Shogunato Tokugawa

   

El shogunato Tokugawa (徳川幕府, Tokugawa bakufu^?), també conegut com shogunato Edo, bakufu Tokugawa o, pel seu nom original en japonés, bakufu Edo (江戸幕府, Edo bakufu^?), va anar el tercer i últim shogunato que va ostentar el poder en tot Japó; els dos anteriors varen ser el shogunato Kamakura (1192-1333) i el shogunato Ashikaga (1336-1573). Este shogunato va ser instaurat pel shōgun Tokugawa Ieyasu, fundador d'el clan Tokugawa (徳川氏, Tokugawa-shi^?) i descendent del clan Matsudaira, el 24 de març de 1603 (que correspon al 12.º dia del segon més de l'any 8 de l'era Keichō en el calendari tradicional japonés). Durant el periodo dels shogunatos, existia una espècie de dictadura militar somesa específicament al emperador de Japó. El shōgun, convertit en general en cap de les forces armades de Japó, tenia el poder militar i polític del país; mentres que a l'emperador li varen ser assignats poder espiritual i religiós, a modo d'enllaç entre les persones i els deués, i poder nominal en la Cort Imperial de Kyoto. Esta situació era anàloga, en part, a la dominant en l'univers polític europeu durant l'Edat Mija, quan el sacre emperador romà-germànic ostentava el poder polític i militar, i el papa, el poder religiós. Quinze shōgun varen administrar el poder del clan Tokugawa i del país durant 264 anys, subordinant als demés clans a canvi d'un poder secundari o provincial. En este periodo el clan és conegut per adoptar una política que va centralisar i va unificar al país devastat per les guerres de l'antiga era Sengoku, i va conseguir establir un sistema de classes en la societat japonesa. També és conegut per adoptar una postura d'aïllament absolut front al restant del món (sakoku), que va desembocar en la prohibició i expulsió d'estrangers i en l'eliminació d'influències externes per qualsevol mig. Tal va ser el cas de l'extermini de cristians durant el shogunato, aixina com d'atres resolucions dràstiques, el propòsit de les quals va ser mantindre l'equilibri de poder en Japó. El poder nominal del shogunato estava en la ciutat d'Edo (actual Tòquio), a diferència del poder imperial, establit en Kyoto. Aixina, este periodo de domini del shogunato Tokugawa és conegut com periodo Edo o periodo Tokugawa. Dit periodo va terminar baix múltiples pressions en l'entrega del poder de Tokugawa Yoshinobu al emperador Meiji, el 9 de novembre de 1867 (que correspon al 14.º dia del dècim més de l'any 3 de l'era Keiō en el calendari tradicional japonés). A partir de llavors el shogunato va ser abolit i l'emperador va obtindre el poder militar i polític del país, desencadenant la Restauració Meiji que transformaria al país radicalment durant el restant d'el XIX.

Antecedents

El poder del clan Tokugawa inicialment va sorgir de Matsudaira Takechiyo del clan Matsudaira; el poder d'este clan es llimitava a l'antiga província de Mikawa, a l'est de l'actual prefectura d'Aichi, en el centre de Japó. Takechiyo va nàixer en 1543 i era fill de Matsudaira Hirotada, un daimyō de baixa classe. En el moment del seu naiximent, el país estava envolt en una cruenta guerra civil, producte de la decadència del dèbil shogunato Ashikaga. En 1548 Takechiyo va ser fet rehé d'Oda Nobuhide, cap del clan Oda, per a impedir que Hirotada es coligara en el clan Imagawa, rival d'Oda. En 1549, tant Hirotada i Oda Nobuhide varen morir i, per mig d'un intercanvi entre el clan Oda i el clan Imagawa, Takechiyo va passar a formar part del clan Imagawa. Estant en Yoshimoto Imagawa, que era el caudillo del clan, va batallar contra Oda Nobunaga, fill de Nobuhide i nou líder del clan Oda, fins que Yoshimoto va morir en la batalla d'Okehazama en 1560. En este fet, Kurando Motoyasu (Takechiyo va canviar el seu nom a Matsudaira Jirosaburo Motonobu en 1556 i a Matsudaira Kurando Motoyasu en 1557) es va aliar en Oda Nobunaga, que pretenia conseguir l'unificació de Japó i el fi de la guerra civil. Aixina es varen fer reformes dins del clan Matsudaira i es va alcançar la pacificació de Mikawa. En 1567 va canviar definitivament el seu nom i llinage a Tokugawa Ieyasu i va proclamar ser descendent del clan Minamoto.

 Territoris baix Oda Nobunaga en 1582.

 Tokugawa Ieyasu des de 1560 a 1589.

Durant els següents quinze anys, Ieyasu conseguiria anexionarse alguns territoris per mig de lligues en clans de províncies veïnes; i uns atres, per mig de batalles en conjunt en Nobunaga: en Anegawa (1570, contra els clans Asai i Asakura), Mikatagahara (1572, contra el clan Takeda), Nagashino (1575, contra el clan Takeda) i Temmokuzan (1582, en la que el clan Takeda i el seu eixèrcit varen ser aniquilats). No obstant, en l'assessinat de Nobunaga, en 1582, va donar l'oportunitat als vassalls d'est de fer-se en el poder. Va ser aixina que, en 1583, va ocórrer la batalla de Shizugatake, a on Toyotomi Hideyoshi i Shibata Katsuie, antics aliats de Nobunaga, varen lluitar pel títul del daimyō més poderós de Japó; Ieyasu no va participar en esta lluita. Finalment, venceria Hideyoshi. Entre 1585 i 1590, Ieyasu va permanéixer al marge de les activitats d'Hideyoshi, fins que l'últim clan poderós en Japó, el clan Hōjō, va ser derrotat en el lloc d'Odawara. Hideyoshi va propondre a Ieyasu que este controlara els territoris que dominava el clan Hōjō, en la regió de Kanto a l'est del país, a canvi dels territoris d'Ieyasu, incloent la seua província natal. Ieyasu va acceptar el trasllat i pacificó la regió de Kanto, va propondre algunes polítiques que varen motivar el desenroll de dita regió, que estava aïllada del restant de Japó; tals iniciatives li valdrien a Ieyasu ser considerat el segon daimyō més poderós de la nació.

En 1593 va nàixer el fill i hereu d'Hideyoshi, Toyotomi Hideyori. No obstant, Hideyoshi es trobava molt vell i malt, i va dispondre en 1598 el Consell dels Cinc Regentes per a administrar el país durant la minoria d'edat d'Hideyori. El Consell estava conformat per Maeda Toshiie, Mōri Terumoto, Ukita Hideie, Uesugi Kagekatsu i Tokugawa Ieyasu, i est gojava d'una influència preponderant.

L'ascens al poder

Artícul principal → Batalla de Sekigahara.

Lloc exacte de la batalla de Sekigahara, en la prefectura de Gifu.

En la mort d'Hideyoshi en 1598, poc despuix de conformat el Consell dels Cinc Regentes, l'equilibri de poder entre ells va començar a desbaratar-se. Entre els clans vassalls d'Hideyoshi, varen aparéixer els primers signes d'impaciència per obtindre el poder efectiu: Hideyori a penes era un chiquet i el poder estava concentrat en la regència. Ieyasu, durant els pròxims dos anys, conseguiria pacientment l'ajuda de diversos daimyō que recolzaven la seua causa o que estaven descontents en el clan Toyotomi. La pren del poder es va accelerar més en 1599, quan va morir el regente Toshiie. Açò va ocasionar que Ieyasu prenguera el castell d'Osaka, a on es trobava Hideyori, i es proclamara Tenka Dōno (Senyor del País). Eixe títul era nominal, ya que encara existia una severa oposició de part dels tres regentes restants i de varis clans que no varen acceptar a Ieyasu com a cap, entre ells Ishida Mitsunari, un poderós daimyō que no pertanyia a la regència. A finals de 1599 i gran part de 1600, tots els samurái i daimyō de Japó es varen agrupar en dos bandos prou definits: el bloc oriental, conformat per clans que recolzaven a Ieyasu; i l'occidental, format pels que respalaven a Mitsunari i als tres regentes.

