Gagaku
El Gagaku (雅楽?), lliteralment "música elegant", és un tipo de música clàssica japonesa que s'interpreta en la cort imperial i que té tretze sigles de desenroll ininterromput. En l'actualitat no solament conserva el repertori tradicional sino que ademés és una important font per a la música contemporànea. Consistix de tres parts bàsiques: música religiosa sintoísta nativa i temes folklòrics, saibara; una forma coreana (més precisament cançons d'orige coreà i manchú), komagaku; i una forma chinenca (específicament de la dinastia Tang), togaku. Per el VII s'introduïxen en Japó des de China, el gakuso (cítola) i el gakubiwa (tipo de llaüt), els quals han segut utilisats des de molt primerenc en el gagaku.
El gagaku va ser inscrit en 2009 en la Llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de l'Unesco.[1]
Història
El terme (雅楽), apareix en el còdic Taihō del 701, en la constitució del Gagakuryō (雅楽寮) dins del recint de la cort. Esta institució seria la primera acadèmia imperial en més de quatrecents membres, tenint com a fi el fixar la música importada com a oficial de la corpolla.
Komagaku i togaku varen ser introduïts a Japó durant el periodo Nara (710-794), assentant-se en les divisions bàsiques modernes durant el periodo Heian (794-1185). Les interpretacions de gagaku varen ser desenrollades per músics que pertanyien a gremis hereditaris, sent durant el periodo Kamakura (1185-1333), pel rigor militar impost, que les mostres d'esta música es realisaven en les llars de l'aristocràcia, sent rarament interpretades en la cort. En este periodo existien tres gremis pertanyents a Osaka, Nara i Kyoto.
Per la guerra de Onin, guerra civil que es va estendre de 1467 a 1477, durant el periodo Muromachi, els grups de gagaku no varen poder seguir desenrollant la seua música en Kyoto per aproximadament 100 anys. En el periodo Edo, governat pel Shogunato Tokugawa, es va reorganisar l'estil dels grups en la cort, sent est l'orige de les mostres actuals.
Posterior a la restauració Meiji de 1868, músics dels tres gremis varen aplegar a Tòquio constituint els seus descendents la gran majoria dels integrants del Departament de Música del Palau Imperial en l'actualitat. Per a eixe temps, el present estil del conjunt consistia en tres instruments de vent hichiriki, ryūteki, i sho (harmònica de bambú que proporcionava l'harmonia) i tres instruments de percussió: el kakko (tambor menut), shoko (percussió de metal), i taiko (tambor) o dadaiko (tambor gran), complementant al gakubiwa, que havia segut establit pel gakuso.
El ball clàssic (cridat bugaku) a sovint acompanya a les interpretacions de gagaku, sent esta música utilisada per la religió Tenrikyō com a part de les seues cerimònies.
Els conjunts de gagaku contemporàneus, com Reigakusha, desenrollen composicions contemporànees per als instruments del gagaku. Compositors de el XX com Tōru Takemitsu ha compost treballs per a conjunts de gagaku, aixina com per a instruments individuals utilisats en esta música.
El gagaku, com el shômyô, ampra l'escala Yo, una escala pentatónica en intervals ascendents de dos, tres, dos, i dos semitonos entre els cinc tons de l'escala.[2]
Instruments utilisats en el gagaku
- Hichiriki (篳篥), oboe.
- Ryūteki (龍笛), flauta traversa.
- Sho (笙), organillo de boca.
- Gakubiwa (楽琵琶), llaüt.
- Gakuso (koto, 箏), cítola d'orige chinenc.
- Wgon (和琴), cítola d'orige japonés.
Influència en la música occidental
Al començament de el XX, varis compositors clàssics occidentals es varen interessar en el gagaku, per lo que moltes de les seues composicions es varen basar en este art. Destaquen les obres d'Henry Cowell (Ongaku, 1957), Alan Hovhaness (numeroses obres), Olivier Messiaen (Sept haïkaï, 1962), Lou Harrison (Pacifika Ronde, 1963), i Benjamin Britten (Curlew River, 1964).
Un dels músics de gagaku més importants d'este periodo va ser Masataro Togi (quí va servir durant molts anys com a principal músic de la cort), qui va instruir a compositors americans com Alan Hovhaness i Richard Teitelbaum en l'eixecució d'instruments utilisats en el gagaku.
Notes i referències
- ↑ «El gagaku». UNESCO Culture Sector. Consultat el 20 d'agost de 2010.
- ↑ Música japonesa, Creuament de comunicació cultural: La Música mundial , Universitat de Wisconsin - Green Bay [1] archivat en Wayback Machine.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Gagaku.
En espanyol
- Gagaku. música i dansa de la Cort Imperial [2] archivat en Wayback Machine.
- Gagaku en Nipponia N°22
- [[Archiu:{{#switch:Japó|20px|Vore el portal sobre Japó]] Portal:Japó. Contingut relacionat en Japó.
En anglés
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «gagaku» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.