Vassall

Este artícul o secció necessita referències adicionals que apareguen en una publicació acreditada.
Pots colaborar afegint cites a fonts fiables. El material sense referenciar pot ser qüestionat i eliminat.

El vassallage era un pacte en el qual un vassall jurava fidelitat, ajuda militar i consell en el govern al rei. Els nobles que eren vassalls del rei podien alhora tenir vassalls propis, normalment nobles menys importants, a qui s'atorgava un feu més petit. El pacte de vassallage constava de dues parts:

• Homenage: part en què els nobles es convertien en vassalls del rei. S'agenollaven i besant la mà del monarca li juraven fidelitat, ajuda militar i consell en el govern.
• Investidura: part en què el rei cedia una porció de terra, el feu, al seu vassall.

Charles d'Orleans rep l'homenage d'un vassall. Miniatura d'un còdex medieval

Ilustració medieval d'un homenage. Archives Départementals de Perpignan

El vassall o feudatari era, durant el feudalisme, un noble de categoria inferior que demanava protecció a un noble de categoria superior, el seu senyor feudal. Li jura fidelitat, dona assistència i presta servici militar a favor seu, rebent a canvi el control i jurisdicció sobre la terra i la població del seu feu o senyoriu. Encara que la confusió dels termes vassall i serf és molt freqüent (i hi ha textos antics en què això ocorre), no s'ha de confondre el terme vassall en el de serf, el qual no és un noble, sinó un camperol que se sotmet a la protecció d'un noble, i es denomina servitud la relació que s'estableix, i senyoriu l'espai físic i la institució en la qual es dona.

Origen

Els reis germànics acostumaven a repartir grans lots de terra entre els seus vassalls i familiars. Durant l'època carolíngia, els sobirans, per fornir l'administració de grans territoris i armar exèrcits, recorregueren al sistema de recompensar els servicis civils i militars mijançant la concessió de terres. Esta concessió territorial pren el nom de benefici. És, puix, un territori atorgat en usdefruit a canvi del jurament de fidelitat al rei, o de determinats servicis prestats.

Expansió (sigle X)

Pero des de mijan IX fins al començament del X, l'Imperi Carolingi s'anà descomponent en un mosaic de petits estats, ja que els grans senyors aconseguiren que els càrrecs comtals fossin hereditaris (capitular de Quierzy (877). L'heretabilitat del benefici rebrà el nom de feu. El feu era, puix, un pacte entre dues persones nobles, una de les quals, en posició preeminent (senyor feudal) rebia de l'atra (feudatari o vassall) la prestació d'homenage, en el corresponent jurament de fidelitat, a canvi de lliurar-li un domini real, el feu. L'objecte del feu consistia, generalment, en l'usdefruit d'un terme rural, de la terra i atres drets inherents, pero també podia ser un càrrec o funció pública, l'explotació d'un establiment, unes rendes... A la vegada, els grans feudataris podien concedir a atres persones part del benefici que rebien: el vassall pot devindre senyor d'un vassall inferior. Mijançant este sistema de subinfeudacions, es constituí una jerarquia que donà a la societat feudal una estructura piramidal, en el vèrtex de la qual hi havia el sobirà, rei o emperador. La relació que mantenen noble i vassall es denomina vassallage, i és considerat com un contracte bilateral (el qual estableix obligacions recíproques entre ambdues parts). El contracte de vassallage es basa en obligacions mútues, que es van anar institucionalisant en època carolíngia, partint tant de l'evolució d'institucions del Baix Imperi romà com, sobretot, del dret consuetudinari germànic. Les obligacions del serf són auxilium et consilium (enteses com a obligació de mantenir fidelitat militar i política), i es reconeixien en l'acte de l'homenage, ritualisat en una sèrie d'actes físics (inmixtio manum, osculum) que es realitzaven en la torre de l'homenage del castell del senyor, als quals seguia la investidura, en la qual el senyor lliurava simbòlicament els mijans de manteniment al vassall. L'obligació del senyor és la de mantenir el vassall, fet que en la major part dels casos consisteix en la concessió de l'usdefruit d'un feu (terres en camperols), que el vassall administra i de les rendes del qual es beneficia, pero no posseeix en règim de propietat: els camperols també tenen drets sobre la terra, i el senyor del vassall tampoc renuncia a una possible reversió en cas de traïció del vassall (ruptura del contracte per incompliment de la fidelitat deguda). La confusió de drets sobre la terra era possiblement una cosa pretesa pel sistema (divisió entre domini útil i domini eminent, etc.). Els feus es van anar fent vitalicis i hereditaris allarg de l'edat mijana, pero el concepte de propietat privada és aliè al món feudal, no tenia el paper central que va tenir en el dret romà o que tindria en el capitalisme.

Piràmide del vassallage

La possibilitat que un vassall prengui sota la seua protecció al seu torn atres persones, que passen a ser les seues vassalles i ell a ser el seu senyor, estableix una ret piramidal de relacions de vassallage anomenada piràmide feudal o piràmide de vassallage, a la cúspide de la qual es troba l'emperador, sota ell els reis, sota estos els ducs, comtes i marquesos (els feus dels quals són els ducats, comtats i marques), sota estos els senyors de grans feus, sota estos els seus barons, infançons, cavallers, escuders, etc. L'estructuració del clergat i la seua vinculació als interessos de la noblesa pel seu poder econòmic i territorial (mans mortes) i els tres vots monàstics (pobresa, obediència i castedat) van produir una piràmide semblant, tant en el clergat secular (papa, arquebisbes, bisbes, canonges, arxiprestes, sacerdots) com en el regular (generals i provincials dels diferents ordes religiosos, abats i monjos dels diferents monestirs), i en els ordes militars. Per extensió del terme, es consideren vassalls tots els súbdits pel que fa al seu rei, siguin o no nobles, i fins i tot tots els subjectes a règim senyorial pel que fa al seu senyor.

Crisi del vassallage (sigle XIV)

La dissolució de la piràmide feudal va començar per la seua cúspide, quan els reis comencen a considerar-se imperator in regno suo ('emperadors en el seu regne'), recolzats moltes vegades pel papa, del qual podien considerar-se teòricament vassalls (així va sorgir la independència de Portugal, per exemple). la baixa edat mijana va presenciar la crisi del vassallage juntament en la crisi del sigle XIV: la separació nítida entre l'alta noblesa (senyors que havien concentrat grans extensions) i la baixa noblesa empobrida (els gentilhomes), al mateix temps que s'enforteix el poder real, que evoluciona cap a les monarquies autoritàries i augmenta la importància de la burgesia de les ciutats, que passen a ser un espai polític d'importància, aliè a les rets del vassallage, en què s'assenta el poder del patriciat urbà.

Vore també

• Guifré el Pilós