Espasa

La espasa[1] és un arma blanca d'un o dos talls que consistix bàsicament en un full recte tallant, punchant —o en abdós característiques—, en empunyadura, i de certa envergadura o marca (marca: aproximadament a partir de mig metro). Segons la definició estricta no serien espases els sabres, les katanas (sabre japonés), etcétera.
Tenen el seu full metàlic esmolat en un o els dos talls si és de tajo, o sense talls i en puntes agudes i dures si és de punzar, o en abdós característiques. La empunyadura es feya de molts i diversos materials, sobretot si eren espases per a "cenyir" o de "parada" aristocràtiques, pero se solia amprar la fusta o banya recoberts —o no— de cuiro o cordelería.
Sent la seua aparició molt primerenca (IV mileni a. C.), el seu full es va fer inicialment de coure (molt dèbil), posteriorment de bronze, ferro i finalment acer templat. La factura i el maneig de l'espasa permaneixen constants a lo llarc dels sigles, pero les tècniques varien entre cultures i periodos com a resultat de les diferències en el disseny i propòsit del full. Els noms donats a moltes espases en la mitologia, lliteratura i història reflectixen l'alt prestigi de l'arma (vore llistat d'espases).
Segons la llei de seguritat nacional europea, posseir una arma blanca (espases) sense llicència d'ella pot costar una multa de 3000€ depenent del afiler i la llongitut de l'espasa i també de 2 a 7 anys de presó. Curiosament ya no es pot conseguir eixa específica llicència pero la llei encara es manté.
Etimologia
La paraula espasa prové del llatí spatha (que també va servir per a denominar a l'espasa llarga i recta romana de cavalleria), i esta, a la seua volta, del grec spathe. Etimológicamente el nom permaneix hui dia en el francés com épée, i en l'italià com spada.
Història
Edat del Bronze
- Artícul principal → Espases de l'Edat del Bronze.
Els humans han fabricat i usat armes en tall des de l'Edat del Bronze. L'espasa es desenrolla a partir de la daga quan la confecció de fulls llarcs es fa possible a principis de l'II mileni a. C. Les espases més llargues de 90 cm són rares durant l'Edat del Bronze, puix la seua llongitut excedix la capacitat extensible del bronze (aleació de coure i estany). No va ser fins al desenroll d'aleacions més fortes, com l'acer, que l'espasa llarga va ser pràctica per al combat.
Les espases de l'Edat del Bronze tenen el seu orige en els treballs del coure del Mediterràneu i el Mar Negra, aixina com en Mesopotàmia. L'espasa inicia la seua marcha europea mentres que en Próximo Oriente durant un temps únicament es fa us de dagas; l'espasa destronarà finalment al punyal com a arma simbòlica del guerrer. La producció d'espases en China es documenta des de l'Edat del Bronze, en la Dinastia Shang.
La empunyadura en els orígens consistix simplement en un mànec, que protegia a la mà d'esvarar sobre el full en espentar. En el XV es coneixen en l'Europa Central i Nòrdica les espases de lengüeta: els fulls tenen una estreta lengüeta que s'inserta en la empunyadura donant lloc a formes diverses en el sistema de enmangado, que varen aplegar pronte al Mediterràneu Oriental: Grècia, Chipre i Egipte. Les espases del Bronze Nòrdic, des d'aproximadament el 1400 a. C., mostren els característics dissenys espirals.
Les espases conegudes com a tipo Naue II, que es varen expandir des de l'Europa Meridional cap al Mediterràneu, han segut relacionades per Robert Drew en el colapse de l'Edat del Bronze Final.
cal senyalar que el metal és, durant llarc temps, un element de prestigi en el que es fabriquen les armes, joyes i objectes ceremonials, als que solament tenen accés les classes dominants. Per a la metalúrgia es requerix un especialiste a temps complet, mentres que les ferramentes quotidianes seguixen fabricant-se a nivell domèstic, en fusta o pedra tallada. Tan sol l'èlit i els personages de cert poder social estan en disposició de posseir estes armes i conseguir conquistes i defensa personal. Esta diferència social, força i carisma, acabarà convertint a estos personages en defensors d'un territori i una població, i s'escomençarà a esbossar la figura de l'héroe.
