Anar al contingut

Agressió

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

L'agressió és un atac provocat producte de la pràctica o del hàbit de ser agressiu. És una conducta hostil o destructiva la finalitat de la qual és provocar un dany a un atre.

L'agressió verbal s'utilisa en ocasions per a intimidar o coaccionar durant els entrenaments físics militars.

Dollard afirma[1] que és qualsevol conducta l'objectiu de la qual és causar un dany cert a la persona a la que es dirigix. Archer i Browne (1989) establixen tres característiques del cas prototípico d'agressió:[2]

  • Intenció de causar dany.
  • Provocar dany real.
  • L'existència d'alteració de l'estat emocional.

Geen fa una tallant distincióPlantilla:On entre agressió colérica i agressió instrumental. La primera té un estat emocional negatiu de còlera com a reacció a alguna provocació prèvia i perseguix causar dany que, per mig de l'agressió, pretén anular a la persona.

En definicions comunament utilisades en les ciències socials i ciències del comportaments, l'agressió és una acció o resposta d'un individu que proporciona alguna cosa desagradable a una atra persona.[3] Algunes definicions inclouen que l'individu deu tindre l'intenció de danyar a una atra persona.[4]

Des d'una perspectiva interdisciplinària, l'agressió es considera "un conjunt de mecanismes formats en el curs de l'evolució per a impondre's a un mateixa, a parents o amics front a uns atres, per a obtindre o defendre recursos (causes últimes) per mijos perjudicials amoladors. Estos mecanismes solen estar motivats per emocions com la por, la frustració, l'ira, sentiments d'estrés, dominació o plaure (causes pròximes). A voltes, el comportament agressiu servix per a aliviar l'estrés o com a sensació subjectiva de poder"[5][6] El comportament depredador o defensiu entre membres d'espècies diferents pugues no considerar-se agressió en el mateix sentit.


L'agressió pot prendre una varietat de formes, que poden expressar-se físicament, o comunicar-se verbalment o no verbalment: incloent l'agressió antidepredador, l'agressió defensiva (induïda per la por), l'agressió depredadora, l'agressió per dominancia, l'agressió entre mascles, l'agressió entre residents i intrusos, l'agressió maternal, l'agressió específica de l'espècie, l'agressió relacionada en el sexe, l'agressió territorial, l'agressió induïda per l'aïllament, l'agressió irritable i l'agressió induïda per l'estimulació cerebral (hipotàlem). Existixen dos subtipos d'agressió humana: (1) subtipo controlat-instrumental (en un propòsit o orientat a un objectiu); i (2) subtipo reactiu-impulsiu (a sovint provoca accions incontrolables que són inapropiades o indesijables). L'agressió diferix de lo que comunament es denomina asertivitat, encara que els térmens s'utilisen a sovint indistintament entre els profans (com en frases com "un venedor agressiu").[7]

Classes d'agressions

Dins de les agressions es poden distinguir dos variants.

Agressió verbal o sicològica

Este tipo d'agressió es dona quan una persona és agredida per mig de malos tratos o insults de qualsevol índole i els quals poden aplegar a causar lesions d'índex sicològic.

Agressió física

L'agressió física és produïda per l'acció de colps de manera directa o per mig de qualsevol mig físic que causen lesions directament a l'atra persona o animal.

Etologia (ciències naturals)

mascles d'elefants marís barallant.

Els etólogos estudien l'agressió pel que fa a l'interacció i evolució dels animals en ambients naturals. En dit entorn l'agressió pot comprendre el contacte corporal per mig de mossegades, colps o espentes, pero la majoria dels conflictes són resolts per mig de les amenaces i alvanços intimidatorios que no produïxen dany físic. Esta forma d'agressió pot incloure l'expondre el tamany del cos, cornamentas, garres o dents; senyals estereotipades incloses expressions facials; vocalisacions tals com la vora d'un au; la lliberació de químics; i canvis en la coloració.[8] L'expressió comportament agonístico a voltes és utilisada per a referir-se a estes formes de conducta.

