Teodosio I el Gran

Teodosio I el Gran

Teodosio I (en llatí, Theodosius, Cauca o Itálica, 11 de giner de 347 - Milà, 17 de giner de 395), també conegut com Teodosio el Gran, va ser emperador romà des del 19 de giner de 379 fins a la seua mort. Durant el seu regnat va afrontar i va superar una guerra contra els godos i dos guerres civils, i va ser clau per a establir el credo niceno com l'ortodòxia del cristianisme. També va ser l'últim emperador en governar tot el Imperi Romà des de 394 fins a la seua mort, quan l'administració de l'estat romà es va dividir permanentment entre dos corts separades, una occidental i l'atra oriental.

Naixcut en Hispania, Teodosio era fill d'un general d'alt ranc, baix la direcció del qual va ascendir en les files de l'eixèrcit. En 374, ya ostentava un mando independent en Mesia, a on va tindre cert èxit contra els invasores sármatas. No molt despuix, es va vore obligat a retirar-se i el seu pare va ser eixecutat en circumstàncies obscures, pero Teodosio pronte va recuperar la seua posició despuix d'algunes intrigues i eixecucions en la cort de l'emperador Graciano. En 379, en acabant de que l'emperador romà oriental Valente perira en la batalla de Adrianópolis contra els godos, Graciano ho va nomenar per a succeir-ho i fer-se càrrec de l'eixèrcit en un moment perillós. Els insuficients recursos del nou emperador i els seus eixèrcits ya agotats no varen ser suficients per a expulsar als invasores i, en 382, als godos se'ls va permetre establir-se al sur del riu Danubio com a aliats autònoms de l'Imperi. En 386, Teodosio va firmar un tractat en el Imperi sasánida, que va dividir el largamente disputat Regne d'Armènia i va assegurar una pau duradora entre les dos potències.

Teodosio era un ferm partidari de la doctrina cristiana de la consubstancialidad i un oponent del arrianismo. Va convocar un concilie de bisbes en Constantinopla en 381 que va confirmar la primera com a ortodòxia i la segona com herejía. Encara que va interferir poc en el funcionament dels cults pagans tradicionals i va nomenar a no cristians per a alts càrrecs, no va ser capaç de previndre ni tampoc va castigar els danys causats a varis temples helenísticos de la antiguetat clàssica, com el Serapeum d'Aleixandria, destruït en enfrontaments entre cristians i pagans a raïl de l'aplicació de la llegislació teodosiana antipagana pel bisbe Macellus. Durant els primers anys del seu regnat, va governar les províncies orientals, mentres que l'oest va ser supervisat pels emperadors Graciano i Valentiniano II, en la germana dels quals Gala es va casar. Teodosio va patrocinar vàries mides per a embellir la seua capital i residència principal, Constantinopla, sobretot l'ampliació del Fòrum Tauri, que es va convertir en la plaça pública més gran coneguda en l'antiguetat. Va mamprendre dos campanyes militars cap a l'oest, en 388 i 394, en acabant de que Graciano i Valentiniano anaren assessinats, per a derrotar als dos pretenents, Magne Màxim i Eugenio, que es varen alçar per a reemplaçar-los. La victòria final de Teodosio en setembre de 394 ho va convertir en emperador únic de l'Imperi, pero va morir uns mesos despuix i va ser succeït pels seus dos fills, Arcadio en la mitat oriental de l'imperi i Honorio en l'oest. Havia segut investit com Dominus Noster Flavius Theodosius Augustus en accedir a la dignitat imperial i va ser deificado despuix de la seua mort com Divus Theodosius.

L'historiografia tradicional ha considerat a Teodosio un administrador diligent, auster en els seus hàbits, misericordioso i un cristià devot. En els sigles posteriors a la seua mort, va ser considerat un ferm defensor de l'ortodòxia cristiana que va derrotar decisivament el paganisme. Els estudiosos moderns de la seua figura, no obstant, consideren açò com una interpretació de l'història dels escritors cristians més que com una representació precisa de la veritat històrica. Aixina mateix, se li reconeix el mèrit d'obrar una renaixença de l'art clàssic que alguns historiadors han denominat la «renaixença teodosiano». Encara que la seua pacificació dels godos va assegurar la pau per a l'Imperi durant el seu regnat, el seu estatus com a poble autònom dins de les fronteres romanes va causar problemes als emperadors successius. Teodosio també ha rebut crítiques per defendre els seus propis interessos dinàstics a costa de dos guerres civils. Els seus dos fills varen demostrar ser #gobernant dèbils i incapaços, i varen regnar durant un periodo d'invasions estrangeres i intrigues cortesanas que varen debilitar fortament a l'Imperi. Els seus descendents varen governar el món romà durant les següents sis décades, i la divisió este-oest va durar fins a la caiguda de l'Imperi romà d'Occident a finals de el V.

