Llingüística històrica

La llingüística històrica o llingüística diacrònica és la disciplina llingüística que estudia el canvi de les llengües en el temps i el procés de canvi llingüístic. Per tant, ocupa un lloc destacat en l'estudi del parentesc genètic de les llengües.

Els resultats de la llingüística històrica poden ser freqüentment comparats en els de atres disciplines, com la història, la arqueologia o la genètica. En els estudis interdisciplinar d'este tipo lo que es pretén és reconstruir la cronologia relativa de contactes entre pobles, rutes d'expansió i influències culturals mútues.

Dins de la llingüística històrica són especialment importants les tècniques de la llingüística comparada, entre les que destaca el método comparatiu.

Métodos sincrónicos de reconstrucció llingüística

Reconstrucció externa: Método comparatiu

Les similituts entre diferents llengües obedixen a una de tres causes possibles: a) casualitat; b) préstam llingüístic; c) herència o parentesc.

Quan les similituts entre paraulas de distintes llengües es deuen a un orige comú, estes paraules es diuen cognados. Dits cognados poden usar-se per a determinar la successió de canvis fonètics dins d'una llengua o grup d'elles (la qual cosa permet reconstruir parcialment l'història d'una família de llengües) o el grau de rodalia de dos llengües dins d'una família.

Quan s'examina una llista de cognados s'aprecien correspondències fonètiques regulars, per eixemple, moltes paraules bàsiques en llengües germàniques com fish 'peix', father 'pare', for 'para', escomencen per f-, mentres que en les llengües romàniques els seus equivalents són similars pero escomencen per p-. Similarmente les paraules interrogativas mostren una correspondència wh- / qu-: who 'quí', what 'quin', where 'on' (llatí quo), when 'quan' (llatí quando). A partir de les correspondències fonètiques regulars pot tractar de reconstruir-se el #fonema darrere de cada correspondència. Per eixemple, la correspondència entre l'anglés wh- i el llatí qu- es deu a que abdós sons deriven de la labiovelar k^w del protoindoeuropeo, que va evolucionar el protogermánico h^w (i en anglés mig es transcribió com wh) i el llatí arcaic es va mantindre com a k^w (encara que s'escrivia com qu-).

Si totes les llengües d'un grup emparentat en forma filogenético compartixen una traça, suponem que este es trobava present en la llengua mare. Aixina, per eixemple, totes les llengües indoeuropeas antigues són llengües flexivas en marques de cas explícites, per #lo que dit traça va deure estar present en el idioma protoindoeuropeo. El protoindoeuropeo ha segut reconstruït principalment per mig del método comparatiu, reconstruint els elements darrere de cada correspondència regular observada entre les llengües indoeuropeas.

Reconstrucció interna

Este método intenta reconstruir sistemes llingüístics antics partint de les senyes d'una sola llengua. Es basa que les irregularitats del present remeten a processos que en el passat varen ser regulars. Este método s'utilisa bàsicament en aquelles llengües aïllades de les que es desconeixen parents o en combinació en la reconstrucció externa. Els resultats de la reconstrucció externa milloren quan es practica prèviament una reconstrucció interna dins de cada llengua.

Poden donar-se varis eixemples de reconstrucció en espanyol, a on els seus paradigmes verbals presenten diftongació en presència de l'accent puc, pots, pugues, podem, podeu, poden (note's que en les formes en ue l'accent tònic recau en el dipotongo, mentres que les formes en o esta és átona) lo que duria a reconstruir les formes antigues pǫdo, pǫdones, pǫde, pǫdonem,... (a on /ǫ/ representa la vocal oberta Plantilla:AFI). Igualment el llatí resol alguns participis que produirien tres consonante seguides , simplifancado a s en lloc de t (amā-re 'amar' > amā-els teus 'amat') o ben eliminant alguna consonante:

tondere 'afaitar' > tonsus (derivat de *tontsos < *tond-tós)

el meuttere 'enviar' > missus (derivat de *mitsos < *mitt-tós)

torquere 'endoblegar' > tortus (derivat de *torq-tós)

pectere 'pentinar' > pexus (derivat de *pecsus < *pect-sos)

etrgere 'fregar, netejar' > tersus (derivat de *terg-sos < *terg-tós)

Glotocronología

Artícul principal → Glotocronología.