La majoria dels etólogos creuen que l'agressió proveïx ventages biològiques. L'agressió pot ajudar a que un animal controle un territori, inclosos recursos tals com a aliments i aigua. L'agressió entre mascles a sovint té lloc per a assegurar oportunitats d'emparellament, i resulta en la selecció natural de l'animal més sà o més vigoroso. L'agressió també pot produir-se per a autoprotegerse o per a protegir a la crío.[9] L'agressió entre grups d'animals també pot resultar en ventages; per eixemple, un comportament hostil pot forçar a una població d'animals a penetrar en un territori nou, a on la necessitat d'adaptar-se a un nou ambient pot donar lloc a una major flexibilitat genètica.[10]

Societat i cultura

Els sers humans compartixen aspectes relacionats en l'agressió en els animals no humans, i tenen aspectes específics i complexos relacionats en factors associats a la genètica, etapes primerenques del desenroll, aprenentage social i flexibilitat, cultura i moral.

Konrad Lorenz va expressar en la seua obra Sobre l'agressió, (1963) que el comportament del ser humà es troba modelació per quatre imperatius animals de lluita per la subsistència o supervivència. Considerats en forma conjunta, estos factors impulsors: fam, por, reproducció i agressió, resulten en la selecció natural.[11] E. O. Wilson va precisar en la seua obra Sobre la naturalea humana que l'agressió és un mig per a prendre control sobre recursos. Per lo que l'agressió, es troba agravada en époques que densitat de població elevades devenen en escassea de recursos.[12] Segons Richard Leakey, l'agressió en els humans ha anat en aument en accentuar-se el principi de propietat i el seu defensa.[13] No obstant l'UNESCO va adoptar el Manifest de Sevilla sobre la Violència en 1989 que refuta els pronunciaments dels científics evolucionistes, en el sentit que en l'informació genètica es troba l'única causa de l'agressió.[14][15]

Els aspectes socials i culturals poden interferir de manera important en les diferents expressions de l'agressivitat. per eixemple, una densitat de població elevada, quan ocorre junt en una disminució dels recursos disponibles, pot ser una variable significativa en el desencadenamiento d'actes violents.[16]

Cultura

La cultura és un factor que influïx en l'agressivitat. Les societats tribals o bandes que existien abans o fòra del estat modern han segut descrites a voltes com a pacífics 'nobles salvages'. el poble ǃKung va ser descrit com 'El poble inofensiu' en una obra popular d'Elizabeth Marshall Thomas en 1958,[17] mentres que la Guerra abans de la civilisació de Lawrence Keeley de 1996 sugeria que la guerra regular sense tecnologia moderna va ser portada a terme per la majoria dels grups a lo llarc de l'història de l'humanitat, incloent la majoria de les tribus natives americanes.[18] Els estudis sobre caçadors-recolectors mostren un palmito de societats diferents. En general, l'agressió, el conflicte i la violència ocorren a voltes, pero generalment s'evita la confrontació directa i el conflicte es gestiona socialment per mig d'una varietat de métodos verbals i no verbals. Els diferents índexs d'agressió o violència, en l'actualitat o en el passat, dins dels grups o entre ells, s'han relacionat en l'estructuració de les societats i les condicions ambientals que influïxen en factors com l'adquisició de recursos o propietats, terra i tècniques de subsistència, i canvi demogràfic.[19]