Orígens i carrera militar

Teodosio va nàixer en Hispania, en Cauca (actual Coca) o en Itálica o les seues afores, fill d'un oficial militar, Teodosio el Vell, conegut en l'época com el menges Theodosius. Va acompanyar al seu pare a Britania per a ajudar a acabar en la Gran Conspiració en 368. Era comandant militar (dux) de Mesia, una província romana en el Danubio inferior, en 374. No obstant, poc despuix, i al voltant de l'época de la repentina caiguda en desgràcia i eixecució del seu pare, Teodosio es va retirar a Hispania. La raó de la seua retirada, i la relació, si és que l'hi havia, entre ell i la mort del seu pare no queda clara. És possible que fora cessat en el seu mando per l'emperador Valentiniano I despuix de la pèrdua de dos de les legions de Teodosio davant els sármatas a finals de 374.

La mort de Valentiniano I en 375 va crear un pandemónium polític. Tement més persecucions per les seues relacions familiars, Teodosio es va retirar a les seues propietats hispanes, a on es va adaptar a la vida d'un patricio de províncies.

Des de 364 fins a 375 l'Imperi romà va estar governat per dos coemperadores, els germans Valentiniano I i Valente; quan Valentiniano va morir en 375, els seus fills, Valentiniano II i Graciano, li varen succeir com a governants de l'Imperi romà d'Occident. En 379, en acabant de que Valente morira en la batalla de Adrianópolis, Graciano, per a substituir a l'emperador caigut, va nomenar a Teodosio co-august d'Orient. A la seua volta Graciano va ser assessinat en una rebelió en 383, despuix de lo que Teodosio va designar al seu fill major, Arcadio, co-august per a Orient. Despuix de la mort en 392 de Valentiniano II, a qui Teodosio havia recolzat contra una série de usurpadores, Teodosio va governar com a emperador únic, nomenant co-august per a Occident al seu fill menor Honorio (en Milà, el 23 de giner de 393), i derrotant al usurpador Eugenio el 6 de setembre de 394, en la batalla del Frígido (riu Vipava, actual Eslovènia).

Descendència

De la seua primera esposa, la provablement hispana Aelia Flacila Augusta, va tindre dos fills, Arcadio i Honorio i una filla, Aelia Pulqueria; Arcadio va ser el seu hereu en Orient i Honorio en Occident. Tant Aelia Flacila com Pulqueria varen morir en 385.

La seua segona esposa, mai declarada Augusta, va ser Gala, filla de l'emperador Valentiniano I i la seua tercera esposa Justina. Teodosio i Gala varen tindre tres fills que varen anar un chiquet, Graciano, naixcut en 388 que va morir jove i una filla, Aelia Gala Placidia (392–450). Placidia va ser l'única descendent que va aplegar a adulta i més vesprada es va convertir en emperatriu; un tercer fill, un chiquet cridat Juan, va morir en la seua mare durant el part en 394.

El successor de Arcadio (r. 395-408) en Orient va ser el seu fill Teodosio II (r. 408-450). Honorio (r. 395-423) no va tindre fills i, despuix de la seua mort, el tro d'Occident va passar al fill de Gala Placidia, Valentiniano III (r. 425-455). Valentiniano va casar en Licinia Eudoxia, filla de Teodosio II i va tindre dos filles en ella, Eudocia, qui va casar en el príncip vàndal Hunerico, i Placidia, qui va casar en el futur emperador Olibrio (r. 472). El tro d'Orient va passar a Marcianà (r. 450-457) per mig del seu matrimoni en Pulqueria, la germana de Teodosio II. Valentiniano III va ser assessinat en 455 i succeït breument per Petronio Màxim (r. 455), qui per a llegitimar el seu tro es va casar en la viuda de Valentiniano III i filla de Teodosio II. En les morts de Valentiniano III (455), Petronio Màxim (455) i Marcià (457) es va extinguir la dinastia Teodosiana, tant en Orient com en Occident.

Política diplomàtica en els godos

Els godos i els seus aliats, vàndals, taifalos, bastar-nos i els natius carpianos, afiançats en les províncias de Dacia, Panonia inferior oriental varen absorbir l'atenció de Teodosio. La crisis gòtica va ser tan profunda que la seua coemperador Graciano va renunciar al control de les províncies ilirias i es va retirar a Tréveris en la Galia per a deixar que Teodosio actuara sense #nosa. Una gran debilitat en la posició romana despuix de la derrota d'Adrianópolis va ser el reclutament dels bàrbars per a lluitar contra atres bàrbars. Per a reconstruir l'Eixèrcit romà d'Orient, Teodosio necessitava trobar soldats capacitats i aixina es va tornar cap als hòmens més qualificats que tenia a mà: els bàrbars recentment establits en l'Imperi. Açò va causar moltes dificultats en la batalla contra els bàrbars puix els combatents recentment reclutats tenien poca o cap llealtat cap a Teodosio.