Edat del Ferro
Les espases de ferro es fan més comuns des del XIII Els hititas, els micénicos i la cultura proto-cèltica de Hallstatt (VIII a. C.) figuren entre els primers usuaris d'espases de ferro. El ferro tenia la ventaja de poder-se produir en massa, per la major cantitat disponible de matèria primera. Les primeres espases de ferro no són comparables en les posteriors d'acer; trencadices, encara que superiors a les armes de bronze, pero la seua fàcil producció i la major disponibilitat de matèria primera permetien per primera volta l'equipament d'eixèrcits sancers en armes de metal, encara que ocasionalment els eixèrcits egipcíacs de l'Edat del Bronze varen ser completament equipats en armament de bronze. Els ferrers varen deprendre finalment que, agregant certa cantitat de carbó (afegitó durant la reducció en forma de carbó de llenya) al ferro, podien produir una aleació millorada (ara coneguda com a acer). En l'antiguetat varen existir varis métodos diferents de facturació d'espases, entre els que és més conegut el disseny per soldadura (pattern welding). La tècnica de disseny per soldadura consistia en unir distints tipos d'acer per a millorar la resistència i tenacitat del material. En eixa época, l'acer soldat per forja es trobava casi exclusivament en els recalats centrals que es feyen als fulls per a reduir la massa i millorar la flexibilitat i equilibri. Es varen aplegar a desenrollar dissenys intrincados, que eren considerats la marca del mestre ferrer.
En el temps, es varen desenrollar diversos mètotos per tot lo món. En el temps de l'Antiguetat Clàssica i els Imperis Part i Sasánida d'Iran, varen ser comuns les espases de ferro. La xifos i la kopis gregues i la gladius romana són eixemples del tipo, medint aproximadament de 60 a 70 cm. El tardà Imperi romà va introduir la spatha (el vocable per a el seu empunyadura, spatharius, es va convertir en un ranc del tribunal en Constantinopla), més llarga, i des de llavors el terme espasa llarga s'aplica a les espases comparativament llargues de les seues respectives époques. Les espases chinenques d'acer fan la seua aparició des del tercer III en la Dinastia Qin: trobem la Dao en solament un tall, en ocasions traduïda com a sabre o espasa ampla, i la Jian de doble tall.
Edat Mija
El tipo spatha permaneix estés durant el periodo de les migracions i encara en l'Edat Mija. Les spathas de l'era Vendel (Suècia, 550-793) estaven decorades en motius germànics (similars als dels bracteates – moneda d'or plana, elaborats despuix de les monedes romanes). L'Era Vikinga contempla novament una producció més estandardisada, pero el disseny bàsic seguix sent deutor de la spatha.
Solament des del XI les espases normandes escomencen a desenrollar els gavilans o la creu. Durant les Creuades del XII (o XIII) este tipo cruciforme permaneix estable, en variacions que solament afecten a la forma del pomo. Estes espases estaven dissenyades com a armes tallants, si be es varen fer comunes puntes efectives per a rebatre les millores en l'armadura. Les espases d'un sol tall es varen popularisar en Àsia. L'espasa coreana Hwandudaedo, derivada de la Dao chinenca, es va conéixer en el Medioevo primerenc dels Tres Regnes. La Katana japonesa, la producció de la qual es documenta aproximadament en l'any 900 deriva també de la Dao.
