Periodo helenístico d'Egipte

El '___protected_title_0___', també cridat com el '___protected_title_1___', el '___protected_title_2___' () o el '___protected_title_4___', va ser un periodo artístic i històric en el que la dinastia ptolemaica ostentava el poder en tot Egipte i en algunes regions més d'Orient Mig. Va ser una entitat política grega en sèu en Egipte durant el periodo helenístic. El regne va ser fundat en l'any 305 a. C. pel general macedonio-grec Ptolomeo I Sóter —companyer d'Alejandro Magne— i governat per la dinastia ptolemaica fins a la mort de Cleopatra VII en l'any 30 a. C., que va deixar en mans dels romans tot Egipte.En un regnat de casi tres sigles (305-30 a. C.), els Ptolomeos varen constituir la dinastia més longeva i l'última de l'antic Egipte, marcant l'inici d'una era distintiva de sincretisme religiós i cultural entre les cultures grega i egipcíaca.

Alejandro Magne va conquistar Egipte en l'any 332 a. C. durant les seues campanyes contra l'Imperi aqueménida. A la mort d'Alejandro, en el 323 a. C., va seguir la ràpida solsida del Imperi macedonio, en mig de les reivindicacions rivals dels diádocos —els seus amics i companyers més propencs—. Ptolomeo, un dels generals i confidents de major confiança d'Alejandro, va arrebatar el control d'Egipte als seus rivals i es va proclamar el seu governant en l'any 305 a. C. Aleixandria, una polis grega fundada per Alejandro, es va convertir en la capital i en un important centre de la cultura, el saber i el comerç grecs durant els sigles següents. Despuix de les Guerres síries contra l'Imperi seléucida —un Estat helenístic rival—, el Regne ptolemaico va expandir el seu territori fins a comprendre l'est de Líbia, el Sinaí i el nort de Nubia.

Per a llegitimar el seu domini i obtindre el reconeiximent dels egipcíacs natius, els Ptolomeos varen adoptar el títul local de faraó —junt en el títul grec de basileus— i es varen fer representar en monuments públics en l'estil i l'indumentària egipcíacs. Per lo demés, la monarquia va mantindre estrictament el seu caràcter i les seues tradicions helenísticas. El regne contava en una complexa burocràcia governamental que explotava els vasts recursos econòmics del país en benefici d'una classe dirigent grega, la qual dominava els assunts militars, polítics i econòmics, i que rara volta s'integrava en la societat i la cultura egipcíaques. Els egipcíacs natius varen conservar el poder sobre les institucions locals i religioses, i solament gradualment varen ser guanyant poder dins de la burocràcia, sempre i quan es helenizasen. A partir del fill i successor de Ptolomeo I, Ptolomeo II Filadelfo, els Ptolomeos varen començar a adoptar costums egipcíaques, tals com contraure matrimoni en les seues pròpies germanes —seguint el mit de Osiris— i participar en la vida religiosa egipcíaca. Es varen construir nous temples, es varen restaurar uns atres més antics i es prodigó el patrocini real al sacerdoci.

Des de mediats de el III, l'Egipte ptolemaico va ser el més ric dels estats successors d'Alejandro i l'eixemple més destacat de civilisació grega. A partir de mediats de el II, lluites dinàstiques i una série de guerres exteriors varen debilitar al regne, que va passar a dependre cada volta més de la República romana. Baix el regnat de Cleopatra VII —qui va buscar restaurar el poder ptolemaico—, Egipte es va vore envolt en una guerra civil romana, lo que va conduir finalment a la seua conquista per part de Roma, convertint-se aixina en l'últim estat helenístic independent. L'Egipte romà es va transformar en una de les províncies més riques de Roma i en un centre de cultura grega. El grec es va mantindre com llengua de govern i comerç fins a la conquista musulmana en l'any 641 d. C., mentres que Aleixandria va conservar el seu estatus com una de les ciutats més importants del Mediterràneu fins a ben entrada la Baixa Edat Mija.

Màxima extensió de l'Egipte helenístic.

Història

Orígens

Image d'Alejandro Magne. Detall del mosaic de la casa del Faune de Pompeya (Museu Arqueològic Nacional de Nàpols).

Alejandro III de Macedònia, despuix de haver heretat el tro del seu pare el rei Filipo II en l'any 336, es va llançar a la conquista del món conegut llavors, una de les seues principals conquistes va ser la d'Egipte, la qual va operar en eficàcia, consagrant-se com faraó d'Egipte en l'any 331. Durant els seges de Tir i Gaza el seu poder en la regió era immutable, el rei macedonio tenia a tot Egipte baix el seu control.

Alejandro va viajar a l'Oasis de Siwa, en Líbia, a on un oràcul li va afirmar que era fill d'Amón, el deu de la creació. El monarca va abandonar Egipte en la primavera d'eixe mateix any, deixant a Balacrus, fill de Amintas, i Peucestas, fill de Makartatos, com a governadors de la regió.