Este método partix de certs supòsits de la retenció de ítems de vocabulari bàsic. El método compara el percentage de cognados (paraules genèticament relacionades) comuna a les llengües comparades. Per a molts llingüistes els supòsits bàsics són poc realistes, i no tenen en conte els factors sociopolítics i culturals que poden influir de manera puntualment important en l'evolució d'una llengua. No obstant, a pesar d'eixes objeccions el método seguix sent freqüentment comentat en els manuals de llingüística històrica i seguixen escrivint-se artículs sobre el seu alcanç. Aixina mateix existix un conjunt d'estimacions glotocronológicas que donen resultats raonablement concordants en senyes històriques i arqueològics. Ademés, quan no existixen fonts escrites per mig de les quals es puga investigar el passat de dita llengua, és freqüentment una de les poques alternatives existents.

Paleontologia

Artícul principal → Paleontologia llingüística.

La paleontologia llingüística és l'estudi del vocabulari lèxic reconstruït referent a plantes, animals, tecnologia i institucions. El coneiximent de dit vocabulari lèxic i la seua comparació en senyes arqueològiques, paleobotánicos i paleozoológicos proporciona pistes sobre la prehistòria passada d'un grup de llengües, permetent conjeturar hipòtesis més allà dels registres històrics coneguts.

Orígens de la llingüística històrica

El desenroll de la gramàtica comparada es va donar sobretot per part de germanistas. en la mateixa direcció que Franz Bopp o Jacob Grimm varen treballar August Friedrich Pott (1802-1887), creador de la etimologia comparada; Georg Curtius (1820-1885), conegut sobretot pels seus Principis d'etimologia grega (1879); Friedrich Max Müller (1823-1900), les Lliçons del qual sobre la ciència del llenguage (1861) varen contribuir a divulgar les doctrines dels comparatistas, i finalment August Schleicher (1821-1868), que va intentar codificar i sintetisar el conjunt de les llengües indoeuropeas, llavors cridades indogermánicas. el seu Compendio de gramàtica comparada de les llengües indogermánicas (1861) representa la sistematisació de tots els esforços realisats pels comparatistas des de Bopp i Grimm.

Escola neogramática

L'història d'esta disciplina llingüística té el seu orige a mitan de el XIX en els cridats Neogramáticos, interessats en trobar la raïl de totes les llengües europees (el indoeuropeo) i lleis fonètiques immutables i sense excepcions.

Dos idees són les que varen fonamentar en aquell moment el desenroll de la nova forma d'estudi llingüístic:

en primer lloc, que el canvi de les llengües es deu no només a la voluntat conscient dels hòmens, sino també a una necessitat interna^{cita requerida}. Els llingüistes de l'época varen distinguir a tal efecte dos tipos de relacions entre paraules anàlogues en dos moments històrics determinats: el préstam i la herència; la primera relació motivada per canvis conscients i la segona per canvis inconscients o interns a la llengua. En este sentit, l'assunció de que una paraula pot provindre, per herència, d'una paraula diferent suponia admetre que existixen causes naturals per al canvi llingüístic. Conseqüència important d'esta idea és que la comparació entre llengües utilisa també les diferències per a establir el parentesc.

en segon lloc, que el canvi llingüístic és regular i respecta l'organisació interna de les llengües^{cita requerida}. L'acceptació de l'idea de que solament es considera una diferència com a canvi si manifesta certa regularitat en l'interior de la llengua, és essencial per a la configuració de la llingüística històrica com a disciplina plenament científica; se substituïx, puix, l'estudi cridat llavors etimologia, que considerava cada paraula com un problema especial. La regularitat, pel contrari, implica que la diferència entre dos paraules anàlogues prové d'algun dels seus constituents i que en totes les demés paraules a on apareix el mateix constituent està afectat pel mateix canvi. Este pensament purament estructuralista va ser descartat posteriorment pels llingüistes diacrònics, els qui argumenten que la llengua és dinàmica i els canvis no són per lo general regulars, sino que poden afectar únicament a un menut grup de paraules d'iguals característiques.

D'esta segona idea es concloïa que, per a que el canvi posseïra regularitat, semblava necessari que respectara l'organisació gramatical de la llengua i només alterara la paraula a través de la seua organisació interna. Per lo demés, se sugeria llavors que eixa regularitat podia donar-se també en els components fonètics; d'ací que en el XIX es consolidara l'estudi de les lleis fonètiques, un dels terrenys a on la llingüística històrica va obtindre els seus majors èxits.

