Samurái
La paraula samurái[1] (侍 samurai?)[2] o samuray[3] generalment s'utilisa per a designar una gran varietat de guerrers del antic Japó, encara que el seu verdader significat és el d'una èlit militar que va governar el país durant centenars d'anys.[4][5]
L'orige del samurái data d'al voltant d'el X i es va enfortir en concloure les guerres Genpei a finals d'el XII, quan va ser instituït un govern militar baix la figura del shōgun, pel qual l'emperador de Japó va quedar a la seua ombra com un mer espectador de la situació política del país. El seu moment cim va tindre lloc durant el periodo Sengoku, una época de gran inestabilitat i contínues lluites de poder entre els distints clans existents, per lo que esta etapa de l'història de Japó és referida com a «periodo dels estats en guerra». Eliderage militar del país continuaria en mans d'esta èlit fins a l'institució del shogunato Tokugawa en el XVII per part d'un poderós terratinent samurái, o daimio, cridat Tokugawa Ieyasu. En convertir-se en la màxima autoritat en ser nomenat shōgun, Tokugawa Ieyasu paradòxicament va lluitar per reduir els privilegis i estatus social de la classe guerrera. Este procés va culminar finalment en la desaparició de dita classe quan l'emperador va reprendre el seu paper de governant durant la Restauració Meiji en el XIX. Històricament l'image d'un samurái va estar més relacionada en la d'un arquero a cavall que en la d'un espadachín. No va ser fins que va regnar una relativa pau que l'espasa va adquirir l'importància en la que es relaciona actualment als samuráis. La fantasia i la realitat dels samuráis s'ha entremesclat i idealizado i les seues històries han servit de base tant per a novelas com películes, historietas i videojocs.
Etimologia
Encara que no existix certea de l'orige exacte de la paraula samurai (侍?), la majoria dels historiadors concorden que té el seu orige en una variació del verp, en japonés antic, saburau que significa «servir», per lo que el terme derivat saburai es convertix en «aquells que servixen».[6][7][8]
El primer registre que s'ha trobat de la paraula samurái data d'el VIII i no era aplicat en un caràcter marcial, sino que s'utilisava per a referir-se als sirvientes domèstics encarregats d'atendre als vells.[6] La paraula finalment va derivar a un aspecte militar i el seu significat com ho coneixem hui en dia va sorgir en els gunkimono (軍記物?), una série d'històries de guerra del sigle XII gràcies a les quals s'ha pogut estudiar el comportament, metodologia i apariència de l'èlit militar.[9]
Els térmens bushi (武士?) i samurai (侍?)[10] han segut utilisats com a sinònims, pero la diferència radica que la paraula bushi significa senzillament «guerrer»[11] sense importar la posició o jerarquia, mentres que la paraula samurái significa servidor o el que servix.
Història
Antecedents
Era Kofun
- Artícul principal → Era Kofun.
Durant el periodo Kofun (250 - 530), la classe aristocràtica estava constituïda per guerrers a cavall, els quals eren enterrats junt en els seus armas, armadures, espills de bronze i joyes en túmulos que generalment solien tindre la forma d'un ull de pany.[12] Estos sepulcros eren coneguts com kofun (古墳? lit. «tomba antiga» o «túmulo antic»). Era comú depositar ademés estatuillas de fanc en formes de sirvientes, animals i soldats. Estes figurillas eren conegudes com haniwa (埴輪?) i en elles es reemplaçaven els sacrificis humans. De l'estudi dels haniwa trobats, es pot deduir que estos aristócrates són els antepassats directes dels que més alvance seran coneguts com samuráis,[12] terme que no va ser falcat oficialment per a referir-se a la classe guerrera d'èlit sino fins al XII.[13]
Durant este periodo, Japó va estar íntimament relacionat en les situacions bèliques en Coreja i China. Durant l'any 400, un eixèrcit d'infanteria va acodir en auxili del regne de Paekche, pero varen sofrir una gran derrota a mans de la cavalleria del regne de Koguryo. Açò els va fer recapacitar sériament sobre la forma en que desenrollaven les seues tàctiques de guerra. Encara que en Japó ya s'utilisaven els cavalls per a llabors en el camp, l'adestrament d'estos animals per a la guerra es va intensificar, aixina com la capacitació dels ginets. En l'any 553, Paekche va buscar novament el respal de tropes japoneses, pero varen solicitar arqueros i cavalleria,[14] mostra de l'importància que varen jugar estos elements en les guerres de l'época.
Era Asuka
- Artícul principal → Era Asuka.
En 602, el Príncip Kume va liderar una expedició a Corea acompanyat per 120 a 150 cacics locals, cada u dels quals ostentava el títul de Kuni ni Miyatsuko. Cada u d'ells anava acompanyat d'un eixèrcit personal, depenent de les riquees del feu. Estes tropes varen constituir lo que seria el prototip d'un eixèrcit samurái sigles despuix.[14]
Els conflictes bèlics varen seguir ocorrent en China i Corea. En 618 la dinastia Tang va prendre el poder en China i es va unir en el regne coreà de Cadira en la finalitat d'atacar a Paekche. Els redactors varen enviar tres eixèrcits expedicionarios (en 661, 662 i 663) per a auxiliar al regne de Paekche. Durant estes expedicions varen sofrir una de les pijors derrotes en la seua història antiga, perdent 10 000 hòmens i quantiosos barcos i cavalls.[15] Japó va començar a preocupar-se per una invasió per part de la nova aliança entre Cadira i China. En 670 es va ordenar censar a la població per a reclutar elements per a l'eixèrcit. Ademés es fortificó la costa nort de Kyūshū, es varen colocar guàrdies i es varen construir almenaras en les vores de les illes Tsushima i Iki.[16]
Els redactors es varen oblidar de la guerra exterior a la mort del Emperador Tenji en l'any 671. En 672 els seus dos successors es varen disputar el tro en la Guerra Jinshin. Despuix del triumfo del Emperador Tenmu en 684, est va ordenar que tots els funcionaris civils i militars dominaren les arts marcials.[16] Els successors de l'Emperador Tenmu varen culminar en l'any 702 les reformes militars en el Còdic Taihō (大宝律令 Taihō-ritsuryō?), per mig del qual es va conseguir un eixèrcit numerós i estable conforme al sistema chinenc. Cada heishi (soldat) era assignat a un gundan (regiment) durant una part de l'any i el restant es dedicava a tasques agrícoles. Cada soldat estava equipat en arcs, un carcaj i un parell d'espasas.[17]
Establiment del sistema imperial
- Artícul principal → Mitologia japonesa.
Durant esta época, en el VIII, els governadors de Yamato varen ordenar que es deixara constància dels mits existents com una forma de llegitimar-se front a la població.[12] La més important d'eixes llegendes és la referent a la creació de Japó, atribuïda als kami Izanagi i Izanami. Segons la llegenda, d'estos dos haurien naixcut els tres kami majors: Amaterasu —deesa del sol i senyora dels cels—, Susanoo —deu dels oceans— i Tsukuyomi —deesa de l'obscuritat i de la Lluna—.[18] Un dia, Amaterasu i Susanoo varen discutir, per lo que Susanoo es va emborrachar destrossant tot al seu pas. Amaterasu es va esglayar tant que es va amagar en una cova, negant-se a eixir, per lo que el món va ser privat de la llum. En l'objecte de fer-la eixir, un kami femení, Ame-no-Uzume, va efectuar una dansa obscena que va ser acompanyada per la rialla de la miríade de deus[19] que estaven reunits en assamblea.[20] Al moment en que Amaterasu va preguntar per lo que succeïa, li varen dir que hi havia una kami més poderosa, per lo que va eixir de la cova i poc a poc es va ser acostant a un espill que varen posar front a ella.[19] Va ser tala seua sorpresa de vore el seu propi reflex,[21] que va quedar enlluernada uns moments i va anar just llavors quan varen aprofitar per a capturar-la, i la llum va tornar a allumenar la Terra,[22] per lo que l'espill va formar part de les Insígnies Imperials de Japó.[23]
El segon element de les tres joyes de la Corona japonesa es descriu més alvance en la mateixa llegenda. Susanoo va ser desterrat pels mals causats, i mentres vagava per les terres d'Izumo, va escoltar que una serp[24][25] d'huit caps, cridada Yamata-no-Orochi, atemorisava als pobladors. Susanoo va matar a la serp emborrachant-la en sake i li va tallar els caps. En la coa es va trobar una espasa, que va decidir donar-li-la a la seua germana en senyal de pau. Esta espasa representa el segon icon de les insígnies imperials.[23]
La tercera i última insígnia és una joya curvada, la qual Amaterasu va donar al seu net Ninigi quan este va ser enviat al món terrenal a governar. La joya va passar a la seua volta al seu net, l'Emperador Jinmu, primer emperador japonés.[23] D'esta forma, favorits en les creències populars, els governadors de Yamato varen llegitimar el procés per mig del qual Japó seria governat per un sistema imperial, recolzats fortament per la creència Shintō.[26]
Era Nara
- Artícul principal → Era Nara.
En el naiximent del Estat Unificat de Cadira va desaparéixer l'amenaça d'una invasió coreana de Japó, per lo que la Cort de Nara va centrar la seua atenció en els emishi (蝦夷? «bàrbars»), habitants del nort de Japó en els qui havien tingut numerosos altercats. En 774 va esclatar un important tumult, coneguda com la guerra dels Trentahuit Anys, a on els emishi varen utilisar un sistema de guerra de guerrilles i una espasa de full curva, que tenia millor eixercite quan es montava, a diferència de l'espasa recta de l'eixèrcit de la Cort de Nara. No va ser sino fins a 796, a través de Sakanoue no Tamuramaro, quan varen conseguir véncer-els finalment.[27] Sakanoue va rebre el títul de Seii Taishōgun (征夷大将軍? «Gran General Apaciguador dels Bàrbars»),[28] expressió que despuix s'utilisaria per a designar alíder dels samuráis.[29]
El sistema d'allistament de llauradors va terminar en 792, en reconéixer que la principal força militar venia dels cacics i els seus soldats i no dels llauradors, que no tenien un entrenament i disciplina adequats per als camps de batalla.[30] Esta mida es va reflectir en la proclamació d'un edicte que especificava que tots els kondei («hòmens forts») serien purament guerrers, no plebeus. Ademés devien pertànyer al mateix linaje dels terratinents locals. Estos últims deurien tindre al seu servici dos mossos de quadra.[31]
El samurái en l'era Heian
- Artícul principal → Era Heian.
Cap a 860, es poden apreciar la majoria de les característiques dels samuráis:[31] ginets a cavall destres en l'us de l'arc, ademés de l'ocupació d'espases de full curva.[31] Estos guerrers a cavall gojaven de la total confiança del «Tro del Crisantem» i s'encarregaven de la seguritat de les ciutats, aixina com de sofocar els tumults que succeïren.[31]
Durant el IX Japó va sofrir un greu decliu econòmic a conseqüència de plagas i diverses hambrunas. A principis d'el X es varen produir numerosos disturbis, desórdens i rebelions per la situació que es vivia. El govern va prendre la decisió de concedir amplis poders als governadors locals per a reclutar tropes i actuar contra les creixents rebelions conforme a lo que cregueren convenient,[32] lo que els va donar a dits governadors un enorme poder polític. És durant este periodo que es documenta per primera volta la paraula «samurái», «aquells que servixen», en un context merament militar.[32]
La primera gran prova d'estabilitat del sistema va tindre lloc en l'any 935 en un tumult protagonisat per Taira no Masakado, descendent del Príncip Takamochi, a qui l'autoritat imperial havia enviat a sofocar els disturbis en Kantō i que rebia el renom de «El Pacificador».[32] Al principi la cort Heian va considerar que l'incident protagonisat per Masakado era tan sol un incident local, fins que este va aplegar a autoproclamarse «nou emperador». Per lo anterior, es va enviar un eixèrcit provincial per a sofocar la seua rebelió, morint decapitat en 940.[32] A partir d'este moment i pel seu orige social, estos líders guerrers es comencen a definir com una aristocràcia local.[33]
Durant este periodo, els linajes de major importància política varen ser els Taira, els Fujiwara i els Minamoto. Minamoto no Yoriyoshi es va vore envolt en un conflicte important de l'época anomenat la Guerra Zenkunen o «guerra dels primers nou anys». Este conflicte va durar de 1051 a 1062, sent la primera guerra que es vivia en el país des dels enfrontaments contra els emishi.[34] L'incident es va originar quan Abe no Yoritoki, descendent dels emishi i membre del clan Abe, no va entregar a la Cort els imposts recaptats, per lo que Yoriyoshi va ser enviat a tractar en ell.[34] Yoriyoshi i Yoritoki havien aplegat ya a un acort pacífic, pero va esclatar un conflicte intern en el clan Abe i Yoritoki va ser assessinat. Per este motiu es declara la guerra entre Abe no Sadato, fill de Yoritoki, i els Minamoto.[34] Fins a 1062 Yoriyoshi no va poder véncer als Abe en la Batalla de Kuriyagawa, duent el cap del rebel fins a Kyoto en senyal de triumfo.[34] Minamoto no Yoshiie, fill de Yoriyoshi, va estar al costat del seu pare durant tot el conflicte, guanyant un gran prestigi per les seues proea militars. Açò li va valdre el renom de Hachimantarō o «el primer fill naixcut d'Hachiman, deu de la guerra».[34]
En l'any de 1083 esclataria novament un conflicte armat en el que els Minamoto es vorien envolts, ara en la Guerra Gosannen o «guerra dels últims tres anys», originada per diferències entre els líders dels antics clans aliats Minamoto i Kiyowara. Despuix d'una feroç lluita de tres anys en que la Cort es va negar a auxiliar als Minamoto, estos varen conseguir, no obstant, eixir finalment victoriosos. Quan Yoshiie va assistir a Kyoto en la finalitat de buscar una recompensa, la Cort es va negar i encara li va recriminar els imposts atrassats que devia, en lo que s'inicia un clar distanciament entre abdós. Mentrestant, els seus rivals, els Taira anaven millorant les relacions en ells pels seus ardits en l'oest del país.[35] La rivalitat entre els clans Minamoto i Taira va ser aumentant i fent-se cada volta més evident. En 1156 va tindre lloc un conflicte entre abdós clans, quan Minamoto no Yoshitomo es va unir a Taira no Kiyomori contra el seu pare Minamoto no Tameyoshi i el seu germà Tametomo, durant la Rebelió Hōgen. La batalla va ser molt breu i al final Tameyoshi va ser eixecutat i Tametomo va ser castigat en el desterro.[36]
En 1160 es va produir un nou enfrontament conegut com Rebelió Heiji, a on Yoshitomo es va enfrontar en Kiyomori. La victòria del clan Taira va ser tan decisiva que els membres del clan Minamoto varen fugir per a salvar-se. Els Taira els varen perseguir i Yoshitomo va ser capturat i eixecutat. Dels membres de la branca original de la família Minamoto, solament varen quedar alguns pocs, sent aniquilats casi per complet.[37] En 1167 Taira Kiyomori va rebre de l'emperador el títul de Daijō Daijin (Gran Ministre), el qual constituïa el ranc més alt que podia concedir l'emperador, per lo que es va convertir en el governant de facto del país.[37]
Guerres Genpei
- Artícul principal → Guerres Genpei.
