Nō

Nō

El nō (能, ''nō''^?) o noh és una de les manifestacions més destacades del drama musical japonés que s'ha realisat des de el XIV (periodo Muromachi). Estes representacions combinen vora, drama, dansa i orquestació de tres o quatre instruments i tenen com a principi regidor el iūgen (elegància, bellea, misteri). El teatre nō és popular entre un grup ampli de japonesos; des d'els qui canten les cançons nō (utai) fins a els qui ballen chicotetes seqüències (shimai) guiats per la tutela d'actors professionals.

Concepte

Es tracta d'un drama líric japonés que va tindre el seu apogeu en el XVII, época en que daten els primers texts impresos, atribuïts a Kan'ami i al seu fill Zeami (abdós de començos de el XIV). El nō procedix de les danses rituals dels temples, de les danses populars, dels escrits budistes i de la poesia, mitologia i llegendes populars japoneses i chinenques. En oposició al teatre kabuki, és un drama aristocràtic que seguix tenint el seu públic en l'actualitat i es representa en un quadrilàter elevat i rodejat per dos costats de públic.

En un dels seus costats hi ha un balcó en un cor de dèu cantants i en el fondo un estrado per a quatre músics. No hi ha teló de fondo i els decorats es reduïxen a quatre postes en una teulada per a representar un palau, un temple o qualsevol atre lloc. Hi ha dos actors principals acompanyats en algunes escenes, vestits en gran riquea. El primer actor du caraça durant la dansa que constituïx el núcleu de l'obra. Entre les cinc peces que constituïxen un programa dramàtic nō es intercalan interludios còmics de caràcter entremesil o farsesco (kyōgen), representats en trages corrents, sense caraces i en un llenguage viu i actualisat. La temàtica dels drames nō és solemne i tràgica, i sempre aludix a algun tipo de redenció usant el simbolisme aparent d'alguna llegenda o fet històric; el llenguage està molt elaborat, és aristocràtic i elevat i abunda en arcaismes. Un programa nō conté cinc peces i quatre farses kyōgen i dura de quatre a cinc hores.El seu desenroll es remonta al XIV. Junt en la molt emparentada farsa kyōgen, va evolucionar a partir de diverses arts populars i aristocràtiques, incloent el dengaku, el shirabyōshi i el gagaku. Kan'ami i el seu fill Zeami Motokiyo varen donar al nō la seua forma actual durant el periodo Muromachi. Posteriorment, este estil influiria en atres formes dramàtiques, com el kabuki i el butō.

El nō és únic per la seua llentitut, la seua gràcia austera i per l'us distintiu de caraces, i representa verdaderament una traça específica de la cultura japonesa, que consistix en trobar la bellea en la subtilea i formalitat.

Història

Sarugaku i dengaku

Fins al XIV, el nō era conegut com sarugaku no nō, o simplement sarugaku. Este últim terme prové de sangaku que designa tota la gama d'arts de l'espectàcul, inclosa l'acrobàcia, el malabarisme, la prestidigitación i la pantomima, importada de China. Progressivament la pantomima còmica es va convertir en la principal atracció produint el canvi de nom (sarugaku pot ser entés com a espectàcul de mímica).

Durant la mateixa época, les tradicions i els ritos llauradors havien donat naiximent al dengaku, conjunt de balls i rituals destinats a assegurar bones collites i assossegar als mals esperits que eren efectuades principalment en els periodos de les collites d'arròs. Practicades en conjunt en les pràctiques adivinatorias del budisme esotèric, estos rituals tenien el respal de grans senyors feudals pertanyents a grans temples budistes. Este respal va acostar als ballarins dengaku a emfatisar la dimensió dramàtica del seu art. El kagura, a sovint mencionat com una font essencial del nō, és aixina mateix una forma de dengaku.

Kan'ami i Zeami

La popularitat del dengaku estava en el seu apogeu quan va nàixer Kiyotsugu Kan'ami (1333-1384), que en 1345, va ser patrocinat per Yoshimitsu Ashikaga, futur shōgun. El respal d'este poderós personage va permetre a Kan'ami desenrollar una síntesis de la pantomima sarugaku en els balls i cançons del dengaku donant com resultat un art elegant i refinat, adaptat als gusts d'un públic aristocràtic.

