Regne de Jerusalem

   

El Regne de Jerusalem (en latín: Regnum Hierosolymitanum, en hebreu: Mamlekhet Yerushalayim ממלכת ירושלים), a voltes denominat el Regne Llatí de Jerusalem o el Regne d'Acre, va anar un Estat catòlic llatí que es va fundar en l'Llevant mediterràneu en 1099 despuix de la conquista de Jerusalem en la Primera Creuada. El regne va tindre una vigència de doscents anys i va ocupar parts de les actuals Israel, Palestina, Líban i Jordània. Va ser destruït en 1291 en la caiguda d'Acre pels mamelucos musulmans. La seua capital va ser Jerusalem.

Fundació i història inicial

la Primera Creuada es va iniciar com a conseqüència del Concili de Clermont, convocat pel papa Urbà II en l'any 1095. El seu principal objectiu era la reconquista dels Sants Llocs. El Regne com tal va nàixer en la pren de Jerusalem en 1099, el punt àlgit de la Creuada. Godofredo de Bouillón, duc de Lorena i un dels principals caps de la Creuada, va ser elegit com a primer rei. No obstant, va refusar prendre dit títul, alegant que un home no devia dur una corona a on Crist havia dut la corona d'espines; en el seu lloc, va elegir el títul de Advocatus Sancti Sepulchri (Defensor del Sant Sepulcro). La fundació del Regne de Jerusalem va quedar finalment assegurada en la derrota de l'Egipte fatimí en la batalla d'Ascalón. Al principi va haver certs dubtes sobre cóm deuria organisar-se políticament el territori. Alguns creuats pensaven que devia ser governat com una teocràcia pel papa, una idea que ellegat papal, Dagoberto de Pisa, va tractar d'impondre en 1100. Godofredo possiblement haguera estat d'acort en això i haguera intercanviat el regne teocràtic de Jerusalem per un secular en Egipte, pero durant el seu curt regnat es varen assentar en Jerusalem les bases d'un regne secular, pese als esforços de Dagoberto. Ràpidament es va establir una jerarquia catòlica que va substituir a les autoritats cristianes ortodoxes gregues i síries: un patriarca llatí es va instalar en Jerusalem, i en ell gran número de bisbes i arquebisbes que depenien d'ell. Godofredo va morir en 1100. El seu germà i successor, Balduino I, va optar clarament per una monarquia secular a l'estil de les d'Europa occidental. Balduino no era tan escrupulós com el seu germà, i es va fer coronar rei de Jerusalem (encara que Dagoberto, llavors patriarca llatí de Jerusalem, es va negar a coronar-ho en dita ciutat i la cerimònia va tindre lloc en Belén).

• Balduino va estendre en gran èxit les fronteres del regne, conquistant els ports d'Acre (1104), Beirut (1110) i Sidón (1111), al mateix temps que eixercia la seua sobirania sobre atres Estats creuats: el comtat d'Edesa (que ell havia fundat), el principat d'Antioquía, i més vesprada, quan es va conquistar Trípoli, el comtat de Trípoli. Igualment va tindre èxit en el seu defensa del regne front a les successives invasions musulmanes que va tindre que afrontar: la dels fatimíes d'Egipte, als que va véncer en Ramala i en diferents llocs al suroest del regne; i la dels musulmans de Damasc i Mossul, en el noreste, en 1113. Aixina mateix, va ser testic d'un aument en el número d'habitants llatins, degut a que la chicoteta Creuada de 1101 va dur en si reforços per al regne. Les ciutats-estat italianes de Venècia, Chafa i Gènova varen començar a eixercitar un paper molt important en el regne. Les seues flotes ajudaven a la pren dels ports, a on posteriorment se'ls concedien barris en els que tenien gran autonomia econòmica. Balduino també va repoblar Jerusalem en cristians natius, despuix de la seua expedició més allà del riu Jordán en 1115. De tots modos, el regne mai va superar el seu aïllament geogràfic d'Europa, ni va ser capaç d'aumentar les seues fronteres més cap a l'Est en la finalitat de crear un front en més possibilitats de defensa. Durant la major part de la seua història, el regne va estar confinat a una estreta franja de terra entre el Mediterràneu i el riu Jordán; els territoris dellà del Jordán estaven subjectes a guerres i constants razias, que finalment varen provocar la seua caiguda.