Les Guerres Genpei varen ser una série de guerres civils protagonisades novament pels clans més influents de l'escena política del país: els Taira i Minamoto. Estes guerres varen tindre lloc entre 1180 i 1185.[38] En 1180, varen esclatar en el país dos rebelions independents i protagonisades per dos generacions distintes del clan Minamoto: en Kyoto pel veterà Minamoto no Yorimasa i en la Província d'Izu pel jove Minamoto no Yoritomo. Abdós tumults varen ser sofocades en relativa facilitat, per un costat obligant a Yoritomo a escapar a Kantō, mentres que Yorimasa va ser vençut en la Batalla d'Uji, en a on va cometre seppuku abans de ser capturat.[39]
Despuix de dos anys, durant els quals abdós bandos varen protagonisar escaramuzas menors, els Taira varen decidir enfrontar-se a Minamoto no Yoshinaka, primer de Yoritomo, en 1512-1514, Yoshinaka va véncer als Taira en la Batalla de Kurikara i enfiló el seu eixèrcit cap a on es trobava Yoritomo. Els eixèrcits de Yoshinaka i Yoritomo es varen trobar finalment en la Batalla d'Uji en 1184. Yoshinaka va perdre la batalla i va tractar de fugir, pero va ser alcançat en Awazu, a on va ser decapitat. En esta victòria, la branca principal dels Minamoto enfocaria els seus esforços en véncer als seus principals enemics: els Taira.[40] Yoshitsune va encapçalar l'eixèrcit del clan en nom del seu germà major Yoritomo, qui va permanéixer en Kamakura. Finalment, en la Batalla de Donen no Ura els Minamoto es varen alçar en la victòria. Yoritomo va considerar que el seu germà representava una amenaça i un rival, per lo que els seus hòmens varen perseguir a Yoshitsune fins que ho varen véncer durant la Batalla de Koromogawa en 1189, en a on este últim es va suïcidar.[41]
En 1192 Minamoto no Yoritomo es autoproclamó shōgun,[41] títul que fins a eixe llavors havia segut temporal. En açò es va instituir el shogunato com una figura permanent, el qual duraria prop de 700 anys fins a la Restauració Meiji. En la nova figura del shōgun, l'emperador es convertiria en un mer espectador de la situació política i econòmica del país,[42] mentres que els samuráis serien els governadors de facto.[41]
Shogunato Kamakura
- Artícul principal → Shogunato Kamakura.
Despuix de tan sol tres shogunes del clan Minamoto, el país va tornar a viure una guerra civil. el clan Hōjō havia usurpat la regència als Minamoto. Per este motiu, en 1219 l'Emperador Go-Toba, buscant restablir el poder imperial que gojaven abans de l'establiment del shogunato, va acusar als Hōjō de proscrits. Les tropes imperials es varen movilisar, donant lloc a la Guerra Jōkyū (1219 - 1221), la qual culminaria en la Tercera batalla d'Uji. Durant esta, les tropes imperials varen ser derrotades i l'Emperador Go-Toba exiliat.[43] En la derrota de Go-Toba es va confirmar el govern dels samuráis sobre el país.[43]
Invasions dels mongoles a Japó
- Artícul principal → Invasions dels mongoles a Japó.
En acabant de que Kublai Khan reclamara el títul d'Emperador de China, va decidir invadir Japó en el propòsit de sometre-ho al seu domini.[43] Esta seria la primera volta que els samuráis podrien medir-se en les forces d'enemics estrangers.[44] Per un atre costat, estos últims no sentien cap tipo d'interés en la forma tradicional japonesa de fer la guerra.[45]
La primera invasió va tindre lloc en 1274,[44] quan les tropes mongolas varen desembarcar en Hataka (actual Fukuoka). Els sorolls dels tambors, campanes i crits de guerra varen espantar als cavalls dels samuráis. Durant esta batalla les tropes japoneses es varen enfrontar a una tècnica molt distinta en l'ocupació de l'arc de la que estaven acostumats, ya que els mongoles disparaven a grans distàncies i al mateix temps generaven «núvols de fleches», a diferència dels dispars solitaris i a curta distància efectuats pels arqueros redactors. Una atra gran diferència entre abdós formes de combat era l'us de catapultas per part de l'eixèrcit mongol. Durant la nit d'eixe mateix dia, una forta tormenta infligió greus danys a la flota invasora, per lo que varen decidir retornar a Corea per a rearmar el seu eixèrcit.[46] Despuix de la retirada de l'eixèrcit enemic, els redactors varen prendre una série de mides preventives, com la construcció de murs en els punts vulnerables de la costa,[46] aixina com l'implementació d'una guàrdia.
-
.JPG)
1274 -
1274 -
1274 -
Samuráis incursionan en barcos mongoles durant l'invasió de 1281
.JPG)
El segon intent d'invasió va tindre lloc en 1281.[47] Els samuráis varen efectuar incursions als barcos enemics des de chicotetes basses que solament tenien capacitat per a transportar a dotze guerrers[48] en l'afany d'evitar el desembarc de tropes en les costes. Despuix d'una semana d'enfrontaments, un emissari imperial va ser enviat per a demanar a Amaterasu, la deesa del sol, que intercedira per ells.[47] Un tifó va arrasar la flota mongola, que es va afonar casi en la seua totalitat. Este fet va donar orige al mit d'el Kamikaze (神風 lit. «Vent Diví»?),[44] considerat com una senyal de que Japó era l'elegit pels deus i, per lo tant, estos s'encarregarien de la seua seguritat[49] i supervivència.[50] Els pocs sobreviviente varen decidir retirar-se i d'esta manera el país no tornaria a enfrontar-se a una invasió de grans proporcions fins a varis sigles despuix.[47]
Restauració Kenmu
- Artícul principal → Restauració Kenmu.
A principis d'el XIV, el clan Hōjō es va enfrontar a un nou intent de restauració imperial, ara baix la figura del Emperador Go-Daigo. Quan els Hōjō es varen enterar d'açò, varen enviar un eixèrcit des de Kamakura, pero l'emperador va fugir ans que aplegaren, duent-se les insígnies imperials en ell.[51] L'Emperador Go-Daigo va buscar refugi en Kasagi entre monges guerrers que li varen donar la benvinguda i es varen preparar per a un possible atac.[51]
Despuix d'intents de negociació per part dels Hōjō en l'Emperador Go-Daigo per a que abdicara i davant la negativa d'est, varen decidir pujar al tro a un atre membre de la família imperial. No obstant, degut a que Go-Daigo s'havia dut les insígnies imperials, no varen poder portar a terme la cerimònia.[51] És en este moment en que la figura de Kusunoki Masashige cobra importància i renom, no solament per les seues destrea militars, sino pel respal incondicional que va brindar a l'emperador. Este eixemple a la postre serviria de referència i model per als futurs samuráis.[52] Masashige va lluitar per l'Emperador Go-Daigo des d'un yamashiro (castell en la montanya). Encara que el seu eixèrcit no era molt numerós, l'orografia delloc li brindava una defensa extraordinària. El castell va caure finalment en 1331, per lo que Masashige va decidir fugir per a continuar despuix la lluita. L'emperador va ser capturat i dut fins al quarter general dels Hōjō ubicat en Kyoto i posteriorment seria exiliat a l'illes d'Oki. Els Hōjō varen intentar terminar en l'eixèrcit encapçalat per Masashige, qui va edificar un atre castell en Chihaya encara en millors defenses que l'anterior, per lo que els Hōjō es varen vore immovilisats. La férrea defensa de Masashige va motivar a Go-Daigo a retornar novament a l'escena en 1333.[53] En enterar-se els Hōjō de la seua tornada, varen manar en la seua persecució a un dels seus principals generals, Ashikaga Takauji. Ashikaga va pensar en eixe moment que seria més beneficiós per a ell i el seu clan aliar-se en el bando de l'emperador. Per esta raó, va decidir llançar l'atac del seu eixèrcit contra el quarter general dels Hōjō en Rokuhara.[53]
El colp rebut per la traïció d'Ashikaga va tindre greus conseqüències per als regentes, sent el seu eixèrcit mermat severament. El poder del clan Hōjō es va extinguir definitivament eixe mateix any de 1333,[54] quan un guerrer cridat Nitta Yoshisada es va unir als partidaris imperials i va incrementar les seues forces. Nitta i el seu eixèrcit es varen dirigir a Kamakura i varen véncer als Hōjō.[55]
Shogunato Ashikaga
- Artícul principal → Era Nanbokuchō.
Despuix d'haver ajudat a l'emperador a tornar al tro, Ashikaga Takauji esperava rebre una quantiosa recompensa pels seus servicis. No obstant, degut a que va considerar que lo oferit no era suficient, va decidir rebelar-se.[55] Els Ashikaga eren descendents del clan Minamoto, per lo que podien accedir al tro imperial. Per esta raó, l'emperador va decidir actuar ràpidament i va manar un eixèrcit contra Takauji, seguint-ho fins a Kyūshū. Takauji no va ser vençut i va retornar a l'escena en 1336. L'emperador va manar a Masashige a enfrontar les tropes rebels en Minatogawa (hui Kōbe), resultant en una decisiva victòria per a Takauji. Davant esta situació, Masashige va decidir cometre seppuku.[56] En este moment el shōgun va nomenar al seu propi emperador, per lo que durant els següents cinquanta anys existirien dos corts imperials: la Talle del Sur en Yoshino i la Talle del Nort en Kyoto.[56] Este conflicte es coneixeria com Nanbokuchō (南北朝? lliteralment, «Corts del Sur i del Nort»). No va ser sino fins a 1392 i gràcies a les habilitats diplomàtiques d'un dels majors governants de l'història de Japó, el shōgun Ashikaga Yoshimitsu, que abdós linajes es varen reconciliar. Yoshimitsu va anar ademés un gran impulsor de les arts. Açò es va vore reflectit en el Kinkaku-ji (金閣寺? Temple del Pabelló Dorat), el qual va ordenar construir durant el seu mandat.[56]
Periodo Sengoku
- Artícul principal → Periodo Sengoku.
