Acre (Israel)

Acre (en hebreu עכו, Akko; en àrap عكا, Akka) és una ciutat costera d'Israel que pertany administrativamente al Districte Nort. La ciutat ocupa una ubicació estratègica, en un port natural situat a l'extrem de la baïa de Haifa, sobre la costa del Llevant mediterràneu. Ademés del seu valor com a núcleu comercial marítim, va ser una important escala en els camins costers de la regió i en la ruta que s'internava cap al vall de Jezreel. El primer assentament conegut data de l'Edat del Bronze primerenca, pero va ser abandonat despuix d'alguns sigles; posteriorment, durant l'Edat Mija del Bronze, es va establir un llogaret major, i des de llavors el lloc ha estat habitat de forma permanent. Es tracta, puix, d'un dels assentaments contínuament habitats i un dels ports més antics del planeta. No obstant, va estar sempre subjecta a conquistes i destrucció i va sobreviure com a poc més que un llogaret durant sigles. Acre es va convertir en una ciutat important durant les Creuades, época en la que va ser testic de numeroses batalles i seges. Durant la tercera creuada li la renombró com Sant Joan d'Acre. Va ser l'última ciutat en mans cristianes abans de la conquista total de l'Alce per part dels ayubíes en 1291.

Acre va permanéixer en mans musulmanes (primer mamelucas, despuix otomanes) fins que en 1918 va passar a formar part del Mandat britànic de Palestina. La composició demogràfica de la ciutat va variar dràsticament entre 1948 i 1950, puix havia segut una ciutat casi completament musulmana i cristiana fins a maig de 1948, quan tres quartes parts de la seua població varen fugir despuix d'un ultimàtum de la brigada Carmeli israelita. La ciutat va ser repoblada llavors en immigrants judeus. A data de 2021, Acre té un total de 49.615 habitants, de les que 28.692 són judeus, 16.405 són àrap-israelites i el restant estan classificats com «uns atres». Acre és també la ciutat més sagrada del bahaísmo, dels fidels del qual rep numerosos peregrins cada any. En l'actualitat, Acre és una de les ciutats mixtes d'Israel, puix el 32% de la seua població és àrap-israelita. El seu alcalde, Shimon Lankri, va ser reelegit en 2018 en el 85% dels vots.

Història

Edat del Bronze Primerenca

Els restants de l'assentament més antic de lo que actualment és Acre es varen trobar en un tell (un montícul en restants arqueològics) ubicat a 1,5 quilómetros a l'est de la moderna ciutat d'Acre. Conegut com Tel Akko en hebreu i Tell el-Fukhar en àrap, els seus restants poden datar-se entorn a l'any 3000 AC, durant l'Edat del Bronze Primerenca. Esta comunitat agrícola va durar tan sol un parell de sigles i va terminar en l'abandó de l'assentament, possiblement en acabant de que s'inundara per una riuada del nivell de l'mar.

Edat del Bronze Media

Acre va tornar a convertir-se en un centre urbà durant l'Edat del Bronze Mija (aprox. 2000-1500 AC) i ha estat poblada des d'eixe moment fins a l'actualitat. La menció més primerenca a Acre en un text escrit es va trobar en un document egipcíac del XIX

Edat del Bronze Tardana

En el periodo amarniense (aprox. 1350) va haver una important inestabilitat política en el Llevant mediterràneu originada, en part, pels successos ocorreguts en l'Imperi Egipcíac. Els archius de Tell el-Amarna contenen cartes dirigides al governador de Acco, com la Carta EA245.

Edat del Ferro

Durant l'Edat del Ferro, Acre va estar lligada política i culturalment a Fenicia. En el Llibre dels Juges, Akko apareix en una llista dels llocs que els israelitas no varen ser capaços de conquistar de mans dels cananeos. Despuix apareix descrit en el territori de la tribu de Aser i, segons la narració posterior de Josefo, es distinguia per estar dirigida per un dels governadors provincials de Salomón. Entorn a l'any 725 AC, Acre es va unir a Sidón i Tir en un tumult contra l'emperador neoasirio Salmanasar V.

Periodos persa i helenístic

Estrabón es referix a la ciutat com l'ocasional punt de reunió dels perses en les seues expedicions contra Egipte. Segons historiadors com Diodoro Sículo i Estrabón, el rei Cambises II va atacar Egipte despuix d'haver reunit un enorme eixèrcit en les planures propenques a la ciutat d'Acre. En decembre de 2018, els arqueòlecs que excavaven en el Tell Keisan d'Acre desenterraron els restants d'una avanzadilla de l'eixèrcit persa que podria haver jugat un paper important en l'exitosa invasió aqueménida d'Egipte de l'any 525 AC. Les fortificacions perses de Tell Keisan es varen vore danyades a finals del IV, durant la campanya que Alejandro Magne va portar a terme per a expulsar als aqueménidas del Alce. En l'any 332 a. C., Alejandro va conquistar la ciutat d'Acre sense violència.