A diferència dels pobles de l'Orient Pròxim, els egipcíacs mai varen acceptar la dominació persa, per lo que els seus dos periodos d'invasió (525 – 404 a. C. i 343 – 332 a. C.) es varen caracterisar per constants sublevació i una severa repressió. Successos com la conquista d'Egipte per Cambises en 526 a. C., 343 a. C., o l'invasió de l'emperador Artajerjes són tan sol algunes causes de l'odi que tenien els egipcíacs cap als perses. Alejandro Magne, una volta estant en Menfis, el sobirà va celebrar la seua victòria en uns jocs a l'estil grec i un sacrifici a Zeus. Al mateix temps, Alejandro va intentar guanyar-se al poble i la casta sacerdotal egipcíaca honrant públicament a les principals divinitats egipcíaques.

El començ de la dinastia ptolemaica

Primer com a governador i despuix com a rei, Ptolomeo va regir Egipte fins a la seua mort, i despuix d'ella tots els seus successors varons en el tro varen adoptar també el nom de Ptolomeo. Per això esta dinastia fundada per ell, l'última de l'Egipte independent, es coneix com Ptolemaica o lágida (pel llinage patronímico de Ptolomeo).

Ptolomeo I

Artícul principal → Ptolomeo I.

Bust en marbre de Ptolomeo I (sigle III a. C., Louvre, París)

Pérdicas, un dels generals d'Alejandro, va nomenar a Ptolomeo com sátrapa d'Egipte, encarregant-li el pla d'invasió d'Egipte, açò ho duria a convertir-se en rei d'Egipte.

Ptolomeo va ser coronat en el 305 a. C., despuix de convertir-se en rei va colocar a Alejandro com "deu estatal", venerant també a Serapis, una mescla entra les religions grega i egipcíaca. L'economia, la política i la cultura es varen basar en els ideals grecs, Ptolomeo va reformar numerosos temples, dotant-los de les característiques bàsiques d'un temple grec. Edificis tan famosos com el Far d'Aleixandria o la Biblioteca es varen fer durant el regnat de Ptolomeo.

El Far d'Aleixandria, una de les Sèt Maravelles del món antic, va ser construït durant el regnat de Ptolomeo I.

Les relacions diplomàtiques entre Pérdicas i Ptolomeo es varen desgastar en el temps, poc a poc, la conexió entre els dos comandants va culminar en el robo del cos d'Alejandro per Ptolomeo, el rei egipcíac va dur el cos del rei macedonio a Menfis. Pérdicas es va enterar de la notícia, per lo que va movilisar a 2000 soldats per a partir des de Babilonia i conquistar Egipte creuant per el Nilo.

En el 321 Pérdicas i el seu eixèrcit havien aplegat a la branca oriental del Nilo, a on varen continuar fins a aplegar a Menfis, pero ans que l'eixèrcit de Pérdicas poguera invadir Menfis, primer tenien que creuar per les caudalosas aigües del Nilo. Per a això, Pérdicas va utilisar la mateixa tècnica que va usar Alejandro per a creuar el riu Tigris, colocant cavalleria ric dalt i riu avall del punt de creuament.

Pérdicas creïa que podia guanyar gràcies a este pla; inclús va fer algunes modificacions dient que farien de l'operació encara més fàcil, pero no obstant tot va terminar en un fracàs. Els elefants i cavalls que lluitaven sense cessar es varen afonar junt en el restant de l'infanteria, el nivell de l'aigua va pujar de forma considerable, deixant a tots els soldats sense la possibilitat d'anar. Pérdicas va donar l'orde de que tots els seus hòmens tornaren a la vora a on ell es trobava, pero molts soldats no sabien nadar, per lo que varen morir en el camí.

Finalment, els últims hòmens de Pérdicas varen ser assessinats pels cocodrils o per les tropes de Ptolomeo, dos millers de vides havien segut arrebatades durant aquella batalla, una batalla que va destruir els plans del regente macedonio per complet. Les tropes de Pérdicas, fartes per les condicions en les que tenien que viure, es varen rebelar contra el seu general i ho varen assessinar de forma brutal, deixant a Egipte lliure de qualsevol atra invasió.

El monarca va dotar a Aleixandria d'un règim polític autonòmic, va manar edificar en ella la Biblioteca i es va iniciar la construcció de la seua Far. La ciutat es va poblar en un gran número de habitants vinguts de Judea i de grecs de diversos punts de l'Hélade.

En el restant d'Egipte, Ptolomeo es va servir de la ya existent i ben organisada ret burocràtica egipcíaca, afegint-li certes millores (com els censos en nomos i poblacions) per a aumentar la producció, en la finalitat de maximizar l'explotació econòmica.

Ptolomeo II

Artícul principal → Ptolomeo II.

Camafeo representant a Ptolomeo II.

Ptolomeo II, que va succeir al seu pare en 283 a. C., va continuar la política exterior d'est, pero ara els enfrontaments, en conseqüències menys radicals en el mapa polític, varen anar entre una nova generació de reis, els cridats Epígons, successors dels diádocos.

Durant el seu regnat es va produir una generalisada reorganisació administrativa i econòmica d'Egipte. Ya va ser iniciada pel seu pare, pero d'estos anys es conserven una gran cantitat de fonts escrites que nos mostren de primera mà la naturalea de la vida social, econòmica i burocràtica del periodo.