El sicòlec nortamericà Peter Gray planteja el hipòtesis de que les societats caçadores-recolectores de bandes són capaces de reduir l'agressió i mantindre al mateix temps unes relacions relativament pacífiques i igualitarias entre els seus membres per mig de diversos métodos, com el foment d'un esperit lúdic en tots els àmbits de la vida, l'us del humor per a contrarrestar la tendència d'una persona a dominar al grup i unes pràctiques de criança dels fills no coercitives o "indulgents". Gray compara les bandes de caçadors-recolectors en grups de joc social, encara que subralla que eixe joc no és frívol ni fàcil en tot moment. [20] Segons Gray, "el joc social -és dir, el joc en el que participa més d'un jugador- és necessàriament igualitario. Sempre requerix una suspensió de l'agressió i la dominació junt en una major sensibilitat a les necessitats i desijos dels atres jugadors".[21]


Joan Durrant, de l'Universitat de Manitoba, escriu que varis estudis han descobert que el castic físic està associat en "nivells més alts d'agressió contra pares, germans, companyers i cònjuges", inclús quan es controlen atres factors.[22] Segons Elizabeth Gershoff de l'Universitat de Texas en Austin, quant més es castiga físicament als chiquets, més provabilitats hi ha de que, com a adults, actuen de forma violenta en els membres de la família, incloses les parelles íntimes. [23] En els països en els que el castic físic dels chiquets es percep com culturalment més acceptat, està menys fortament associat en l'aument de l'agressió; no obstant, s'ha trobat que el castic físic prediu cert aument de l'agressió infantil independentment de la cultura.[24] Si be estes associacions no proven causalidad, una série d'estudis llongitudinals sugerixen que l'experiència del castic físic té un efecte causal directe en els comportaments agressius posteriors.[22] En examinar varis estudis llongitudinals que varen investigar el camí dels assots disciplinaris a l'agressió en chiquets des de l'edat preescolar fins a l'adolescència, Gershoff va concloure: "Els assots varen predir sistemàticament auments en l'agressivitat dels chiquets en el pas del temps, independentment de lo agressius que anaren els chiquets quan es varen produir els assots".[25] Catherine Taylor de l'Universitat de Tulane va trobar resultats similars en 2010.[26] L'investigador de la violència familiar Murray A. Straus argumenta: "Hi ha moltes raons per les que s'han ignorat estes proves. Una de les més importants és la creència de que els assots són més eficaços que la disciplina no violenta i, per lo tant, a voltes són necessaris, a pesar del risc d'efectes secundaris nocius".[27]


Analisar l'agressió cultural o políticament es complica pel fet de que l'etiqueta 'agressiu' pot utilisar-se en sí mateixa com una forma d'afirmar un juí des d'un punt de vista particular. Que un método coercitiu o violent de control social es perceba com a agressió - o com a agressió llegítima front a illegítima - depén de la posició de les parts implicades en relació en l'orde social de la seua cultura. Açò, a la seua volta, pot estar relacionat en factors com: les normes per a coordinar les accions i dividir els recursos; lo que es considera autodefensa o provocació; les actituts cap als "forasters", les actituts cap a grups específics com les dònes, les persones discapacitades o les d'estatus inferior; la disponibilitat d'estratègies alternatives de resolució de conflictes; l'interdependencia comercial i els pactes de seguritat colectiva; les pors i impulsos; i els objectius finals sobre resultats materials i socials.[28]