L'autoria del nō es deu, no obstant, al fill de Kan'ami, Motokiyo Zeami (1363-1443), actor en la companyia del seu pare, qui també va gojar del favor del shōgun. Duent l'estilisació més llunt de lo que havia fet el seu pare, va impondre el iūgen, l'elegància tranquila, denotant l'esperit sotil i profunt, i el hana, que indica la novetat, com a ideals del nō. Zeami va ser al mateix temps actor, productor, i autor prolífic, escrivint cada una de les peces i manuals teòrics que aplegarien a ser les fonts del nō. És provable que haja revisat i profundisat la majoria de les peces escrites pel seu pare, com també les obres creades en anterioritat. Per la llimitació imposta per estes noves regles, l'aspecte còmic del sarugaku va trobar la seua expressió en la forma còmica del kyōgen les representacions del qual es vinculen com un contrapunt a les del nō. L'ensaig essencial de Zeami és la Transmissió de la flor i l'estil (Fushi Kaden), escrit en 1423, que seguix sent una obra fonamental per als actors contemporàneus.

Shogunatos i nō

L'història posterior del nō està estretament vinculada a les seues relacions en el poder. Aixina que, despuix de la mort de Kan'ami, tres persones varen compartir la direcció del teatre. Ell mateix Zeami, el seu cosí On'ami (mort en 1467) i el seu germà adoptiu Zenchiku Konparu (1405-1470). Adeptes a un estil més extravagant que el de Zeami, i sense dubte millors actors, On'ami i Konparu varen rebre el favor dels successors de Yoshimitsu Ashikaga, els shōgun Yoshinori Ashikaga (1394-1441) i Yoshimasa Ashikaga (1436-1490), mentres que Zeami va caure en desgràcia.

La Guerra de Ōnin, que va ocasionar el carpiment del poder dels shōgun, va anar un greu colp per al nō. En la finalitat de sobreviure, els descendents de On'ami i de Zenkichu Konparu varen intentar dirigir-se a un públic més ampli presentant més acció i a més personages.

No obstant, la renaixença del nō va tindre lloc baix els auspicis d'Oda Nobunaga (1534-1582) i de Toyotomi Hideyoshi (1537-1598), este últim un gran aficionat al nō, els qui varen garantisar la protecció de les companyies. Al mateix temps, la cultura esplèndida de l'época Momoyama va marcar profundament al nō, transmetent-li el gust pels trages majestuosos, la forma de les caraces (empleades fins al dia de hui) i la forma de l'escenari. És també en esta época que s'establix el repertori del nō.

Esta protecció va continuar durant el periodo Edo baix l'autoritat del shogunato Tokugawa, sent designat cerimònia ritual pel govern shogunal. Ya profundament vinculat a una transmissió familiar, el nō va passar a ser completament un assunt de família, a on cada actor devia pertànyer al clan (l'adopció d'adults era llavors una pràctica corrent, permetent d'esta forma integrar nous actors). Esta evolució deu entendre's en relació en la divisió de la societat en classes cada volta més hermètiques que té lloc durant esta época.

Element essencial de l'entreteniment dels shōgun i per extensió dels samurái, el nō va quedar pràcticament reservat a estos últims. Baix l'influència d'este públic, les representacions es varen fer més solemnes i més llargues, tornant-se un art sério que exigia una gran concentració de part del públic.

Cap al nō contemporàneu

El nō, junt als seus protectors, casi va desaparéixer durant l'Era Meiji i encara que havia perdut el respal governamental, va rebre junt al kyōgen el reconeiximent oficial com dos de les tres formes nacionals de drama. El nō tornaria en gràcia i majestad a partir de 1912, sent en esta época, quan es comença a utilisar el terme nōgaku, per a designar el conjunt format pel nō i el kyōgen, construint-se ademés les primeres sales exclusivament dedicades a este art.

De nou amenaçat, immediatament despuix de la Segona Guerra Mundial, el nō conseguix sobreviure i constituïx en el XXI una de les arts tradicionals més establides i millor reconegudes. El nō va ser la primera forma d'art dramàtic en inscriure's, en 2001, en la llistarepresentativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de l'Unesco com a part del nōgaku, conjuntament al kyōgen.