Octodracma en les efigies de Ptolomeo II i la seua segona esposa, Arsínoe II.

La segona esposa de Ptolomeo II va ser la seua pròpia germana, Arsínoe II. Este fet, desconegut en el món helènic pero habitual entre els faraons egipcíacs, va ser imitat per la majoria dels posteriors membres de la dinastia. Arsínoe va anar activament corregente d'Egipte i despuix de la seua mort (270) se li va rendir cult junt al seu germà en l'apelatiu de "deus filadelfos" ("deus germans que s'amen mútuament").

Ptolomeo va traslladar la capital de Menfis a Aleixandria, que es va convertir durant el seu regnat en un important centre comercial, i també en el principal núcleu intelectual del món helenístic gràcies a l'impuls que el monarca i la seua esposa varen donar a la cultura, la ciència i la tècnica. La Biblioteca i el Temple de les Muses de dita ciutat varen alcançar el seu màxim esplendor durant esta época, i a ella varen acodir grans sabio del seu temps procedents de tot lo món helènic com Euclides, Teócrito, Calímaco i Manetón.

Estàtua de Ptolomeo III abillat com Hermes.

El rei també va favorir el desenroll econòmic i de l'agricultura: es varen introduir nous cultius i sistemes de irrigaació, i es va crear un nou sistema monetari.

Ptolomeo III

Artícul principal → Ptolomeo III.

Ptolomeo III va heretar a la mort del seu pare (246) un país en bon estat i durant el seu regnat es va prolongar esta prosperitat. Ademés, el seu matrimoni en Berenice de Cirene li va permetre recuperar este territori.

De la seua política exterior destaquen les seues incursions militars en l'Imperi seléucida durant la Tercera Guerra Síria (246–241), primer per a defendre els drets al tro de la seua germana Berenice Sira i el seu fill, i despuix per a venjar la seua mort a mans de Laódice I. Va aplegar inclús fins a Babilonia (encara que posteriorment es va retirar d'ella) i va recuperar estàtues i objectes religiosos egipcíacs trets del país tres sigles abans per Cambises II (per lo que va rebre el sobrenom de Evérgetes, "el Benefactor"). També es va adinsar en Nubia i va establir el predomini naval egipcíac en el Egeo.

De la mateixa manera que el seu pare, Ptolomeo III va protegir i va estimular la cultura. Va aumentar el número de volums de la Biblioteca d'Aleixandria, va iniciar la construcció del Temple d'Horus en Edfu (237), i va intentar establir un nou i molt més precís calendari solar promulgant el Decret de Canopo (març de 237). Ademés va otorgar la plena ciutadania alejandrina als judeus i va amparar la seua religió.

Decliu ptolemaico

Ptolomeo IV

Artícul principal → Ptolomeo IV.

octodracma: efigie de Ptolomeo IV.

Evérgetes va morir en 221 i li va succeir el seu fill de 23 anys Ptolomeo IV, que les fonts gregues presenten com un governant dèbil i corrupte. Lo cert és que es va interessar més per la cultura i el lux que per la política, delegant esta en un ministre alejandrino cridat Sosibio. A pesar d'això va derrotar en Ràfia (217) a Antíoco III Megues, batalla en la que per volta primera des de l'arribada d'Alejandro Magne la major part de l'eixèrcit egipcíac era indígena. Este fet va trencar el mit de l'invencibilitat dels soldats greco-macedonios i va animar a alguns natius a iniciar rebelions ocasionals, que no obstant varen ser sofocades sense massa dificultat per la monarquia.

Ptolomeo V

Artícul principal → Ptolomeo V.

tetradracma: efigie de Ptolomeo V.

Ptolomeo V va accedir al tro (205) quan tenia cinc anys, i durant la seua minoria d'edat distints regentes es varen fer càrrec del govern. Estos no varen poder enfrontar en eficàcia els atacs conjunts de Antíoco III Megues i Filipo V de Macedònia, i al cap de la quinta guerra síria (202–195) Egipte va perdre els seus territoris egeos en Àsia Menor i Tracia, i Celesiria (incloent Judea).

La situació interior del regne va empijorar en l'aument de les rebelions natives, que varen aplegar al seu punt àlgit en la Tebaida, a on es va establir inclús una efímera dinastia indígena (Horunnefer i Anjunnefer) des de 205 fins a 186. La monarquia va reprimir els tumults en contundència, pero també va intentar un acostament als natius a través del clero, com es reflectix en la coronació (197) de Ptolomeo V Epífanes ("el deu que es manifesta") per mig de l'antic rito egipcíac i la promulgació del Decret de Menfis (197, arreplegat en la Pedra de Rosetta).

Ptolomeo VI

Artícul principal → Ptolomeo VI.

Moneda: efigie de Ptolomeo VI.

