Impost

El recaptador d'imposts, obra de Pieter Brueghel el Jove.

Un impost (de l'anglés: income tax, taxes) és una classe de tribut, és dir, una obligació jurídica de caràcter generalment pecuniario que els contribuents deuen abonar al acreedor tributari. La seua traça distintiva és que no implica una contraprestació directa o específica per part de l'Estat o de la administració tributària.

En la majoria dels ordenaments jurídics, els imposts s'establixen en virtut de la potestat tributària del Estat, que actua com a acreedor. Tant les personas físiques com les empresas es troben obligades al seu pagament, en independència dels beneficis individuals que reben dels servicis públics.

Principis tributaris

Els principis rectors de la tributació són els fonaments constitucionals i llegals que regulen la creació, aplicació i gestió dels tributs en un sistema fiscal. Estos principis busquen garantisar la justícia, equitat i llegalitat en la recaptació de recursos públics, adaptant-se a la sobirania fiscal de cada Estat.

No existix un conjunt universal de principis rectors de la tributació aplicables de forma global, sino que cada país definix els seus propis criteris en les seues constitucions i lleis tributàries en funció del seu ordenament jurídic i context socioeconòmic. En l'àmbit internacional, solament es reconeixen orientacions no vinculants, com les derivades de models de convenis fiscals de l'OCDE i l'ONU, destinades principalment a evitar la doble imposició i regular transaccions transfronterer.

Principis en el sistema tributari espanyol

En Espanya, els principis rectors s'arrepleguen en l'artícul 31 de la Constitució Espanyola de 1978 i es desenrollen en l'artícul 3 de la Llei 58/2003, de 17 de decembre, General Tributària. Constituïxen la base de l'ordenament tributari i són d'aplicació obligatòria:

• Llegalitat: Tot tribut deu crear-se, modificar-se o suprimir-se per llei, que determine els seus elements essencials (fet imponible, subjecte passiu, base imponible i periodo de devinc).
• Generalitat: Tots els ciutadans en situació d'igual capacitat econòmica deuen contribuir al sosteniment de les despeses públiques, sense exencions o privilegis arbitraris.
• Igualtat: Els contribuents en circumstàncies anàlogues reben el mateix tractament fiscal, prohibint-se discriminacions injustificades.
• Capacitat contributiva: L'obligació tributària s'ajusta a la capacitat econòmica real del contribuent, mida per la seua renda, patrimoni o consum.
• Progressivitat: La càrrega impositiva aumenta de manera desproporcionada conforme creix la capacitat econòmica, com en els trams escalonats de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF).
• Equitat en la distribució de la càrrega pública: L'esforç fiscal es repartix de forma justa i proporcional entre els contribuents.
• No confiscatoriedad: Els tributs no poden alcançar un nivell que suprimira de manera substanciala riquea o renda de l'obligat al pagament. Adicionalment, s'incorporen principis de bon govern fiscal, com la seguritat jurídica (normes clares, estables i previsibles) i la transparència (publicitat de les disposicions tributàries).

Classificació

Els imposts poden classificar-se de diverses formes:

Directes

graven de manera immediata la renda o el patrimoni (eixemple: impost sobre la renda, impost sobre el patrimoni).

Indirectes

recauen sobre el consum i es traslladen al preu dels bens i servicis (eixemple: impost al valor agregat, impost especial sobre producció i servicis).

Progressius

aumenten proporcionalment a la capacitat econòmica del contribuent.

Regresivos

representen una major càrrega relativa per a els qui posseïxen menys ingressos. El principal objectiu dels imposts és finançar el despesa pública: construcció d'infraestructures (de transport, distribució d'energia), prestar els servicis públics de sanitat, educació, seguritat ciutadana, policia, defensa, sistemes de protecció social (jubilació, prestacions per desocupació, discapacitat), etc. En ocasions, en la base de l'establiment de l'impost es troben atres causes, com dissuadir de la compra de determinat producte (per eixemple, tabac) o fomentar o desalentar determinades activitats econòmiques. D'esta manera, es pot definir la figura tributària com una exacció pecuniaria forçosa per als que estan en el fet imponible. La reglamentació dels imposts es denomina sistema fiscal o fiscalitat.

Ingressos totals per imposts directes i indirectes i contribucions socials expressats com a percentage del PIB en 2017.

