Jaffa

Jaffa

Vista aérea de Jaffa

Jéder d'estudis en ídish i hebreu, Jaffa, 1890.

Jaffa, Jafa o Yafo (en hebreu יָפוֹ, <phonos file="He-Yafo.ogg">Iāfō</phonos>, en hebreu tiberiano Iāp̄ô; en àrap يَافَا, <phonos file="Ar-Jaffa.ogg">Iāfā</phonos>; en llatí Japho o Joppe, esta última del grec antic Ιόππη, Joppa; Jope o Joppe en diferents traduccions de la Bíblia a l'espanyol) és una ciutat portuària d'Israel en la costa mediterrànea, situada immediatament al sur de Tel Aviv, en la qual forma, des de 1950, una mateixa entitat municipal, Tel Aviv-Yafo, dins del districte de Tel Aviv.

S'ubica en la planura costera d'Israel, banyada pel mar Mediterrànea, i és considerada un dels ports més antics del món. La seua població se censa dins del municipi que forma en Tel Aviv, i s'estima en uns 54 000 habitants; el 74% són judeus i el 26% àraps, la majoria dels quals residixen en el barri d'Ajami.

Jaffa és famosa per la seua associació en les històries bíbliques de Jonás, Salomón i Sant Pedro, aixina com per el història mitològica d'Andrómeda i Perseo, i més vesprada per les seues taronges.

Etimologia

El nom de Jaffa és, provablement, d'orige semita occidental i està relacionat en la paraula hebrea Tel Aviv-Yafo, que significa Yama shel Yafo. En hebreu l'etimologia indica que la ciutat es diu Jaffa per la seua bellea (yafa en hebreu).

En la Torá el Mediterràneu és la Mar de Yafo (Plantilla:Lang-he-n, Yam Yafo) i en el Midrash, la Mar de Yafo (Plantilla:Lang-he-n, Yama shel Yafo).

Una atra versió és que el nom de Jaffa, Yafo o Yaffa és una distorsió de Jaffee, paraula d'orige semítico occidental, específicament del cananeo, la qual presta la seua fonètica a les paraules d'atres idiomes derivats d'este llenguage. Tant en hebreu com en àrap la paraula té el significat de «bella» o «la bella».

Segons una vella llegenda, Jaffa va ser nomenada aixina en acabant de que Jafet, un dels tres fills de Noé, la construïra quaranta anys despuix del Diluvi universal.

La tradició helenística relaciona el nom en Iopeia, que és Casiopea, mare d'Andrómeda. Despuix de Plinio el Vell el nom està conectat en Jopa, que era la filla d'Eolo, deu del vent.

El nom de la ciutat es menciona en les fonts egipcíaques i en les Cartes de Amarna com Yapu.

El geógrafo àrap Al-Muqaddasi la menciona en el nom de Yaffa,^{cita requerida} que és utilisat pels àraps fins als nostres dies.

En Israel és cridada com La Ciutat Sense Parell, mentres que els àraps palestins solen cridar-la La nóvia de Palestina^{cita requerida} o La nóvia del mar.^{cita requerida} Atres pobles d'orient solien cridar-la La nóvia d'Oriente.^{cita requerida}

Història

Periodo antic

La Porta de Jaffa.

Tel Yafo (el tossal de Jaffa) contava en gran importància estratègica militar en l'antiguetat perque la seua altura (40 m sobre el nivell de la mar) oferia una vista privilegiada del port i de les afores de la ciutat. Les evidències arqueològiques mostren que Jaffa va estar habitada cap a 7500 a. C. El port natural de Jaffa s'ha usat des de l'Edat del Bronze, i els seus primers habitants varen ser provablement cananeos.

La ciutat de Jaffa es menciona en un escrit de 1470 a. C. del antic Egipte, glorificando la conquista pel faraó Tutmosis III, qui va amagar guerrers armats en grans cistelles i després les va obsequiar al governador cananeo de la ciutat. La ciutat també és nomenada en les Cartes de Amarna pel seu nom egipcíac Ya-Pho. En 1991, es va erigir novament una rèplica dels portones d'Egipte, en la denominació del faraó Ramsés II, en el seu lloc original. La ciutat va estar baix poder egipcíac fins a l'any 800 a. C.

