Jiu-jitsu

El jiu-jitsu o {{nihongo|ju-jutsu|柔術|jūjutsu|extra=[[Archiu:Kunisada Sumo Triptychon c1860s left.jpg, ‘el arte suave’ o ‘arte flexible’http://www.nihonkobudokyoukai.org/martialarts/009/}} és un art marcial japonés clàssic o koryū budō que comprén una varietat àmplia de sistemes de combat moderns basats en la defensa «sense armes» d'un o més agressors tant armats com desarmats. Les tècniques bàsiques inclouen principalment luxacions, puñetazos, patades, rodillazos, esquives, espentes, proyeccions, derribos, i estrangulamientos. Estes tècniques s'originen en métodos de batalla dels bushi (guerrers japonesos clàssics), per a fer front a atres guerrers samuráis en armadura (d'ahí el seu émfasis en atacar en luxacions, llançaments i estrangulaciones, més que fomentar l'ús de colps i patades) els seus diferents apartats tècnics s'han desenrollat a lo llarc de prop de dos milenis.

Està destinat a donar a l'habilitat i l'agilitat el triumfo sobre la força bruta. Es funda en la vulnerabilitat particular de certes parts de l'organisme humà. Requerix, davant tot, agilitat, sanc freda i velocitat més que força física i, com a base principal, precisa d'un adestrament especial, metòdic i continuat.

El ju-jutsu clàssic, ademés de la defensa sense armes, admet emprar atres objectes com a armes defensives u ofensives, com poden ser el palmito, el para-sol, les cordes (hojōjutsu), les monedes i les armes chicotetes de tall i contundents, com el jutte o trident, el tantō, kakushi buki (armes ocultes) i inclús el kusarigama, ryofundo kusari o bankokuchoki, que resulten més elaborades.

El ju-jutsu era part de sistemes més amplis cridats bujutsu, que incloïa a la seua volta les principals armes llargues del guerrer samurái de llavors: katana o sabre, tachi o sabre de cavalleria, ' 'yari o llança, naginata o alabarda, jō o bastó mig i bō o bastó llarc, entre moltíssimes atres. Estos métodos de combat cos a cos eren part important dels distints sistemes desenrollats per a amprar en el camp de batalla i es poden classificar com katchu bujutsu o yoroi kumiuchi (combatre en o sense armes, vestit en armadura) de la era Sengoku (1467-1603) o suhada bujutsu de la era Edo (1603-1867) (combatre vestint a la usanza de l'época, en kimono i hakama).

Estos sistemes de combat «cos a cos», varen escomençar a conéixer-se com nihon koryū jūjutsu (ju-jutsu japonés antic), entre atres térmens, durant el periodo Muromachi (1333-1573), d'acort en els densho de vàries escoles o ryuha i a registres històrics.

Història i desenroll

Utagawa Kunisada pintura d'un lluitador de sum

A diferència dels animals que disponen de mecanismes de defensa incorporats en la seua pròpia estructura, els sers humans varen desenrollar diferents métodos de defensa personal. Quan algun método resulta eficaç, les atres persones ho copien, o ho deprenen i preserven de qui ho va desenrollar, en lo que no solament es formalisa les tècniques i tàctiques, sino també els métodos de transmissió, açò va donar l'orige a les arts marcials clàssiques i tradicionals del Japó.

Respecte als orígens llegendaris de l'art suau/ gentil o ju-jutsu, hi ha una història famosa sobre el guerrer Sekuni, de la província de Izumo, qui va derrotar i va donar mort a Tajima no Kehaya en la prefectura de Shimane en presència del emperador Suinin. D'acort en descripcions, les tècniques utilisades en este enfrontament varen incloure colps a punts vitals,estrangulaciones, proyeccions, #sumissió i l'ús d'armes tradicionals.

És una de les més antigues pràctiques de defensa pròpia i el seu orige es remonta a uns 400 anys a. de J. C. i constituïa un complement de la preparació del samurái encaminada a permetre-li la continuació de la lluita sense armes.