Despuix de la mort d'Alejandro, els seus principals generals es varen repartir el seu imperi. En un primer moment, la regió al voltant d'Acre va quedar en mans del Egipte ptolemaico i va ser batejada com Ptolemais per Ptolomeo II en la década del 260 AC. Antíoco III va conquistar la ciutat per al imperi seléucida en el 200 AC i, entre les décades de 170 i 160 AC, Antíoco IV va fundar una colónia grega que va denominar Antíoco en el seu honor.

Entorn a l'any 165 AC, Judas Macabeo va derrotar als seléucidas en una série de batalles en la Galilea i els va conduir cap a Ptolemais. Prop del 153 AC, Alejandro Beles, fill d'Antíoco IV Epífanes, va sitiar la ciutat en la seua lluita pel tro en Demetrio I Sóter i va conseguir que esta li obrira les seues portes. Demetrio va oferir en va suculents soborns als macabeos per a obtindre el respal judeu contra el seu rival, inclosa la promesa de destinar els imposts de Ptolemais al Temple de Jerusalem. Jonatán Macabeo va unir les seues forces a les d'Alejandro, qui es va enfrontar finalment a Demetrio en el camp de batalla i ho va matar. En el 150 AC, Alejandro Beles va rebre a Jonatán en grans honors en Ptolemais, pero alguns anys despuix, Trifón, un oficial de l'Imperi Seléucida que recelaba cada volta més dels macabeos, va enganyar a Jonatán per a que anara a Ptolemais i ho va fer capcionar. La ciutat seria despuix capturada i governada per Alejandro Janneo (aprox. 103-76 AC), Tigranes II el Gran (95-55 AC) i Cleopatra (51-30 AC). Herodes el Gran, que va governar sobre la ciutat entre 37 i 4 AC, va construir allí un gimnasi.

Época romana

Al voltant de l'any 37 AC, els romans varen conquistar el port de Akko en la Fenicia helenística, que es va convertir aixina en una colónia de la Fenicia romana cridada Colónia Claudia Felix Ptolemais Garmanica Stabilis. Aixina que, Ptolemais va permanéixer baix control romà durant prop de sèt sigles, fins que els àraps musulmans la conquistaren en el 636 DC. Baix el regnat d'Augusto, un nou gimnasi va ser construït en la ciutat. En l'any 4 AC, el procònsul romà Publio Quintilio Vare va reunir al seu eixèrcit ací i ho va dirigir cap al sur per a suprimir els tumults que havien sorgit en la zona despuix de la mort d'Herodes el Gran. D'una manera similar, Acre va ser una de les principals bases romanes durant la supressió de la tumult judeu contra la dominació romana, entre els anys 66 i 70 D.C.

Durant el mandat de l'emperador Claudio va haver un gran impulse constructor en Ptolemais i numerosos veterans de les legions varen aplegar a la colónia per a assentar-se. De fet, la ciutat era una de les quatre colónies (junt en Berytus, Aelia Capitolina i Caesarea Marítima) creades en l'Alce per a que s'assentaren els veterans de les legions romanes.

Els romans varen expandir el port i la ciutat va créixer fins a tindre més de 20000 habitants en el II DC, en época de l'emperador Adriano. La ciutat va ser un foc d'romanisació de la zona, encara que la majoria de la seua població estava formada per fenicis i judeus i, com a conseqüència, des del regnat d'Adriano, els descendents dels colon romans originals varen deixar de parlar llatí i varen aplegar a estar plenament assimilats en menys de dos sigles, si be les costums locals varen seguir sent romanes.

el Lliure dels Fets cristià afirma que Lucas l'Evangeliste, Pablo de Tarso i els seus companyers varen passar un dia en Ptolemais en els cristians locals en el seu viage de Macedònia a Jerusalem. Acre va eixercir com a sèu d'un bisbat des dels primers temps del cristianisme i, de fet, la firma del bisbe d'Acre apareix en els registres dels principals concilios cristians de l'época, com els de Nicea (325) i Calcedonia (451).

Periodo bizantí

Despuix de la divisió definitiva del Imperi Romà en l'any 395 DC, Ptolemais va passar a mans de l'Imperi Romà d'Orient, que es coneixeria en posterioritat com imperi Bizantí. La ciutat va escomençar a perdre importància i en el VII era ya solament un chicotet assentament en menys de mil habitants. La ciutat va ser capturada breument pel imperi persa sasánida en l'any 614.

