Señoreaje
El concepte de señoreaje es remonta al benefici que percebia l'autoritat de les cases de moneda per falcar una peça el valor intrínsec de la qual era menor al nominal. En l'actualitat el concepte pren cert caràcter pijoratiu, encara que seguix sent essencialment el mateix pero aplicat al paper moneda: deixant de costat el reduït cost d'imprimir-ho, per señoreaje s'entén el fet de que el dret a "produir" diners pot constituir per a l'emissor —Bancs Centrals o organismes emissors— una font d'ingressos.
Señoreaje ordinari
[editar | editar còdic]Normalment, el señoreaje és un préstam sense interessos (d'or, per eixemple) a l'emissor de la moneda o billet. Quan la moneda es desgasta, l'emissor la recompra al seu valor nominal, equilibrant els ingressos rebuts quan es va posar en circulació sense cap cantitat adicional pel valor dels interessos de lo que va rebre l'emissor.
Històricament, el señoreaje era la guany resultant de la producció de monedes, restant les despeses de fabricació (braceaje). l'argent i l'or es mesclaven en metals comuns per a produir monedes duradores. Per eixemple, la lliura esterlina tenia un 92,5 % d'argent. El metal comú afegitó (i l'argent pur retingut per la Casa de la Moneda del govern) era, menys els costs, el guany: el señoreaje. Abans de 1933, les monedes d'or dels Estats Units estaven compostes per un 90 % d'or i un 10 % de coure. Per a compensar la falta d'or, les monedes estaven sobreponderadas.[1] Un àguila nortamericana (Gold American Eagle) d'una onça tindrà tanta cantitat d'aleació com siga necessària per a contindre un total d'una onça d'or (que serà més d'una onça). El señoreaje s'obté venent les monedes per damunt del valor de fundició, a canvi de garantisar el pes de la moneda.
Segons les normes que rigen les operacions monetàries dels principals bancs centrals, el señoreaje dels billets és el pagament d'interessos que reben els bancs centrals per la cantitat total de moneda emesa. Sol adoptar la forma de pagaments d'interessos sobre abonaments del Tesor adquirits pels bancs centrals, lo que posa més diners en circulació. Si la moneda es recapta o es retira definitivament de la circulació, mai es torna al banc central; l'emissor de la moneda es queda en el benefici del señoreaje al no tindre que tornar a comprar la moneda gastada al seu valor nominal.
El señoreaje com a impost
[editar | editar còdic]Els economistes consideren el señoreaje com una forma de "impost inflacionista", que transferix recursos a l'emissor de la moneda des de les forquetes de la moneda existent.[2] Els bancs (o governs) que depenen en gran mida del señoreaje i de les fonts d'ingressos de reserva fraccionaria poden considerar-les contraproduents pels efectes negatius de l'inflació.[3] l'inflació monetària pot formar part dels objectius d'inflació.[4] Els defensors del diners durs argumenten que els bancs centrals no han conseguit alcançar l'estabilitat de preus. En lloc d'acumular señoreaje per mig de l'inflació monetària, la majoria dels governs opten per recaptar ingressos principalment a través d'imposts formals i atres mijos.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (1992).«Franklin D. Roosevelt, Silver, and China».Journal of Political Economy.100(1)ISSN 0022-3808.doi:10.1086/261807.
- ↑ (11 d'abril de 2018) An Encyclopedia of Macroeconomics, Edward Elgar. ISBN 9781840643879.
- ↑ Tara McIndoe-Calder, Hyperinflation in Zimbabwe: Money Demand, Seigniorage and Aid shocks, Central Bank of Ireland; Trinity College Dublin - Institute for International Integration Studies, 1 de maig de 2009.
- ↑ «Seigniorage in the United States: How Much Does the U.S. Government Make from Money Production?». Federal Reserve Bank of St. Louis. Consultat el 9 de juny de 2025.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Señoreaje» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.