Religió helenística

Serapis, un deu greco-egipcíac venerat en el periodo helenístico d'Egipte.

La Religió helenística, a sovint entesa com la forma tardana de la religió de l'Antiga Grècia, es referix a qualsevol dels diversos sistemes de creències i pràctiques de les persones que varen viure baix l'influència de cultura grega antiga durant el periodo helenístico i l'Imperi romà (c. 300 a. C. fins a 300 d. C.). Va haver molta continuïtat en la religió helenística: els deus grecs varen continuar sent adorats, i els mateixos ritos varen ser practicats com abans.

El canvi va provindre de l'adició de noves religions provinents d'atres països, incloent les deidades egipcíaques Isis i Serapis, i els deus siris Atargatis i Hadad. Estes varen proporcionar una nova eixida a les persones que buscaven una conexió entre la vida present i la del més allà. El cult a governants helenísticos deificados també va ser una característica d'este periodo, especialment en Egipte. Els governants ptolemaicos varen adoptar pràctiques egipcíaques prèvies, aixina com el cult als héroes grecs, per a establir-se a sí mateixos com faraons dins del nou sincretisme del cult ptolemaico a Alejandro Magne. En atres llocs, els governants podien rebre un estatus diví sense alcançar l'estatus absolut de deus o deeses. Per la seua banda, les religions natives també varen canviar com a resultat del seu contacte en el helenisme, particularment en les diàspora.

La màgia en el món grecorromano es va practicar àmpliament, sent també una pràctica continuista dels temps anteriors. A lo llarc del món helenístico, les persones consultaven oràculs, i utilisaven amulets i figurillas per a alluntar la desgràcia o llançar fetilla. També es va desenrollar en esta era el complex sistema d'astrologia helenística, que buscava determinar el caràcter i el futur d'una persona en els moviments del sol, la lluna i els planetas. Els sistemes de filosofia helenística, com l'estoïcisme o l'epicureisme, varen oferir una alternativa secular a la religió tradicional, inclús si el seu impacte va estar llimitat en gran part a l'èlit educada.

El periodo d'influència helenística, considerat en el seu conjunt, constituïx un dels periodos més creatius de l'història de les religions. Va ser una época de revolució espiritual en els imperis grec i romà, en la que els antics cults varen morir o es varen transformar radicalment i varen sorgir nous moviments religiosos.

Religió grega clàssica

Artícul principal → Religió dels grecs en l'Antiguetat.

Restants del temple d'Apolo en Corinto.

Central a la religió grega en temps clàssics era el cult a les dotze deidades olímpiques liderades per Zeus. Cada deu era venerat en temples de pedra i estàtues, i santuaris (recints sagrats) que, encara que dedicats a una deidad específica, a sovint incorporaven esculturas que commemoraven atres deus. Les ciutats estat realisaven diversos festivals i rituals durant tot l'any, en un émfasis especial dirigit cap al deu patró de la ciutat, com Atenea en Atenes, o Apolo en Corinto.

La pràctica religiosa també implicava el cult a héroes, persones que eren considerades semidivinas, com Aquiles, Heracles o Perseo. Estos héroes incloïen des de les figures mítiques de les èpiques d'Homero fins a personages històrics com els fundadors d'una ciutat. Al nivell local, el paisage estava ple de llocs i monuments sagrats. Per eixemple, es podien trobar moltes estàtues de nimfas prop i al voltant de fonts, i figures estilisades d'Hermes a sovint es podien trobar en els cantons dels carrers (les cridades hermas).

La màgia era una part central de la religió grega, i els oràculs permetien que la gent determinara la voluntat divina en la remor dels fulls, en la forma de la flama i el fum en un altar, en el vol dels pardals, en el soroll fet per una font, o en les entranyes d'un animal sacrificat. També s'havien establit des de molt temps arrere els Misteris eleusinos, vinculats a Deméter i Perséfone. La gent era adoctrinada en religions mistéricas a través de cerimònies d'iniciació, que tradicionalment es mantenien en secret. Estes religions quin tenien com a objectiu la millora personal, que també s'estendria al més allà.