Periodo islàmic primerenc

Despuix de la derrota de l'eixèrcit bizantí d'Heraclio davant l'eixèrcit musulmà rashidun de Khalid ibn al-Walid en la batalla de Yarmouk, i despuix de la capitulació de la ciutat cristiana de Jerusalem davant el califa Umar, Acre va passar a mans del califato rashidun en l'any 638. Segons el croniste musulmà al-Baladhuri, la conquista d'Acre en concret va ser portada a terme per Shurahbil Ibn Hasana, i lo més provable és que la ciutat caiguera sense opondre resistència. La conquista àrap va dur en si un resorgiment de la ciutat, que va passar a ser el principal port de Palestina durant els consegüents califatos omeya i abasí, aixina com durant el domini dels Creuats en el XIII.

El primer califa omeya, Muawiya ibn Abi Sufyán (661-680), considerava que les ciutats costeres recent conquistades en el Llevant tenien una gran importància estratègica. Per lo tant, va reforçar les fortificacions d'Acre i va assentar en la ciutat a perses d'atres parts de la Síria musulmana. Des d'Acre, que es va convertir, junt en Tir, en un dels drassanes més importants de la regió, Muawiya va llançar un atac contra la Chipre bizantina. A la seua volta, els bizantino varen atacar les ciutats costeres de l'Alce en 669, obligant a Muawiya a reunir i enviar a Acre a numerosos carpinteros i constructors de bucs. La ciutat seguiria sent la principal base naval del Yund al-Urdunn (el districte militar del Jordán) fins al regnat d'Hisham ibn Abd al-Málik (723-743), qui desplaçaria la major part de les drassanes a Tir, més al nort. En qualsevol cas, Acre va retindre la seua importància militar durant el principi del califato abasí i, de fet, el califa Al-Mutawákkil va ordenar convertir a Acre en una gran base naval en l'any 861, lo que va supondre l'arribada a la ciutat de barcos de guerra i tropes.

Durant el X, Acre encara formava part del Yund al-Urdunn. El geógrafo jerosolimitano Al-Muqaddasi va visitar Acre durant els primers anys del califato fatimí, en 985, i la va descriure com una ciutat costera fortificada en una gran mesquita i en un olivar en el seu pati que proporcionava oli per a allumenar totes les llànties de la mesquita. Algunes d'estes fortificacions havien segut construïdes per l'emir autònom Ibn Tulun d'Egipte, qui s'hi havia anexionado la ciutat en la década de 870, i qui va proporcionar una relativa seguritat als barcos mercants que aplegaven al port. Quan el viager persa Naser Josrow va visitar Acre en 1047, va advertir que la gran mesquita congregacional (jama masjid) estava construïda de marbre, i que es trobava en el centre de la ciutat, al sur de la qual quedava la «tomba del profeta Vaig salar». Josrow nos va deixar una detallada descripció del tamany de la ciutat, de la que va dir que tenia una llongitut aproximada d'1,24 quilómetros i un esgambi de 300 metros. Estes sifres indiquen que Acre era, per aquella época, més àmplia que la seua actual ciutat vella, la major part de la qual seria construïda en els sigles XVIII i XIX. El seu port tenia una gran cadena que impedia el pas a les embarcacions indeseadas. Josrow descriu que molts dels llocs sagrats de la ciutat estaven relacionats en diversos mits conectats a Adán, i que un dels manantiales d'Acre estava considerat com un dels quatre manantiales més sagrats del Islam, puix aquell que beguera de la seua aigua seria salvat per Alá.

Periodo creuat i ayubí

Primer Regne Creuat de Jerusalem (1104-1187)

Muralla creuada d'Acre entorn a 1920-1933.

Despuix de quatre anys, els Creuats varen conseguir completar el lloc d'Acre en 1104 i la ciutat va capitular davant les forces del rei Balduino I de Jerusalem durant la Primera Creuada. Els Creuats varen fer de la ciutat el principal port del Regne de Jerusalem, rebatejant-la com Sant Joan d'Acre. Fulcher descriu els seus viages en els eixèrcits creuats del rei Balduino, inclosa una primera parada en Acre abans d'alvançar cap a Jerusalem. Açò demostra que, ya des del principi, el paper de la ciutat va ser clau com a víncul entre els Creuats i els seus alvanços pel Alce. La seua funció era la de proveir als Creuats d'un punt de respal en la regió i donar-los accés a un vibrant i pròsper comerç, especialment en lo relatiu a l'importació d'espècies asiàtiques. Cap a la década de 1130, Acre tenia una població d'uns 25 000 habitants i solament podia equiparar-se dins del regne en la ciutat de Jerusalem. El geógrafo ceutí Al-Idrisi va resaltar en 1154 la seguritat del seu port i lo espacioso, delicat i ric de les seues afores. Entorn a 1170, Acre es va convertir en el principal port del Mediterràneu oriental, i en Occident s'atribuïa l'immensa riquea del Regne de Jerusalem a la ciutat d'Acre. Segons un testic anglés contemporàneu, Acre proporcionava més ingressos a la corona del Regne de Jerusalem que tots els territoris del Regne d'Anglaterra al seu rei. El geógrafo andalusí Ibn Yubair va escriure que en 1185 encara quedava una comunitat musulmana en la ciutat que orava en una chicoteta mesquita.