La situació de crisis va alcançar el seu punt culminant el 21 d'octubre de 1600 (15.º dia del nové més de l'any 5 de l'era Keichō), quan es va produir una de les batalles més grans entre clans registrades en Japó: la batalla de Sekigahara. Ocorreguda en la província de Mine, en esta batalla varen combatre 88 888 soldats del bloc oriental contra 81 890 de l'occidental. La batalla va durar entre les 8 a. m. i 5 p. m. d'aquell dia. La traïció d'alguns clans del bloc occidental, com el Kobayakawa, va dur com a conseqüència la derrota d'est. Esta batalla, en la que varen sucumbir al voltant de la mitat de les forces occidentals, va conduir a la desaparició de 87 clans i a una reducció significativa d'atres quatre (entre ells, el clan Toyotomi). Ademés va proporcionar el guany de 7572 millons de koku (un koku equivalia 180 litros d'arròs, i s'usava com a referència monetària) al bloc oriental, la cessació de les aspiracions dels regentes i, sobretot, va confirmar la llegitimitat d'Ieyasu com Tenka Dōno. Poc despuix, Ieyasu va abordar la redistribució del poder de tots els clans redactors. Aquells que havien recolzat al clan Tokugawa des d'abans de Sekigahara, cridats fudai daimyō, varen obtindre major poder i ranc que els tozama daimyō, que eren els sobreviviente que ho varen fer despuix de la transcendental batalla. Finalment, Ieyasu va consolidar el seu poder en 1603, quan va rebre del emperador Go-Iōzei el títul de Seii Taishōgun, comandant en cap de les forces militars de Japó, i va començar aixina un periodo de domini de part del clan Tokugawa durant els següents dos sigles.

El clan Tokugawa

Artícul principal → Clan Tokugawa.

El clan Tokugawa (徳川氏, Tokugawa-shi^?) fundat per Ieyasu, qui originalment va pertànyer al clan Matsudaira, va estendre el seu poder personal i familiar en el país des de 1603 per mig del mandat dels shōgun, que varen totalisar quinze durant el periodo Edo. No obstant, Ieyasu, en un intent de perpetuar la llínea dels shōgun baix el clan Tokugawa, va establir tres branques adicionals que serien encapçalades pels fills no hereus d'Ieyasu. Conegudes com Gosanke (徳川御三家, Tokugawa Gosanke^?, lliteralment ‘les tres cases honorables dels Tokugawa’), les seues branques eren les cases de: Owari, fundada pel nové fill d'Ieyasu, Tokugawa Yoshinao; Kii, fundada pel dècim fill d'Ieyasu, Tokugawa Yorinobu; i Mit, fundada per l'undècim fill d'Ieyasu, Tokugawa Yorifusa. Cada cap posseïa el seu han i era considerat daimyō de categoria superior als shinpan, aquells que eren molt propencs al shōgun. Durant el mandat de Tokugawa Yoshimune, al començament d'el XVIII, es va establir el Gosankyō (御三卿, Gosankyō^?) que agregava tres branques adicionals al clan: Tayasu, Hitotsubashi i Shimizu; ocupades per dos fills de Yoshimune i el segon fill d'Ieshige, encara que estes branques no posseïen el seu propi han. També la majoria dels daimyō del clan Matsudaira descendien del clan Tokugawa; i ademés alguns membres del clan es casaven en poderosos daimyō i membres de la Família Imperial. Alguns clans aplegats als Tokugawa varen ser: el clan Abe de Mikawa, Bava, Fonda, Ii, Ishikawa i Sakai, entre uns atres. El clan Tokugawa va construir els seus temples dedicatorios, coneguts com a tōshōgū, entre els que destaca el temple Nikkō Tōshō-gū, que va ser dedicat a la memòria d'Ieyasu i lloc actual dels seus restants.

El shogunato Tokugawa

Artícul principal → Shogunato.

Estructura del shogunato Tokugawa.

En l'unificació del poder en Japó a principis del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) per Tokugawa Ieyasu, es va establir el shogunato o bakufu (幕府, bakufu^?) a mans d'este clan. No obstant, este nou shogunato seria distint als anteriors, ya que es va formalisar una aliança entre el clan dominant i els clans vassalls, coneguda com el sistema baku-han, el qual va derivar en l'unió del shogunato Tokugawa i dels feus o han, que pertanyien als daimyō. Esta aliança administrativa es va recolzar primordialmente en la duplicació de poders; els daimyō contraris al clan Tokugawa varen ser desposseïts dels seus privilegis i señoríos: o be li'ls va eliminar o be li'ls reasignó entre els hatamoto (旗本, 'hatamoto'^? lit. estandarts dels cavallers). També es varen sometre a un control estricte les propietats religioses dels temples shinto i monasteris budistes. Entre les funcions administratives del shogunato Tokugawa varen estar:

• arbitrage entre els interessos dels daimyō en Japó;

• control de la representació exterior del país;
• control del poder militar japonés; i
• direcció de la política interna del país per mig de directrius més o menys comunes. En canvi, les funcions del han eren autònomes i subjectes a la sobirania del daimyō que governava eixe territori. No obstant, este poder sobirà era controlat per una institució especial del shogunato: la residència alterna o sankin kōtai (参勤交代, 'sankin kōtai'^?). El sankin kōtai consistia en una pren llegal de rehens, en la que el daimyō era obligat a mantindre a la seua família en la ciutat d'Edo, capital del shogunato, i a tindre una doble residència —un any en la capital i el següent en el seu feu—. Este sistema comportava per al daimyō grans despeses, llimitava la seua poder i li obligava a mantindre's en contacte en el shogunato.

Els shōgun Tokugawa

Tokugawa Ieyasu

Tokugawa Ieyasu.

Artícul principal → Tokugawa Ieyasu.

Tokugawa Ieyasu (徳川 家康, Tokugawa Ieyasu^?) va ser el fundador del clan i del shogunato que du el seu llinage. Va governar com shōgun Tokugawa des de 1603 fins a 1605, quan va abdicar en favor del seu fill major Hidetada i va prendre el títul de Ōgosho o shōgun enclaustrado. Al moment de prendre possessió com shōgun ya tenia 60 anys d'edat i durant el seu curt mandat va convertir a la ciutat d'Edo en la sèu del shogunato i va començar a reconstruir el Castell Edo, ordenant als daimyō ajudar en la reconstrucció i expansió de la ciutat. Com Ōgosho, nominalmente tenia el poder de governant en Japó; va supervisar al començ les relacions exteriors en Espanya, Portugal i els Països Baixos, encara que des de 1609 va preferir mantindre distàncies en estos països, lo que no va evitar que posteriorment (en 1611) als Països Baixos els anara aprovat un permís per a comercialisar de manera llimitada en la ciutat d'Hirado. Des de 1605 fins a la seua mort, va rebre l'assessoria del pilot anglés al servici dels neerlandesos William Adams, artífex de les polítiques shogunals contra Espanya, Portugal i l'Iglésia catòlica. En 1606 Ieyasu va autorisar els primers decrets anticristianos; en 1610 va expulsar a tots els misionero espanyols i portuguesos i finalment en 1614 va proclamar l'Edicte d'Expulsió de Cristians, que va prohibir tota activitat cristiana en el país, en la finalitat d'assegurar una estabilitat política i religiosa i adicionalment llimitava el comerç en els països estrangers en les ciutats d'Hirado i Nagasaki. A conseqüència de la promulgació d'este decret, molts redactors cristians varen fugir a les colónies en Filipines. En 1611 va encapçalar una delegació a Kyoto per a ser testic de la coronació del emperador Go-Mizunō, i va ordenar la remodelació de la Cort Imperial, i va forçar als daimyō del bloc occidental a firmar un jurament de llealtat a la seua persona. En 1613, va promulgar l'edicte Kuge Shohatto, que va sometre als daimyō a estricta supervisió i els va relegar a l'estat de senyors títaros ceremonials. Entre 1614 i 1615 va organisar el lloc d'Osaka, en el que es va enfrontar a l'última resistència del clan Toyotomi. El jove Toyotomi Hideyori, fill d'Hideyoshi, acaudillaba als samuráis descontents, que s'havien reunit en el Castell d'Osaka. Pese a que inicialment la resistència va tindre èxit, despuix d'un any Ieyasu, junt en el seu fill Hidetada, varen conseguir esclafar la rebelió i assessinar a tots els rebels, incloent a Hideyori, la seua mare i el seu fill. Varen acabar aixina en el clan Toyotomi i varen aplanar en això el seu camí al poder absolut en el Japó. En 1615 va promulgar el Buke Shohatto a on establiria les bases del règim; i l'1 de juny de 1616 va fallir a l'edat de 73 anys, no sense abans promulgar el Gosanke, a on existirien tres branques familiars, establides per si la principal s'extinguia per falta d'hereus, en l'objectiu de perpetuar aixina el clan durant el shogunato.