Dramatúrgia

Són drames breus (entre trenta minuts i dos hores): una jornada de nō està formada per cinc parts, de categories diferents.

Com a font important per al nō (i posteriorment per a atres formes dramàtiques), es pot mencionar El Conte dels Heike, un conte migeval sobre l'auge i caiguda del clan Taira, originalment cantat per monges cegos que s'acompanyaven en la biwa. Una atra font major és El Conte de Genji, un treball de el XI, denominada alguna volta la primera novela del món. Els autors també s'inspiren en els periodos clàssics japonesos de Nara i Heian, i en fonts chinenques.

L'escenari

Escenari de nō (Teatre Nacional de Nō, Tòquio).

L'escenari procedix d'un esquema chinenc: un quadrilàter buit d'aproximadament 6 per 6 metros, llevat la kagami-ita (pintura d'un pi en el fondo de l'escena), obert sobre tres costats entre les pilastres de hinoki (ciprer japonés) que senyalen els ànguls. Existixen variades explicacions per a l'utilisació de la pintura del pi en l'escenari. Una de les més comunes nos diu que simbolisa un mig pel qual les deïtats descendixen a la terra en el ritual shinto. Es dispon d'una chicoteta porta per a permetre l'entrada dels músics i del cor. L'escenari, en altura, sempre es cobrix d'un sostre, inclús en interiors, per a reproduir la presentació original que en els antics temps tenia lloc a l'aire lliure, i es rodeja al nivell del sol de grava blanca en la qual s'ubiquen chicotets pins al peu dels pilars. Baix l'escenari es troba un sistema de gerres de ceràmica que amplia els sons en les danses. Els detalls d'este sistema són patrimoni de les famílies que fabriquen l'escenari del nō.

L'accés a l'escenari per als protagonistes es fa pel hashigakari, estreta passarela a l'esquerra de l'escena que representa l'unió del món dels vius en el món dels morts, posteriorment evolucionaria en kabuki en el Camí de les flors (hanamichi). Considerat com a part integral de l'escenari, este camí està bloquejat, per a on entren els actors, per una cortina de cinc colors. El ritme i la velocitat d'obertura d'esta cortina dona al públic indicacions sobre l'ambient de l'escena. La llongitut del hashigakari conseguix unes entrades espectaculars. A lo llarc d'esta passarela existixen tres chicotets pins, que ademés de reforçar una ilusió de lluntea, definixen zones a on el protagoniste pot fer una pausa per a dir algunes paraules, abans de la seua arribada a l'escenari. Segons el lloc determinat a on el protagoniste s'ha detingut, el públic comprén el tipo de paper que interpreta. També, segons si l'actor va sobre la passarela més prop o més distant del públic, este últim pot conjeturar el grau d'humanitat del paper. Tots estos elements aixina com les propietats de resonància de l'escena obliguen als protagonistes a utilisar un particular pas esgolat, sense choc dels peus sobre el sol i en les caderes molt baixes (suriashi).

Escenari de nō.

A causa de l'àmplia obertura de l'escenari, el públic està dispost pràcticament sobre tres costats. Per lo tant, el protagoniste deu prestar una atenció especial a la seua colocació. Degut a que les caraces llimiten severament el seu camp de visió, el protagoniste utilisa els pilars com a guies per a moure's, ubicant-se a l'esquerra de l'escenari.

En contrast en el senzill escenari, els trages són majestuosos. Molts actors, especialment aquells en el paper del Shite, usen teles de seda exquisitament elaborades i de llínees severament simples. Els dibuixos dels distints vestuaris, aixina com el color d'estos són de naturalea simbòlica i es destaquen pels seus audaços dissenys d'extravagant bellea i una sensitiva delicadea de detall. L'us del color es troba predeterminat per l'edat i sexe del personage, mentres la joventut es representa per tons alegres, rojos i lluents, la dòna major està representada per tonalitats més obscures i menys cridaneres, ademés el disseny del vestuari permet als espectadors descobrir les motivacions o sentiments que mouen al personage.

Música i text

Els músics en el nō.