Jaffa és mencionada en la Torá com una de les ciutats hebrees de la Tribu de Donen (una de les Tribus d'Israel), i d'allí el terme «Gush Donen», que s'utilisa hui en dia per a la planicie costera. Molts descendents de Donen varen viure a lo llarc de la costa i es guanyaven la vida com a marins i navegants. En la "Cançó de Débora" la pitonisa pregunta: "דן למה יגור אוניות": "¿Per qué vols Donen detindre'm en bucs?"

Despuix de la dominació cananea i filistea, el rei David i el seu fill Salomón varen conquistar Jaffa i varen utilisar el seu port per a dur, des de la ciutat de Tir, els cedres utilisats per a la construcció del Primer Temple (2.º de Cròniques 2:16). La ciutat va permanéixer en mans dels judeus, inclús despuix de la divisió del Regne d'Israel. En 701 a. C., en els dies del rei Ezequías (חזקיהו), el rei assiri Senaquerib va invadir la regió de Jaffa.

També és el lloc a on el profeta Jonás es va embarcar para Tarsis (Llibre de Jonás 1:3) i va anar el port d'entrada per als cedres del Líban per al Segon Temple de Jerusalem (Llibre de Esdras 3:7).

Despuix d'un periodo d'ocupació de babilònica, baix el domini del Imperi persa, Jaffa va ser ocupada pels fenicios de Tir. Derrotats per Alejandro Magne en el famós sege de Tir, s'especula que la ciutat va conéixer la dominació del Regne de Macedònia para després ser controlada pel Imperi seléucida, encara que en permanent disputa per part de la Dinastia Ptolemaica gobernant durant el periodo helenístico d'Egipte.

Jaffa va ser un port del Imperi seléucida que va ser recobrat pels Macabeos (1.º dels Macabeos 10:76; 14:5). Durant la repressió romana de la primera guerra judeo-romana, Jaffa va ser capturada i cremada per Cestio Gallus. El historiador judeu-fariseo Flavio Josefo va escriure que huit mil habitants varen ser massacrats. Els pirates que operaven des del port reconstruït varen desnugar l'ira de Vespasiano, que va arrasar la ciutat i va erigir una ciutadella en el seu lloc, instalant una guarnició romana. Plinio el vell la cita com; "Jope dels Fenícios, la més antiga després del diluvi segons la tradició".

En el Nou Testament es relata cóm Pedro va resucitar a la creent Tabita (Dorcas, en grec, gasela) en Jope (Jaffa) i, posteriorment, cóm prop d'esta ciutat té una visió en la que Yahveh li va dir que no es deu distinguir entre judeus i gentils, a el hora que ordenava la supressió de les restriccions de menjar ritual (kosher) seguides pels judeus.

Edat Mija

Etapa bizantina

Com a part del pla de reordenació del Imperi romà, la ciutat va passar a ser part del Imperi romà d'Orient. Baixe l'administració de Bizancio, Jaffa és part de la província Palestina Primera i continua sent un important port. Durant este periodo va créixer substancialment la població cristiana en Jaffa, la qual es va constituir en una important minoria fins a la guerra àrap-judeua de 1948. El bisbe de Jaffa, Fidus, va participar en el Sínodo de Lydda (Lod) de 415 i en el Concilie d'Éfeso de 431. Durant esta época la població cristiana de Jaffa usava el grec i l'arameo, adoptant despuix de l'expansió musulmana de el VII la llengua àrap, encara que no sempre l'islam com a religió.

Etapa islàmica

Erro al crear miniatura:

Callejuela àrap en Jaffa.

Durant el regnat del califa Omar ibn al-Khattab els àraps, baix la direcció d'Amru bin al-As, varen conquistar la ciutat en l'any 636. En virtut de la nova administració musulmana (els califatos omeyas, abasidas i fatimíes), un chicotet número de judeus va poder tornar a la ciutat i viure en ella fins a l'arribada dels creuats en el XI.

La nova ciutat de Ramla es va convertir en la capital del districte de Jund Filastin, substituint a l'antiga província romana i bizantino de Palaestina Primera, que va passar a formar part de la província de Síria, la capital de la qual es va establir en Damasc. Poc a poc, la població de Jaffa va ser arabizándose fins a convertir-se en una ciutat típicament àrap, en un estil arquitectònic molt definit (arquitectura aràbiga), aplegant a ser al final de la dominació otomana en el XIX, i baix el mandat britànic en el XX, el major centre urbà àrap en Palestina, en una població superior a Jerusalem, Gaza i Haifa.