Despuix d'un breu periodo de relativa estabilitat, es va crear un buit polític durant el shogunato d'Ashikaga Yoshimasa, net del célebre Ashikaga Yoshimitsu. Yoshimasa solia dedicar tot el seu temps a qüestions artístiques i culturals, per lo que va desatendre completament la situació econòmica i política del país. Per açò, terratinents oportunistes varen començar una lluita interna per poder i terres, prenent per a sí mateixos el títul de daimyō (大名? lit. «grans llinages»).[57] Este periodo de l'història de Japó, comprés entre 1467 i 1568, és conegut com periodo Sengoku (戦国時代, Sengoku jidai?) o «periodo d'estats en guerra». És precisament baix este clima d'inestabilitat i conflictes armats, que els samuráis tenen la seua major participació. Entre les figures més importants d'este periodo tenim a Takeda Shingen i Uesugi Kenshin, la llegendària rivalitat del qual ha servit d'inspiració en diverses obres lliteràries. Els eixèrcits de Shingen i Kenshin es varen enfrontar en les conegudes Batalles de Kawanakajima. Encara que algunes d'elles varen ser meres escaramuzas, la Quarta Batalla de Kawanakajima va tindre gran importància. En esta lluita interna desmesurada en l'afany d'obtindre més poder i terres, era solament qüestió de temps que algun poderós daimyō intentara aplegar fins a Kyoto per a buscar derrocar al shōgun, lo que va succeir en 1560. Imagawa Yoshimoto va marchar cap a la capital acompanyat d'un gran eixèrcit en la finalitat de derrocar allavors dirigent. No obstant, no contava en enfrontar-se en les tropes d'Oda Nobunaga, un daimyō secundari a qui superava en una proporció de dotze a un en el número de soldats. Yoshimoto, confiat del seu poder militar, solia celebrar la victòria inclús abans de terminar la batalla. Oda Nobunaga va conseguir atacar-ho desprevenido durant una de les seues famoses celebracions en la Batalla d'Okehazama. Quan Yoshitomo va eixir de la seua tenda per l'escàndal que hi havia, va ser sorprés i assessinat en eixe mateix lloc. Nobunaga va passar llavors d'un personage secundari a una figura prominent del periodo. En 1568 Nobunaga va marchar cap a Kyoto i va destituir al shōgun. Este fet va marcar l'inici de lo que es coneix com periodo Azuchi-Momoyama.
Periodo Azuchi-Momoyama
- Artícul principal → Periodo Azuchi-Momoyama.
Oda Nobunaga va ser famós per introduir i entrenar soldats ashigaru (足軽 peus llaugers?) en l'us d'arcabuces. Este fet canviaria radicalment la forma en que es feya la guerra en Japó.[58] La batalla més representativa és la Batalla de Nagashino, en la que les forces d'Oda varen véncer la llegendària i temuda cavalleria del clan Takeda per mig de l'us d'armes de fòc. A partir d'este moment la seua ocupació es va tornar típic en el camp de batalla[59] i va ser considerat com un factor vital per a obtindre la victòria.
- Nobunaga estava molt prop d'unificar el país, pero en 1582 va ser traïcionat per un dels seus principals generals, Akechi Mitsuhide, i obligat a cometre seppuku en el temple Honnō. Este succés és conegut com el «Incident d'Honnō-ji». Toyotomi Hideyoshi, un atre dels principals generals de Nobunaga, va venjar la mort del seu senyor vencent a Mitsuhide durant la Batalla de Yamasaki,[60] alçant-se en l'autoritat del fallit Nobunaga. Despuix de la Batalla de Shizugatake, Toyotomi va continuar en la tasca d'unificar el país. No obstant, pel seu orige humil, mai va poder ser nomenat en el títul de shōgun.[61]
Es definix la figura del samurái
És Hideyoshi qui definix finalment la figura del samurái,[62] ya que ordena i definix els llineaments per a l'adestrament, disciplina i especialisació dels soldats del país. Els soldats ashigaru varen ser capacitats tant en l'us de la naginata com del arcabuz. Un edicte proclamat en 1588, conegut com a «cacera d'espases», buscava separar formalment als soldats i samuráis dels llauradors, per lo que se'ls confisquen les seues armes. Un atre edicte de 1591 termina de separar i distinguir entre les classes socials dels samuráis i dels llauradors. A diferència del tipo de reclutament històric realisat en el passat, a on els llauradors prenien les armes per alguns periodos de l'any i el restant ho dedicaven a sus labores en el camp, s'emfatisa l'especialisació dels membres de l'eixèrcit.[63]
Invasions d'Hideyoshi a Corea
- Artícul principal → Invasions japoneses a Corea (1592 - 1598).
- Hideyoshi, ya com a figura principal del país, va convocar als principals daimyō a dos invasions a Corea. La primera invasió va començar en 1592 i tan sol vint dies despuix del desembarc de les tropes japoneses en les costes coreanes, ya havien pres Seül. Corea va solicitar respal a la dinastia Ming, els governadors de China, a lo que estos varen respondre enviant un numerós eixèrcit. Els samuráis es varen enfrontar llavors a condicions adverses i es varen trobar en una fera resistència tant de civils com d'irregulars, entre els que es trobaven monges guerrers budistes, llauradors i inclús dònes.[64] Despuix de diverses derrotes en terra i aigua, Hideyoshi decidix retirar a les seues tropes. No obstant el primer fracàs, Hideyoshi va convocar a una segona invasió en l'any de 1598. En esta campanya va trobar una major resistència que la primera ocasió. Hideyoshi va fallir mentres les tropes es trobaven en Corea. Estes, en enterar-se de la notícia, decidixen retornar de colp i repent a Japó, abandonant definitivament l'idea de conquistar aquella nació.[65]
Shogunato Tokugawa
- Artícul principal → Shogunato Tokugawa.
Abans de morir, Hideyoshi havia nomenat el «Consell dels Cinc Regentes» en la finalitat de que ells governaren a la seua mort i fins que el seu fill Hideyori tinguera l'edat suficient per a fer-se càrrec del país. Tokugawa Ieyasu havia servit primer baix les órdens d'Oda Nobunaga i despuix baix les órdens del mateix Hideyoshi. Ademés havia segut nomenat com un dels «cinc regentes». Este personage va començar a disputar el govern per a sí, lo que va culminar en la Batalla de Sekigahara. En este succés, Tokugawa i el seu «Eixèrcit de l'Est» varen eixir victoriosos. Tokugawa era descendent del clan Minamoto, per lo que va ser nomenat com shōgun en l'any 1603, per part del Emperador Go-Iōzei.
Sege d'Osaka
L'última amenaça real per al govern d'Ieyasu era la figura de Toyotomi Hideyori, qui ara era un jove daimyō que ocupava el Castell d'Osaka. Molts samuráis que s'oponien a Ieyasu es varen unir entorn a Hideyori alegant que ell era ellegítim governador del país. Ieyasu li va ordenar que abandonara el castell, per lo que va començar a reclutar simpatisants. Els Tokugawa, baix eliderage d'el Ōgosho (大御所 shōgun enclaustrado?) Ieyasu i del shōgun Hidetada varen dirigir un numerós eixèrcit al castell en lo que es coneix com «La Campanya d'Hivern d'Osaka». El sege va escomençar el 19 de novembre, quan Ieyasu guio tres mil hòmens a través del riu Kizu, destruint el fort que estava allí. Una semana despuix, va atacar el poble d'Imafuku en 1500 hòmens, contra una força de defensa de 600. En l'ajuda d'una esquadra equipada en arcabuces, les forces shogunals varen conseguir una atra victòria. Atres chicotets forts i pobles varen ser atacats abans que el sege al mateix castell d'Osaka començara el 4 de decembre. el Sanada-maru era un enclavament defés per Sanada Yukimura i 7000 hòmens, alineats en els Toyotomi. Els eixèrcits del shōgun varen ser repetidament repelits, i Sanada i els seus hòmens varen llançar un gran número d'atacs contra les llínees de sege, trencant-les tres voltes. Ieyasu llavors va recórrer a l'artilleria, duent 300 canons, junt en atres hòmens per a excavar baix les muralles. El 22 de giner, el sege d'hivern va terminar.[66] Toyotomi Hideyori va fer un cridat per a previndre una rebelió i va accedir a que es reblira el fos del castell i es derrocaren les muralles exteriors.[66]
En acabant de que Hideyori va començar a cavar de nou el fos del castell,[67] el castell va ser sitiat, en lo que es coneix com «Sitie d'Estiu d'Osaka». Finalment, despuix de la decisiva Batalla de Tennōji de 1615, el castell va caure baix l'eixèrcit dels Tokugawa i els defensors varen ser assessinats, incloent a Sanada Yukimura,[68] Hideyori, la seua mare Yodogimi i Kinimatsu, el fill d'Hideyori de tan sol huit anys.[69] L'esposa d'Hideyori, Senhime (neta d'Ieyasu), va ser tornada en la seua família fòra de perill.[70] En els Toyotomi finalment exterminats, ya no existien amenaces per a la dominació dels Tokugawa de Japó. Va ser precisament esta batalla l'última en la que Ieyasu participaria activament.
Mides contra els samuráis
Des del moment en que Ieyasu va establir el shogunato Tokugawa, va iniciar un procés per a llevar l'estatus social i llegal a la classe samurái.[71] De la mateixa manera, va establir la classe social dels soldats ashigaru com un ranc menor a la dels samuráis.[71] Durant este periodo la majoria dels samuráis varen perdre la possessió directa de les terres i se'ls varen plantejar dos opcions: deixar les armes i convertir-se en llauradors o traslladar-se a la ciutat principal del seu feu i convertir-se en sirvientes a sòu del daimyō. Solament alguns pocs samuráis varen permanéixer en les províncies exteriors del nort com a vassalls directes del shōgun. Estos samuráis varen ser coneguts com «els 5000 hatamoto».
En l'any de 1650, el shogunato va expedir una llei en la qual es prohibien els duels entre els samuráis.[72] En 1690 es va prohibir formalment la pràctica de les diferents arts marcials.[73] En esta época, la destrea i la formació en l'us de l'arc, la llança, l'espasa i el combat cos a cos varen sofrir un gran decliu.[73]
En les mides preses pel govern, molts samuráis es varen dedicar al camp i a fabricar artesania. Alguns es varen convertir en rōnin (浪人? lit. «home ona»), és dir, samurái sense senyor. Molts uns atres es varen embarcar en el tràfic, contrabando i robo de mercaderies en els ports i en alta mar,[74] lo que també va terminar en l'any de 1639[75] en l'edicte de «Fronteres Tancades». Per mig d'este edicte es buscava controlar i evitar l'influència dels estrangers, sobretot de misionero catòlics, considerats pel govern com «subversivos».[76]
Les queixes cap a la figura dels samuráis durant este periodo varen ser freqüents, tal i com evidencia la següent cita d'Ogyu Sorai (1666-1728):
En la seua força, reprimixen a la gent i creen el desorde en la societat [...] Simplement estudien històries de guerra i métodos de combat. Tal volta creen que el món del guerrer solament supon fer vanaglòria d'unes destrea professionals.
Una atra de les crítiques al caràcter samurái és la descrita per Murata Seifu (1746-1811):
La restauració Meiji
- Artícul principal → Bakufu.
AP
L'obertura comercial obligatòria que va sofrir Japó en acabant de que apareguera el Comodoro Perry en la baïa d'Edo en l'any 1853 trastocó la situació política del país. Diversos grups nacionalistes varen començar a pressionar al govern en l'afany de mantindre fòra de les fronteres als estrangers. L'eslògan Sonnō jōi (尊王攘夷? «Reverenciar a l'Emperador, Expulsar als Bàrbars») es va convertir en un moviment polític per a derrocar el shogunato Tokugawa baix el pretext de cobrar venjança per la «tibieza» en que havia respost davant la «amenaça estrangera». Per primera volta en molts sigles, l'emperador de Japó, baix la figura del Emperador Kōmei, va prendre un paper protagónico en la política nacional, unint-se a ell diversos grups de samuráis relegats de les esferes polítiques. La pressió dins del país va dur al shōgun a prendre la decisió de trencar les relacions en els estrangers. Açò va provocar que diversos comerciants provinents de països europeus anaren assessinats i conseqüentment es varen desencadenar una série d'hostilitats, com el bombardeig de Shimonoseki. La mort tant de l'emperador com del shōgun varen ser pràcticament simultànees. El successor del difunt shōgun Tokugawa Iemochi, Tokugawa Yoshinobu, va prendre possessió a mitan de 1866. Mentrestant, Mutsuhito, el segon fill de l'Emperador Kōmei, fallit en 1867, es va convertir en el nou Emperador Meiji. Yoshinobu va tractar en va de fer els ajusts necessaris per a evitar un clar enfrontament en les forces proimperialistas, que contaven en els clans de Chōel seu i Satsuma com a líders. No obstant, en aumentar la possibilitat d'un conflicte intern, va decidir renunciar en 1868.[77] En açò va terminar el bakufu o shogunato Tokugawa. Forces que pretenien restablir la figura del shōgun es varen alçar en armes, per lo que una guerra civil coneguda com Guerra Boshin va tindre lloc entre 1868 i 1869. Novament, tant samuráis i rōnin varen fer la seua aparició en un i un atre bando, fins que finalment les forces proimperialistas es varen alçar en la victòria. Ya en la guerra guanyada, l'Emperador Meiji va començar a modernisar el país. Es va obrir novament el comerç en l'exterior, es varen comprar armament, barcos i es va copiar l'organisació de l'eixèrcit de les potències europees. Es varen abolir els privilegis de la classe samurái, per lo que els nacionalistes, que en un principi havien recolzat la figura de l'emperador aixina com la filosofia del Sonnō jōi, es varen sentir traïcionats.
L'últim samurái
- Artícul principal → Rebelió Satsuma.
