Júpiter (mitologia)
.JPG){kind=link}
Júpiter, també Jove (en llatí: Iuppĭter o Iovis), és el principal deu de la mitologia romana, pare de deus i de hòmens (pater deorum et hominum).[1] El seu equivalent grec és Zeus (en grec antic: Ζεύς), encara que esta deidad llatina no va ser presa de la mitologia grega, com sí va ocórrer en atres casos. Els antics ho varen venerar com un deu suprem del cel i es va convertir en sobirà del Olimp. Els seus símbols inclouen el raig de tres parts, la carrasca i l'àguila és la seua au protectora.[2]
Júpiter era fill d'Éter, del Cel o de Saturn. En la versió més comuna, baix el prisma de la interpretatio graeca, era fill de Saturn i Ops.[3] Va ser la deidad suprema de la tríade capitolina, integrada ademés per la seua germana i esposa, Juno, i per la seua filla, Minerva. Els filòsofs varen usar “Júpiter” per a designar el fòc de l'aire, açò és, el ‘cel lluminós’ o el dia.[2]
El cult a Júpiter, de provable orige sabino, va ser introduït en Roma per Numa Pompilio.[4] En el major temple romà, construït en el seu honor en la tossal Capitolina, va ser venerat com Iuppiter Optimus Maximus (‘Júpiter, el millor i més gran’), protector de la Ciutat, de qui emanen l'autoritat, les lleis i l'orde social. Cicerón li crida numen praestantissimae mentis, «la sobrecogedora presència d'una ment suprema».[5]
Durant la República, era la divinitat a la que el cònsul dirigia les seues pregàries en iniciar el seu mandat.[6] En l'Imperi, en l'introducció del cult imperial, Júpiter va deixar de ser l'única personificació de la màxima grandea, encara que varis emperadors li varen fer el seu deu tutelar, o be es varen incorporar a sí mateixos els seus atributs. César Augusto dia tindre somis enviats directament per Júpiter.[6] Calígula es va fer cridar Optimus Maximus, i va comunicar, per mig d'un pont, el seu palau, en el mont palatino en el Temple de Júpiter Capitolino.[6]
En l'actualitat, el deu Júpiter és adorat per grups religiosos de reconstruccionisme pagà com el Camine romà als deus, Nova Roma, entre uns atres, que busquen la renovació de la religió romana antiga.[7][8]
Etimologia
[editar | editar còdic]La paraula llatina Iuppiter (Júpiter) prové de les raïls indoeuropeas dyu-, que significa «llum», i piter, que fa referència a pater, i que significa «pare»; és dir: El pare de la llum.[9] Sobre la paraula llatina deus («deu»), aixina com la seua variant divus («diví», o «divinitat»), que estan abdós en la base de la paraula castellana «deu», signifiquen lliteralment «ser de llum», ya que s'entenia que els deus estaven fets de la mateixa matèria que la llum. Este orige també està en la base de la paraula Iovis («Jove», un atre nom per a Júpiter, d'a on prové la paraula castellana «jovial»). Per una atra part, la paraula grega Zeus també procedix d'una raïl indoeuropea: dyeuis.[10]
Varrón, seguint a Ennio, diu que «eixe és el Júpiter que dic, a qui els grecs criden Aire, qui és Vent i Núvol, despuix Pluja i es fa Fret. A causa d'açò són Júpiter (Jupiter) eixes coses perque ajuda (Fabulae) als mortals i a totes les ciutats i béstia». Se li crida Pare (pater), perque posa de manifest (patefacit) la sement, puix que hi ha hagut concepció queda palesa (patet) en el moment en que ix d'ahí lo que naix. Açò mateixa mostra millor el nom més antic de Júpiter, puix en un atre temps va rebre el de Diovis i el de Diespiter, açò és, Dies Pater «Pare Dia». I a partir d'açò varen rebre el de dei «deus» els qui procedixen d'ell, i es va dir dais «deu» i divum «cel», a on tenim sub divo «a cel descobert» i Dius Fidius «Va donar Fidio».[11]
Paper en l'Estat
