Karate

Gichin Funakoshi, considerado el padre del karate moderno, practicando con un poste para golpeo o makiwara.

El karate o kàrate (del japonés 空手, lliteralment, Mà Buida) o, pel seu nom complet, karatedo (空手道), és un art marcial tradicional moderna (budo) basada en alguns estils de les arts marcials chinenques (wushu), i en atres disciplines provinents de Okinawa (illa pertanyent a Japó) com el Tegumi (手組, 'Tegumi'^? lit. mano de agarre) i el Kobudō (古武道, 'Kobudō'^? lit. el arte marcial ancestral). El nom japonés es compon dels Kanjis "空" (Kara, 'buit'), "手" (Et, 'mà') i "道" (Do, 'camí'). A la persona que ho practica li la crida karateca.

Orige i característiques

Entrenament de karate en Okinawa, Japó.

El kàrate té el seu orige durant el XV en les arts marcials natives de les Illes Ryukyu,(hui dia Okinawa) caracterisades per l'ús dels punys nomenades (Et / Tō-et / Toudi), sent influenciat per tècniques provinents de la lluita nativa; ademés d'alguns estils d'arts marcials chinenques (kung-fu) i en menor mida per atres disciplines provinents d'atres països del surest asiàtic com Tailàndia, Filipines i Indonèsia. Ya, en el XX este estil marcial va ser influenciat en un principi per varis conceptes tècnics, tàctics i filosòfics procedents d'algunes de les arts marcials japoneses modernes, com el kendo, el judo, i finalment el aikido. En un principi, el "Et" sent l'art antecessor al karate modern va sorgir de la necessitat dels guerrers nobles de l'illa (els pechin) de protegir a l'últim rei de Okinawa, Shō Tai, i a sí mateixos dels varis abusos perpetrats pels guerrers en armadura (els samuráis), els qui feyen part dels invasores japonesos pertanyents al clan Satsuma, en el XVII. Poc a poc, el "Et" va ser desenrollat en el regne de Ryukyu, i posteriorment es va expandir: es va ensenyar sistemàticament en Japó despuix de l'era Taisho en el XX, a on va ser renombrado com karate-Do, com a conseqüència dels intercanvis culturals entre els japonesos i els habitants de les illes Ryukyu. Incorporant-se aixina a la cultura de les arts marcials tradicionals del Japó.

El karate-Do de hui en dia es caracterisa fonamentalment per l'ocupació de colps de puny, bloquejos, patades i colps de mà oberta, a on les diferents tècniques reben varis noms, segons la zona del cos a defendre o atacar. No obstant el karate, no restringix el seu repertori sol a estos, ya que ademés inclou: vàries #agranada, alguns llançaments i derribos, unes poques luxacions articulares; ademés de colps a punts vulnerables, i a punts nerviosos, en el seu currículum . En els colps de el karate-Do s'unifiquen la força, la rapidea, la respiració, l'equilibri, la tensió i la relaixació en aplicar un correcte gir de cadera i una conexió o sinèrgia molt precisa de músculs i articulacions, traslladant una gran part del pes corporal i del centre de gravetat a l'impacte. Generalment, i a diferència d'atres disciplines, es busca derrotar a l'adversari per mig d'un impacte contundent (o uns pocs), precís i definitiu, buscant ser lo més eficaç possible. A eixe concepte se li crida "Ikken hissatsu" o "un colp, una mort", de forma semblant a l'estocada o al tall d'una katana o sabre japonés. El karate-do partix de l'idea de forjar el cos com un arma, de tal forma que es puga aplegar a defendre's i sense sofrir major dany, d'ahí que en les escoles tradicionals es faça tant afany en l'enduriment físic, en combats a contacte ple i sense cap protecció, d'eixa forma es conseguix endurir i potenciar la majoria de parts del cos al mateix temps que otorga al practicant un control dels seus colps i un coneiximent de les seues habilitats i llímits.

Història moderna del karate en el Japó i antecedents en Okinawa i China

Les successives prohibicions al porte d'armes en l'història de l'illa de Okinawa i l'importància donada a les arts marcials sense armes es deu a que l'illa, molt abans de ser anexada al Shogunato de Japó, ya era un port lliure i regne independent a on atracaven numeroses embarcacions provinents de vàries parts d'Àsia (China, Corea, Tailàndia, Indonèsia, Filipines). L'illa de Okinawa va ser aixina mateix el primer lloc a on va aplegar la nau del comodoro Perry dels EE. UU. en el XIX abans d'aplegar a la ciutat port Yokohama, en el Japó, per a obligar als japonesos a obrir les seues rutes comercials; puix des de 1639 fins a 1853 tant japonesos com okinawenses havien vixcut aïllats del món exterior per decret del shōgun (líder militar) Tokugawa Iemitsu, fins a l'época moderna (XX), que l'últim dels Tokugawa, Tokugawa Yoshinobu, va cedir el poder total i definitivament a l'emperador Meiji entre 1868 i 1902.

En l'illa de Okinawa es vivia una situació naval i comercial de gran intercanvi entre varis regnes, similar a la de les illes Filipines, encara que en vàries prohibicions al porte d'armes que es varen iniciar en 1409 pel llavors rei Sho Shin, que varen favorir l'unificació dels menuts feus en que es trobava dividida l'illa, evitant aixina futures divisions i conflictes entre els visitants i els natius. Estes mides varen ser despuix emfatisades de nou ya en 1609 pels guerrers samurái japonesos invasores pertanyents al clan Satsuma, els qui varen confiscar les armes restants. Durant este periodo la vida va ser encara més austera i restrictiva, obligant tant als nobles (Pechin) com al poble a desenrollar encara més els métodos de combat tant en implementos agrícoles (kobudō), com a mà buida (karate) respectivament.

L'Era Meiji

Artícul principal → Era Meiji.

Durant els sigles XIX i XX es trobaven establits certs estils d'acort a l'estricta divisió regional per classes socials, i segons l'émfasis, entre els moviments circulares o llineals, aixina com la preferència pel combat a distància mija i llarga. D'esta forma, les principals variants de el Et, o mà practicades en Okinawa eren: Shuri-Et, Naha-Et, i Tomari-Et. Cada una d'elles contava en característiques particulars tant en les tècniques com en els métodos de pràctica. En este periodo tres mestres es varen encarregar de sistematisar i reviure la pràctica del karate: Anko Itosu (Shuri-Et), Kanryo Higaonna (Naha-Et), i Kosaku Matsumura (Tomari-Et). En la finalitat d'integrar-se al sistema educatiu escolar militar japonés. En 1872 el emperador Meiji va otorgar l'illa de Okinawa al clan samurái Satsuma, i nomena als seus membres com els seus únics representants en el territori. En 1879 el govern Meiji dicta: l'abolició de la família real 'Sho' de les illes Ryukyu, l'exili del rei Sho Tai, i crea la Prefectura de Okinawa.