Teodosio es va vore forçat el costós expedient d'embarcar els seus reclutes a Egipte i reemplaçar-los en romans més experimentats, pero encara hi havia canvis d'aliances que varen produir revessos militars. Graciano va enviar generals a netejar les diòcesis de Iliria de godos (Panonia i Dalmacia), i Teodosio va ser capaç, finalment, d'entrar en Constantinopla el 24 de novembre de 380, despuix de dos campanyes. Els tractats finals en el restant de les forces godas, firmats el 3 d'octubre de 382, varen permetre a amplis contingents de godos principalment tervingios establir-se a lo llarc de la frontera danubiana meridional en la província de Tracia i governar-se a sí mateixos en prou amplitut. Els godos llavors establits dins de l'imperi varen tindre, com a resultat dels tractats, obligacions militars de lluitar pels romans com un contingent nacional, en lloc d'integrar-se completament en les forces romanes. No obstant, molts godos servirien en legions romanes i uns atres com foederati, durant campanyes individuals; mentres que bandes de godos de canviant llealtat es varen convertir en un factor desestabilizador en les lluites intestinas pel control de l'Imperi. En els últims anys del regnat de Teodosio, un dels líders emergents cridat Alarico, va participar en la campanya de Teodosio contra Eugenio en 394, només per a retornar al seu comportament rebel contra el fill de Teodosio i successor en Orient, Arcadio, poc despuix de la mort de Teodosio.

Guerres civils en l'Imperi

Despuix de la mort de Graciano en 383, l'interés de Teodosio es va centrar en el Imperi romà d'Occident posat que el usurpador Magne Màxim havia pres totes les províncies d'Occident llevat Itàlia. L'amenaça autoproclamada era hostil als interessos de Teodosio, ya que l'emperador reinante, Valentiniano II, enemic de Màxim, era el seu aliat. Teodosio, no obstant, va ser incapaç de fer gran cosa en Màxim pel seu encara inadequada capacitat militar i es va vore forçat a mantindre la seua atenció en assunts locals. No obstant, quan Màxim va començar l'invasió d'Itàlia en 387, Teodosio es va vore forçat a entrar en acció. Els eixèrcits de Teodosio i Màxim es varen trobar en 388 en Poetovio i Màxim va ser derrotat. El 28 d'agost de 388 Màxim va ser eixecutat.

«La primera guerra de religió»: el triumfo definitiu del cristianisme sobre el paganisme

El 15 de maig de 392 Valentiniano II, a qui Teodosio havia confiat el govern d'Occident com coemperador, va ser trobat aforcat en la seua residència en la ciutat de Vienne en la Galia. Arbogastes, el magister militum i tutor de Valentiniano nomenat per Teodosio, ho va atribuir a un suïcidi. Com abdós havien mantingut constants disputes i Valentiniano s'havia queixat del control de Arbogastes sobre ell a Teodosio, est va creure, o a lo manco va sospitar, que Arbogastes estava mentint i que hi havia tramat la desaparició de Valentiniano. Segons Paul Veyne, «Arbogastes era pagà i ambiciós» i «una volta es va haver lliurat (¿mort o suïcidi?) del seu jove sobirà, es va dispondre a erigir-se en amo i senyor d'eixa mitat de l'Imperi». Pero la seua condició de bàrbar li impedia ser emperador i llavors va elegir a un lletrat i alt funcionari cridat Eugenio com a successor de Valentiniano II mentres ell eixerciria realment el poder. Va trobar el respal de l'aristocràcia pagana d'Itàlia que mantenia el recort de Juliano el Apóstata i que volia acabar en el «ateisme» cristià. Pero Teodosio no va reconéixer a Eugenio i «a abdós costats va haver preparatius de guerra, i el conflicte de llegitimitat va passar a convertir-se en un duel a mort del paganisme i el cristianisme».

Encara que era cristià, Eugenio va acceptar totes les mides que es varen prendre per a restablir el paganisme, com en els temps de Juliano el Apóstata. El cult tradicional romà va ser restaurat i es varen tornar als temples les riquees de les que havien segut despullats per a entregar-les a les iglésies. Arbogastes estava convençut del seu triumfo perque aixina li l'havia assegurat un augur. Per la seua banda, Teodosio va consultar en un eremita famós, Juan de Licópolis, que li va vaticinar la victòria, i va prendre una decisió definitiva i radical: va prohibir per a sempre tot tipo de sacrificis i de cult pagans, inclosos els ritos domèstics oferits als lares i penates. En giner de 393, Teodosio va donar al seu fill Honorio el ranc ple d'august d'Occident, certificant la falta de llegitimitat d'Eugenio.