Desenroll de la religió helenística

El periodo helenístico històric es definix com el periodo que va des de la mort del conquistador greco-macedonio Alejandro Magne (323 a. C.) fins a la conquista d'Egipte per Roma (30 a. C.), pero l'influència de les religions helenísticas es va estendre fins a l'época de Constantino, el primer emperador romà cristià (fallit en l'any 337 d. C.). l'imperi d'Alejandro i els seus successors va crear una gran comunitat mundial que va establir una unitat cultural que estava destinada a trencar-se solament 1 000 anys despuix en l'arribada del imperialisme musulmà (a partir de el VII). Este imperi es va estendre per la major part d'Europa, el Mediterràneu, Orient Mig, Àfrica, Pèrsia i zones fronterices de l'Índia, comprenent una superfície d'uns 3,9 millons de quilómetros quadrats, i va aplegar a tindre una població total de més de 54 millons de persones.

Despuix de les conquistes d'Alejandro Magne, la cultura grega es va estendre àmpliament i va entrar en un contacte molt més propenc en les civilisacions del Oriente Pròxim i Egipte. Les estructures polítiques deixades per Alejandro i continuades pels seus successors varen proporcionar forts incentius per a la helenizaació de les religions natives. Característic d'este primer periodo de l'història religiosa helenística varen ser els següents acontenyiments: (1) l'introducció de cults orientals en Occident, especialment aquells associats en deidades femenines que eren adorades en frenètics ritos de automutilaació (per eixemple, la frigia Cibeles, duta a Roma en 204 a. C., la síria Atargatis, o la capadocia Ma-Belona) o en suaus ritos de contemplació i renaixença divina (per eixemple, l'egipcíaca Isis, el cult de la qual es va estendre en el món grecorromano a mitan de el II); (2) l'helenizaació dels cults natius (el més famós dels quals és el del deu egipcíac arcaic Serapis, la forma grega del qual va ser promulgada per Ptolomeo I, el fundador de la dinastia ptolemaica egipcíaca en 305 a. C.); (3) el desenroll de l'ideologia de la realea divina basada en tradicions de la realea oriental; i (4) el sorgiment de moviments nacionalistes i mesiánicos dirigits contra l'helenizaació interna i externa, per eixemple, la rebelió macabea liderada per Judas Macabeo i els seus germans contra grups helenizantes judeus i els senyors siris en 167-142 a. C., aixina com les numeroses rebelions egipcíaques.

L'estudi de les religions helenísticas se centra en la persistència i el canvi religiós en esta vasta i culturalment variada àrea. Casi totes les religions d'este periodo varen ocórrer tant en les seues terres natals com en centres de diàspora, açò és, en les ciutats estrangeres en les que els seus seguidors havien migrado. Per eixemple, Isis (Egipte), Baal (Síria), la Gran Mare (Frigia), Yahvé (Palestina) i Mitra (Kurdistan) eren adorats en les seues terres natals, aixina com en Roma i atres centres cosmopolites. En poques excepcions, cada una d'estes religions, originalment vinculades a una zona geogràfica i un poble específics, tenia tradicions que es remontaven a sigles previs al periodo helenístico, i varen persistir en les seues terres natals en pocs canvis perceptibles, llevat la seua vinculació en moviments nacionalistes o mesiánicos (centrats en una figura liberador) que buscaven derrocar la dominació política i cultural grecorromana.

De fet, moltes d'estes religions natives varen passar deliberadament per un arcaisme durant este periodo, en un intent de recuperar les seues formes i pràctiques prèvies. Es varen tornar a copiar texts antics en llengües natives, es varen restaurar temples nacionals i es varen reviure antigues tradicions mítiques. Des de Palestina fins a Pèrsia es pot rastrejar el sorgiment de la lliteratura sapiencial i les tradicions apocalípticas representant estes preocupacions centrals. Cada una d'estes tradicions natives va sofrir a la seua volta una helenizaació, pero d'una manera en freqüència diferent de les seues contrapartes diaspóricas.

