Defensa personal

Entrenament de Krav Maga, un dels métodos moderns de defensa personal.

Demostració de Jūjutsu, defenent-se contra un atac en arma blanca. Berlín, 1924.

La defensa personal és un conjunt d'habilitats tècnic-tàctiques encaminades a impedir o repelir una agressió, realisades per un mateix i per a sí mateixa.

També rep atres denominacions com autoprotecció o seguritat personal, no obstant estos conceptes tenen un àmbit major, a on destaca fonamentalment el component preventiu.

Història

Escenes de lluita en les tombes de Beni Hassan (Egipte) 2000 a. C.

L'història de la lluita cos a cos es remonta als orígens de la humanitat, com a expressió de la rivalitat natural. De fet, la lluita per la supervivència és anterior a l'home (ej: animals).

Tipos de defensa personal

La defensa personal pot ser genèrica o especialisada (femenina, infantil, etc), resultant més eficaç quant més adaptada estiga a les necessitats pròpies de cada persona, atenent a les seues característiques, al tipo d'agressions que poden sofrir en major freqüència, etc.

Característiques de la defensa personal

Les habilitats tècnic-tàctiques de la defensa personal deuen ser eficaços per a conseguir l'objectiu d'evitar o repelir la agressió.

Poden utilisar-se tot tipo de recursos disponibles sense més llímit que el marcat per la llegislació. Resultant, d'esta manera, una matèria multidisciplinar que conté habilitats de les diverses arts marcials i militars, dels deports de contacte i lluita, d'atres tipos de lluita poc ortodoxes com la baralla gallipontera, aixina com d'habilitats verbals.

La defensa personal està formada per habilitats tècnic-tàctiques tant defensives com a ofensives i, quan és possible, deu aplicar-se anticipant-se al desenroll de l'acció atacant de l'agressor.

• “Defendre's” no sempre consistix en utilisar solament habilitats "defensives" que no mermen la capacitat atacant i contínua dels agressors (en condicions de superioritat física o/i numèrica) esperant a que refusen per fatiga o autolesión. En la realitat, conseguir defendre's aixina resulta molt poc provable, inclús per a un expert.
• “Defendre's” no sempre consistix en esperar a que es produïxca l'agressió, en ocasions és recomanable anticipar-se quan l'agressió és imminent. Si esperem a que nos colpegen, apunyalen o disparen… possiblement ya no podrem defendre-nos.

Bastó telescòpic de seguritat d'acer (venda al públic). Japó, 2009.

Fonaments

La defensa física és sempre l'últim recurs i exclusivament front a agressions de tipo físic.

El recurs més efectiu és sempre evitar l'enfrontament, especialment aquell que comporta l'agressió física, ya que el resultat de tot enfrontament és incert (contusions fortuïtes, armes amagades, còmpliços no detectats...). Encara que és llegítima la defensa dels nostres drets, tals com mantindre el nostre honor i patrimoni, resulta més important evitar posar en risc la vida. No obstant, quan no hi ha una atra solució millor, es deu afrontar en decisió.

El "factor sorpresa" és un recurs tàctic fonamental que devem tindre de la nostra part.

A major distància de l'agressor i de quanta més movilitat dispongam major seguritat. Hi ha situacions de les que és molt difícil, o impossible, escapar (ej: nugats,...), per lo que no és recomanable permetre que es vaja complicant (llevat quan la situació ya és complexa en inici i estem utilisant alguna tàctica de distracció per a sorprendre a l'agressor).

Devem utilisar qualsevol recurs disponible que resulte efectiu: córrer, cridar, utilisar objectes com a armes, etc.

La destrea en la defensa personal depén del grau de pràctica continuada, del seu contingut i de les llimitacions personals.

L'aplicació real de les habilitats assimilades es portarà a terme, generalment, en circumstàncies estresantes, per lo que requerix del suficient hàbit pràctic com per a que s'eixecute com un acte reflectixc.

Aspectes llegals

La defensa deu eixercir-se dins del marc llegal establit per la llegítima defensa.

Còdic penal (Espanya) art. 20 (Llei Orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Còdic Penal)

4º. El que obre en defensa de la persona o drets propis o aliens, sempre que concórreguen els requisits següents:

Primer. Agressió illegítima. En cas de defensa dels bens es reputará agressió illegítima l'atac als mateixos que constituïxca delicte o falta i els pose en greu perill de deterioració o pèrdua imminents. En cas de defensa de la morada o les seues dependències, es reputará agressió illegítima l'entrada indeguda en aquella o estes.

