Indoeuropeo

Indoeuropeo és el nom d'una família de llengües i també de l'hipotètica protolengua reconstruïda de la que descendix esta família. Les llengües indoeuropeas, antigament cridades llengües indogermánicas, històricament s'han parlat des de la Índia fins a Europa (d'ahí el seu nom), ademés de parlar-se en moltes atres parts del món com a resultat de la colonisació europea. Estes llengües tenen moltes traces comunes entre sí i diferents a les d'atres famílies de llengües, inclús parlades en zones pròximes del món; no obstant, lo que dona unitat a les llengües indoeuropeas és el parentesc filogenético i l'història de la família, que s'ha pogut reconstruir en prou detall gràcies al método comparatiu i la llingüística històrica. Ademés, el terme indoeuropeu també s'ampra per a referir-se als pobles històrics que originàriament varen parlar eixes llengües (pobles indoeuropeus), a la seua societat (societat indoeuropea), a la seua religió (religió indoeuropea) i a la seua cultura (cultura indoeuropea). El terme indoeuropeu s'utilisa principalment en les ciències socials (antropologia, antropologia llingüística, arqueologia, etnologia, filogia, geografia i història) i molt especialment en la llingüística històrica. S'ha amprat també en pseudociencia, en determinats contexts, per lo que ocasionalment ha segut objecte d'especial polèmica («el problema indoeuropeu»), com a justificació de posicions ideològicas (el nordicisme).

Orige del concepte

El concepte va nàixer com un concepte filògic, donada l'identificació que la filogia comparada va escomençar a fer entre un gran conjunt de llengües actualment parlades des de la Índia fins a Europa. Se sol citar a William Jones com un dels primers erudits que va observar els paralismes entre el llatí, el grec clàssic i el sánscrito, i va deduir que estes llengües, i unes atres, derivaven d'un antecessor comú. Encara que prèviament Filippo Sassetti (1585), que havia viajat pel subcontinent indi, va notar les similituts de vàries llengües indoeuropeas en el sánscrito de l'Índia, sent tal volta l'erudit neerlandés Marcus Zuerius van Boxhorn (1647) qui notant eixes similituts teorizó que serien heretades d'una primitiva llengua comuna, que ell va denominar «escita». El concepte de indoeuropeu va passar a aplicar-se també als pobles històrics que originàriament varen parlar eixes llengües (pobles indoeuropeus), a la seua societat (societat indoeuropea), a la seua religió (religió indoeuropea) i a la seua cultura (cultura indoeuropea). De forma intercanviable s'utilisaven els térmens indogermano o indogermánico, especialment en l'àmbit de parla alemana, encara que es va falcar inicialment en francés. El terme «indoeuropeu» es va amprar inicialment en anglés. Diferents denominacions usades per al mateix concepte varen ser jafético o atres relatives a lo sánscrito, a lo celta (indocelta), a lo ari (arioeuropeo) o a lo tocario.

Els conceptes indoario, indoiranio i indohitita són utilisats d'una manera diferenciada, pero confluyente. No deu confondre's, en canvi, en el concepte de lo indogriego, completament diferent, puix es referix a l'influència helenística en l'Índia posterior a Alejandro Magne.

Protoindoeuropeu

Artícul principal → Poble protoindoeuropeu.

Des del XIX i especialment durant el XX han existit diferents hipòtesis sobre l'ubicació inicial, en el temps i en l'espai (al voltant de 4000 a. C., encara que la majoria apunten cap a l'entorn de l'extensa zona esteparia entre l'Europa suroriental i el Àsia central -Urheimat-) de les que varen deure ser «primeres» manifestacions de lo indoeuropeu: lo protoindoeuropeu; i en elles, la denominada llengua protoindoeuropea, el poble o conjunt de pobles que la parlarien (poble protoindoeuropeu) i la reconstrucció arqueològica de les seues possibles traces culturals i socials (religió protoindoeuropea, cultura protoindoeuropea, societat protoindoeuropea). També es va propondre en algun moment un possible orige de la família en la Península anatolia, especialment per part de l'arqueòlec Colin Renfrew. No obstant, evidències basades en la arqueogenética i en l'arqueologia recent, han dut a que les hipòtesis relacionades en la estepa póntico-caspia tenen hui en dia major acceptació i popularitat. En particular, l'expansió de les llengües indoeuropeas sembla correlacionada en l'expansió del component arqueogenético associat als pastors de la estepa occidental, que haurien estat clarament associats a la cultura yamna i a atres cultures descendents de la mateixa.

Preindoeuropeu

Artícul principal → Llengües preindoeuropeas.

Localisació de les llengües preindoeuropeas documentades: Península ibèrica: vasc, tartesio, ibèric; Península itálica: etrusc, rético, sicano, piceno septentrional, Península anatolia: hático, hurrito-urartiano, Grècia i Chipre: lemnio, eteocretense, eteochipriota, Iran: elamita, Índia: idioma d'Harappa, Sri Lanka: vedda.