En els centres de diàspora, en comparació, varen ocórrer marcats canvis durant el periodo helenístico, com una disminució de la preocupació pel destí i la sòrt de les terres natals i ruptures relatives dels llaços tradicionals entre la religió i la terra. Si ben certs centres de cult varen seguir sent llocs de pelegrinage, les antigues creències en deidades nacionals i la seua relació inextricable en certs llocs sagrats es varen debilitar. Tot açò va dur a un canvi de la preocupació per una religió de prosperitat nacional a una de salvació individual, i de centrar-se en un grup ètnic particular a preocupar-se per cada ser humà. Immigrants de segona i tercera generació tendien a parlar grec en lloc de les llengües natives, i açò va iniciar llarcs processos de reinterpretación de les religions antigues tant a la llum dels ideals helenísticos comuns com d'acort en les tradicions i necessitats especials de la comunitat diaspórica. Llibres sagrats antics varen ser traduïts o parafraseados al grec, per eixemple, la versió de materials babilònics del sacerdot caldeo Beroso (sigles IV-III), els relats egipcíacs del sacerdot egipcíac Manetón (sigles IV-III), la Septuaginta judeua (versió grega del Tanaj) o les Antiguetats judeues del historiador judeu Flavio Josefo (I) o les històries ètniques de l'escritor grec de el I Alejandro Polihistor. També es va fomentar l'esoterisme (secrets que solament devien conéixer els iniciats) per a reinterpretar radicalment els texts sagrats. El més notable canvi va ser el pas a dogmes formulats, credos, còdics llegals o regles de conversió i admissió, característics tots de la religió diaspórica, passant de la religió «per dret de naiximent» a la religió «per convicció».

Els canvis més significatius que varen impactar en la religió grega varen ser la pèrdua d'independència de les ciutats-estat gregues dels governants macedonios, l'importació de deidades estrangeres; i el desenroll de nous sistemes filosòfics. Descripcions més antigues de la religió helenística tendien a descriure l'época com una de decliu religiós, trobant un increment del escepticisme, l'agnosticisme i l'ateisme, aixina com un major predilecció per la superstició, el misticisme i l'astrologia.

No obstant, no hi ha cap raó per a supondre que hi haja hagut un decliu en la religió tradicional. Hi ha molta evidència documental de que els grecs varen seguir adorant els mateixos deus en els mateixos sacrificis, consagració i festivals com en el periodo clàssic. En este periodo varen aparéixer noves religions, pero no a costa de les deidades locals, i únicament una minoria de grecs les va adoptar.

Entre els sigles I i II

Durant este periodo, els cults orientals varen experimentar la seua expansió més significativa cap a Occident. Particularment notable va ser l'èxit d'una varietat de profetes, macs i sanadores (per eixemple, Juan el Batiste, Jesús, Simón el Mac, Apolonio de Tiana, Alejandro el Paflagonio o el cult al sanador Asclepio), la predicació del qual corresponia a les activitats de varis misionero filosòfics grecs i romans. Una tensió creixent entre estes «noves» religions orientals i les tradicions arcaiques grecorromanas es va expressar internament en l'intent de l'emperador Augusto (r. 27 a. C.–14 d. C.), de reviure les pràctiques religioses tradicionals romanes. Va haver intents d'expulsar a estrangers o de suprimir el cult estranger, com la supressió dels misteris báquicos (cults de salvació dedicats al deu Dioniso o Baco) en Roma en l'any 186 a. C. o els numerosos intents de prohibir el cult a la deesa egipcíaca Isis en Roma, a partir de l'any 59 a. C. La reforma augustea també va restaurar llibres sagrats romans i temples grecs.

Per a el II, el món helenístico-romà havia segut testic d'una successió d'invasions bàrbares, guerres civils sanguinoses, diverses plagues i hambruna recurrents i crisis econòmiques. Ademés, la confiança en els cults tradicionals i els seus deus que servien de base a la vida política, social i intelectual estava minvant. La població en general ya no depositava la seua esperança o fe en els deus antics, dels que creïen no podien ya aliviar les seues trobades diàries en les vicissituts de la vida helenística. Si be es varen establir cults als governants per a reemplaçar als deus urbans tradicionals, açò es va tractar principalment d'un fenomen polític i no satisfeen les necessitats religioses individuals. Les condicions d'inseguritat material i moral general de l'época varen dur a la gent a anhelar i buscar la ___protected_title_1___ (salvació), un consol de les càrregues de la finitud, la misèria i el fracàs de la vida humana. Les persones estaven molt atentes a qualsevol nou mensage d'esperança i anhelaven trobar un salvador personal, algú que duguera la salvació, és dir, la lliberació o protecció de les vicissituts d'esta vida i els perills de la més allà. Tals salvadors varen trobar en els cults mistéricos que havien penetrat el món grec.