Tokugawa Hidetada

Artícul principal → Tokugawa Hidetada.

Tokugawa Hidetada.

Tokugawa Hidetada (徳川 秀忠, Tokugawa Hidetada^?) va ser shōgun Tokugawa des de 1605 fins a la seua abdicació en 1623. Va nàixer el 2 de maig de 1579 en el nom de Nagamaru i va anar el tercer fill d'Ieyasu. En 1592 va canviar el seu nom a Hidetada i va ser nomenat hereu del clan Tokugawa, degut a que el seu germà major Nobuyasu havia segut assessinat per Takeda Shingen i el seu segon germà havia segut adoptat per Hideyoshi quan era encara jove. Entre 1590 i 1593 va ser fet rehé d'Hideyoshi i despuix de la mort d'este es va adestrar en l'eixèrcit d'Ieyasu; en 1600 no va tindre una participació directa en la batalla de Sekigahara, degut a que per llavors estava en la província de Shinano contenint al clan Uesugi, rival als Tokugawa, i açò li va impedir participar en la lid. Esta absència agrió la relació entre Hidetada i el seu pare. Quan Ieyasu va ser fet shōgun en 1603, Hidetada immediatament es va tornar el seu hereu i en 1605 va assumir a la seua volta el títul de shōgun, encara que el poder realment ho va conservar el seu pare. En 1612 va fer que la seua filla Senhime es casara en Toyotomi Hideyori, lo que va suscitar tensions en Ieyasu. Durant elloc d'Osaka, a on casualment Hideyori encapçalava la resistència, va causar un atre disgust a Ieyasu, ya que este volia resoldre el conflicte en paciència, mentres que Hidetada preferia fer-ho per mig de la violència; al final Hidetada va impondre el seu criteri i va conseguir véncer. Encara que el fill d'Hideyori era membre del clan Tokugawa, no va ser perdonat, pero sí Senhime, que era la neta favorita d'Ieyasu. Esta situació va originar desavenències entre Ieyasu i Hidetada, que varen perdurar fins al decés d'Ieyasu en 1616. Despuix de la mort d'Ieyasu, Hidetada va prendre control del shogunato i va aumentar el seu poder, conseguint relacionar familiarmente el shogunato en la Cort Imperial. Aixina la seua filla Kazuko es va casar en l'emperador Go-Mizunō i d'eixa relació va nàixer l'emperatriu Meishō, 109.ª emperatriu de Japó. També durant el seu mandat va promoure el desenroll de la ciutat d'Edo. En 1623 va abdicar en favor del seu fill major Iemitsu, i es va convertir en Ōgosho; encara que va estar al tant en promoure mides anticristianas, més severes que les realisades per Ieyasu. Va prohibir els llibres cristians que aplegaven al país i en 1628 va ordenar l'eixecució de 55 cristians (redactors i estrangers) en Nagasaki. Va morir el 14 de març de 1632 a l'edat de 52 anys.

Tokugawa Iemitsu

Artícul principal → Tokugawa Iemitsu.

Tokugawa Iemitsu.

Tokugawa Iemitsu (徳川 家光, Tokugawa Iemitsu^?) va ser shōgun Tokugawa des de 1623 fins a 1651. Va nàixer el 12 d'agost de 1604 i era el primogènit d'Hidetada i net d'Ieyasu. En 1617 va ser proclamat hereu del shogunato Tokugawa, encara que el seu germà Tokugawa Tadanaga li'l va disputar fins a la seua mort en 1633. En 1623 va assumir el càrrec de shōgun, encara que el seu pare va colaborar en ell en l'eixercici del poder; en 1626 va visitar Kyoto per a conéixer a la Cort Imperial, ya que la seua germana era emperatriu consorte. Va regalar or i diners a la Cort; açò va deteriorar les relacions entre Iemitsu i l'emperador Go-Mizunō, que va abdicar a favor de la seua filla i neboda d'Iemitsu. En la mort d'Hidetada en 1632, Iemitsu va conseguir despedir als consellers del seu pare i eliminar als daimyō que eren aliats al seu pare. A canvi, els nous consellers d'Iemitsu eren amics d'infància i va conseguir crear les bases institucionals del shogunato, açò va provocar disgust entre els daimyō. En 1633 va fer una de les reformes més radicals en el shogunato: va proclamar oficialment l'aïllament de Japó del restant del món prohibint el viage interoceánico, llimitant l'entrada de naus estrangeres en el port de Nagasaki i imponent a les naus japoneses l'obtenció d'una certificació; va prohibir ademés el cristianisme, va ordenar el cens de tota la població japonesa en un santuari o temple i va abordar la persecució dels redactors cristians. En 1635 va establir la sankin kōtai o residència alterna, per la que els daimyō devien residir obligatòriament en Edo durant la mitat de l'any i quan no estaven en Edo, l'esposa i la família del daimyō quedaven com a rehens en el Castell Edo; esta situació obligava a que el daimyō gastara grans sumes de diners per a la manutenció i trasllat i tractava de mantindre la llealtat d'estos al shogunato. També en 1635 es varen revocar les llicències a les naus japoneses, i se'ls va prohibir la seua eixida del país baix pena d'eixecució. En 1637 va sofocar violentament la Rebelió de Shimabara, prop de Nagasaki, desnugada per redactors cristians; al voltant de quaranta mil persones varen ser eixecutades, incloent dònes i chiquets. En 1639 va prohibir l'entrada al país de naus portugueses, iniciant formalment el periodo de sakoku. En 1641 va confinar als neerlandesos en l'illa de Dejima; com l'interés dels neerlandesos no era promoure el cristianisme, se'ls va permetre no obstant comerciar en el shogunato. En 1643 les seues relacions en la Cort Imperial es varen deteriorar en l'arribada al tro del emperador Go-Kōmyō, qui era detractor del shogunato. Va morir el 8 de juny de 1651.

Tokugawa Ietsuna

Artícul principal → Tokugawa Ietsuna.

Tokugawa Ietsuna (徳川 家綱, Tokugawa Ietsuna^?) va ser shōgun Tokugawa des de 1651 fins a 1680. Va nàixer el 7 de setembre de 1641 i va anar el fill major d'Iemitsu; va ser un governant molt fràgil i maltiç. Va tindre que assumir el paper de shōgun en complir els dèu anys, encara que va estar somés a cinc regentes assignats pel seu pare, que varen governar en el seu nom. Durant els seus primers anys, va haver de bregar en l'aparició dels rōnin o «samurái sense amo», que varen protagonisar l'alçament Keian de 1651 en el que varen pretendre incendiar i apoderar-se de la ciutat d'Edo. En 1652 uns huitcents d'ells es varen alçar en l'illa de Sado. Els dos tumults varen ser reprimides en durea. Posteriorment, en 1657, va ocórrer el gran incendi en Edo; les destrosses varen ser tan grans que es varen tardar dos anys en reconstruir la ciutat, activitat en la que va participar el shogunato i que va concloure en la refundació de la ciutat a mans d'Ietsuna. Entre 1663 i 1671, este encara no eixercia un poder absolut, pese al fi de la regència; el seu poder es distribuïa entre consellers del shogunato que actuaven per ell. Des de 1671 va poder governar pel seu conte; la seua assunció total del poder solament va suscitar chicotets disturbis. En 1679 va començar a emmaltir i per això va començar l'elecció del seu successor. A pesar de que va haver opinions en favor de nomenar shōgun a un fill del emperador Go-Sai, finalment es va decidir en 1680 que assumira elloc el seu germà menor Tsunayoshi; Ietsuna va fallir el 4 de juny del mateix any.