Els térmens amprats en eixa época per a denominar de manera general a estos estils natius varen ser Te o Ti (手, 'Te o Ti'^? literalmente, "la mano"), Okinawa-Te (沖縄手, 'Okinawa-Te'^? literalmente, "la mano de Okinawa") i térmens que a principis de el XX, varen ser assimilats dins del terme genèric de kàrate.

Els principis de el XX

De 1901 a 1905 les escoles de la prefectura de Okinawa comencen a adoptar el tuidi com a part del programa d'educació física. En esta época, el mestre Anko Itosu (糸洲安恒, Itosu Ankō^?) va canviar la pronunciació de 唐手 des de tode o tuidi a karate. Entre 1904 i 1905, Chomo Hanashiro (estil Shorin Ryu) i posteriorment atres mestres escomencen a amprar per primera volta els kanji 空手 en lloc dels ideogramas 唐手. En 1933, en el capítul dedicat a Okinawa reconegut per l'associació nacional de les arts marcials del Japó o Dai Nihon Butokukai es reconeix a el kárate (空手, karate^?) com art marcial japonés.

Al karate se li coneix hui en dia com "el camí de la mà buida". Sent esta l'interpretació dels ideogramas per al terme karate-Do, popularisada en occident pel mestre Masatoshi Nakayama, representant de l'Associació Japonesa de Karate (o JKA), que va promoure l'estil Shotokan o (JKA) despuix de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), quan es buscava mostrar al Japó com un país pacífic davant l'ocupació dels Estats Units, els qui varen prohibir la pràctica de les arts marcials per considerar-les un remanente de l'esperit imperial del Japó. Esta traducció va ser acceptada com a alusió a la no inclusió d'armes, o d'ànim bèlic en el karate modern. No obstant, cal notar que tots els màxims exponents i mestres del kàrate; fins a molt recentment, tenien coneiximents de l'art del kobudo, o art marcial del maneig de les armes tradicionals de Okinawa, com el bastó llarc o bo, les macanas o tonfa, les fitores o dagas sai, els molins d'arròs/ bridas del cavall, o nunchaku, les hoces de segar o kama, els nuguets de ferro o tekko, etc. Incloses i preservades hui en dia com un art marcial per separat, encara que preservat dins d'alguns estils de karate. Aixina mateix, han segut varis els mestres de kàrate que varen practicar de manera paralela l'art del sabre japonés modern o kendo, i/o l'art modern de la lluita o Judo. També, una atra traducció de la paraula karate és "la mà que emergix/conté al buit, al tot" o "la mà de l'absolut", "el camí de la voluntat". Podria parlar-se inclusivament de el "camí de l'absolut" per la profunditat filosòfica, física i tècnic-tàctica de l'art no solament en lo físic, sino en la seua possible aplicació mental i a la vida diària, aplegant a definir la vida d'alguns practicants. Una atra possible traducció és "el camí de la mà i de la vida" puix el buit o "kara" filosòficament ho conté tot; com a essència sense lligaces, sense juïns, sense llímits, sense forma.

Si be es reconeixen com els precursors del karate clàssic als mestres Kanga Sakukawa ( també conegut com To-de Sakukawa) i Sokon Matsumura, aixina com als seus discípuls: Chutoku Kyan, Asato Ankō, Anko Itosu, entre molts uns atres. Va ser un dels seus alumnes de tercera generació, el mestre Gichin Funakoshi, el fundador del karate estil Shotokan, a qui se li coneix com el "pare del karate modern", sent el major responsable d'haver introduït i popularisat el karate en les illes principals de Japó. No obstant cal notar, que durant l'inici de el XX varis atres mestres de Okinawa varen estar dedicats a l'ensenyança, per lo que varen anar també responsables del desenroll del karate en les illes principals del Japó. Gichin Funakoshi va ser estudiant de Asato Ankō i Anko Itosu (els qui havien treballat per a introduir el karate en el sistema escolar de la prefectura de Okinawa des de 1902). Durant esta época, els mestres destacats que també varen influir en la difusió del karate en Japó inclouen a Kenwa Mabuni (estil Shito Ryu), Chojun Miyagi (estil Goju Ryu), Motobu Chōki (estil Motobu Ryu), Kanken Toyama (estil Shudokan, qui inclús va instruir als coreans dels que sorgiria el taekwondo ) i Kanbun Uechi (estil Uechi Ryu). Est va ser un periodo turbulento en l'història de la regió, que va incloure events com l'anexió de l'archipèlec de Okinawa al Japó en 1872, la primera guerra sino-japonesa (1894-1895), la guerra rus-japonesa (1904-1905), l'invasió i anexió de Corea (1910-1945), i l'ascens del militarisme japonés (1905-1945), ademés de la Segona Guerra Mundial (1939-1945).

La primera demostració pública del karate en el Japó va ser en 1917 en el Butoku-donen de Kyoto, per Gichin Funakoshi . Esta i posteriors demostracions varen deixar prou impressionats a molts japonesos, entre ells al príncip hereu Hirohito, que va quedar entusiasmat en l'art marcial de Okinawa. En 1922, el Dr. Jigoro Kano, fundador de l'art japonés del Judo, va invitar al mestre Funakoshi al Dojo Kodokan per a fer una demostració i permanéixer en Japó per a ensenyar karate. Este patrocini va ser clau per a l'establiment i posterior desenroll del karate en Japó. Sense el respal del mestre Kano, l'art marcial okinawense, considerat fins a llavors com un "art llaurador, provincial, atrassat", hauria segut despreciat encara més pels japonesos. Per un atre costat, en l'any 1929 el Mestre Kenwa Mabuni es va instalar en la ciutat d'Osaka per a ensenyar el seu estil de karate, el karate Shito Ryu.

En 1949 es va fundar l'Associació Japonesa de Karate (o JKA segons les seues sigles en anglés, o Japan Karate Association). Liderada per un alumne del Funakoshi. El mestre Masatoshi Nakayama. La JKA va realisar els primers campeonats de kàrate del Japó en 1957. L'associació va pretendre inicialment agrupar als diferents estils de l'art, a mida que popularisava la seua pràctica en occident; pero finalment es va convertir en la representant a nivell mundial del karate estil Shotokan variant JKA o Kyokai, com és conegut en Japó.