L'investigació intercultural ha descobert diferències en les actituts cap a l'agressió en distintes cultures. En un estudi d'estudiants universitaris basat en un qüestionari, ademés de que en general els hòmens justificaven alguns tipos d'agressió més que les dònes, els enquestats nortamericans justificaven l'agressió física defensiva més fàcilment que els japonesos o espanyols, mentres que els estudiants japonesos preferien l'agressió verbal directa (pero no l'indirecta) més que els seus homòlecs nortamericans i espanyols. [29] Dins de la cultura nortamericana, en un estudi sobre estudiants universitaris es va demostrar que els hòmens del meridionals es mostraven més afectats i responien de forma més agressiva que els norteño quan se'ls insultava a l'encert despuix de chocar en ells, lo que teòricament es relacionava en una tradicional cultura del honor en el Sur d'Estats Units] o "salvar la reputació. " [30] Atres temes culturals que a voltes s'apliquen a l'estudi de l'agressió inclouen els estils individualiste front a colectiviste, que poden relacionar-se, per eixemple, en si es respon a les disputes en competència oberta o en acomodació i evitar conflictes. En un estudi en el que varen participar 62 països, els directors d'escola varen informar de que el comportament agressiu dels alumnes era més freqüent quant més individualiste, i per tant menys colectiviste, era la cultura del seu país.[31] Atres comparacions realisades en relació en l'agressió o la guerra inclouen democràtica front a autoritari sistemes polítics i igualitarios front a estratificados.[28]el sistema econòmic conegut com capitalisme ha segut vist per alguns com a depenent de la palancaagressió i competitivitat humana en busca de recursos i comerç, lo que s'ha considerat tant en térmens positius com a negatius. [32] Les actituts sobre l'aceptabilitat social de determinats actes o objectius d'agressió també són factors importants. Açò pot ser molt controvertit, com per eixemple en les disputes entre religions o estats nació, per eixemple en relació en el conflicte àrap-israelita.[33][34]

Gènero

El gènero és un factor que influïx tant en l'agressió humana com en l'animal. Històricament es creu que els varons solen ser més agressius físicament que les dònes des d'una edat primerenca,[35][36] i els hòmens cometen la gran majoria dels assessinats[37] Esta és una de les diferències de comportament per sexe més sòlides i fiables, i s'ha trobat en molts grups d'edat i cultures diferents. No obstant, alguns estudis empírics han trobat que la discrepància en l'agressió masculina i femenina és més pronunciada en l'infància i que la diferència de gènero en els adults és modesta quan s'estudia en un context experimental.[38] Aixina i tot, hi ha proves de que els hòmens són més ràpits en l'agressió (Frey et al. 2003) i més propensos que les dònes a expressar la seua agressió físicament.[39] Quan es consideren les formes indirectes d'agressió no violenta, com l'agressió relacional i el rebuig social, alguns científics sostenen que les dònes poden ser prou agressives, encara que l'agressió femenina rara volta s'expressa físicament.[40][41][42] Una excepció és la violència de parella que ocorre entre les parelles que estan compromeses, casades o en alguna atra forma de relació íntima.


Encara que és menys provable que les dònes inicien la violència física que els hòmens, poden expressar l'agressió utilisant una varietat de mijos no físics. El método exacte que utilisen les dònes per a expressar l'agressió és alguna cosa que varia d'una cultura a una atra. En l'illa de Bellona, una cultura basada en la dominació masculina i la violència física, les dònes tendixen a entrar en conflicte en atres dònes en més freqüència que en els hòmens. Quan entren en conflicte en els hòmens, en lloc d'utilisar mijos físics, inventen cançons que es burlen del home, que es difonen per tota l'illa i ho humilien. Si una dòna vol matar a un home, convenç als seus parents masculins per a que ho maten o contracta a un assessí. Encara que estos dos métodos impliquen violència física, abdós són formes d'agressió indirecta, ya que la pròpia agressora evita implicar-se directament o posar-se en perill físic immediat.[43]

Vegen-se també els apartats sobre la testosterona i consideracions sobre les explicacions evolutives de les diferències de gènero.