Els canvis tan abruptes i massius en la cultura japonesa, com en el cas de la vestimenta, els resultava als samuráis com una traïció del jōi, part del Sonnō jōi, que havia servit per a justificar l'expulsió del shogunato Tokugawa. Saigō Takamori, un dels líders més vells en el Govern Meiji, estava particularment preocupat per la creixent corrupció política. Despuix d'una série de diferències en el govern, va renunciar al seu càrrec i es va retirar al domini de Satsuma. Ahí va establir acadèmies a on tots els estudiants prenien un entrenament i instrucció en tàctiques de guerra. Les notícies sobre les acadèmies de Saigō varen ser rebudes en gran preocupació en Tòquio. El govern acabava de fer front a algunes chicotetes pero violents tumults de samuráis en Kyūshū, i el número de partidaris en que contava en la regió de Satsuma resultava alarmant. El 12 de febrer de 1877, Saigō es va reunir en els seus terratinents Kirino Toshiaki i Shinohara Kunimoto i va anunciar la seua intenció de marchar a Tòquio per a entrevistar-se en el govern. Les seues tropes varen començar a alvançar, i per al 14 de febrer l'alvançada va arribar a la prefectura de Kumamoto. El General Tani Tateki, comandant del Castell Kumamoto, contava en 3.800 soldats i 600 policies a la seua disposició. Ya que molts dels seus hòmens eren de Kyūshū i molts a la seua volta originaris de Kagoshima (poble natal de Saigō), va decidir no arriscar-se a desercions o traïcions i va permanéixer a la defensiva.
El 19 de febrer a les 13:15 hores es varen fer els primers dispars per part dels defensors del castell, al moment en que unitats de Satsuma intentaven forçar l'entrada al mateix.[78] El 22 de febrer, l'armada principal de Satsuma va arribar i va atacar el Castell Kumamoto en un moviment de pinces. La batalla va continuar fins a la nit i les forces imperials que havien eixit a la seua trobada es varen retirar. Encara en el triumfo, l'eixèrcit de Satsuma no va poder prendre el castell i es varen donar conte de que els conscriptos que integraven les forces imperials no eren tan ineficientes com havien supost en un principi. Despuix de dos dies d'infructuós atac, les forces de Satsuma varen cavar al voltant del castell i varen tractar de sitiar-ho. Durant el sege, molts dels exsamuráis de Kumamoto varen desertar cap al bando de Saigō, aumentant les seues forces al voltant dels 20 000 hòmens. Mentrestant, el 9 de març, Saigō, Kirino i Shinohara varen ser despullats dels seus càrrecs i títuls oficials des de Tòquio. No obstant, Saigō argumentava que no era un traïdor, sino que solament buscava llevar-li a l'emperador les mals influències de consellers equivocats i corruptes.
El principal contingent de l'Armada Imperial, baix les órdens del General Kuroda Kiyotaka i en l'assistència del General Yamakawa Hiroshi, va arribar a Kumamoto en auxili dels ocupants del castell el 12 d'abril. Açò va fer que les tropes de Satsuma, que ara estaven en completa desventaja numèrica, fugiren. Despuix d'una constant persecució, Saigō i les seues samuráis restants varen ser espentats de regrés a Kagoshima, a on es portaria a terme la batalla final: la Batalla de Shiroyama. Les tropes de l'Eixèrcit Imperial comandades pel general Yamagata Aritomo i els marines comandados per l'almirant Kawamura Sumiyoshi sobrepassaven les forces de Saigō xixanta a un. Les tropes imperials varen passar sèt dies construint i elaborant sistemes d'assuts, murs i obstàculs per a previndre que s'escaparen. Cinc barcos de guerra es varen unir al poder de l'artilleria de Yamagata i varen reduir les posicions dels rebels. En acabant de que Saigō va rebujar una carta solicitant la seua rendició, Yamagata va ordenar un atac frontal el 24 de setembre de 1877. Per a les 6 del matí, solament 40 rebels estaven encara en vida i Saigō estava ferit de mort. Els seus seguidors asseguren que un d'ells, Beppu Shinsuke[79] va actuar com kaishakunin i va ajudar a Saigō a cometre seppuku ans que poguera ser capturat.[80] Despuix de la mort de Saigō, Beppu i l'últim samurái en peu varen alçar les seues espases i es varen dirigir costera avall cap a les posicions imperials, fins que va caure l'últim d'ells pels dispars de les ametralladores Gatling. En estes morts, la rebelió Satsuma va aplegar al seu final.
- Saigō Takamori va ser etiquetat com a «héroe tràgic» per la gent el 22 de febrer de 1889 i l'Emperador Meiji va perdonar a Saigō post mórtem en 1891. Actualment és considerat per alguns historiadors com el verdader últim samurái.[81][82]
Estructura
Els vínculs familiars, aixina com la llealtat de vassalls cap al daimyō eren sumament forts, i eren estos factors els que regien sobre l'estructura d'un eixèrcit samurái.[83] Qualsevol que naixquera en una casa de guerrers era entrenat des de la seua chiquea en la finalitat de convertir-ho en un digne representant dels seus antepassats.[83] Per un atre costat, les aliances entre clans varen representar els vínculs més dèbils i a lo llarc de l'història es varen repetir episodis a on un clan va traïcionar al seu «aliat» al moment mateix de la batalla. Fins a mediats d'el XVI, l'organisació comuna d'un eixèrcit samurái va ser casi la mateixa:[84] al final de les campanyes, l'eixèrcit es dissolia i la gran majoria dels ashigaru i alguns samuráis retornaven a sus labores del camp. No va ser sino fins al periodo Sengoku que alguns daimyō en suficients recursos varen mantindre un eixèrcit estable i varen buscar un grau d'especialisació en l'eixèrcit, incloent l'infanteria. L'estructura jeràrquica depenia de factors com el naiximent, el vassallage vitalici i aspectes socials i militars.[84] En el vèrtiç de la piràmide estaven els daimyō i al seu costat els seus parents propencs i família; seguien els criats vitalicis de la família, els quals servien al seu senyor per molts anys; el següent escaló ho constituïen els vassalls, ya fora que s'hagueren unit al seu servici o anaren obligats despuix de la derrota dels seus antics senyors.[84] Els ashigaru del periodo Sengoku estaven en l'últim escaló i estaven dividits en tres seccions segons l'arma que manejaren, ya anaren arcabuces, llances o arcs.[85] Hi havia també ashigaru dedicats a servir als distints samuráis, uns atres eren portaestandartes i alguns atres estaven assignats a tambors.[85]
Reclutament
Durant gran part del periodo Sengoku, s'esperava que tot samurái estiguera llest per a presentar-se en el camp de batalla en les seues respectives armes, armadura i cavall al moment d'existir algun conflicte. Ademés es desijava que cada u proporcionara tropes al servici del seu senyor d'acort en la riquea del feu al que pertanygueren. D'esta manera el reclutament de les tropes necessàries recaïa en els samuráis. Estos últims duyen en si a atres samuráis o a jornaleros que deixaven les seues terres per a convertir-se en ashigaru.[86]
Quan calia reunir a l'eixèrcit, se'ls notificava la data i elloc en que es passaria revista. Cada ashigaru reunia les seues armes i armadura a l'espera de que sonara el horagai (trompeta de closca), el tambor o campanes, els quals indicarien l'hora de partir. En aplegar al punt acordat, el samurái els passava revista. Des d'eixe punt marcharien junts per a presentar-se en el castell i unir-se al restant de l'eixèrcit.[87]
Castell japonés
- Artícul principal → Castell japonés.
Un aspecte de vital importància a lo llarc de l'història dels samuráis varen ser els castells. Les primeres fortificacions en Japó eren difícilment lo que la gent associa en «castells», ya que eren elaborades casi exclusivament en fusta. Es recolzaven molt més en les defenses naturals i la topografia delloc (com a rius, estanys, etc.) que qualsevol element creat per l'home, i es preferia colocar-els en el cim de les montanyes.[88] Este tipo de construccions, conegudes com a kōgoishi i chiyashi, no es construïen pensant a llarc determini, per lo que els natius de l'archipèlec construïen estes fortificacions i eren abandonades posteriorment. Els habitants de Yamato varen començar a construir ciutats a l'inici d'el VII, expandint el complex del palau, rodejat als quatre costats per muralles i unes portes impressionants. Fortificacions de fusta es varen construir a lo llarc del país per a defendre el territori dels emishi, els ainu i atres grups. A diferència dels seus predecessors, estes construccions eren relativament més duradores i eren construïdes durant temps de pau. Cap a finals del periodo Heian el naiximent de la classe samurái va influir dràsticament en la construcció dels castells. Açò es va deure a que ya no solament es planejava la seua posició en l'idea de defendre el territori nacional d'atacs externs, sino a que des d'eixe moment, els distints clans varen tindre que cuidar-se uns d'uns atres. El començ de la forma i estil de lo que hui es consideren estereotips «clàssics» dels castells redactors varen sorgir en esta época. Els cridats jōkamachi (城下町? lit. «poble baix castell») també varen aparéixer, varen créixer i es varen desenrollar. A pesar dels alvanços sobre construcció, la majoria dels castells de l'época varen permanéixer en la mateixa forma de les fortificacions de fusta de sigles arrere, solament que més llarcs i una miqueta més complexos.[89] De la mateixa manera es va buscar ubicar-els en la part alta de les montanyes, per lo que este tipo de castells és conegut com yamashiro (山城? «castell de montanya»).[90] No va ser sino fins als últims 30 anys d'este periodo de guerra a on canvis dràstics es desenrollarien.
A diferència d'Europa, a on la difusió de l'us dels canons va terminar en l'era dels castells, en Japó, la
introducció de les armes de fòc, irònicament, va anar un alicient per a la seua millora i desenroll. el Castell Azuchi, la construcció del qual va finalisar en 1576[91] va ser el primer eixemple del nou tipo de castells. Estes noves edificacions eren construïdes més grans i situades sobre una gran base de pedra[91] coneguda com musha-gaeshi (武者返し?). Gràcies a estes bases els castells resistien de millor forma els terremots habituals de Japó.[92] També es varen dissenyar en un apany concèntric i ademés contaven en una torre alta central. Adicionalment, els castells es varen començar a construir en llocs plans en lloc de montanyes densament forestades. Va ser tal'importància d'estos nous castells, que tant el Castell Fushimi-Momoyama d'Hideyoshi, com el castell Azuchi de Nobunaga varen brindar el seu nom a este curt periodo —el periodo Azuchi-Momoyama—, durant el qual, este tipo de castells per a us militar va florir. Quan s'utilisaven armes de sege en Japó, eren més freqüentment vore trabucos o catapultas d'estil chinenc i eren utilisades casi exclusivament com a armes antipersonal. No existixen registres de que es fixara la meta de destruir les muralles, i de fet era vist com «més honorable» i més ventajós tàcticament que el defensor ixquera del castell a lliurar la batalla. Quan les batalles no es resolien d'esta forma, els esforços es resumien en evitar que el castell rebera recaptes.[93] Açò podia durar anys, lo que involucrava rodejar el castell en una força lo suficientment gran fins que s'obtinguera la rendició. Un eixemple d'açò va ser el sege que Nobunaga va fer al castell custodiat pels Ikko Ikki, una classe de monges guerrers que varen soportar res menys que onze anys el constant atac.[89]
El Castell Azuchi va ser destruït dèu anys despuix de la culminació de la seua construcció, pero va començar un nou periodo en la forma de construir castells. Entre els castells construïts en els anys subsecuentes estava el Castell Osaka d'Hideyoshi, terminat en 1583. Est va incorporar les noves característiques i filosofia de construcció del Castell Azuchi, encara que més gran, millor colocat i més resistent.
Algunes famílies poderoses no solament controlaven un castell, sino una série de castells, a on el principal era cridat honjō i els castells satèlit shijō. Encara que els shijō
generalment eren castells en tota l'extensió de la paraula, freqüentment eren construccions de fusta o terra. Usualment, fars de fòc, tambors taiko o closques marines eren utilisades per a establir comunicacions entre els castells a grans distàncies. el Castell Odawara de la família Hōjō i la seua ret de satèlits era un dels més poderosos eixemples del sistema honjō-shijō; els Hōjō controlaven tanta terra, que una jerarquia de sub-satèlits va tindre que ser creada. Els castells del periodo Edo es varen convertir en luxoses residències dels daimyō i les seues famílies. També varen servir per a protegir-els en contra de les insurgencia internes o alçament dels parracs. Per a contrarrestar el poder dels daimyō, el shogunato Tokugawa va decretar una série de regulacions llimitant el número de castells a un per han, en poques excepcions, en lo que es va detindre la seua construcció. A lo llarc de l'història molts castells serien destruïts, ya fora com a part de la Restauració Meiji o durant els bombardejos de la Segona Guerra Mundial. En realitat, molt pocs dels castells redactors actuals són els originals i predominen els castells reconstruïts en acer i formigó en temps moderns. Quan el shogunato Tokugawa va promulgar l'edicte de sankin kotai o «Presència Alterna», es va estipular que les dònes i fills de cada daimyō devien permanéixer en els yashiki (屋敷 casa solariega?).[94] Estes últimes estaven ubicades en les afores del Castell Edo, i la seua rodalia estava regida pel ranc de cada família; els de major ranc i confiança es trobaven més pròxims al castell.[94] Este sistema de yashiki pronte va ser adoptat pels propis daimyō en la seua respectiva província, baix el mateix sistema.[95]
Armadures i indumentària
Armadura
- Artícul principal → Armadura samurái.