Els dos eixèrcits es varen trobar en la batalla del Frígido. Va començar el 5 de setembre de 394 en un assalt frontal total per part de Teodosio contra les forces de Arbogastes i Eugenio. Teodosio va ser repelit i Arbogastes i Eugenio varen pensar que la batalla estava acabada. En el camp de Teodosio la derrota d'eixe dia va disminuir la moral. Es diu que Teodosio va rebre la visita de dos «ginets celestials vestits tot de blanc» que li varen donar ànims. Al sendemà, la batalla va tornar a escomençar i les forces de Teodosio es varen vore ajudades per un fenomen natural conegut com la bora, que produïx vents ciclònics. La bora va bufar directament contra les forces de Arbogastes i Eugenio i va trencar la llínea i el seu camp va ser pres per assalt. Eugenio va ser capturat i decapitat —Arbogastes es va suïcidar—. Aixina Teodosio es va convertir en l'únic emperador.

La victòria de Teodosio en la batalla del Frígido, durant la qual els soldats cristians varen derribar les estàtues de Júpiter que havia erigit l'eixèrcit de Arbogastes i Eugenio, va dur en si una «revolució religiosa», «un acontenyiment mundial»: el final del paganisme. Com ha destacat Paul Veyne, «la derrota del riu Frigidus va supondre la mort del partit pagà, que, desanimat, ya no va alçar cap. Mai més va intentar ni va reivindicar res... El cristianisme s'havia convertit en religió d'Estat».

Teodosio el mecenes

Teodosio va supervisar la retirada en 390 d'un obelisc egipcíac d'Aleixandria i el seu enviament a Constantinopla. Actualment és conegut com el obelisc de Teodosio i encara permaneix en peu en el Hipòdrom, que era el centre de la vida pública de Constantinopla i escena de confusió política. Tornar a erigir el monolit va ser un desafiu per a la tecnologia que s'hi havia afinado en la construcció d'armes de sege. L'obelisc, encara reconeixible com un símbol solar, s'havia traslladat des de Karnak a Aleixandria junt en el que hui és el obelisc laterano de Constancio II. L'obelisc laterano va ser embarcat a Roma poc despuix, pero l'atre va passar tota una generació tendit en els molls per la dificultat que representava intentar embarcar-ho feya Constantinopla, i, despuix, l'obelisc es va fragmentar en el trànsit cap a eixa ciutat. La base de marbre blanc està totalment coberta per bajorrelieves documentant la casa Imperial i l'ardit d'ingenieria de traslladar-ho a Constantinopla. Teodosio i la família imperial estan separats dels nobles entre els espectadors en el naya imperial en una coberta sobre ells com a signe del seu estatus. El naturalisme de l'art romà tradicional en semblants escenes va donar pas en estos relleus a un art conceptual: la idea d'orde, decore i ranc respectiu, expressat en apretades rencs de cares. D'esta manera s'escomença a posar de manifest que els temes formals comencen a desbancar els detalls transitoris de la vida mundana, celebrats en els retrats pagans. El cristianisme acabava de ser adoptat com la nova religió d'estat.

El Forum Tauri de Constantinopla va ser rebatejat i redecorado com el fòrum de Teodosio, incloent una columna i un arc de triumfo en el seu honor.

Política religiosa

Ortodòxia i arrianismo

En el IV, la Iglésia cristiana estava dividida per la controvèrsia sobre la divinitat de Jesucristo, la seua relació en Deu Pare i la naturalea de la Trinitat.

En 325, Constantino I va convocar el concilie de Nicea, que va afirmar que Jesús, el Fill, era igual al Pare, un en el Pare, i de la mateixa substància (homoousios en grec). El concilie va condenar les ensenyances del teòlec Arrio qui creïa que el Fill va ser creat inferior a Deu Pare, i que el Pare i el Fill eren d'una substància similar (homoios en grec) pero no idèntica (vejau Antitrinitarismo), va afirmar que Deu Pare va crear el Fill. Açò significava que el Fill, encara que encara era vist com a diví, no era igual al Pare, perque va tindre un principi i no era etern. Pare i Fill eren, per tant, semblants pero no de la mateixa essència. Esta cristología es va estendre ràpidament per Egipte i Líbia i les demés províncies romanes. A pesar de la decisió del concilie, va continuar la controvèrsia. Al temps de l'ascens de Teodosio, hi havia encara vàries faccions eclesiàstiques que promocionaven una cristología alternativa.