Baixa Edat Mija i Renaixença

Nous dissenys d'espasa - junt a la millora de l'armadura - es varen ser desenrollant a un ritme cada volta més ràpit entre 1300 i 1500, durant la Renaixença. El principal canvi va ser l'allargament de la empunyadura, que permetia l'ús ambidiestro, i un full més llarc. Este tipo d'espasa, cridada en el seu temps Langes Schwert (en alemà espasa llarga) o Spadone, era comú cap a 1400, i varis Fechtbücher (llibres d'esgrima) que es conserven dels sigles XV i XVI oferixen instruccions sobre el seu us. Una atra variant va ser l'espasa especialisada en perforar l'armadura, del tipo estoque. L'espasa llarga es va popularisar per la capacitat d'alcanç, de tall i espente, mentres que el estoque ho va fer per la seua habilitat per a alcançar els buits entre les plaques de l'armadura. La empunyadura s'envolia en ocasions en aram o pell d'animal per a oferir una major subjecció, al mateix temps que dificultava la possibilitat de desarmament en colpejar la mà.
En el XVI, la llarga Doppelhänder, hui cridada Zweihänder (abdós térmens germànics designen l'ús de les dos mans), va finalisar la tendència a l'increment del tamany de les espases (sobretot per la disminució de les armadures de plaques i el advenimiento de les armes de fòc), i la primerenca Edat Moderna va vore la tornada les armes més llaugeres, per a una sola mà.
L'espasa va ser l'arma més personal en este periodo, la més prestigiosa i la més versàtil en el combat cos a cos, pero va escomençar a declinar la seua ocupació militar degut a que la tecnologia va canviar la guerra. No obstant, va mantindre un rol principal en l'autodefensa civil.
Edat Moderna i Contemporànea


Es creu que el rapier va evolucionar de l'espanyola espasa ropero en el XVI. El Rapier (estoque) diferix de les espases més antigues en que no es tracta d'un arma militar, sino d'ús civil. Tant el Rapier (estoque) com la Schiavona italiana varen desenrollar la creu en forma de cistella per a protegir la mà. Durant els sigles XVII i XVIII, la Smallsword, més curta, es va convertir en un accessori essencial en Europa i el Nou Món, i la majoria dels hòmens rics i oficials militars portaven una. Tant la Smallsword com el Rapier (estoque) varen seguir sent les espases de duel més populars fins a ben entrat el XVIII.
Quan el vestir espases va passar de moda, els bastons varen prendre el seu lloc en l'armari dels cavallers. Alguns models de bastó (coneguts com bastons espasa) incorporaven un full amagat. La Canne, art marcial francés, es va desenrollar com una tècnica de lluita en bastons i bastons-espases, fins a convertir-se en un deport.
Cap al fi de la seua vida útil, l'espasa va servir més com un arma d'autodefensa que per a un us en la batalla, i l'importància militar de les espases va decréixer durant l'Edat Moderna, lo que es va convertir en un símbol de poder per als oficials. Inclús com a arma personal, l'espasa va escomençar a perdre la seua preeminència a finals del XVIII principis del XIX, paralelament al desenroll d'armes de fòc personals i fiables.
Les espases seguixen en us, pero cada volta més llimitades a dignataris oficials militars i uniformes ceremonials. A pesar d'això, molts eixèrcits varen conservar les seues armada de cavalleria pesada fins al cap de la Primera Guerra Mundial. Per eixemple, l'eixèrcit britànic va adoptar formalment un nou disseny d'espasa de cavalleria en 1908, casi l'últim canvi d'armament abans de l'esclat de la guerra. Les últimes unitats de cavalleria pesada britànica no varen passar als vehículs armats fins a 1938. Les espases i atres armes dedicades a la melé varen ser amprades ocasionalment per varis països durant la Segona Guerra Mundial, si ben com a arma secundària pel seu desfasament davant l'armament contemporàneu.
Vore també
- Cronologia de les espases i atres armes blanques
- Guardamano
- Arma
- Armament
- Corvo
- Esgrima
- Katana
- La ploma és més poderosa que l'espasa