Ademés dels actors, l'escenari està ocupat per quatre músics disposts en la part posterior de l'escenari en un espai entarimado de 120 cm de profunditat que deuen en tot moment realisar moviments que es troben en harmonia en la kagami-ita, i un cor de huit a dotze persones que se situen al costat dret en una extensió d'aproximadament 1 metro. La música es produïx per mig de tres tipos de tambors de tamany creixent, que duen el compàs; un tambor al muscle (ko-tsuzumi), el pegat del qual requerix humitat per a emetre un to embozado; un tambor de genoll (ō-tsuzumi), el pegat del qual se seca per a emetre un to alt i estruendoso; i un tambor aplanado (taiko), que marca el ritme en dos baquetas de ciprer. A açò se sumixca una flauta de bambú, únic instrument que du la melodia, en sèt forats (va ser), construïda per a fer sons estranys i precaris. Els dos primers tambors tenen el cos de cerezo, mentres que el tercer és d'om i els seus pegats són fets de cuiro de cavall ajustats per cordes de lli. La música té per funció crear l'ambient, a sovint una atmòsfera estranya, en particular quan intervenen elements sobrenaturals, pero no deu interferir de manera alguna ni sobrepondre's a l'actuació del ballarí. Degut a que les antigues caraces nō se sostenien per la boca i els actors no podien pronunciar text, era el cor el que antigament parlava en el seu lloc. Actualment, el cor s'encarrega de proporcionar els elements de narració i de dir les rèpliques a l'actor quan este realisa una dansa o d'ampliar l'intensitat dramàtica d'un monòlec. El predomini de les percussions en la música destaca l'importància fonamental del ritme en la representació del nō.

El nō, com a drama cantat, és considerat per molts com l'òpera japonesa. No obstant, la vora en el nō involucra un ranc tonal llimitat, en llarcs i repetitius passages en un ranc dinàmic menut. Certament, la melodia no és el centre de la cançó del nō. Encara que, els texts són poètics, utilisen considerablement el ritme familiar sèt-cinc japonés, que es coneix en el primerenc waka i en el posterior haiku, en una economia d'expressió i una abundància d'alusions.

A causa de l'establiment del repertori a finals de el XVI, el text està en japonés antic, incomprensible per als japonesos contemporàneus, per lo que la majoria de les sales proponen traduccions del text.

Actors

Existixen quatre categories majors d'actors en el nō i huit categories principals de papers:

• Shitekata: correspon al tipo d'actor d'obres més representat. Estos actors interpreten distints papers, shite (actor principal), tsure (acompanyant del shite), jiutai (cor, usualment 6-8 actors) i koken (ajudants d'escena, usualment 2-3 actors).
• Wakikata, personifica els papers de waki, personage secundari que són la contrapart del shite.
• Kyogenkata, estil d'obra reservat als actors que eixerciten els papers populars en el repertori del nō i tota la distribució de les peces kyōgen (representades com a intermig entre dos obres nō).
• Hayashikata, són els instrumentistes que toquen els quatre instruments utilisats en el nō.

Els actors que interpretaren papers de shite i waki són instruïts separadament, baix la direcció de professors diferents. És impossible passar d'una categoria a una atra, lo que aumenta el contrast, en l'obra, entre els dos tipos de protagonistes.

El shite

El shite és l'actor que interpreta al personage principal de l'obra i qui eixecuta les danses. Deu poder interpretar una extensa gama de personages, anant de chiquet a deu, passant per vell o dòna. Tots els actors són hòmens i la naturalea d'un personage és senyalada pel seu trage, molt elaborat, i sobretot per la seua caraça, més chicoteta que el tamany real. Solament els actors shite es posen caraces, sent capaces de concentrar l'essència del personage que interpreten i d'esta forma alcançar una major profunditat emocional. Quan el personage és un home d'edat madura, el shite actua sense caraça. Deu llavors guardar una cara severament inexpresiva, de la mateixa manera que els atres personages presents sobre escena, i actuar com si duguera una caraça (hitamen).

L'actor implicat com shite pugues també vore's obligat a actuar com a personage secundari quan estos són dònes, chiquets, animals o sers sobrenaturals.