Interludio ayubí (1187-1191)

Junt en Sidón i Beirut, Acre va capitular sense resistència davant el sultà ayubí Saladino en 1187 despuix de la victòria d'est en la batalla de les banyes de Hattin i de la posterior conquista musulmana de Jerusalem.

Segon Regne Creuat de Jerusalem (1191-1291)

Restants del port pisano.

Acre va permanéixer en mans musulmanes fins que va ser sitiat per sorpresa per les forces del rei Guido de Lusignan (apuntalades en unitats navals i terrestres pisanas) en agost de 1189. el sege va ser únic en l'història de les Creuades perque els sitiadores francs es varen vore a la seua volta sitiats per les tropes de Saladino. Acre no cauria fins a juliol de 1191, quan les tropes de la Tercera Creuada, encapçalades pels reis Ricardo I d'Anglaterra i Felipe II de França, varen aplegar en auxili de Guido de Lusignan. Berenguela de Navarra va viure en la ciutat d'Acre mentres el seu espós Ricardo Cor de León realisava les seues campanyes contra els ayubíes. Acre va passar immediatament a servir com la capital de facto dels restants del Regne de Jerusalem. Durant el sege, els mercaders alemans de Lübeck i Bremen havien fundat un hospital de camp que es convertiria en el germen de l'Orde Teutónica.

Els cavallers de l'Orde de Sant Joan defenent les muralles d'Acre (1291)

Durant la Sexta Creuada, la ciutat va ser posada baix l'administració de l'orde dels Cavallers Hospitalaris i va seguir prosperant com un dels principals nucs comercials del Mediterràneu oriental, encara que també va sofrir époques turbulentas caracterisades per les lluites intestinas de les distintes faccions creuades, que varen aplegar inclús a desembocar en guerres civils. En 1271, Marco Polo va aplegar a Acre en la primera parada de la seua archiconocido viage a la cort de Kublai Kan.

La part més antiga de la ciutat, a on s'ubiquen el port i la zona fortificada, s'adinsa en la mar deixant abdós costats d'esta península exposts a atacs marítims. Esta característica li va permetre maximizar l'eficiència del seu port, mentres que l'estreta entrada a la península li proporcionava una senzilla defensa natural. Tant els registres arqueològics com els texts creuats emfatisen l'importància estratègica d'Acre i, tal i com atesten els seus enormes murs, resultava una ciutat crucial que calia controlar i defendre.

Acre va ser l'última gran fortalea dels creuats en l'Llevant mediterràneu, puix la varen retindre inclús quan el restant de la regió ya havia segut conquistada pels mamelucos, pero finalment va caure davant el sultà Jalil en 1291.

Periodo mameluco (1291-1517)

Aïllada i pràcticament abandonada pels regnes europeus, Acre va ser conquistada pel sultà mameluco al-Ashraf Jalil en un sanguinós sege que va tindre lloc entre abril i maig de 1291. Les forces mamelucas varen aplicar a Acre la mateixa política que havien portat a terme en el restant de ciutats costeres del Llevant, destinada a evitar que els creuats tornaren a utilisar-les per a una futura invasió: la varen destruir per complet, a excepció d'uns quants edificis religiosos considerats sagrats pels musulmans, tals com la tomba de Nabi Vaig salar o el manantial de Ayn Bakar. Abu ul-Fida, un historiador siri que havia participat en el sege final de la ciutat, va deixar escrit que Acre «va ser demolida fins als fonaments i completament arrasada». La destrucció de la ciutat va generar una série de dits populars àraps que parlaven de les seues glòries passades, com l'expressió «també Acre va ser en el seu dia una ciutat», utilisada per a els qui enyoraven alguna cosa que ya no existia.

En un segona visita en 1321, Abu ul-Fida va escriure que Acre era «una bonica ciutat» pero que encara estava en ruïnes despuix de la seua captura per part dels mamelucos. En qualsevol cas, se seguia usant el seu «espacioso» port i la ciutat estava plena d'artesans. Durant l'época mameluca (1260-1517), Safed va reemplaçar a Acre com la principal urbs de la seua província.

