Era Meiji

La era Meiji (明治時代, Meiji-jidai^?) o Periodo Meiji (23 d'octubre de 1868-30 de juliol de 1912) denota els 45 anys del regnat de l'emperador japonés Meiji. Durant este periodo, el país va escomençar el seu modernisació i occidentalisació erigint-se com potència mundial. El nom significa "Era de cult a les regles". En 1868 es produïx la revolució Meiji, i l'emperador recupera el seu poder. Es mamprenen, llavors, unes reformes llegals tendents a equiparar la societat japonesa en l'europea, prenent com a modela Prusia lliberal de Guillermo I.

La Restauració Meiji i l'emperador

Artícul principal → Restauració Meiji.

El 3 de febrer de 1868, Mutsuhito va succeir al seu pare, el Emperador Kōmei. Va ser proclamat Emperador Meiji i una nova Era de Meiji, que significa "cult a la regla". La Restauració Meiji va donar fi a 265 anys de govern del shogunato Tokugawa. La primera reforma va ser la promulgació de la Carta de jurament en 1868, una declaració general en el propòsit de que la oligarquia Meiji conseguira l'espente necessari per a guanyar la confiança i el soport financer del Govern del Japó Meiji. Els cinc estatuts consistien en:

Establiment d'assamblees delliberatives.
Integració de totes les classes en la tasca de traure avant a l'estat.
Substitució de les "costums nocives" per "lleis naturals".
Busca internacional del coneiximent.
Enfortiment dels fonaments de la regla imperial. Implícitament, en el Jurament estava l'acabar en l'exclusivitat política del Bakufu i moure's cap a una participació més democràtica en el govern. Per a implementar els estatuts del Jurament, varen ser elaborats onze artículs constitucionals. Ademés de proveir un nou Consell d'Estat, cos llegislatiu i sistema de ranc per als nobles i oficials, es va llimitar la permanència en els càrrecs a quatre anys, es va permetre la votació pública, es va establir un nou sistema d'imposts i es varen establir noves lleis locals administratives. El Govern Meiji va assegurar a les forces estrangeres que deurien seguir els antics tractes negociats en el Bakufu i que deurien actuar segons les lleis internacionals. Mutsuhito, que va regnar fins a 1912, va seleccionar un nou títul Meiji, o Cult al Govern com a senyal del començ d'una nova era en l'història japonesa. Per a escenificar el nou orde, la capital va ser traslladada de Kyoto, a on va estar situada des del 794, a Tòquio (Capital Este), nou nom per a Edo. En un moviment fonamental per a la consolidació del nou règim, la majoria dels Daimyō varen entregar voluntàriament a l'emperador les seues terres i archius de cens durant l'abolició del sistema han, simbolisant que la terra i la gent estaven baix jurisdicció de l'emperador. Confirmades les seues posicions hereditàries, els daimyō es varen convertir en governadors, i el govern central va assumir les seues despeses administratives i pagament els estipendios dels samurái. L'han va ser reemplaçat per les prefectures en 1871, i l'autoritat va continuar fluint cap al govern central. Els funcionaris favorits pels anteriors han, com els de Satsuma, Chōshū, Toser, i Província d'Hizen, varen ser posats en càrrecs en els nous ministeris. Formalment, els nobles que no eren favorits per la cort i els de menor ranc i samuráis més radicals varen reemplaçar a les persones assignades pel Bakufu, Daimyō, i antics nobles de la cort mentres apareixia una nova classe gobernant. A mida que la Restauració Meiji intentava retornar a l'emperador a una posició superior, els esforços es varen concentrar en establir un estat Shinto més semblat a l'estat de feya mil anys. Encara que el Sintoísmo i el Budisme s'havien molejat en una creència Sincretista durant els anteriors mil anys, un nou Estat Shinto havia segut construït per a eixe propòsit. Va ser establida l'Oficina de Cult Shinto, categorizada sobre el Consell d'Estat en importància. Es varen adoptar les idees Kokutai de les escoles Mit, i es va emfatisar en la divinitat ancestral de la família imperial japonesa. En un moviment chicotet pero important, el govern va recolzar als mestres Shinto. Encara que l'Oficina de Cult Shinto va ser degradada en 1872, en 1877 la Casa de Ministre controlava tots els santuaris shinto i l'estat va reconéixer a certes sectes Shinto. La religió Shinto va ser separada de l'administració Budista i es varen restaurar les seues característiques. Encara que el Budisme va sofrir el respal de l'estat al Shinto, va tindre el seu propi resorgiment. El Cristianisme també va ser llegalisat, i el confucianisme es va mantindre com una doctrina ètica d'importància. No obstant, va aumentar cada volta més el número de pensadors redactors identificats en ideologies i metodologia occidentals.