• Balduino I va morir sense hereus en 1118, i li va succeir el seu cosí, Balduino de li Bourg, comte d'Edesa. Balduino II va ser igualment un rei capaç i va saber fer front als atacs de fatimíes i selyúcidas. En el seu regnat es va establir la primera de les órdens militars, i les fronteres del regne varen seguir eixamplant-se en la captura de la ciutat de Tir en 1124. L'influència del regne de Jerusalem es va estendre igualment sobre Edesa i Antioquía, en les que Balduino II va actuar com regente en morir els seus governants en el camp de batalla, encara que Balduino mateix va ser derrotat i lloc en presó pels turcs selyúcidas vàries voltes a lo llarc del seu regnat, i el propi regne de Jerusalem va deure ser governat per un regente. Les filles de Balduino es varen casar en familiars del comte d'Edesa i del príncip d'Antioquía. La seua filla Melisenda va ser declarada la seua hereua i li va succeir a la seua mort en 1131.

Vida en el regne

La població del regne va ser sempre escassa: encara que constantment aplegava un chicotet fluix de colon i nous creuats, la major part dels que havien lluitat en la Primera Creuada varen tornar a les seues cases sense més. Els llatins no varen ser més que l'estrat superior situat sobre els musulmans natius i la població síria. No obstant, Jerusalem va passar a ser coneguda com Outremer, paraula francesa que significa Ultramar, i, conforme les noves generacions creixien en el regne, varen començar a considerar-se orientals en lloc d'immigrants. Aixina, en molts sentits, es comportaven més com els orientals (siris) que com els europeus occidentals d'aquells dies. En freqüència deprenien grec, àrap i atres idiomes orientals. Aixina mateix establien enllaços matrimonials en grecs i armenis. Tal i com el croniste Fulquerio de Chartres va escriure: nosatres que érem occidentals ara nos hem convertit en orientals.

Godofredo de Bouillon.

• Fulquerio, un participant en la Primera Creuada, va continuar la seua crònica fins a 1127. Despuix no hi ha cap testic de lo ocorregut en Jerusalem fins a l'arribada de Guillermo de Tir, arquebisbe de Tir i canceller de Jerusalem, qui va començar a escriure al voltant de 1167 i va morir cap a 1184. No obstant, els seus escrits inclouen molta informació sobre la Primera Creuada i els anys transcorreguts entre la mort de Fulquerio i el seu temps. Des del punt de vista musulmà, estan les memòries d'Usama Ibn Munqid, un soldat i embaixador de Damasc en Jerusalem i Egipte. Estes memòries, Kitab a l'i'tbiar, inclouen un relat molt viu de la societat creuada en l'est. El restant de l'informació es pot obtindre de viagers tals com Rebuig de Tudela i Ibn Yubair.

Demografia

El regne de Jerusalem es va basar en un sistema feudal similar al de l'Europa del seu temps, encara que en importants traces pròpies. Per a escomençar, el regne ocupava només una chicoteta franja de terreny i disponia d'escàs terreny agrícola. En la zona, a diferència de l'Europa migeval, l'economia havia segut predominantment urbana des de temps inmemorials. Encara que la noblea tècnicament posseïa terra, preferia viure en Jerusalem o en atres ciutats, prop de la cort. De la mateixa manera que en Europa, els nobles posseïen els seus propis vassalls, a l'hora que ells mateixos eren vassalls del rei; no obstant, la producció agrícola es regulava per l'equivalent musulmà del sistema feudal (denominat itqa), sistema que no va ser qüestionat pels creuats. Encara que els musulmans (de la mateixa manera que els judeus i els cristians orientals) varen ser perseguits en les ciutats (i als musulmans al principi se'ls va prohibir l'entrada en Jerusalem), en les zones rurals varen continuar vivint com abans. El rais, cap de la comunitat musulmana, era una espècie de vassall del noble propietari de la terra en la que vivia, pero com de fet els nobles creuats eren terratinents absentistas, el rais i la seua comunitat tenien un alt grau d'autonomia. Cultivaven aliments per als creuats, pero no estaven obligats a un servici militar com els vassalls europeus. Les ciutats-estat italianes, per la seua banda, no pagaven res a pesar de posseir barris en les ciutats portuàries. Com a resultat de tot això, els eixèrcits cristians solien ser chicotets i estar composts per individus pertanyents a les famílies franceses de les ciutats. El major problema de la societat creuada era que un elevat percentage de la població estava constituït per peregrins i soldats que només permaneixien allí durant un temps. Per esta raó, mai va aplegar a consolidar-se una societat occidental estable i, per lo tant, es va fer necessari recórrer a la població local en busca d'efectius militars. La carència de soldats es va solucionar parcialment en la creació de les órdens militars. Els templarios i els Cavallers Hospitalaris, órdens creades en els primers anys de l'història del regne, en freqüència prenien elloc dels nobles en el camp de batalla. Encara que el seu quarter general estava en Jerusalem, els cavallers habitaven generalment en enormes castells i eren governats directament pel papa, no pel rei. Eren autònoms i, tècnicament, no estaven obligats a un servici militar, encara que de fet varen participar en la major part de les batalles.