Periodo otomà

l'Imperi otomà va incorporar Acre als seus territoris en 1516 junt en el restant de Palestina. En el cens de 1596, Acre estava registrat en la nahiya de Acca i en el liwa de Safed. La seua població era de 81 llars i 15 fadrins, tots ells musulmans. Pagaven una taxa fixa del 25% sobre productes agrícoles, inclós el blat, l'ordi, el cotó, les cabres, les colmenas i els búfalos d'aigua, ademés d'alguns imposts ocasionals i d'una taxa sobre el seu mercat, tot lo que suponia un total de 20.500 akçe. La mitat d'estos ingressos anaven destinats a un waqf. L'acadèmic anglés Henry Maundrell va trobar la ciutat en ruïnes en 1697, salve per un caravasar construït i ocupat per mercaders francesos per a us propi, una mesquita i unes quantes barraques. El caravasar es dia Khan al-Ilfranj pels seus fundadors francesos.

Restants de la fortalea d'Acre

Durant el periodo de domini otomà, Acre va seguir jugant un important paper en la regió per mig de chicotets feus autònoms governats per xeics locals. A finals del XVIII, Acre va escomençar a recobrar importància baix el domini de Zahir al-Umar, el governador beduino de la Galilea, que va fer de la ciutat la capital de la seua jecato autònom. Zahir va reconstruir les fortificacions d'Acre reutilisant materials de les ruïnes migevals de la ciutat. El propi Zahir al-Umar va morir front a les muralles de la ciutat durant una ofensiva otomana contra ell en 1775. El seu successor, Jezzar bajá (1775-1804), va seguir fortificando els murs despuix de traslladar la capital de la Saida Eyelet (Província de Sidón) a Acre, ciutat en la que residia. Totes estes millores es varen realisar a costa de la població local i per mig de numerosos imposts. Al voltant de 1780, Jezzar es va desfer de la colónia comercial francesa i, a pesar de les protestes del govern gal, es va negar a rebre a un cònsul. Tant Zahir com Jezzar varen portar a terme ambiciosos proyectes arquitectònics i varen construir diversos caravasares, mesquites i banys públics. Jezzar va ordenar també la construcció d'una série d'aqüeductes i canals que duyen aigua a la ciutat des del manantial de Kabri. Entre els principals edificis construïts en esta época destaca sense dubte la mesquita de Jezzar Pasha, que va ser construïda en pedres dutes de les ruïnes de Cesarea i Atlit, aixina com el Khan al-Umdan.

En 1799, Napoleón es va plantar front a Acre en mitat de la seua campanya per a fomentar una rebelió síria contra el domini otomà. No obstant, despuix d'un sege de dos mesos, va ser expulsat pels turcs en l'ajuda de sir Sidney Smith i una força de marins britànics. Per la pèrdua dels seus canons a mans de Smith, Napoleón va tractar de tornar a sitiar la ciutat amurallada el 20 de març de 1799, pero esta estratègia va basar perque solament disponia de la seua infanteria i de canons de chicotet calibre, despuix de lo que va decidir iniciar la retirada el 21 de maig del mateix any.

Ciutat d'Acre en 1877.

A la mort de Jezzar li va succeir la seua mameluco, Suleiman bajá al-Adil, el tranquil govern del qual va fer que la ciutat seguira creixent prósperamente fins a la seua mort en 1819. Entre atres millores, Suleimán va perfeccionar l'aqüeducte que duya aigua a la ciutat des del manantial de Kabri. Va ser llavors quan el seu conseller Haim Farhi va pagar una enorme suma en soborns per a assegurar-se que Abdulá bajá, al que coneixia des de l'infància, es convertira en el nou governant de la ciutat. No obstant, Abdulá bajá pronte va manar assessinar a Farhi i va governar Acre fins a 1831, any en el que Ibrahim bajá, governant d'Egipte, va sitiar i va prendre la ciutat, no sense abans haver destruït numerosos edificis despuix d'un bombardeig en mils de proyectils. En el context de la crisis oriental de 1840, Acre va ser de nou bombardejada per forces aliades britàniques, austríaques i franceses el 4 de novembre d'eixe mateix any, encara que a l'any següent els otomans varen conseguir restablir el seu domini sobre la regió. La ciutat va recuperar aixina partix de la seua anterior prosperitat, sobretot gràcies a la seua conexió en una via que unia Haifa al ferrocarril del Hiyaz en 1913. Va ser la capital del Sanjacado d'Acre (emplaçat en el Valiato de Beirut) fins que els britànics la varen capturar el 23 de setembre de 1918, ya al final de la Primera Guerra Mundial.