Detalls rituals de la pràctica

Vestimenta

L'uniforme de pràctica (gi) amprat en el karate és el keikogi o karategi, (gi = vaig dur) compost per una jaqueta, pantalons i un cinturó. El karategi es deriva de el judogi, donada l'influència de Jigorō Kanō fundador de l'art marcial i deport olímpic del Judo; a principis de el XX en les arts marcials japoneses modernes o Gendai Budō. Actualment, existixen dos tipos de karategi per a competició: el de kumite o combat, que és més llauger, i el de katas o formes, que és més gros i pesat.

Obi (cinturons)

L'existència de cinturons varia d'uns estils a uns atres, pero per lo general solen ser reconeguts: els cridats graus Kyu o cinturons de nivell inferior, i intermig i els Donen o cinturons negres superiors.

Pres el model del Judo, es varen establir els graus kyus o cinturons de nivell inferior. Els kyus comencen en el blanc per als principiantes. En l'aprenentage progressiu de les tècniques es va pujant de nivell i va canviant el color del cinturó. Al blanc (Rukkyu) li seguixen, el morat (Raitoburū), el groc (Yonkyu), el taronja (Sankyu), el vert (Nikyu), el blau, el marró (Ikkyu), el negre (Kuroi) (Mestre), el roig-blanc (Sensei) i per últim el roig (Sensei), encara que en punts intermijos entre una mescla de l'anterior en el posterior (morat-groc, groc-taronja, taronja-verda, vert-blau, blau-marró i marró-negre). No obstant, els cinturons de colors també poden variar segons les escoles, ya que en algunes escoles alteren l'orde dels colors, o lleven algun dels colors abans nomenats.

Estos cinturons intermijos es donen als alumnes que tenen poca edat (aproximadament fins als 13-14 anys) perque deprenen més llentament i el fet de poder examinar-se d'estos cinturons evita el seu avorriment en tindre que esperar per a passar d'un cinturó a un atre. La Federació Mundial de Karate (WKF) establix com a requisit el tindre una edat mínima de setze anys per a estar en possessió de primer donen. Els cinturons intermijos són els següents: morat-groc, groc-taronja, taronja-verda, vert-blau i blau-marró. Despuix d'este últim es passa al marró i despuix directament al negre. Una volta s'és cinturó negre, se seguix aumentant progressivament en graus, cridats danes. La numeració és ascendent, de primer a dècim donen: 1.^er donen (Shodan), 2.º donen (Nidan), 3.^er donen (Sandan), 4.º donen (Yondan) i 5.º donen (Godan). D'ahí en avant, en la normativa actual d'alguns estils el color del cinturó canvia, passant a ser: 6.º donen (Rokudan), 7.º donen (Sichidan) i 8.º donen (Hachidan) de color roig-blanc, mentres que el 9.º donen (Kudan) i el 10.º donen (Judan) poden ser de color roig, que és l'últim nivell existent. Jigoro Kano va ser qui va voler establir les ralles alternatives de color blanc i roig a partir del 6.º i 7.º Donen i el cinturó roig per al 9.º i 10.º Donen ya que un cinturó negre es desgasta despuix de molts anys i torna a convertir-se en blanc simbolisant el fi filosòfic del color. Per açò, s'afigen les franges roges en el color blanc quan s'aplega a tan alt nivell.

Al marge de la Federació, les distintes escoles i estils solen seguir els seus propis sistemes sense atendre en molts casos lo establit per este organisme. Esta numeració varia segons l'escola, sent lo habitual en l'actualitat sèt graus, pero mantenint-se en algunes escoles tradicionals un sistema de cinc danés. Tradicionalment era solament fins al 5.º donen; açò per vàries raons: una és la que s'associa a la progressió en els cinc círculs del llegendari guerrer samurái Miyamoto Musashi; algunes escoles encara mantenen fins al 5.º donen, generalment les més tradicionals o que tenen una relació directa en el mestre fundador del karate Shotokan Gichin Funakoshi, tals com per eixemple: Shotokai i Shotokan of America (o SKA), ya que segons l'escala del mestre Funakoshi el grau més alt era el 5.º donen; de fet, en l'época en la que Funakoshi va deprendre l'art de el tuidi, to-de o et, encara no existien els graus donen, no obstant moltes escoles alluntant-se de la part tradicional han adquirit fins al dècim donen.

Sensei

Sensei (先生^?) és el terme japonés en el que es designa a un mestre, a un sabio o a una persona docta. Fòra del Japó s'ampra sobretot en el món de les arts marcials tradicionals o gendai budō (entre estes, el Aikido, el karate-Do, el Judo, el Kendo, etc.). Lliteralment, el terme sensei significa 'el que ha naixcut abans', a partir dels caràcters kanji sen (先 abans^?) sei (生 nàixer, vida^?). O be, des de la filosofia, com 'el que ha recorregut el camí', un guia.

Shihan

<blockquote>Artícul Principal: Shihan</blockquote>

Shihan (師範^?) és un terme del idioma japonés, generalment usat en les arts marcials procedents de Japó com un títul honorífic per a referir-se als mestres de mestres en un estil específic.

Les diferents organisacions d'arts marcials tenen diversos requeriments per a l'ús del terme en caràcter de títul honorífic, generalment involucra certs drets com el d'usar símbols especials que identifiquen el ranc i otorgar graus en l'art en el qual s'ostenta.

Per eixemple en l'organisació de l'art de el ninjutsu, la Bujinkan es genera el dret quan els atres Shihan es referixen a la persona en eixe títul (deu tindre com a mínim 10 donen, ya que esta organisació són 15 el màxim), en Judo, i en aikidō s'aplega al títul de Shihan en alcançar a lo manco el grau de sext donen.

En karate s'aplega a este títul en quarto donen en el nomenament de Shihan-Dai, posteriorment passat el sèptim donen se li nomena Shihan únicament, en nové i dècim es nomena Soke.

Els cinturons d'estos shihanes varien segons l'organisació a la que pertanyguen sent molt habitual l'utilisació d'una franja roja en mig del cinturó el qual va creixent al mateix temps que el Shihan alvança de grau fins que en el dècim donen o soke la franja cobrix tota la cara frontal del cinturó, pero en els sistemes els quals apleguen fins a sèptim donen est és de color roig en blanc.