[editar | editar còdic]Els romans creïen que Júpiter els havia concedit la supremacia perque li havien honrat més que cap atre poble. Júpiter era «la font dels auspicis sobre els que descansava la relació de la ciutat en els deus».Plantilla:Sfnp Personificaba l'autoritat divina dels més alts càrrecs, l'organisació interna i les relacions exteriors de Roma. La seua image en la Roma republicana, imperial i capitolina portava la regalia associada als reis antics de Roma i els més alts honors imperials i consulars.[12]
Els cònsuls juraven el seu càrrec en nom de Júpiter i li rendien honors en el feriae anual del Capitolio en setembre. Per a agrair-li la seua ajuda, i assegurar-se el seu continu respal, sacrificaven un bou blanc (bos mes) en banyes dorades.[13] Una ofrena sacrificial similar feyen els generals triumfals, que entregaven les mostres de la seua victòria als peus de l'estàtua de Júpiter en el Capitolio. Alguns estudiosos han considerat que el triumphator encarnava (o personificaba) a Júpiter en la processó triumfal.[14]
L'associació de Júpiter en la realea i la sobirania es va reinterpretar a mida que canviava la forma de govern de Roma. Originalment, Roma estava governada per reis; despuix de l'abolició de la monarquia i l'establiment de la República, les prerrogatives religioses varen ser transferides als patres, la classe dominant patricia. La nostàlgia de la realea (affectatio regni) es considerava traïció. Els sospitosos d'albergar ambicions monàrquiques eren castigats, independentment del seu servici a l'Estat. En el V, el triumfador Camilo va ser enviat a l'exili despuix de conduir un carro en una yunta de quatre cavalls blancs (cuadriga), un honor reservat al mateix Júpiter. Quan Marco Manlio, la defensa del qual del Capitolio contra l'invasió dels gals li havia valgut el nom de Capitolino, va ser acusat de pretensions regio, va ser eixecutat com a traïdor i tirat des de la Roca Tarpeya. La seua casa en el tossal Capitolina va ser arrasada, i es va decretar que cap patricio poguera tornar a viure allí.[15] Júpiter Capitolino representava una continuïtat del poder real des del Periodo Regio, i conferia poder als magistrats que li rendien pleitesía.Plantilla:Sfnp
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Cicerón: De natura deorum II 1, 4 (2): «Júpiter, com a 'pare de les deidades i dels hòmens' —segons el mateix Ennio—, com a 'deu omnipresent i omnipotent'».
- ↑ 2,0 2,1 Boccaccio: Genealogia deorum gentilium, XI, 1
- ↑ Higino: Fabulae, prefacio
- ↑ Sechi Mestica, 1998, p. 149
- ↑ Cotterell, 2008, p. 198
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Grimal, 2008, p. 300
- ↑ Pàgina web de Nova Roma. DECLARATIO RELIGIONIS ROMANAE ("Declaració de la religió romana").
- ↑ «El bosc de les bruixes. Religions i corrents neopaganas.». Archivat des d'el original, el 11 d'octubre de 2016. Consultat el 8 de febrer de 2015.
- ↑ Chompré, 1783, p. 308
- ↑ Etimologies / Etimologia de DIOS.
- ↑ Varrón: De lingua Llatina, V, 65
- ↑ Orlin, en Plantilla:Harvp.
- ↑ Scheid, en Plantilla:Harvp; Plantilla:Harvp citant a Jean Bayet Els annales de Tite Live édition G. Budé vol. III 1942 Apèndix V p. 153 i n. 3.
- ↑ Plantilla:Harvp: cf. Servius Eclogae X 27 «“”unde etiam triumphantes habent omnia insígnia Iovis, sceptrum palmatamque togam“”» «per lo que també els comandants triunfantes tenen totes les insígnies de Júpiter, el ceptre i la toga palmata'». Sobre l'interpretació de la vestimenta triumfal i del triumfo, Larissa Bonfante ha oferit una interpretació basada en documents etruscs en el seu artícul : «Roman Triumphs and Etruscan Kings: the Changing Face of the Triumph» en Journal of Roman Studies 60 1970 pp. 49-66 i taules I-VIII. Mary Beard ensaja vàries visions del triumphator com a deu o rei en The Roman Triumph (Harvard University Press, 2007), pp. 226-232, i expressa el seu escepticisme.
- ↑ Plantilla:Harvp citant a Livio V 23, 6 i VI 17, 5.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Júpiter (mitología)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.