Encara que cap dels principals clercs dins de l'Imperi, que usaven la fòrmula nicena homoiousios, es varen adherir explícitament a Arrio, presbítero d'Aleixandria (Egipte), o les seues ensenyances, encara hi havia alguns que intentaven eludir el debat dient simplement que Jesús era com (homoios en grec) Deu Pare, sense parlar de substància (ousia). Tots estos no nicenos freqüentment eren denominats arrianos, açò és, seguidors de Arrio, pels seus oponents, encara que ells mateixos no s'haurien identificat com a tals.

L'emperador Valente havia favorit al grup que usava la fòrmula homoios; esta teologia va ser prominent en gran part de l'Est i, baix Constancio II, es va establir en Occident, sent ratificada pel Concilie de Rímini, encara que després va ser abjurada per la majoria dels bisbes occidentals, despuix de la mort de Constancio II en 361. Teodosio, per la seua banda, seguia de prop el credo niceno que era l'interpretació dominant en Occident i sostinguda per l'important iglésia d'Aleixandria.

El 26 de novembre de 380, dos dies despuix d'haver aplegat a Constantinopla, Teodosio va expulsar al bisbe no niceno, Demófilo de Constantinopla, i va nomenar a Melecio patriarca de Antioquía, i Gregorio Nacianceno, un dels Pares capadocios d'Antioquía (hui en Turquia), patriarca de Constantinopla. Teodosio acabava de ser batejat, pel bisbe Acolio de Tesalónica, durant una severa malaltia, com era freqüent en el cristianisme primitiu.

El 27 de febrer de 380 ell, Graciano i Valentiniano II varen publicar un edicte per a que tots els seus súbdits professaren la fe dels bisbes de Roma i Aleixandria (açò és, la fe nicena). L'edicte va ser principalment una ofensiva contra les diverses creències que havien sorgit fòra del cristianisme niceno, tals com els macedonios, arrianos, anomeos i novacianos. El text exacte d'este decret, reunit en el Codex Theodosianus XVI.1.2, va anar:

És el nostre desig que totes les diverses nacions que estan someses a la nostra Clemència i Moderació, deuen continuar en la professió d'eixa religió que va ser transmesa als romans pel diví apòstol Pedro, tal com ha segut conservada per la fidel tradició i que actualment és professada pel Pontífex Dámaso i per Pedro, Bisbe d'Aleixandria, un home de santitat apostólica. D'acort en l'ensenyança apostólica i la doctrina del Evangelio, creem en una sola deidad del Pare, el Fill i l'Esperit Sant, en igual majestad i en una santa trinitat. Autorisem als seguidors d'esta llei que assumixquen el títul de catòlics cristians; pero per lo que es referix als atres, puix, en el nostre juí ells són locos insensats, decretem que siguen senyalats en el ignominioso nom de herejes, i no poden pretendre donar als seus conventículos el nom d'iglésies. Ells sofriran en primer lloc la reprensió de la condena divina i en segon lloc el castic de la nostra autoritat que d'acort en el desig del Cel decidirà infligir.

Henry Plantilla:Harvtxt

En maig de 381, Teodosio va convocar un nou concilie ecuménico en Constantinopla per a reparar el cisma entre Orient i Occident sobre la base de l'ortodòxia nicena. «El concilie va passar a definir l'ortodòxia, inclosa la tercera persona de la Trinitat, l'Esperit Sant, com a igual al Pare i 'procedint' d'Ell, mentres que el Fill va ser 'engendrat' d'Ell». El concilie també «va condenar les herejías apolinarias i macedonias, va clarificar les jurisdiccions eclesiàstiques segons les fronteres civils de les diòcesis i va decidir que Constantinopla era la segona en precedència respecte a Roma».

En la mort de Valente, el protector dels arrianos, la seua derrota provablement va danyar el prestigi de la facció homoiana.

Actitut front al paganisme

Teodosio sembla haver adoptat una política cautelosa cap als cults tradicionals no cristians, reiterant les prohibicions dels seus predecessors cristians sobre el sacrifici d'animals, la adivinación i la apostasía, mentres permetia que es realisaren públicament atres pràctiques paganes i que els temples permaneixqueren oberts. També va expressar el seu respal a la preservació dels temples, pero no va conseguir evitar alguns danys causats per fanàtics.

Existix evidència de que Teodosio es va cuidar d'evitar que la població pagana de l'imperi, encara substancial, se sentira mal disposta cap al seu govern. Quedant constància del nomenament per part de Teodosio d'un pagà moderat que assegurara protecció als temples en les províncies orientals, pero que tampoc buscara venjança contra els cristians.