Salutacions i #cortesia

Abans de començar la pràctica i en terminar-la, i també abans de començar un eixercici específic, es realisen senzills Rei (salutacions) com a ritual, en la finalitat de que els practicants interiorisen els valors de cortesia i respecte pels demés. Estes salutacions consistixen en inclinaments del tronc assentats o de peu, fets en grup o per parelles segons el moment, i en entrar i eixir de la classe o el tatami (estora). A voltes s'acompanya la salutació en l'expressió "¡Oss!". Alguns d'eixes salutacions són:

• Seiza: agenollar-se assentat sobre els talons
• Za rei: salutació de cerimònia
• Shomen ni rei: salutació al front
• Shihan ni rei: salutació als grans mestres (presents personalment o en una foto)
• Sensei ni rei: salutació dels alumnes als mestres.
• Otagai ni rei: salutació d'unió entre tots.

Ademés en les ensenyances de karate cal respectar certes normes com esperar a l'orde de l'instructor per a donar per finalisat un eixercici o realisar certes accions, no conversar en la classe, prestar atenció sempre que l'instructor explique alguna cosa, tindre sempre una actitut constructiva quan es parle, etc.

Tècniques, tàctiques i métodos d'acondicionament

Artícul principal → Anexo: Técnicas de karate.

En el kàrate hi ha un gran us de el ki o intenció emocional, ademés d'una alliniació corporal precisa. Els katas o formes/coreografies i les formes de defensa són esquemes rítmics, pero rígits. Les tècniques utilisen diferents parts del cos per a colpejar, com les mans (vora, palma, dits, nuguets), els peus (taló, vora externa, vora interna, planta, base o punta dels dits), els colzes, les gobanelles, els genolls o el cap, o l'os tibial, en les tècniques de patades baixes a les cuixes o "low kicks"/ gedan geri.

Actualment el karate, Deriva la seua metodologia d'ensenyança del método "Kaisen" o busca del mejoramiento continu per mig de la repetició, l'observació, l'anàlisis, la retroalimentación, l'eixecució i la repetició conscient (incloent els seus aspectes físic, tècnic, tàctic i de condicionamiento sicològic ritual). Este método d'ensenyança és comuna a les arts marcials tradicionals contemporànees del Japó (Gendai Budō). El kàrate aixina mateix pren el seu sistema de graus per cinturons (kyu-donen), varis de les seues #agranada als peus i uniforme del Judo.

En les primeres etapes, és dir en els graus kyu o de cinturons de colors, fins al grau de cinturó negre 1 Donen; es busca que el practicant de l'art desenrolle: la correcta alliniació corporal, l'ajust (o relació tensió - relaixació ), els bloquejos/chequeos, les esquives, els colps a punts vulnerables, els desplaçaments, les #agranada, els contraatacs, i l'acondicionament físic específic caracterisat per el "enduriment" i/o desensibilización de varis segments corporals. Posteriorment, ya en els graus superiors es dona un major émfasis a: els llançaments i derribos, els colps a punts vitals, algunes luxacions articulares, incloent unes poques estrangulaciones, i vàries tècniques de combat des del sol; com a #agranada, atrapes i luxacions. I finalment despuix de molts anys de pràctica s'aplega al tractament de lesions, els métodos de reanimació i l'estudi dels circuits metabòlics i nerviosos d'estimulació o depressió energètica per "punts vitals", o "kyusho" com ocorre en les disciplines predecessores de l'art, sent estes les arts marcials chinenques.

Métodos, mijos i objectius de la pràctica

Les tècniques, tàctiques, estratègia i métodos propis de preparació física del kàrate estan descrits de la següent manera:

• JUNTAI TAISO: Métodos de calfament i acondicionament físic que inclouen rotació articular, gimnàsia militar o calistenia i estiramiento.
• HOJO UNDO: Métodos d'enfortiment i desensibilización òssea (coneguts erròneament com a enduriment, puix les adaptacions es poden donar solament fins a l'etapa adulta ) per mig de l'entrenament en aparats tradicionals com el poste de colpege o makiwara (del que hi ha varis tipos), el marc de ferro o "kongoken", els gerros de boca ampla o "nigiri kame", els martells de ferro o "shishi", les torres de pedra o "sashi", els sòcs/ sandalias de plom o ferro o "tetsu geta", la barra de ferro o "tan tou", i uns atres.
• KOTE KITAE: Eixercicis d'acondicionament físic específic, enduriment i/o desensibilización corporal realisats en parelles o en sí mateixa per mig de colpege, massage, pinzamientos, i/o us dels punts de pressió.
• KATA KITAE o TANREN KATA: Us d'algunes formes seleccionades dins dels diferents estils, com per eixemple: les katas Naihanchi / Tekki o la kata Sanchin; per a verificar l'ús correcte de la respiració, la tensió- relaixació i l'alliniació corporal, en els diferents moviments de defensa i atac.
• UKE WAZA / UKETE: Tècniques de bloqueig interceptant/ rebent l'extremitat que colpeja.
• HARAITE / SUKUITE / KAKETE / NIGIRITE / KAKIWAKE: Tècniques de chequeo, o desviació, tracció, agarre - subjecció, o control de l'extremitat(és) de l'adversari mentres se li colpeja.
• DACHI / TACHI WAZA: Posicions base, i us d'estes des de lo simbòlic, cap a lo físic i mental, o per a defensa, atac o contraatac, en combinació en les tècniques de colpege, o per sí soles. les més usades són: keisoku dachi, musubi dachi, heiho dachi, hachiji dachi, naihanchi dachi, moto dachi, zenkutsu dachi, kiba dachi, shiko dachi, fudo dachi, sanchin dachi, neko ashi dachi, Renoji dachi, i kosa dachi.
• ATEMI WAZA: Tècniques de colpege a punt vulnerable, es dividixen a la seua volta en : "Tsuki Et: Tècniques de colpege directes o en trayectòria rectilínea com: seiken (puny de moltó), ippon ken (puny del Fénix), nukite (mà llança), i atres variants. I "Uchi Et": Tècniques de colpege indirectes i/o en trayectòria angular o circular com: shuto / et-gatana (mane sabre), tetsui / kensui (mane martell), urak

en (puny invertit), Shotei (palma de Buda), i algunes atres.

