Betacisme

El betacisme és un fenomen llingüístic molt característic d'algunes llengües romançades que consistix en confondre la pronunciació dels fonema /b/ i /v/, de manera que acaben convertint-se en un sol fonema. Aixina mateix existix en atres llengües (per eixemple, el grec), ya que es tracta d'un dels fenomens de l'evolució fonètica més comunes, independentment de la genealogia llingüística. Està present en espanyol, gallec, a voltes català, occità, sardo, dialectes nortenys del portugués, certes llengües del sur d'Itàlia i en rumà. Les explicacions donades a continuació es referixen en especial al betacisme de les llengües romàniques.

Descripció i raons fonètiques

En realitat es tracta de dos fenomens llingüístics diferents, provablement relacionats entre sí. En el llatí les lletres B i V (esta última realment no era una lletra separada, sino una grafia alternativa per a la O) tenien sons diferents: la B representava el fonema labial oclusivo [b] en totes les posicions, mentres que la V era una semiconsonante pareguda a la w anglesa [w].

En el llatí parlat, no obstant, i després també en les llengües romançades en nàixer, la pronunciació de la [b] intervocàlica primer es va convertir en una fricativa bilabial [β], després en la majoria dels dialectes llatins va quedar reforçada en un sò fricativo labiodental sonor [v], com ho trobem en francés i italià.

Pese a això, en atres dialectes llatins, sobretot en el nort de la península ibèrica, en el sur de França de parla occitana, aixina com en l'illa de Cerdenya, el sò [β] no es va transformar en [v], provablement provocant l'atre fenomen que consistia en confondre el sò, des de després molt propenc, [w] llatí (representat per la lletra V) en el [b], inclús en posició inicial absoluta.

Els dos fenomens llingüístics abans mencionats varen fer en les llengües betacistas que desapareguera totalment la distinció fonològica de les lletres b i v, ya que, d'acort en la seua posició fonològica, abdós varen aplegar a pronunciar-se sempre [β] o [v] entre vocals, i [b] en posició inicial absoluta i despuix de nassals (m i n).

Eixemples per al betacisme es troben igualment en atres llengües i dialectes romançades fòra dels abans mencionats (com, per eixemple, en rumà), pero solament en algunes paraules, i el fenomen no es va generalisar en ells, a pesar de que, com descriu J. Herman, la confusió de v i b en llatí vulgar podia ser més general en Itàlia, en els Balcans i en Àfrica, durant l'Imperi romà.

Orige del fenomen

La causa verdadera de dits canvis fonètics es discutix. La transformació de [b] intervocàlica en [β/v] pot atribuir-se a l'evolució fonètica natural i interna, ya que va succeir en totes les llengües romàniques sense excepció alguna, sent aixina, podem dir, un canvi fonètic panromance. No obstant, en les àrees geogràfiques anteriorment donades, els motius de la conversió del sò [w] del llatí en [b], quan este es trobava en inici de paraules, ya és més peculiar.

Segons uns llingüistes, este fenomen va ser ajudat, potser, per alguna de les llengües prerromanas, tal volta relacionades en el vasc –de fet, en la llengua vasca no existixen i tampoc existien en l'ibèric els sons [v] i [w] davant vocals, només el fonema /b/ –, mentres que atres estudiosos consideren que es tracta res més d'una evolució fonètica estructural interna, pròpia de dites llengües. Recolza aixina mateix a esta última teoria el fet de que en atres llengües romançades fòra de la península ibèrica també nos trobem en el fenomen: per eixemple, en sardo (LINGUA > limba, VITA > bida), en rumà (VETERANUS > bătrân), etc.

També hi ha els qui consideren, no obstant, que l'absència de /v/ labiodental en gran part de la península ibèrica es va originar en Galícia en época medieval per un substrat més antic (encara que cal recordar que ni en llatí i en cap llengua paleohispánica existia originalment, segons els nostres coneiximents de hui, un sò corresponent a /v/ labiodental).

Bibliografia

José Enrique Gargallo Gil, Maria Regna Bastardas, Manual de llingüística romànica, Ariel Llingüística, Barcelona, 2007. Rafael Cano (coord.), Història de la llengua espanyola, Ariel Llingüística, Barcelona, 2005.