Francis Ford Coppola
Francis Ford Coppola (Detroit, Míchigan, 7 d'abril de 1939) és un guioniste, productor i director de cine nortamericà. És una de les figures més destacades del Nou Hollywood que va tindre lloc en la década de 1970, junt a #cineaste com Martin Scorsese, Steven Spielberg, Brian de Palma o George Lucas.
Ha segut guanyador de cinc premis Óscar, tres d'ells com a guioniste (per Patton, El padrí i El padrí II), un com a director (per El padrí II) i un com a productor (també per El padrí II), sent el segon cineaste que ha rebut tres estatuillas per una mateixa película, despuix de Billy Wilder, i el primer en guanyar-ho per una seqüela. Aixina mateix, ha guanyat dos Palmes d'Or de Cannes, per La conversació i Apocalypse Now, sent un dels pocs #cineaste que ha guanyat en dos ocasions el màxim premi del festival de cine més important del món. Va ser també guanyador de la Concha d'Or del Festival de Sant Sebastià per Plou sobre el meu cor, entre molts atres premis internacionals.
El seu trilogia de El padrí, basada en la novela homònima de Mario Puzo realisada en els anys 1972, 1974 i 1990, és freqüentment considerada una de les més importants de l'història del cine. Una atra realisació del cineaste, Apocalypse Now, basada en El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, i que va poder haver segut la primera película filmada per Orson Welles, ha segut apreciada en numeroses ocasions. Posteriors obres seues es varen topar en l'incomprensió dels espectadors i de la crítica, i acabarien afonant la productora que havia fundat, American Zoetrope. En El Padrí III va poder pagar els seus quantiosos deutes i en Drácula, de Bram Stoker, la polèmica i enèsima versió del mit vampiríco, va recuperar el favor del gran públic.
Infància i joventut
[editar | editar còdic]Va nàixer el 7 d'abril de 1939 en l'hospital Henry Ford de Detroit, en l'estat nortamericà de Míchigan. Tant el seu pare, Carmine Coppola, músic, com la seua mare, Itàlia Pennino, actriu retirada, eren descendents d'emigrants italians.[1] Del seu yayo matern, Francesco Pennino, prové la primera part del seu primer nom de pila, Francis; la segona, Ford, és un homenage al programa de radi Ford Sunday Evening Hour, patrocinat pel fabricant d'automòvils Ford Motor Company i en el que Carmine era director musical adjunt i arreglista;[2] després va aplegar a primer flautista en l'Orquesta Simfònica de Detroit i en l'Orquesta Simfònica de la NBC, dirigida per Arturo Toscanini Els sis germans de Carmine (tios, per tant, de Francis) també varen mostrar grans dots per a la música. Especialment influent per al chic va ser el tio Anton, llavors director de l'orquesta del Ràdio City Music Hall, que duya al chiquet a vore no solament la seua forma de dirigir sino també les actuacions de les Rockettes.[3][n. 1]
Sis anys despuix de Francis Ford va vindre al món Talia Rose, que després adquiriria fama com a actriu de cine en el nom artístic de Talia Shire. El seu entorn familiar immediat també està estretament lligat al cine, des dels seus propis fills Roman i Sofia fins als seus nebots Nicolas Cage, fill del seu germà August, i Jason Schwartzman, fill de la seua germana Talia.[1]
Estava cursant l'educació primària en la New York City School quan, a l'edat de nou anys, va caure greument malalt a causa d'una poliomielitis. La malaltia, que en l'época solia carrejar la mort o deixar greus seqüeles, li va tindre postrat en llit prop d'un any, en les extremitats del costat esquerre i l'esquena paralisades.[4] Durant eixe temps, i ya que no podia rebre visites per a evitar el contagi, la seua única distracció varen ser els porritos i, sobretot, una gravadora i un proyector de 16 mm que li havia regalat el seu yayo Francesco.[5]
En 1957, decidit a convertir-se en artiste, va ingressar a l'Universitat Hofstra en 18 anys i es va inscriure en la carrera d'Arts Dramàtiques, a on va cridar l'atenció per un montage que va realisar de l'obra Un tramvia cridat Desig (A Streetcar Named Desire, de Tennessee Williams). Allí va conéixer a varis colaboradors, entre ells Ronald Colby i Robert Spiotta, els qui ajudarien anys despuix en la producció de El padrí, i també als actors James Caan i Lainie Kazan, en els qui entaularia amistats duradores.[6] En 1960 va obtindre el títul d'Arts Teatrals i eixe mateix any es va graduar de l'Universitat de Califòrnia en Los Àngeles (UCLA), el pla de la qual d'estudis no li va agradar, pero li va facilitar els seus primers contactes en l'indústria, en la que va pensar fer fortuna i glòria.[7]
Carrera cinematogràfica
[editar | editar còdic]Anys 1960
[editar | editar còdic]A principis de la década dels xixanta va escomençar a fer películes, encara que lo primer que va fer varen ser nudies (películes eròtiques) de baix presupost, pero açò no li va importar. En este periodo va completar els films Tonight for Sure i The Bellboy and the Playgirls, mediometrajes en nuets i en els que va demostrar escàs interés. En 1962 va conéixer a Roger Corman, qui va vore en Coppola un jove talentós en potencial per a ser instruït en el mig cinematogràfic, i seguidament varen establir una relació professional en la qual ell es va convertir pràcticament en el seu assistent personal.[8]
- Dementia 13
- Artícul principal → Dementia 13.