Política

El principal guany institucional despuix de la Rebelió Satsuma va ser el començ d'una tendència cap al desenroll representatiu del govern. Despuix de la Restauració Meiji, la gent que havia segut obligada a estar apartada dels assunts del govern va ser testic o va escoltar sobre l'èxit de les institucions representatives en atres països del món i varen pressionar al govern. Un dels majors proponentes d'un govern representatiu va ser Itagaki Taisuke (1837-1919), un poderós líder de la província de Toser que va ser diputat en el Consell d'Estat en el Seikanron en 1873. Itagaki va utilisar mijos pacífics en lloc de mijos rebels per a guanyar veu en el govern. Va escomençar una escola i un moviment que buscava establir una monarquia constitucional i una assamblea llegislativa. Itagaki, junt a uns atres, va escriure el Commemoratiu Toser en 1874, criticant el poder desenfrenat de l'oligarquia i cridant a l'establiment immediat d'un govern representatiu. Entre 1871 a 1873 es varen promulgar una série de lleis sobre imposts i terres, com a base per a una política fiscal moderna. Es va llegalisar la propietat privada, es varen crear escritures, i es varen taxar les terres a un preu just en el mercat, en imposts a pagar en efectiu en lloc de com es feya anteriorment en taxes llaugerament més baixes. Descontent en el ritme de les reformes, despuix de reunir-se en el Consell d'Estat en 1875, Itagaki va organisar als seus seguidors i a atres proponentes democràtics en un Aikokusha (Societat de Patriotes) a nivell nacional per a impulsar un govern representatiu en 1878. En 1881, en una acció per la qual millor se li coneix, Itagaki va ajudar a fundar el Jiyuto (Partit Lliberal), el qual favoria les doctrines polítiques franceses. En 1882 Okuma Shigenobu va establir el Kaishintō (Partit Progressiste Constitucional), que buscava un estil britànic constitucional demòcrata. En resposta, els burócratas del govern, els oficials locals del govern, i atres conservadors, varen establir en 1881 el Rikken Teiseito (Partit del Govern Imperial), un partit en pro del govern. El posterior sorgiment de numeroses protestes polítiques, algunes d'elles violentes, va donar com resultat algunes restriccions del govern. Les restriccions dificultaven la creació dels partits polítics i creava divisions internes entre ells. El Jiyuto, que estava en contra del Kaishinto, va ser dissolt en 1884, i Okuma va renunciar a la presidència del Kaishinto. Els líders del govern, preocupats pels tractes violents, els problemes d'estabilitat i les divisions de lliterat del Seikanron, estaven en la seua majoria a favor de que un govern constitucional fora establit. Elíder del Chōshū, Kido Takayoshi, havia favorit una forma constitucional de govern des d'abans de 1874, i es varen fer vàries ofertes de bosqueig com a propostes per a garantisar el govern constitucional. L'oligarquia, no obstant, encara que reconeixia la realitat d'una pressió política, estava determinada a mantindre el control. La Conferència d'Osaka en 1875 va donar com resultat la reorganisació del govern en una magistratura independent i un Consell de Vells designat a la tasca de repassar les propostes de la llegislatura. L'emperador va declarar que "un govern constitucional deuria ser establit en etapes graduals" en ordenar al Consell de Vells crear un borrador per a una constitució. Tres anys més vesprada, la Conferència dels Governadors de les Prefectures va establir una assamblea electa. Encara que llimitada en la seua autoritat, esta assamblea representava un moviment en direcció a un govern representatiu a nivell nacional. En 1880 també es varen formar assamblees en els pobles i ciutats, i delegats de vintidós prefectures varen portar a terme una convenció nacional per a establir el Kokkai Kisei Domei (Lliga per a Establir a una Assamblea Nacional). Encara que el govern no estava opost a un govern parlamentari, va continuar tractant de mantindre control de la situació política. Noves lleis establides en 1875 varen prohibir a la prensa criticar el govern o discutir les lleis nacionals. La Llei d'Assamblea Pública (1880) va llimitar severament les reunions públiques, prohibint l'assistència de funcionaris públics i requerint permís policíaco per a totes les reunions. Quan finalment l'emperador va concedir una porció de la seua autoritat i li va donar drets i llibertats als seus súbdits, la Constitució de 1889 del Imperi de Japó proveïda per la Dieta Imperial (Teikoku Gikai), composta per membres electes de la Casa de Representants en un dret al vot llimitat a ciutadans hòmens majors de 25 anys i que pagaren 15 yens en imposts nacionals, prop del 1% de la població, i la Casa dels Nobles, composta per la noblea i membres imperials designats, i un gabinet responsable a l'emperador i independent a la llegislatura. La Dieta podia aprovar llegislacions del govern i lleis, fent representació del govern, i enviar les peticions a l'emperador. No obstant, a pesar d'estos canvis institucionals, la sobirania encara residia en l'emperador i en la base de la seua divinitat ancestral. La nova constitució especificava una forma de govern que es mantinguera en caràcter, en l'emperador mantenint el poder suprem i solament uns pocs privilegis concedits als drets populars i mecanismes parlamentaris. La participació dels partits va ser reconeguda com a part del procés polític. La Constitució Meiji es va mantindre com a llei fonamental fins a 1947. En els primers anys del govern constitucional, varen eixir a relluir les fortalees i debilitats de la Constitució Meiji. Un chicotet grup de l'èlit Satsuma i Chōshū va continuar governant Japó, sent institucionalisada com un cos extraordinari del Genrō. Colectivamente, el Genrō va fer decisions reservades a l'emperador, i era el Genrō i no l'emperador qui controlava el govern políticament. Durant tota l'era, no obstant, els problemes polítics eren resolts usualment per mig de compromisos, i els partits polítics gradualment varen ser incrementant el seu poder sobre el govern i com a resultat varen mantindre un rol encara més gran en el procés polític. Entre 1891 i 1895, Ito fungió com a primer ministre en un gabinet compost en la seua majoria per membres del Genrō que buscaven establir un govern partidiste per a controlar la Casa de Representants. Encara que no es va realisar completament, també es va establir una tendència cap a una política partidista.