Durant la seua primera gira oficial per Itàlia (389–391), l'emperador es va guanyar a l'influent grup de pressió pagà del Senat romà en nomenar als seus principals membres per a importants llocs administratius, nomenat d'entre ells a Eutolmio Tatiano i Quint Aurelio Símaco com cònsuls.

Preservació de temples

Encara que comunament s'haja tachat a Teodosio de "anti-pagà", permetent la destrucció de temples o inclús participant en esta, recents descobriments arqueològics han socavat esta opinió. L'evidència arqueològica de la destrucció violenta de temples en el IV i principis del V en tot el Mediterràneu es llimita a un grapat de llocs. La destrucció del temple està atestada en 43 casos en les fonts escrites, pero solament 4 d'ells varen ser confirmats per evidència arqueològica.

D'eixos 43 casos, el més recordat és la destrucció del jagantesc Serapeum d'Aleixandria per fanàtics en 392, d'acort en les fonts cristianes autorisada per Teodosio (extirpium malum), ha de vore's en contrast en un complicat fondo de violència menys espectacular en la ciutat: Eusebio menciona baralles galliponteres en Aleixandria entre bandes mixtes de cristians i no cristians ya en l'any 249, i els no cristians havien participat en les lluites per i en contra d'Atanasio en 341 i 356. «En 363 varen matar al bisbe Jorge per actes repetits de manifest escàndal, insult i pillage dels tesors més sagrats de la ciutat».

Si be se senyala en 393 com l'últim any en que es varen celebrar els Jocs Olímpics. Pero l'evidència arqueològica indica que encara es portaven a terme alguns d'estos Jocs passada eixa data. Segons el clasicista Ingomar Weiler, hi ha raons per a concloure que els Jocs Olímpics varen continuar despuix de Teodosio i varen terminar baix Teodosio II per la falta de presupost per a la seua realisació, passant a mantindre's de forma privada en una menor escala. Dos escolios conecten el final dels jocs en un incendi que hauria cremat el temple de Zeus Olímpic en 426, durant el regnat d'este últim.

Còdic Teodosiano

Segons The Cambridge Ancient History, el Còdic de lleis de Teodosio (Decrets Teodosianos o Còdic Teodosiano) és un conjunt de lleis, originalment datades des de Constantino fins a Teodosio I, que es varen reunir, varen organisar per tema i es varen reeditar en tot l'imperi entre 389 i 391. Els historiadors Jill Harris i Ian S. Wood explique que, en les seues formes originals, estes lleis varen ser creades per diferents emperadors i governadors per a resoldre els problemes d'un lloc en particular en un moment en particular. No varen ser concebudes com a lleis generals.

Un dels molts problemes en l'us del Còdic de Teodosio com a registre de l'història és descrit pels arqueòlecs Luke Llaven i Michael Mulryan. Expliquen que es pot vore que el Còdic documenta la "ambició cristiana" pero no la realitat històrica. El IV obertament violent que un esperaria trobar en prendre les lleis al peu de la lletra no està respalat per evidència arqueològica de tot el Mediterràneu.

També cal senyalar la creixent influència d'Ambrosio, bisbe de Milà, en dit Còdic. Mereix la pena destacar que en 390, Ambrosio hi havia excomulgado a Teodosio, qui recentment havia ordenat la massacre de 7000 habitants de Tesalónica, en resposta a l'assessinat del seu governador militar establit en la ciutat, i que Teodosio va portar a terme varis mesos de penitència pública. L'excomunió va ser temporal i Ambrosio no ho readmetria fins que Teodosio no va mostrar públic arrepenediment, en la qual cosa el bisbe va demostrar la seua autoritat front a l'emperador.

"Fi del paganisme"

L'historiador R. Malcolm Errington escriu que reconstruir les polítiques religioses de Teodosio I és més complex de lo que pensaven els historiadors anteriors. L'image de Teodosio com "l'emperador més piadós", que va presidir el fi del paganisme a través de l'aplicació agressiva de la llei i la coerció, una visió que, segons Errington, "ha dominat la tradició històrica europea casi fins al dia de hui", va ser escrita per primera volta per Theodoret qui, en opinió de Errington, tenia la costum d'ignorar els fets i elegir "alguns elements llegislatius concrets". En els sigles posteriors a la seua mort, Teodosio es va guanyar la reputació de campeó de l'ortodòxia i vencedor del paganisme, pero els historiadors moderns veuen açò més com una interpretació posterior de l'història per part d'escritors cristians que com una història real. Averil Cameron explica que, ya que els predecessors de Teodosio, Constantino (batejat en el llit de mort pel arriano Eusebio), Constancio i Valente havien segut semiarrianos, li va correspondre a l'ortodox Teodosio rebre de la tradició lliterària cristiana la major part del crèdit pel triumfo final del cristianisme. Numeroses fonts lliteràries, tant cristianes com a paganes, atribuïxen a Teodosio –provablement per error, possiblement intencionadament– iniciatives com la retirada de la finançació estatal als cults pagans (esta mida pertany a Graciano) i el derrocament de temples (per als que no existix evidència en els còdics llegals o arqueologia).