El ju-jutsu és un art marcial híbrit, fonamentalment basat en el tedori jutsu, antic estil de lluita japonés destinat a reduir als enemics sense danyar-los excessivament. També incorpora elements del sum, aixina com tàctiques dissenyades per a desarmar als oponents que deprenien els bushi o samuráis.

Encara que al principi a cada una d'estes arts varen ser desenrollades per individus, i preservades en secret pels diferents clans de guerrers medievals o samurái, en el temps se'ls va donar un nom particular, sent en un principi coneguts tant en orient com en occident baix la denominació comuna de yawara o jiujitsu i a cada u se li va denominar “estil”, “escola” o "secta" de l'un sol art genèric en diferents émfasis ryu-ha en japonés.

Durant l'época de lo s Tokugawa (1600-1867), el ju-jutsu es va convertir en un verdader art, pero va ser decaent en l'introducció de les armes de fòc.

Històricament, s'assumix que en algunes escoles com la Kito Ryu Ju-jutsu (escola a partir de la qual s'origina el Judo modern junt en l'escola Shin'yō-ryū), hi ha una gran influència del Shuai Jiao o lluita lliure xinesa, que inclou nombroses tècniques de tombaments, luxacions i llançaments, provinents de les arts marcials de Xina i Mongòlia. No obstant, el fundador del Judo, el mestre Jigorō Kanō, va afirmar en una declaració realisada en 1888 durant els començaments de l'era Meiji en el Japó, (quan el Japó buscava una major identitat a l'obrir-se a occident, al mateix temps que la conquista d'Àsia per les armes) que el Judo com a tipo de lluita basat en els llançaments, les preses i tombaments del Ju-jutsu, era d'orige específicament japonés; no xinés.

En 1882, el professor Kanō, director de l'Escola Normal Superior de Tòquio, convençut del valor científic i pedagògic de el Jūjutsu, va formar un método general d'educació física i moral al que va cridar Judo, depurat de tot perill, puix antany quedaven morts en el tablado el 70% dels lluitadors. Es deprenia en una escola especial, Kodokwan, i es dividia en tres fases, el nage-waza, el katama-waza i el nugue-waza. La primera ensenyava a tombar en terra a l'adversari, la segona a subjectar-ho i eixecutar les més variades preses, i la tercera el modo de colpejar al rival.

És també clar, que en general els sistemes clàssics i tradicionals del ju-jutsu japonés donen major émfasis al treball de peu o tachi waza, i a l'entrenament en armes tradicionals, que a les tècniques en el sol o ne-waza. Incloent tècniques molt més típiques del Japó feudal com les cridades idori o tècniques de control des de la posició agenollat, o seiza (forma tradicional d'assentar-se empinat sobre les cames doblades baix les caderes) aixina com les tècniques shikko (desplaçament de genolls requerit d'antany davant les visites del senyor feudal o Daimyo, el líder militar Shōgun o inclús davant l'emperador, preservades hui dia en l'art marcial de el aikidō) que els són característiques. Ademés de les tècniques de desarmament an et sabre o tachi dori waza, llança o sojutsu dori waza i davant punyal o tant dori waza sent estes les armes comunes dels guerrers medievals en armadura o samuráis.

Les escoles i derivats moderns de les diferents escoles de el ju-jutsu clàssic japonés més conegudes són el judo, i el aikidō; sent encara més popular hui el jiu-jitsu brasiler o BJJ (desenrollat en base en l'apartat de lluita en el sol del judo o ne-waza), pel seu protagonisme i auge en els tornejos de les arts marcials mixtes (o MMA).

Llegat

Part interior del castell Takamatsu, recobert per laminas o tatami.

Tots els nihon jū-jutsu o estils clàssics japonesos conten en certes característiques, que ajuden a donar un matís tradicional a la respectiva escola. Entre tals, podem mencionar:

• El reishiki que representa un conjunt de normes de comportament i respecte en el dōjō.
• El dōjō o sala de pràctica té el seu pis generalment cobert en la tradicional estora o tatami.
• L'uniforme de pràctica, que comunament és tot blanc (keikogi 稽古着) i al que en freqüència se sumixca una falda-pantaló molt ampla cridada hakama (袴).
• Simplicitat rústica en l'entorn, decoració i actituts que es definix com wabi-sabi.
• L'ocupació d'un sistema d'escalafó clàssic denominat menkyo kaiden, distint al sistema de graus tradicional per cinturons de colors originat en el judo i adoptat inicialment pel karate, o sistema de graus (kyū/donen).
• L'inexistència de trofeus de campeonat, contractes a llarc determini, insígnies, emblemes o qualsevol atre element que busque el desenroll de l'ego.