De la mateixa manera que el seu pare, Ptolomeo VI va aplegar al tro (180) sent chiquet, i va anar la seua mare Cleopatra I qui va governar el país, pacíficament, fins a la seua mort en 176. En 170 Antíoco IV va invadir Egipte, encara que va mantindre al faraó com a mer rei títaro. Els alejandrinos es varen opondre a això i varen reaccionar proclamant rei al seu germà Ptolomeo Fiscón. Després, no obstant, durant una absència de Antíoco els dos germans varen acordar governar junts. Açò va provocar un segon atac de Antíoco, pero durant el sege d'Aleixandria, Roma (aliada d'Egipte), per mig de només el seu embaixador Cayo Popilio Lenas (lo que prova el seu ya poderosa influència) li va obligar a retirar-se immediatament (168). Més tart, aprofitant la mort de Antíoco IV (164), Ptolomeo VI va intervindre en les disputes internes en Síria, primer recolzant, i despuix atacant, al usurpador Alejandro Beles.

La política interior es va caracterisar per intenses disputes dinàstiques entre Ptolomeo VI (Filómetor) i el seu germà Fiscón, que es varen resoldre, per mig d'intervenció romana, quedant-se el primer en Egipte i el segon en Cirene.

Ptolomeo VI va morir en Síria durant una batalla contra Alejandro Beles en 145. La seua germana i viuda Cleopatra II va fer coronar llavors al fill d'abdós com Ptolomeo VII Neo Filopátor. Pero eixe mateix any Fiscón va tornar a Egipte, va prendre el tro en el nom de Ptolomeo VIII Evérgetes II, i a l'any següent va assessinar a Neo Filopátor i es va casar en Cleopatra II (també germana seua).

Els últims Ptolomeos

L'Egipte ptolemaico entra ara en la seua etapa final d'imparable decadència en la que se succeïxen contínues disputes (en freqüència violentes) pel poder entre els distints membres de la dinastia, a l'hora que el país va caent progressivament baix la tutela de Roma, qui en funció dels seus interessos decidirà directa o indirectament quí reina. Just abans de la definitiva i total pèrdua de l'independència, destacarà no obstant com una hàbil i poderosa gobernant Cleopatra VII, l'última reina Lágida i de l'Antic Egipte.

De Ptolomeo VIII Evérgetes II relaten els historiadors de l'antiguetat que era detestat pels grecs donades la seua crueltat, tirania i forta repressió sobre els alejandrinos. Ademés, va haver durant el seu govern una deterioració de les condicions socioeconòmiques, junt en tumults i abandó de terres i propietats per part dels llauradors. Per un atre costat, els testimonis conservats dels egipcíacs, els qui varen escomençar a ocupar alts càrrecs en l'eixèrcit, donen una visió favorable del monarca. Com a fet positiu del regnat cal destacar el començ d'importants relacions comercials resultants del descobriment per Eudoxo de Cízico d'una nova ruta cap a l'Índia a través del Mar d'Oman.

Evergetes II va contraure matrimoni en Cleopatra III, filla de Ptolomeo VI Filómetor i Cleopatra II, sense haver repudiat a esta última, que es va rebelar contra ell, aplegant inclús a expulsar-li momentàneament (131), pero que després es va reconciliar (125) i va acceptar governar en ell i Cleopatra III. Abdós germans varen morir en 116. Evergetes II va designar com co-hereus a Cleopatra III i al fill d'abdós que ella elegira. No obstant, per la pressió dels alejandrinos, i en contra de la seua voluntat, el corregente va ser Ptolomeo IX Sóter II (malnomenat Látiro) en detriment del seu germà Ptolomeo X Alejandro I, que va quedar com a rei de Chipre. El fill bastardo Ptolomeo Apión va heretar Cirene, que a la seua mort (96) va llegar a Roma.

Cleopatra III va conseguir finalment ser corregente en Alejandro I despuix d'expulsar, per dos voltes (110 i 107), a Sóter II. Alejandro I, que va assessinar a la seua mare en 101, va ser expulsat pels alejandrinos en 89 pero va retornar a l'any següent en un eixèrcit de mercenaris reclutats en Síria, als que va pagar saquejant la tomba d'Alejandro Magne, lo que va provocar un nou tumult de la població, que ho va expulsar per segona volta. Va morir poc despuix tractant de prendre la costa de Licia. Sóter II va tornar llavors a ser rei (88–80), associant al tro a la viuda del seu germà i al mateix temps filla seua, Berenice III, que a la seua mort seria la seua hereua. En 88 a. C. va reprimir una rebelió en Tebas sitiant la ciutat durant tres anys i saquejant-la.

En els sis mesos que va governar, Berenice III es va guanyar l'afecte del poble. Pero Ptolomeo XI Alejandro II, fill d'Alejandro I, recolzat pel dictador romà Sila, la va obligar a casar-se en ell per a accedir aixina a la corregencia. 19 dies despuix, Berenice, que insistia en governar sola, va ser assessinada pel seu marit, i l'enfurit poble d'Aleixandria va reaccionar matant-li a ell.

Bust d'Auletes.