• ASHI SABAKI: Tàctiques o desplaçaments, buscant alvançar, retrocedir, esquivar, amagues i fintas; en atac o defensa.
• CHINKUCHI: O conexió total del cos, i la respiració en colpejar.
• GAMAKU: O Anulació de tendons, principi que permet transferir la major potència als colps, estabilisat la postura, evitant la reculada; per mig de la sinèrgia múscul-tendo-ligamentosa de la cintura i pis lumbo-pèlvica adequada, junt al moviment de la cadera, i l'ús del centre de gravetat; permet perforar i traspassar l'objectiu.
• KIME: Intenció emocional que junt en la conexió corporal / sinèrgia muscular condicionada per mig de l'entrenament, permet depositar la potència del colp a l'objectiu, més que perforar-ho. No és, ni espentar-ho o colpejar-ho de forma percutante.
• NAGE WAZA: Tècniques (algunes) de llançaments i derribos, preses inicialment de la lluita de Okinawa o " Tegumi", i posteriorment reinterpretades, i perfeccionades basant-se en algunes de les tècniques de proyecció de cadera, peu, muscle i mà provinents del Judo japonés.
• GARI/ASHI WAZA: Tècniques de segat o agranada, i desequilibris presos inicialment del kung-fu/wu shu chinenc, i posteriorment preses de les tècniques de #agranada als peus del Judo. No obstant el karate ha desenrollat tècniques pròpies d'agranada, proyecció i llançament davant els diversos tipos de patades.
• KUZUSHI WAZA: Tècniques de desequilibri físic i mental de l'oponent.
• MA-AI: Maneig tècnic-tàctic i sicològic de la distàncies llarga, mija i curta, inclós en les opcions d'atac, defensa i contraatac.
• TAI SABAKI: Tàctiques de moviment corporal en esquiva corporal conjunta.
• RITSU o HYOSHI: Tàctiques basades en el ritme dels moviments en atac, defensa o contraatac.
• NAGARE KOMI: Tàctiques de fluix i continuïtat de les accions tècniques en combinació.
• FUMI WAZA: Tècniques de aplastamiento siga d'articulacions, o ossos.
• KERI WAZA: Tècniques de colp en els peus / patades, segons el seu us poden ser keage, o percutantes o de "cinglada"/ finta, kekomi, o penetrants, i fumikomi o per a esclafar. I segons la seua trayectòria: mae o de front, yoko o de costat, ushiro o cap a arrere, i mawashi o circulares.
• IBUKI WAZA: Tècniques i patrons de respiració segons la seua duració; es realisen en i sense ap

nea.

• UKEMI WAZA: Tècniques de caigudes, preses inicialment del Judo, i recentment de les arts marcials del Aikido, i del jiu-jitsu pero adaptades posteriorment a la competició, evitant a l'oponent colpejar, permetent el combat des del sol, buscant reprendre la posició de peu.
• RENRAKU WAZA: o combinacions, tècniques preestablides, contínues a punts vulnerables, eixecutades segons les superfícies expostes, i/o les diferents reaccions de l'oponent als impactes, en un entorn de pràctica, a mutu acort.
• RENZOKU WAZA: o encadenaments es caracterisen per ser una successió de moviments "lliures" adaptats segons la reacció biomecánica de l'adversari, a les tècniques o tàctica, en els encadenaments cada moviment té una funció i un objectiu específic, l'objectiu de cada moviment següent del ejecutante depén del moviment anterior de l'adversari.
• KYUSHO WAZA: Tècniques de control de l'adversari per pressió, fricció o colpege angular a punt(s) vital(és), en solitari o en seqüència.
• KAKIE: segments o mans que envolen, eixercicis per a l'aplicació de les diverses tècniques i tàctiques, que ilustren els principis del combat a curta distància (et-no-et). Sent estos: iri-kumi (conexió en l'atac de l'adversari, adaptant els patrons de moviment trobats en les formes o "katas" segons el tipo d'atac, i practicats en parella en anterioritat), ju-no-ri (cedir), muchimi (adheriment o pegat), itsuku (colapse o desequilibri de l'adversari), yomi (percepció sensible en relació en els demés segments corporals de l'oponent, en entrar en contacte). La pràctica conscient del kakie, junt en la pràctica de les formes o "katas" i #el seu comprehensión o "bunkai"; permet incloure en fluïdea colps, luxacions articulares, desequilibris, llançaments, derribos i #agranada. Seguint combinacions preestablides o "renraku", com a forma d'aplegar als encadenaments o "renzoku".
• TAMASHIWARI WAZA: Tècniques de rompimiento de materials; es consideren actives si es colpeja el material (fusta, ceràmica, gèl) de forma penetrant, o de forma percutante explosiva; i passives si és el practicant qui rep l'impacte del material elegit sobre el seu cos o extremitats. Busquen provar l'efectivitat de les tècniques, i desenrollar la potència adequada per a les mateixes fora de l'àmbit deportiu. Estes tècniques en la seua versió activa donen al practicant l'elecció de quan destru

anar i quan no. Aixina mateix, en la seua versió passiva ensenyen al practicant com rebre/ encaixar un colp, per mig de la tensió muscular local, la posició adequada i el control de la respiració.

• TOBI WAZA: Tècniques de colpege en bot.
• SHIME WAZA: Tècniques de estrangulación (solament algunes).
• KANSETSU WAZA/ TUITE: Tècniques de luxació articular (solament algunes generalment aplicades a les extremitats superiors: muscle, colze, dits i unes poques aplicades al genoll o turmell). Poden usar-se en solitari o en conjunt en atres tècniques
• KATAME WAZA: Tècniques d'immovilisació. Diferixen de les #sumissió trobades en el Judo o el jiu-jitsu en ser desenrollades com a maneres d'arrest i conducció d'un oponent en peu. O be en l'oponent en el sol i el ejecutante de peu.
• BUNKAI: De-codificació, anàlisis i classificació de les diverses accions trobades en els katas. Tenint en conte: 1. La significació simbòlica d'alguns dels moviments; 2. Aplicacions dels moviments per a la defensa personal real per colp, luxació, estrangulación, atrape, interceptació; pero conservant la trayectòria i dinàmica dels gests, tenint en conte les distàncies llarga, mija, i curta (ometent el combat en el sol). I 3. com a mijos d'acondicionament físic i/o mental. Tradicionalment el bunkai es classifica com Omote (o de significat evident), Ura (o en significat amagat) i Oyo (o d'interpretació "lliure"). El bunkai és una etapa més de comprensió que permet aplegar a una major llibertat en el combat lliure no deportiu, o a curta distància; junt a la pràctica conscient i constant dels fonaments bàsics o "kihon", les formes o "kata" i els eixercicis d'assimilació o "kakie" i el corresponent acondicionament corporal o "hojo undo".
• HIN-TU / HENKA KATA : Concepte relacionat en l'antiga forma d'ensenyar el kàrate, és dir per transmissió oral d'una kata, a un discípul o en grups menuts; es tracta dels canvis en les versions i ensenyances d'una mateixa forma per a adaptar-la més a l'biotipo, capacitats i inteligència emocional del practicant, sent la raó de l'evolució d'un kata durant la vida d'un mateix mestre, en la finalitat d'aplicar-la en defensa personal.
• KOPPO WAZA: Tècniques de tractament de lesions articulares, per mig de massage, manipulació corporal i desbloquege articular.
• KUATSU WAZA: Tècniques de reanimació corporal, per med

io de manipulació corporal (massage, pressió, fricció) i us dels punts de pressió.