Característiques comunes de el jū-jutsu

Ju-jutsu kanji

Si be existixen diferències en l'apariència i en les tècniques de varis sistemes de ju-jutsu tradicionals, existixen vàries similituts:

• Històries vinculades i en orige en comú en Japó a on en molta freqüència estan relacionades en alguna família o clan.
• La principal forma d'ensenyança és per mig de l'observació i repetició de les tècniques, moltes voltes d'acort en patrons definits en les cridades kata (formes preestablides) en solitari o generalment en parelles característiques de l'escola.
• Les tècniques inclouen colps pero no com un fi en sí mateixos sino per a facilitar l'eixecució de luxacions a les articulacions, llançaments, derribos o estrangulamientos.
• En general inclouen una base filosòfica i ètica a la seua pràctica basada en el còdic del samurái o bushidō.
• Tenen un sistema de graus basat en general en certificats tècnics o d'aptitut, a on a la seua volta s'evalua l'actitut o caràcter del practicant.

Etimologia i transliteración

Plantilla:Multimedia Hi ha moltes formes en us per a escriure i pronunciar este art marcial. En japonés, el seu nom és escrit en kanjis, ideogramas chinencs, pero la transliteración de la paraula japonesa s'ha realisat en estos anys vàries voltes i amprant métodos distints en cada una d'elles, des de que Japó es va vore forçat pels Estats Units a obrir els seus ports en 1854.

La paraula Jūjutsu, en la norma actual, es deriva del sistema de transliteración Hepburn. No obstant, en la primera mitat de el XX era més freqüent parlar de jujitsu o jiujitsu. Ya que d'esta manera es va donar a conéixer l'art i es va popularisar fa molt temps, és la paraula en us en alguns països de Occident, a pesar de lo poc exacte que resulta jitsu per a la pronunciació del segon kanji de la paraula.

Koryū jū-jutsu o estils i escoles clàssics

Es denominen Koryu els estils i escoles que de manera comprobable existien abans de la Restauració Meiji en 1868, mentres alguns d'estos estils posteriorment varen desaparéixer han sobrevixcut i se seguixen practicant Araki Ryu Kogusoku, Asayama Ichiden Ryū, Tenji Shinyo ryu, Yoshin ryu, Ryoi Shinto ryu, Takenouchi Ryu, Fusen-ryu, Shin No Shindo, Kyushin Ryu, Shiten Ryu, Sōsuishi ryū, Sekiguchi Ryū, Daitō-ryū Aikijujutsu i Koppōjutsu. En general es caracterisen per un sistema Menkyo en lloc del nou sistema o cinturons kyu-Donen i letals tècniques tradicionals que queden salvaguardades en un document que es transmet de generació en generació de mestres a discípuls, cridats shoden makimono.

Gendai jū-jutsu o escoles i estils tradicionals moderns

Alumnes de Maeda en Brasil

També denominat "jiu-jitsu" modern són els estils i métodos de jū-jutsu que varen ser creats posteriorment a 1868 en oposició als estils Koryu jū-jutsu creats prèviament; molts d'estos estils moderns busquen la formació integral de l'individu, i usen el sistema Kyu-donen originari del Butokukai i els cinturons de colors (blanc- marró i negre) devinguts del Judo per a identificar els nivells previs al de cinturó negre. Els demés colors que hui es coneixen (groc, taronja, vert, blau o violeta) varen ser els creats pel mestre Mikonosuke Kawaishi en França durant els anys 40 per a la promoció inicial del judo en Europa en contraposició als sistemes tradicionals de grau dels sistemes clàssics coneguts com Menkyo kaiden, o per diplomar, linaje i jurament.