Les Creuades i la conquista de Saladino

Archiu:Saladin attacks Jaffa crusades.jpg

El sege de Saladino a Jaffa.

En tindre Jaffa un nexe fonamental en Jerusalem i sent porta d'entrada de la cridada Terra Santa, la ciutat va ser objectiu del món cristià occidental durant les Creuades. És aixina que Godofredo de Bouillón va conquistar Jaffa en 1099, any en que es va crear el Regne de Jerusalem. A l'any següent (1100) la ciutat-estat de Chafa, potència marítima del moment que va participar durant les creuades bloquejant el port de Jaffa i després ormejant als eixèrcits creuats des del mateix, va realisar el nexe entre abdós ports, Chafa i Jaffa, en vistes al pelegrinage de cristians des d'Europa a Jerusalem, també recentment conquistada. El primat de Pisa, Dagoberto, va passar a dominar comercialment de facto la ciutat de Jaffa després de la mort de Godofredo de Bouillón, a mitan de 1100.

El següent rei de Jerusalem, Balduino I, va crear el comtat de Jaffa, nomenant comte a Hugo de li Puiset, qui va passar a cridar-se Hugo I de Jaffa. Este periodo d'autonomia va vore el seu fi quan el fill del primer comte, Hugo II de Jaffa, va ser acusat de mantindre una relació amorosa en la Regna de Jerusalem, Mélisende, ya que el comtat de Jaffa va ser dividit i la ciutat va ser anexada als dominis reals. Si be va desaparéixer el càrrec efectiu de comte de Jaffa, no ho va fer el títul nobiliario, que va ser ostentat a partir d'eixe moment pels reis de Jerusalem, sobrevivint inclús al fi del regne i mantenint-se com a títul fins a l'any 1817.

La ciutat va permanéixer en mans cristianes fins a la decisiva batalla de les Banyes de Hattin en 1187, en la que Saladino va derrotar als eixèrcits del Regne de Jerusalem. En el més de juliol d'eixe mateix any, Jaffa va passar a ser part dels dominis de Saladino per breu temps, ya que en 1191 Ricardo Cor de León, al mando de les forces de la Tercera Creuada, ho va derrotar en la batalla de Arsuf recobrant, tres dies despuix (el 10 de setembre de 1191) algunes posicions de la costa mediterrànea, entre elles Jaffa.

A l'any següent, Saladino va tractar infructuosament de tornar a conquistar la ciutat. El 2 de setembre de 1192 es firma el Tractat de Jaffa, que garantisa tres anys de treua entre les dos forces enfrontades, musulmans i cristians.

En 1196 el rei Enrique II de Champaña concedix a l'Orde Teutónica vàries propietats en Jaffa. Durant el mateix any, mentres ocorrien els funerals del rei Enrique d'Acre, el sultà ayubí de Damasc, Adel Malik, germà de Saladino, reconquistó Jaffa massacrant 20 000 creuats.

Després d'un periodo de sossobra seguit a la casi destrucció de la ciutat, és recuperada en 1228 per l'emperador alemà i rei de Sicília i Jerusalem, Federico II Hohenstaufen. El 18 de febrer de 1229, despuix de la reconquista cristiana, es va conseguir aplegar a un nou acort de pau, firmat en Jaffa, entre les forces àraps encapçalades pel sultà Malik al-Kamel d'Egipte i les forces cristianes de l'emperador alemà. Més vesprada, en 1250, després de ser lliberat del seu captiveri en Egipte el rei Luis IX de França junt en la seua esposa, Margarita de Provença, va construir un monasteri i una iglésia en la ciutat.

Els mamelucos

En 1268 el sultà Baibars conseguix capturar la ciutat sense lluitar despuix de les seues victòries sobre els mongoles i els creuats en Palestina. En açò s'inaugura el periodo de dominació sobre la ciutat de l'Egipte mameluco.

Després d'esta conquista, Baybars dona mort a una gran cantitat de persones, demolix cases i destruïx les muralles de la ciutat. El següent sigle, el XIV, veu a Jaffa servir com a port per als peregrins cristians, pero la ciutat decau en tots els aspectes. Novament en l'any 1345 Jaffa torna a ser destruïda a instàncies dels sultans mamelucos pel temor a que esta servixca com a base per a una nova creuada.