Balduino IV de Jerusalem.

En el XIII, Juan d'Ibelín va escriure un llistat dels feus i els cavallers que els governaven; desgraciadament, este llistat reflectix el regne en el XIII i no dona indicació alguna de la població no noble i no llatina.

Economia

La composició bàsicament urbana de la zona, junt en la presència dels mercaders italians, va dur al desenroll d'una economia que tenia molt més de comercial que d'agrària. Israel des de sempre havia segut un creuament de camins en el que es trobaven diferents rutes comercials; ara este comerç es va estendre fins a Europa. Els productes europeus, tals com les llana del Nort d'Europa, varen aplegar fins a Orient Mig i Àsia, mentres que els productes asiàtics aplegaven a Europa. Jerusalem es va dedicar especialment al comerç de la seda, cotó i espècias; atres productes que es varen donar a conéixer en Europa per primera volta, pel comerç iniciat per este regne, varen ser les taronges i el sucre. D'este últim producte diria Guillermo de Tir: és molt necessari per a la salut i la humanitat. Jerusalem, a la seua volta, obtenia beneficis a través dels tributs, en primer lloc de les ciutats costeres que encara no havia conquistat, i despuix dels Estats veïns com Damasc i Egipte, als que no va poder conquistar directament. Una volta Balduino I va estendre els seus dominis dellà el Jordán, Jerusalem també va obtindre beneficis de les taxes que cobrava a les caravanes que creuaven de Síria a Egipte o Aràbia. Esta economia monetària va permetre que el problema de l'escassea d'efectius militars se solucionara recorrent a contractar mercenaris, alguna cosa poc habitual en l'Europa migeval. Els mercenaris podien ser creuats europeus, o be, en més freqüència, soldats musulmans, com els famosos turcopolos.

Govern i sistema llegal

la Torre de David en Jerusalem en l'actualitat.

En les conquistes de la Primera Creuada, la terra va ser repartida entre els vassalls lleals a Godofredo de Bouillón, creant-se d'esta manera un gran número de señoríos dins del regne. Aixina va continuar en els successors de Godofredo. Ademés, el rei era assistit per varis funcionaris estatals. Ya que els nobles tendien a viure en la ciutat en lloc d'en el camp, la seua influència sobre el rei era molt major de lo que era habitual en Europa. Els nobles constituïen la Alta Cort de Jerusalem (Cambra alta), una forma inicial de parlament que aixina mateix s'estava ya desenrollant en Europa. La Cambra alta estava formada pels bisbes i els nobles més importants, i era la responsable de confirmar l'elecció del nou rei (o la regència si es donava el cas), recaptar imposts, falcar moneda, assignar diners al rei i reclutar eixèrcits. La Alta Cort era l'únic orgue judicial per als nobles del regne, i actuava en casos com a assessinat, violació i traïció, o simplement en disputes entre senyors feudals, tals com a recuperació d'esclaus, venda i compra de feus, i carències de servicis. Els castics podien aplegar al confisc de la terra i exili, o, en casos extrems, a la mort. Les primeres Lleis del Regne varen ser establides, segons la tradició, durant el curt regnat de Godofredo de Bouillón, pero lo més provable és que anaren promulgades per Balduino II en 1120, encara que en realitat no ha sobrevixcut cap llei escrita anterior al XIII (els cridats Assizes de Jerusalem). Hi havia atres cambres o tribunals de menor importància, per a llatins no nobles, aixina com per a no llatins: La Cour dones Bourgeois era el tribunal per als llatins no nobles, i també hi havia una tribunal especial, com el Cour de la Fond i el Cour de la Mer, utilisats pels mercaders en les ciutats costeres. Els tribunals islàmics varen continuar com abans de l'invasió, i aixina mateix els tribunals dels cristians orientals, encara que els crims capitals eren jujats també en la Cour dones Bourgeois (o inclús la Alta Cort, si el crim era lo suficientment sever). El rei era el president de la Alta Cort, encara que llegalment era primus inter parells. El rei i dita cambra es localisaven normalment en Jerusalem, pero el rei podia fer reunions (corts) també en Acre, Nablus o Tir, o a on es donara el cas. En Jerusalem, la família real vivia en el palau i aledaño, que se situaven en les afores de la Torre de David, o be, com a alternativa, en el mont del Temple, a on els Cavallers Templarios tenien el seu quarter general.

Jerusalem a mitan d'el XII

Fresca del emperador bizantí Manuel I Comneno, qui es va convertir en un estret aliat del Regne de Jerusalem.