Les primeres armadures, trobades per mig d'excavacions en els kofun, varen rebre nom de tankō (鍛鋼?).[96] Eren fabricades en ferro massiç, les planches de blindage se subjectaven unes a atres en correges de cuiro i estaven específicament dissenyades per a ser usades de peu. Per a protegir la part baixa del cos, els guerrers duyen una falda acampanada cridada kusazuri. Els muscles i gobanelles es cobrien en planches curves que aplegaven fins al colze.[97] Des d'eixos temps, la superfície de metal es cobria de laca laminar per a protegir-la del clima, tal i com se seguiria aplicant als models posteriors. La característica particular del caixco era que partix d'avant tenia forma de visera, ademés de dents de ferro en la part superior l'objecte de la qual era subjectar plomes de faisà.[97] Posteriorment es va dissenyar un tipo d'armadura laminar, la qual es coneix en el nom de keikō (携行?), de la qual a la seua volta es va desprendre l'estil yoroi (鎧?), que és l'armadura clàssica samurái.[98] Degut a que si l'armadura era feta completament de ferro tenia un pes considerable, solament s'ampraven peces d'eixe metal en les zones a on es requeria de més protecció i en el restant de l'armadura s'alternaven peces de ferro en cuiro. En promig, una yoroi tenia un pes aproximat de 30 quilograms i proporcionava una bona protecció.[99]
L'armadura que cobria el cos era anomenada do i constituïa la base d'esta indumentària defensiva. En els sigles es va marcar una tendència a reemplaçar la yoroi per una armadura anomenada do-maru. Esta última va sorgir com l'evolució de l'armadura dels soldats d'infanteria, molt més senzilla i resultant més cómoda a l'hora de la lluita sobre el terreny.[100] L'armadura desenrollada en el XVI és coneguda com tōsei gusoku (当世具足?) o «armadura moderna». La seua traça característica és que li varen ser afegides proteccions per a la cara, la cuixa i un sashimono, el qual era un chicotet estandart en l'esquena.[101]
Indumentària
En el camp de batalla
Baix de l'armadura o de la seua pròpia vestimenta, la roba interior que utilisaven els samuráis era coneguda com fundoshi (褌?), el qual era una espècie de taparrabos fet a pur de Lli textilli o cotó.[101] En el camp de batalla, els samuráis utilisaven uns calcetins coneguts com tabi, unes sandalias de tires cridades waraji o zori i, en algunes ocasions, un parell de geta (unes sabates semblades als sòcs).[102] La primera secció que es posaven eren les Suneate (脛当て?) o espinilleras,[103] ademés d'unes haidate o proteccions en les cuixes. Estes últimes es varen tornar famoses fins al periodo Sengoku,[103] quan els kusazuri (proteccions per al antemuslo) es varen reduir.[103] S'usaven ademés uns guants denominats yugake, junt en els kote (小手? mànegues), per a protegir braços i mans. Un uwaobi (上帯?) —o cinturó exterior— mantenia tot el conjunt de roba i armadura unit. Per a protegir el seu coll s'utilisava un nodowa. Ademés es colocava un hachimaki (鉢巻き?) al voltant del cap per a rebre el pes d'el kabuto (兜? caixco).[104]
Alguns samuráis varen acostumar utilisar algun tipo de caraces per a protegir el rostre, les quals eren conegudes com hoate. Estes podien ser completes o mija caraça que protegia fins a baix dels ulls, i podien o no incloure una peça per al nas.[104] Els samuráis d'alt ranc solien portar també un jinbaori (陣羽織? guardapolvos) que es colocava sobre l'armadura.[105] Estos no se solien usar en combat, pero sí dins del campament per a donar un toc ceremonial a la reunió, aixina com per a reflectir l'importància del personage que la portava.
Roba normal
L'evolució final de l'armadura va tindre lloc durant el periodo Edo quan varen cessar les guerres[106] per lo que les armadures es varen convertir llavors en luxosos regals i solament s'utilisaven en els castells. La vestimenta típica era el hakama i el kimono,[106] mentres que per a ocasions de major formalitat utilisaven una jaqueta sobre el hakama cridat kataginu, els quals combinats es coneixien com kamishimo.[107]
Davant situacions de suma importància, com per eixemple, en una entrevista en el shōgun, s'esperaria que un daimyō vestira un nagabakama, uns pantalons sumament llarcs que arrastraven pel sol.[107]
Armes
De full tallant
El nihontō, conegut més comunament en occident com katana, és l'arma més estretament relacionada en el samurái i inclús se li va aplegar a considerar durant el periodo Edo com «l'ànima del samurái». Un samurái mai abandonava la seua espasa, encara en temps de pau.[108] El millor regal que podia rebre un samurái de part de la seua daimyō era una espasa forjada per un célebre mestre. No obstant, cal resaltar que durant la major part de l'història japonesa, les principals armes varen ser l'arc i la llança. No va ser sino fins que varen terminar les guerres que l'espasa va adquirir la fama que té actualment.[108]
Les primeres espases utilisades per soldats yamato eren rectes, algunes en empuñadura en forma de bulbo i eren conegudes com a «espasa en cap de mall». Algunes atres, com les nomenades «espases coreanes», tenien empuñadura en forma d'argolla terminant en l'aspecte de la silueta d'algun animal. Estes armes medien 90 centímetros en promig.[108]
la tachi va ser la clàssica espasa samurái i penjava en el full cap a avall. Este tipo d'espasa tenia que ser empunyada en abdós mans, per lo que es tenia que deixar l'arc per a utilisar-la.[108] Més vesprada es va conseguir desenrollar la katana, la qual, junt en el wakizashi, eren conegudes com daishō (大小? lit. «gran i chicoteta»).[108] Quan un samurái portava la seua armadura completa, la katana penjava en el full cap a avall i el wakizashi era a voltes reemplaçat per un tantō, el qual va aplegar a ser considerat com una de les armes més importants en el camp de batalla.[109] Es dia que una bona espasa devia ser capaç de dos coses: tallar sèt cossos apilats un damunt de l'atre i estar lo suficientment esmolada com per a que en sumergir-la en l'aigua poguera tallar un nenúfar que surara en la superfície.[110]
La força impressionant de la katana es devia a la seua curvatura, que feya possible que el tall produït poguera inclús seccionar l'os de l'oponent. Ya que li la devia empunyar en abdós mans, el portador de l'espasa es tenia que colocar en àngul recte sobre l'enemic.[110] Els samuráis no utilisaven cap escut per a la seua protecció, ya que la katana era un arma defensiva i ofensiva al mateix temps. Per la seua gran resistència, podia colpejar l'arma de l'oponent per a desviar l'atac i acte seguit assestar un colp mortal.[110] Per totes estes característiques, no és exageració que molts historiadors afirmen que la katana és molt superior a les espases dissenyades per atres cultures.[110][111]
Un atre tipo d'espasa desenrollada va ser la nodachi, coneguda com a «espasa de campanya».[112] Esta contava en un full extra llarga i va aparéixer al començament d'el XVI. Existixen escassos registres de que esta arma fora usada efectivament en el camp de batalla, ya que, pel seu gran pes, el portador devia tindre una gran força física per a esgrimir-la de peu, més encara si es portava mentres es cavalcava. La majoria dels registres documenten que este tipo d'espases varen ser creades en la finalitat de servir com a ofrenes a santuaris i temples.[112]
La naginata (un tipo d'archa)[113] és l'arma més citada en les cròniques samurái. Constava d'un full curva montada sobre un mànec de fusta i el seu aspecte d'assemblava al de les alabardas chinenques. La naginata era un arma sumament versàtil, ya que en ella es podia colpejar, apunyalar o gavinetejar a l'enemic.[113] Els sōhei, una classe de monges guerrers, varen ser reconeguts pel grau d'especialisació que varen alcançar esgrimint-la. Una atra arma molt recurrent va ser la yari, una espècie de llança japonesa que va aparéixer com l'arma utilisada per les tropes d'infanteria durant el XV.[114] Un tipo de yari, coneguda com mochi yari, va passar també a formar part de l'atarassana dels samuráis.[114]
Proyectils
Durant la major part de l'història dels samuráis, l'arc japonés (cridat yumi) va ser la seua arma preferida i solament se solia recórrer a l'espasa en descendir del cavall i entaular combat cos a cos.[115] Els samuráis solien ser experts en el kyūba no michi «camí de l'arc i el cavall».[116] Els arcs utilisats en aquella época s'assemblen en gran mida als que s'utilisen actualment en el kyūdō. L'arc tenia que ser alçat a l'altura del cap del ginet per a poder disparar adequadament. La pràctica del cavall i l'arc varen donar lloc al yabusame, el qual és practicat fins als nostres dies. La tècnica de l'us de l'arc a cavall necessitava de molta pràctica, ya que solament es podia disparar pel costat esquerre del ginet i es contava en un àngul de dispar de 45.º Açò es complicava en major mida si el ginet portava una armadura.[117] Durant el periodo Sengoku el tir en arc es va combinar en l'us d'arcabuceros ashigaru. Durant 1510, els samuráis varen conéixer el canó de metal[118] i en eixe mateix any, Hōjō Ujimasa va comprar una pistola chinenca.[119] Per a 1548, durant la Batalla d'Uedahara, es va registrar l'us d'armes de fòc, en lo que d'una forma o una atra el seu us s'havia estés entre els distints clans. En 1543, comerciants portuguesos varen arribar a Japó buscant un intercanvi comercial. Entre els artículs que varen intercanviar varen estar els arcabuces europeus.[120][119] A partir de 1549, diversos artesans varen desenrollar la tècnica necessària per a reproduir estes armes[121] i varen començar a fabricar arcabuces redactors cridats Teppō (鉄砲? lit. «canó d'acer»).[119] Per a 1553 l'eixèrcit d'Oda Nobunaga ya contava en 500 arcabuceros, els quals donarien mostres de la seua efectivitat en les tàctiques adequades com a dispars circulares utilisats en la batalla de Nagashino. Encara que molts samuráis es varen opondre a la seua implementació degut a que en estes noves condicions qualsevol soldat estava en posició de matar d'un sol tir a un entrenat i destre mestre de les arts marcials (encara si fora un humil ashigaru), la seua implementació es va propagar per tot el país i es va tornar un element típic en els conflictes bèlics.[59]
cal destacar que l'us de grans canons no es va difondre ni va causar el mateix impacte emocional que es va viure en els resultats de les armes de fòc. Existixen diversos registres que mencionen l'us de chicotets canons que es varen obtindre de barcos europeus adaptats per al seu us en el camp de batalla. No obstant, degut a que les tàctiques de guerra no consistien en el derribe de fortalees, sino més be en el sege i la lluita a camp obert, no es varen desenrollar tècniques per a produir canons de grans dimensions.[119]
Tècniques de combat
,_A_back_view_of_Onikojima_Yatar%C3%B4_Kazutada_in_armor_holding_a_spear_and_a_severed_head.jpg)
Durant l'existència dels samuráis, varen regnar dos tipos oposts d'organisació. El primer tipo eren eixèrcits basats en reclutes: a l'inici, durant el periodo Nara, els eixèrcits samuráis es varen basar en eixèrcits de reclutes del tipo chinenc i cap al final en unitats d'infanteria compostes per ashigaru. El segon tipo d'organisació era el de samurái a cavall que lluitava individualment o en chicotets grups.[122]
A l'inici de la lluita es disparaven una série de fleches en cap de bulbo, les quals zumbaban en l'aire. L'objecte d'estos dispars era cridar als kami a que presenciaren les mostres de valentia que estaven a punt de desenrollar-se. Despuix d'un breu intercanvi de fleches entre un i un atre bando, es desenrollava una lluita anomenada ikkiuchi (一騎討ち?), a on grans rivals d'un i un atre costat s'enfrontaven.[122] En este tipo de duels influïen molt aspectes com el ranc, el nom, la posició dins de l'eixèrcit, etc. Despuix d'estos combats individuals, es donava pas als combats majors, generalment enviant tropes d'infanteria liderades per samuráis a cavall. Al començ de les batalles samurái, era tot un honor ser el primer en entrar en batalla. Açò va canviar en el periodo Sengoku en l'introducció de l'arcabuz.[123] Al començ de l'us de les armes de fòc, la metodologia del combat era la següent: a l'inici es feya un intercanvi de dispars d'arcabuz a una distància de 100 metros aproximadament; quan es trobava el moment oportú s'ordenava que alvançaren els lanceros ashigaru i finalment els samuráis atacarien, ya fòra a peu o a cavall.[123] El cap de l'eixèrcit solia estar assentat en una cadira de tijera dins d'una tenda semiabierta cridada maku, que exhibia el seu respectiu mon. Com a mostra del simbolisme tan fort que açò representava, una atra forma de cridar al shogunato instituït per Minamoto Yoritomo era el terme bakufu, que significava «govern des de la maku».[124]
En mig de la lluita, alguns samuráis decidien baixar del cavall i buscar tallar el cap d'un rival digne. Este acte era considerat tot un honor. Ademés, per mig del mateix guanyaven respecte entre la classe militar.[125] Despuix de la batalla, els samuráis d'alt ranc celebraven normalment la cerimònia del té, i el general victoriós passava revista als caps dels membres més importants de l'enemic que havien segut tallades.[126]
És important fer notar que la majoria de les batalles no es varen resoldre de la forma tan idealista abans exposta, sino que la majoria de les guerres es varen guanyar per mig d'atacs sorpreses, com a incursions nocturnes, incendis, etc. El reconegut samurái Minamoto no Tamemoto assegurava:
Cobro de caps
Tallar el cap d'un rival digne en el camp de batalla era motiu de gran orgull i reconeiximent. Existia tot un ritual per a embellir els caps tallats: primer eren llavades i pentinades[128] i una volta efectuat açò, s'ennegrien les dents aplicant una tenyida cridada ohaguro.[129] El motiu d'ennegrir les dents radicava que unes dents blanques era un signe de distinció, per lo que aplicar-els una tenyida per a enfosquir-els era una forma metafòrica de llevar-els una miqueta de la mateixa.[129] Finalment els caps eren disposts cuidadosadament sobre una taula per a la seua exposició.[128]
Durant les invasions d'Hideyoshi a Corea, era tal el número de caps tallats dels enemics que tenien que ser enviades a Japó, que per motius llogístics es va enviar solament el nas. Estes eren cobertes en sal i enviades en barrils de fusta. Estos barrils varen ser enterrats en un túmulo prop del «Gran Buda» d'Hideyoshi, a on permaneixen al dia d'hui baix el nom equivocat de Mimizuka o «túmulo d'orelles».[130]
Formacions militars
Durant el periodo Azuchi-Momoyama i gràcies a l'introducció d'armes de fòc, les tàctiques de combat varen canviar dràsticament. Les formacions militars adoptades tenien noms poètics, entre les quals destaquen:[131]
- Ganko (pardals en vol).- Era una formació molt flexible que permetia que les tropes s'adequaren depenent dels moviments de l'oponent. El comandant estava situat en la part atrassera, pero prop del centre per a evitar problemes en la comunicació.