Segon. Necessitat racional del mig empleat per a impedir-la o repelir-la.

Tercer. Falta de provocació suficient per part del defensor.

5º. El que, en estat de necessitat, per a evitar un mal propi o alié lesione un ben jurídic d'una atra persona o infringixca un deure, sempre que concórreguen els següents requisits:

Primer. Que el mal causat no siga major que el que es tracte d'evitar.

Segon. Que la situació de necessitat no haja segut provocada intencionadament pel subjecte.

Tercer. Que el necessitat no tinga, pel seu ofici o càrrec, obligació de sacrificar-se.

6º. El que obre impulsat per por insuperable.

7º. El que obre en compliment d'un deure o en l'eixercici llegítim d'un dret, ofici o càrrec."

Interacció en l'agressor

La por: fisiologia i psicologia

"El por solament té un objectiu: la teua supervivència"

La por és la reacció física i sicològica a la "consciència" d'un perill:

- Puc no tindre por, encara que he estat davant un verdader perill, o

- Tindre por, encara que el perill no siga real (estiga solament en el meu pensament)

El por desencadenarà la reacció fisiològica (taquicardia, hiperventilación i sensació d'ofegue, mareig, midriasis, relaixació d'esfínters, dificultat per a pensar, #tremolació, pèrdua de la motricidad fina,...)

La por sicològica nos genera “pensaments” de desenllaços negatius (“em va a matar, no vaig a poder”,...). La por és normal, nos protegix de perills, pero també nos impedix fer coses que "necessitem" fer.

Reaccions front a la por:

- Atac

- Fugida

- Bloquege / Paralisació (o sumissió)

Guerra sicològica

L'agressor utilisa l'estratègia de l'atac sicològic en l'objectiu de que la seua tasca resulte lo més fàcil possible (la víctima oferixca la mínima resistència).

Els recursos que utilisa per a este fi són: aspecte, gests intimidantes, crits, insults, amenaces, espentes, mostrar un arma,...

Bloqueig mental

El bloqueig mental consistix en la pèrdua de la capacitat de decidir i de reaccionar.

Es produïx perque el cervell entra en un procés de dubte provocat per la por. El cervell "dubte" sobre:

- lo que cal fer (¿qué faig?)

- les seues pròpies habilitats (¿segur que funcionarà?)

En resum, l'objectiu de l'agressor és provocar-li por a la víctima, fent-li dubtar, de tal forma que la seua ment es bloquege (“no puc”, “em va a matar”, “el meu defensa no tindrà efecte")

Gestionar la por i véncer la guerra sicològica

1º Comprén que les reaccions fisiològiques de la por (taquicardia,...) són normals i nos ajuden a sobreviure. No es poden evitar (podem mínimizarlas per mig de l'hàbit).

2º Comprén que l'estratègia de l'agressor és "provocar por" per a que la víctima no oferixca resistència (autoconvenciéndose de que no pot véncer-li)

3º Mantingues la teua ment ocupada en buscar una solució i centrant-te en els seus punts dèbils i les teues fortalees (no deixes que la teua ment divague, sempre vindran pensaments catastrofista).

4º Activa #el teu "actitut de supervivència". Per a açò pensa en el teu major motivació per a seguir vivint.

Intentar una solució diplomàtica

Un bon "negociador" és capaç de conseguir el seu objectiu inclús en les situacions més inverosímils. No obstant, no sempre és possible.

Consells durant la negociació en l'agressor:

- Mantindre la distància i no baixar la guàrdia (mans prop del rostre disimuladamente, cap llaugerament acachat, un peu retardat)

- Descobrir els seus interessos subjacents ("¿Qué vols?" ¿Lo que diu ser en cóm es comporta? Seguix acostant-se…)

- No negar-li rotundament (encara que no penses acceptar les seues exigències)

- Pre-establir els teus llímits (deus saber-los de bestreta, per a reaccionar instantàneament en el moment que els identifiques). Per eixemple, si establixes que, baix cap concepte, acceptaràs que et traslladen a un atre lloc (més solitari i íntim), quan veges que et van a forçar a fer-ho (sobrepassar el teu llímit) serà "la senyal" que t'indique que ha aplegat el moment llímit per a reaccionar. Per supost, cada situació es desenrolla en circumstàncies diferents que sempre cal valorar.

- Si no funciona, no insistixques

- Atacar (o escapar) per sorpresa

Referències

• Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Defensa personal de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.