Vore també: Invasions creuades d'Egipte

A Balduino II li va succeir en 1131 la seua filla Melisenda, que va regnar junt en el seu marit Fulco, primer comte d'Anjou. Durant el seu regnat va tindre lloc l'apogeu artístic i econòmic del Regne, en l'edició del Missal de la reina Melisenda encarregat entre 1135 i 1143, i la construcció de l'iglésia del Sant Sepulcro, en estil gòtic occidental, que va anar finalment consagrada en 1149, en el 50 aniversari de la captura de la ciutat.

• Fulco, renombrado comandant, va tindre que enfrontar-se a un nou i perillós enemic: l'atabeg Zengi de Mossul, que va conquistar Alep. Encara que durant tot el seu regnat va conseguir mantindre-ho a ralla, Guillermo de Tir va criticar a Fulco per no haver assegurat millor les fronteres. Els Estats creuats del nort, ademés, varen començar a resentir-se de la sobirania de Jerusalem i intrigaron contra el rei. Fulco va morir en un accident durant una cacera en 1143, i Zengi va aprofitar esta mort per a conquistar el comtat d'Edesa en 1144. La reina Melisenda, en aquell moment la regente del seu fill primogènit, Balduino III, va designar un nou condestable que es va convertir en el nou cap de l'eixèrcit, Manasés d'Hierges. En 1147 va aplegar a Terra Santa una Segona Creuada. Els components d'esta Segona Creuada es varen trobar en Acre en 1148. Per a intentar frenar els alvanços de Zengi i del seu fill i successor Nur al-Din, els reis creuats Luis VII de França i Conrado III d'Alemània varen decidir atacar a l'emir de Damasc, aliat del regne de Jerusalem. Els creuats occidentals veen en Damasc un objectiu fàcil i el jove Balduino III, possiblement desijós d'impressionar els monarques europeus, va estar d'acort en els plans, que es varen portar a terme a pesar de l'oposició de la reina Melisenda i la seua condestable Manasés, els qui eren de l'opinió de que l'objectiu principal deuria ser la ciutat d'Alep, ya que per mig de la seua pren hi hauria més possibilitats de reconquistar Edesa. La Creuada va acabar en la derrota de 1148 en el desastrós sege de Damasc.

Funeral de Balduino I de Jerusalem.

• Melisenda va continuar el seu mandat com regente pese a que Balduino havia aplegat a la majoria d'edat. Finalment Balduino va derrocar a la seua mare en 1153; després abdós varen aplegar a un acort consistent en dividir el regne en dos: Balduino governaria des d'Acre en el nort i Melisenda, en el sur des de Jerusalem, encara que els dos sabien de bestreta que la situació era inestable. Aixina, Balduino molt pronte va invadir els terrenys de la seua mare, va derrotar a Manasés, i va sitiar a la seua mare en la Torre de David en Jerusalem. Melisenda finalment es va rendir i va abandonar la regència deixant al seu fill Balduino III com a monarca. No obstant, Balduino a l'any següent la va tornar a elegir com regente i consellera cap. El rei va conquistar als califes fatimíes d'Ascalón, la seua última plaça en la costa palestina. Al mateix temps, la situació general dels creuats empijorava cada dia, ya que Nur al-Din va conseguir prendre Damasc i d'esta manera es va unificar tota Síria baix el seu mandat.

• Balduino III va portar a terme la primera aliança directa en l'Imperi bizantí, en casar-se en Teodora Comneno, neboda de l'emperador Manuel I Comneno. Manuel a la seua volta desposó a María d'Antioquía, prima de Balduino. Pese a això, el sobirà jerosolimitano va morir sense descendència en 1162, un any despuix de la seua mare Melisenda, i el regne va ser heretat pel seu germà Amalarico I. El regnat d'este es va caracterisar per la lluita encarniçada pel control d'Egipte entre Amalarico per un costat i, per un atre, Nur al-Din i el seu astut subordinat Saladino (no sempre desijós d'actuar). La primera expedició d'Amalarico va tindre lloc en 1163, i una llarga série de variables concerts entre Amalarico, els visirs d'Egipte i Nur al-Din va fer que es realisaren quatre invasions més d'Egipte fins a l'any 1169. Les campanyes en Egipte varen ser sufragades per Manuel I Comneno i Amalarico es va casar en una atra neboda d'este emperador, María Comneno, encara que de fet, no es va aplegar establir una lliga ferma entre creuats i bizantino. Finalment Amalarico no va conseguir conquistar Egipte, i Nur al-Din va obtindre la victòria, establint-se Saladino com a sultà d'Egipte. Tant la mort d'Amalarico com la de Nur al-Din en 1174 varen afiançar el domini de Saladino, el govern del qual es va estendre ràpidament també per les possessions síries de Nur al-Din, rodejant completament el regne creuat.