Tokugawa Tsunayoshi

Tokugawa Tsunayoshi.

Artícul principal → Tokugawa Tsunayoshi.

Tokugawa Tsunayoshi (徳川 綱吉, Tokugawa Tsunayoshi^?) va ser shōgun Tokugawa des de 1680 fins a 1709. Va nàixer el 23 de febrer de 1646 i era el germà menor de Tokugawa Ietsuna. Va tindre un cert grau de retart mental, que era comú en els familiars del clan. Durant els seus primers anys va estar molt influenciat per la seua mare, una filla adoptada del clan Honjo. Durant el periodo del seu germà Ietsuna com shōgun, Tsunayoshi era el daimyō de Tatebayashi; pero quan Ietsuna va morir en 1680, va poder eixir lliurat d'una disputa de la successió i es va convertir en shōgun. Immediatament va començar en una lluita contra la corrupció del shogunato, confiscant al voltant d'1.4 millons de koku, i ordenant el seppuku als vassalls acusats per corrupció. En 1682 va ordenar als seus censores i a les forces policials que les persones pogueren viure d'una manera digna, prohibint la prostitució, la no contractació de cambreres en les cases de té, i el tancament de vàries fàbriques. És molt provable que el contrabando s'iniciara en Japó poc despuix d'entrar en vigor estes lleis. També en 1684 va fer reduir el poder del tairō, un oficial d'alt ranc en el shogunato. Va sostindre un tímit acostament en Occident, en l'audiència de l'embaixador holandés Engelbert Kaempfer en 1692, que estava recaptant informacions generals sobre el país que posteriorment va publicar en un llibre en 1727. Est va ser traduït a varis idiomes, en ser l'única referència de l'aïllat país en Europa. Tsunayoshi va ser un promotor i difusor del neoconfucianisme i era aficionat a l'art i al teatre nō; açò va fer que durant l'era Genroku es donara una difusió major del teatre kabuki, l'ukiyo-i i bunraku. També va tindre una obsessió en el conte dels goss, ya que el seu any de naiximent coincidia en l'any del gos; va promulgar edictes que protegien als gossos vagabunts i desaseados sobre les ciutats. En 1695 la cantitat de gossos era tan gran que l'olor en Edo era insoportable; açò va fer que les persones començaren a matar-els, no obstant tots els que maltractaven a un gos eren eixecutats en desobedir els edictes. Finalment, es va decidir traslladar 50.000 gossos a una gran gossera localisada en els suburbis i que serien alimentats en arròs i peix a costa d'elevats imposts sobre els ciutadans. Per estes accions Tsunayoshi va ser malnomenat com Inu Kubō o Shōgun Gos. En 1701 va tindre que intervindre en l'incident dels 47 rōnin, a on el daimyō Asano Naganori va planejar assessinar al samurái Kira Yoshinaka dins del Castell Edo; Asano en ser obligat a realisar seppuku (suïcidi ritual), els 47 sirvientes d'est varen venjar la seua mort; este fet ha tingut un impacte dins de la cultura japonesa. Al final del seu govern Tsunayoshi va tindre que enfrontar la destrucció d'Edo per un tifó en 1706 i l'erupció del Mont Fuji en 1707. Poc despuix el 17 de febrer de 1709 fallix, despuix de nomenar al seu nebot Tokugawa Ienobu com shōgun.

Tokugawa Ienobu

Tokugawa Ienobu.

Artícul principal → Tokugawa Ienobu.

Tokugawa Ienobu (徳川 家宣, Tokugawa Ienobu^?) va ser shōgun Tokugawa des de 1709 fins a 1712. Va nàixer l'11 de juny de 1662 i va anar el fill major de Tokugawa Tsunashige, daimyō de Kōfu i nebot d'Ietsuna i Tsunayoshi, per això era tataranieto d'Ieyasu. Originalment va ser daimyō en 1680 despuix de la mort del seu pare, i va ser educat pel rōnin neoconfucionista Arai Hakuseki, qui va anar el seu tutor personal i conseller durant el restant de la seua vida. Va ser triat shōgun en 1709 degut a que el seu tio Tsunayoshi no va deixar hereu i Ienobu era l'únic que tenia una descendència directa en Ieyasu. Va reformar alguns elements de la societat japonesa, va completar la transformació del shogunato d'una institució militar a una civil. Va abolir els edictes i les lleis repressives de Tsunayoshi, flexibilisant la censura i eliminant les persecucions i castics cruels, reformant aixina el sistema judicial. Va estabilisar l'economia en la creació d'una moneda d'or. En 1711 va intentar crear relacions entre l'emperador Nakamikado i la seua cort en Kyoto, sent un dels primers en crear una relació de poders entre la noblea i el shogunato. Va morir el 12 de novembre de 1712.

Tokugawa Ietsugu

Artícul principal → Tokugawa Ietsugu.

Tokugawa Ietsugu (徳川 家継, Tokugawa Ietsugu^?) va ser shōgun Tokugawa des de 1713 fins a 1716. Fill d'Ienobu, va nàixer el 8 d'agost de 1709. Es va convertir en shōgun a l'edat de tres anys, despuix de la mort del seu pare i va estar baix la protecció i consell d'Arai Hakuseki, que controlava les decisions del shogunato. En 1714 va introduir una nova unitat monetària metàlica, que només va produir una disminució en la producció de l'arròs. En 1716 va emetre un document en el que el shogunato nomenava a dos comissionats de comerç exterior —un en Edo i un en Nagasaki— i que ordenava que solament vint naus chinenques i dos neerlandeses pogueren accedir al país cada any; per mig d'esta disposició Japó es mantenia totalment aïllat del món exterior. Va morir el 19 de juny de 1716, a l'edat de 6 anys i no va deixar hereu.

Tokugawa Yoshimune

Artícul principal → Tokugawa Yoshimune.

Tokugawa Yoshimune (徳川 吉宗, Tokugawa Yoshimune^?) va ser shōgun des de 1716 fins a 1745. Va nàixer el 27 de novembre de 1684 en el nom de Genroku, i va ser fill de Tokugawa Mitsusada, net de Tokugawa Yorinobu i bisnieto d'Ieyasu. El seu linaje prové de la branca Kii, una de les tres del Gosanke del clan Tokugawa. En 1697 canvia el seu nom a Shinnosuke i va ser assignat com daimyō de Kii en 1705, a on canvia el seu nom a Yorikata i va intentar mantindre el han a pesar de que posseïa un gran dèficit presupostari. En la mort prematura sense hereus d'Ietsugu en 1716, i els demés fills d'Ienobu eren molt jóvens, el shogunato va seleccionar entre les branques del clan, a on Yorikata tenia un linaje més directe en Ieyasu, aixina va ser elegit shōgun en eixe any i canvia el seu nom a Yoshimune.

• Yoshimune va ser un dels shōgun més poderosos i capaços dels quinze, va rebujar els luxos dels seus antecessors i vivia d'una manera humil i va estar en contacte en els plebeus, trencant en el protocol del confinament en el castell Edo. Va establir el Gosankyō (御三卿, 'Gosankyō'^?), en el propòsit d'aumentar elinaje del Gosanke, agregant tres branques adicionals al clan. Va realisar una reforma econòmica en contra del seu conseller, el confucionista Arai Hakuseki, a través de les reformes Kyōhō des de 1716 fins a 1736 i a on es va poder flexibilisar en cert grau el bloqueig de llibres importats d'Occident, en l'excusa d'obtindre solvència econòmica. Va escriure una compilació de precedents llegals i va recolzar l'estudi científic. En 1745 abdica a favor del seu fill Ieshige i pren el títul de Ōgosho, el mateix que va prendre Ieyasu quan va abdicar. Va morir el 12 de juliol de 1751.

