Kabuki
El kabuki (歌舞伎?) és una forma de teatre japonés tradicional que es caracterisa pel seu drama estilisat i l'us de maquillages elaborats en els actors.[1]
Els caràcters kanji individuals, llegits d'esquerra a dreta, signifiquen «cantar» (歌 ka), «ballar» (舞 bu), i «habilitat» (伎 ki). Freqüentment es traduïx kabuki com "l'art de cantar i ballar". Existixen no obstant, caràcters ateji que no reflectixen l'etimologia actual, i que la paraula kabuki es creu que en realitat està derivada del verp kabuku, que significa "inclinar-se", o "estar fora de lo ordinari", de modo que el significat de kabuki pot ser interpretat també com a teatre "experimental" o "estrany".[2]
Història
1603-1629: Kabuki femení
L'història del kabuki va escomençar en 1603, quan Izumo no Okuni, una miko del Santuari Izumo, va escomençar a realisar un nou estil de dansa dramàtica en les riberes seques del riu Kyoto.[3] Les ejecutantes femenines interpretaven tant els papers femenins com a masculins en situacions còmiques de la vida quotidiana. Este estil es va fer popular d'una manera casi instantànea, tant aixina que inclús se li va demanar a Okuni que fera la seua interpretació front a la Cort Imperial. Donat el rotunt èxit, no varen tardar en aparéixer rivals, i el kabuki va nàixer com un conjunt de drama i dansa eixecutat per dònes, una forma molt diferent de la seua encarnació moderna. Moltes de les eixecucions en este periodo varen ser de caràcter indecent, les eixecucions sugestives eren realisades per moltes imitadores; estes actrius estaven comunament disponibles per a la prostitució, i els membres masculins de l'audiència podien requerir lliurement dels servicis d'estes dònes. Per esta raó, el kabuki era també escrit com 歌舞妓 (prostituta cantant i ballarina) a partir de periodo Edo.[4]
1629-1652: Jóvens masculins kabuki
L'atmòsfera escandalosa i en ocasions violenta de les ejecutantes de kabuki va atraure l'atenció del shogunato Tokugawa, i en 1629 les dònes varen ser expulsades dels escenaris en el supost propòsit de protegir la moral pública. Alguns historiadors sugerixen que el govern estava preocupat ya que la popularitat del kabuki dramatisava la vida quotidiana (en lloc del passat heròic) i va donar a conéixer escàndals recents, alguns dels quals involucraven a oficials del govern.[5]
ya que el kabuki ya era tan popular, els actors jóvens masculins varen prendre el lloc de les dònes. Junt en el canvi dels ejecutantes, el gènero va canviar a la seua volta l'émfasis de l'eixecució: la tensió creixent va ser posada més en el drama que en la dansa. Estes actuacions varen resultar igualment obscenes, i molts actors estaven també disponibles per a la prostitució (inclús per a clients homosexuals). Les audiències es alborotaban freqüentment, i de tant en tant explotaven les reyertas, en ocasions per a requerir els favors d'un jove actor atractiu en particular, duent al shogunato a prohibir també les actuacions d'actors jóvens en 1652.[4]
Despuix de 1653: Hòmens kabuki
Des de 1653, sol hòmens madurs podien realisar kabuki, lo que es va convertir en una forma sofisticada i altament estilisada cridada yarō kabuki (野郎歌舞伎, "Kabuki d'hòmens"). Esta metamorfosis d'estil estava altament influenciada pel teatre còmic kyōgen (狂言), que va anar extremadament popular en este temps. Hui en dia el "yarō" ha decaigut, pero, fins a fa relativament poc temps, tots els rols interpretats en el kabuki eren eixecutats solament per hòmens. Els actors que s'especialisaven en interpretar papers de dònes eren coneguts com onnagata o oyama (abdós s'escriuen 女形).[4] Els onnagata comunament provenien de famílies especialisades en este estil. Atres dos rols principals eren aragoto (荒事, estil asprós) i wagoto (和事, estil suau).