La seua primera película acreditada va ser Dementia 13, un llarcmetrage de terror de baix presupost fet per a Corman en 1963 i rodat en el transcurs de nou dies en Irlanda. Pero eixe mateix any ya havia participat en la realisació, sense aparéixer en els crèdits, d'un atre film per al mateix director i productor, denominat The Terror. Se sap que Coppola montava i colaborava en molts films del seu mentor Corman mentres estudiava en l'universitat. No obstant, a Corman no li va agradar el resultat final de la película i va contractar a un atre equip dirigit per Jack Hill per a que finalisara el rodage, trencant definitivament la seua relació en Coppola.[9][10][11]
- You're a Big Boy Now
No va ser fins a 1966 quan Coppola dirigiria el seu primer títul destacable, You're a Big Boy Now, entre atres coses perque per primera volta incloïa en ell temes i inquietuts que li eren propis, tals com la busca d'independència vital i el retrat de la joventut com un dels tesors malgastats de la societat. Filmat com el seu proyecte de fin de carrera, va obtindre per ell una matrícula d'honor. Parcialment autobiogràfic, de irrisorio presupost, hui en dia és un film molt desconegut i pendent de revisió pel gran públic.[12][13]
- La vall de l'arc iris
A Coppola li varen oferir dirigir un film basat en l'obra musical de Broadway La vall de l'arc iris, protagonisada per Petula Clark (en el seu primer film americà) i el veterà Fred Astaire, i produïda per Jack Warner, qui va quedar desconcertat al vore l'aspecte hippie de Coppola en aquella época. Adequant material obsolet a una época a on els musicalés no eren populars, Coppola va conseguir fer de La vall de l'arc iris un film meritori i el seu treball en Petula Clark va contribuir a que l'actriu fora elegida per primera volta com a candidata per al Globo d'Or com a millor actriu. Hui dia és una película oblidada, inclús pel seu autor, i en el seu moment va ser acollida en indiferència.[14][15]
- The Rain People
Despuix d'este encàrrec, Coppola va decidir retornar en un atre film personal en el que poder demostrar que ademés de ser un bon director d'estudi, en la capacitat d'acceptar proyectes aliens, era al mateix temps un autor en moltes coses que contar i un estil propi. Producte d'això és un dels seus films més personals, encara que també més desconeguts pel gran públic: el drama The Rain People, que en 1969 li faria guanyar la Closca d'Or en el Festival de Sant Sebastià.
En 1969 funda la seua pròpia companyia productora, American Zoetrope, de la que era president eixecutiu i George Lucas vicepresident.[16] Tancava aixina una prometedora primera década.
Anys 1970
[editar | editar còdic]En 1971, Coppola va guanyar un Óscar al millor guion original junt en Edmund H. Northon pel film Patton. La seua participació en este prestigiós i exitós títul era solament el preludi de la seua década dorada, en la que es convertiria, progressivament, en el director més influent del món, el més exitós, i en un productor poderós i de gran ambició.[17]
- El Padrí (Partix I i II)
- Artícul principal → El padrí (película).
Durant 1971 i 1972 es va vore embarcat en el proyecte que li canviaria la vida. Contrari en un principi a encarregar-se de l'adaptació de la novela homònima publicada poc temps arrere i escrita per Mario Puzo, Coppola voria cóm la seua vida canviava una volta que l'infernal rodage, de tan sol 52 dies, terminava i vea la seua película convertir-se en la més taquillera de tots els temps i en guanyadora de tres premis Óscar principals, i aixina mateix en un creador capaç de portar a terme els més ambiciosos proyectes imaginables.[18][19]
En l'estudi disconforme en el repartiment (especialment per la presència en ell de l'estrela Marlon Brando i del debutant Al Pacino), Coppola va tindre que barallar enconadamente en els eixecutius de Paramount per a que li respectaren les seues decisions i per a no ser substituït a la semana de rodage per un director més violent, puix creïen que ell no seria capaç de dotar al film de l'intensitat en la que esperaven atraure a millons d'espectadors a les sales.[20] Coppola els va demostrar, en la seqüència de l'eixecució del gánster Changlot i del seu guardaespales, el capità McCluskey, a càrrec de Michael Corleone, que tant Pacino com ell mateixa eren els idòneus per a protagonisar i dirigir la película, respectivament. Al mateix temps, Marlon Brando, en la seua admirada creació del Dò, demostrava, una volta més, el seu talent per a la caracterisació extrema, que a partir d'eixe moment va ser el paradigma del mafiós, que molts d'ells intentarien imitar en la seua vida professional.
Coppola, que va reescriure l'adaptació mane a mà en Puzo, en un principi es va prendre el proyecte com un encàrrec professional, pero poc a poc va ser impregnant l'història en la seua pròpia experiència ítalo-americana, dotant a l'història d'un verosimilitut i una credibilitat poques voltes vista en esta classe de relats negres. La soberba fotografia del puriste Gordon Willis i el disseny de producció de l'a partir de llavors habitual per a Coppola, el director artístic Dean Tavoularis, varen terminar per donar-li al primer film de El padrí eixe oreig de classicisme inoblidable que durant més de quaranta anys seguix enamorant als cinèfils.