Tokugawa Ieshige

Tokugawa Ieshige.

Artícul principal → Tokugawa Ieshige.

Tokugawa Ieshige (徳川 家重, Tokugawa Ieshige^?) va ser shōgun Tokugawa des de 1745 fins a 1760. Naixcut el 28 de giner de 1712, va anar el primer fill de Yoshimune. Va nàixer crónicamente malt i tenia un defecte en la seua forma de parlar. Va tindre poc interés en governar, i tenia talent per al escacs, sobre el que va escriure un llibre. Va abdicar en 1760 a favor del seu fill Ieharu i es va convertir en Ōgosho fins a la seua mort el 13 de juliol de 1761.

Tokugawa Ieharu

Artícul principal → Tokugawa Ieharu.

Tokugawa Ieharu (徳川 家治, Tokugawa Ieharu^?) va ser shōgun Tokugawa des de 1760 fins a 1786. Naixcut el 20 de juny de 1737, va anar el fill major d'Ieshige i net de Yoshimune. Incapaç d'impondre autoritat, va ser ridiculisat pels seus detractors i molts creïen que estava duent al país a la ruïna. Durant el seu mandat va ocórrer l'Hambruna de Tingues-me (1782-1787), en la qual varen morir entre doscentes i noucentes mil persones i en la que va haver casos de saqueig i canibalisme, pràctiques que el shogunato va ser incapaç de controlar. Va morir el 17 de setembre de 1786.

Tokugawa Ienari

Tokugawa Ienari.

Artícul principal → Tokugawa Ienari.

Tokugawa Ienari (徳川 家斉, Tokugawa Ienari^?) va ser shōgun Tokugawa des de 1786 fins a 1837. Va nàixer el 18 de novembre de 1773 i es va convertir en shōgun a l'edat de 13 anys. El seu periodo va ser el més llarc entre els shōgun Tokugawa, en cinquanta anys de mandat, durant el qual va haver estabilitat política i bones collites. Va tindre cincuenta y cinco fills en quaranta consortes i va crear una ret de linajes de parentesc en el clan a través del matrimoni, adopcions, regals i favors. En 1825 va emetre una orde per a repelir les naus estrangeres que estaven tractant d'entrar a Japó, sobretot els barcos balleneros que navegaven en aigües japoneses. En 1837 va abdicar a favor d'Ieyoshi i va morir el 22 de març de 1841.

Tokugawa Ieyoshi

Tokugawa Ieyoshi.

Artícul principal → Tokugawa Ieyoshi.

Tokugawa Ieyoshi (徳川 家慶, Tokugawa Ieyoshi^?) va ser shōgun Tokugawa des de 1837 a 1853. Va nàixer el 22 de juny de 1793 i va anar el segon fill d'Ienari. Va ser conegut per assignar al rōjū Mizuno Tadakuni les reformes Tenpō (天保の改革, Tenpō no kaikaku^?), que varen consistir en una série de canvis econòmics, militars i polítics. Va ser el shōgun que va rebre l'arribada de les naus de Matthew Perry a Edo en 1853 i poc despuix va caure malt. Va morir el 27 de juliol del mateix any.

Tokugawa Iesada

Tokugawa Iesada.

Artícul principal → Tokugawa Iesada.

Tokugawa Iesada (徳川 家定, Tokugawa Iesada^?) va ser shōgun Tokugawa des de 1853 a 1858. Va nàixer el 6 de maig de 1824; va ser fill d'Ieyoshi i va assumir el shogunato als 29 anys d'edat. No obstant, va estar incapacitat mentalment per a governar i no va deixar hereu. Durant el seu mandat va tindre que negociar l'obertura de Japó en naus nortamericanes, europees i russes, lo que va comportar el fi del sakoku en 1854 en el Tractat de Kanagawa. Va morir el 14 d'agost de 1858.

Tokugawa Iemochi

Tokugawa Iemochi.

Artícul principal → Tokugawa Iemochi.

Tokugawa Iemochi (徳川 家茂, Tokugawa Iemochi^?) va ser shōgun Tokugawa des de 1858 a 1866. Fill major de Tokugawa Nariyuki i net d'Ienari, va nàixer en el nom de Kikuchiyo el 17 de juliol de 1846. En 1847 va ser assignat com a hereu del daimyō Tokugawa Narikatsu, i va canviar el seu nom a Yoshitomi en 1851. No obstant en 1858 va ser assignat hereu del shogunato Tokugawa, degut a que Iesada va morir sense deixar hereu. Quan va assumir el poder del shogunato va canviar el seu nom a Iemochi. Durant el seu periodo va tindre que soportar desórdens i agitacions, que va desencadenar el començ del bakumatsu. Va ser part del moviment Kobu-Gattai, que propugnava l'estabilitat del shogunato creant un linaje combinat entre el clan Tokugawa i la noblea imperial. Va abolir el sistema sankin kōtai i va anar el primer shōgun en anar a Kyoto des de 1634, i es va casar en la Princesa Imperial Kazu no Miya Chikako. No obstant, va morir prematurament el 29 d'agost de 1866 a l'edat de 20 anys sense deixar hereu.

Tokugawa Yoshinobu

Tokugawa Yoshinobu.

Artícul principal → Tokugawa Yoshinobu.

Tokugawa Yoshinobu (徳川 慶喜, Tokugawa Yoshinobu^?) també conegut com Keiki va ser l'últim shōgun Tokugawa, des de 1866 fins a 1867. Fill de Tokugawa Nariaki, daimyō de Mit, va nàixer el 28 d'octubre de 1837 en el nom de Shichiroma i pertanyia a la branca inferior de les famílies elegibles en el shogunato. Va ser educat estrictament en arts, milícia i política, demostrant grans habilitats, per lo que a petició del seu pare va ser posteriorment adoptat en el clan Hitotsubashi per a tindre una millor oportunitat en la successió del shogunato. En el nom de Keiki es va convertir en daimyō d'Hitotsubashi, i en 1858 va ser nomenat shōgun Tokugawa despuix de la mort d'Iesada gràcies a les seues destrea. No obstant, els seus detractors ho varen superar i Iemochi va ser nomenat nou shōgun, no sense abans posar a Keiki baix arrest domiciliari junt a la seua família i seguidors. Posteriorment va ser acceptat en 1862 com a membre del rōjū, i va poder aplacar algunes rebelions antishogunals. En 1866 va succeir a Iemochi, qui no va deixar hereus i va eixercir escàs control del país per les constants rebelions. Llavors va canviar el seu nom a Yoshinobu i va rebre el respal de tots els Tokugawa i els seus aliats. Va fer una revisió general del shogunato i va mamprendre reformes per a enfortir el govern; ademés, va buscar assistència militar francesa per a millorar l'eixèrcit. No obstant, açò va posar en alerta als daimyō de Satsuma, Chōshu i Toser, que es coligaron contra el shogunato baix elema de sonnō jōi per a restituir el poder imperial, i varen proclamar la guerra Boshin. No obstant el respal dels daimyō al shogunato es va ser debilitant, lo que va desembocar en la seua derrota en la guerra civil. Yoshinobu va tindre que cedir el seu poder al emperador Meiji en 1867, en la condició de que el país tornara a unificar-se i terminara la guerra civil. Posteriorment en 1868 li va ser impost un atre arrest domiciliari i se li va despullar dels seus títuls, terres i poder; encara que posteriorment va ser lliberat. Es va retirar a Shizuoka, el mateix lloc a on Ieyasu es va retirar despuix de ser shōgun, mentres es desenrollava la Restauració Meiji. En 1902 l'emperador li va restablir el seu títul nobiliario en la seua pròpia branca i el títul de príncip (kōshaku) pel seu lleal servici a Japó. Va morir el 22 de novembre de 1913 deixant una llínea de príncips, el Tokugawa Yoshinobu-ke (徳川慶喜家, Tokugawa Yoshinobu-ke^?), que encara existix actualment.