1688-1704: El periodo Genroku
Durant l'era Genroku el kabuki va prosperar. Les estructures a on es portaven a terme les funcions kabuki varen ser formalisades durant este periodo, aixina com molts atres elements d'estilisació. Es varen determinar els diferents tipos de personages convencionals. Durant este periodo varen estar associats els teatres kabuki i ningyō jōruri (人形浄瑠璃) — la forma elaborada del teatre de porritos que despuix es va donar a conéixer com bunraku—, i cada u va influenciar el desenroll de l'atre. El famós dramaturc Chikamatsu Monzaemon, un dels primers dramaturcs professionals del kabuki, va produir varis treballs influents, encara que la seua peça més coneguda i significativa, Els amants suïcides de Sonezaki (Sonezaki Shinjū, jp: 曾根崎心中), va ser escrita per a eixecutar-se en el bunraku. Com a moltes obres bunraku no obstant, esta va ser adaptada al kabuki, i esta va trobar molts imitadors —esta i atres obres varen causar imitacions de suïcidis en la vida real per lo que el govern va prohibir els shinju mona (obres sobre suïcidis dobles d'amants) en 1723. Ichikawa Danjuro qui també va viure en este periodo, se li acredita el desenroll de la pose mie[6] i el maquillage kumadori que assembla una caraça.[7]
A mitan de el XVIII, el kabuki va deixar de ser el favorit de l'época, i el bunraku va prendre el seu lloc com la primera forma d'entreteniment de tarima entre les classes socials baixes. Açò es va deure en gran mida al sorgiment de varis dramaturcs bunraku exitosos en eixe periodo. Es varen donar pocs desenrolls en el kabuki fins al final d'eixe sigle, quan va escomençar a resorgir.
El kabuki despuix de la Restauració Meiji
L'enorme canvi cultural que va escomençar en 1868 despuix de la caiguda del shogunato Tokugawa, l'eliminació de la classe samurái, i l'obertura de Japó cap als productes i idees d'Occident varen contribuir a encendre la purna que va marcar el resorgiment del kabuki. Mentres que la cultura lluitava per a adaptar-se a la seua nova carència d'aïllament, els actors es varen esforçar per aumentar la reputació del zkialo entre les classes altes i adaptar els estils tradicionals als gusts moderns. Els intents en este sentit varen rendir fruts; en una ocasió, se li va donar una funció al Emperador Meiji.[8]
Moltes cases kabuki varen ser destruïdes per bombardejos durant la Segona Guerra Mundial, i les forces d'ocupació varen prohibir esporàdicament les eixecucions de kabuki despuix de la guerra. No obstant, en l'any 1974 la prohibició va ser alçada, i les funcions varen escomençar una volta més.
El kabuki en l'actualitat
En el Japó modern, el kabuki continua sent relativament popular; és el més popular dels estils tradicionals de drama japonés, i els seus actors estelars apareixen en freqüència en papers de cine i televisió.[9] Per eixemple, el ben conegut onnagata Bando Tamasaburo V ha aparegut en varis papers en diferents obres (no kabuki) i películes; en ocasions en papers femenins.
Algunes companyies teatrals actualment utilisen actrius en els papers onnagata, i l'Ichikawa Kabuki-za (una companyia de solament actrius) va ser formada despuix de la Segona Guerra Mundial. En el 2003, es va erigir una estàtua de Okuni prop del districte de Ponto-chō de Kyoto.
El kabuki es troba en la llista d'Obres Mestres del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat de l'Unesco des del 24 de novembre del 2005.
Elements del kabuki
Disseny de l'escenari
El kabuki utilisa una extensió adicional de l'escenari coneguda com hanamichi (花道; lliteralment camí florido), una calçada que s'estén fins a l'audiència en a on es fan les entrades i eixides dramàtiques. L'escenari s'utilisa no només com a passarela o camí per a anar i vindre de l'escenari principal, sino que també es representen en ell escenes importants. Els teatres i escenaris kabuki s'han anat sofisticant tecnològicament de forma constant, i entre les innovacions es troben les portes i escenaris giratoris, introduïts en el XVIII, millorant en gran medida l'escenografia en les obres kabuki.
Els escenaris i teatres del kabuki s'han anat sofisticant tecnològicament, i durant el XVIII es varen introduir innovacions com els escenaris giratoris i les trampillas. Una força impulsora ha segut el desig de manifestar un tema freqüent del teatre kabuki, el de la revelació o transformació repentina i dramàtica.[10] Una série de trucs escènics, incloent la ràpida aparició i desaparició dels actors, ampren estes innovacions. El terme (外連; keren), a sovint traduït com "jugar a la galeria", s'utilisa a voltes com un caixó de sastre per a estos trucs. El hanamichi, i vàries innovacions com l'escenari giratori, seri i chunori han contribuït al kabuki. El hanamichi crea profunditat i tant el seri com el chunori proporcionen una dimensió vertical.
El mawari-butai (escenari giratori) desenrollat en l'era Kyōhō (1716-1735). El truc es realisava originalment espentant en l'escenari una plataforma redona en rodes. Més tart es va incrustar en l'escenari una plataforma circular en rodes davall que facilitaven el moviment. El kuraten ("gir obscur") consistix en baixar les llums de l'escenari durant esta transició. Lo més habitual és deixar les llums enceses per a realisar el akaten ("gir allumenat"), a voltes representant simultàneament les escenes de transició per a conseguir un efecte dramàtic. Este escenari es va construir per primera volta en Japó a principis de el XVIII.