- Hoshi (cap de flecha).- Era una formació agressiva en la que els samuráis aprofitaven les baixes ocasionades pels dispars dels ashigaru. Els elements de senyalisació estaven prop dels principals generals del comandant.
- Saku (passador).- Esta formació estava considerada com la millor defensa en contra de la formació Hoshi,[132] ya que dos rencs d'arcabuceros i dos d'arqueros estaven en posició per a rebre l'atac.
- Kakuyoku (ales de grulla).- Formació recurrent en la finalitat de rodejar a l'enemic. Els arqueros i arcabuceros minvaven les tropes enemigues abans de l'ataque cos a cos dels samuráis mentres que la segona companyia els rodejava.
- Koyaku (jou).- Deu el seu nom als jous utilisats en els boués. Era utilisada per a neutralisar l'atac «ales de grulla» i «cap de flecha» i la seua finalitat era que la vanguarda absorbira el primer atac i donar temps a que l'enemic revelara el seu següent moviment davant el quala segona companyia poguera reaccionar a temps.
- Gyōrin (escates de peix).- S'utilisava freqüentment per a fer front a eixèrcits molt més numerosos. La seua finalitat era atacar un sol sector per a trencar les files enemigues.
- Engetsu (mija lluna).- Formació utilisada quan l'eixèrcit encara no era vençut pero es necessitava realisar una retirada ordenada al castell. Mentres la retaguàrdia retrocedia, la vanguarda podia encara organisar-se d'acort a les circumstàncies.
Arts marcials
- Artícul principal → Arts marcials.
De cada chiquet que creixia dins d'una família samurái s'esperava que de major fora també un guerrer, per lo que gran part de la seua infància la dedicava a practicar distintes arts marcials. Un samurái complet devia ser destre per lo manco en l'us de l'espasa (kenjutsu), l'arc i la flecha (kyujutsu), la llança (sojutsu, yarijutsu), la alabarda (naginatajutsu) i posteriorment les armes de fòc. De la mateixa manera, se'ls instruïa en l'us d'estes armes mentres es montava a cavall. Ademés s'esperava que saberen nadar i bucejar.[133]
Durant l'época feudal de Japó, varen florir diversos tipos d'arts marcials, conegudes en japonés en el nom de bujutsu (武術?).[134] El terme jutsu pot traduir-se com a «método», «art» o «tècnica»[135] i el nom que posseïx cada una és indicatiu del modo o arma en el que s'eixecuten. Els métodos de combat que es varen desenrollar i varen perfeccionar són molt diversos, entre els quals destaquen:[134]
| En armes | Sense armes | ||
|---|---|---|---|
| aiki jujutsu | |||
| kyūjutsu | tessenjutsu | kusarijutsu | chikarakurabe |
| kyūdō | kusariganayutsu | chogusoku | |
| shagei | bōjutsu | manrikikusari | genkotsu |
| jōdō | chigirigijutsu | gusoku | |
| sōjutsu | kanabo/ tetsubo jutsu | gegikanjutsu | hakushi |
| sojutsu/ | jūjutsu | ||
| naginatajutsu | juttejutsu | kyusho Jitsu | |
| sodegaramijutsu | toiri-no-jutsu | kenpō o karate | |
| sasumatajutsu | kiaijutsu | ||
| chikairi-no-jutsu | kogusoku | ||
| tōjutsu | koshi-no-mawari | ||
| kenjutsu | yubijutsu | kumiuchi | |
| koppō | roikomiuchi | ||
| iaijutsu | fukihari | shikaku | |
| iaidō | suihokojutsu | ||
| tantōjutsu | shubaku | ||
| sumai | |||
| bajutsu | sum | ||
| jobajutsu | taidō | ||
| suibajutsu | taidōjutsu | ||
| torite | |||
| suiejutsu | wajutsu | ||
| oyogijutsu | yawara | ||
| katchu gozen oyogi | |||
Hui dia les arts marcials es classifiquen en Koryū budō o arts marcials clàssiques, anteriors al sigle XIX, i a la modernisació del Japó. I les arts marcials tradicionals modernes o Gendai Budō.
Filosofia i cultura
Bushidō
Durant llarcs periodos d'inestabilitat, els samuráis es varen enfrontar dia a dia en els horrors de la guerra i en la possibilitat de la seua pròpia mort, per lo que molt segurament tots eren conscients d'eixe risc.[136] Els preceptes clàssics d'el bushidō (武士道 lit. «Camí del guerrer»[42]?) varen aparéixer per primera volta compilados en un breviario conegut com Hagakure a principis del sigle XVIII.[137] En ell apareixien alguns consells pràctics aplicables al comportament samurái i el tema de la mort té una importància central en l'obra.[138]
La principal diferència entre el bushidō i la cavalleria europea està en que, en el primer hi ha una total absència d'amor cortés.[139] Quan les dònes fan aparició en les heròiques històries samurái, sol ser com una resposta d'autoinmolación, com quan se suïcidaven degut a que el castell en el que es trobaven caïa en mans enemigues.[139]
El major dogma del bushidō radicava en l'aspecte de reforçar l'idea que tenien els samuráis de sí mateixos com a membres d'una èlit superior al restant de la societat. Solien referir-se als ashigaru com «els seus inferiors»[140] i als estrangers com a «bàrbars».[141] El bushidō ademés, encorajava als dirigents —inclús als del país— a participar en els conflictes armats. Se suponia que tot comandant deuria permanéixer en un taburete de tijeras en la retaguàrdia durant tota la batalla i inclús molts participaven activament en les lluites.[142] Són escassos els personages que no varen estar presents en el seu eixèrcit en batalla, com en el cas d'Hideyoshi, quan va enviar les seues tropes en la finalitat d'invadir Corea.[142]
Zen
el budisme va ser dut a Japó des de China durant el VI i des d'eixe moment es va expandir per tot l'archipèlec. Durant l'época dels samuráis existien diverses variants o sectes d'esta mateixa filosofia, encara que la majoria dels guerrers varen optar pel budisme de tipo Zen.[143] El Zen ensenya als seus seguidors a buscar l'allumenament i salvació a través de la meditació, la qual es conseguia en molta disciplina. Ya que l'objectiu final d'esta filosofia és buscar l'harmonia espiritual, la qual du a un «fluir entre la vida i la mort», molts guerrers es varen sentir identificats i atrets cap a ella.[143]
Seppuku
- Artícul principal → Seppuku.
Un aspecte al que es donava molta importància era l'anhel de morir pel seu senyor o per la seua causa. Açò es vea resumit en la pràctica del seppuku, un suïcidi ritual que era vist en la societat japonesa de l'época en gran respecte i admiració.[139] Un eixemple clar és el cas del famós samurái Torii Mototada, qui, a pesar de vore's en condicions adverses enfrontant a un enemic sumament superior, va conseguir guanyar el temps suficient per a que el seu senyor Tokugawa Ieyasu fugira i poguera armar un eixèrcit de grans proporcions i guanyar finalment en la Batalla de Sekigahara. Despuix de resistir el sege del Castell Fushimi per catorze dies, va cometre seppuku per a evitar la vergonya de la derrota.[140] La pràctica del seppuku també s'estenia en el cas de que es buscara reparar algun error comés, com un modo de protesta o com una manera de seguir al seu propi senyor a la mort.[140]
Benefactors de l'art
- Artícul principal → Nō.
Un aspecte dels samuráis casi desconegut en l'actualitat són les aportacions a l'art que varen realisar alguns daimyō durant l'història de Japó. Moltes d'estes famílies tenien una excelent formació en lliteratura i estètica de la mateixa manera que dominaven tàctiques de guerra. Alguns personages que destaquen pels seus aportes cap a l'art són Oda Nobunaga i Toyotomi Hideyoshi, els quals varen començar l'unificació del país durant el periodo Azuchi-Momoyama per mig de sanguinoses guerres. Els samurái a sovint escoltaven i prenien part en l'eixecució d'activitats musicals com a part de les seues pràctiques diàries per a enriquir les seues vides i coneiximent.
- Hideyoshi va ser el personage pel quala cerimònia del té es va convertir en un art. La gran ironia és que els recipients per a esta cerimònia eren duts des de Corea, país que Hideyoshi va invadir en dos ocasions. Hideyoshi va contractar a dos germans els qui, baix la supervisió del famós mestre del té Sen no Rikyū, varen crear l'estil raku de recipients.[144] Un atre daimyō que va aprofitar els alfareros coreans va ser el del clan Shimazu de Satsuma, el qual va fer famosa a la regió.[144] Un atre eixemple són les aportacions que va fer Oda Nobunaga a el nō (能?), al com solia recórrer freqüentment.[145]
Gastronomia
- Artícul principal → Gastronomia japonesa.
L'arròs ha segut des de temps remots la base d'alimentació de la societat japonesa. Açò es va fer extensiu també als samuráis, sobretot despuix de mitan d'el XV, quan l'arròs va formar part de la seua dieta regular.[146] L'arròs era cuit de distintes formes, ya fòra en una cacerola mesclat en yasai (verdures) i nori (algues), solament al vapor o en forma de onigiri (boles d'arròs). Se solien preparar també mochi (pastellos d'arròs) en farina d'arròs o una mescla d'arròs i farina de blat.[146] Durant molt temps va ser un problema cuinar l'arròs en mig de les campanyes, pero Tokugawa Ieyasu va idear un método per a això: va proveir caixcos de ferro als seus membres d'infanteria i dins d'ells es coïa l'arròs.[147]
Ademés de l'arròs es trobava el tempura, platillo derivat de la cuina portuguesa i el nom de la qual deriva de «temporal» o «temps»,[148] i els sashimi tal i com ho coneixem hui en dia.[147] Durant els convits de despedida els guerrers compartien kachi-guri (castanyes seques), konbu (alga marina) i sake. Estos aliments es disponien en tres bols simbolisant el cel, l'home i la terra.[147] Este ritual canviava considerablement respecte al realisat pels pirates de la mar, els quals acostumaven menjar polp degut a que estos poden defendre's en huit direccions al mateix temps.[147]
Pederàstia
- Artícul principal → Wakashudō.