Pero l'ambició i el talent de Coppola no coneixien llímits en aquell llavors, i decidit convertir-se en el més gran, estrenant atres dos importants películes en 1974. Dos anys despuix de l'estrena de El padrí, es va convertir en multimillonari. Més vesprada va filmar La conversació i la segona part de l'història de Michael Corleone en El padrí II.
En la plenitut del seu èxit i de la seua confiança en sí mateixa, va guanyar sis premis de l'acadèmia d'Hollywood per El padrí, partix II (convertint-se en la primera seqüela que s'alçava en l'Óscar a la millor película), i en maig la Palma d'or per La conversació.[21][22] Esta cinta, protagonisada per Gene Hackman en un de les seues més aclamats treballs, era un sorprenent estudi del sò dirigit per Walter Murch, pel que guanyaria l'Óscar al millor montage de sò (no en va Hackman encarna a un professional de les escoltes telefòniques), per a un relat ombrós i llent, de gran densitat sicològica, basada en els silencis i en la reflexió més que en una dinàmica més habitual en el gènero de l'intriga. Considerada per molts una de les obres magnes del seu realisador, La conversació ha envellit tan ben com els dos primers padrins.
Per la seua banda, El padrí, partix II, en un presupost que doblava el de la seua predecessora, conseguia el gran ardit de superar a un títul mític. Adinsant-se en la tragèdia (de raïl shakesperiana i homérica) de Michael Corleone, en la presència, una volta més, de John Cazale, Robert Duvall, Talia Shire, Diane Keaton, i les incorporacions d'atres jagants del seu ofici com Llig Strasberg, Robert De Niro o Michael V. Gazzo; El padrí, partix II s'estructura en dos llínees temporals que es intercalan magistralment. Per una part, narra cóm Vito Corleone fuig de Sicília a Norteamérica i es convertix en un rei de la màfia de Nova York. Per un atre, retrata la lluita de Michael Corleone per protegir a la seua família dels poderosos adversaris que acossen als Corleone. Coppola va conseguir els seus tercer, quarto i quint Óscar aquell any.
Endiosado, enaltit i ric, Coppola encara va tindre temps per a escriure l'adaptació de 1974 de El gran Gatsby i per a produir-li al seu amic George Lucas la seua segona película, el gran èxit i mit generacional American Grafiti. Pero Coppola encara no havia superat al seu gurú, Orson Welles, i estava dispost a intentar-ho en l'adaptació de Heart of Darkness, la famosa novela de Joseph Conrad.
- Heart of Darkness (Apocalypse Now)
- Artícul principal → Apocalypse Now.
La primera película del jove Orson Welles va poder haver segut l'adaptació de la famosa novela de Joseph Conrad El cor de les tenebres, pero eixe proyecte va ser abandonat pel seu elevat cost. Casi quaranta anys despuix, no existia major alicient per a Coppola (com després ho va anar el proyecte de Drácula) que realisar el proyecte que el seu gran mit en el cine no havia pogut fer.
Inicialment, Coppola volia oferir la película, que ell hi havia coescrito en John Milius, al seu gran amic George Lucas. Donant-se conte de que ell mateixa era l'únic en l'ambició per a dur-la a bon port, va començar el rodage l'1 de març de 1976, sense saber que fins al 21 de maig de 1977 no donaria l'últim «tallen» i fins a 1979 no l'estrenaria,[23] en el títul Apocalypse Now.
La cinta únicament pren com a referència del relat original als seus dos principals personages, a un ambient de salvajismo primigeni i al viage sicològic i espiritual que Willard mamprén darrere de Kurtz. Pero, una volta més, Coppola va demostrar el seu talent per a extraure d'un text materials insospitats quan va dotar al seu film d'una èpica militarista i densament onírica. Pero casi des del principi la desgràcia es va aliar en el rodage, i les tragèdies i els desastres es varen sumar un darrere l'atre. El protagoniste Martin Sheen va sofrir un infart que a punt va estar d'acabar en la seua vida, encara que va poder retornar en sorprenent bona forma al rodage. Un huracà va destruir gran part dels decorats. Marlon Brando va mortificar a Coppola en exigències excessives de diners i plans de rodage al seu gust. El presupost del film es va disparar ràpidament. El govern de Filipines es duya els helicòpters que Coppola utilisava per a les escenes de batalla sense previ avís, puix estaven en guerra.
Pero Coppola va saber mantindre's a flotació i, en la corda fluixa, va utilisar la pesadillesca experiència per a aportar al rodage un to i una tensió mai abans experimentats en una sala de cine. En un tractament del sò, obra de Walter Murch, i una fotografia, obra de Vittorio Storaro, en veritat memorables, Coppola firmava una de les obres d'art més importants de les postrimeries de el XX. Endeutat i casi enfollit pel rodage, va poder recuperar lo invertit gràcies a la fama i la taquilla que immediatament varen acompanyar a la seua estrena. No en va en el Festival de Cannes, encara sense terminar el montage, va ser presentada i va guanyar la Palma d'or. És célebre la roda de prensa en la que Coppola va dir la famosa frase: «La meua película no tracta sobre Vietnam. La meua película és Vietnam».
Molts anys despuix d'aquella película, en 1991, voria la llum l'excelent documental entorn al rodage i a la locada d'aquella mítica película, Heart of Darkness, en la que els «supervivents», especialment Eleanor Coppola, parlen de les seues experiències en la jungla filipina.