Domini del shogunato

L'Imperi de Japó en les seues províncies, fet per Englebert Keampfer en 1727.

El poder del shogunato s'estenia al principi a les illes d'Honshu, Kyushu, Shikoku i a les adjacents a estes. A pesar de que el shogunato no tenia intencions d'expandir els seus territoris més allà de les seues fronteres, en especial invadir Coreja o la China de la dinastia Qing com ho varen fer els dirigents antecessors al shogunato, va obtindre alguns territoris adicionals que varen precedir a les invasions posteriors que va acometre Japó entre l'Era Meiji i la Segona Guerra Mundial.

• Hokkaidō o Ezo: el sur d'esta illa era dominat pel clan Matsumae, un clan lleal al shogunato, mentres que el restant d'esta va ser convertida en una marca, a on habitaven els ainú i estos varen conviure pacíficament en el han. Esta situació duraria fins a l'arribada de la Restauració Meiji, a on esta marca va ser eliminada i anexada a Japó.

• Illes Ryūkyū: Estes illes constituïen el regne de Ryūkyū, tributari de la China Ming i establit en 1429. En 1609, el shogunato va autorisar al clan Shimazu o Satsuma de l'illa Kyushu per a conquistar el regne, i va ser anexat sense majors inconvenients. A pesar de que les illes varen tindre cert grau d'autonomia dins del shogunato i es va mantindre la monarquia del regne, el control verdader del poder estava en mans del clan Shimazu, que va usar al regne per a mantindre chicotetes relacions comercials en China durant el periodo d'aïllament. La monarquia ryukyuense va ser abolida durant la Restauració Meiji.
• Illes Kuriles: estes illes varen ser disputades per Rússia i el clan Matsumae des de la segona mitat d'el XVIII quan abdós nacions varen establir algunes guarnicions temporals, este conflicte se solucionaria temporalment en 1855 en el Tractat de Shimoda en el qual Japó tindria control de les illes meridionals de Kunashiri (actual Kunashir), Etorofu (Iturup), Shikotan i Habomai.

• Illa de Sajalín o Karafuto: A pesar de que l'illa era reclamada per la China Qing, els russos i redactors varen intentar colonisar-la. El clan Matsumae va establir la guarnició de Ōtomari en 1679, encara que no es va estendre pel restant de l'illa. En 1845 va reclamar el restant de l'illa de manera unilateral, lo que va desencadenar disputes en Rússia i China. Al final Rússia i Japó varen prendre possessió d'ella en el Tractat de Shimoda de 1855; el shogunato va obtindre la partix sur de l'illa, encara que en la condició de desmantellar la guarnició de Ōtomari. Japó va conservar este territori fins a 1875 i ho va recuperar de nou en 1905.

• Uns atres: Durant el periodo comercial Nanban del shogunato Tokugawa (1603-1636), Japó va gojar de poder comercial en el surest d'Àsia, gràcies a les naus shuinsen. Existien colónies japoneses en Dilao, Filipines i en Ayutthaya, Siam que eren ports importants en les rutes dels barcos nipons. Els shuinsen també mercadearon en Macau (activitat prohibida per Ieyasu en 1609), Indonèsia, Cochinchina, Camboya, Annam, Taiwan i l'Índia. No obstant, en l'imposició del sakoku, es va prohibir el comerç exterior i els shuinsen varen ser desmantellats. Les colónies japoneses varen ser abandonades, es va deixar als seus colon a la seua sòrt i no se'ls va permetre retornar a Japó.

Economia

El Centre Comercial de Nagasaki i l'illa de Dejima (al fondo en la bandera neerlandesa) eren els únics punts a on es podia fer comerç exterior des d'i cap a Japó.

Durant el règim de shogunato, el país alcançarà distints nivells econòmics, en els primers anys hi ha un creiximent econòmic, tot açò en la pacificació de Japó i la redistribució del mapa polític i social dins del país. La població retorna als seus llocs d'orige, la majoria desestajats dels camps rurals pels successos de la guerra civil; en este sedentarisme es reflectix en un creiximent dels ingressos d'uns 18.5 millons de koku a l'inici del shogunato en 1603, fins a uns 25.8 millons de koku en 1700. S'innova la tecnologia agrícola en l'establiment de sistemes de rec i noves ferramentes, en lo que du com a conseqüència un aument de la producció. En la milloria econòmica d'el campesinado s'apliquen els treballs d'asalariado i de contractes per arrendament. Al final, la producció d'arròs que estava en excés, s'aplica per a productes manufacturados com sake, entre atres productes derivats de l'arròs. En haver un aument en la producció agrícola i de manufactura, també hi ha un aument del comerç intern i extern, donant com a conseqüència un aument de la població en les ciutats. En l'aument del comerç en el país, els daimyō veuen esta activitat com molt lucrativa per al sosteniment i creiximent dels seus dominis; per lo que alguns clans vassalls al shogunato com el clan Chōshu i Satsuma establirien el monopoli comercial com a font de riquea. Adicionalment el shogunato Tokugawa va prendre control de l'acunyament de monedas i en la recaptació d'imposts. No obstant, despuix va haver problemes econòmics, en gran part per l'autonomia que tenien els daimyō dins del sistema baku-han, en especial en la concessió de la política fiscal a estos, aixina obligant al shogunato una dependència dels seus propis recursos. Per añadidura, les inversions i la descuidada política de despeses varen socavar el presupost del shogunato fins a a finals del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), quan el shōgun Tokugawa Tsunayoshi va aplicar reformes fiscals, va fer un nou cens i va conseguir anular el deute del shogunato en la classe comerciant, que despuix d'este fet va cessar de prestar diners al shogunato. Degut a que l'agricultura era la principal activitat econòmica del país, les mals collites ocorregudes en 1675, 1680 i 1732 varen desencadenar crisis econòmiques que varen desembocar en rebelions populars, sobretot en l'últim any mencionat. En la reducció de les collites, el shogunato i els daimyō tenien ademés majors problemes en obtindre ingressos i varen obligar als agricultors a aumentar la seua producció més allà dels seus llímits, lo que va causar un baixó en l'indústria manufacturera, artesania i comerç, que a la seua volta va llimitar la capacitat financera del shogunato. Esta situació es voria paliada en algunes reformes econòmiques durant el sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) i començos d'el Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE).

Societat i cultura

Artícul principal → Periodo Edo.

Piràmide estructural de la societat japonesa baix el shogunato Tokugawa.

El shogunato Tokugawa ademés d'implantar un nou orde polític en el país, va introduir canvis sensibles en l'estrat social japonés durant dos sigles i mig. Durant este règim, el poder social dels samurái era evident, mentres que els cortesanos i nobles (kuge), pese a que mantenien el seu estatus anterior, carien d'influència política, cultural, econòmica i social en el país. En açò, els samurái encapçalats pel clan Tokugawa, varen idear una nova estructura social, basada primordialmente en el confucianisme. En el cim del sistema es trobava la classe samurái, seguida de la noblea i les corts; més avall estaven les classes religioses i per últim es trobaven, en una categoria inferior, les classes urbanes, artesans, comerciants i delincuents. Este sistema social es va impondre a tota la comunitat japonesa i la seua influència va ser tal que la societat japonesa actual conserva alguns de les seues traces.

Ōtani Oniji III com Yakko Edobei (Tōshūsai Sharaku, 1794). Gravat de ukiyo-i mostrant a un actor de kabuki; estes dos formes d'art es varen desenrollar durant el shogunato Tokugawa.