El seri es referix a les "trampes" escèniques que s'ampren habitualment en el kabuki des de mediats de el XVIII. Estes trampes pugen i baixen als actors o als decorats a l'escenari. Seridashi o seriage es referixen a les trampes que es mouen cap a dalt i serisage o serioroshi a les que descendixen. Esta tècnica s'utilisa a sovint per a alçar tota una escena al mateix temps.
.JPG)
En el kabuki, aixina com en atres eixecucions d'art japonés, els canvis d'escenografia són en ocasions realisats a mitat d'escenes, mentres els actors continuen en l'escenari i les cortines es mantenen obertes. Els encarregats d'afegir i llevar objectes de l'escenari són coneguts com kuroko (黒子), van sempre vestits completament de negre i són tradicionalment considerats "invisibles".
Existixen tres categories principals d'obres kabuki: jidaimono (時代物, "històrica", o prehistòria del periodo Sengoku), sewamono (世話物, "domèstic", o poshistorias del periodo Sengoku), i shosagoto (所作事, peces de dansa).
Algunes característiques importants del teatre kabuki inclouen el moye (見得), en el qual l'actor pren una pose pintoresca per a establir el seu paper. El keshō, o maquillage, proveïx un element d'estil fàcilment reconeixible inclús per aquells que no estan familiarizados en esta forma d'art. La pols d'arròs és utilisat per a crear la base blanca coneguda com oshiroi, i el kumadori realça o exagera les llínees facials per a produir caraces sobrenaturals o d'animals per als intérprets.
Chūnori (montar en l'aire) és una tècnica, apareguda a mitan de el XIX, per la que se subjecta el trage d'un actor a uns cables i se li fa "volar" sobre l'escenari o certes parts de l'auditori. És similar al truc dels cables en el musical de teatre Peter Pa, en el que Peter es llança pels aires. Seguix sent un dels més populars keren (trucs visuals) en el kabuki actual; els principals teatres de kabuki, com el Teatre Nacional, el Kabuki-za i el Minami-za, estan equipats en instalacions de chūnori.[11]
Els canvis d'escenari es realisen a voltes en mitat de l'escena, mentres els actors permaneixen en l'escenari i el teló permaneix obert. Açò es conseguix a voltes utilisant un Hiki Dōgu, o "menut escenari de vagons". Esta tècnica es va originar a principis de el XVIII, en la que els decorats o els actors es mouen dins o fòra de l'escenari sobre una plataforma en rodes. També són comuns els tramoyistas que es precipiten sobre l'escenari afegint i llevant atrezzo, telons de fondo i atres decorats; estos kuroko sempre van vestits completament de negre i es consideren tradicionalment invisibles. Els tramoyistas també ajuden en una varietat de canvis ràpits de vestuari coneguts com hayagawari ("tècnica de canvi ràpit"). Quan es revela sobtadament la verdadera naturalea d'un personage, se solen utilisar els recursos de hikinuki i bukkaeri. Es tracta de posar un trage sobre un atre i fer que un tramoyista li lleve l'exterior davant del públic.
El teló que protegix l'escenari abans de la representació i durant els descansos és dels colors tradicionals negre, roig i vert, en distint orde, o blanc en lloc de vert, a ralles verticals. El teló consta d'una sola peça i un membre del personal ho descorre a mà cap a un costat.
Una cortina exterior adicional cridada doncho no es va introduir fins a l'era Meiji, despuix de l'introducció de l'influència occidental. La seua apariència és més ornamentada i està teixida. Representen l'estació en la que té lloc la representació, a sovint dissenyats per renombrados artistes Nihonga.[12]
Aparicions
Ya que les lleis feudals del Japó de el XVII prohibien replicar les apariències dels samuráis o de la noblea i l'us de teles luxoses, els trages del kabuki varen ser dissenys nous i rompedors per al públic en general, aplegant a marcar tendències que encara hui existixen.
Encara que no s'han conservat els primers trages de kabuki, hui en dia es confeccionen trages de kabuki separats otoko i onnagata basats en registres escrits cridats ukiyo-i i en colaboració en aquells les famílies dels quals han estat en l'indústria del kabuki durant generacions.[13] Els kimonos que usen els actors per al seu vestuari solen estar fets en colors vibrants i múltiples capes. Tant el otoko com el onnagata duen hakama - pantalons plisados- en algunes obres de teatre, i abdós utilisen farcidura baix dels seus trages per a crear la forma correcta del cos per al trage.