Història

Llauradors egipcíacs comissats per no pagar imposts. (Antic Egipte, Edat de les piràmides)

El primer sistema d'imposts conegut va ser en el Antic Egipte al voltant de 3000-2800 AC, en la Primera Dinastia de l'Antic Regne d'Egipte. Les formes d'imposts més antigues i més esteses varen ser la corvea i el diezmo. La corvée era treball forçós proporcionat a l'estat per llauradors massa pobres per a pagar atres formes d'imposts (treball en l'antic egipcíac és sinònim d'imposts). Els registres de l'época documenten que el faraó realisaria una gira bienal pel regne, arreplegant els diezmos del poble. Atres registres són rebuts de graners en escates de pedra calcàrea i papir. Els imposts primitius també es descriuen en la Bíblia. En Génesis (capítul 47, versícul 24 - la Nova Versió Internacional), diu "Pero quan aplegue la collita, dona-li una quinta part al Faraó. Les atres quatre quintes parts les pots guardar com a llavor per als camps i com a aliment per a vostés mateixos i les seues llars i els seus fills". Samgharitr és el nom mencionat per al recaptador d'imposts en els texts védicos. En Hattusa, la capital del Imperi hitita, els grans es recolectaven com a impost de les terres circumdants i s'almagasenaven en siges com a mostra de la riquea del rei.

En el Imperi Persa, Darío I el Gran va introduir un sistema fiscal regulat i sostenible en el 500 a. C. el sistema d'imposts persa es va adaptar a cada satrapía (l'àrea governada per un sátrapa o governador provincial). En diferents moments, va haver entre 20 i 30 Satrapías en l'Imperi i cada una va ser evaluada d'acort en la seua suposta productivitat. Era responsabilitat del Sátrapa cobrar el monte adeutat i enviar-ho a la tesoreria, despuix de deduir les seues despeses (les despeses i el poder de decidir precisament cóm i de quí recaptar els diners en la província, oferixen la màxima oportunitat per a que els rics acumulen guanys). Les cantitats demandades a les distintes províncies varen donar una image vívida del seu potencial econòmic. Per eixemple, es va evaluar a Babilonia per la major cantitat i per una sorprenent mescla de productes; 1000 talents d'argent i suministrament d'aliments per a l'eixèrcit per a quatre mesos. Índia, una província llegendària per la seua or, anava a suministrar pols d'or equivalent en valor a la gran cantitat de 4.680 talents d'argent. Egipte era conegut per la riquea de les seues collites; anava a ser el graner de l'Imperi Persa (i, més vesprada, del Imperi Romà) i devia proporcionar 120.000 mides de gra ademés de 700 talents d'argent. Este impost s'aplicava exclusivament a les satrapías en funció de les seues terres, capacitat productiva i nivells de tributs.

La Pedra Rosetta, una concessió fiscal otorgada per Ptolomeo V en 196 a. C. i escrita en tres idiomes "va conduir al dessiframent més famós de l'història: el dessifrat dels jeroglífics".

Els governants islàmics varen impondre Zakat (un impost als musulmans) i Jizya (un impost de capitació sobre els no musulmans conquistats). En Índia, esta pràctica va començar en el XI.

Tendències

Numerosos registres de recaptació d'imposts governamentals en Europa des d'a lo manco el XVII encara estan disponibles en l'actualitat. Pero els nivells d'imposts són difícils de comparar en el tamany i el fluix de l'economia, ya que les sifres de producció no estan tan fàcilment disponibles. Les despeses i ingressos del govern en França durant el XVII varen passar d'al voltant de 24,30 millons de lliures en 1600–10 a al voltant de 126,86 millons de lliures en 1650–59 a al voltant de 117,99 millons de lliures en 1700–10 quan el deute públic va alcançar els 1,6 mil millons de lliures. En 1780-1789, va alcançar els 421,50 millons de lliures. Els imposts com a percentage de la producció de bens finals poden haver alcançat el 15-20% durant el XVII en llocs com França, els Països Baixos i Escandinavia. Durant els anys plens de guerra del XVIII i principis del XIX, les taxes impositives en Europa varen aumentar dràsticament a mida que la guerra s'encaria i els governs es tornaven més centralisats i adeptes a la recaptació d'imposts. Este aument va ser major en Anglaterra, Peter Mathias i Patrick O'Brien varen descobrir que la càrrega fiscal va aumentar en un 85% durant este periodo. Un atre estudi va confirmar este número, trobant que els ingressos fiscals per càpita s'havien multiplicat casi per sis durant el XVIII, pero que el creiximent econòmic constant havia fet que la càrrega real sobre cada individu solament es duplicara durant este periodo abans de la revolució industrial. Les taxes impositives efectives eren més altes en Gran Bretanya que en França els anys abans de la Revolució Francesa, dos voltes en comparació a l'ingrés per càpita, pero en la seua majoria es varen colocar en el comerç internacional. En França, els imposts eren més baixos, pero la càrrega recaïa principalment sobre els terratinents, les persones i el comerç intern i, per lo tant, va crear molt més resentiment.