Desastre i recuperació

Saladino, en un còdex àrap d'el XII.

A Amalarico li va succeir el seu fill Balduino IV, malt de llepra des de l'infància. Durant el seu regnat l'Estat va començar a colapsar-se internament. Les aliances matrimonials varen desembocar en dos faccions que competien entre sí. Una d'elles era el "partit de la Cort", que girava al voltant de la família real i elíder de la qual era la mare de Balduino IV, la primera esposa d'Amalarico, Inés de Courtenay (este matrimoni va ser anulat per haver consanguinitat entre abdós, per lo que posteriorment es va poder casar, com s'ha dit, en María Comneno), qui tenia una gran influència tant en el regne com sobre el seu fill Balduino IV. Inés, a la seua volta, era recolzada per un gran número de parents nouvinguts al regne, entre els que s'incloïen Reinaldo de Châtillon, Guido de Lusignan i Amalarico de Lusignan, als que la regna mare donava el seu respal polític. Heraclio, arquebisbe de Cesarea i més tarde Patriarca, també recolzava a Inés. La segona facció estava formada per el "partit dels nobles", elíder del qual era el comte de Trípoli Raimundo III, i al que a la seua volta recolzava la noblea que duya llarc temps establida en el Regne, descendents tots ells dels primers creuats, tals com la família Ibelín. Balduino IV, en ser leproso, mai podria casar-se i per tant donar un hereu al regne. D'esta manera, la successió es va enfocar cap a la seua germana Sibila. Raimundo de Trípoli, qui actuava com regente al principi del regnat de Balduino IV, va fer casar a Sibila en Guillermo de Montferrato, del com va quedar embarassada del futur Balduino V, pero al poc temps Guillermo va morir. Mentrestant, el partit dels nobles va obtindre un aliat molt poderós, la mare política de Balduino IV, María Comnena, qui es va casar en Balián d'Ibelín.

• Balduino IV va aplegar a la majoria d'edat en 1176 i a pesar de la seua maltia ya no va tindre necessitat alguna del respallegal d'un regente. Sent rei, va derrotar a Saladino en la batalla de Mongisard en 1177, donant un respir a Jerusalem front als continus atacs de Saladino. Cap a 1180, la salut de Balduino era cada volta pijor, i Sibila va ser novament casada per segona volta en Guido de Lusignan, partidari d'Inés i a qui es va nomenar regente del regne. Esta regència va trobar gran oposició per part del partit de la noblea, al que consideraven incompetent i es varen negar a seguir-li com a líder en la guerra. En 1183 Raimundo i els nobles varen obligar a que el fill de Sibila, Balduino V, anara coronat com copríncipe regnant junt en el seu tio Balduino IV, decidint-se que en morir est el seu nebot li heretaria, evitant completament el mandat de Sibila i Guido.

• Balduino IV va morir en 1185, i Balduino V va heretar el regne sent el seu regente Raimundo. La crisis successòria va fer que s'enviara una missió a Occident en la finalitat de recaptar ajuda, el patriarca Heraclio va viajar per totes les Corts d'Europa, pero ningú va respondre a la seua cridada. La crònica de Ralph Niger explica que les seues enormes despeses aixina com la seua opulenta vestimenta ofenien les sensibilitats dels europeus occidentals, ostentació que no consideraven adequats per a un Patriarca; concloent que si Oriente era tan ric com per a permetre eixes despeses, no hi havia necessitat d'ajuda alguna per part d'ells. Heraclio va oferir el regne tant a Felipe II de França com a Enrique II d'Anglaterra; este últim era nebot net de Fulco, per lo que era primer de la família real i ademés havia promés anar a la Creuada varis anys abans, despuix de l'assessinat de Tomás Becket. No obstant, va preferir permanéixer en el seu regne per a defendre els seus territoris. Segons Ralph, el Patriarca Heraclio va aplegar a oferir la corona a qualsevol atre príncip que acodira a Terra Santa, pero ningú va mostrar el més mínim interés.

• Balduino V era un chiquet maltiç i va morir a l'any següent. El regne llavors va ser heretat per la seua mare Sibila, en la condició de que el seu matrimoni en Guido de Lusignan fora anulat, en lo que ella va estar d'acort sempre i quan poguera elegir al seu següent marit. Sibila, en ser coronada, va elegir com a espós una atra volta a Guido. El "partit dels nobles" havia segut burlat, per lo que varen intentar portar a terme un colp d'Estat, elegint com a reina a la germanastra de Balduino i Sibila cridada Isabel, casada en Hunfredo IV de Torón. No obstant, Hunfredo no va voler iniciar una guerra civil, i va abandonar el partit dels nobles. Raimundo, disgustat, va tornar a Trípoli, i en ell uns atres nobles tals com Balduino d'Ibelín.