• NE WAZA: tècniques de combat des del sol, inclou l'ús de les caigudes, guàrdies, desplaçaments, bloquejos, i contraatacs per mig d'atrapes, patades, colps, #agranada i luxacions als membres inferiors de l'oponent qui està de peu, buscant ademés reprendre la posició en peu lo abans possible. A diferència del Judo, el Jiu- jitsu o la lluita lliure occidental, disciplines en les que es continua el combat en el sol.

Note's que en la seua part metodològica, l'ensenyança i l'entrenament del karate, es dividix per lo general segons els següents objectius d'ensenyança:

- En Karate-Do modern i karate deportiu: Kihon, Kata, ippon kumite, i Shiai kumite.

- En karate tradicional i d'autodefensa: Kihon, Hojo Undo, kata, Bunkai, kakie, ippon kumite, ju kumite.

Kihon (moviments bàsics)

Séries de tècniques bàsiques eixecutades per separat o en combinació en unes atres, en vàries direccions, eixecutades a l'aire de forma decorreguda (per a estudiar els detalls) o en força (per a practicar la velocitat, intensitat, etc) o contra implementos, com el makiwara, el sac, els guants de foc, etc. (per a practicar millorant l'impacte). Es busca millorar l'alliniació corporal, el prendre consciència de l'alcanç de les diferents tècniques, desenrollar coordinació llineal i creuada, prendre consciència de la sinèrgia muscular (conexió) necessària dels grups musculars específics a ser usats en cada tècnica, desenrollar els reflexos i la velocitat de reacció, desenrollar la flexibilitat gestual, reforçar el condicionamiento neural motriu, treballar de diferents maneres la respiració, desenrollar l'intenció emocional, ademés de potenciar la autoconfianza.

Despuix del Kihon es passa a deprendre els Kata, que són seqüències preestablides d'eixes tècniques, elaborades per mestres per a practicar un subestilo d'autodefensa dins del karate o aspectes concrets del mateix.

Es considera part del Kihon el combat preestablit en tècniques tradicionals d'atac i defensa en seqüència, o combinacions d'estes, realisades per parelles a 5, 3, i 1 pas, o kihon kumite, esta pràctica és similar al bunkai pero molt més simplificada.

Kata o forma

Artícul principal → Kata.

Eixemple de embusen (Heian Shodan, Shotokan)

Kata significa "forma". A nivell bàsic, es pren com una successió de tècniques de defensa i atac enllaçades i coordinades contra un o varis enemics imaginaris. Sempre seguint el embusen: la llínea imaginària per a realisar la kata.

Tot el volum de tècniques, tàctiques i alguns apartats d'acondicionament físic per a la pràctica d'esta art marcial es troben resumits en els Katas. El Kata és la base, el fonament de l'entrenament clàssic del Karate com a art marcial i método de defensa personal civil. Deuen ser decodificados, interpretats, practicats i aplicats per mig de la pràctica de el bunkai.

Casi la totalitat dels Katas són d'orige chinenc, modificats pels mestres de Okinawa i readaptats pels japonesos. Cada estil treballa i estudia certs katas, variant els tipos i número de katas en cada estil i havent diferències (en ocasions notables) d'un estil a un atre en un mateix kata (ritme, trayectòria, us de les distàncies, aplicació de la potència, émfasis en tècniques a mà oberta o tancada, de curt o llarc alcanç, etc).

Respecte dels orígens històrics de les katas cal destacar l'investigació portada a terme per l'antropòlec espanyol Pablo Pereda sobre l'antic To-De Okinawense, que les enllaça en algunes tècniques espirituals usades en el taoisme. El seu treball està publicat per l'Universitat de #León, Espanya.

L'inclusió de la modalitat de katas per a competició ha segut subjecte de #controvèrsia durant décades. Per als tradicionalistes desvirtúa el karate tradicional, en deixar a un costat vàries accions motrius puntuals que són modificades per a l'estètica de la competició, i en perdre part de l'adaptació motriu necessària per a la defensa personal. Per als seguidors del karate deportiu fomenta el treball uniforme de la tècnica bàsica i l'entrenament memorístic de la mateixa. En el kata de competició es preferixen moviments casi gimnàstics, eixecutant gests més vistosos, (com les patades altes), o amplis i /o curts pero molt ràpits, distints de l'aplicació a la defensa personal original, a mija i curta distància. Els rancs de moviment tendixen a ampliar-se, aixina com varis dels moviments s'han fet més explosius en la finalitat de fer-los més vistosos. En eixos canvis, és de notar-se que gran part d'este tipo de moviments deportius no són pràctics i eficaços en una situació de defensa personal real.

Durant la competició, en la modalitat de katas o formes tipo WKF (World Karate Federation) s'enfronten dos contrincants. Cada u durà un cinturó de color roig i blau. El color del cinturó se sorteja abans de la competició, sent totalment independent del grau dels participants. El participant Aka (roig) serà el que eixecute #el seu kata primer, i Ao (blau) eixecutarà #el seu kata en segon lloc. El jurat valorarà i compararà abdós eixecucions i el guanyador es decidirà per mig de la puntuació establida per estos, com diu la nova normativa de la WKF. Si són tres àrbits, el que reba dos banderes a favor serà el vencedor; si són cinc, deurà conseguir un mínim de tres banderes a favor. Si un dels dos participants s'equivoca durant la seua eixecució serà directament eliminat, guanyant aixina l'oponent.

En el cas de competició per equips, seran tres persones per equip, s'observen, entre uns atres: la sincronia dels participants, la explosividad i la seqüència tècnica. Solament el karateka en el centre del grup indicarà el nom del kata i donarà l'orde de començar.