La fiscalitat com a percentage del PIB en 2016 va ser del 45,9% en Dinamarca , el 45,3% en França, el 33,2% en el Regne Unit , el 26% en els Estats Units i entre tots els membres de l'OCDE una mija del 34,3%.

Modalitats

En les economies monetàries anteriors a la banca fiduciaria, una forma crítica d'imposts era el señoreaje, l'impost sobre la creació de diners. Atres formes obsoletes d'imposts inclouen:

• Escuage, que es paga en lloc del servici militar; estrictament parlant, es tracta d'una conmutación d'una obligació no tributària més que d'un impost com a tal, pero que funciona com un impost en la pràctica.
• Tallage, un impost als dependents feudals.
• Diezmo, un pagament similar a un impost (una dècima part dels guanys o productes agrícoles), pagat a l'Iglésia (i per lo tant, massa específic per a ser un impost en térmens tècnics estrictes). Açò no deu confondre's en la pràctica moderna del mateix nom, que normalment és voluntària.
• Ajudes (feudals), un tipo d'impost o deute que pagava un vassall al seu senyor durant l'época feudal.
• Danegeld, un impost territorial medieval originalment recaptat per a pagar les incursions daneses i després utilisat per a finançar despeses militars.
• Carucage, un impost que va reemplaçar al Danegeld en Anglaterra.
• Explotació fiscal, el principi d'assignar la responsabilitat de la recaptació d'imposts als ciutadans o grups privats.
• Socage, un sistema tributari feudal basat en la renda de la terra.
• Burgage, un sistema tributari feudal basat en la renda de la terra. Alguns principats varen gravar les finestres, portes o gabinets per a reduir el consum de vidre i ferreteria importats. Armaris i aparadors varen ser amprats per a evadir imposts en portes i armaris. En algunes circumstàncies, els imposts també s'utilisen per a fer complir les polítiques públiques, com la taxa de congestió (per a reduir el tràfic per carretera i fomentar el transport públic) en Londres. En la Rússia zarista, es varen impondre imposts a les barbes. Hui en dia, un dels sistemes fiscals més complicats del món es troba en Alemània.^{cita requerida} Tres quartes parts de la lliteratura fiscal mundial es referix al sistema alemà.^{cita requerida} Baix el sistema alemà, hi ha 118 lleis, 185 formularis i 96,000 regulacions, gastant €3.7 mil millons per a recaptar l'impost sobre la renda. En els Estats Units, el IRS té al voltant d'1.177 formularis i instruccions, 28.4111 megabytes del Internal Revenue Code que contenia 3.8 millons de paraules a l'1 de febrer de 2010, numeroses regulacions tributàries en el Còdic de Regulacions Federals, i material complementari en el Bolletí de Rendes Internes. En l'actualitat, els governs de les economies més alvançades (és dir, Europa i Amèrica del Nort) tendixen a dependre més dels imposts directes, mentres que les economies en desenroll (és dir, varis països africans) depenen més dels imposts indirectes.

Finalitat

• Fins fiscals: és l'aplicació d'un impost que per a satisfer una necessitat pública de manera indirecta. És dir, es recapta i lo produït de la recaptació (els diners) s'aplica en despeses per a finançar diversos servicis públics.
• Fins extrafiscals: és l'aplicació d'un impost per a satisfer una necessitat pública o interés públic de manera directa. Un eixemple són els imposts als cigarrets i a les begudes alcohòliques.
• Fins mixts: és la finalitat de busca conjunta dels dos fins anteriors.