Externament, la tensió creixent es va expressar en guerres, gresques i persecucions, com les gresques entre judeus i pagans en Aleixandria en l'any 38 i 115-116 d. C., les guerres entre judeus i romans en l'any 66-70 i 132-135 d. C., o el començ de la persecució dels cristians baixe l'emperador romà Nerón en l'any 64 d. C. Una atra causa de tensió va ser l'elaboració d'un cult en tota regla de «adoració a l'emperador», que va començar en la deificaació d'Augusto (17 de setembre de l'any 14 d. C.) poc despuix de la seua mort.

Decliu

De la gran cantitat de cults que varen existir en eixa época, els més importants i populars incloïen el cult a Deméter, estretament associat en els Misteris eleusinos, els cults a Dioniso, Isis i Cibeles o Magna Mater. El més important de tots els cults va ser el de la deidad solar oriental Mitra. Es va originar en l'Índia védica, va emigrar a Pèrsia a través de Babilonia, i després cap a l'oest a través de l'este helenizado, i finalment a lo largo y ancho de el món helenístico-romà. En el seu viage cap a l'oest, va incorporar moltes de les característiques de les cultures en les que es trobava. Per a el II, el cult a Mitra s'havia convertit en una important religió mistérica helenística i, a principis de el IV, Mitra es va convertir en el deu oficial de l'estat romà. Com a religió, el mitraísmo va florir durant els sigles III i IV. Gran part del seu èxit es va deure a la seua popularitat entre els soldats romans, els qui varen ajudar a difondre-ho per tot l'imperi.

Despuix de la mort de Marco Aurelio en l'any 180 d. C., el seu fill Cómodo es va convertir en emperador i va tindre inici un periodo d'inestabilitat política. La traça dominant d'este periodo final de l'influència helenística va ser el ràpit creiximent del cristianisme a lo llarc de tot l'Imperi romà, que va culminar en la conversió al cristianisme de l'emperador Constantino en 313 i la llegislació religiosa de l'emperador Teodosio que va afirmar en 380 els dogmes del Concilie cristià de Nicea —que s'havia convocat en 325 baix els auspicis de Constantino— i va prohibir el paganisme en un decret de 392. En este periodo, els diversos cults helenísticos varen ser víctimes de hostilitats actives, que es varen expressar a través de prohibicions, actes de violència i polèmiques teològiques entre «pagans» i cristians (per eixemple, els filòsofs pagans Màxim de Tir i Celso, i els teòlecs filosòfics cristians Ireneo, Tertuliano i Clemente d'Aleixandria, tots de el II); pero també va haver breus periodos de revitalisació helenística. L'escola neoplatónica dels filòsofs de el III Plotino i Porfirio va representar la culminació de la filosofia religiosa helenística. Els cults solars siris de Sol Invictus i Júpiter Doliqueno varen eixercitar un paper important baixe els emperadors Antonino Pío, els Severs (Septimio i Alejandro) i Heliogábalo, i varen ser aclamats com les deidades supremes de Roma baix Aureliano, el temple del qual del Sol va ser inaugurat en 274. Des de Partia, ensenyances dualistas i espirituals del profeta iranio de el II Mani es varen difondre àmpliament per tot l'Imperi. El cult persa de l'antic deu iranio de la llum, Mitra, es va estendre ràpidament per tot l'Imperi occidental i septentrional durant els sigles III a el V. Encara que estes diverses tradicions varen gojar d'un breu patrocini imperial baix Juliano, finalment varen ser absorbides per el hegemonia política i religiosa del cristianisme.

Vore també

• Religió de l'Antiga Grècia (nocions)
• Religió de Grècia Antiga
• Religió en l'Antiga Roma
• Helenisme (religió)

Bibliografia

• (2003) «The Divinity of Hellenistic Rulers», A Companion to the Hellenistic World, (en anglés), Londres: Willey-Blackwell, pp. 431-446. ISBN 1-4051-3278-7.
• (2002) «9 - The Needs of the Soul», Hellenistic Civilization (en anglés), Wiley-Blackwell. ISBN 0-631-22242-1.

• Evans (1998). The History and Practice of Ancient Astronomy (en anglés), Oxford University Press. ISBN 0-19-509539-1.
• Mikalson, Jon D. (2006). «Greek Religion - Continuity and Change in the Hellenistic Period», The Cambridge Companion to the Hellenistic World (en anglés), Cambridge University Press. ISBN 0-521-53570-0.
• Shipley, Graham (1999). «5 - Religion and Philosophy», The Greek world after Alexander, 323-30 B.C. (en anglés), Routledge. ISBN 0-415-04618-1.