Anys 1980
[editar | editar còdic]Despuix d'una década enfebrada i esplendorosa, Coppola voria cóm els seus somis, un un, especialment el de mantindre un estudi en Sant Francisco (els Zoetrope), alié a l'indústria d'Hollywood, li duya a la bancarrota, en els bancs reclamant-li mils de millons de dólars i l'entrega de la seua casa i el seu patrimoni, i en l'obligació de retornar a la realisació de proyectes d'encàrrec, despuix d'acariciar la possibilitat de no tindre que tornar a fer-ho.
- One from the Heart
- Artícul principal → One from the Heart.
En 1982 i convençut de que res podia parar-li, dirigix el musical, creat a la vella usanza, One from the Heart, que en un cost superior als vint millons de dólars, i una taquilla propenca a la dècima part d'eixa sifra, supondria el seu gran desastre com a productor i amo d'uns estudis que de la nit al matí es vorien desmantellats. Obra de gran mèrit pero llastrada per encaixar-se en una época en la que a ningú li interessaven títuls musicals d'este estil, One from the Heart supon el «Titanic» personal de Coppola i la raó del seu periple vital pels anys huitanta.
- Hammett
En 1982 termina el film que li havia encarregat a Wim Wenders, Hammett, del que es calcula és el 30 % de la película.[24] Wenders va realisar un curtmetrage titulat Reverse Angle, en el que va documentar els seus disputes en Coppola durant el rodage de Hammett.
- The Outsiders i Rumble Fish
- Artícul principal → The Outsiders (película).
Coppola realisa a l'any següent dos films i al següent, 1984, un atre més, una superproducció d'encàrrec. Els dos primers, The Outsiders i Rumble Fish, es troben entre les seues obres més personals, arriscades i millors. Abdós signifiquen el descobriment d'una pedrera d'actors, (Tom Cruise, C. Thomas Howell, Matt Dillon, Ralph Macchio, Patrick Swayze, Rob Lowe, Emilio Estévez, Diane Lane, el seu nebot Nicolas Cage, Chris Penn i Mickey Rourke) que triumfarà en el cine nortamericà de les següents décades i abdós són relats de jóvens rebels que viuen la vida a la seua manera, en idees romàntiques i desesperades. D'especial rellevància és la segona d'elles, inspirada en Sigau de mal en el seu tractament del blanc i negre i en el tema recurrent del pas del temps (essencial en l'obra del cineaste).
- Cotton Club
Pero el fracàs d'abdós películes ho obliga a acceptar l'encàrrec de dirigir l'ambiciosa The Cotton Club quan esta duya una semana de rodage, convençut pel productor de El padrí, Robert Evans. Protagonisada per l'estrela Richard Gere, Coppola va conseguir colocar a la seua musa, la jovencísima Diane Lane, com a companyera del protagoniste. Coppola va dirigir esta mescla de musical i película de gánsters en destrea i bon gust, i la crítica va alabar l'esforç encara que partix d'ella la va rebre en tibieza i el públic li va donar l'esquena. El seu gran cost, superior inclús al de One from the Heart, i els seus escassos resultats en la taquilla, varen terminar per otorgar a Coppola una fama de derrochador i de director malaït. La seua carrera semblava aixina ferida de mort.
- Peggy Sue es va casar (Peggy Sue Got Married)
- Artícul principal → Peggy Sue Got Married (película).
En 1986 va accedir a realisar un encàrrec més menut encara que molt personal, l'exitosa Peggy Sue Got Married, en la que reincidia en el seu estudi, ací atemperat, del pas del temps i en una visió romàntica i ingènua de la narració audiovisual. Eixe any, no obstant, li colpejava cruelment la mort del seu primogènit Gio Coppola, en un accident de moto aquàtica, mentres rodava el seu film Jardins de pedra. A l'any següent va filmar un episodi televisiu, «Rip Van Winckle», part de la série anomenada Faerie Tale Theatre.
- Jardins de pedra (Gardens of Stone)
Un atre encàrrec a l'any següent, de nou en James Caan de protagoniste, que va significar la tornada de l'actor a una película de cert prestigi. Pero esta història de veterans de Vietnam que entrenen reclutes per a la guàrdia nacional va passar prou desapercebuda en el seu moment, i encara que no està exenta d'interés, es tracta sense dubte d'una de les seues obres menys importants. Com a detall personal, durant el rodage de la película, el fill de Francis Coppola va morir en un accident de moto aquàtica.
- Tucker
- Artícul principal → Tucker: The Man and his Dream.
Intentant sobrepondre's al desastre de la seua vida familiar i professional, seguiria treballant, encara en moltes dificultats. Lucas, tornant-li el favor de American Grafiti i ara que ell era ric i el seu amic Coppola era un home arruïnat, va accedir a produir-li la molt personal i emotiva Tucker, protagonisada per Jeff Bridges i que es va convertir en una de les películes més emblemàtiques del seu autor, qui a través d'un visionari del món de l'automòvil conseguia contar la seua pròpia història d'èxits i fracassos. Esta va ser la primera película en varis anys en la que Coppola firmava com Francis Ford, i no com Francis Coppola a seques, segons alguns donant a entendre que els films en els que firmava d'esta segona forma no eren més que mers films d'encàrrec.