El comparatismo com a metodologia

Se sol senyalar a 1816 com la data de naiximent de la llingüística històrica en l'aparició de l'obra Sistema de conjugació de la llengua sánscrita, comparat en el de les llengües grega, llatina, persa i germànica del llingüiste alemà Franz Bopp. El títul descriu perfectament la metodologia amprada: el cridat comparatismo o gramàtica comparada, tècnica empleada per varis llingüistes de l'época entre els que s'inclouen a von Schlegel, Jacob Grimm, August Schleicher i Rasmus Kristian Rask. Les característiques inicials del comparatismo eren les següents: Dedicació a l'estudi de les llengües indoeuropeas, interés derivat del descobriment a finals del XVIII de l'analogia entre el sánscrito i la majoria de les llengües europees. Idea de que entre les llengües indoeuropeas no hi ha solament semblat, sino parentesc: es tracta, per tant, de transformacions naturals d'una mateixa llengua mare, el indoeuropeo. El método comparatiu: es busca, davant tot, establir correspondències entre les llengües comparant-les; esta comparació, ademés, és entre els seus elements gramaticals. Es planteja, a este respecto, la polèmica sobre si es deu prestar atenció a les raïls de les paraules o be als elements afijales d'estes (sufixos, prefixos...); a principis del XIX, la comparació de les llengües es va considerar essencialment com la comparació d'estos últims, puix eren els menys susceptibles de ser préstams de forma aïllada.

Posteriorment el método comparatiu es va aplicar a atres famílies, molt tempranamente a les llengües bantúés i a les Llengües malayo-polinesias i durant el XX virtualment a casi totes les famílies reconegudes. Igualment hi ha hagut un émfasis en la reconstrucció llingüística de les protolenguas que varen donar lloc a les famílies i grups, els quals ho denominen.

Varietat de la llengua

Les varietats dins d'una llengua històrica poden ser de tres tipos, a cada u dels quals li correspon un sistema llingüístic concret:

• Diferències o varietats diatópicas: Són les realisacions d'una llengua en les distintes zones territorials. Els sistemes que corresponen a estes varietats són els dialectes.

• Diferències o varietats diastráticas: S'establixen entre els estrats socioculturals d'una comunitat llingüística. Es manifesten en els nivells de la llengua, també denominats dialectes socials o sociolectos.
• Diferències o varietats diafásicas: Responen a les diverses formes d'expressió dels parlants en relació en la situació comunicativa. Es realisen en els estils de la llengua o registres.

Eixemple: aportes prerromanos a l'idioma espanyol

Els aportes prerromanos a la llengua espanyola (anteriors al llatí; és dir, a la conquista romana i romanización que comença en el III i no es completa fins a el I ) són els corresponents a les llengües dels pobles indígenes de la península ibèrica (pobles celtes en el Replanell, el nort i l'oest, pobles iberos en la zona este i sur, celtíberos en la zona intermija i tartesios en la zona suroest), entre les que estava l'antecessora del idioma vasc, i les dels pobles colonizadores (cartagineses i fenicios, que parlaven una llengua semítica, i grecs).

D'esta remota época han sobrevixcut provablement elements com:

• la lenición de les oclusivas sordes intervocàliques a sonores -p-, -t-, -k- > -b-, -d-, -g-. Alguns autors ho relacionen en un substrat cèltic (cfr. galés *blatu > blawd ‘flor’, *balleko > balleg ‘sac’). Entre les romançades hispàniques únicament el mozárabe va resistir la lenición ficaira ‘higuera’ < ficaria.
• la fricativización del grup dy > z: gaudium > ‘goig’. Alguns autors ho consideren resultat d'un substrat cèltic; es constata en el celtibérico ozas < *(p)odians 'peus', zoelae < *diovelae < *dyew-el-ai.
• l'anticipació de yod: ‘cuiro’ < cuiro < corium, ‘Duero’ < duiro < Durius. Alguns autors ho relacionen en un substrat cèltic (cfr. irlandés cuire < *corio ‘eixèrcit’).
• l'assimilació del grup n'm > lm: ‘ànima’ < an'ma < anima. Alguns autors ho relacionen en un substrat cèltic; es constata en celtibérico: melmu < *men-mōn ‘inteligència’.
• l'inserció de /b/ per a la realisació del grup m'r: ‘cambra’ < cam'ra < cambra. Ya es registra en antic hispà i per a alguns autors pot tindre relació en un substrat cèltic (cfr. Sambrucela < *sam'ruocela < *sámaro-ocela ‘el tossal del [riu] Sámaro’).
• el sufix diminutivo -ino, -ina. Encara que no té la mateixa vigència que en galaicoportugués -iño, -iña (Tomasiño) i asturleonés -ín, -ina (Tomasín), també es presenta ocasionalment en espanyol. S'ha buscat una relació d'este sufix en un substrat cèltic, ya que es correspon exactament en el diminutivo amprat en irlandés -in, -ine (Tómasín ‘Tomasito’, capaillín ‘caballito’, cfr. asturleonés caballín) i galés -yn, -en (pysgodyn ‘pescadín’).
• la divisió del concepte ‘existir’ en dos verps: ser i estar. El primer evoca permanència i el segon, transitoriedad: és un home, està cansat. Alguns autors ho relacionen en un substrat cèltic; junt a diverses llengües romançades, l'irlandés manté la mateixa distinció: is fear é ‘és home el’, tá sigues tuirseach ‘està el cansat’.
• la desaparició de f- inicial en moltes paraules que en llatí duyen este sò, i, supostament, el cridat betacisme, deguts, provablement, a l'influència del idioma vasc o del idioma íbero (note's que l'aspiració de /h/ també es dona en el gascó, que hauria tingut igualment un substrat vasc);
• alguns sufixos, com -aga, -ago, -erri, -rro, -rra, -occus (alcornoque);