Societat

En la seua tornada, una de les primeres accions del govern va ser l'establir nous rancs per a la noblea. Cinccentes persones de l'antiga noblea de la cort, entre els que es trobaven els daimyō i samurái que varen prestar servicis valiosos a l'emperador varen ser organisats en cinc rancs: príncip, marqués, comte, vescomte, i baró. Va ser per a este temps que va prendre lloc el moviment Ee ja nai ka, un esclat espontàneu de comportament extático. En 1885, l'intelectual Yukichi Fukuzawa va escriure l'influent ensaig Datsu-A Ron, argumentant que Japó deuria orientar-se a ser un dels "països civilisats d'orient", deixant arrere el "subdesenroll sense remei" dels veïns asiàtics, nomenant a Coreja i China. Este ensaig certament va contribuir al sorgiment dels alvanços econòmics i tecnològics durant el Periodo Meiji pero va poder també haver fomentat els fonaments per a una futura política en la regió colonialista japonesa, fet que es va fer palés en el preàmbul de la Segona Guerra Mundial.

Economia

Considerant que l'estructura econòmica i producció del país era molt semblada a la Época isabelina anglesa, convertir-se en una potència mundial en tan poc temps equival a un progrés notable. Existien a lo manco dos raons per a la gran velocitat en que Japó es va modernisar: l'amprar a més de 3000 experts estrangers (cridats O-yatoi gaikokujin o 'estrangers contractats') especialisats en camps com l'ensenyança de l'anglés, les ciències, ingenieria, la milícia i la navegació; i l'enviament d'estudiants redactors a l'estranger, especialment Europa i Amèrica, basats en quint i últim artícul de la Carta de jurament de 1868: El “coneiximent serà buscat a través del món per a consolidar els fonaments de la regla imperial”. Este procés de modernisació va ser fortament subsidiado i monitoreado de prop pel govern Meiji, realçant el poder de les grans firmes Zaibatsu com la Mitsui i Mitsubishi. Mà a mà, les Zaibatsu i el govern varen guiar a la nació, sempre duent tecnologia d'Occident. Japó va ser prenent control gradualment de gran part del mercat asiàtic de la manufactura de mercaderies, començant pels textils. L'estructura econòmica es va fer sumament comercial, important matèries primeres i exportant productes acabats; reflex de la pobrea relativa de matèries primeres en Japó. Japó va emergir de la transició Tokugawa-Meiji com la primera nació industrialisada asiàtica. Les activitats comercials domèstiques i ellimitat intercanvi estranger va satisfer les demandes de material cultural en l'era Tokugawa, pero la modernisada Era Meiji va demandar diferències radicals. Des del començ, els governants Meiji varen adoptar el concepte d'una economia de mercat i varen adoptar les formes britàniques i nortamericanes de mercat lliure capitaliste. El sector privat, en una nació que gojava d'una abundància d'empresaris agressius, va adoptar el canvi en un bo acolliment. Les reformes econòmiques varen incloure una moneda unificada basada en el yen, banca, comerç i lleis d'impost, bossa de valors, i una ret de comunicacions. L'establiment d'una estructura institucional moderna a una alvançada economia capitalista va prendre temps pero va ser completat durant els anys 1890. Per a eixe llavors, el govern havia relegat gran part del control directe dels processos de modernisació, principalment per raons presupostàries. Molts dels antics daimyō, la pensió dels quals havia segut pagada tota d'un colp, es varen beneficiar en gran mida per mig de les inversions realisades en noves