Pèrdua de Jerusalem i Tercera Creuada

Interior de l'Iglésia del Sant Sepulcro, sobre el Monte Gólgota.

• Guido de Lusignan va demostrar ser un pèssim governant. El seu millor aliat, Reinaldo de Châtillon, senyor de la Transjordania i de la fortalea de Kerak (bandit en el títul de cavaller que no es considerava nugat per les treues firmades), va provocar a Saladino duent-li a una guerra oberta en atacar caravanes musulmanes i amenaçant la pròpia Meca per mig d'atacs pirates als barcos de peregrins. L'atac portat a terme contra una caravana en la que viajava la germana de Saladino va ser la gota que va caramullar el got. Per a empijorar les coses, Raimundo de Trípoli s'havia aliat en Saladino contra Guido i li havia permés que ocupara el seu feu de Tiberíades en una chicoteta guarnició. Guido, de fet, estava a punt d'atacar a Raimundo fins que Balián d'Ibelín i el "partit dels nobles" va conseguir que es reconciliaren en 1187, i d'esta manera abdós es varen unir per a atacar a Saladino en Tiberíades. No obstant, Guido i Raimundo no varen ser capaços de posar-se d'acort per a fer un pla d'atac, i el 4 de juliol de 1187, l'eixèrcit del regne va ser vençut totalment en la batalla de les Banyes d'Hattin. Reinaldo va ser eixecutat personalment per Saladino i Guido va quedar presoner en Damasc. A lo llarc dels mesos següents, Saladino reconquistó la totalitat del regne, a excepció del port de Tir, que va conseguir defendre's dirigit pel nouvingut Conrado de Montferrato. La consegüent pren de Jerusalem en octubre d'eixe any va commocionar a Europa, lo que va servir per a que es portara a terme la Tercera Creuada, que va aplegar a les costes de Terra Santa en 1189, liderada per Ricardo Cor de León i Felipe II de França, també conegut com Felipe Augusto (Federico I Barbarroja precisament va morir en el camí cap a la Creuada, ofegat en creuar un riu). Gràcies a l'esforç de Ricardo la major part de les ciutats costeres de Síria varen ser novament conquistades per les creuats, en especiala ciutat d'Acre, encara que en este cas despuix d'un llarc sege en el que el patriarca Heraclio, la reina Sibila i molts atres varen morir d'una epidèmia. Guido de Lusignan, a qui se li va negar l'entrada en la ciutat de Tir quan Conrado de Monferrato la defenia, ara no tenia dret llegal algun sobre el regne de Jerusalem i la successió va passar a Isabel, la germanastra de la reina Sibila. Conrado va argumentar contra el matrimoni d'Isabel en Hunfredo dient que era illegal, ya que ella tenia 11 anys quan es va portar a terme, i en el respal de Felipe II de França i els creuats francesos va anular dit víncul. D'esta manera Conrado es va casar en Isabel, pero va regnar per poc temps ya que va ser apunyalat per la secta dels "Assessins". Isabel ràpidament va tornar a casar-se en el comte Enrique II de Champaña. A Guido, en compensació per tot lo ocorregut, se li va otorgar el recent creat regne de Chipre, illa que havia conquistat Ricardo Cor de León camine d'Acre. Mentres, Ricardo i Felipe barallaven entre ells fins que finalment Felipe va retornar a França. Ricardo va derrotar a Saladino en la batalla d'Arsuf en 1191 i en la batalla de Jaffa en 1192; no obstant no va poder recobrar Jerusalem ni tampoc territori algun de l'interior del regne. La Creuada va aplegar al seu fi pacíficament, en el Tractat de Ramala que es va negociar en 1192; Saladino va autorisar el pelegrinage a la ciutat de Jerusalem, permetent que els creuats portaren a terme els seus vots per a despuix tots ells tornar a la seua terra. Els creuats natius nobles varen reconstruir el regne, o lo que quedava d'ell, des de la ciutat d'Acre aixina com des d'atres ciutats costeres.

El Regne d'Acre

Durant els cent anys següents, el Regne de Jerusalem es va mantindre en vida com un regne diminut abraçat en la costa síria. La seua capital va ser Acre, i a penes incloïa un parell de ciutats destacades (Beirut i Tir), aixina com sobirania sobre Trípoli i Antioquía. Saladino va morir en 1193, i els seus fills varen lluitar entre ells tant com ell havia lluitat en el regne creuat. Enrique de Champaña va morir en un accident en 1197 i Isabel es va casar per quarta volta en Amalarico de Lusignan, el germà de Guido. Es va forjar una nova Creuada, que seria la Quarta, pero va anar un fracàs absolut, ya que no es va fer contra els infels sino contra els propis cristians, i va finalisar en la pren i saqueig de Constantinopla en 1204, en lo que ni un solament dels creuats va aplegar al Regne de Jerusalem.