L'aument de la varietat i abundància de fonts ha provocat la reinterpretación de la religió d'esta época. Segons Michele Salzman: "Encara que el debat sobre la mort del paganisme continua, els erudits, en general, estan d'acort en que la noció que alguna volta va ser dominant del conflicte religiós pagà-cristià no pot explicar completament els texts i els artefactes o el context social, religiós i les realitats polítiques de la Roma antiga tardana".

Els estudiosos coincidixen que Teodosio va recopilar abundant llegislació sobre temes religiosos i que va continuar les pràctiques dels seus predecessors, prohibint els sacrificis en l'intenció d'endevinar el futur en decembre de 380, emetent un decret contra els herejes el 10 de giner de 381 i un edicte contra el maniqueísmo en maig d'eixe mateix any. Harries i Wood varen comentar: "El contingut del Còdic brinda detalls del llenç, pero són una guia poc confiable, aisladamente, del caràcter de l'image en el seu conjunt". Les similituts prèviament infravaloradas en el llenguage, la societat, la religió i les arts, aixina com l'investigació arqueològica actual, indiquen que el paganisme va declinar llentament i que Teodosio I no ho va derrocar per la força en el IV.

Maijastina Kahlos escriu que l'Imperi de el IV contenia una àmplia varietat de religions, cults, sectes, creències i pràctiques, i que generalment coexistien sense incidents, encara que ocasionalment si va haver violència, pero tals brots varen ser relativament poc freqüents i localisats. Jan N. Bremmer va comentar que "la violència religiosa en l'Antiguetat tardana es llimita principalment a la retòrica violenta: 'en l'Antiguetat, no tota la violència religiosa va ser tan religiosa, i no tota la violència religiosa va ser tan violenta'".

L'iglésia cristiana creïa que la victòria sobre els "deus falsos" havia començat en Jesús i es va completar en la conversió de Constantino; va ser una victòria que va tindre lloc en el cel, en lloc d'en la terra, ya que els cristians eren sol entre el 15 i el 18 % de la població de l'imperi a principis dels anys 300. Salzman indica que, com a resultat d'este "triumfalisme", el paganisme va ser vist com vençut i, per lo tant, la herejía era una prioritat més alta que el paganisme per als cristians en els sigles IV i V.

Myles Patrick Llaven diu que els escritors cristians li varen donar a la narrativa de la victòria una gran visibilitat, pero que no necessàriament es correlaciona en les taxes de conversió reals. Hi ha moltes senyals de que un paganisme saludable va continuar fins a el VI i, en alguns llocs, fins a el VII i més allà. L'arqueologia indica que en la majoria de les regions alluntades de la cort imperial, el fi del paganisme va ser gradual i no traumàtic. Peter Brown senyala que inclús les comunitats judeues varen viure un sigle de coexistència segur.

Si be reconeix que el regnat de Teodosio pot haver segut un punt d'inflexió en el decliu de les antigues religions, Cameron resta importància al paper de la 'copiosa llegislació' de l'emperador com d'efecte llimitat, i escriu que Teodosio 'certament no' va prohibir el paganisme. En la seua biografia de Teodosio de 2020, Mark Hebblewhite conclou que Teodosio mai es va vore ni es va promocionar com un destructor dels cults antics; més be, els esforços de l'emperador per a promoure el cristianisme varen ser cautelosos, 'dirigits, tàctics i matisats', i tenien l'intenció de previndre l'inestabilitat política i la discòrdia religiosa.

Mort

Teodosio va morir en Milà d'un edema vascular el 17 de giner de 395. Ambrosio va organisar el seu sepeli en una finca de Milà i va pronunciar un panegíric titulat De Obitu Theodosii davant Estilicón i Honorio en el que va detallar la supressió de la herejía i el paganisme. Els seus restants mortals varen ser traslladats definitivament a Constantinopla el 8 de novembre de 395. La Iglésia ortodoxa ho reconeix com a sant.