Tucker representa un explícit alter ego del propi Coppola, tal com ho és Michael Corleone i, d'un modo més perturbador, el Willard de Apocalypse Now. El visionari dissenyador i constructor de coches revolucionaris ve a contar la pròpia història de Coppola, puix abdós s'enfronten a les grans companyies per a intentar construir els seus propis somis.
- Life without Zoe
- Artícul principal → Life without Zoe.
A l'any següent, i donant per finalisada la seua terrible década, va participar en el film coral, junt en els seus amics Woody Allen i Martin Scorsese, New York Stories, per al que va dirigir el segment Life without Zoe, que la crítica no va dubtar en calificar com el pijor dels tres.
Anys 1990
[editar | editar còdic]- El padrí III
- Artícul principal → El padrí III.
Decidit a eixir d'una volta per totes del seu monstruosa crisis econòmica, Coppola va accedir finalment a realisar un film més sobre la família Corleone a canvi d'un sòu astronòmic i d'una taxa fixa d'interessos. Aixina, en 1990 es va estrenar la conclusió de la seua colossal trilogia sobre Michael Corleone, en El padrí III. Alluntada de l'èpica i l'energia de les seues predecessores, esta «coda», com a ell mateixa li agrada cridar-la, és un relat crepuscular que no va ser de l'agrade de molts que esperaven una nova aventura grandiosa d'un totpoderós Michael vencent una volta més als seus enemics. La cinta no va tindre els mateixos resultats a nivell crític que les seues antecessores, pese a un prou acceptable èxit en la taquilla, que va permetre a Coppola quadrar els seus contes bancaris. En esta ocasió, Michael és un vell incapaç de sostindre una lluita titánica i sinistra en el Vaticà, i ha de claudicar en favor del fill bastardo del seu germà Sonny, Vincent (interpretat per Andy García, que va resultar nominat a l'Óscar), per a garantisar la supervivència de la seua família.
En un principi el paper de la filla de Michael anava a estar interpretat per l'actriu Winona Ryder, qui va abandonar a poques semanes de començar el rodage, lo que va obligar a Coppola a concedir l'important personage de Mary a la seua pròpia filla, Sofia Coppola, qui va rebre una autèntica garrotada dels crítics per esta interpretació. La película va obtindre sèt nominacions als Premie Óscar i ni un sol premi, en favor d'una atra película, Danses with Wolves, de Kevin Costner.[25]
- Drácula
- Artícul principal → Drácula, de Bram Stoker.
En seguida va començar els treballs per a una adaptació de Drácula que ell no va escriure. És sabut que Orson Welles sempre va voler adaptar-la i per això, entre atres raons, Coppola es va esforçar tant en ella. En un repartiment destacat (Gary Oldman, Winona Ryder, Anthony Hopkins, Keanu Reeves) i una gran producció (encara que no massa gran para Hollywood), Coppola va mamprendre una aventura en la que va intentar recuperar l'aroma del cine primigeni fet en maquetes, ombres i efectes rudimentaris.
Va aprofitar aixina la rodalia del centenari del cine i la casi coincidència de la publicació de la novela i l'invenció del cine, per a homenajar (vejau la seqüència del cinematógraf) en un tractament propenc, salvant les distàncies, a lo que hagueren fet en eixe material els mestres del cine mut i primers anys del sonor, filmant en una cambra Pathé i el seu mecanisme de manivela.
Sent la més fidel de les adaptacions de la famosa novela, és també un eixemple d'infidelitat lliterària per la relació amorosa entre el comte i Mina, no present en la novela, pero que en cap moment deslegitimar l'adaptació, sino que l'enriquix en un nou punt de vista que dona força a la decisió del comte, no explicada en la novela, de viajar a Anglaterra, que perfectament podria haver estat inclosa en el relat original. Alguns personages, com Lucy Westenra, que a sovint en les adaptacions cinematogràfiques era fusionat en el de Mina, eren ací tractats en especial detall. Uns atres que casi mai han aparegut en les películes sobre el comte, com el doctor Seward, l'tejano Quincy Morris o l'aristócrata Arthur Holmwood, eren aixina mateix dotats d'una presència molt major i més interessant.
Són molt eloqüents certs paraments i apliques de Drácula, com un kimono roig de llarga coa i una peluca kabuki. En la película, Coppola va voler que el vestuari dissenyat per Eiko Ishioka fora el decorat, que marcara visualment la cinta. Una de les tres nóvies de Drácula està interpretada per Monica Bellucci i la formidable banda sonora és obra de l'autor polac Wojciech Kilar. La película conté referències al cine de Pabst, Murnau, Jean Cocteau i Abel Gance, i múltiples efectes visuals de fàcil concepció (realisats en rudimentaris instruments), pero difícil eixecució: ombres en vida pròpia, ilusions teatrals, porritos, maquetes pintades en cristal, parets que es mouen, escenes marcha arrere i continus desafius a les lleis de la física, en la finalitat de dotar al relat d'una extraordinària atmòsfera irreal; tot això realisat pel director de fotografia Michael Ballhaus en colaboració en el fill de Coppola (Roman Coppola, director d'efectes visuals i ajudant de direcció) i Gary Gutiérrez, supervisor d'efectes visuals.