Federico II (esquerra) coneix a al-Kamil (dreta).

Isabel i Amalarico varen morir en 1205 i una atra volta una chiqueta menor d'edat, María, filla d'Isabel i Conrado de Montferrato, es va convertir en la reina de Jerusalem. En 1210 (en 18 anys) María es va casar en un experimentat cavaller de xixanta anys, Juan de Brienne, qui va ser capaç de mantindre segur el regne. Es varen fer plans per a recuperar Jerusalem conquistant prèviament Egipte, lo que es va intentar per mig de la fallanca Quinta Creuada contra Damieta en 1217, en la qual Juan de Brienne també va intervindre. Posteriorment Juan va viajar per tota Europa buscant ajuda per al regne, pero solament la va obtindre de l'emperador Federico II Hohenstaufen, que es va casar en Yolanda, la filla de María i Juan. Federico II va portar a terme la Sexta Creuada en 1228, i va reclamar el Regne de Jerusalem en nom de la seua esposa, de la mateixa manera que havia fet Juan (i que ya no podia fer ya que María havia mort). Els nobles d'Ultramar, liderats per Juan d'Ibelín, es varen resentir dels intents de l'Emperador d'impondre el seu mandat sobre el regne, lo que va derivar en una série de confrontacions militars tant en terra ferma com en l'illa de Chipre. Mentrestant, sorprenentment, Federico II va conseguir recuperar Jerusalem per mig d'un tractat en el sultà ayubí al-Kamil. Dita recuperació va ser efímera ya que a penes incloïa una franja de terra que permetera defendre la ciutat, de modo que en 1244 la ciutat novament va ser reconquistada pels ayubíes. Es va portar a terme una nova Creuada (la Sèptima) baix el mandat de Luis IX de França, pero els seus resultats varen ser casi nuls a excepció de que va conseguir que els ayubíes anaren reemplaçats pels mamelucos, molt més poderosos i que es varen convertir en 1250 en els pijors enemics dels creuats. De 1229 fins a 1268, els monarques varen viure en Europa i normalment tenien un regne molt major del que preocupar-se. Els reis de Jerusalem estaven representats per valguts i regentes. El títul de Rei de Jerusalem va ser heretat per Conrado IV el Germànic, fill de Federico II i Yolanda, i despuix pel fill d'aquell, Conradino. En la mort de Conradino el regne va passar a Hugo III de Chipre. El regne es va enredrar en disputes entre els nobles de Chipre i la terra ferma, entre lo que quedava dels nobles del Comtat d'Antioquía i el Comtat de Trípoli (ara unificats) i que els seus gobernant rivalizaban per ser els que més influïen en Acre, i, per una atra part en les ciutats estat italianes i els seus interessos comercials. Totes estes disputes varen desembocar en la cridada "Guerra de Sant Sabas" en Acre en 1257. Despuix de la Sèptima Creuada ya no aplegava des d'Europa cap eixèrcit al regne, encara que en 1277 Carlos d'Anjou va comprar el títul de rei de Jerusalem a un pretenent al tro. Mai va posar un peu en Acre pero sí va enviar un representant, qui, de la mateixa manera que els representants de Federico II anteriorment, va ser rebujat per la noblea d'Ultramar. En els seus últims anys, les poques esperances dels creuats estaven en els mongoles, a els qui se suponia partidaris dels cristians. Encara que els mongoles varen invadir Síria en vàries ocasions, també varen anar repetidament rebujats pels mamelucos, sent la batalla més notable la d'Ain Jalut en 1260. Els mamelucos, baix la égida del sultà Baibars, es varen venjar del Regne, pràcticament indefens, conquistant una a una les poques ciutats que li quedaven, fins a aplegar a Acre, l'últim bastió, que va ser conquistat pel sultà Khal en 1291. Despuix de la caiguda d'Acre varen caure successivament el restant d'enclavaments creuats: Sidón, el 14 de juliol de 1291; Jaffa, el 30 de juliol; Beirut, el 31 de juliol; Tartús, el 3 d'agost; Atlit, el 14 d'agost. Únicament va quedar l'illa d'Arwad, prop de Tartús, que va caure en 1302.

Artícul principal → caiguda d'Acre.