Elements de l'impost

Pague d'imposts, calcàrea de Jaumont, II - III sigle, Metz, conservada en Musée de la Cour d'Or.

• Fet imponible: Aquella circumstància la realisació de la qual, d'acort en la llei, origina l'obligació tributària. Són fets imponibles comuns l'obtenció d'una renda, la venda de bens i la prestació de servicis, la propietat de bens i la titularitat de drets econòmics, l'adquisició de bens i drets per herència o donació.
• Subjecte passiu: el que deu, és la persona natural o jurídica que està obligada per llei al compliment de les prestacions tributàries. Es distinguix entre contribuent, al que la llei impon la càrrega tributària, i responsable llegal o substitut del contribuent que està obligat al compliment material o formal de l'obligació.
• Subjecte actiu: és l'entitat administrativa beneficiada directament pel recapte de l'impost, qui fa figurar en el seu presupost els ingressos pel respectiu tribut. En el cas colombià, per eixemple, els subjectes actius són administracions de caràcter territorial d'orde nacional, departamental, municipal o distrital, als que la creació del tribut definix en un cas o un atre com a destinataris.
• Base imponible: és la quantificació i valoració del fet imponible i determina l'obligació tributària. Es tracta d'una cantitat de diners, pero pot també tractar-se d'atres signes, com el número de persones que viuen en una vivenda, litros de gasolina, litros d'alcohol o número de cigarros.
• Tipo de gravamen: és la proporció que s'aplica sobre la base imponible a l'objecte de calcular el gravamen. Dita proporció pot ser fixa o variable.
• Quota tributària: Aquella cantitat que representa el gravamen i pot ser una cantitat fixa o el resultat de multiplicar el tipo impositiu per la base imponible.
• Deute tributari: és el resultat final després de reduir la quota en possibles deduccions i d'incrementar-se en possibles recàrrecs, que deu ser emposada (pagada) al subjecte actiu segons les normes i procediments establits per a tal efecte.

Principis fonamentals dels imposts

Una de les preocupacions fonamentals de la Facenda Pública ha segut determinar els criteris i principis que deuen regir un sistema impositiu, per a que siga calificat d'òptim. No existix no obstant acort sobre quins han de ser estos principis, els més estesos són:

• Principi d'eficiència econòmica: consistix que el rendiment de l'impost deu ser lo major possible, i la seua recaptació no deu ser gravosa.
• Principi de justícia: consistix que els habitants d'una nació deuen contribuir al sosteniment del govern en una proporció lo més propenca possible a les seues capacitats econòmiques i de l'observança o menyspree d'esta màxima depén l'equitat o falta d'equitat en l'imposició.
• Principi de certea: tot impost deu posseir fijeza en els seus elements essencials (objecte, subjecte, exencions, tarifa, época de pagament, infraccions i sancions), per a evitar actes arbitraris de l'autoritat.
• Principi de comoditat o senzillea administrativa: tot impost deu recaptar-se en l'época i en la forma en les que és més provable que obtinga al seu pagament el contribuent. Cal comprovar de quina manera els costs d'administració d'un sistema fiscal compensen les millores esperades d'eficiència o equitat.

Classes d'imposts

Taxes d'imposts i tipo impositiu

Tipos impositius màxims i mínims en els països de la OCDE, 2005.

AP

Els imposts són generalment calculats en base en percentages, denominat tipo de gravamen, taxes d'imposts o alícuotas, sobre un valor particular, la base imponible. Es distinguix:

• Impost proporcional o pla, quan el percentage no és depenent de la base imponible o la renda de l'individu subjecte a imposts.
• Impost progressiu, quant major és el guany o renda, major és el percentage d'imposts sobre la base.
• Impost regresivo, quant major és el guany o renda, menor és el percentage d'imposts que deu pagar-se sobre el total de la base imponible. Els imposts progressius reduïxen l'agobi sobre persones d'ingressos menors, ya que ells paguen un menor percentage sobre els seus guanys. Açò pot ser vist com alguna cosa bo en sí mateix o pot ser fet per raons pragmàtiques, ya que requerix menors registres i complexitat per a persones en menors negocis. A voltes es califica d'impost progressiu o regresivo a un impost els efectes del qual puguen ser més favorables o desfavorables sobre les persones de rendes menors, pero este us informal del terme no admet una definició clara de regresividad o progressivitat. La discussió sobre la progressivitat o la regresividad d'un impost està vinculada al principi tributari de “equitat”, que a la seua volta remet al principi de “capacitat tributària” o contributiva. La Constitució de la Nació Argentina (art. 16) resa: “L'igualtat és la base de l'impost i les càrregues públiques”, lo que la doctrina va entendre com a “igualtat d'esforços” o “igualtat entre iguals”. Es desprén aixina el concepte d'equitat horisontal i vertical de l'impost. L'equitat horisontal indica que, a igual renda, consum o patrimoni, els contribuents deuen aportar al fisc en igual mida. La equitat vertical indica que, a major renda, consum o patrimoni, deu aportar-se en major mida, és dir, a taxes més altes, per a conseguir la “igualtat d'esforços”. Basant-se en este últim concepte, és que s'ha generalisat l'us del terme “regresividad” per a calificar als imposts que exigixen un major esforç contributiu a els qui menys capacitat tributària tenen. És el cas de l'IVA, que sent un impost pla en el seu alícuota, en gravar productes de primera necessitat impon un esforç tributari major a les classes baixes.

Imposts directes i indirectes

Portada de l'obra La riquea de les nacions, d'Adam Smith, 1776.

Segons un criteri recaptatori o administratiu, els imposts tradicionalment s'han dividit en dos classes: directes i indirectes. Els imposts directes es caracterisen perque graven l'obtenció de renda o la possessió de patrimoni i existix una relació directa i periòdica entre l'Administració Tributària i el contribuent; tals com els imposts sobre la renda, els imposts sobre el patrimoni, impost de successions, els imposts sobre transferència de bens a títul gratuït, els imposts sobre Bens Immobles, sobre la possessió de vehículs, animals, etc.

Pel contrari, els imposts indirectes graven l'utilisació o consum de la renda, aixina com determinades transmissions patrimonials que no es desenrollen dins del tràfic mercantil i existix una relació indirecta entre el contribuent i l'administració. L'impost indirecte més important és el impost al valor agregat (IVA) que constituïx una part important dels ingressos tributaris en molts països del món. Històricament, és el cas de la alcabala castellana de l'Antic Règim i dels consum del XIX.

Imposts objectius i subjectius

Són imposts objectius aquells que graven una manifestació de riquea sense tindre en conte les circumstàncies personals del subjecte que deu pagar l'impost, pel contrari són imposts subjectius, aquells que en establir el gravamen sí tenen en conte les circumstàncies de la persona que ha de fer front al pagament del mateix. Un clar eixemple d'impost subjectiu és l'Impost sobre la renda, perque normalment en este impost es modula diverses circumstàncies de la persona com poden ser la seua minusvalia o el número de fills per a establir la quota a pagar, pel contrari l'impost sobre la cervesa és un impost objectiu perque s'establix en funció dels litros produïts de cervesa sense tindre en conte les circumstàncies personals del subjecte passiu.

Imposts reals i imposts personals

Segons el subjecte passiu, els imposts es dividixen en personals i reals. Els primers recauen sobre la renda total o conjunt patrimoniala titularitat del qual està referida a una persona física o jurídica, i ademés s'adapten a la capacitat de pagament personal del contribuent en tindre en conte les seues circumstàncies personals o específiques; per eixemple l'IRPF, l'impuesto, l'impost sobre successions i donacions o l'impost sobre el patrimoni. En este sentit, en el cas de dos contribuents que obtinguen el mateix nivell d'ingressos, aquell que tinga majors càrregues familiars o una situació personal més adversa pagarà un menor import en concepte d'IRPF.

Els imposts reals graven manifestacions separades de la capacitat econòmiques sense posar-la en relació en una determinada persona. Els imposts es convertixen en personals quan graven una manifestació de capacitat econòmica posat en relació en una persona determinada.