Aleixandria va elegir com a nou monarca (80 a. C.) a Ptolomeo XII Neo-Dioniso Auletes, un fill bastardo de Sóter II. Per este fet la seua llegitimitat com a rei va ser posada en dubte per una part del Senat romà en 65 a. C., que pretenia en això justificar l'anexió d'Egipte. Aixina que, el principal objectiu polític de Auletes va ser conseguir suficients respals en Roma per a mantindre el seu estatus. Ho va conseguir enviant tropes d'ajuda al cònsul i general Pompeyo i sobornant al llavors cònsul Juliol César (59). No obstant no va evitar que en 58 a. C. Roma es anexionara Chipre, lo que va causar una insurrecció popular que li va obligar a marchar a Roma per a recaptar ajuda militar. En la seua absència, i despuix de la mort de la seua esposa Cleopatra V, els alejandrinos proclamen reina a la seua filla Berenice IV. La disputa pel tro hauria de resoldre's llavors en el Senat romà. Auletes, a pesar de realisar quantiosos soborns (que li varen obligar a endeutar-se) i assessinar a delegats alejandrinos, no conseguix d'ell ajuda militar, pero va anar finalment restaurat (55 a. C.) per un eixèrcit romà al mando d'un lloctinent de Pompeyo, i va eixecutar despuix a Berenice.

Cleopatra

Auletes va designar successors als seus fills Ptolomeo XIII Teo Filópator i Cleopatra VII, que contaven en dèu i dèsset anys respectivament quan el seu pare va morir en 51 a. C. Pronte varen sorgir les desavenències entre els dos corregentes, i en l'any 48 a. C. Cleopatra va abandonar Aleixandria en els seus 2 fills, Cesarion i la seua filla Cleopatra en l'objectiu de reunir un eixèrcit i donar un colp d'Estat que l'aupara al poder en solitari.

Juliol César

Roma també estava en guerra civil i eixe mateix any Pompeyo va fugir a Egipte despuix del seu derrota en Farsalia a mans de Juliol César. El govern egipcíac, de facto en mans d'un eunuc de la cort cridat Potino, li va assessinar, pensant obtindre aixina un consegüent respal de César que li permetera véncer al bando de Cleopatra. No obstant, al general romà, que va arribar a Aleixandria uns dies més vesprada en persecució del seu rival, no li va agradar la decisió, puix la seua intenció era capturar-li en vida o potser inclús perdonar-li.

Al mateix temps, Cleopatra va conseguir accedir (burlant el control dels partidaris del seu germà) fins al palau real en el que es aposentaba César per a persuadir-li de que prenguera partit per ella. El general va propondre una reconciliació entre els germans que va ser rebuja per Ptolomeo, qui ademés va decidir atacar als soldats romans aprofitant el seu aïllament. Estos varen resistir el sege al palau d'Aleixandria fins que l'arribada de reforços els va permetre contratacar i conseguir la victòria final. Ptolomeo XIII va perir durant un dels combats i Cleopatra va ser proclamada reina (47) junt a un atre dels seus germans, Ptolomeo XIV Filópator II.

Juliol César i Cleopatra varen passar junts varis mesos en Egipte i frut de la seua relació naixeria Ptolomeo XV, més conegut com Cesarión. Després ell va partir a combatre (i derrotar) a Farnaces del Ponto (47) i a doblegar en èxit la resistència dels optimates en Tapso (febrer de 46) i Munda (març de 45), a l'hora que efectuava en Roma diverses reformes polítiques que li atañer tant a ell personalment com a l'Imperi en general. Ademés de l'instauració d'una monarquia romana, entre els objectius finals de César provablement es trobara el d'unir, per mig del seu matrimoni en Cleopatra, als Estats romà i egipcíac, donant aixina com resultat l'unitat política de tot lo món mediterràneu.

L'influència egipcíaca durant estos anys de Juliol César en Roma també es va reflectir en l'administració, la societat, la cultura i inclús la religió. cal citar, per eixemple, la recaptació directa dels imposts per l'Estat (que evitava els anteriors abusos dels publicanos); l'inici de l'administració racional (i no la mera explotació) de les províncies; l'adopció, en chicotetes correccions, del calendari de Canopo (cridat des de llavors juliano); i l'introducció del cult a Isis. La pròpia Cleopatra va estar dos voltes (46 i 45-44 a. C.) en Roma junt a Cesarión. Durant la segona varen assessinar a Juliol César (15 de març del 44), despuix de lo que va tindre que fugir a Egipte. Allà va eixecutar al seu germà Ptolomeo XIV i va adjuntar al tro al seu fill.

Marco Antonio

En les posteriors pugnes entre republicans i cesaristas, i en contra de lo que caldria esperar, Cleopatra no va prestar ajuda als segons sino que es va mantindre neutral a l'espera d'un resultat. Varen véncer a la postre els triunviros Octavio i Marco Antonio, que prèviament (42 a. C.) s'havien repartit l'Imperi. En 41 a. C. el segon d'ells, com a governador de la part oriental, es va reunir en Tarsos en la reina per a demanar-li explicacions per la seua actitut. Cleopatra va preparar un suntuoso trobada en l'objectiu de seduir al romà com ya fera en Juliol César, cosa que va conseguir en créixens, puix a partir de llavors la seua relació personal va condicionar totalment les decisions polítiques de Marco Antonio, qui a diferència de César va supeditar la seua voluntat i interessos als de la reina d'Egipte.