Abdós térmens (indoeuropeu i protoindoeuropeu) s'usen especialment en oposició al de preindoeuropeu, que designa al substrat llingüístic anterior al de l'expansió dels pobles indoeuropeus durant el calcolítico, tant en Àsia occidental i meridional com en Europa. Per al cas de la protohistòria d'Espanya, el terme «preindoeuropeu» identifica a l'àrea del sur i l'est peninsular (Tartessos i l'àrea cultural dels iberos), mentres que el terme «indoeuropeu» identifica a l'àrea del centre, oest i nort (identificat a grans traces en l'àrea cultural de lo celta). Els aquitanos parlaven una llengua preindoeuropea, ancestro del vasc modern.

Vore també: Història de la Índia, Prehistòria d'Europa, Història d'Anatolia, Prehistòria d'Espanya, i Pobles prerromanos

El pre-protoindoeuropeu (a voltes cridat proto-indoanatolio) és un concepte diferent, referit a un estat particularment arcaic, anterior al del proto-indoeuropeu tardà, parlat just abans de la gran expansió, que no deu ser confòs en lo referit al concepte previ de preindoeuropeu.

Indoeuropeisació

Resum de la proposta d'expansió de pobles indoeuropeus, entre el 4000 a. C. i el 1000 a. C., conforme a la hipòtesis dels kurganes.

Fent un paral en la romanisació, la arabisació o la sinisació, s'utilisa el concepte de «indoeuropeisació» per a designar a la aculturación i substitució llingüística que es va produir com a conseqüència del contacte en els pobles indoeuropeus o protoindoeuropeus.

Indoeuropeísmo o indoeuropeística

Entre els més importants indoeuropeístas (els dedicats a estudis indoeuropeus, especialment la filogia indoeuropea) estan William Jones, Rasmus Rask, Franz Bopp, Friedrich Schlegel, Jakob Grimm, Georges Dumézil, i Ferdinand de Saussure; Émile Benveniste, Jerzy Kuryłowicz, André Martinet, Winfred P. Lehmann, Tamaz V. Gamkrelidze i entre els hispanohablante Francisco García Ayuso, Antonio Tovar, Francisco Rodríguez Adrados i Francisco Villar Liébana.

Com a conseqüència de l'ocupació diferent que pot donar-se al concepte (científic o pseudocientífico), molt diferents institucions duen el nom de «estudis indoeuropeus»:

The Journal of Indo-European studies (‘Revista d'estudis indoeuropeus’), des de 1973.

Encyclopedia of Indo-European Culture («Enciclopèdia de la cultura indoeuropea»), de 1979.

El Institut d'études indo-européennes (‘Institut d'estudis indoeuropeus’) és una institució universitària de la Universitat de Lió III, que edita la revista Études indo-européennes des de 1982.

El Círcul d'Estudis Indoeuropeos és una organisació neonazi espanyola.

Crítica

El filec Giovanni Semerano va dedicar la seua vida a traçar els orígens de les llengües europees i afirma que l'hipòtesis de l'indoeuropeu no és plausible.^{cita requerida} En les seues obres Els orígens de la cultura europea i La faula de l'indoeuropeu critica les ideologies que poden favorir el racisme. Per a Semerano la teoria de l'indoeuropeu és una hipòtesis mantinguda en vida per a que servixca a una ideologia definida com etnorracista, socioclasista i de castes. No obstant, esta postura és totalment marginal tant en arqueologia com en llingüística. Despuix d'examinar varis mils de térmens de les nomenades llengües indoeuropeas, afirma haver localisat la correspondència d'estos en elèxic de les antigues llengües mesopotámicas. Compara antropónimos, topònims, hidrónimos, teónimos i etnóminos europeus i mediterràneus, i planteja relacions i correspondències en antigues paraules en acadio (llengua semítica) i el sumerio (llengua aïllada). Les seues propostes no tenen sustente llingüístic ni històric, d'acort al coneiximent existent. El filòsof Enrique Dussel desenrolla a lo llarc de la seua extensa obra les motivacions per a perpetuar idea, que per a ell és un mit. En el seu treball explica com la «ideologia» prusiana en relació en lo «indoeuropeu», que situa l'història de l'Àsia com una prehistòria d'Europa, permet unificar de manera directa la cultura clàssica grega en l'alemana i molejar un pensament raciste: el «ari».

Martin Bernal propon que Friedrich Schlegel inaugura este moviment en 1803. En la seua obra «Atenea negra, les raïls afroasiáticas de la civilisació clàssica» diu que:

Winckelmann va ser el iniciador, Goethe el consumador, Wilhelm von Humboldt, en els seus escrits llingüístics, històrics i educatius, el teòric. Finalment, les idees d'Humboldt varen cobrar efecte pràctic quan es va convertir en ministre d'Educació de Prusia i va fundar la nova universitat de Berlín i el nou Gimnasi humanístic.

Enllaços externs

Indoeuropeo en el Viccionari. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Indoeuropeo.