Els samuráis practicaven un tipo de pederàstia similar al grec cridat wakashudō (若衆道? «el camí de la joventut»), o simplement shudō. En este sistema, el nenja, la part activa i protectora de la parella, era el de major edat, i el chigo o wakashu, la part passiva, l'aprenent, era el més jove; la seua relació es basava en les obligacions i la llealtat mútues.[149][150]
El wakashudō era considerat per alguns moralistes com a necessari per a conseguir «gentilea en el discurs» i «refinament del comportament educat»,[152] ademés de que s'esperava que l'amant més jove donara la seua vida per l'atre.[151] Existixen innumerables eixemples tant en la vida real com en la lliteratura d'este tipo de relació, que no impedia a cap dels dos components tindre relacions sexuals en dònes. Per eixemple, es creu que més de la mitat dels shogunes entre 1338 i 1837 tenien este tipo d'amants.[152] Existixen ademés una gran cantitat relats sobre el tema, com el titulat «Tràgic amor de dos enemics» de Contes de l'esperit del samurái (1688) d'Ihara Saikaku, sobre dos samuráis l'amor del qual entra en conflicte en els seus deures.[151]
Samuráis famosos
Estos són alguns dels samuráis més representatius i famosos de l'història:
| Samuráis famosos | ||
|---|---|---|
| Minamoto Yoshiie | 1039 - 4 d'agost de 1106 | Membre del clan Minamoto, per les seues proea va rebre el títul de Hachimantarō (fill d'Hachiman).[153] |
| Minamoto Yoshitsune | 1159 - 15 de juny de 1189 | General del clan Minamoto, va ajudar al seu germà Yoritomo a establir el primer shogunato. |
| Kusunoki Masashige | 1294 - 1336 | Va lluitar al costat del Emperador Go-Daigo en contra del shogunato Kamakura. La seua llealtat va servir de referència i model per als futurs samuráis.[52] |
| Sanada Yukimura | 1567 - 3 de juny de 1615 | Va rebre varis títuls com el de «Héroe que solament apareix una volta cada cent anys», «Dimoni carmesí de la guerra» o «El guerrer número un en Japó» per les seues habilitats marcials. |
| Uesugi Kenshin | 8 de febrer de 1530 - 19 d'abril de 1578 | Daimyō que va governar la Província d'Echigo i rivallegendari de Takeda Shingen. Tenia el renom de «el dragó d'Echigo».[154] |
| Yamamoto Tsunetomo | 1659 - 1719 | redactor del Hagakure. |
| Takeda Shingen | 1 de decembre de 1521 - 13 de maig de 1573 | Poderós daimyō gobernant de la Província de Kai i rivallegendari d'Uesugi Kenshin. Tenia el renom de «el tigre de Kai».[154] |
| Dona't Masamune | 5 de setembre de 1567 - 27 de juny de 1636 | El seu galeón «Juan Bautista» va ser el primer barco japonés en fer un viage al voltant del món. Era conegut com «Dragó d'un sol ull».[155] |
| Oda Nobunaga | 23 de juny de 1534 - 21 de juny de 1582 | Despuix de la Batalla d'Okehazama es va convertir en la figura més important del país. És considerat com el primer dels «grans unificadores». Va ser traïcionat per un dels seus principals generals i obligat a cometre seppuku durant el «Incident d'Honnō-ji». |
| Toyotomi Hideyoshi | 2 de febrer de 1536 - 18 de setembre de 1598 | Va ser el segon dels «grans unificadores» de Japó a la mort d'Oda Nobunaga. Va convocar a dos invasions a Corea. |
| Tokugawa Ieyasu | 31 de giner de 1543 - 1 de juny de 1616 | Va ser l'últim dels «grans unificadores» i fundador del shogunato Tokugawa. |
| Akechi Mitsuhide | 1528 - 2 de juliol de 1582 | Va ser un dels principals generals d'Oda Nobunaga. És famós degut a que va traïcionar al seu senyor durant el «Incident d'Honnō-ji». |
| Miyamoto Musashi | ¿1584? - 19 de maig de 1645 | Es diu que va participar en més de 60 combats i mai va perdre un solament. Es va convertir en un rōnin i va establir el sistema Niten Ichi Ryu, ademés va escriure «Ellibre dels cinc anells». |
| Fonda Tadakatsu | 1548 - 3 de decembre de 1610 | Daimyō baix les órdens de Tokuwaga Ieyasu. Era reconegut per les seues proea militars i inclús Oda Nobunaga ho cridava el «samurái entre samuráis», Toyotomi Hideyoshi assegurava que els millors samuráis eren «Fonda Tadakatsu en l'est i Tachibana Muneshige en l'oest», Takeda Shingen afirmava que Tadakatsu era «un lux per a Tokugawa Ieyasu». |
| Torii Mototada | 1539 - 8 de setembre de 1600 | Samurái al servici de Tokugawa Ieyasu. Gràcies a que va poder resistir el Sege de Fushimi per dèu dies el seu senyor va poder escapar i guanyar finalment la Batalla de Sekigahara. |
| Ishida Mitsunari | 1560 - 6 de novembre de 1600 | Comandó el «Eixèrcit de l'Oest» durant la Batalla de Sekigahara en respal a Toyotomi Hideyori, fill d'Hideyoshi, a qui considerava l'hereu llegítim al govern. Va perdre la batalla i va morir decapitat. |
| Saigō Takamori | 23 de giner de 1828 - 24 de setembre de 1877 | Samurái i polític japonés durant la Restauració Meiji. Es va alçar en armes des de la província de Satsuma i el seu eixèrcit va ser aniquilat per l'Armada Imperial Japonesa. És considerat per molts historiadors com «l'últim samurái». |
Atres grups de samuráis famosos varen ser:
Dònes guerreres
Durant els primers sigles d'història de Japó, va ser evident la forta càrrega matriarcal que tenia la societat.[156] Una mostra d'això és el paper i l'émfasis conferit a Amaterasu dins del mit de la creació entre tots els kami. Entre les primeres cròniques japoneses, és recurrent escoltar sobre regnes dirigint l'eixèrcit contra fortificacions enemigues a lo llarc de Yamato o de l'estret de Corea. D'açò també va quedar constància en documents chinencs, a on un enviat assegurava que una dòna, Himiko no Yamatai, era considerada com la màxima autoritat gobernant del país.[157] A partir del periodo Heian les dònes varen deixar de participar directa i activament en els camps de batalla.[156] No obstant, seguien practicant arts marcials i tècniques d'autodefensa.[158] El naginata era la seua arma preferida pel seu llarc alcanç i versatilitat,[158] junt en el yari. Estes armes solien estar penjades en les portes de les llars militars per a en el cas de que algun intrús es presentara.[159] Una atra arma en el maneig de la qual eren especialistes era un punyal curt cridat kaiken, el qual era útil en combats a curta distància. El kaiken servia també com l'arma en que les dònes cometien el suïcidi ritual conegut com jigai. Este últim es diferenciava del seppuku masculí en que, en lloc de tallar-se la pancha, el tall s'efectuava en la gola.[159]
Dins de les dònes guerreres més famoses destaca Tomoe Gozen. D'ella es diu que, despuix de matar a varis enemics en un sol combat, elíder de les forces enemigues, Uchida Iyeyoshi, va intentar capturar-la ell mateixa. Durant la escaramuza, Uchida va intentar tirar-li d'una mànega per a baixar-la del cavall. Açò va enfurir tant a Tomoe, que va girar sobre el seu adversari i li va tallar el cap, trofeu que més vesprada va presentar al seu espós.[160] Es diu que, en una atra batalla, despuix de vàries hores de combat, ella era un dels últims sèt guerrers de peu.[160] Segons la llegenda, la seua última acció va ser quan, en enterar-se de que el seu espós[161] Minamoto no Yoshinaka estava a punt de ser derrotat, va decidir adinsar-se en el camp de batalla en l'objecte de brindar-li temps suficient per a que poguera morir honrosamente cometent seppuku.[162] En l'afany de conseguir el seu comés, va cavalcar fins a a on es trobava el més destre dels guerrers enemics i ho va reptar, intentant atraure l'atenció del restant dels combatents. Es diu que efectivament va conseguir véncer i decapitar al seu rival, no obstant, quan va aplegar alloc a on es trobava el seu espós, est havia mort per l'impacte d'una flecha. Açò la desalentó tant, que va baixar la guàrdia i va morir a mans de varis guerrers en eixe mateix lloc.[162]
Samurái occidental
Tot sembla indicar que el navegant i explorador William Adams (24 de setembre de 1564 - 16 de maig de 1620) va ser el primer anglés en arribar a Japó,[163] ademés de ser el primer estranger en rebre el títul de samurái. William Adams, conegut en japonés com Anjin-sama (anjin, «pilot»; sama, títul honorífic superlatiu de sant)[164] i Miura Anjin (三浦按針 el pilot de Miura?)[163] va ser un navegant anglés qui, despuix de naufragar en l'oceà en el barco neerlandés Liefde, va arribar a costes japoneses en l'any 1600. Poc despuix es va entrevistar directament en Tokugawa Ieyasu i va ser interrogat per vàries semanes.[165] Gràcies a que Adams parlava una miqueta de portugués, Ieyasu va poder entaular comunicació en ell a través dels seus intérprets, els qui en aquella época mantenien contacte freqüent en comerciants espanyols i portuguesos. William li va parlar de la «reforma protestant» i les conseqüents guerres en Europa entre països protestants i catòlics, entre atres novetats per a ell. Adams va causar tan bona impressió en el shōgun (a pesar de les intrigues dels misionero jesuïtes, els qui dien que els anglesos eren els «bandits i lladres de totes les nacions»,[166] per lo que demanaven que tots els tripulants anaren crucificados com a «enemics de Japó»),[167] que Ieyasu va permetre que els tripulants del Liefde retornaren a les seues llars, no obstant a ell ho va mantindre com a conseller personal en assunts de comerç internacional, ademés de que ho va nomenar samurái i hatamoto[168] i li va proporcionar un feu valuado en 250 koku[163] en 80 grangers.[165]
Va ser finalment William Adams qui construiria els primers barcos de tipo occidental en Japó. Estes naus realisarien viages fins a Mèxic, Manila i Espanya.[163] Williams va fallir el 16 de maig de 1620 en Hirado i mai va tornar al seu país natal.[163]
L'història de William Adams, es troba relatada en la novela Shogun: senyor de samuráis de l'escritor James Clavell, i mateixa de la qual es va filmar una miniserie en l'any de 1980, protagonisada per l'actor nortamericà Richard Chamberlain com el pilot anglés John Blackthorne i actor japonés Toshirō Mifune, representat el paper del senyor Toranaga.
Samuráis en la cultura popular
Cine
- Artícul principal → Cine de samuráis.
Des de que el cine es va popularisar, un tema recurrent en Japó va ser el dels samuráis. Si be en els seus començos el tema s'abordava d'una forma més dramàtica, despuix de la Segona Guerra Mundial es varen transformar en películes d'acció en personages més obscurs i violents, a on els directors es varen enfocar en presentar guerrers cicatrisats sicològica o físicament.[169] Akira Kurosawa, un dels directors redactors més famosos, va estilisar i va exagerar la mort i la violència en les películes «èpiques samurái». Els samuráis que representava en les seues obres eren figures solitàries, més preocupats en ocultar les seues habilitats que fer vanaglòria d'elles.[169]
En Japó, el terme chanbara (チャンバラ?) és utilisat per a este gènero de películes.[170] Esta classe de películes és ambientada regularment durant el periodo Edo. El chanbara és ademés un subgénero del jidaigeki o «periodo drama»,[170] el qual consistix en ambientar una película en un periodo històric, no necessàriament en un àmbit samurái o de lluita d'espases. En l'actualitat el tema dels samuráis s'ha globalisat i un dels màxims exponents d'este tipo de películes són les del mateix Akira Kurosawa, les quals han segut reconegudes a nivell internacional. Una de les seues grans películes, Els sèt samuráis ha sofrit diverses adaptacions, entre la que destaca la película Els sèt magnífics, un «western» de John Sturges de 1960. Una atra de les películes de Kurosawa, La fortalea amagada, va servir com a inspiració per a part de la trama de Star Wars de George Lucas aixina com dels personages d'Obi-Wan Kenobi, el mestre Yoda, C-3PO i R2-D2.[171]
Un atre eixemple ho proporciona la película L'últim samurái, protagonisada per Tom Cruise, la qual està inspirada tant en la Rebelió Satsuma de Saigō Takamori i l'història de Jules Brunet, un capità francés que va barallar al costat d'Enomoto Takeaki durant la Guerra Boshin. Per últim, en l'any 2013 es va estrenar la película 47 Ronin, que fa alusió (encara que en parts de fantasia) a la llegenda dels 47 rōnin.
Mànega i anime
Les històries de samuráis han segut abordades en profusió en l'historieta del seu país, cridat mànega. Allí, despuix de les Segona Guerra Mundial, la propaganda és substituïda per l'entreteniment (Akado Suzunosuke d'Eiichi Fukui, 1954; Tenpei Tenma de Taku Horie, 1957), encara que els grans mestres d'este tipo de relats varen ser Sanpei Shirato, autor de Ninja Bugeicho (1959), Sasuke (1961) i Kamui (1964) i Kazuo Koike/Goseki Kojima, autors de Ellop solitari i el seu cadell (1970).[172] En atres tradicions hi ha també obres importants protagonisades per samuráis com, per eixemple, Ronin (1983) del nortamericana Frank Miller o Kogaratsu (1985) dels belgues Bosse/Michetz.[172]
A lo llarc de l'història del mànega i l'anime, s'han creat numeroses séries que prenen els samuráis com a protagoniste com Rurouni Kenshin, Samurai Champloo, Afro Samurai, Samurai 7, Shiguiri, Yoroiden Samurai Troopers, Gintama, Sengoku Basara, Brave 10 i un llarc etcétera
En la série de mànega Lupin III, un dels companyers de Lupin és el Samurai Goemon Ishikawa XIII. Un Samurai proscrit de la tretzena generació de descendents dellegendari forajido japonés Ishikawa Goemon. En l'animació occidental, la série animada nortamericana Samurai Jack va cobrar gran popularitat
Fòra de l'animació, els elements del guerrer samurái varen ser adaptats en la série live-action de tokusatsu Samurai Sentai Shinkenger i la seua adaptació americana Power Rangers Samurái. Des del 3 de novembre de 2023 Netflix emet Samurái d'ulls blaus, la qual és una série de televisió d'animació per a adults creada i escrita per Michael Green i Amber Noizumi.