Mandat britànic de Palestina

Presó d'Acre en 1938.

Despuix del fi de la Primera Guerra Mundial es va establir en la regió el Mandat britànic de Palestina. En el cens de 1922, Acre tenia 6420 habitants, dels que 4883 eren musulmans, 1344 eren cristians, 102 eren bahaíes, 78 eren judeus i 13 eren drusos. el cens de 1931 va mostrar un creiximent fins als 7897 habitants, entre els que es contaven 6076 musulmans, 1523 cristians, 237 judeus, 51 bahaíes i 10 drusos. Les creixents tensions interétniques varen espentar a la chicoteta comunitat de peixcadors judeus provinents de Salónica a emigrar a la propenca Haifa. Una década despuix, el cens de 1945 va donar com resultat una població de 12.360 habitants, dividits entre 9890 musulmans, 2330 cristians, 50 judeus i 90 persones més que apareixien classificades com «uns atres».

El fort d'Acre es va convertir en una presó durant el mandat. En juny de 1930, tres presos àraps condenats pels pogroms d'Hebrón i Safed varen ser aforcats en ella mentres una multitut de centenars de persones esperava en silenci front a la presó. Estos ajusticiamientos, coneguts com el «dimarts roig» gràcies a un poema d'Ibrahim Tuqan, permearon ràpidament en la creixent identitat nacional palestina, i la cançó «Des de la presó d'Acre», del popular cantant Nuh Ibrahim, s'ha convertit en una fita de la memòria colectiva palestina. En ell varen ser també encarcerats membres de la comunitat judeua que es resistien a les autoritats britàniques, tals com Zeev Jabotinsky, Shlomo Ben-Yosef o Dov Gruner. Ben-Yosef i Gruner varen ser eixecutats allí. Atres presos judeus varen ser lliberats per membres del Irgún, que va organisar una fuga el 4 de maig de 1947 en la que també varen escapar més de 200 presos àraps.

Guerra àrap-israelita de 1948

Acre va quedar emplaçada en el futur estat àrap de Palestina en la resolució 181 II de l'Assamblea General de les Nacions Unides, que va decidir en 1947 la partició de la regió en dos Estats, un d'àrap i un atre judeu. El 18 de març d'eixe any, quatre tècnics de la Companyia Elèctrica de Palestina i cinc soldats britànics que els escoltaven varen morir quan es dirigien a un campament de la RAF, en el curs d'una emboscada portada a terme per guerrillers àraps que varen fer explotar una mina a les afores del cementeri musulmà de l'est d'Acre. l'Haganá va ser la següent en actuar, volant un pont a les afores de la ciutat i fent descarrilar un tren. Inclús ans que esclatara la guerra àrap-israelita de 1948, el comandant del batalló 21 de la Brigada Carmeli, composta per milicians judeus, havia atacat i danyat en numeroses ocasions l'aqüeducte Al-Kabri que abastia a la ciutat d'aigua. Quan els ingeniers àraps varen conseguir restablir el suministrament d'aigua, els milicians judeus varen abocar en l'aqüeducte matraces en bactèries de tifus i potser de grup. En algun moment a finals d'abril o començos de maig de 1948, en acabant de que les forces judeues tallaren el suministrament elèctric que permetia el bombeig d'aigua, va esclatar una epidèmia de tifus en Acre. Alguns oficials israelites atribuirien a esta epidèmia i a la desmoralisació generada en la població local la facilitat en que les tropes hebrees varen conquistar la ciutat.

El 16 de maig de 1948, la Brigada Carmeli israelita va atacar Acre i, despuix d'un ultimàtum en el que amenaçaven en «destruir-vos fins a l'últim home» si els habitants de la ciutat no l'entregaven, els notables de la ciutat varen firmar la rendició oficial en la nit del 17 al 18 de maig. Dins de la ciutat es varen trobar 60 cadàvers, mentres que més de tres quartos de la població àrap original va ser expulsada o va fugir, quedant esta reduïda de 17.395 habitants a tan sol 3.885. Els àraps que varen permanéixer en Acre varen ser reubicats per l'eixèrcit israelita en un sol barri.

Israel

Jardins bahaíes d'Acre.