A pesar de la citada controvèrsia sobre la fidelitat/infidelitat al llibre i sobre el tractament visual de l'obra, tan alluntada de tot lo conegut anteriorment, i en especial alluntada de la típica image del vampir creada per Béla Lugosi o Christopher Lee, Drácula, de Bram Stoker va ser un dels majors èxits econòmics de Coppola, en els beneficis dels quals es va comprar el castell de Inglenook i un extens territori dedicat a les vinyes, i va conseguir tres premis Óscar: vestuari, maquillage i efectes sonors.[26][27]
- Jack
Recuperat per fi de la seua crisis econòmica i vital, el següent proyecte de Coppola seria Jack, protagonisada per Robin Williams i que narra la vida d'un chiquet que envellix quatre voltes més ràpit de lo normal, per lo que té 10 anys d'edat, en un cos d'un home de 40 anys. Jack Powell persuadix als seus pares (Diane Lane i Brian Kerwin) de que ho deixen anar a l'escola per recomanació del seu tutor, el Sr. Woodruff (Bill Cosby). El restant de la película tracta en els fracassos i èxits com a estudiant en l'escola primària fins al final dels seus dies en la secundària. Jack també tenia a Jennifer Lopez, Fran Drescher i Michael McKean com a personages secundaris. A pesar de ser un èxit moderat en les taquilles, la película va ser rebujada pels crítics, els qui no estaven a gust en l'abrupte contrast entre la comèdia i el melodrama. També va ser comparada infavorablemente en Big, protagonisada per Tom Hanks, el rol de la qual protagónico era similar al de Williams. La majoria dels crítics va sentir que el guion estava pésimamente escrit, no era graciós i que el material dramàtic era inverosímil i inconvincente. Atres crítics varen sentir que Coppola era massa bo per a realisar este tipo de películes. A pesar de ser ridiculisat pel film, Coppola ho ha defés, declarant que no està avergonyit d'haver-ho realisat. Coppola havia tingut una amistat en Williams per molts anys i sempre havia volgut fer una película en ell com a actor. Quan Williams va llegir el llibret de Jack, va dir que ho acceptaria solament si Coppola acceptava ser el director de la película.
- The Rainmaker
A l'any següent i firmant el guion per primera volta en sèt anys, va filmar un dels seus films més emotius en l'adaptació de John Grisham The Rainmaker (conegut en castellà com Llegitima defensa, o El poder de la Justícia),[28] protagonisada per Matt Damon, Claire Danes, Danny DeVito, Danny Glover i Jon Voight. Un drama judicial sobri i emotiu en el que Coppola tanca els noranta.
- Apocalypse Now Redux
- Artícul principal → Apocalypse Now Redux.
En 2001 va presentar en el Festival de Cine de Cannes un nou montage del seu Apocalypse Now, portat a terme en els seus colaboradors Vittorio Storaro i Walter Murch, i al que va titular Apocalypse Now Redux, en la que va afegir prop de mija hora de metraje inèdit i que en el seu moment no li va agradar. La nova película va entusiasmar a un sector de la crítica, que va considerar este montage inclús superior al primer. Atres sectors varen ser més frets en esta proposta.[29]
- Youth Without Youth
- Artícul principal → Youth Without Youth.
Despuix de casi dèu anys sense estrenar una nova película, Coppola va tornar en 2007 en el melodrama Youth Without Youth, protagonisat per Tim Roth, Alexandra Maria Lara i Bruno Ganz, entre uns atres. Un film de baix presupost i rodat en Romania en equip europeu en el que Coppola es reinventa artísticamente despuix de dèu anys inactiu.
- Tetro
AP En 2008 va preparar en Argentina un nou film, Tetro, relatant l'immigració italiana que va poblar Buenos Aires en els inicis de el XX, parlada en anglés, en l'anunciada participació de Vincent Gall, Maribel Verdú, Alden Ehrenreich, Klaus Maria Brandauer, Carmen Maura, Rodrigo De la Serna, Leticia Brédice, Mike Amigorena, Sofia Gala, Érica Rivas, Silvia Pérez, Norma Pons i Adriana Mastrángelo.[30]
- Megalopolis
AP
En abril de 2019, Coppola va anunciar la seua tornada a la direcció en la superproducció de ciència ficció Megalopolis, el seu proyecte més ambiciós en décades, prometent superar a Apocalypse Now, en la qual duya varis anys treballant i per a la que ya estava buscant actors protagonistes. Va confirmar a la seua volta que el guion ya estava escrit i que planejava escomençar a rodar en 2019.[31][32]
- Reedició de montage de El padrí 3
- Artícul principal → El padrí III.
El 3 de setembre de 2020, Coppola va anunciar que estrenaria una nova versió de El padrí III en un final distint.[33] La previsió seria estrenar el nou montage per a decembre d'eixe any.[34]
Treball com a productor
[editar | editar còdic]Pràcticament des dels seus inicis com a cineaste, Francis Ford Coppola ha desenrollat una encomiable i a voltes fascinant carrera com a productor, no solament de les seues pròpies películes o les dels seus fills i amics, sino de proyectes molt dispars als que ha prestat el seu respal per a que pogueren fer-se realitat.
Va participar en les dos primeres películes del seu amic íntim George Lucas, THX-1138 i American Grafiti, assumint part de les pèrdues de la primera i finançant la pròpia distribució de la segona quan esta no trobava distribuïdors (després seria un grandiós èxit econòmic). A continuació es va assegurar de que el proyecte de Black Stallion, i la seua seqüela, aplegaren a fer-se. Aixina mateix, una de les películes més emblemàtiques d'Akira Kurosawa, Kagemusha, existix gràcies a la seua intervenció com a productor.