Vore també

Referències

  1. ↑ «Frustration and aggressió.».doi:10.1037/10022-000.Consultat el 2023-07-20.
  2. ↑ Gendreau, PL & Archer, J. 'Subtypes of Aggression in Humans and Animals', in Developmental Origins of Aggression, 2005, The Guilford Press.
  3. ↑ Buss, A. H. (1961). La psicologia de l'agressió. Hoboken, NJ: John Wiley.[pàgina requerida]
  4. ↑ “Agressió humana” (2002). Annual Review of Psychology 53: 27-51. doi:10.1146/annurev.psych.53.100901.135231. PMID 11752478.
  5. ↑ Wahl, Klaus (2020). La dreta radical. Raïls biopsicosociales i variacions internacionals, Londres: Palgrave Macmillan, pp. 47. OCLC 1126278982. ISBN 978-3-030-25130-7.
  6. ↑ Wahl, Klaus (2013). Aggression und Gewalt. Ein biologischer, psychologischer und sozialwissenschaftlicher Überblick, Heidelberg: Spektrum Akademischer Verlag, pp. 2. OCLC 471933605. ISBN 978-3-8274-3120-2.
  7. ↑ Akert, R.M., Aronson, E., & Wilson, T.D. (2010). Psicologia social (7ª ed.). Upper Saddle River, NJ: Prentice Hall.
  8. ↑ van Staaden, Moira J.; Searcy, {{{nom2}}}; Hanlon, {{{nom3}}} (2011). «Signaling Aggression», Aggression, Academic Press, pp. 23-49. ISBN 978-0-12-380858-5.
  9. ↑ (1992).«Functional Aspects of Maternal Aggression in Mammals».Canadian Journal of Zoology.70(6)
    1069–1077.doi:10.1139/z92-150.
  10. ↑ Carlson, Neil R.. Psychology: The Science Of Behaviour, 4.ª edició, p. 420.
  11. ↑ Konrad Lorenz, On Aggression (1963).
  12. ↑ E.O. Wilson, On Human Nature (Harvard, 1978) pp.101–107.
  13. ↑ Leakey,R.,& Lewin,R. (1978). People of the lake. New York: Anchor Press/Doubleday.
  14. ↑ UNESCO, (1989). El Manifest de Sevilla sobre la Violència , Manifest descargable en PDF
  15. ↑ UNESCO Prize for Peace Education, (1989), Retrieved:Documente descargable en Pdf
  16. ↑ De Almeida, Rosa Maria Martins; Cabral, João Carlos Centurion; Narvaes, Rodrigo (2015). "Behavioural, hormonal and neurobiological mechanisms of aggressive behaviour in human and nonhuman primats". Physiology & Behavior. 143: 121–35.
  17. ↑ Thomas, E.M. (1958). El poble inofensiu. Nova York: Vintage Books.[pàgina requerida]
  18. ↑ Keeley, L.H. (1996). La guerra abans de la civilisació: El mit del salvage pacífic. Nova York: Oxford University Press.
  19. ↑ Lomas, W. (2009) Conflict, Violence, and Conflict Resolution in Hunting and Gathering Societies Totem: The University of Western Ontario Journal of Anthropology, Volum 17, número 1, Artícul 13
  20. ↑ Gray, Peter (Spring 2009). “Play as a Foundation for Hunter-Gatherer Social Existence”. American Journal of Play 1 (4): 476–522.
  21. ↑ Gray, Peter (16 May 2011). «Cóm els caçadors-recolectors varen mantindre les seues costums igualitarias».
  22. ↑ 22,0 22,1 “El castic físic dels chiquets: Lliçons de 20 anys d'investigació” (2012). Canadian Medical Association Journal 184 (12): 1373-7. doi:10.1503/cmaj.101314. PMID 22311946.
  23. ↑ Gershoff, E.T.. Report on Physical Punishment in the United States: What Research Tells Us About Its Effects on Children, Columbus, OH: Center for Effective Discipline, p. 16.
  24. ↑ "Corporal Punishment" (2008). International Encyclopedia of the Social Sciences.
  25. ↑ “Assots i desenroll infantil: We Know Enough Now to Stop Hitting Our Children” (2013). Child Development Perspectives 7 (3): 133-137. doi:10.1111/cdep.12038. PMID 24039629.