Un impost sobre la renda pot ser de caràcter real si grava separadament els salaris, els beneficis empresarials, els lloguers o els interessos obtinguts. No obstant, este gravamen serà personal quan recaiga sobre el conjunt de la rendes d'una persona. L'impost sobre la renda dels no residents que grava les rendes obtingudes per les persones en un país per persones que no són residents en eixe país, solen ser de caràcter real, els no residents deuen presentar una declaració d'este impost per cada renda que obtenen en el país. Els imposts personals poden subjetivizarse de manera més fàcil i adequada, en gravar de manera més completa a un subjecte, pero no té perque ser aixina, per eixemple podem adoptar un impost sobre els salaris (per tant real) que tinga en conte en el seu gravamen les circumstàncies familiars (número de fills, minusvalies físiques etc) i per tant tinga caràcter subjectiu.

Imposts instantàneus i imposts periòdics

En els imposts instantàneus, el fet imponible es realisa en un determinat moment del temps de manera esporàdica, per eixemple la compra d'un immoble o rebre una donació d'una atra persona. En els imposts periòdics, el fet imponible es prolonga de manera indefinida en el temps, en estos casos, ellegislador fracciona la seua duració en el temps en diferents periodos impositius. L'impost sobre la renda grava la renda que és un fenomen continu, pero la llei la grava anualment.

Tipos d'imposts

La classificació d'imposts de la OCDE és la següent:

• Imposts sobre la renda (ISR), els beneficis i els guanys de capital
  • Imposts individuals sobre la renda, beneficis i guanys de capital
  • Imposts sobre la renda de les societats, beneficis i guanys de capital
  • Atres
• Contribucions a la Seguritat Social
  • Treballadors
  • Empresaris
  • Autònoms i empleats
• Imposts sobre nòminas de treballadors i mà d'obra
• Imposts sobre la propietat
  • Imposts periòdics sobre la propietat immobiliària
  • Imposts periòdics sobre la riquea neta
  • Imposts sobre herències, successions i donacions
  • Imposts sobre transaccions financeres i de capital
  • Imposts no periòdics.
• Imposts sobre bens i servicis
  • Imposts sobre producció, venda, transferències, arrendament i distribució de bens i prestació de servicis.
  • Imposts sobre bens i servicis específics
  • Imposts sobre us o permís d'us o desenroll d'activitats relacionades en bens específics (llicències).
• Atres imposts
  • Pagats exclusivament per negocis
  • Uns atres

Eixemples d'imposts existents

• Impost sobre el Valor Agregat o Afegitó (IVA): s'aplica a artículs venuts i, segons el producte, varia la càrrega de l'impost. En Espanya és del 21 %, en Alemània del 19 %, en Suïssa del 8 %. En Guatemala és del 12 %. En Mèxic, per eixemple, va aumentar del 15 al 16 % (incloent les franges fronterices al nort i sur del país, a on, fins a l'any 2013, es tenia una taxa preferencial de l'11 %). En Argentina és del 21 % (en algunes poques excepcions en alguns productes). En Chile és del 19 %, en Perú del 18 %, en Paraguay del 10 %, en Equador del 15 % i en El Salvador del 13 % (en certs aspectes, com a salut pública o transport, lliures d'este impost). En Uruguay, la taxa bàsica és del 22 %, i la taxa mínima del 10 % (que grava la circulació d'artículs de primera necessitat i la prestació de servicis de salut). En Veneçola és del 16 %, en Estats Units és diferent en cada estat, i oscila entre un 5 % i un 8 %, en Colòmbia és del 19%.
• Impost sobre la Renda de Persones Físiques (IRPF)
• Impost sobre la Renda de No Residents
• Impuesto (IS)
• Impost sobre el Patrimoni
• Impost sobre les Primes de Segurs
• Impost de la tinença o us de vehículs
• Impost sobre hidrocarburs: s'aplica als carburants.
• Impost sobre Successions i Donacions
• Impost sobre Transmissions Patrimonials Onerosas (Espanya)
• Impost a l'Alcohol
• Impost al Tabac
• Imposts sobre el joc
• Impost sobre Activitats Econòmiques
• Imposts dels Ajuntaments
• Impost al guany presunt, un impost d'emergència en Argentina.
• Impost als Depòsits en Efectiu (IDE,) en Mèxic.
• Impost Empresarial a Taxa Única (IETU), en Mèxic.

Efectes econòmics dels imposts

L'establiment d'un impost supon una disminució de la seua renda disponible d'un agent, açò pot produir una variació de la conducta de l'agent econòmic. Sobre l'efecte sobre la renda nacional l'efecte pot ser favorable o desfavorable d'acort en el model IS-LM. Per un atre costat, alguns imposts en incidir sobre el preu dels productes que graven, és possible que els productors desigen passar el conte del pagament de l'impost als consumidors, a través d'una elevació en els preus.