Una atra transformació social ocorreguda durant el shogunato és la persecució del cristianisme decretada per Tokugawa Ieyasu en 1614 i la seua posterior eliminació. El cristianisme, que havia aparegut en l'arribada dels exploradors portuguesos en 1543, va ser vist pel shogunato com una amenaça social i política que podia acabar en el règim. Durant la persecució i prohibició, es va obligar a la població a inscriure's en monasteris budistes, per a registrar i confirmar la seua afinitat al budisme; en esta situació, els monasteris es convertien en agències de cens patrocinades pel bakufu. A algunes famílies dels samurái i del kuge els era permés censar-se en temples shinto, que també complien en la mateixa funció. A esta prohibició es va sumar una atra que va decretar l'aïllament de Japó del restant del món en 1639 (sakoku); tenia com excusa impedir la penetració de misionero religiosos espanyols i portuguesos, pero posteriorment va impedir qualsevol penetració de navío estrangers i dels seus tripulants. Ademés, es va prohibir la tornada de redactors que es trobaven en China, Coreja i Filipines. També es prohibia l'eixida de redactors del país baix pena de mort. Encara que virtualment el país es trobava blindat davant el restant del món, existien chicotets vínculs d'intercanvi: els neerlandesos es varen establir comercialment en la chicoteta illa artificial de Dejima, prop de Nagasaki. No obstant, les activitats que es feyen en l'illa eren molt restringides i estaven baix vigilància contínua del shogunato, que impedia el pas de neerlandesos de l'illa a Japó. També existien chicotets intercanvis comercials en navío chinencs que aplegaven a Nagasaki. Esta situació d'aïllament duraria fins a 1853. Durant el shogunato es va establir una nova categoria social, la dels rōnin (浪人, 'rōnin'^?), que eren samurái que no estaven baix el control dels daimyō; molts d'estos rōnin pertanyien a clans derrotats durant l'ascens del clan Tokugawa al poder. El shogunato va vore el sorgiment d'esta classe social com un problema i es va encarregar d'assignar a estos guerrers a atres daimyō o de reinsertarlos en atres classes socials; alguns es varen tornar comerciants o artesans i els rōnin de menor categoria es varen convertir en agricultors. Tot açò va ser en va, ya que el número de rōnin va ser en increment, convertint-se en un grup problemàtic i divers que va tindre implicacions culturals i històriques. Durant el shogunato varen nàixer noves expressions culturals, que tenien caràcter urbà i sincretista. En este periodo va sorgir el teatre nō, derivat dels rituals shinto i que és realisat de manera austera i ceremonial, que va devindre en una forma d'entreteniment per als samurái i la noblea. Va aparéixer també el teatre kabuki, similar al nō i que era el favorit de les classes populars, en representacions de fets històrics. També varen sorgir atres formes d'expressió teatral com el bunraku (teatre de porritos), l'ukiyo-i (dibuix artístic antecessor del mànega) i la dansa, entre uns atres. En este creiximent cultural, en els centres urbans es varen establir districtes de diversió a on es trobaven locals d'entreteniment tals com a teatres, cases de té i prostíbuls; un dels més famosos va ser el de Yoshiwara, en Edo. Una atra expressió cultural única durant este règim va ser la rangaku o escola holandesa (蘭学, 'escola holandesa'^?), originada pel tímit contacte dels comerciants neerlandesos en els redactors en Dejima durant el sakoku i que va dur com a conseqüència l'entrada de noves corrents de pensament científic provinents d'Occident a Japó. Va introduir en el país conceptes de medicina i de ciències naturals i a ella varen pertànyer erudits com Arai Hakuseki, Hiraga Gennai, Hanaoka Seishū, entre uns atres. Esta influència, encara que llimitada, era lo únic que mantenia a Japó en el camí de la occidentalisació. En tot cas, esta corrent científica seria opacada en 1853 en el principi del bakumatsu.

El bakumatsu

Artícul principal → Bakumatsu.

El comodoro Matthew Perry.

El bakumatsu (幕末, 'bakumatsu'^?) va ser el periodo de decliu del shogunato Tokugawa, que comprén entre 1853 i 1867, quan Japó va sofrir una transformació política radical, principalment pel fi del sakoku i la divisió política entre el Ishin Shishi, que agrupava als partidaris de la restauració imperial, i les forces shogunals, incloent a la força selecta dels Shinsengumi. Estes disputes varen desembocar en desorde i caos en el país i varen culminar en la guerra Boshin, l'entrega del poder del shōgun Tokugawa Yoshinobu en 1867, la seua rendició davant les forces imperials en 1868 i la posterior implantació de la Restauració Meiji, gràcies a la qual l'emperador Meiji va obtindre el control absolut de Japó. No obstant, forces lleals al shogunato varen seguir batallant fins a juny de 1869. El succés que va marcar el començ d'este periodo va ser l'arribada del comodoro Matthew Perry, que va arribar a la baïa d'Edo en varis bucs de guerra en juliol de 1853, va exigir enèrgicament l'obertura de Japó a barcos nortamericans en el determini d'un any i va amenaçar en accions militars al shogunato si este no es avenía a això. A pesar de la vigència de la política de sakoku i de que alguns daimyō estaven disposts a lluitar contra els estrangers, el shogunato va observar en preocupació la superioritat tecnològica dels bucs d'Estats Units, i va preferir per això firmar el Tractat de Kanagawa en 1854, que va obrir dos ports a naus nortamericanes, va garantisar el bon tracte als nàufrecs d'esta nacionalitat i va permetre l'instalació d'un cònsul dels Estats Units en Shimoda, al suroest d'Edo. Açò va ocasionar un dany a l'image del shogunato, que estava en franca debilitat i al que criticaven els daimyō radicals; aixina Abe Masahiro, qui va negociar en els nortamericans, va decidir realisar la Reforma Ansei de 1854 a 1856, en l'objectiu d'enfortir al règim shogunal per mig de la construcció de defenses i naus en l'ajuda del Govern holandés, i en l'entrenament naval de part de dit país. Estes reformes varen suscitar l'oposició de part dels fudai daimyō, per lo que Abe va ser reemplaçat per Hotta Masayoshi en 1855. Entre tant la dissidència estava acaudillada per Tokugawa Nariaki, que tenia una llealtat militant a l'emperador i sentiments xenòfops. l'escola de Mit, que tenia bases neoconfucianistas i sintoístas, també va tindre com a meta la restauració de l'emperador, en conjunt en un acostament a les potències estrangeres. En els anys finals del shogunato va aumentar el contacte en les potències estrangeres, de la mateixa manera que les concessions que el shogunato va otorgar a dits països. Un tractat en els Estats Units en 1859, que permetria més llibertats incloent la extraterritorialidad, va anar el punt de discòrdia entre els opositors. Hotta havia perdut el respal dins del shogunato; açò era una senyal de l'inmiscuimiento de l'emperador en la política interna, succés que no havia ocorregut en sigles. Nariaki ho va aprofitar i va apelar davant la Cort el respal del seu fill Tokugawa Yoshinobu, que a la seua volta tenia el respal dels shinpan i els tozama daimyō. No obstant els fudai daimyō varen pressionar i varen instalar a Tokugawa Iemochi com shōgun, varen arrestar a Nariaki i a Yoshinobu i varen fer ajusticiar a Yoshida Shōin, impulsor del moviment intelectual sonnō-jōi que s'oponia al tractat nortamericà i fomentava una revolució contra el shogunato.

Tropes del shogunato Tokugawa (1864).

Durant els següents anys, l'Eixèrcit i la Marina varen ser modernisats i es varen fixar les bases del Eixèrcit Imperial Japonés i la Marina Imperial Japonesa. En els anys finals, el shogunato posseïa huit naus de guerra d'estil occidental, entre els que descollava l'acorazar Kaiyō Maru. Adicionalment en 1867, una missió militar francesa va ajudar en l'adestrament de les tropes del shogunato. Per un atre costat, la figura del emperador Kōmei, símbol de l'unitat japonesa, va ser usada pels extremistes com a chivo expiatorio per a realisar assessinats contra les autoritats shogunals, feudals i estrangers durant la década de 1860. Un dels més greus va ser el del cridat Incident de Namamugi de 1862, en el que va perir un britànic. Va destacar aixina mateix el sorgiment dels Quatre Hitokiri del Bakumatsu, samuráis que utilisaven l'assessinat de figures shogunals com a mig de repressió. Atres fets varen encendre l'odi als estrangers, tals com el Bombardeig de Kagoshima de 1863, en el que els britànics es varen venjar de l'incident de l'any anterior i que va causar danys al clan Satsuma. La situació es va tornar més crítica en la repentina mort del shōgun Tokugawa Iemochi en 1866 i la de l'emperador Kōmei en 1867. Varen assumir els seus llocs respectivament Tokugawa Yoshinobu i l'emperador Meiji. Yoshinobu va intentar reorganisar el govern restaurant a l'emperador, pero preservant eliderage del shōgun, en lo que es va denominar kōbu gattai. En 1866, els feus dissidents de Satsuma i Chöshü posseïen un major poder i varen conseguir derrotar una força del shogunato que pretenia reduir-els. Yoshinobu va decidir no empijorar el conflicte i va abandonar la lluita, lo que en realitat va donar ventaja a les forces de Satsuma-Chōshū, que es varen dirigir a Kyoto per a pressionar a la Cort Imperial per a que emetera un edicte que abolira el shogunato.