Domini otomà (1516-1918)

Archiu:A Persian camp of pilgrims to Mecca, Jaffa, Palestine.jpg

Camp de peregrins perses cap a la La Meca. Foto del Congrés d'Estats Units.

Despuix de la conquista de Palestina pel sultà otomà Selim I en 1516, Jaffa encara conservava una certa importància en el comerç de la regió i com a port d'entrada per al pelegrinage cristià a la Terra Santa. En el XVII, en l'any 1654 els flares franciscanos varen obrir un alberc, prop de l'actual monasteri de Saint-Pierre. També varen ser construïdes, en esta época, vàries iglésies, una mesquita i un alberc armeni. Al final del sigle Jaffa és una chicoteta comunitat de 400 vivendes, sense els murs exteriors.

A mitan de el XVIII, baix els auspicis del governador de Gaza, Radwan Bin Hussein, s'inicien els treballs per a la reconstrucció de la ciutat, en l'esperança de fer més guanys, creant condicions més favorables per a les comunitats cristianes i els seus peregrins. En eixos anys varen passar pel port de Jaffa, prop de 4.000 peregrins per any, en la seua majoria cristians, pero pocs judeus. Per a esta última comunitat, en 1753 el rabino Yaakov Donama obri un alberc temporal.

Des de principis de XVIII, Jaffa va aplegar a ocupar el lloc de Ramla com a centre administratiu del districte. En funció de la divisió administrativa dels turcs otomans, Palestina era llavors partix de Síria i esta un vilayato del Imperi otomà.

A finals de el XVIII, no obstant, Jaffa té un periodo tormentoso. En 1770 es produïx una lluita interna entre el governador de Galilea, Umar al-Dahar i els seus rivals Damasc, Líban i Palestina. En 1772 el seu eixèrcit va aplegar a les portes de Jaffa, sent detingut per Toukan Ahmed, germà del governador de Nablus. A pesar del respal de la flota russa, Dahar Umar conseguix ocupar Jaffa despuix de sèt mesos de sege.

En 1776, Dahab Abu Muhammad, antic aliat mameluco de Dahar, no obstant, pretén atacar des d'Egipte, enfrontant una feroç resistència al sur de Jaffa. Despuix de 66 dies de sege, l'egipcíac alça el mateix proponent tratativas de pau. Mentres que les habitants de Jaffa celebraven la "pau" conseguida, els mamelucos d'Abu Dahab conseguixen entrar en la ciutat. Lo que va seguir va ser un saqueig generalisat, seguit de la destrucció de cases i cultius, portant-se a terme massacres i eixecucions vàries.

Napoleón en Jaffa

A solament uns anys d'estar restaurada la ciutat, el 3 de març de 1799, Jaffa té que soportar el sege i bombardeig de l'eixèrcit francés a les órdens de Napoleón. Quan el general francés va enviar a un mensager a exigir la rendició, est va ser decapitat i el seu cap mostrat des de les muralles. Despuix de conquistada, la ciutat va ser saquejada, moltes dònes violades i el governador de Turquia, Abdullah, eixecutat. Bonaparte no vol tindre en conte la promesa del seu fill adoptiu Eugene de Beauharnais de salvar la vida dels captius, i ordena que la major part dels presos turcs i albanés -entre 2.200 i 3.500 segons les fonts- siguen fusilats o apunyalats en bayonetes. Napoleón esperava que la llamentable sòrt de Jaffa intimidara als defensors de les atres ciutats de Síria. Pero la notícia d'estes atrocitats va provocar una resistència major.

Tornada a l'imperi Otomà

Archiu:Jaffa rail 1892.jpg

Estació de tren de Jaffa en 1892.

En 1801 el poder en Jaffa va ser pres pels que havien resistit a Napoleón en Acre, Ahmed Pasha, el governador d'orige bosníaco d'esta ciutat, i va permanéixer en mans otomanes (llevat entre novembre de 1831 i 1840 quan pansa a control egipcíac), fins al 21 de decembre de 1917 quan és derrotat en la Primera Guerra Mundial. En el XIX, Jaffa era coneguda per la seua indústria de sabó. L'indústria moderna va sorgir a finals de 1880. Des de la década de 1880, els bien es varen convertir en una important branca de l'economia local. La majoria dels periòdics i llibres impresos en Palestina s'han publicat en Jaffa. L'indústria de cítrics va començar a florir en l'últim quarto de el XIX. Fins a mediats d'eixe sigle, els naranjales de Jaffa eren principalment propietat d'àraps, que ampraven métodos tradicionals de l'agricultura. En els anys que varen seguir a la guerra de Crimea (1853-1856) es varen establir alguns consulats europeus en la ciutat per a assistir als peregrins i misionero occidentals.