Eixemples de gendai jū-jutsu són: el Daitō-ryū Aikijujutsu, o el seu derivat el Hakko Denshin Ryu, Seibukan JuJutsu, de Kancho Toribio en Nagoya, Japó, Shudokan Jutsu ryu Daitokan de Carlos Alberto Castell (Espanya 1990), Dansen Ryu d'H. Okazaki el Zendo ryu ju-jutsu, Jiu-jitsu brasiler o Bjj que encara que va ser dut a Brasil per Mitsuyo Maeda a mitan de el XX va ser desenrollat per Carlos Gracie i posteriorment el seu germà menor Hélio Gracie en Brasil en base en el judo, Yoshin Bushi Ryu d'orige Argentí i varis sistemes Goshin Budo com per eixemple Dansen Ryu d'Henry Seishiro Okazaki, el Miyama-ryu de Antonio Pereira o el Nihon Dentou Ryu que pese a lo que sembla indicar el seu nom va ser desenrollat en República Dominicana, Sant Dumenge pel Dr. Alejandro Iván Serrallés Sagalowitz. Eixos estils de ju-jutsu són practicats a lo largo y ancho de el món, i com és clar molts sistemes de gendai jū-jutsu, han segut fundats per descendents de japonesos o inclusivament per no japonesos alumnes directes d'estos.

Arts marcials derivades

Algunes dels seus descendents directes són trobades dins de el gendai budō estes són les arts marcials que varen ser creades en temps contemporàneus basades en les escoles antigues. Com per eixemple el judo i el aikidō que deriven de la #síntesis de dos estils de koryū jū-jutsu (tenjin shin'iō-ryū, i Kitō-ryū jū-jutsu) el primer, i de l'influència de el daitō-ryū aikijujutsu en el segon. Estes arts marcials varen ser creades posteriorment a la Restauració Meiji (inicis de el XX) en el respal i control del Dai Nihon Butokukai. Aixina mateix hi ha variants i estils desenrollats posteriorment en el XX com el Nihon Tai-Jutsu japonés; o l'estil marcial híbrit coreà del Hapkido. És important notar que tant el jū-jutsu com el judo han tingut una gran influència en l'inclusió o interpretació de vàries tècniques com: les luxacions articulares, estrangulaciones i alguns dels llançaments incloses en els moviments dels kata o formes de vàries arts marcials tradicionals, especialment en el cas dels estils japonesos de karate, ya que gran part dels mestres japonesos difusores del karate, i molts atres contemporàneus varen tindre, o mantenen encara contacte en l'art, degut a que varen ser formats inicialment en jū-jutsu o en judo.

Desenroll de el jū-jutsu en Europa

El Bartisu-Club de Londres és la primera escola europea de jū-jutsu ya que va ser fundada en 1899 per l'ingenier anglés, W.I.Barton-Wright, inspirat en el jū-jutsu, el club és freqüentat per l'aristocràcia londinenca. El Capità britànic Hughes s'inscriu en el Kodokan de Tòquio i en Gran Bretanya aplega el professor japonés de jū-jutsu Yukio Tani que obri el Club de l'escola japonesa del carrer Oxford en Londres, a on pronte dos francesos, Jean-Joseph Renaud i Guy de Montgailhard s'inscriuen.

En 1904 Renaud i Montgrilhard òbrin el primer dojo en París en el número 55 del carrer Ponthie en la direcció tècnica de dos experts japonesos, els mestres Taro Miyake i Kanaya.

El 26 d'octubre de 1905 Ernest "Re-nier" Regnier realisa un combat en el célebre lluitador Georges Dubois en que a pesar de la diferència de pes venç ràpidament conseguint una gran popularitat pero que resulta efímera quan poc despuix pert contra un lluitador rus de més de 100 kg.

En 1906, l'alemà Erich Rahn obri en Berlín la primera escola de jū-jutsu, mentres en Anglaterra Allan Smith és el primer europeu en rebre un cinturó negre.

En 1908, Li Prieur serà el primer francés que estudia Judo en Japó, pero llamentablement despuix de retornar a França no trobant en quí practicar dins del seu nivell tècnic poc a poc abandona el jū-jutsu i es dedica al bucege.