Durant els anys cinquanta, Acre va ser designada «ciutat en desenroll» i li la va seleccionar per a absorbir a un gran número d'immigrants judeus, en especial de Marroc, per lo que es varen establir diversos barris judeus en les zones oriental i septentrional de la ciutat. La ciutat vella d'Acre va seguir sent predominantment àrap musulmana (incloent vàries famílies d'orige beduino), i tenia un barri àrap cristià en les proximitats. Ademés, Acre també va atraure a multitut de fidels del bahaísmo, alguns dels quals es varen assentar en la ciutat en la que es troba el Santuari de Bahá'o'lláh. De fet, Acre ha segut a la llarc de l'història un lloc clau per a esta fe, ya que també en ella va nàixer Shoghi Effendi, líder d'esta religió durant més de tres décades, i en ella va tindre lloc el cisma causat pels atacs de Mírzá Muhammad Alí a 'Abdu'l-Bahá. Per tot això, els fidels del bahaísmo seguixen commemorant en la ciutat una série d'events importants per a ells com, per eixemple, l'encarcerament de Baha'ullah.

Port d'Acre

En els anys noranta del sigle passat, la ciutat va tornar a absorbir mils d'immigrants judeus, en este cas provinents de l'Unió Soviètica. No obstant, uns pocs anys despuix l'equilibri demogràfic entre judeus i àraps va tornar a vore's alterat, ya que els barris nortenys varen escomençar a ser abandonats pels seus habitants judeus, que es varen traslladar a nous proyectes urbanístics en la propenca Nahariya, mentres que molts àraps musulmans es varen mudar a la ciutat, sobretot provinents de llogarets àraps propencs. En qualsevol cas, la ciutat seguix tenint a data de 2020 una majoria judeua, en 16.171 ciutadans àraps per 33.331 ciutadans catalogats com a «judeus i uns atres» per l'Oficina Central d'Estadístiques d'Israel. El seu caràcter de ciutat mixta (solament huit ciutats en Israel tenen una mescla significativa de població judeua i àrap) ha generat tensions ètniques en diverses ocasions, com quan, el 8 d'octubre de 2008, un ciutadà àrap es va adinsar en el seu coche en un barri predominantment judeu durant la festivitat del Yom Kipur, lo que va dur a cinc dies de violència interétnica. En 2021, en el context dels molts incidents d'atacs entre ciutadans judeus i àraps dins del mateix Israel pel conflicte entre Israel i la Franja de Gaza, una multitut d'àraps va atacar a un home judeu i ho va deixar en condició crítica. L'actual alcalde d'Acre és Shimon Lankri, reelegit en les eleccions de 2018 en el 85% dels vots. Hui dia Acre desenrolla una important activitat industrial d'acer. Té també una bona flota peixquera, encara que ha perdut la seua primacia portuària en la regió en favor del port d'Haifa, i ademés és una ciutat turística.

Demografia

Segons l'Oficina Central d'Estadístiques d'Israel, a data de 2021, unes 49.615 persones vivien en Acre, de les que 28.692 eren judeues, 16.405 eren àrap-israelites i el restant estaven classificades com «uns atres». Per este motiu, està considerada una ciutat mixta a efectes estadístics. Acre té una alta proporció d'habitants no judeus sobre lo que és habitual en moltes ciutats israelites, encara que solament un 15% d'ells descendixen de les famílies que vivien en Acre abans de 1948. En l'any 2000, el 95% dels habitants de la Ciutat Vella eren d'orige palestí.

En Acre hi ha comunitats de molt diverses creències: judeus, musulmans, cristians drusos i bahaíes. En concret, Acre és la ciutat més sagrada del bahaísmo i acull a molts bahaíes pelegrins cada any.

Llocs d'interés

La Ciutat Vella d'Acre ha segut designada per l'Unesco com Patrimoni de la Humanitat. Des dels anys noranta s'han portat a terme excavacions a gran escala i s'han realisat esforços per a preservar els restants antics de la ciutat.

Khan al-Umdan

Khan al-Umdan, el caravasar més gran d'Israel.

El caravasar de Khan al-Umdan va ser manat construir per Jezzar bajá en 1784. En 2009 es va planificar la restauració del Khan al-Umdan, la «posada de les columnes», la major de les moltes posades otomanes que encara seguixen en peu en Acre. Va ser manada construir prop del port a finals del XVIII per Jezzar bajá. Els comerciants que aplegaven al port solien descarregar les seues mercaderies en la primera planta i dormir en l'hostal de la segona planta. En 1906 es va afegir una torre del rellonge a l'entrada principal de la posada per a commemorar el 25 aniversari del regnat del sultà otomà, Abdul Hamid II.

Muralles

En 1750, Zahir al-Umar, el governador d'Acre, va usar els restants dels murs creuats com a fonaments per a construir les seues pròpies muralles. Es varen colocar dos portes en la muralla, la «porta de terra» en el costat occidental i la «porta de mar» en la cara sur. Les muralles varen ser reforçades per Jezzar bajá entre 1775 i 1799 i varen conseguir sobreviure al sege de Napoleón. Les muralles eren relativament primes, en sol 1,5 metros de gruixa, i s'alçaven fins a una altura d'entre 10 i 13 metros.