• numerosos topònims; entre els de orige cèltic destaquen els que tenen el sufix -briga, que significa ‘lloc alt’ (Flaviobriga o Segobriga —també com a raïl, en Bergantiños o Brihuega—) o la raïl sega, que significa ‘victòria’ (Segòvia o Sigüenza); pel contrari, les etimologies dels corónimos peninsulars són assunts molt debatuts, encara que Hispania sembla provindre dels pobles colonizadores (‘costa nort’ en fenicio-cartaginés) i Iberia dels indígenes (‘riu’, siga el hidrónimo ibèric genèric o el Iber que hui es diu Ebre);
• paraules de provable orige cèltic, com a abedull, àlber, aliso, amelga, bassa, baranda, barrendo, beleño, berro, berrueco, cantiga, colmena, estancar, gancho, garza, gorar, llança, légamo, llosa, olca, páramo, oblada, tarugo, tranzar, virar, inclús algunes que semblen pròpiament llatines, com a porc i bou (que ya estan en l'inscripció de Cabezo de les Forges com porcom i taurom), i unes atres que es varen incorporar al llatí des d'atres llengües cèltiques no peninsulars i després es varen incorporar a l'espanyol com a atres llengües romançades, com braga, cabanya, camisa, cervesa, llegua;
• paraules de provable orige ibèric, com a barranc, carrasca, gándara, llepe; i atres incorporades al llatí, pero d'orige ibèric, com estepa, galena, minio, sobral; alguna de les quals les pròpies fonts romanes les identifiquen com a ibèriques, com a riera, coscojo o gros;
• paraules de provable orige vasc, com aquelarre, esquella, chamarra, chaparro, gabarra, esquerra, laya, narria, órdago, pissarra, socarrar, zamarra, zumaya;
• paraules de provable orige cartaginés, com tamujo;
• paraules de les que no s'ha establit en precisió el grup de llengües prerromanas ibèriques de les que provablement procedixen, com comprén, artiga, aulaga, barda, barraca, fanc, becerro, llit, camorra, caspa, cueto, galápago, gazpacho, sagí, mogote, gos, isart, sapo, sarna, sija, alvenc, toca, vega.

Vore també

• Llesta de llengües antecessores
• Comparatística
• Glotocronología
• Método comparatiu (llingüística)
• Família de llengües
• Llista Swadesh
• Paleolingüística
• Monogénesis i poligénesis llingüística
• Filologia comparada
• Llingüística comparativa

Bibliografia

• Bynon, Theodora (1977). Historical Linguistics (Cambridge University Press) ISBN 0-521-29188-7
• Hoenigswald, Henry M. (1960). Language change and linguistic reconstruction (Chicago: Univ. of Chicago Press)
• Lehmann, Winfred P. (1973). Historical Linguistics: An Introduction (Second Edition) (Holt) ISBN 0-03-078370-4
• McMahon, April (1994). Understanding Language Change (Cambridge University Press) ISBN 0-521-44665-1
• Milroy, James (1992). Linguistic Variation and Change (Blackwell) ISBN 0-631-14367-X
• Samuels, M. L. (1972). Linguistic Evolution (Cambridge University Press) ISBN 0-521-29188-7

Enllaços externs

• Sobre alguns problemes actuals de la llingüística històric-comparativa artícul escrit per Juan Carlos Moreno Cabrera i publicat per la Revista Espanyola de Llingüística.