En 1924, K. Ishiguro i A. Aida, abdós 5.º donen, ensenyen jū-jutsu en el Sporting Club de París. El científic britànic d'orige israelita Moshé Feldenkrais obri el Jiujitsu club de France recolzat pel matrimoni Joliot Curie.

En 1931 un atre mestre japonés. Mikonosuke Kawaishi. es trasllada a Londres i establix el Club de judo anglo-japonés i ensenya Judo en l'Universitat d'Oxford, pero en 1935 es trasllada a París ensenyant jū-jutsu en el Club israelita, dirigit per Mirkin per a pronte obrir el seu propi club cridat el Club Franc-Japonés que despuix es fusiona en el Jiujitsu club de França.

En setembre de 1933, el mestre Jigorō Kanō i el seu assistent Shuichi Nagaoka en el Campeonat de França donen una série de demostracions i conferències.

En 1937 Georges London alumne de Ishiguro i despuix de Kawaishi obri el Club Saint Honoré de jū-jutsu, judo i karate en el 274 de la Rue St. Honoré, en ple centre de París per lo que és el primer discípul de Kawaishi autorisat a dirigir un Dojo, el mestre London es trasllada a Uruguay en Llatinoamèrica en 1958 difonent el jū-jutsu a eixe país.

Graus i cinturons Jū-jutsu (JJIF)

En el Jū-jutsu existixen sis nivells distints (cridats kyu) i 10 nivells de mestrage (cridats donen), segons el grau d'habilitat en dita art marcial. Segons la Federació Internacional de Jiu-jitsu (Entitat reconeguda per el Comité Olímpic Internacional).

En JJIF. els colors dels cinturons ordenats de més inexperto a més expert són:

Graus inferiors

• Cinturó blanc
• Cinturó groc
• Cinturó taronja
• Cinturó vert
• Cinturó blau
• Cinturó marró

Graus superiors

• ORD DONEN - negre (Sensei/professor)
• 2.º DONEN - Negre (Sensei/professor)
• ORD DONEN - negre (Sensei-Shidoshi/professor-instructor expert)
• 4.º DONEN - negre (Renshi/mestre)
• 5.º DONEN - negre (Renshi/mestre)
• 6.º DONEN - negre o blanc i roig (Renshi/mestre)
• 7.º DONEN - negre o blanc i roig (Kyoshi/ llicenciat)
• 8.º DONEN - negre o blanc i roig (Kyoshi/llicenciat)
• 9.º DONEN - negre o roig (Hanshi/mestre eixemplar)
• 10.º DONEN - negre o roig (Hanshi/mestre eixemplar)

El jū-jutsu en Llatinoamèrica

• En Argentina, el jū-jutsu va ser introduït per Yoshío Ogata, ajudant del Shihan Hagiwara de jū-jutsu al que li oferixen un contracte per a ensenyar jū-jutsu als oficials de l'Armada començant el 29 de novembre de 1906. Posteriorment por intermedio de el doctor Carlos Delcasse, una personalitat descollante i un famós deportiste que obri un gimnasi freqüentat per deportistes famosos de l'época i gestiona l'ingrés de Ogata a la policia de la ciutat de Buenos Aires, com a instructor de defensa personal, en 1914 actua com a professor de defensa personal en la Gendarmería Nacional de la província de Neuquén i en 1918 va començar a dictar classes en el Club Gimnàsia i Esgrima de la ciutat de Buenos Aires, en 1938 continua dictant classes de ju-jutsu en el seu propi dojo cridat “Ausonia”, ubicat per carrer Sant Fe i Montevideo en la Capital Federal fins al seu decés l'1 de juliol de 1970 en Buenos Aires, Argentina.
• En Uruguay, recent en 1958 Georges London aplega de França fundant l'institut Shobukan a on ensenya jū-jutsu, judo i kàrate, el seu alumne Sergio Omar Anadón Rivero va continuar la seua obra en el país.