Contrastant en la seua progressiva pèrdua de poder i control de les seues películes com a director, la seua llabor com a productor s'ha anat afiançant a lo llarc de les décades, fins a uns productius, prolífics i exitosos anys 90 en els que ha sabut compaginar proyectes ambiciosos com Kinsey, El bon pastor, Sleepy Hollow, Mary Shelley's Frankenstein, i uns atres com Jeepers Creepers i Don Juan de Marco.
Atres treballs
[editar | editar còdic]- Vins. En recents anys, s'ha dedicat també a atres negocis, com l'elaboració de vins en el Valle de Napa de Califòrnia, en el seu celler Niebaum-Coppola.
- Pasta i salsa. També produïx una llínea d'especial de pastes i salses: Mammarella.
- Hotels. Ha obert hotels en Guatemala, Belize i en Buenos Aires, en el barri de Palermo.
- Revista. En 1997, Coppola va fundar Zoetrope All-Story, una revista lliterària que publica històries curtes. La revista ha publicat relats de ficció de T. C. Boyle i Amy Bloom, i ensajos de David Mamet, Steven Spielberg i Salman Rushdie. Des de la seua fundació, la revista ha creixcut en reputació per a aplegar a ser una de les més importants especialisades en la ficció lliterària. Coppola servix com a editor, fundador i publiciste de tot tipo d'històries.[35]
Família
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Família Coppola.
Els seus fills ho han seguit en la seua carrera cinematogràfica. Sofia Coppola, pese a les males crítiques inicials collides per la seua interpretació en El padrí III, ha alcançat una gran reputació com a directora i guionista en els films Les vérgens suïcides, Lost in Translation i María Antonieta. El seu atre fill, Roman Coppola, és l'autor, entre atres treballs, del sobreixent CQ. Ademés dels seus fills, es destaquen la seua germana Talia Shire, actriu de la saga de Rocky i de El padrí, el seu pare, Carmine Coppola, qui fon un renombrado compositor i músic i va escriure les melodies de molts dels seus films; i els seus nebots Nicolas Cage, famós actor de grans produccions hollywoodienses, i Jason Schwartzman (fill de Talia), també actor, pero que ha basat la seua carrera majorment en el cine independent.
Filmografia
[editar | editar còdic]Premis i reconeiximents
[editar | editar còdic]| Any | Categoria | Treball nominat | Resultat |
|---|---|---|---|
| 1974 | Palma d'Or | La conversació | Plantilla:Cela |
| 1979 | Apocalypse Now | Plantilla:Cela |
| Any | Categoria | Resultat |
|---|---|---|
| 1993 | Premie homenage | Plantilla:Cela |
| Any | Categoria | Película | Resultat |
|---|---|---|---|
| 1984[45] | Premi de la Crítica | La llei del carrer | Plantilla:Cela |
| 2002[46] | Premi Donostia | Plantilla:Cela | |
| Any | Categoria | Resultat |
|---|---|---|
| 2015 | Príncip d'Astúries de les Arts[47] | Guanyador |
| Any | Categoria | Resultat |
|---|---|---|
| 1992[48] | #León d'Or a la trayectòria | Plantilla:Cela |
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Menges, 2007, p. 21.
- ↑ Menges, 2007, p. 31.
- ↑ Menges, 2007, p. 33.
- ↑ Menges, 2007, p. 32.
- ↑ Cowie, 1988, p. 2.
- ↑ Phillips, 2004, p. 10.
- ↑ «Francis Ford Coppola». Valladolidwebmusical. Consultat el 3 de giner de 2009.
- ↑ «Francis Ford Coppola Biography» (en anglés). Academy of Achievement. Archivat des d'el original, el 13 de decembre de 2010. Consultat el 3 de giner de 2009.
- ↑ Phillips, 2004, pp. 22-26.
- ↑ «Jack Hill» (en anglés). Internet Movie Database. Consultat el 3 de giner de 2009.
- ↑ «Dementia 13 (1963, Francis Ford Coppola)». The cinema. Consultat el 3 de giner de 2009.
- ↑ «You’re a Big Boy Now». Culturalia. Archivat des d'el original, el 25 de decembre de 2008. Consultat el 3 de giner de 2009.
- ↑ A.G. Graham. «You're a Big Boy Now» (en anglés). Movie Librarians. Archivat des d'el original, el 13 de giner de 2009. Consultat el 3 de giner de 2009.
- ↑ «La vall de l'arc iris». Tot Cine. Consultat el 3 de giner de 2009.
- ↑ «The Films of Petula Clark» (en anglés). Finian's Rainbow. Archivat des d'el original, el 26 de febrer de 2009. Consultat el 4 de giner de 2009.
- ↑ Enciclonet. «American Zoetrope». Micronet S.A. Consultat el 4 de giner de 2009.
- ↑ «Citizen Coppola» (en anglés). Clave. Archivat des d'el original, el 9 de febrer de 2008. Consultat el 4 de giner de 2009.
- ↑ American Film Institute. «Citizen Kane Stands the Test of Clave» (en anglés). Consultat el 4 de giner de 2009. «Citizen Kane ocupa el primer lloc davant d'El padrí.»
- ↑ Hearn, 2005, p. 46.
- ↑ «The Godfather Family: A Look Inside:Documental-DVD» (en anglés). Paramount Pictures.
