una mar de color carmesí. Una instalació, concebuda per l'artiste Paul Cummins i el dissenyador Tom Piper, va commemorar a tots i cada u dels fallits durant la Primera Guerra Mundial, per mig de la plantació de 888 246 roselles de ceràmica roja en una mar que fluïx al voltant de la torre. L'instalació, titulada “Blood Swept Lands And Sigues Of Ret” es va donar a conéixer el 5 d'agost, exactament 100 anys despuix del primer dia de la participació de Gran Bretanya en la Primera Guerra Mundial.[94]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Tower of London». UNESCO Culture Sector. Consultat el 24 de març de 2015.
  2. ↑ Vince, 1990, p. 138.
  3. ↑ Creighton, 2002, p. 138.
  4. ↑ Parnell, 1993, p. 11.
  5. ↑ 5,0 5,1 Parnell, 1993, pp. 32—33.
  6. ↑ Wilson, 1998, p. 39.
  7. ↑ Parnell, 1993, p. 49.
  8. ↑ 8,0 8,1 Parnell, 1993, p. 22.
  9. ↑ 9,0 9,1 Parnell, 1993, p. 27.
  10. ↑ 10,0 10,1 Allen Brown y Curnow, 1984, p. 17.
  11. ↑ Parnell, 1993, p. 18.
  12. ↑ Impey y Parnell, 2000, p. 31.
  13. ↑ Impey y Parnell, 2000, pp. 17—18.
  14. ↑ Parnell, 1993, p. 65.
  15. ↑ Parnell, 1993, p. 67.
  16. ↑ 16,0 16,1 Allen Brown y Curnow, 1984, pp. 15—17.
  17. ↑ Parnell, 1993, p. 33.
  18. ↑ Parnell, 1993, pp. 31—37.
  19. ↑ Parnell, 1993, pp. 43—44.
  20. ↑ 20,0 20,1 Impey y Parnell, 2000, p. 44.
  21. ↑ Parnell, 1993, pp. 35—37.
  22. ↑ 22,0 22,1 Parnell, 1993, p. 40—41.
  23. ↑ Impey y Parnell, 2000, p. 36.
  24. ↑ Parnell, 1993, pp. 38—39.
  25. ↑ Parnell, 1993, p. 43.
  26. ↑ Parnell, 1993, p. 61.
  27. ↑ 27,0 27,1 Parnell, 1993, p. 47.
  28. ↑ Friar, 2003, p. 163.
  29. ↑ Allen Brown, 1976, p. 15.
  30. ↑ 30,0 30,1 Allen Brown, 1976, p. 44.
  31. ↑ 31,0 31,1 Impey y Parnell, 2000, p. 16.
  32. ↑ Parnell, 1993, pp. 20—23.
  33. ↑ Parnell, 1993, p. 13.
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 Parnell, 1993, p. 20.
  35. ↑ Impey y Parnell, 2000, p. 17.
  36. ↑ Allen Brown y Curnow, 1984, p. 12.
  37. ↑ Parnell, 1993, p. 32.
  38. ↑ López Bernagossi, 1863, p. 360.
  39. ↑ 39,0 39,1 Dolman, 2009, p. 26.
  40. ↑ López-Peláez Casellas, 2006, p. 145.
  41. ↑ Dolman, 2009, p. 25.
  42. ↑ W. Harrison, La Torre de Londres, 1884; pág. 27.
  43. ↑ Dolman, 2009, p. 24.
  44. ↑ 44,0 44,1 Dolman, 2009, p. 36.
  45. ↑ Dolman, 2009, p. 37.
  46. ↑ Cortez Abbott, 1910, p. 5.
  47. ↑ 47,0 47,1 Dolman, 2009, p. 19.
  48. ↑ 48,0 48,1 Dolman, 2009, p. 58.
  49. ↑ Dolman, 2009, p. 20.
  50. ↑ Dolman, 2009, p. 23.
  51. ↑ «Chapel of St Peter Ad Vincula». Camelot International. Consultat el 5 de juliol de 2016.
  52. ↑ 52,0 52,1 Liddiard, 2005, p. 18.
  53. ↑ Bennett, 2001, p. 45.
  54. ↑ 54,0 54,1 Wilson, 1998, p. 1.
  55. ↑ Allen Brown, 1976, p. 31.
  56. ↑ Friar, 2003, p. 47.
  57. ↑ 57,0 57,1 Allen Brown y Curnow, 1984, p. 5.
  58. ↑ 58,0 58,1 Wilson, 1998, p. 2.
  59. ↑ Allen Brown y Curnow, 1984, pp. 5—9.