El mestre Mitsuyo Maeda

• En Brasil s'introduïx en 1917, en l'arribada a Brasil de Mitsuyo Maeda, professor de Kodokan, que rep el respal d'un influent polític de nom Gaston Gracie, Maeda va escomençar a ensenyar-li Judo al fill major de Gastón, Carlos; en la ciutat de Belem qui despuix va ensenyar als seus germans Oswaldo, Gastao, George i Heli. Els Gracies en 1925 varen viajar a Riu de Janeiro a on varen obrir la primera acadèmia de lo que pronunciaven com "Jiu Jitsu" i que en el temps ha alcançat difusió mundial. No obstant per a la comunitat japonesa en Brasil els mestres Naito Katsutoshi i Ogawa Tyuzo varen representar la major influència en el desenroll de el jū-jutsu local.
• Yoshío Ogata chile entre els seus alumnes esta la família Sanhueza, d'els qui hui es destaca Gm Raúl Sanhueza qui ha dut el ju jutsu a un atre nivell en Europa.
• En l'any 2014 i a demanat de simpatisants de el jūjutsu tradicional japonés viaja a Brasil el mestre Carlos Alberto Castell per a difondre el seu sistema Shudokan jutsu ryu Daitokan. Practicant de varis sistemes de jujutsu com són hakko ryu, takenouchi ryu, tenshin ryu, yoshin ryu, alumne de Yuichi Negishi

11.ª generació shinkyoku ryu jujutsu (clan familiar) — Soke Lucient Vicent Ott. L'escola ya conta en gran cantitat de practicantes especialment cos de policia militar.

• En Mèxic. En el seu llibre "Sèt migracions japoneses en Mèxic (1890-1978)", María Elena Ota Mishima relata que en 1910 el cap dels migrants japonesos, Shinzo Harada en ser conegut viaja des d'Espanya com a expert en daitō-ryū aiki jū-jutsu va ser cridat pel secretari de Guerra i Marina i va ensenyar en el Colege Militar durant 8 anys als cadets entre els que es varen contar els fills de Don Porfirio Díaz. En 1926 un atre professor japonés (Nabutaka Sataka) és dut a Mèxic per orde del General Plutarco Elías Calles a fi de dictar classes a les forces militars i va ser comissionat per a ensenyar també este art marcial en l'Escola Nacional de Mestres (Normal), a on va impartir els seus coneiximents als estudiants d'eixa época.
• En Cuba va ser introduït en 1925 per el renshi Sigetoshi Morita i dèu anys despuix de la seua mort es forma, en el seu honor l'escola Morita Ryu i paralelament l'escola Tai Yoza Ryu del mestre Luis Armant Palaus alumne de Morita. Quan es conseguix revivar el jū-jutsu en l'illa uns anys més vesprada es formen les escoles Akijama Shirobei Ryu, Simón Ryu i Vamato Mijazawa que formen la base actual del Jū-jutsu cubà. En la revolució un dels judocas que s'integra al procés és Andrés Kolychkine Thompson, naixcut en Petrogrado l'11 de març de 1913 i casat en una cubana per lo que decidix radicar-se allí, sensei Kolychkine va ser alumne de Jean De Herdt qui a la seua volta va ser discípul de sensei Mikonosuke Kawaishi, i va desenrollar principalment el judo cubà que influiria en el desenroll de les arts marcials en tots els països de la regió i que es manté actualment.
• En Costa Rica, el jū-jutsu comença en 1955 any en el que el sensei Orlando Madrigal Valverde qui havia deprés en el professor Kolychkine en Cuba. Instala la primera acadèmia de judo i jū-jutsu. Cridada acadèmia costarricense de judo i jiu jitsu, el shihan costarricense mor llamentablement el 25 de juny de 1991. Deixant un gran llegat.
• En Colòmbia, el jū-jutsu japonés aplega aproximadament entre les décades de 1970 i 1980 de la mà del Judo, pero la seua difusió i pràctica en sí és més recent (2003), l'estil tradicional es dona a conéixer, gràcies als esforços de la Federació Colombiana de jiu-jitsu. I el jiu-jitsu b

rasilero; als esforços de vàries escoles com: Clube Kanji de Lutas, De la Riva Colòmbia, Team Pedro Sauer Colòmbia Academy, Gracie Barra, Team Legacy, Gracie Colòmbia, Alliance, Fabricio Rodrigues BJJ, Grappling Machines, Tyr jiu-jitsu, entre unes atres.