En l'época final del domini otomà, les relacions entre els distints grups religiosos de Palestina eren tranquiles i tant cristians com a judeus i musulmans mantenien les seues pròpies tradicions en un ambient d'autonomia religiosa. En Jaffa, els judeus suponien un terç de la població. En agost de 1882, despuix d'una série de pogroms en Rússia, varen començar a aplegar a Jaffa els primers immigrants judeus, un grup de 200 rumans de la ciutat de Galatz, que varen ser tancats durant semanes fins que varen obtindre suficients diners per a sobornar als guardes turcs. En 1868 es va construir una carretera entre Jaffa i Jerusalem que va ser ampliada a mitan dels anys 1880 i que va facilitar en gran medida el transport de persones i mercaderies. En 1892 es va inaugurar la ruta ferroviària entre abdós ciutats; en la ciutat de Jaffa, les vies s'adinsaven decenes de metros en la mar per a establir un nexe directe entre el transport marítim i el ferroviari. En 1907, un oficial otomà deixava constància de la gran cantitat de "judeus estrangers" que hi havia en la ciutat per l'importància de les seues instalacions portuàries. En març de 1908 va haver baralles entre jóvens musulmans i judeus pel resentiment d'estos últims. Varen créixer els casos d'alcoholisme i prostitució, que es varen convertir en un important problema per a la ciutat. En 1909, un atre oficial otomà va demanar que es tancara el port a immigrants judeus.

En 1910 es va crear en Jaffa una de les primeres associacions de dònes de l'història de la regió. A l'any següent va nàixer el diari Filastin, que hauria d'eixercir "un paper important en la conformació de l'identitat nacional palestina", ya que ya en 1914 parlava en térmens polítics de el "poble palestí" i de la "nació palestina". Filastin continuaria publicant-se fins que, en 1948, la major part de la població palestina de la ciutat va ser desestajada per les tropes israelites. Un atre important diari fundat en Jaffa va ser Al-Asmai, propietat d'un palestí grec ortodox.

Mandat britànic de Palestina

Quan les tropes britàniques varen conquistar Palestina al Imperi otomà, Jaffa, coneguda com "la nóvia de la mar", era el principal port comercial de la regió. De setembre de 1920 a maig de 1921, uns 10 000 immigrants judeus havien aplegat a Palestina a través del port de Jaffa, sobretot sionistes i socialistes provinents d'una Rússia en plena revolució. La prensa local àrap-palestina, més tradicional en les seues idees que els nouvinguts, es queixava de la difusió del bolchevisme i de l'apariència provocadora de les dònes judeues, entre atres punts. Els disturbis de 1921 (coneguts com Meoraot Tarpa pels judeus) varen començar en una desfilada del Dia del Treballador en el que un grup socialiste i un atre comuniste, abdós judeus, es varen enfrontar a colps. Posteriorment, la població àrap de Jaffa va atacar als habitants judeus i els seus edificis, inclosos els residents de "La Casa dels Immigrants", i varen assessinar a l'escritor Yosef Haim Brenner. Els disturbis varen terminar en 45 judeus i 48 àraps morts. En 1921 el rabino Kook es va traslladar a Jerusalem, quan va ser nomenat com el primer rabino askenazí del Mandat Britànic, i li'l seguix considerant com el primer rabino cap en Israel.

Segons el cens de 1922, portat a terme per les autoritats del Mandat britànic de Palestina, Jaffa tenia 47.799 habitants, dels que 20.699 eren musulmans, 20.152 judeus, 6.850 cristians i 8 samaritanos, mentres que en Tel Aviv solament vivien 15.000 persones. No obstant, en 1927, Tel Aviv tenia ya 38.000 habitants. Els judeus de Jaffa es varen assentar en les afores de la ciutat, molts prop de Tel Aviv, i estos assentaments judeus en les afores varen ser generant una separació entre la pròpia ciutat de Jaffa i els seus suburbis àraps. En 1929, en el context de la massacre de Hebrón, un grup de policies judeus de Jaffa varen assessinar a tota una família àrap; varen ser condenats a mort, pero les seues sentències varen ser finalment commutades. Baixe la pressió d'un breu boicot àrap, molts comerciants judeus de Jaffa varen emigrar a barris predominantment judeus de la ciutat o a Tel Aviv.