El waki

El paper essencial del waki és interrogar al shite per a donar-li una raó per a efectuar la seua dansa i de vincular a les criatures d'un atre món representades pel shite en el món real. Actuant sense caraça, el waki és un humà varó que viu en el present en el moment de la peça. Pot tractar-se d'un aristócrata, cortesano, enviat, sacerdot, monge, samurái o d'un home del poble. La seua funció social és indicada pel seu trage.

Peces

Una típica representació de nō involucra totes les categories d'actors. Existixen aproximadament 250 obres que són desenrollades en el repertori actual les quals poden ser distribuïdes en dos grups segons el seu realisme, o en sis categories organisades en llínees generals per tema. Açò últim influirà sobre el moment en que una obra es representa durant una jornada tradicional de nō, que està composta per una obra de cada una de les categories.

Genzai nō i mugen nō

El genzai nō designa les parts realistes. El personage principal és llavors un ser humà viu, i l'història es desenrolla en temps real. L'obra se centra entorn als sentiments del personage, sempre en una situació dramàtica. El diàlec parlat constituïx el mig essencial de l'exposició.

El mugen nō, per un atre costat, és una pregària a criatures imaginàries, divinitats, fantasmes o dimonis. Estes criatures sempre són actuades pel shite. Les obres es dividixen llavors en dos actes. En el primer, la criatura se li apareix al waki, que ha vingut a visitar un lloc consagrat o famós, baix l'aspecte d'un ser humà. Durant el segon, es revela i realisa una dansa. Este segon acte se supon que es desenrolla en un somi o en una visió del waki, d'ahí el nom de mugen, que designa este tipo d'experiència.

El tema dels mugen nō fa generalment referència a una llegenda o a una obra lliterària. Escrit en una llengua antiquada i poètica, el text es canta segons entonament obedint a normes estrictes de kata (formes impostes per la tradició). De la mateixa manera, els protagonistes adopten per a este tipo d'obres un pas esgolat característic, i es codifiquen molt els propis moviments de les danses. Esta estilisació extrema repartix a cada moviment i entonament un significat convencional propi.

La posada a punt de les característiques essencials del mugen nō s'assigna a Zeami. Més que intentar reconstruir la bellea sobre l'escena, el seu objectiu és suscitar en l'audiència un estat d'ànim consustancial a la contemplació de la bellea, la seua referència és el sentiment experimentat davant la bellea d'una flor.

Els sis tipos d'obres

Com es va mencionar, les obres de nō generalment es classifiquen per tema, que regulen la seua orde de representació. Este orde constituïx una herència del temps del shogunato Tokugawa:

• Okina/Kamiuta
• 1.ª Categoria: Obres de Divinitats
• 2.ª Categoria: Obres de Guerrers
• 3.ª Categoria: Obres de Dònes
• 4.ª Categoria: Obres Miscelànees
• 5.ª Categoria: Obres de Dimonis

Okina/Kamiuta

Es tracta d'una obra única que combina dansa i ritual shinto. En tot rigor, no es tracta de nō, pero és una cerimònia religiosa que utilisa el mateix repertori de tècniques que el nō i el kyōgen. Representa la bendició concedida per una divinitat a l'assistència. La caraça és llavors un objecte religiós en ple dret.

Estes obres també es coneixen baix el nom de sanban, "els tres rituals", en referència a les tres parts essencials chichi-no-jo, okina, i kyōgen sanba-sarugaku. El paper principal ho eixecuta un actor de nō i el paper secundari és realisat per un actor de kyōgen.

Estes obres no formen part de les jornades de nō i es realisen en motiu de l'any nou o com a representacions especials, presentant-se sempre al principi del programa.

Nō de divinitats

nomenades també waki nō, tenen una divinitat com a personage principal. Típicament, el primer acte és la trobada d'un sacerdot en un atre personage en un lloc famós o en marcha cap a tal lloc. Al final de l'acte, l'atre personage es revela una divinitat. Esta, o un divinitat vinculada, torna de nou durant el segon acte per a realisar una dansa i beneir l'assistència, un temple o les collites. Eixemples d'obres: El Vell Pi, Els Dos Pins, Po Chu-i, L'Arc del temple de Hachiman, La Deesa dels cerezos, La Regna-mare de l'Oest, Kamo, Els Deus del temple de Shirah

En japonés shura-nō, estes obres se centren entorn a l'esperit de guerrers morts caiguts en l'infern despuix de la seua mort. Tornen llavors per a contar la vida durant el ashura (infern de la guerra), o la seua última batalla. Eixemples d'obres: El General Tamura-maru, Yoshitsune en Yashima, El Carcaj de Kagetsue, El Belicoso Michimori, El Ahogamiento de Kyotsune, El Vell Sanemori, Minamoto no Yorimasa, La Dama Tomoe.