Kumite (combat)

Artícul principal → Kumite.

Kumite significa "entrellaçar/ creuar / unir les mans" o "combat". És l'aplicació pràctica de les tècniques a un enfrontament contra un oponent real.

En el karate actual, existixen varis tipos de combat, o kumite, segons siga la finalitat de la pràctica, siga tradicional o deportiva, aixina:

• Kihon kumite, o combat d'aprenentage i correcció tècnic- tàctica, preestablit per passos, generalment realisat en parelles.
• Bunkai Kumite o combat semi-lliure d'estudi i aplicació, en intenció pràctica i realista (exceptuant les patades altes i fent émfasis en les distàncies mija i curta) de les tècniques per a defensa personal, incloses en els katas.
• Shiai kumite, o combat deportiu o de competició, colpejant solament en superfícies d'impacte permeses ( fonamentalment fent us del empeine i els punys), en equipament com a guants i botins, i en àrees de contacte vàlides que llimiten l'impacte de les tècniques, a on es busca "marcar" de forma explosiva pero no colpejar.
• Shiai kata bunkai Kumite, o combat basat en coreografia i acrobàcia deportiva usat en les competicions de forma o "kata" en grup a on es recreen de forma artística els moviments tradicionals.
• Shiai Ju Kumite, o combat deportiu a ple contacte, en competicions a on el reglament permet colpejar buscant l'impacte i la victòria per nocaut. Hui dia, este tipo de kumite és casi exclusiu del karate estil Kyokushinkai, i d'atres deports de contacte, com el Kickboxing, el boxeig i les Mma.

El desenroll dels diferents tipos de combat o kumite, es va iniciar, pel kihon kumite, o combat d'aprenentage per mig de moviments formals preestablits, este model va ser desenrollat en Japó en base en l'art del sabre o kendo. Este tipo de combat consistix en l'aplicació per parelles de tècniques en atac, defensa i contraatac arreplegades en el kihon i en els katas, realisant-ho en varis passos fins a aplegar a un sol pas. Podent-ho eixecutar a varis nivells (alt) foten, (mig) chudan, (baix) gedan, (ushiro) des d'arrere, (yoko) des d'un o abdós costats; alternant nivells, velocitats, us dels peus i mans de forma alterna, per separat o de forma simultànea, incloent finalment dins de l'estudi del karate com Budo (art marcial) a modo de semi-contacte, tècniques poc comunes com agarres, llançaments, algunes luxacions i unes poques estrangulaciones, permetent l'estudi i madurea tècnica i emocional. A #el seu veu z, des de la metodologia el kihon kumite, o combat formatiu Es dividix en:

• Ippon Kumite: combat a un pas / una tècnica
• Sanbon Kumite: combat a tres passos / tres tècniques
• Jiyu ippon Kumite: assalt lliure a una tècnica
• Yakusoku Kumite: combat estudiat, en una coreografia preestablida
• Shiai Kumite: combat reglat (de competició), puntuat.
• Jyu Kumite: combat lliure, sense puntuació.

En la finalitat de fer-ho més dinàmic, en esta forma de combat li varen ser donades normes de puntuació, les quals es varen reformar en el 2011, posteriorment les tècniques se'ls varen donar punts aixina:

• Yuko 1 punt
• Waza ari 2 punts
• Ippon 3 punts

La següent etapa històrica va ser el combat deportiu, o Shiai kumite (o combat deportiu lliure reglat entre dos oponents), a on s'inclouen les poques tècniques de colpege vàlides en el combat deportiu, i finalment desenrollar en els graus mijos (o des del 5 kyu) i els graus alts és dir ( des del 2 kyu i despuix del cinturó negre primer (1) Donen), els qui ya deuen tindre la suficient madurea emocional, precisió, rapidea i control, el Ju-Shiai kumite (o combat lliure deportiu entre dos oponents), per a més alvance en el transcurs de l'evolució marcial del practicant, realisar el kata bunkai kumite, a on es busca explorar, realisar i aplicar un repertori seleccionat i variat de les tècniques i tàctiques contingudes en les formes del karate, com Budo, és dir orientades a la defensa personal.

Actualment, permaneixen dos modalitats de Kumite deportiu o Shiai kumite, o combat de competició: el Jyu Kumite, té una major difusió realisant-se al punt o en contacte llauger, conegut com kumite tipo JKA, o de la Japanese karate Association/ Associació Japonesa de Karate, i el kumite tipo WKF, en alusió a la Federació Mundial de Karate o 'World Karate Federation'. Estos reben el nom de Shiai - Kumite. Es tracta de combats entre dos deportistes en regles, en el que cada contrincant deu anotar el major número de punts, en un temps llímit, intentant marcar algunes tècniques no letals, sobre el rival en zones i en superfícies de contacte permeses. En els requisits de: bona forma, actitut vigorosa, deportivitat, distància correcta i temps adequat. Generalment els deportistes van protegits per una série de proteccions reglamentàries; com guantines, protectors bucal i inguinal, espinilleras i zapatones de bromera. El caixco s'usa per a algunes categories i modalitats.

Aixina, dos o ponents en cinturons de diferents colors (roig o blau) se situen en els extrems del tatami (o superfície de competència), i quan se'ls dona l'orde, entren i saluden als juges i al rival esperant a que es done la senyal de començar el combat. Per a guanyar, els competidors deuran marcar el màxim de punts possibles (colps de puny, de peu, llançaments, i #agranada reglamentàries) en un temps llímit. En finalisar el temps, i una volta declarada la victòria d'un dels competidors, estos saludaran a l'àrbit i despuix se saludaran entre ells mateixos, donant-se també la mà i despedint-se en eixir de l'estora o Tatami.

Bunkai o anàlisis i desenroll d'aplicacions

Artícul principal → Bunkai.