La parella va passar junta en Egipte el hivern de 41-40 a. C. i frut de la seua relació naixerien els bessons Alejandro Heli i Cleopatra Selene II. Despuix ell va marchar a Roma, pero va retornar en autumne del 37, en el curs d'una campanya contra els parts, i va contraure matrimoni en ella (sense repudiar a la seua esposa Octavia, germana de Octavio). Marco Antonio va cedir a Cleopatra Chipre, Fenicia i Creta, i Egipte va tornar a tindre una extensió similar a la dels temps dels primers Lágidas. Varen tindre un atre fill (Ptolomeo Filadelfo), varen dur junts una vida de lux i malbarat, i varen nomenar als seus refillols hereus de varis estats satèlits, com Armènia i Cirene (34 a. C.).

La relació entre Octavio i Marco Antonio havia anat empijorant progressivament i a partir de l'any 37 el primer ya considerava al segon un enemic contra el que va amprar la propaganda davant el poble i el Senat de Roma, presentant-li com un títaro en mans de la reina d'Egipte en detriment dels interessos de Roma. En terminar la vigència del triumvirat (33) els dos rivals es varen llançar acusacions en el Senat, pero Octavio va reforçar les seues desvelant el testament secret d'Antonio de les vestales, corroborant aixina els seus arguments i propiciant la posterior destitució del seu rival i la declaració de guerra a Egipte (32).

L'eixèrcit de Marco Antonio (tant terrestre com a marítim), encara que menys disciplinado i entrenat que el de Octavio, era més numerós. No obstant, en la decisiva batalla naval de Actio (2 de setembre del 31), els més maniobrables barcos del general Agripa varen conseguir situar-se front a la floteta de Cleopatra. Esta va fugir llavors presa del pànic,segons atres fonts per a anar a protegir l'entrada a Egipte i obtindre respal,en donar-se conte Antonio va anar darrere d'ella abandonant als seus hòmens, que al final varen perdre la batalla. Açò decantava la victòria final cap al bando de Octavio, qui el 30 de juliol de l'any 30 entrava en facilitat en Aleixandria. A continuació Marc Antonio es va suïcidar. Despuix d'una entrevista en Octavio, i preveent el final que segurament li esperava (desfilar com a presonera en el Triumfo del romà), Cleopatra també es va llevar la vida (segons la tradició per mig de la mordedura d'un áspid) a finals d'agost del mateix any. El seu regne es convertia ara en la província romana d'Egipte.

Govern i civilisació del Periodo Helenístico

L'abundància de papirs públics i privats d'este periodo nos ha deixat una image prou clara de la naturalea de la vida quotidiana, i ha fet de l'Egipte ptolemaico un dels llocs del món antic millor coneguts pels historiadors. La documentació és especialment profusa referent a mediats de el III, quan Ptolomeo II va desenrollar un intens procés d'organisació administrativa del país, de la que també es varen valdre els seus successors.

Administració

Els Lágidas varen accentuar la centralisació i el control dels seus dominis, i la seua administració, que complementava els catastres i els empadronaments, va ser molt minuciosa. Estava estretament relacionada en el sistema econòmic, planificat per a produir el major ingrés possible per a l'Estat.

Un dels numerosos problemes dels primers Ptolomeos va ser la seua necessitat de contar en grecs per a l'eixèrcit i l'administració. Als que servien en l'eixèrcit, el rei (propietari de tot el sol) els otorgava parceles de terra en usufructe. Estos soldats (cridats klēroūkhos, "terratinents") varen formar inicialment l'espina dorsal del sistema llegal, econòmic i administratiu. Molts d'ells varen ocupar càrrecs oficials menors i majors.

La terra que el rei no concedia als privilegiats, com als mencionats soldats i els temples, s'arrendava als llauradors indígenes per parceles. No obstant estos devien seguir les órdens dels funcionaris, que delimitaven la superfície a cultivar i distribuïen per avant les llavors, que després cobraven despuix de la collita, junt en l'arrendament i els imposts. Lo que quedava per al llaurador només li permetia mantindre un baix nivell de vida, a l'hora que l'Estat obtenia grans beneficis per mig de l'exportació. Ademés, aquell no podia abandonar la seua residència sense el permís real.

L'elaborada estructura administrativa tenia burocràcias paraleles, cada una en la seua pròpia jerarquia, per als distints departaments de govern: un departament d'ingressos supervisava la recaptació d'imposts i la seua transferència a la corona; un d'administració de terres determinava la superfície destinada a la sembra dels diversos cultius i verificava la seua realisació; i un departament d'archius mantenia registres de propietat de terres, de assignació de sembres i els seus requisits, i de gravàmens i pagament d'imposts. Estos tres departaments operaven a varis nivells. En el més alt d'ells, el nomo, un oikonomos supervisava l'administració dels ingressos, un nomarca feya lo propi en la terra, i un escriga real s'encarregava dels registres. En un nivell inferior estaven els seus respectius subalternos, que eixercitaven estes mateixes funcions en àmbits més reduïts, com les poblacions. Els estrategues ("generals"), ademés d'assumir llabors militars, administraven justícia en el nomo. Per damunt de tots estos càrrecs se situava el cridat dieceta (ministre de finances), que dirigia des d'Aleixandria les activitats econòmiques de tot el país. No obstant esta estructura tripartita/tripartida no sempre era tan exacta. Algunes àrees requerien una major articulació administrativa i per això hi havia en elles més divisions i nivells, mentres que en unes atres succeïa lo contrari al no dispondre l'Estat de suficients funcionaris.