Percussió

Els imposts són pagats pels subjectes a els qui les lleis imponen les obligacions corresponents. Este fet no té solament un significat jurídic, ya que el pagament de l'impost impon al subjecte la necessitat de dispondre de les cantitats líquides per a efectuar-ho lo que, a voltes, involucra també la necessitat d'acodir al crèdit en les seues diverses formes. Tot això du en seguixc conseqüències en la conducta econòmica del contribuent i alteracions en el mercat.

Transferència o translació

Es dona quan el subjecte d'iure, és dir, aquell subjecte obligat per la llei al pagament de l'impost trasllada a un tercer (subjecte de facto) per mig de la pujada del preu, la quantia del tribut, de modo que es resarcix de la càrrega de l'impost. Est és un efecte econòmic i no jurídic, perque es trasllada la càrrega econòmica pero no l'obligació tributària: a qui coaccionará l'Estat per a cobrar-li serà al subjecte d'iure i no al de facto, en qui no té cap víncul.

Incidència

Artícul principal → Incidència fiscal.

Es dona per:

• Via Directa: igual a la percussió.

El subjecte de jure es confon en el subjecte de facto, perque l'incidència és cap al subjecte pensat en la norma per la seua capacitat contributiva.

• Via Indirecta: és la mateixa que translació.

L'impost incidix en un subjecte per via indirecta.

Difusió

• Fenomen general que es manifesta per les llentes, successives i fluctuantes modificacions en els preus, en el consum i en l'aforro.
• Els imposts en conjunt tenen un efecte real i cert en l'economia dels particulars. Eixemples:

Imposts Directes: aforrem menys per pagar la renda.

Imposts Indirectes: incidixen en el preu final dels productes: es pot consumir menys.

Amortisació

• U dels efectes dels imposts, que no és de caràcter general sino peculiar dels imposts reals que graven permanentment el crèdit dels capitals durablemente invertits i que, en cert modo, distint de l'incidència, es denomina amortisació de l'impost.

Imposts i atres tributs

En la majoria dels sistemes impositius estatals es distinguixen a lo manco tres figures de tributs: l'impost, la taxa i la contribució especial.

Existixen tres clàssics criteris per a distinguir l'impost de la taxa:

• Mig de finançació: Segons este criteri, els imposts són el mig de finançació de Servicis Públics Indivisibles (els que no poden determinar-se el grau de benefici per a qui ho goja), i les Taxes són el mig de finançació de Servicis públics divisibles (els que poden determinar-se el grau de benefici de qui ho goja). Es critica a este criteri de que els servicis públics divisibles són finançats indistintament per imposts o taxes.
• Grau de benefici: Segons este criteri, en el pagament de l'Impost no hi ha contraprestació per part d'Estat, en canvi en el pagament de Taxes si hi ha una contraprestació, sense importar que siga efectiva o potencial.
• Causa: Segons este criteri, l'impost té com a causa la capacitat contributiva o més be dit la comissió del fet imponible, en canvi la taxa té com a causa l'us efectiu o potencial de servicis públics.

Vore també

• Anex:Països per ingressos tributaris com a percentage del PIB
• Curva de Laffer
• Elusión fiscal
• Evasió fiscal
• Impost al valor agregat
• Impost sobre la renda
• Impuesto
• Fiscalitat
• Tribut

Bibliografia

• Pérez Royo, Fernando, Dret Financer i Tributari. Part General. Ed. Thomson Civitas, 17.ª ed.
• Rafael Calvo Ortega, Curs de Dret financer, I. Dret tributari, Part General. Ed. Thomson Civitas. ISBN 84-470-2650-7.
• Albi Ibáñez, Emilio, Sistema Fiscal Espanyol I. Ed. Ariel Economia. 23.ª ed. Barcelona. 2008.
• José María Martín, Ciència de les Finances Públiques. Bs. As. Argentina.

Enllaços externs

Impost en el Viccionari.

Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..

• oecd. org/document/60/0,3343,en_2649_37427_1942460_1_1_1_37427,00. html Taules i informació estadística sobre tipos impositius de l'OCDE.