  26. ↑ “Els assots de les mares als chiquets de 3 anys i el risc posterior de comportament agressiu dels chiquets” (2010). Pediatrics 125 (5): i1057-65. doi:10.1542/peds.2009-2678. PMID 20385647.
  27. ↑ La violència primordial: Spanking Children, Psychological Development, Violence, and Crime, Nova York: Routledge, p. 81. ISBN 978-1-84872-953-7.
  28. ↑ 28,0 28,1 Bond, MH. (2004) "Agressió i cultura", en Enciclopèdia de psicologia aplicada, Volum 1.
  29. ↑ “Justificació de l'agressió interpersonal en estudiants japonesos, americans i espanyols” (1999). Aggressive Behavior 25 (3): 185-95. doi:10.1002/(SICI)1098-2337(1999)25:3<185::AID-AB3>3.0.CO;2-K.
  30. ↑ “Insult, aggressió, and the southern culture of honor: An "experimental ethnography."” (1996). Journal of Personality and Social Psychology 70 (5): 945–59. doi:10.1037/0022-3514.70.5.945. PMID 8656339.
  31. ↑ “La relació entre l'individualisme-colectivisme cultural i l'agressió estudiantil en 62 països” (2013). Comportament agressiu 39 (3): 182-200. doi:10.1002/ab.21472. PMID 23494751.
  32. ↑ Nolan, P. (2007) Capitalism and freedom: the contradictory character of globalisation From page 2. Anthem Studies in Development and Globalization, Anthem Press
  33. ↑ “Agressió i violència entre jóvens judeus i àraps en Israel” (2004). International Journal of Intercultural Relations 28 (2): 93-109. doi:10.1016/j.ijintrel.2004.03.004.
  34. ↑ “Identificació i canvi de les creències normatives sobre l'agressió que duen als jóvens adults musulmans a unir-se a grups extremistes antisemites en Pakistan” (2009). Aggressive Behavior 35 (6): 514-9. doi:10.1002/ab.20325. PMID 19790255.
  35. ↑ Coie, J.D. & Dodge, K.A. (1997). Aggression and antisocial behavior. In W. Damon & N. Eisenberg (Eds). Handbook of Child Psychology, Vol. 3: Social, emotional and personality development
  36. ↑ Maccoby. E.E. & Jacklin. C.N. (1974). The psychology of sex differences, Stanford: Stanford University Press.
  37. ↑ Buss, D. M.; Duntley, J. D. (2006). "The evolution of aggressió". In Schaller, M.; Simpson, J. A.; Kenrick, D. T. (eds.). Evolution and Social Psychology. New York: Psychology Press. pp. 263–86..
  38. ↑ «Gender and aggressive behavior: A meta-analytic review of the social psychological literature».Psychological Bulletin.100(3)doi:10.1037/0033-2909.100.3.309.
  39. ↑ (1994).«Sex differences in covert aggressió among adults».Aggressive Behavior.20
    27–33.doi:10.1002/1098-2337(1994)20:1<27::aid-ab2480200105>3.0.co;2-q.
  40. ↑ (2004).«Sex Differences in Aggression in Real-World Settings: A Meta-Analytic Review».Review of General Psychology.8(4)
    291–322.doi:10.1037/1089-2680.8.4.291.
  41. ↑ (2008).«Direct and Indirect Aggression During Childhood and Adolescence: A Meta-Analytic Review of Gender Differences, Intercorrelations, and Relations to Maladjustment».Child Development.79(5)
    1185–229.doi:10.1111/j.1467-8624.2008.01184.x.
  42. ↑ (2003).«Gender Differences in Psychological, Physical, and Sexual Aggression Among College Students Using the Revised Conflict Tactics Scales».Violence and Victims.18(2)
    197–217.doi:10.1891/vivi.2003.18.2.197.
  43. ↑ (1994).«Sex differences in physical, verbal, and indirect aggressió: A review of recent research».Sex Rols.30(3–4)
    177–88.doi:10.1007/BF01420988.

Enllaços externs

Agressió en el Viccionari. Agressió en Viquidites.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Agressió&oldid=1461652»