Societat protoindoeuropea
La societat protoindoeuropea és el conjunt d'institucions, costums, creències i formes d'organisació social dels protoindoeuropeus, un conjunt de gents de l'Edat del Bronze —aproximadament cap al quart mileni abans de Crist— que parlaven llengües indoeuropeas.
Per l'inexistència de fonts escrites, les característiques de la societat indoeuropea són una reconstrucció raonable basada tant en l'anàlisis de modernes societats indoeuropeas com d'evidències arqueològiques i llingüístiques. La societat protoindoeuropea hauria segut preeminentement patriarcal i possiblement seminómada, sent la ganaderia una de les activitats econòmiques més importants.
Estructura social
El nom natiu en el qual este poble es va denominar a sí mateixa, com una comunitat llingüística o com una unitat ètnica de tribus relacionades, no es pot reconstruir en seguritat.
Hi ha evidència de realea sagrada, donant a entendre que el cap tribal assumia al mateix temps el paper de sum sacerdot. Algunes societats indoeuropeas encara mostren signes d'una triple divisió social en classe clerical (peu *bhlāmn, llatí flāmen, sánscrito brahmana), una atra casta de guerrers i un tercer estament de productors, agricultors o caçadors. Georges Dumézil va sugerir una divisió d'este tipo per a la societat protoindoeuropea.[1] Al respecte, és célebre la seua Teoria de les tres funcions: sobirania màgica i jurídica, funció guerrera i, en fi, tot lo que diu relació en la producció i la fecunditat. Esta estructura social es retroba des d'Islàndia fins a l'Índia, passant per Roma i Pèrsia. La majoria de les culturas a les que no s'atribuïx raïl indoeuropea, com les societats antigues d'Aràbia i China, tenen una estructura marcadament diferent, en menys o més estaments i de notable diferència sobre la seua significat i organisació[2] (p.ej., els chinencs entremesclaven la casta guerrera en la sacerdotal).
Si va haver una classe separada de guerrers, provablement consistia d'hòmens jóvens. Estos varen deure haver seguit un còdic guerrer propi, inacceptable anara d'un grup tribal únic. Els rastres dels ritos d'iniciació d'algunes societats indoeuropeas sugerixen que este grup s'identificava a sí mateixa en llops o gossos (vore berserker, home llop).
La gent s'organisava en llogarets (*weiḱs, 'vila'), provablement cada una en el seu propi cap (H₃rēǵs). Estos llogarets o pobles estaven dividides en cases (*domo, 'domicili'), cada una liderada per un patriarca (*dems-potis; grec despotes, sánscrito dampati).
A propòsit de l'organisació social dels indoeuropeus, existix un ensaig notable de Georges Dumézil, partint de nou de la seua especialitat, l'estudi comparat de les religions, considerant el mit d'Heimdall, deu primordial, pero no suprem. Va crear la raça humana en els seus diferents rols: un esclau, un cultivador, Karl, i un guerrer, Jarl. De Jarl naixerà un rei, que solament dispon de la potència màgica. És la diferència dels escandinaus i dels germans, que no tenen casta de sacerdots, de brahmanes o druidas. La primera funció solament l'eixercix el rei. Esta diferència en els atres pobles indoeuropeus mostra be que l'estructura de les tres funcions no està calcada en la realitat, sino que constituïx un esquema que ha evolucionat segons els llocs i el temps, com ho mostra també el fet de que lo que es traduïx com història en Roma permaneix com un mit en atres costats. Note's aixina mateix que el rol de la màgia en els escandinaus revela l'influència del chamanisme siberiano o finés, com s'aprecia en el Kalevala.[2]
Aspectes estructurals i socioeconòmics
Tecnologia
Tecnològicament, la reconstrucció llingüística sugerix una cultura de l'Edat del Bronze: es poden trobar paraules per a referir-se al bronze (H₂éyos) en germànic, itálico i indoiranio, mentres que cap terme per a ferro pot relacionar-se en la protolengua. Es coneixien l'or i l'argent.
Un n̥sis era un arma en tall, originalment una daga de bronze o, en époques primerenques, d'os. Un ik'mos era una llança o un arma similar en punta. Paraules per a astral són H₂égʷsiH₂ (germànic, grec, itálico) i péleḱus (grec, indoiranio); estes varen poder haver estat fetes de pedra o de bronze.
La roda (rótH₂eh₂ o kʷékʷels, círcul) era coneguda; en efecte, és possible que usaren carros tirats per bous. Els carruages de cavalls es varen desenrollar despuix de la ruptura de la protolengua, originant-se en els protoindoiranios al voltant del 2000 a. C.
A jujar pel vocabulari, les pràctiques de tejeduría, costura, elaboració de nucs, etc., eren importants i estaven ben desenrollades, havent segut usades tant per a la producció textil com per a la de canastres, cerques, tanques, etc. La tejeduría implicava una gran connotació màgica, i la màgia sempre ha segut expressada i exposta per mig de metàfores: els cossos dels difunts semblen haver segut lliteralment amarrats als seus túmulos per a impedir la seua tornada.
Subsistència
La societat protoindoeuropea depenia de la ganaderia. El ganado (gʷōus) eren els animals més importants per a ells, i la riquea d'un home es podia medir d'acort en la cantitat de vaques que posseïra. També es mantenien ovellas (H₃ówis) i cabras (gʰáidos), presumiblement per part dels menys rics. l'agricultura i la peixca (*písḱvos) es practicaven igualment.
La domesticació del cavall (vore tarpán) va poder haver segut una innovació d'este poble i és a voltes considerada com un factor que va contribuir a la seua ràpida expansió.
Referències
- ↑ «Els deus indoeuropeus».Història 16.(108)
- 105-112.Consultat el 28 de juliol de 2011.
- ↑ 2,0 2,1 Georges Laffly. «ODIN, RÓMULO, INDRA I LAS TRIADAS INDOEUROPEAS» (en espanyol castellà traduït del francés). La brúixola de l'esperit pagà. Consultat el 3 d'agost de 2011. «El sigle que deixem va conéixer a grans descobridors d'enigmes. Agatha Christie per als crims, Freud per a secrets més íntims. A eixos esperits romanescos (*) devem, no obstant, preferir a Georges Dumézil, que treballava sobre un terreny més sòlit, no elaborava falses claus, pese a lo dit per certs envidiosos, i mostrava una subtilea superior. Als seus treballs concernents a l'estructura social dels pobles indoeuropeus no li varen faltar contradictores violents. En resposta, afinaba les seues proves. D'ahí, tants dels seus llibres reconsiderats fins al fi dels seus dies.»
Bibliografia
- Stüber, Karin, 'Die Stellung der Frau: Spuren indogermanischer Gesellschaftsordnung in der Sprache' in: Schärer, K. (ed.) Spuren lesen, Chronos (2007), ISBN 978-3-0340-0879-2, pp. 97–115.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sociedad protoindoeuropea» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.