Vejau també

• Edicte de Tesalónica
• Emperador romà
• Imperi romà
• Disc de Teodosio

Bibliografia

• Bagnall, Roger S. (1987). Consuls of the Later Roman Empire, Oxford University Press. ISBN 1-55540-099-X.
• Bayliss, Richard (2004). Provincial Cilicia and the Archaeology of Temple Conversion, Archaeopress. ISBN 1-84171-634-0.
• (1967) Documents of the Christian Church, segona edició (en Inglés), Oxford University Press.
• Brown, Peter (2012). Through the Eye of a Needle: Wealth, the Fall of Rome, and the Making of Christianity in the West, 350–550 AD, Princeton University Press. ISBN 978-0-691-15290-5.
• Cameron, Alan (2010). The Last Pagans of Rome, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-974727-6.
• (2006).Latomus.65(2)

388–421.ISSN 0023-8856.

• Errington, R. Malcolm (1996). “The Accession of Theodosius I”. Klio 78 (2): 438–453. doi:10.1524/klio.1996.78.2.438.
• Errington, R. Malcolm (1997). “Christian Accounts of the Religious Legislation of Theodosius I”. Klio 79 (2): 398–443. doi:10.1524/klio.1997.79.2.398.
• Errington, R. Malcolm (2006). Roman Imperial Policy from Julian to Theodosius, University of North Carolina Press. ISBN 0-8078-3038-0.
• Glenn, Hinson, I.. The church triumphant : a history of Christianity up to 1300, Mercer University Press. OCLC 32509437. ISBN 0-86554-436-0.
• Graf, Fritz (2014). “Laying Down the Law in Ferragosto: The Roman Visit of Theodosius in Summer 389”. Journal of Early Christian Studies 22 (2): 219–242. doi:10.1353/earl.2014.0022.
• (2008) el+imperi+romà&hl=és&sa=X&ei=-_uBUtalO5LN7Abs9oHwCQ&vejau=0CD8Q6AEwAA#v=onepage&q=Peter%20Heather%20la%20ca%C3%ADda%20de el%20imperi%20romà&f=false La caiguda de l'imperi romà, Madrit: Critica. ISBN 978-84-8432-692-2.
• Hebblewhite, Mark (2020). Theodosius and the Limits of Empire, Routledge. doi:10.4324/9781315103334. ISBN 978-1-138-10298-9.

• Kelly, Gavin (2013). “The Political Crisis of AD 375–376”. Chiron 43: 357–409.
• Kahlos, Maijastina (2019). Religious Dissent in Clapix Antiquity, 350–450, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-006725-0.
• Lippold, Adolf (1973). "Theodosius 10", Realencyclopädie der classischen Altertumswissenschaft, supplement 13, columns 837–961..
• Majeska, George P. (1984). Russian Travelers to Constantinople in the Fourteenth and Fifteenth Centuries, Dumbarton Oaks Research Library.
• (2011) The Archaeology of Clapix Antique 'Paganism', Brill. ISBN 978-90-04-19237-9.
• Lenski, Noel (2002). Failure of Empire, University of Califòrnia Press. ISBN 0-520-23332-8.
• McLynn, Neil B. (1994). Ambrose of Milan: Church and Court in a Christian Capital, University of Califòrnia Press. ISBN 0-520-08461-6.
• McLynn, Neil (2005). Kim Bowes (ed.). Hispania in Clapix Antiquity: Current Perspectives, Brill, pp. 77–120. ISBN 90-04-14391-2.
• (1984) Christianizing the Roman Empire A.D. 100-400 (en anglés), Harmondsworth i Nova York: Viking.
• (1988) Byzantium: The Early Centuries.
• The Roman Empire at Bay AD 80–395. ISBN 0-415-10058-5.
• Roberts (2009). Història Universal, RBA, pp. 328.
• Rodgers, Barbara Saylor (1981). “Merobaudes and Maximus in Gaul”. Història 30 (1): 82–105.
• (1997) The First Missionary War. The Church take over of the Roman Empire (en anglés), The Serapeum of Alexandria.
• Smith, R.R.R. (1998). “Archaeological Research at Aphrodisias in Caria, 1996”. American Journal of Archaeology 102 (2): 225–250. doi:10.2307/506467.
• Vasiliev, A.A.. “Imperial Porphyry Sarcophagi in Constantinople”. Dumbarton Oaks Papers 4: 1, 3–26. doi:10.2307/1291047.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVeyne2008">Veyne (2008). El somi de Constantino. El fi de l'imperi pagà i el naiximent del món cristià, Barcelona: Paidós. ISBN 978-84-493-2155-9.
• (1995) Theodosius: The Empire at Bay, Yale University Press. ISBN 978-0-300-06173-4.
• Woods, David. «Theodosius I (379–395 A.D.)». De Imperatoribus Romanis.

Enllaços externs

• Commons
• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Teodosio I el Gran.