Tant grecs com a egipcíacs formaven part del funcionariat. Els segons varen ocupar posats de baix i també d'alt ranc, com mostren papirs i estàtues d'ells.

Aleixandria tenia el seu propi règim polític de ciutat grega, i jurídicament mai va ser considerada com una part d'Egipte, sino yuxtaposta a ell.

Economia

Els Lágidas varen establir un sistema econòmic mixt, que contava en monopolis reals i negocis privats. De l'explotació dels primers i dels imposts sobre els segons obtenien ingressos. Es conserven papirs de el III que mostren, per eixemple, l'existència en temps de Ptolomeo II de monopolis reals de l'oli, producció textil, fabricació i venda de cervesa, i distribució de sal. Lo que no estava monopolisat estava gravat, a distints nivells segons el producte en qüestió.

Encara que no és possible determinar en exactitut en qué es gastaven després els guanys, lo cert és que una bona part d'elles anava destinada a mantindre a l'ampli estament militar ptolemaico. Dins del país, alguns diners es dirigia a l'administració, encara que la despesa en personal estava encaminat a la posterior obtenció de beneficis. Molts papirs fan referència a estos pagaments, que figuren com a salaris prefixats de bestreta en lleis, i no com una cantitat en funció del guany resultant (pràctica empleada pels romans).

L'economia de l'Egipte helenístic era altament sofisticada i incloïa ocupacions especialisades. Per eixemple, la banca, que servia al mateix temps al rei i a interessos privats. El banc real, en sucursals en tot el país, feya les voltes de tesoreria, cobrant els pagaments deguts al rei, i efectuant desembossos oficials a les autoritats competents. Aixina mateix els bancs realisaven tot tipo d'operacions privades, com a préstams, depòsits i pagaments a contes. Coses totes elles de les que donaven fe per escrit. Hi ha constància de que terres i cases varen ser també objecte de transaccions econòmiques (com a préstams), a pesar de que en teoria el rei posseïa la majoria d'elles.

El comerç exterior estava controlat per l'Estat. Egipte exportava ordi, blat, papir, teles de lli, vidre i artesania, i importava fustes i metals.

Religió

De la mateixa manera que en els anteriors aspectes, els Ptolomeos també varen eixercir una estreta vigilància sobre la religió, lo que els va crear en ocasions problemes en el clero. Dit control obedia ademés a les interrelacions en la política, i inclús en l'economia, que tenia la religió en l'antic Egipte. Ya des de l'inici, sembla ser que les terres dels temples eren administrades per funcionaris, tal com feyen en les del rei. El govern pagava les despeses dels temples i obtenia ingressos per l'explotació de les seues terres.

Pel que fa als grecs, no varen tindre problemes en conviure en la religió egipcíaca, que ya respectaven des d'antic, i podien inclús adorar a algunes de les seues deïtats tal com feyen en les pròpies. Tal és el cas del cult a Isis, que va aplegar a propagar-se per tot lo món helenístic.

Còpia romana d'un bust del deu del Serapeo d'Aleixandria.

Encara que de tant en tant varen intentar restringir l'influència política del clero, els Lágidas no desincentivaron els cults egipcíacs. Varen construir nous temples a l'estil egipcíac (p.ej. el d'Hathor en Dendera o Kom Ombo) i varen impulsar el cult a Serapis, una deïtat sincrética greco-egipcíaca per a la que varen erigir un santuari propi (Serapeo) en Aleixandria al que varen dotar d'un elaborat sacerdoci.

De la mateixa manera que els faraons de les dinasties precedents, els Ptolomeos varen ser venerats com a deus en vida pels seus súbdits autòctons. Pero varen introduir ademés el cult formalisat a Alejandro Magne i a cada u dels Lágidas fallits. Per això, cap al final del periodo existien multitut de sacerdoci consagrats a cada u dels antics monarques divinizados. Els sacerdots es reunien en sínodo en els que promulgaven decrets en favor del monarca reinante, que han perdurat en forma d'inscripcions, i que mostren els variats fins (polítics, religiosos i sicològics) que podia tindre el cult real. Este també s'estimulava visualment per mig d'una iconografia particular. No obstant davant la minoria grega la monarquia adoptava senyes d'identitat diferents, en les que el Lágida no era un rei-deu sino més be un basileus i la seua image (retrats de marbre o bronze, efigies en monedes, etc.) de tipo helènic.