  60. ↑ Allen Brown, 1976, p. 9—10.
  61. ↑ Allen Brown, 1976, p. 12.
  62. ↑ Wilson, 1998, p. 5—6.
  63. ↑ Allen Brown y Curnow, 1984, pp. 12—13.
  64. ↑ 64,0 64,1 Parnell, 1993, p. 54.
  65. ↑ Creighton, 2002, p. 147.
  66. ↑ 66,0 66,1 Wilson, 1998, pp. 6—9.
  67. ↑ Wilson, 1998, pp. 14—15.
  68. ↑ Allen Brown y Curnow, 1984, p. 13.
  69. ↑ Wilson, 1998, pp. 13—14.
  70. ↑ 70,0 70,1 Wilson, 1998, pp. 17—18.
  71. ↑ Wilson, 1998, pp. 19—20.
  72. ↑ 72,0 72,1 Allen Brown y Curnow, 1984, p. 20.
  73. ↑ Wilson, 1998, p. 21.
  74. ↑ Allen Brown y Curnow, 1984, pp. 20—21.
  75. ↑ Wilson, 1998, pp. 24—27.
  76. ↑ Wilson, 1998, p. 29.
  77. ↑ Parnell, 1993, p. 35.
  78. ↑ Cathcart King, 1988, p. 84.
  79. ↑ Wilson, 1998, p. 31.
  80. ↑ Wilson, 1998, pp. 34, 36.
  81. ↑ Impey y Parnell, 2000, p. 41.
  82. ↑ Lapper y Parnell, 2000, p. 28.
  83. ↑ Wilson, 1998, p. 40.
  84. ↑ Friar, 2003, p. 235.
  85. ↑ Wilson, 1998, p. 34.
  86. ↑ 86,0 86,1 Impey y Parnell, 2000, p. 42.
  87. ↑ Wilson, 1998, p. 41.
  88. ↑ 88,0 88,1 88,2 Parnell, 1993, p. 53.
  89. ↑ Impey y Parnell, 2000, p. 45.
  90. ↑ 90,0 90,1 Impey y Parnell, 2000, p. 46.
  91. ↑ 91,0 91,1 91,2 Impey y Parnell, 2000, pp. 46—47.
  92. ↑ 92,0 92,1 Horrox, 2004.
  93. ↑ «Que vore en Londres».
  94. ↑ «instalar-888-246-roselles-roges-en-memòria-de-els-caidos-en-la-1era-guerra-mundial/ Roselles roges en memòria als 100 anys de la primera Grerra Mundial». Archivat des d'el instalar-888-246-roselles-roges-en-memòria-de-els-caidos-en-la-1era-guerra-mundial/ original, el 21 d'octubre de 2014.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Allen Brown (1976). Allen Brown's English Castles, The Boydell Press. ISBN 1-84383-069-8.
  • Allen Brown; Curnow, {{{nom2}}} (1984). Tower of London, Greater London: Department of the Environment Official Handbook, Her Majesty's Stationary Office. ISBN 0-11-671148-5./
  • Bennett, Matthew (2001). Campaigns of the Norman Conquest, Osprey Publishing. ISBN 1-84176-228-8.
  • Cathcart King (1988). The Castle in England and Wales: an Interpretative History, Croom Helm. ISBN 0-918400-08-2.
  • Cortez Abbott (1910). Colonel Thomas Blood: crownstealer 1618-1680, Rochester, New York.
  • Creighton, Oliver (2002). Castles and Landscapes, Continuum. ISBN 0-8264-5896-3.
  • Dolman, Brett (2009). Tower of London, Historic Royal Palaces. ISBN 978-1-873993-01-9.
  • Friar, Stephen (2003). The Sutton Companion to Castles, Sutton Publishing. ISBN 978-0-7509-3994-2.
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Impey, Edward; Parnell, {{{nom2}}} (2000). The Tower of London: The Official Illustrated History, Merrell Publishers en Historic Royal Palace. ISBN 1-85894-106-7.
  • Lapper, Ivan; Parnell, {{{nom2}}} (2000). The Tower of London: A 2000-year History, Osprey Publishing. ISBN 978-1-84176-170-1.
  • Liddiard, Robert (2005). Castles in Context: Power, Symbolism and Landscape, 1066 to 1500, Windgather Press. ISBN 0-9545575-2-2.
  • López Bernagossi (1863). Presons d'Europa.
  • López-Peláez Casellas (2006). Història breu de les illes britàniques, Madrit: Sílex. ISBN 84-7737-172-5.

Galeria d'imàgens

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Torre_de_Londres&oldid=853661»