• En Chile, el Soke Jorge Silva Figueroa (1934-2012) (1980) crea i desenrolla el Método de Seguritat i Defensa Personal Sinerg – JiuJutsu, que és una versió del Jujutsu clàssic (particularment del Aiki – Jujutsu), interpretat com un método que aplica accions sinérgicas i principis d'ergonomia a partir de conductes instintivas i reaccions reflectixes d'auto protecció lligades a la movilitat natural.la mort del Soke Silva en el 2012.els seus alumnes i hereus continuen en el seu llegat el Hanshi José Reis

Kyoshi Manuel Maldonado Shihan Roberto Ramos

• En Equador va ser introduït pel Sensei d'orige espanyol Luis Díaz, en la década dels 80, desenrollant l'art en el dojo Sakae, nomenat aixina en honor al seu primer mestre. Va assentar les bases per a que en l'actualitat se seguixca practicant Jū-jutsu japonés, mantenint la tradició i formalitat, en l'agrupació Bu Shin Do, Ju-Jitsu Equador.
• En Perú, el ju jutsu japonés inicia la seua difusió al voltant de 2007 que el sensei Fernando A. Torres Córdova retorna de Cuba despuix de deprendre per més de 15 anys de mestres cubans com Luis Armant Palaus, qui va anar el seu mestre. Palaus va ser alumne directe del mestre Japonés Sigetoshi Morita, introductor del Ju jitsu en Cuba. Aixina mateix, va rebre ensenyances del mestre Alberto Sales Sham (QPD). Varen ser companyers d'aprenentage els actuals mestres de Cuba Ariel Ramírez Villalba, Dexter Reis Toledo qui va anar president del jiu jitsu cubà. Juliol Collado Esquerre, Héctor Cabana entre uns atres. El sensei Fernando Torres va realisar diversos cursos i seminaris d'actualisacions obrint la seua primera escola en el districte de Santa Anita alternant karate en el sensei Oscar Villafuerte. És aixina que en l'any 2011 impulsa la realisació per primera volta un mundial de l'art suau en el Perú i és recolzat per la Federació de Judo en la Videna, cedint les seues instalacions per a realisar-ho allí. A este magne event varen assistir 1

7 països entre Amèrica, Europa i Àsia. El sensei Torres en el córrer dels anys va continuar la difusió de l'art per diverses províncies i ciutats Peruanes.

• En Veneçola, el Jū-jutsu japonés, va aplegar de la mà del Sensei Rubén D. Guerra B. en l'any 2013 a la ciutat de Cabudare, Estat Lara, qui sent alumne de el sensei Akitaro Masuko; fundador de #el seu ryu, li va sugerir en els dies d'entrenament en Japó l'idea de dur la seua escola per primera volta fòra de les fronteres nipones, aixina va quedar sagellat una amistat, per mig de la disciplina i compromís per este art marcial i la seua història d'herències de llauradors entrenats per samuráis i lo que representa en les arts marcials de Japó. En l'actualitat, la Masuko Ryu està creixent i tractant de crear famílies marcials en totes les ciutats dels països a on es troba: Colòmbia, Panamà, Equador i Argentina, sent manejada per alumnes del sensei Guerra i la seua escola nomenada BUDO TORII DOJO, en a on ademés de el Jū-jutsu Tradicional de la llínea Masuko Ryu, es dicten classes de Aikido Tenshokai també de Japó i Bujutsu Sosei Internacional en sèu en Espanya.
• En Panamà, el ju jutsu japonés inicia la seua difusió a finals dels anys 90 en mans del mestre Manuel Alba, qui retorna de Japó a mitan d'eixa década despuix de deprendre este sistema en l'illa de Okinawa, Japó, a qui es considera com el pioner del ju jitsu tradicional/japonés en Panamà. Sobre el jiu jitsu brasiler, el mestre Héctor Vásquez de Gracie Barra és considerat com el precursor d'esta disciplina brasilera en el país.

Referències

• Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Jūjutsu de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.