Dret

Al contrari que atres aspectes, en el Periodo Ptolemaico les qüestions llegals varen semblar mantindre separades a les comunitats egipcíaca i grega. La costum egipcíaca va adquirir estatus llegal per mig de decret real. Els egipcíacs, i els seus contractes, eren jujats per juges natius d'acort en dita costum. Per una atra part, els grecs redactaven contractes en grec per a ser valorats en distints tribunals. En llínees generals la llengua dels contractes determinava el tribunal de recurs en el Dret civil. No obstant, gran part de la justícia s'eixecutava per mig de decisió administrativa, i ya que el sistema econòmic estava férreament controlat per la monarquia, molta de l'activitat privada, aixina com els seus litigis, eren resolts per burócratas més que per juges.

Cultura

Este periodo es caracterisa per un auge de la cultura, fonamentalment en Aleixandria. La ciutat va acollir a gran cantitat de sobreixents escritors del seu temps, sobretot durant el regnat dels primers Ptolomeos, i es va convertir en centre lliterari i cultural. Baix l'auspici de Ptolomeo II, grans poetes com Calímaco, Teócrito i Apolonio de Rodas varen residir en ella, i a pesar de les seues discrepàncies artístiques varen formar una escola lliterària. Sobre la producció en llengües egipcíaques la major part es fa en egipcíac demótico no en egipcíac clàssic, per lo que l'us dels vells signes jeroglígicos és substituido per l'escritura demótica i l'antecessor de l'alfebeto cóptico.

En Aleixandria va tindre lloc una considerable producció lliteratura original, i d'allà prové una gran part dels escrits en llengua grega del món helènic en este periodo. Pero ademés, a partir de mediats de el III, s'estudiava académicament tot el bagage cultural anterior, gràcies a lo que s'han conservat moltes obres gregues primitives. cal senyalar en este aspecte, per eixemple, el treball que sobre Homero varen realisar Zenódoto de Éfeso i Aristarco de Samotracia. La Biblioteca d'Aleixandria recopilava tants manuscrits com podia, i al mateix temps, durant tot el periodo, s'escrivien noves obres en la ciutat, que després es venien a grecs per tot el país. La ciència també va florir en l'Aleixandria dels Lágidas, i en ella varen estudiar i varen investigar grans sabio com Arquímedes, Euclides, Eratóstenes, Herón, Aristarco de Samos, etc. Per esta gran cantitat de prominents hòmens de ciències i lletres, l'urbs va ser un dels principals núcleus del saber del món antic, rivalizando en Atenes, i va conservar la seua importància fins a molt temps despuix del fi de la dinastia ptolemaica.

El desplaçament cap a l'oest del centre de poder en el Mediterràneu, va donar a Egipte una seguritat que va permetre la supervivència de la dinastia lágida, a l'hora que va propiciar un desenroll cultural grec en el país. En la pràctica les cultures grega i egipcíaca no es varen mesclar sino que varen coexistir. Els Ptolemeos varen explotar els recursos del país i varen impulsar la cultura grega, pero varen permetre la continuïtat de les institucions indígenes en aspectes religiosos, llegals, lliteraris, i de costums. El seu encabotament en mantindre el grec com a idioma de l'administració va tindre com a efecte, al marge de la seua intencionalitat política, una contribució al gran floriment de la cultura helènica en Aleixandria.

Cronologia del periodo helenístic d'Egipte

Cronologia estimada pels historiadors:

• Primer faraó: Alejandro Magne, 332 - 323 a. C.

• Últim faraó: Cleopatra VII, 51 - 30 a. C.
  • Ptolomeo XV Cesarión, 44 - 30 a. C.

Vore també

• Periodo helenístic

Referències

• Asimov, Isaac: Història dels egipcíacs [1967] (capítul 10: L'Egipte ptolemaico), Madrit, 1993, ISBN 84-7838-387-5
• Encyclopædia Britannica (15.ª edició), Chicago, 1983, ISBN 0-85229-400-X
• Padró, Josep: Història de l'Egipte faraònic (capítul 23: La dominació macedónica i el Periodo Ptolemaico), Madrit, 1999, ISBN 84-206-8190-3
• Rodríguez, Roberto R.: Estat, etnicitat i relacions interétnicas en l'Egipte Ptolemaico [1], en Transoxiana [2], Primeres Jornades d'Estudis Orientals [3], 20 i 21 de decembre de 2004, ISSN 1666-7050

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Periodo helenístico d'Egipte.
• The House of Ptolemy (en anglés), directori de recursos sobre l'Egipte greco-romà en Internet.

• Guglielmo Ferrero: Grandea i decadència de Roma (Grandezza i decadenza vaig donar Roma, 1901-1907), en 6 volums; text espanyol en el lloc de la Biblioteca Tercer Mileni.
  • IV: Antonio i Cleopatra.
    • IV, 8: El nou imperi egipcíac.
    • IV, 9: Accio.
    • IV, 10: La caiguda d'Egipte.
      • Apèndix; La Batalla de Accio.

Periodo precedent	Periodo	Periodo següent
Periodo tardà	Periodo Helenístico Dinasties: Macedónica. Ptolemaica	Periodo Romà