El terme bunkai es referix a l'aplicació en combat o autodefensa de les tècniques incloses en les formes o kata. En les escoles clàssiques del karate de Okinawa (com per eixemple: Shorin Ryu, Goju Ryu, i Uechi Ryu) el bunkai, o perqué de la tècnica (gest) i la tàctica (desplaçament) són de vital importància i ocupen una gran part del temps d'entrenament, ademés del treball d'acondicionament físic. Sense estos aspectes, la comprensió dels kata quedaria incompleta. No obstant, per a les escoles tradicionals i modernes de karate-do provinents del Japó, (com per eixemple: Shotokan, Shito ryu, Wado Ryu, etc.) els qui posseïxen un major émfasis deportiu; el bunkai és un complement de les formes o kata transmés de forma repetitiva, sense profundisar, sent menys important i detallat, orientat cap al cóm, en busca d'una eixecució tècnica perfecta. Més en les escoles provinents de Okinawa es busca el desenroll dels diferents mijos físics d'autodefensa per a una situació de perill real, és dir sense regles. Actualment l'estudi del bunkai com a mig de llegítima defensa està rebent cada volta major atenció en el món del karate occidental. Alguns dels pioners més coneguts en esta faceta de la disciplina són: Patrick McCarthy, Harry Cook, Iain Abernethy, Ryan Parker, entre uns atres. Ya que en les últimes décades la faceta de la defensa personal ha segut abandonada en moltes escoles de karate-Do actuals, favorint la formació de l'individu i l'orientació deportiva llimitant-se a la metodologia del perfeccionament estètic dels kata, el kihon, i al desenroll del combat deportiu o kumite, siga als punts; o be en contacte a similitut del kickboxing, com ocorre en l'estil Kyokushinkai.

El Bunkai com a aplicació de les tècniques de bàsiques o "kihon" i dels moviments pertanyents a les formes o "kata" servix per a ajustar i adoptar l'ús tècniques i tàctiques reals (incloent per eixemple: les patades baixes, l'alternança entre posicions altes i baixes, l'ús de la mà en "hikite" en tots els colps, fent un major émfasis en les combinacions de colps, luxacions, estrangulaciones, colps de mà oberta, i llançaments). Fent front a un oponent palpable i no imaginari, fent-se palés l'estudi del propi ranc o distància, la potència a aplicar, el maneig de la mija distància, el desenroll dels reflexos, la precisió en els colps, els desplaçaments, el us de les posicions en moviment, etc. Elements que en la pràctica individual no poden ser desenrollats en eficàcia. Existix encara l'estereotip pedagògic segons el qual, el kata és un combat imaginari contra varis atacants, mentres que en la visió tradicional, generalment, tal com dia el mestre Kenwa Mabuni, fundador de l'estil Shito Ryu o tal com es practica en Okinawa; el kata es considera com una série de moviments seguits fets contra un mateix atacant que no es rendix o que no és fàcil de reduir, que dona baralla, que es resistix de forma hàbil, que està viu. Donat el caràcter ampli de l'estudi de les katas i #el seu bunkai, la possibilitat de varis atacants també pot ser tinguda en conte, pero originalment no era el sentit principal dels kata. El Bunkai no deportiu s'estudia (no són models coreograficos, sino un rompecabezas cinètic) principalment per parelles: per tandes un fa d'atacant i l'atre aplica les tècniques del kata com a defensa, primer poc a poc i progressivament més ràpit i fort; i en variants progressives en els contraatacs i ànguls d'eixecució. L'estudi del bunkai no es llimita a una o dos aplicacions sino que s'investiguen les distintes possibilitats de cada moviment, posició, i desplaçament en la finalitat de deprendre els principis que fan del karate un art d'autodefensa eficaç i versàtil. Alguns kata oferixen moviments simplificats pero la seua aplicació és diferent a lo que s'aparenta. Uns atres oferixen múltiples aplicacions interpretant els moviments a partir dels moviments dels gests bàsics o Kihon. Gran part d'estes aplicacions queda a l'interpretació, comparació, exploració i investigació del karateka experimentat, en base en l'anatomia, la biomecánica, la fisiologia i la psicologia. Contemplant les diferents tècniques de colpege, luxació, llançament, derribe, subjecció, us dels punts vulnerables, i el coneiximent i representació de les fases de escalación del conflicte. Aixina el practicant pot donar-se conte de que la defensa personal es tracta de protegir als seus sers volguts, i sobretot d'evitar el conflicte o de sobreviure a est, per damunt del propi ego.

Hojo Undo o acondicionament del cos

El Hojo Undo es referix a una série d'instruments i pràctiques corporals (ej: kote- kitae) destinades a preparar al cos per al combat. Els instruments són generalment objectes pesats en els que es realisen diversos eixercicis. El seu us es distinguix de l'ús de peses en atres disciplines (per eixemple el fitness) en que estan dissenyats per a desenrollar la força i el control dels moviments de karate d'una forma específica. També inclou pràctiques i objectes d'acondicionament de les parts del cos destinades a ser utilisades com a defensa o atac (nuguets, gobanelles, peus, tébees, dits, colzes, etc.), per mig de colpege repetitiu per a desenrollar durea i/o insensibilidad per impacte tant en ossos i tendons com en la pell, al mateix temps que es millora l'estructura corporal per mig d'una pràctica progressiva (per lo descrit en les lleis de Wolff i Depeche sobre regeneració adaptativa dels teixits somesos a pressió, abans de l'etapa adulta). Encara que sol dir-se que és en la finalitat de insensibilizar eixes zones i desenrollar durícies, solament algunes escoles encara ho fan en eixe fi.

Alguns dels instruments utilisats en la pràctica del Hojo Undo són: la taula de colpege, o Makiwara, Chishi o candat de pedra, Nigiri game o gerro/és de boca ampla, Kakete iki, Kongoken o anell de ferro, Ishisashi, Tan-Tou o vara de ferro, Jari-bako, Tetsu-geta o sandalias de plom, Sashi-ishi, Makiage-kigu, Tetsuarei, Temochi-shiki makiwara, makiwara cilíndric, entre uns atres.

Actualment els objectes de Hojo Undo tradicional es complementen en elements moderns per a l'acondicionament físic, com els sacs de boxeig, els escuts de colpege, les mancuernas, els discs, les barres, les màquines de polea o resort, etc.

Vore també

<!-- En orde alfabètic -->

• Anexo:Técnicas de karate
• Arte marcial
• Budō
• Sensei
• Bushidō
• Gendai Budō
• Pechin
• Sokon Matsumura
• Yasutsune Itosu
• Samurái
• Dojo Kun
• Shuri-Te
• Shorin Ryu
• Matsubayashi-ryū
• Gōjū Ryū
• Isshin-ryū
• Shitō-ryū
• Wadō-ryū
• Shotokan
• Kyokushinkai
• Shūdōkan
• Uechi Ryū
• Dim mak
• Jiu-jitsu
• Judo
• Kendo
• Kenjutsu
• Kobudō
• Kung-fu
• Full contact
• Kick boxing
• Artes marciales mixtas
• Defensa personal

Referències

• Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Karate de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.