Mesquita de Jezzar bajá.

Jezzar bajá també va manar construir, recolzat pel seu conseller judeu Haim Farhi, un poderós mur defensiu terrestre en les seccions septentrional i oriental de la ciutat entre 1800 i 1814. Es tracta d'una moderna fortificació per a contrarrestar l'artilleria enemiga que inclou una grossa muralla defensiva, un fos sec, cañoneras i tres grans torres defensives. Des de llavors, no s'han portat a terme modificacions reseñables de la muralla. La secció que dona a la mar, que ha resistit casi completa, és la muralla original construïda per Zahir i reforçada per Jezzar bajá. En 1910 es varen obrir dos portes adicionals, una en la cara nort de la muralla i l'atra en el cantó nort-occidental. En 1912 es va construir el far d'Acre en el cantó suroest de les muralles.

Mesquita de Jezzar bajá

la mesquita de Jezzar bajá va ser construïda en l'any 1781 en l'extrem nort de la Ciutat Vella d'Acre. Tant Jezzar bajá com el seu successor, Suleiman bajá al-Adil, estan enterrats en un chicotet cementeri anexe a la mesquita. El seu minaret, visible des de gran part de la ciutat, té 124 escalons. En un santuari que es troba en la segona capa de la mesquita es diu que es manté un pèl de la barba de Mahoma que es mostra en les cerimònies de major importància.

Hamam al-Basha.

Hamam al-Basha

Construït en 1795 per Jezzar bajá, el bany turc d'Acre té una série de sales calentes i un bany de vapor hexagonal en una font de marbre en el centre. Este lloc va ser usat pel Irgún per a colar-se en la presó de la ciutadella, i va seguir en funcionament fins a 1950.

Fortalea dels Hospitalaris

Baix la ciutadella i la presó d'Acre, una série d'excavacions arqueològiques han revelat un complex de sales que va ser construït i usat pels Cavallers Hospitalaris. Este complex era part de la Ciutadella dels Hospitalaris, que formava part de les defenses septentrionals d'Acre. El complex inclou sis sales semiadyacentes, una gran sala recentment excavada, una masmorra, un refectorio o menjador i els restants d'una iglésia gòtica.

Atres restants migevals

Partix de la fortalea d'Acre.

En Acre hi ha atres restants del periodo migeval de la ciutat, com l'iglésia de Sant Jorge i les cases adjacents de la plaça dels Genoveses (cridada Kikar Genoa en hebreu). En esta zona també hi havia barris residencials i mercats gestionats per mercaders de Chafa i Amalfi en l'época creuada.

Ciutadella d'Acre

Es tracta d'una fortificació construïda durant el govern de l'Orde dels Cavallers Hospitalaris. Forma part de la defensa de la ciutat en la seua part nort. Durant el XX la ciutadella va ser usada majoritàriament de presó.

Hui en dia la ciutadella d'Acre està formada per:

• Fortificacions otomanes, inclosa la torre.
• Ciutat vella d'Acre. Centre de visitants.
• El jardí encantat, un jardí que tracta de replicar al que va existir en este mateix lloc en l'época de les creuades.
• La presó britànica i els seus calabossos.
• Un museu en memòria de la resistència judeua. Algunes persones varen ser eixecutades en esta presó durant el Mandat Britànic (Olei Hagardom).
• La cela a on va estar Bahá'o'lláh, el fundador del bahaísmo.
• El saló dels cavallers.

Llocs sants

El cantó del santuari de Bahá'o'lláh a on Bahá'o'lláh està enterrat.

Hi ha molts llocs sants del bahaísmo en les afores d'Acre, tots originats des de que Bahá'o'lláh va ser fet presoner en la fortalea d'Acre i posteriorment lliberat en presó domiciliària durant el domini otomà. Els últims anys de la vida del profeta Bahá'o'lláh els va passar en Acre, primer confinat en la presó i més vesprada en una gran casa a les afores de la ciutat en un bell jardí persa. Esta casa es conserva hui en dia i és un dels llocs sagrats del bahaísmo que, junt en un atre de la propenca Haifa, varen ser declarats Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco.

Persones Célebres

• Juana d'Acre (1272–1307), princesa anglesa naixcuda en Acre.
• Ghassan Kanafani (1936–1972), escritor palestí.
• Avigail Alfatov (naixcuda en 1996), campeona nacional d'esgrima i Miss Israel en 2014.

Ciutats agermanades

Acre està agermanada en les següents ciutats:

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Acre.