indústries. També varen prosperar aquells que havien estat informalmente envolts en intercanvis estrangers abans de la Restauració Meiji. Els antics servidors del Bakufu que es varen aferrar a les seues formes tradicionals varen fallar en acoplar-se al nou ambient comercial. El govern estava inicialment envolt en la modernisació econòmica, proveint un número de "fàbriques modele" per a facilitar la transició a una era moderna. Despuix dels primers vint anys de l'era Meiji, l'indústria econòmica es va expandir ràpidament fins a prop del 1920 en els alvanços tecnològics occidentals i les grans inversions privades. Estimulats per les guerres i per mig de la cuidadosa planificació econòmica, Japó va sorgir com una de les principals nacions industrials despuix de la Primera Guerra Mundial.

Militarisme

Artícul principal → Eixèrcit Imperial Japonés.

A pesar de les crítiques de l'oposició, els líders Meiji varen continuar en la modernisació de la nació per mig d'iniciatives com el cablejat telegràfic a les ciutats més importants, la construcció de ferrocarrils, drassanes, fàbriques de municions, mines, instalacions per a fabricació de textils, fàbriques, i estacions experimentals agrícoles. Preocupats de la seguritat nacional, els líders varen realisar esforços significatius en la modernisació militar, els que varen incloure l'establiment d'un chicotet eixèrcit permanent, un ampli sistema de reserva, i un servici militar obligatori per a tots els hòmens. Varen ser estudiats els sistemes militars estrangers, es varen contractar consellers estrangers, i es varen enviar cadets a les escoles militars i navals d'Europa i els Estats Units.

Relacions en l'estranger

Quan l'Armada dels Estats Units va acabar en la política japonesa del Sakoku, i d'igual forma en el seu aïllament, els redactors es varen vore indefensos contra les pressions militars i la explotació econòmica de les potències occidentals. Per a que Japó poguera eixir de l'era feudal, tenia que evitar el destí colonial d'atres països asiàtics establint una independència i igualtat nacional genuïna. Despuix de la victòria contra China en Coreja durant la primera guerra sino-japonesa (1894-1895), Japó va irrompre com una potència internacional en una victòria contra Rússia en Manchuria (noreste de China) en la guerra rus-japonesa (1904-1905). Aliats en Regne Unit per mig de la Aliança anglojaponesa firmada en Londres el 30 de giner de 1902, Japó es va unir als Aliats en la Primera Guerra Mundial, buscant en el procés fer-se en el territori a mans d'Alemània en China i el Pacífic, pero en la seua major mida sense prendre participació significativa en el conflicte. Despuix de la guerra, una debilitada Europa va deixar una gran part dels mercats internacionals als Estats Units i Japó, els qui varen emergir altament enfortits. La competència japonesa va fer una gran incursió en el fins a llavors dominat mercat europeu en Àsia, no solament en China, sino en casi totes les colónies europees com Índia i Indonèsia, reflectint el desenroll de l'era Meiji.

Conversió al calendari gregoriano

Meiji	1.º	2.º	3.º	４.º	8.º	13.º	15.º	18.º	23.º	28.º	33.º	38.º	43.º	45.º
Gregoriano	1868	1869	1870	1871	1875	1880	1882	1885	1890	1895	1900	1905	1910	1912

Vore també

Referències

of Congress Country Studies

Enllaços externs

CAPÍTUL IX L'época Meiji (1867-1912) occidentalisació des de dalt, evolució del dret Japonés

Este artícul conté una traducció derivada de «Era Meiji» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.