Aixina, el Regne de Jerusalem va desaparéixer de la Terra Santa, pero els reis de Chipre durant décades urdieron plans per a retornar, plans que mai es varen portar a terme. Durant la Baixa Edat Mija i fins a la dinastia trastámara napolitana, varis potentados europeus varen utilisar el títul de reis de Jerusalem.

Escut d'armes i títul de rei de Jerusalem

L'escut d'armes del Regne de Jerusalem mostra una creu potenzada d'or cantonada de quatre creueres de lo mateix en camp d'argent, lo que és una ya famosa excepció de la regla heràldica que prohibix posar metal sobre metal, o color sobre color. És un dels primers escuts dels que es té notícia. Les creus són gregues, una més de les moltes influències bizantines d'este regne. Actualment dos linajes principals (chiprà i napolitana) pretenen el títul de rei de Jerusalem, entre els que estan el rei d'Espanya i els pretenents al tro d'Itàlia, França, Dos Sicilias, Àustria-Hongria, etc.

Señoríos

Artícul principal → Vassalls del Regne de Jerusalem.

Señorío d'Ascalón Señorío d'Arsuf Belfort Belinas Bethgibelin Señorío de Bethsan

Señorío de Beirut Blanchegarde Caymont Señorío de Cesarea Principat de Galea Señorío d'Hebrón

Ibelín Señorío de Jaffa Señorío de Mirabel Señorío de Nazaret Señorío de Transjordania Branca Lydda

Sabaste Scandelion Señorío de Sidón Señorío de Torón

Vore també

• Creuades
• Alta Cort de Jerusalem
• Reis de Jerusalem
• Diòcesis de Tiberíades

Referències

Fonts primàries

• Fulquerio de Chartres, A History of the Expedition to Jerusalem, 1095-1127, trad. Frances Rita Ryan. University of Tennessee Press, 1969.
• Guillermo de Tir, A History of Deeds Done Beyond the Siga, trad. I. A. Babcock i A. C. Krey. Columbia University Press, 1943.
• Philip K. Hitti, trad., An Arab-Syrian Gentleman and Warrior in the Period of the Crusades; Memoirs of Usamah ibn-Munqidh (Kitab a l'i'tibar). Nova York, 1929

Fonts secundàries

• HAMILTON, Bernard, Les creuades. Boadilla del Mont: Accent, 2001. (ISBN 84-483-0626-0.)
• HAMILTON, Bernard, The Leper King & His Heirs: Baldwin IV & the Crusader Kingdom of Jerusalem. Cambridge, 2000. (ISBN 0-521-64187-X.)
• HILLENBRAND, Carole, The Crusades: Islamic Perspectives. Fitzroy Dearborn, 2001. (ISBN 1-57958-210-9.)
• HOLT, Peter M., The Age of the Crusades: The Near East from the Eleventh Century to 1517. Longman, 1989. (ISBN 0-582-49302-1.)
• KEDAR, Benjamin Z., MAYER, Hans Eberhard i SMAIL, R. C., ed., Outremer: Studies in the history of the Crusading Kingdom of Jerusalem presented to Joshua Prawer. Yad Izhak Ben-Zvi Institute, 1982.
• LA MONTE, John L., Feudal Monarchy in the Latin Kingdom of Jerusalem, 1100-1291. Cambridge, Massachusetts, 1932.
• MAYER, Hans Eberhard, Història de les Creuades. Tres Vores: Istme, 2001. (ISBN 84-7090-362-4.)
• PRAWER, Joshua, The Latin Kingdom of Jerusalem: European Colonialism in the Middle Ages. Londres, 1972.
• PRAWER, Joshua, Crusader Institutions. Oxford University Press, 1980.

• RILEY-SMITH, Jonathan, The Feudal Nobility and the Kingdom of Jerusalem, 1174-1277. The Macmillan Press, 1973.
• RILEY-SMITH, Jonathan, The First Crusade and the Idea of Crusading. University of Pennsylvania, 1991.
• RILEY-SMITH, Jonathan, ed., The Oxford History of the Crusades. Oxford, 2002.
• RUNCIMAN, Stephen, Història de les Creuades. Madrit: Aliança Editorial, 1973. (ISBN 84-206-2997-9.)
• SETTON, Kenneth, ed., A History of the Crusades. Madison, 1969-1989 (library. wisc. edu/HistCrusades/disponibleen llínea [2] archivat en Wayback Machine.).
• TIBBLE, Steven, Monarchy and Lordships in the Latin Kingdom of Jerusalem, 1099-1291. Clarendon Press, 1989.

Enllaços externs

• co. nr Govern del Regne de Jerusalem
• enciclopediacatolica. com/r/reinolatinodejerusal%E9n. htm Regne Llatí de Jerusalem (1099-1291) en l'Enciclopèdia Catòlica