Els maquillage del kabuki proporcionen un element d'estil fàcilment reconeixible inclús per els qui no estan familiarizados en esta forma d'art. El pols d'arròs s'utilisa per a crear la base blanca oshiroi per al característic maquillage escènic, i el kumadori realça o exagera les llínees facials per a produir dramàtiques caraces d'animals o sobrenaturals. El color del kumadori és una expressió de la naturalea del personage: les llínees roges s'utilisen per a indicar la passió, el heroísmo, la rectitud i atres traces positives; el blau o el negre, la villanía, les celosies i atres traces negatives; el vert, lo sobrenatural; i el morat, la noblea.[7]
Una atra característica especial dels trages de kabuki és la katsura, o la peluca.[13] Cada actor té una peluca diferent feta per a cada paper, construïda a partir d'una fina base de coure batut a mà i feta a mida per a que s'adapte perfectament a l'actor, i cada peluca se sol pentinar de manera tradicional. El pèl utilisat en les peluques sol ser pèl humà real coser a mà sobre una base d'habotai, encara que alguns estils de peluca requerixen pèl de yak o de cavall.
Vore també
Referències
- ↑ Kawatake, Toshio (2006). Kabuki: Baroque Fusion of the Arts, Tòquio: I-House Press.
- ↑ "Kabuki" in Frederic, Louis (2002). Japan Encyclopedia. Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press.
- ↑ Lane, Richard (1978). "Images of the Floating World." Old Saybrook, CT: Konecky & Konecky.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 KAbuki history en Invitation to Kabuki - Japan Arts Council
- ↑ Lombard, Frank Alanson. "Kabuki: A History". An Outline History of the Japanese Drama. London: George Allen & Unwin Ltd., 1928. 287-295
- ↑ "Mie [1] archivat en Wayback Machine.". Kabuki Jiten. Accessed 09 Feb 2007.
- ↑ 7,0 7,1 Kincaid, Zoe (1925). Kabuki: The Popular Stage of Japan. London: MacMillan and Co. pp21-22.
- ↑ Shōriya, Asagoro. Kabuki Chronology of the 19th century at Kabuki21.com (Accessed 18 Dec 2006.)
- ↑ Shōriya, Asagoro. Contemporary Actors at Kabuki21.com. (Accessed 18 Dec 2006.)
- ↑ Scott 1955, pàg. 55-56
- ↑ html Ukon Ichikawa com Genkurō Kitsune volant sobre el públic [2] archivat en Wayback Machine. en la producció del Teatre Nacional de juliol de 2005 de Yoshitsune Senbon Zakura.
- ↑ «Copia archivada».
- ↑ 13,0 13,1 doi.org/10.1093/acrefore/9780199381135.013.7006 «recepció de la dansa».Oxford University Press.Consultat el 2020-10-19.
Bibliografia
- A.C. Scott (1999) The kabuki theatre of Japan, Dover Publications, 1999, ISBN 0-486-40645-8.
- Brandon, James R. (2009). Kabuki's Forgotten War: 1931–1945, University of Hawaii Press. ISBN 978-0-8248-3200-1.
- Ronald Cavaye (1993). Kabuki: A Pocket Guide. USA and Japan: Charles E. Tuttle,
- Ronald Cavaye, Paul Griffith and Akihiko Senda (2004). A Guide to the Japanese Stage. Japan: Kodansha International.
- Ernst, E. (1956). The Kabuki Theatre, New York: Oxford University Press.
- Scott, A. C. (1955). The Kabuki Theatre of Japan, London: George Allen & Unwin Ltd..
- Senelick, L. (2000). The Changing Room: Sex, Drag, and Theatre. London: Routledge.
- Facts JPN-kabuki. 25 November 2007 <https://web.archive.org/web/20070606160340/http://inic.utexas.edu/asnic/countries/japan/kabuki.html>.
- Japanese Culture. 25 November 2007 <http://japan-zone.com/culture/kabuki.shtml>.
- Kabuki. 25 November 2007 <http://japan-guide.com/e/e2090.html>
- Kabuki. Ed. Shoriya Aragoro. 9 September 1999. 25 November 2007 <http://www.kabuki21.com/>
- Leupp, Gary P. (1997). Male Colors: The Construction of Homosexuality in Tokugawa Japan, University of Califòrnia Press. ISBN 0-520-20900-1.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Kabuki.- Teatre Kabuki
- Festival del Premi a l'història kabuki 2001 (en anglés)
- WebJapan: full de senyes kabuki (en anglés)
- Kabuki 21
- Kabuki modern
- Informació del teatre kabuki en Pàgina digital [3] archivat en Wayback Machine.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Kabuki» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.