Videojocs
De la mateixa manera que en l'anime i mànega, els samuráis han servit d'inspiració per al desenroll de varis videojocs i sagues com Samurai Showdown, Warriors Orochi, Dinasty Warriors, Nioh, For Honor, Total War: Shogun, Onimusha, Bushido Blade, Genji: Dawn of Samurai, etc
En el videojoc Age of Empires II: The Age of Kings, el samurái és l'unitat única de la civilisació japonesa. En el videojoc Age of Empires III: The Asian Dynasties, apareix la civilisació japonesa en la majoria d'unitats i una campanya japonesa de Tokugawa Ieyasu
En el videojoc Ghost of Tsushima es descriuen els hàbits i designis propis del còdic de la justícia i honor del bushido. El títul recrea fermament una ambientació recolzada en la cinematografia pròpia del cine de samuráis i les cintes del director Akira Kurosawa per a retratar l'invasió mongola a l'illa de Tsushima. El protagoniste de l'història Jin Sakai, un samurái apadrinat per un daimio del clan Shimura, que ademés és el seu propi tio; s'enfronta i posa en dubte este còdic ètic per a véncer als enemics invasores. El conflicte entre tio i nebot per amprar métodos més propis dels shinobi que dels samuráis, és el motor que engloba l'història del videojoc. Va gojar de bo acolliment entre la crítica i el públic i va ser alabat per molts mijos del sector en Japó.
Vore també
- Ninja
- Història de Japó
- Pechin
- Periodo Sengoku
- Restauració Meiji
- Rōnin
- Categoria:Clans redactors
- Ji-Samurái
- Café El Japonés (per descendents de samuráis)
Arts marcials tradicionals modernes o Gendai Budō, derivades i influenciades per la cultura samurái:
Referències
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ «Regles d'ortografia». Consultat el 11 de març de 2012.
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Turnbull, 1996, p. 8.
- ↑ Abel G. M.. «¿Quànt saps sobre els samuráis?». National Geographic. Consultat el 2024-12-29.
- ↑ 6,0 6,1 Turnbull, 1996, p. 16.
- ↑ Gaskin y Hawkins, 2005, p. 44.
- ↑ Izuka & Sinclaire, 2001:10.
- ↑ Turnbull, 1996, p. 17.
- ↑ Torres Graell, 1998, p. 72.
- ↑ Izuka & Sinclaire, 2001:12.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 Turnbull, 2006a, p. 6.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 14.
- ↑ 14,0 14,1 Turnbull, 2006a, p. 15.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 17.
- ↑ 16,0 16,1 Turnbull, 2006a, p. 18.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 19.
- ↑ Turnbull, 2006a, pp. 6-7.
- ↑ 19,0 19,1 Gardini, 1996, p. 58.
- ↑ Gardini, 1996, p. 56.
- ↑ Hackin, 1994, p. 392.
- ↑ Turnbull,.
- ↑ 23,0 23,1 23,2 Turnbull, 2006a, p. 7.
- ↑ «Mitologia japonesa: Génesis del món i aparició dels primers deus». Archivat des d'el original, el 10 de novembre de 2007. Consultat el 7 d'octubre de 2008.
- ↑ Encara que atres fonts com Turnbull asseguren que la traducció en dragó. Plantilla:Cita harvard.
- ↑ Turnbull, 2006a.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 21.
- ↑ Izuka & Sinclaire, 2001:13.
- ↑ Turnbull, 2006a, pp. 21-22.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 22.
- ↑ 31,0 31,1 31,2 31,3 Turnbull, 2006a, p. 23.
- ↑ 32,0 32,1 32,2 32,3 Turnbull, 2006a, p. 24.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 27.
- ↑ 34,0 34,1 34,2 34,3 34,4 Turnbull, 2006a, p. 28.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 29.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 34.
- ↑ 37,0 37,1 Turnbull, 2006a, p. 35.
- ↑ Gaskin y Hawkins, 2005, p. 11.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 37.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 38.
- ↑ 41,0 41,1 41,2 Turnbull, 2006a, p. 40.
- ↑ 42,0 42,1 Gaskin y Hawkins, 2005, p. 4.
- ↑ 43,0 43,1 43,2 Turnbull, 2006a, p. 41.
- ↑ 44,0 44,1 44,2 Turnbull, 2006a, p. 42.
- ↑ Gaskin y Hawkins, 2005, p. 23.
- ↑ 46,0 46,1 Turnbull, 1996, p. 98.
- ↑ 47,0 47,1 47,2 Gaskin y Hawkins, 2005, p. 24.
- ↑ Turnbull, 1996, p. 99.
- ↑ Inoguchi, 1980, p. 17.
- ↑ Yasunari, 2008:207.
- ↑ 51,0 51,1 51,2 Turnbull, 2006a, p. 43.
- ↑ 52,0 52,1 Turnbull, 2006a, p. 53.
- ↑ 53,0 53,1 Turnbull, 2006a, p. 54.
- ↑ Turnbull, 1998:206.
- ↑ 55,0 55,1 Turnbull, 2006a, p. 55.
- ↑ 56,0 56,1 56,2 Turnbull, 2006a, p. 56.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 60.
- ↑ Gaskin y Hawkins, 2005, p. 103.
- ↑ 59,0 59,1 Gaskin y Hawkins, 2005, p. 112.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 62.
- ↑ Toyotomi va començar la seua carrera com a soldat ashigaru en l'eixèrcit d'Oda, per lo que mai se li va nomenar oficialment com shōgun, encara que fungió com a tal.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 63.
- ↑ Turnbull, 2006a, pp. 72-73.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 75.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 78.
- ↑ 66,0 66,1 Turnbull, 2006b, p. 61.
- ↑ Turnbull, 2006b, p. 66.
- ↑ Turnbull, 2006b, p. 81.
- ↑ Turnbull, 2006b, p. 88.
- ↑ Turnbull, 2006b, p. 87.
- ↑ 71,0 71,1 Turnbull, 2006a, p. 79.
- ↑ 72,0 72,1 Turnbull, 2006a, p. 88.
- ↑ 73,0 73,1 73,2 Turnbull, 2006a, p. 87.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 84.
- ↑ Turnbull, p. 86.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 86.
- ↑ Turnbull, 1996, p. 153.
- ↑ Turnbull, 2003, p. 194.
- ↑ Turnbull, 2003, p. 202.
- ↑ Perkins, 1997:49.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 93.
- ↑ «samurais». Archivat des d'el original, el 19 de setembre de 2008. Consultat el 18 de juliol de 2008.
- ↑ 83,0 83,1 Turnbull, p. 96.
- ↑ 84,0 84,1 84,2 Turnbull, p. 98.
- ↑ 85,0 85,1 Turnbull, p. 100.
- ↑ Turnbull, p. 101.
- ↑ Turnbull, p. 102.
- ↑ Turnbull, 1996, p. 82.
- ↑ 89,0 89,1 Turnbull, 1996, p. 87.
- ↑ Turnbull, 1996, p. 88.
- ↑ 91,0 91,1 Turnbull, 1996, p. 89.
- ↑ Turnbull, 1996, p. 90.
- ↑ Turnbull, 1996, p. 93.
- ↑ 94,0 94,1 Turnbull, 2006a, p. 104.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 103.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 124.
- ↑ 97,0 97,1 Turnbull, 2006a, p. 125.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 126.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 127.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 128.
- ↑ 101,0 101,1 Turnbull, 2006a, p. 129.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 130.
- ↑ 103,0 103,1 103,2 Turnbull, 2006a, p. 131.
- ↑ 104,0 104,1 Turnbull, 2006a, p. 133.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 134.
- ↑ 106,0 106,1 Turnbull, 2006a, p. 135.
- ↑ 107,0 107,1 Turnbull, 2006a, p. 136.
- ↑ 108,0 108,1 108,2 108,3 108,4 Turnbull, 2006a, p. 140.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 149.
- ↑ 110,0 110,1 110,2 110,3 Turnbull, 2006a, p. 143.
- ↑ Chan, 1998, p. 13.
- ↑ 112,0 112,1 Turnbull, 2006a, p. 148.
- ↑ 113,0 113,1 Turnbull, 2006a, p. 158.
- ↑ 114,0 114,1 Turnbull, 2006a, p. 160.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 166.
- ↑ Haig y Nelson, 1997, p. 396.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 167.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 187.
- ↑ 119,0 119,1 119,2 119,3 Turnbull, 2006a, p. 188.
- ↑ Gaskin y Hawkins, 2005, p. 25.
- ↑ Gaskin y Hawkins, 2005, p. 110.
- ↑ 122,0 122,1 Turnbull, 2006a, p. 196.
- ↑ 123,0 123,1 Turnbull, 2006a, p. 208.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 207.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 209.
- ↑ Gaskin y Hawkins, 2005, p. 57.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 198.
- ↑ 128,0 128,1 Gaskin y Hawkins, 2005, p. 56.
- ↑ 129,0 129,1 Turnbull, 2006a, p. 231.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 114.
- ↑ Turnbull, 1979:10 - 12.
- ↑ Turnbull, 1979:10.
- ↑ Turnbull, 2003, p. 14.
- ↑ 134,0 134,1 Ratti y Westbrook, 2001, p. 24.
- ↑ Ratti y Westbrook, 2001, p. 23.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 106.
- ↑ Yamamoto, 2006, p. 9.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 107.
- ↑ 139,0 139,1 139,2 Turnbull, 2006a, p. 108.
- ↑ 140,0 140,1 140,2 Turnbull, 2006a, p. 109.
- ↑ Esta expressió va ser utilisada inicialment cap als coreans, pero també es tornaria recurrent quan es varen intensificar les relacions en les potències europees, a les quals també se'ls va cridar de la mateixa forma.
- ↑ 142,0 142,1 Turnbull, 2006a, p. 110.
- ↑ 143,0 143,1 Gaskin y Hawkins, 2005, p. 48.
- ↑ 144,0 144,1 Turnbull, 2006a, p. 116.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 117.
- ↑ 146,0 146,1 Turnbull, 2006a, p. 120.
- ↑ 147,0 147,1 147,2 147,3 Turnbull, 2006a, p. 121.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 118.
- ↑ Carton, 2007, p. 314.
- ↑ Crompton, 2006, p. 420.
- ↑ 151,0 151,1 151,2 Crompton, 2006, p. 421.
- ↑ 152,0 152,1 Crompton, 2006, p. 422.
- ↑ Ashkenazi, 2003, p. 162.
- ↑ 154,0 154,1 Marshall Cavendish Corporation, 2007, p. 1043.
- ↑ Chan, 1998, p. 71.
- ↑ 156,0 156,1 Ratti y Westbrook, 2001, p. 139.
- ↑ Jones, 2001.
- ↑ 158,0 158,1 Jones, 2001, p. 36.
- ↑ 159,0 159,1 Ratti y Westbrook, 2001, p. 141.
- ↑ 160,0 160,1 Jones, 2001, p. 37.
- ↑ Encara que algunes fonts asseguren que ella no era la seua esposa «oficial», sino més be la seua concubina o amant. Plantilla:Cita harvard.
- ↑ 162,0 162,1 Felder, 2005, p. 68.
- ↑ 163,0 163,1 163,2 163,3 163,4 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Consultat el 16 d'agost de 2008.
- ↑ Statler, 1982, p. 78.
- ↑ 165,0 165,1 Weston y Mondale, 2002, p. 160.
- ↑ Rhea Dulles, 1969, p. 126.
- ↑ Rhea Dulles, 1969, p. 127.
- ↑ «WILLIAM ADAMS AND EARLY ENGLISH ENTERPRISE IN JAPAN» (en anglés). Consultat el 9 de març de 2009.
- ↑ 169,0 169,1 Silver, 1977, p. 37.
- ↑ 170,0 170,1 «The Tale of Zatoichi: The Blind Swordsman Series». Images. Consultat el 14 de juny de 2007.
- ↑ «Aixina es va fer la guerra de les galàxies.». Archivat des d'el original, el 4 de febrer de 2009. Consultat el 7 de 19 de 2008.
- ↑ 172,0 172,1 Bermúdez, Trajano en Mangavisión: Guia del còmic japonés, Edicions Glénat, 1995, pp. 53 a 59.
Bibliografia
Principal
Secundària
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Samurái.- «Història dels Samuráis».
- Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
- «Samurai Archives» (en anglés). Consultat el 18 de juliol de 2008.
- «Fotografies antigues de samuráis» (en japonés). Archivat des d'el original, el 10 de juny de 2008. Consultat el 18 de juliol de 2008.
- «Where Star Wars meet the Samurai and Ninja» (en anglés). Consultat el 19 de juliol de 2008.
- «Origins of the Samurai» (en anglés). Consultat el 19 de juliol de 2008.
- «The Samurai Way National Geographic» (en anglés). Consultat el 19 de juliol de 2008.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Samurái» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.