D'acort en el cens de 1931, Jaffa tenia 51.866 habitants, en 35.506 musulmans, 9.132 cristians, 7.209 judeus, 6 samaritanos, 2 drusos, 1 bahaí i 10 persones més en l'etiqueta "sense religió". Durant els anys 30 entre abdós ciutats hi havia una població de 80.000 habitants. En 1945, els àraps varen plantar 146.316 dunams (146 km²) de cítrics, mentres que els judeus, 66.403 dunams (66 km²).

En octubre de 1933 va haver grans protestes palestines en la ciutat. Durant les tumults àraps en el Mandat Britànic (1936-1939) la ciutat va sofrir grans danys econòmics i d'infraestructura. Els combats urbans entre les forces britàniques i els àraps varen destruir molts carrers. Els britànics en represàlia varen demolir numeroses cases pertanyents a la població àrap. Els ciutadans judeus i britànics varen traslladar les seues empreses fòra de Jaffa. Com a reacció a la folga dels treballadors àraps en el port, els judeus varen construir el port de Tel Aviv, que va causar una disminució d'ingressos per a la ciutat de Jaffa.

En 1945 Jaffa tenia una població de 101.580 habitants; dels quals 53.930 eren musulmans, 30.820 eren judeus i 16.800 eren cristians.^{cita requerida}

Guerra àrap-israelita de 1948

En 1947, abans de la guerra àrap-israelita de 1948, una Comissió Especial de la ONU sobre el mandat va recomanar que Jaffa forme part del previst Estat Judeu. Finalment, per la gran majoria àrap, va ser designat com un enclavament àrap en el futur Estat judeu en el Pla de Partició Nacions Unides de 1947.

Els àraps varen rebujar el pla i el 30 de novembre de 1947, al sendemà a l'aprovació del pla de partició de Palestina de l'ONU, sèt judeus varen ser assessinats pels àraps en tres incidents per separat: a les 8 del matí, en lo que va aplegar a ser vist com els dispars de l'obertura de la Guerra del 1948, tres àraps varen atacar a un autobús que es dirigia de Netanya a Jerusalem, matant a cinc passagers judeus. Mija hora més tarde un segon atac va deixar un atre autobús en passagers judeus morts. Més vesprada un home judeu de 25 anys va ser mort a tirs en Jaffa. En Jerusalem, el Comité Superior Àrap va demanar tres dies de folga general.

Des de l'inici de la folga en avant, àraps i judeus varen entrar en una escalada d'enfrontaments. El corresponsal en Jerusalem de The Times va estimar que per lo manco unes 130 persones havien mort, "dels quals, al voltant de 70 són judeus, 50 àraps, i el restant tres soldats britànics i un agent de policia britànic ".

El 25 d'abril de 1948, l'Irgún va llançar una ofensiva en Jaffa, llavors la major ciutat àrap del Mandat Britànic de Palestina. Unitats de la Haganá varen prendre la ciutat el 14 de maig, que estava pobrement defesa per alguns efectius de l'Eixèrcit de Lliberació Àrap i una cinquantena de voluntaris musulmans yugoslavos (durant la Segona Guerra Mundial, molts musulmans i cristians de la zona varen ser aliats dels nazis, aplegant a formar esquadrons de les temibles SS nazis), aixina com també molts palestins alemans de les colónies alemanes prop de Jaffa i alguns voluntaris italians. La major part de la seua població, unes 50.000 persones, varen fugir en barcos i pots cap a Gaza (llavors en poder d'Egipte) i el Líban. Entre la mitat i els dos terços dels habitants de ciutats com Haifa o Jaffa havien abandonat les seues llars abans dels que els judeus irromperen en eixes ciutats a finals d'abril de 1948. Com al restant de persones desplaçades durant la guerra, les autoritats d'Israel no els varen permetre mai retornar a les seues llars.

Per a recordar als soldats judeus que varen morir en la batalla de Jaffa, es va crear en la ciutat el "Jardí de la Conquista".