Nō de dònes enamorades

Cridades «nō de dònes» o «nō en peluca» (kazura-nō), estes obres es desenrollen entorn a l'esperit de dònes belles, de jóvens nobles, o inclús de plantes o deeses. El moment essencial d'estes obres és una dansa graciosa.

Nō miscelànees

Esta categoria agrupa les obres nō que no pertanyen als atres grups. Representen en general a un personage femení que cau en la locada, per celosies o a raïl de la mort d'un ser volgut.

Nō de dimonis

També cridades «nō del final» (kiri nō), estes obres inclouen a un personage sobrenatural, un dimoni, rei-dragó o un atre esperit d'este tipo, encara que el personage central d'algunes siga un jove simplement noble. Estes parts tenen un ritme més ràpit, recolzat per l'utilisació del tambor aplanado (taiko). Una rítmica dansa constituïx el seu punt culminant, que és també el fi de la jornada de nō.

El nō en el XXI

Existixen al voltant de 1500 actors professionals de nō en Japó, i esta forma d'art està escomençant a créixer novament. Contràriament al kabuki, que sempre ha segut molt popular, el nō poc a poc es va tornar una representació solament per a una determinada elite intelectual. Les cinc escoles existents d'actuació nō són: Kanze (観世), Hosho (宝生), fundada en el XIV, Komparu (金春), Kita (喜多), i Kongo (金剛). Cada escola té una família principal conegut com a Sō-ke, i el cap de cada família té el dret de crear les noves obres o revisar les peces existents. La societat d'actors de nō és totalment feudalista, i estrictament protegix les tradicions heretades dels seus antepassats.

Obres nō famoses

(Categorizada segons l'escola Kanze)

• Aoi no Ue — "La dama de la cort Aoi" (Categoria 4)
• Dojoji — "Dojoji" (Categoria 4)
• Hagoromo — "El mant de plomes" (Categoria 3)
• Izutsu — "El brocal del pou" (Categoria 3)
• Matsukaze — "El vent en els pins" (Categoria 3)
• Sekidera Komachi — "Komachi en el temple Seki" (Categoria 3)
• Shakkyo — "El pont de pedra" (Categoria 5)
• Shojo — "El donyet bebedor" (Categoria 3)
• Yorimasa — "Yorimasa" (Categoria 2)
• Yuya — "Yuya" (Categoria 3)

Caraces en les obres nō

Caraça nō de dòna.

Un ko-jo (vell), caraça en la colecció del Museu dels Chiquets de Indianápolis.

Totes les caraces utilisades en les representacions de nō (能面 nō-men o 面 omote, característica) tenen nom. Estan tallades en fusta de ciprer japonés i pintades en pigments naturals sobre una base de coa i closques polvorisades.

Usualment solament el shite, l'actor principal, du caraça. No obstant, en alguns casos els tsure poden també dur-les, en particular per a rols femenins. Les caraces nō són usades per a representar a un personage femení o no humà (diví, demoniaco o animal), existint també caraces per a representar jóvens o vells. Per una atra part, els actors de nō que no duen caraça representen el rol d'adults al voltant dels vint, trenta o quaranta anys d'edat. El waki tampoc du caraça.