Fotografia de varis samurái del clan Satsuma, rivals acérrimos del shogunato Tokugawa durant la Guerra Boshin. Seria l'última guerra japonesa en a on els samurái tindrien participació, sent reemplaçats per l'eixèrcit regular durant la Restauració Meiji. Fotografia de Felice Beato.

Poc despuix es va realisar una conferència en els daimyō, i la Cort Imperial va promulgar un edicte que va privar de poder al shogunato a finals de 1867. No obstant, els líders de Satsuma i Chōshū, junt en atres extremistes, varen decidir rebelar-se i prendre el Palau Imperial i anunciar el començ de la restauració el 3 de giner de 1868.

• Yoshinobu no va tindre més remei que acceptar l'edicte i renunciar com shōgun, succés que va acabar en el govern autoritari que havia dominat Japó per més de doscents xixanta anys. Aixina i tot, tement que els aliats del clan Tokugawa intentaren consolidar el poder del shogunato, les forces de Satsuma, Toser i Chōshū varen declarar la guerra Boshin, que va tindre una duració de setze mesos i va terminar en maig de 1869, i en la que poc a poc les forces antishogunals i imperials varen forçar la rendició de la ciutat d'Edo i l'arrest de Yoshinobu. Açò va motivar el trasllat de les forces shogunals a l'illa d'Hokkaidō, acaudillades per l'almirant Enomoto Takeaki, que va instaurar l'efímera República d'Ezo, que va durar de finals de 1868 a mitan de 1869. En juny de 1869, els últims remanentes de les forces lleals al shogunato Tokugawa varen ser vençuts i aixina es va consolidar de manera absoluta la Restauració Meiji en tota la nació; esta va abolir per a sempre els feus, va fer desaparéixer els samurái en Japó i va iniciar un procés d'expansió i modernisació impulsat per l'emperador Meiji, qui a partir de llavors va ostentar el poder absolut en el país, el nom del qual va canviar a Imperi de Japó.

El shogunato Tokugawa en la lliteratura i el cine

En l'any 1954, el director japonés Akira Kurosawa, va retratar part de la societat d'esta época en la seua película Els sèt samuráis. En ella, un grup de llauradors cansats de ser constantment atacats per una banda de forajidos, contracta els servicis de sèt ronin per a defendre'ls. La película va servir més alvance com a base per a un atre clàssic de l'història del cine, Els sèt magnífics. Anys més vesprada, en 1980, Kurosawa dirigix Kagemusha, relat sobre Takeda Shingen i la batalla de Nagashino entre els clans de Tokugawa i Takeda. George Lucas i Francis Ford Coppola varen ser els productors eixecutius de la versió internacional, gràcies a que varen convéncer a la 20th Century Fox de que ajudara a la productora original, Toho Studios a terminar la película a canvi dels drets de distribució a nivell mundial. En 1975 l'escritor britànic James Clavell va publicar la novela titulada Shogún, senyor de samuráis. L'història narra les aventures d'un marí anglés, convertit en samurái, despuix d'encallar el seu barco en les costes de Japó. Encara que es tracta d'una ficció, els seus personages principals estan basats en les següents figures històriques:

• Goroda: Oda Nobunaga
• Nakamura: Toyotomi Hideyoshi
• Toranaga: Tokugawa Ieyasu
• Blackthorne: William Adams
• Ochiba: Yodo-Dono
• Yaemon: Toyotomi Hideyori
• Suara: Tokugawa Hidetada
• Ishido: Ishida Mitsunari
• Mariko: Hosokawa Gràcia
• Martin Alvito: João Rodrigues

Posteriorment, la novela va ser duta a la televisió en forma de miniserie, protagonisada per Richard Chamberlain i Toshirō Mifune en els papers de Blackthorne i Toranaga respectivament. L'autor de còmics, Osamu Tezuka, ha reflectit l'etapa final, décades de 1850 i 1860, del shogunato en l'obra L'arbre que dona ombra. En esta obra es compara al shogunato en un gran cerezo, que proporciona ombra, pero ha vixcut ya 250 anys, l'interior del seu tronc està podrido i carcomido pels paràsits, en lo que una simple espenta bastaria per a que es desplomara.

Llínea de temps

___*<timeline> ImageSize = width:800 height:auto barincrement:12 PlotArea = top:10 bottom:30 right:130 left:20 AlignBars = early

DateFormat = yyyy Period = from:1600 till:1875 TimeAxis = orientation:horizontal ScaleMajor = unit:year increment:25 start:1600

Colors =

 id:canvas   value:rgb(0.97,0.97,0.97)
 id:PA  value:blue
 id:GP  value:red

Backgroundcolors = canvas:canvas

BarData =

 barset:Shogun

PlotData=

 width:5 align:left fontsize:S shift:(5,-4) anchor:till
 barset:Shogun
 from:1603 till:1605 color:PA text:"Ieyasu (1603-1605)"
 from:1605 till:1623 color:PA text:"Hidetada (1605-1623)"
 from:1623 till:1651 color:PA text:"Iemitsu (1623-1651)"
 from:1651 till:1680 color:PA text:"Ietsuna (1651-1680)"
 from:1680 till:1709 color:PA text:"Tsunayoshi (1680-1709)"
 from:1709 till:1712 color:PA text:"Ienobu (1709-1712)"
 from:1713 till:1716 color:PA text:"Ietsugu (1713-1716)"
 from:1716 till:1745 color:PA text:"Yoshimune (1716-1745)"
 from:1745 till:1760 color:PA text:"Ieshige (1745-1760)"
 from:1760 till:1786 color:PA text:"Ieharu (1760-1786)"
 from:1786 till:1837 color:PA text:"Ienari (1786-1837)"
 from:1837 till:1853 color:PA text:" Ieyoshi (1837-1853)"
 from:1853 till:1858 color:PA text:" Iesada (1853-1858)"
 from:1858 till:1866 color:PA text:" Iemochi (1858-1866)"
 from:1866 till:1867 color:PA text:" Yoshinobu (1866-1867)"
 barset:skip

</timeline>

Bibliografia

• Buruma, I., La creació de Japó, 1853-1964. Mondadori, Barcelona, 2003
• Collcut; Jansen; Kumakura. Japó. L'imperi del sol naixent. Atles Culturals del Món, Edicions Foli, Barcelona, 1995
• Hall, J. W. L'imperi japonés. Història Universal Sigle XXI, Madrit, 1993 (1ª edició, Fráncfort del Meno, 1968)
• Kondo, Agustín I. Japó: Evolució històrica d'un poble (fins a 1650). Ed. Nerea. Edició 1999. ISBN 84-89569-39-8.
• Mikiso, H. Breu història de Japó. Aliança Editorial, Madrit, 2003 (1ª edició, 2000)
• Japan: Memoirs of a Secret Empire. Sigle XVI, Sigle XVII, Sigle XVIII, Sigle XIX.
• Steinberg, John W.; Menning, {{{nom2}}}; Van Der Sent, David Schimmelpenninck; Wolff, {{{nom4}}} (2005). The Russo-Japanese War in Global Perspective: World War Zero (en anglés), Brill. ISBN 9004142843.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Shogunato Tokugawa.
• ^{[enllaç trencat]}
• ^{[enllaç trencat]}
• ^{[enllaç trencat]}
• L'Era Edo