- ↑ Phillips, 2004, pp. 72-83. «Coppola va conseguir prendre les regnes de la direcció del film La conversació, proyecte abandonat per atres dos directors, Peter Bogdanovich i William Friedkin».
- ↑ Vore apartat premis de Coppola
- ↑ Gubern, Román (2016). Història del cine, pág. 508, Editorial #Anagrama. ISBN 978-84-339-7799-1.
- ↑ «Hammett» (en anglés). A.V. Club. Consultat el 4 de giner de 2009.
- ↑ «The 63rd Academy Awards1991» (en inglés). Consultat el 25 de maig de 2019.
- ↑ «Drácula de Bram Stoker». Archivat des d'el original, el 22 de decembre de 2008. Consultat el 4 de giner de 2009.
- ↑ «USA: Director's vintage» (en anglés). Telegraph. Consultat el 4 de giner de 2009.
- ↑ «Francis Ford Coppola». La Nació. Consultat el 4 de giner de 2009.
- ↑ «Apocalyse Now». Cineismo. Consultat el 4 de giner de 2008.
- ↑ EFE. «Coppola finalisa en Argentina el rodage de 'Tetro' entre les protestes dels sindicats». El País. Consultat el 4 de giner de 2009.
- ↑ (5 d'abril de 2019).lacasadeel.net.Consultat el 7 d'abril de 2019.
- ↑ (4 d'abril de 2019).Europa Press.Consultat el 7 d'abril de 2019.
- ↑ «Francis Ford Coppola llançarà una nova versió de ‘El padrí: Partix III’ en un final diferent». hipertextual.com. Consultat el 4 de setembre de 2020.
- ↑ «Francis Ford Coppola Will Release New Version of The Godfather: Part III This December» (en en-us). The Film Stage. Consultat el 4 de setembre de 2020.
- ↑ BAE. «Francis Ford Coppola». Palermonline. Consultat el 4 de giner de 2009.
- ↑ «Francis Coppola's Megalopolis Locks Competition Slot At 77th Cannes Film Festival: The Dish».
- ↑ «43th Academy Awards (1971)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 4 de maig de 2021.
- ↑ «45th Academy Awards (1973)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 4 de maig de 2021.
- ↑ «46th Academy Awards (1974)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 4 de maig de 2021.
- ↑ «The 47th Academy Awards. 1975» (en anglés). oscars.org. Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 14 d'octubre de 2018.
- ↑ «The 52th Academy Awards. 1980» (en anglés). oscars.org. Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 24 d'agost de 2019.
- ↑ The 63th Academy Awards (1991) Nominees and Winners, Academy of Motion Picture Arts and Sciences.
- ↑ «[1]».
- ↑ «Premis del CEC a la producció espanyola de 1993». CEC. Archivat des d'el original, el 6 de maig de 2021. Consultat el 16 d'octubre de 2016.
- ↑ «Notre mariage» i «Rumble fish», premis d'un certamen desorientat, ABC, 24 de setembre de 1984
- ↑ Palmarés de la 50ª edició del Festival de Sant Sebastià 2002
- ↑ «Francis Ford Coppola - Premiats - Premis Princesa d'Astúries» (en és). Fundació Princesa d'Astúries. Consultat el 4 de setembre de 2020.
- ↑ «Official Awards of the 49th Mostra». labiennale.org. Archivat des d'el original, el 13 de juliol de 2015.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAresté1994">Aresté (1994). Francis Ford Coppola, Barcelona: Royal Books. ISBN 978-84-8135-036-4.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMenges2007">Menges, Ángel (2007). Coppola, Madrit: T&B. ISBN 978-84-96576-52-0.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCowie1988">Cowie (1988). Coppola: a biography (en en), Nova York: Dona Cape Press. ISBN 0-306-80598-7.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHearn2005">Hearn, Marcus (2005). The cinema of George Lucas (en en), Nova York: Harry N. Abrams. ISBN 0-8109-4968-7.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLópez2012">López (2012). Els Coppola, una família de cine, La Llanterna Sorda. ISBN 978-84-938273-4-2.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPhillips2004">Phillips, Gene (2004). Godfather: the intimate Francis Ford Coppola (en en), Lexington: Kentucky University Press. ISBN 0-8131-2304-6.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Francis Ford Coppola.- Bibliografia de la biblioteca de l'Universitat de Califòrnia Berkeley (en anglés)
- Plantilla:IMDb nomene
- Sitie web del celler Niebaum-Coppola (en anglés)
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Francis Ford Coppola» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "n.", pero no es trobà una etiqueta <references group="n."/>
- Wikipedia:Referenciar (aún sin clasificar)
- Naixcuts en Detroit
- Directors de cine d'Estats Units
- Guanyadors del premi Óscar a la millor direcció
- Guanyadors del premi Óscar al millor guion adaptat
- Guanyadors del premi Óscar al millor guion original
- Productors de cine d'Estats Units
- Guionistes d'Estats Units
- Guanyadors del Globo d'Or al millor director
- Guanyadors del premi en Memòria de Irving Thalberg
- Directors guanyadors de la Palma d'Or a la millor película
- Premie Príncip d'Astúries de les Arts
- Família Coppola
- Guanyadors del premi Óscar a la millor película
- Directors de cine de terror
- Guanyadors del Premi Kennedy
- Directors de cinema dels Estats Units
- Directors de cinema de terror
- Pàgines en erros de referència