Daga

Daga

La daga (del llatí vulgar daca) és un arma blanca curta de làmina aplanada i arremate agut. És més llarga que un punyal i més curta que una espasa (dos terços més curta). Sol posseir brot doble a lo manco cap a la punta, aixina com guarda per a protegir el puny. Li l'utilisava com arma secundària, que complementava a l'espasa. També solien dur-les les dònes com a protecció.^{cita requerida}

Història

Les dagas més primerenques apareixen en l'III mileni a. C., durant l'Edat del Bronze. Els materials en els que es feyen eren oss, marfil i sílex. Hi ha qui opina que el sax dels germans no era més que una daga ampla, que en allargar-la es va convertir en espasa. De procedència hispana és el pugio que varen adoptar els romans, ideal per a travessar les lorigas gràcies al nervi situat en el centre del seu full, que li donava major penetració.

Els testimonis més abundants de dagas en l'Edat Mija es donen a fins de el XIII. Els fulls podien ser planes o acanaladas, com les que s'han conservat en Tolosa i Saragossa. La daga cinquedea o de llengua de bou, el full del qual anava en disminució des de la empuñadura fins a la punta, va ser molt usada en Anglaterra. Va haver dagas també de tres i quatre talls. A mitan de el XV se li varen afegir en la empuñadura dos recios gavilans encorvados cap a avall per a aprisionar el full de l'adversari i poder en ocasions trencar-la. Una varietat d'esta daga va ser l'escocesa, en una anella grossa en el puny per a afirmar en ella el polze. També és escocesa la daga llarga o dirk. En el XIV es va utilisar la daga rondel, de full redó i molt aguda, que com l'estilet era apropiada per a traspassar la defensa d'una cota de malla o armadura de escamas. Cap als sigles XV i XVI, per influix d'Orient, les cridades dagas d'orelles, que varen entrar en Europa a través dels nazaríés, tenien menuts orificis destinats a impregnar-se de substàncies tòxiques o verins.

La daga espanyola de mà esquerra (XVI-XVII) es feya en acer viscaí, per lo que Arturo Pérez Reverte -en la seua série de noveles sobre el Capità Alatriste- la va cridar en el XX daga vizcaíno; les denominacions que sí són històriques són daga de misericòrdia, quitapenas, daga d'esquerrera, izquierdilla o daga de caritat; l'usaven sobretot soldats i hòmens d'armes dels Terços de Flandes. Un tipo especial de daga de mà esquerra espanyola es denominava daga de vela a causa de l'elaborada forma de la seua guarda de mà, disposta com una vela unflada, que podia ser calada o plana i també es dia cazoleta. Les dagas solien estar adornades en amplis gavilans, elegants gravats i profusos adorns tant en les vés-les com en les closques i inclús en els fulls mateixos, que solien decorar-se en motius vegetals i escriure's en lemes (en castellà o en llatí), noms de família o inclús versos militars o jocosos. S'usava junt a l'espasa ropero en la dreta, per a parar envestiments en moviment defensiu i atacar el costat en ofensiu.

La daga es duya pender del cinturó, a la dreta, o a l'esquena, sobre els renyons algunes voltes, per a ocultar-la. Durant els sigles XVI i XVII es va usar en freqüència en els duels d'armes dobles, en que s'esgrimia en la mà esquerra mentres que l'espasa es manejava en la dreta. L'II concilie de Pisa va prohibir l'us de les dagas que mediren més d'un pam de llongitut, i això, unit a que les armes de fòc l'anaven relegant, va fer que la daga s'anara acurtant fins que es va convertir en un simple punyal o gavinet.

En tots els casos, les dagas i els gavinets són considerats armes secundàries o terciarias.

La facilitat en que s'ocultava una daga va fer que s'amprara freqüentment en assessinats. El cas més famós d'un assessinat en dagas va ser el de Juliol César, dictador romà que va sofrir 23 punyalades, una per cada u dels membres del Senat, encara que l'historiador Suetonio afirma que solament va ser mortal la infligida per Marque Juny Brut. També va ser assessinat aixina l'emperador Domiciano, l'assessí principal del qual havia ocultat la daga en el fals vendaje d'un brazol. L'emperatriu Isabel de Baviera, "Sisi", va ser assessinada d'eixa manera, en realitat en un estilet tan fi que solament va notar la ferida fatal un minut despuix i la sanc no va aguaitar fòra del cosset.

No obstant, irònicament, les dagas se solen relacionar també en la determinació i el corage: Guzmán el Bo va tirar la seua als enemics musulmans per a que mataren al seu fill en lloc d'entregar Tarifa a canvi de la seua vida.

És ademés la daga un símbol heràldic: quatre linajes castellans la tenen com a única figura: Del Full, Mor, Mori i Penya. Atres nou la conten entre les seues figures. I se sol cridar Daga espanyola al arbust nortamericà Yucca gloriosa.

Vore també

• Arma blanca
• Estilet
• Punyal

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Daga.