Quan són usades per un actor experimentat, les caraces nō posseïxen l'habilitat de representar distintes emocions d'acort a la postura del cap i a l'allumenament. Una caraça inanimada pot tindre apariència de felicitat, tristor o una varietat de sotils expressions. Estudis realisats per Michael J. Lyons de el ATR Intelligent Robotics and Communication Labs en Kyoto, Japó, i Ruth Campbell, del University College de Londres, han explorat este aspecte de les caraces.^{cita requerida}

Influència en el teatre occidental

L'obertura de Japó, al final de el XIX, suscita l'interés de varis artistes occidentals. En 1921, el poeta Paul Claudel, a l'adop embaixador de França en Japó, va quedar impressionat per l'estructura dramàtica del nō i la seua musicalidad. Esta idea queda exposta en alguns dels seus texts crítics com El Nō i El Drama i la música. L'influència que el teatre nō va poder tindre sobre la dramatúrgia mateixa de Claudel és sobretot formal. Al mateix temps en Irlanda, William Butler Yeats, Premi Nobel de lliteratura en 1923, s'inicia en el nō i s'impregna de tot el seu art. Stanislavski o Meyerhold examinen també la dramatúrgia japonesa, i fan algunes experiències de posada en escena, pero inspirant-se més be en el kabuki pel seu aspecte més coloreat i exóticamente espectacular. Bertolt Brecht, despuix d'haver-se apassionat pel teatre chinenc, adapta en 1930 una obra nō: Taniko, baix el títul Der Ja-sager (aquell que diu sí).

Més recentment, els nō moderns de Yukio Mishima, gràcies a la traducció francesa de Marguerite Yourcenar, varen donar a conéixer a l'opinió pública alguns elements essencials del nō, com els "fantasmes vius" o les metamorfosis animals.

Actualment en Suïssa, el director de teatre Armen Godel, apassionat del nō i traductor del japonés, monta en particular obres de Racine, Corneille o be del mateix Mishima, impregnant-los del iūgen (paraula típica del «nō» que René Sieffert traduïx com a encant sotil). En França, des de 1980, la posada en escena pel director de teatre Junji Fuseya inicia a artistes occidentals a la tècnica adaptada de la seua pròpia formació tradicional de nō i kyōgen. És necessari tindre en conte encara l'inspiració que certament Peter Brook va trobar en Yoshi Oida, en el qual va treballar de numerosos anys.

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Japó|20px|Vore el portal sobre Japó]] Portal:Japó. Contingut relacionat en Japó.

Bibliografia

En espanyol

autor= Julián Herrero Muñoz títul: El teatre Nô en el seu entorn polític,cultural, religiós i artístic de Japó. Lliteratura. Elements escènics. Els tractats de Zeami. any= 2019 editorial= Diego Marín. Múrcia. aneu= ISBN 978-84-18009-01-3

En japonés

• Noboru Yasuda, Nō ni manabu shintai gihō (能に学ぶ身体技法). ISBN 4-583-03865-8
• Shoten Iwanami i Shinpei Matsuoka, Utage no shintai basara kara Zeami i (宴の身体 バサラから世阿弥へ). ISBN 4-00-600129-0 C0191

En francés

• Armen Godel, Li Maître de Nō, Albin Michel, colecció Esprit Lliure, 2004, 208 p. ISBN 2-22615-184-2
• Zeami, La tradition secrete du Nō, ed. Gallimard, 1985. ISBN 2-07070-531-5
• Yukio Mishima (三島由紀夫), Cinq Nō modernes, trad. Marguerite Yourcenar i Jun Shiragi, ed. Gallimard, 1956. ISBN 2-07070-019-4

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Nō.

En espanyol

• Teatre Nō - Arts escèniques del Japó
• Shin Sarugaku
• Ennen Nō
• Sarugaku Nō
• Dengaku Nō
• Shugen Nō
• Teatre Nō, presentat per l'Embaixada de Japó en Chile
• Noh, teatre musical japonés
• Teatre Noh
• "Japó: Nô és clàssic", artícul sobre les companyies de Japó que continuen en l'actualitat les tradicions escèniques del kabuki, bunraku, nô i kyôgen.

En anglés

• Traducció de trenta obres nō
• Kyōgen: Teatre Clàssic Còmic Japonés
• Teatre Nacional de Nō (Kokuritsu Nōgakudo), Sendagaya, Shibuya-ku, Tòquio
• Teatre Nacional (Kokuritsu Gekijo) pròxim a Kudanshita
• Estudis de les expressions canviants en les caraces nō
• Realitat virtual i Irrealidad Virtual: Obres nō i símbols